divendres, 24 de desembre del 2010

Què ens passa, a Tarragona, amb el català?

Una de les sentències del tribunal suprem espanyol sobre la immersió lingüística té el seu origen a Tarragona. Una mare, la de les nenes Belen i Letícia -unes nenes molt princeses, pel que es veu- es qui va presentar un recurs, al 2006, que ha acabat amb aquesta sentència.

No és el primer cop que el nom de Tarragona es pot associar amb fets com aquest. Recordem el cas dels exàmens de selectivitat a la URV, o la mestra de Constantí M. Teresa Grau, també amb problemes judicials per això, o el soroll de CADECA en algunes escoles de Tarragona i de Salou.

Vol dir això que hi ha problemes de llengua a Tarragona? En tot cas, és evident que algú té un problema, i que ens ho hauríem de prendre seriosament. Des d'explicar millor el factor de cohesió social de la immersió lingüística, fins al sentit polític de respectar les lleis del Parlament per sobre de les manipulacions de cavernes mediàtiques i judicials (si no és que són la mateixa caverna).

Per què això passa a Tarragona amb més intensitats que en altres llocs? És evident la composició sociològica de la població, i el fet de tractar-se d'una zona de forta immigració, i, sobretot, molt especial. Més destinats que immigrants; més classes mitjanes que classe treballadora; més adossat que bloc de protecció oficial.

Sigui com sigui, la situació és greu i demana tacte i intel·ligència. I no en vaig veure gaire, ahir, a la concentració davant l'Ajuntament. Tampoc no era el moment ni l'ocasió per a estratègies sofisticades, però els parlaments -tots d'un mateix sector, i això ja no és un bon senyal- no anaven més enllà de quatre tòpics pamfletaris, que no és pas el que ens cal. Crec que no és només la caverna espanyola populatxera i ciutadana la que fa electoralisme amb això.  

dijous, 9 de desembre del 2010

De l'informe PISA a Catalunya

Ara que s’han fet públics els resultats de l’informe PISA, més aviat positius per a Catalunya, és curiós veure com reacciona tota la trepa d’opinadors –més aviat d’una banda- a l’hora d’atribuir mèrits i demèrits. D’entrada, cal dir que l’informe és mes aviat relatiu. Una mostra de menys de 1.500 alumnes, en tres àmbits concrets, és una mostra representativa, sens dubte, però no permet avaluar la totalitat del sistema educatiu. Ni ara, que les coses semblen bones, ni abans, quan les coses no anaven bé. Per tant, calma.

Però estic segur que, si els resultats haguessin estat dolents, faltaria temps perquè determinats mitjans –i tots sabem quins- disparessin contra l’encara Govern de la Generalitat i li atribuïssin l’autoria de tots els mals. Si ara PISA ens digués que la canalla de Catalunya llegeix malament, el conseller Maragall –i abans la consellera Cid- serien els malfactors que han idiotitzat els cervells infantils. Però com que no és així, aleshores sempre es pot dir que tot és gràcies als mestres, que són uns abnegats professionals. I així continuem alimentant el descrèdit del Govern i el corporativisme docent –entre els quals, els docents, hi ha de tot, com a les cases bones d’abans-.

És curiós com la darrera feta dels controladors ha estat unànimement interpretada com un xantatge corporatiu a tota la societat, i, en canvi, la pressió constant sobre pares i mares amb la supressió d’activitats no ha estat llegida així. Des d’interessos corporatius s’han usat les famílies com a ostatges per a fer pressió al Govern.

Sé perfectament que hi ha molts mestres que s’hi deixen la pell, i crec que l’educació ha de ser una prioritat absoluta, amb mitjans i fora de la batalla diària, única manera per a garantir propostes  de llarg abast i amb resultats positius. Això vol dir fer de l’educació una qüestió d’interès general, és a dir, més enllà –però també d’ells- dels sindicats d’ensenyants, de les teories de pedagogs, o dels horaris de pares i mares.

dijous, 2 de desembre del 2010

Girar. Notes després del 28-N

El resultat de les eleccions del diumenge 28 a Catalunya obre un nou període, no només al Govern del país, sinó al sistema de partits polítics vigent. El que ja s’albirava –que les coses no seguirien igual- ha esclatat, i de ben segur que l’escenari de les properes eleccions del 2014 serà diferent. Veurem què passa amb aventures personals amb més personalitats individuals que no pas programa col·lectiu, i veurem què passa amb projectes fins ara sòlids que han arribat a l’esgotament.

Per als qui hem perdut –jo he perdut, això ho tinc clar- s’imposen canvis profunds. Però perquè els canvis siguin efectius i duradors, no es poden fer amb el cap calent ni a impulsos. No sóc conductor però en sé prou per saber la diferència entre un gir i un cop de volant, que potser et permet no topar contra un obstacle que tens davant, però et pot fer sortir de la carretera i bolcar.

Necessitem un gir, doncs. Similar al que vam donar al 1996. Aleshores, després de la sortida singular de l’anterior direcció –o de part de l’anterior direcció, perquè alguns no han deixat de ser-hi fins ara- quan li demanaven al nou secretari general si allò significava un gir a l’esquerra responia que del que es tractava era d’un gir a la realitat. No seria un mal començament.

diumenge, 28 de novembre del 2010

Sísif a l'esquerra nacional


Escric això quan encara no han tancat els col·legis. Malgrat que les enquestes han apuntat tendències molt clares i molt marcades, falta saber resultats i lletra menuda, que, sovint, és més interessant que el simple “qui guanya”. Tot sembla indicar que hi haurà un nou govern a Catalunya, i una majoria política diferent. Això vol dir que gent que estava al govern passarà a l'oposició, i a la inversa. I potser hi haurà gent que es quedarà a l'oposició, i gent que, de prop o de lluny, participarà de la nova majoria. Això està per veure.

El que és segur és que, ara, pràcticament tothom tindrà experiència de les dues bandes, govern i oposició, i, per tant, seria esperable -per no dir exigible- una major comprensió del paper de l'altra banda. És a dir, que des de l'oposició -que ja sap que no tot és tan fàcil, ni tan barat- no es dediquessin a exigir tot, ara, de pressa i regalat, i des del govern no ens menyspreés l'oposició i es carreguin totes les culpes al govern anterior.

He viscut aquests papers a l'Ajuntament de Tarragona, i més imputables a persones -de tots colors- que a opcions polítiques. Crec que aquestes són pràctiques que desprestigien la política i les institucions, i alimenten allò del “tots són iguals” en el sentit més despectiu. Necessitaríem una bona dosi de pedagogia -per molt que sigui contraindicada electoralment- i fer entendre que els projectes no són fàcils ni immediats, i, per tant, ni es poden reclamar ni es poden prometre amb aquesta alegria.

Em temo, però, que les temptacions seran massa fortes. La temptació adamita del nou govern, incapaç d'admetre coses bones fetes -i segur que n'hi ha- però també les temptacions revengistes de govern i d'oposició.

I un segon aspecte és com quedarà l'espai polític independentista. Allò que podria haver estat una bona notícia -la normalització política de l'independentisme en diverses opcions que es definissin pel seus models polítics, econòmics i socials; és a dir, la normalitat- s'ha convertit en una competició a veure qui és més independentista i qui pot deixar més verd les altres opcions. Especialment les noves opcions han apostat per la manca de programa polític, més enllà de quatre vaguetats, i això s'ha encomanat més enllà d'aquestes operacions, més personals que polítiques.

Molt em temo que, més enllà dels resultats, s'haurà fet un retrocés important en allò que molts preteníem -i hi havíem treballat- que era fer política real, concreta, des de l'independentisme. No proclames altisonants, ni promeses enlluernadores supeditades a una edat d'or que no se sap com ni quan vindrà.

En vint anys de militància, m'ha tocat uns quants cops recollir vidres trencats i recomençar. Espero no haver-hi de tornar, però això sembla la maledicció de Sísif aplicada a l'esquerra nacional. La dreta, en canvi, no té aquests problemes. Potser algun dia tindrem clar qui és l'adversari i quina és la realitat.  

dijous, 25 de novembre del 2010

Tintin als jutjats





Periòdicament surt als diaris la notícia que algú es proposa prohibir o limitar l’accés al “Tintin al Congo” a causa del seu contingut profundament racista. I avui hi tornen. No negaré que és racista, però, per aquesta regla de tres, hauríem de prohibir mitja literatura universal –i em quedo curt- per racista, masclista, violenta, homòfoba, cruel amb els animals, i qualsevol altre motiu legítim que la progressia que no té res més a fer ha estirat fins al límit.

Tintin al Congo és el primer àlbum “canònic” de Tintin, si pensem que Tintin al país dels sòviets és una mena de provatura. Té tots els defectes d’una obra primerenca, d’un autor molt jove -23 anys- i que encara està construint el seu llenguatge. Crec que és això el que el salva, perquè, com a narració, és força fluix. No serà fins al tercer àlbum –Els cigars del faraó- i, sobretot, el quart –El lotus blau- que es perfeccionarà un llenguatge molt més madur. Per cert, que ja al Lotus blau, els discurs té un to marcadament anticolonial, la qual cosa prova l’evolució d’Hergé... tot i la proximitat als col·laboracionistes belgues durant la guerra.

En tot cas, no hem de fer un judici moral de l’autor per a desqualificar l’obra –si fos així, no podríem llegir Céline, per exemple- i, encara menys, jutjar l’obra amb la mentalitat d’ara. I estaria bé que deixéssim de considerar que la gent  o la canalla són imbècils. Pensar-se que si veuen el Tintin tractant els congolenys com a gent sense coneixement faran el mateix amb els negres –sí, els negres, no “la gent de color”- és creure que no sabran distingir fantasia i realitat, i que el seu únic mitjà de socialització serà aquell llibre.

En el fons, es tracta de tenir o no una actitud dogmàtica davant de la vida, necessitada de normes estrictes i de pautes indiscutides. És la mateixa actitud que la dels que reclamen que el Papa canviï el seu discurs sobre els condons, com si això fos cabdal per a la conducta de molta gent, la qual cosa, en el fons, és atorgar-li una autoritat  efectiva molt més gran de la que té. Deixem, doncs, que la gent pensi –pensem- pel seu compte, i que pugui decidir. I deixem que la canalla –i els qui no som tan canalla- ens ho passem bé amb els llibres de Tintin, sabent, com sabem, triar el gra de la palla.

diumenge, 14 de novembre del 2010

Sàhara, encara

Vaig viure -no in situ, és clar- la vergonya descolonitzadora del Sàhara. Alguns cops he dit que em vaig començar a fer gran políticament a partir del cop d'estat de l'11 de setembre a Xile, i del cop d'estat del 25 d'abril a Portugal. Dos cops d'estat amb resultats molt diferents.. Hi podria afegir també el Sàhara, si no fos que va anar amb tot el paquet de la transició. Però sí recordo una més gran implicació personal, tot el personal que podia ser als quinze anys.

Dijous, trenta-cinc anys després, era a la Rambla, en la concentració de suport. Almenys en això Tarragona no ha quedat al marge, com tants cops. No saps mai si serveixen de poc o de molt, aquests actes; en tot cas, veus que hi ha més gent preocupada pel tema. Potser alguns més preocupats perquè hi ha eleccions, però si fan alguna cosa, que sigui pel motiu que sigui si serveix.

El que no em va acabar de fer el pes és alguna de les expressions als parlaments de suport. Ja sé que moltes coses se simplifiquen, i que la improvisació sol jugar males passades, o que no es fan amb cap mala intenció, però no m'agrada que es parli del Marroc, així en bloc, com l'opressor, l'ocupant, i, en definitiva, el dolent de la pel·lícula. El Marroc són també els prop de 250,000 marroquins que viuen a Catalunya, i són també molts pobles i ciutats amb gent sense serveis, sense accés a una educació digna, o sense una completa llibertat d'expressió. Estic segur que, sense la intensa campanya patriotera, trobaríem força marroquins -i, segur, encara més marroquines: les dones sempre han treballat més per la pau- tips d'un conflicte que també costa vides marroquines, que s'emporta molts recursos més necessaris en educació o en salut, i que només serveix per a les butxaques d'uns quants. Per qui en vulgui saber més coses, que llegeixi Notre ami le roi, de Gilles Perrault, i sabrà quin pa hi donen.

Ajudar els sahrauís a l'accés a la llibertat no s'ha de fer culpabilitzant els marroquins. També necessiten del nostre suport per a la llibertat.  

dimecres, 10 de novembre del 2010

Dèficit fiscal.Sí, però.


Les campanyes electorals solen ser proclius a missatges simplistes, que potser són útils a curt termini, per a guanyar vots, però que a mig i llarg termini generen desencant, desafecció, rebuig del sistema i, si badem, obren la porta a populismes diversos... que encara simplifiquen més. I ja tenim alguna cosa d’això.

Més enllà de les proclames d’independència exprés, hi un tema de fons en el qual em sembla que se simplifica massa, que és el dèficit fiscal i el subsegüent futur en un escenari independent.

Molt sovint, es fan projeccions sobre com podríem estar sense aquest dèficit fiscal, amb una alegria impressionant. Hi ha vegades que fan pensar en aquells pseudorevolucionaris de l’any 36, que exigien l’abolició de la propietat privada perquè “entre el que tinc, més el que em toca... un bon passar!”.  Aquestes projeccions no solen tenir en compte el cost de la independència, que també hi és, i, si volem fer les coses bé, s’ha de comptar. Un estat no és barat. I és que amb les despeses finançables amb aquest dèficit passa una mica com a França després de la primera guerra mundial: Alemanya pagarà. I, és clar, no va pagar i les coses van anar com van anar. Sembla una mena de bota de Sant Ferriol, que no s’acaba mai.

I, per altra banda, se sol fer una translació simplista del que es queda l’estat espanyol i que es quedaria aquí. El dèficit –que existeix, i de cap manera vull negar-lo- surt d’algun lloc. És a dir, és producte d’un determinat sistema fiscal. Qüestionar només on van els diners –que és bo fer-ho i s’ha de fer- i no plantejar-se d’on surten vol dir donar per bona l’arquitectura fiscal que els fa aflorar. Estem d’acord amb aquesta arquitectura fiscal, que és més que la pressió fiscal? Estem d’acord amb la tributació –definició del fet i de la base imposable, quota, deduccions, etc- de tots els impostos que paguem? Jo, la veritat, no gaire, i crec que això també s’hauria de tractar.

I això afirmant que el dèficit hi és, i que segur que les coses podrien anar més bé si no hi hagués aquest drenatge constant de recursos que patim. Però també crec que les opcions polítiques serioses haurien de fer un esforç en aquest sentit. Les respostes fàcils permeten sortir del pas o muntar un discurs atractiu, però necessitem propostes solvents. Ja hi ha prou tonteria i demagògia, pel món, i no en cal més.

diumenge, 7 de novembre del 2010

llegint la premsa

Els diumenges són bons, entre d'altres coses, perquè permeten llegir la premsa amb calma... relativa, segons com les notícies et puguin posar nerviós. La notícia del dia és el papa de Roma a Barcelona. Per alguns, important perquè posa Barcelona al món -com si no hi fos, ja- i perquè parla -una mica- en català. Una ocasió idònia per a recordar Joan Fuster: puix parla en català, vejam què diu. I el que diu, ja ho sabem, no gaire d'acord amb la majoria. El que resulta sorprenent és que els qui més soroll fan en contra, en el fons, acaben sent més papistes que el papa, i mai més ben dit, perquè li atorguen una efectivitat molt superior a la que de veritat té. Algú es pensa, per exemple, que l'extensió de la sida a l'Àfrica es deu a la condemna que l'església fa dels condons? Què més voldria el papa que tenir aquest ressò... Ni a l'Europa llatina, on -teòricament- té més requesta se li fa gaire cas. Que alguns es capfiquin tant pel que diu i deixa de dir, especialment en matèria de moral, és senyal de la importància que li donen i que ajuden -amb la seva oposició- a donar-li.

I, també avui, el qui fou president del govern espanyol, Felipe Gonzalez, reconeix que “va tenir l'oportunitat de volar -se suposa, doncs, que de matar- la cúpula d'ETA i que no ho va fer. I que es pregunta si va fer bé”. Així, amb totes les lletres. Aquest home s'adona del que està dient? S'adona que admet, amb una absoluta normalitat, que podia disposar de la vida d'unes persones, i encara es pregunta si va fer bé de no matar-les? Aquesta hauria de ser una de les diferències entre una societat democràtica i el terrorisme: els demòcrates no fan -no fem- aquestes coses. I el més greu és que, ara, la caverna se li tirarà a sobre... per no haver-ho fet.  

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Tarraco, caspa fuit....

M'havia proposat deixar els temes més o menys territorials a banda, però la realitat és molt dura. Divendres, l'Ajuntament de Tarragona va acordar demanar que el Tramcamp es digui “de Tarragona” i no Camp. Faria riure si, tot plegat, no fes plorar.

Que Tarragona té tones i tones de caspa secular per treure's de sobre és sabut. Però que al segle XXI, amb les coses pendents que hi ha, ens dediquem a aquestes tonteries, i que ho faci un govern que es pretén progressista -i, segur, amb l'aplaudiment de la dreta tarragonina, que és una de les més miserables- ja clama al cel.

El que més m'emprenya és el pretès caràcter racional o científic, dient que “és el nom que més identifica el territori”. Serà el territori de la província espanyola! Mireu, si no, l'abast del projecte del Tramcamp. I ara ja podem tenir muntada una altre polèmica estúpida, com la de l'aeroport, o la de l'estació de l'AVE.

No n'aprendrem mai.  

dijous, 21 d’octubre del 2010

Atlas en construcció

Sempre he estat fascinat pels Atles. No sé si m'he dedicat a la geografia per això, o és a l'inrevés. Allò de l'ou i la gallina. Potser per això ho utilitzo com a metàfora d'aquest exercici de vanitat que és un blog. Els atles ens permeten fer-nos un idea del món, de com és i de com està estructurat. I sempre són en construcció, perquè el món canvia a cada moment. Borges va fer aquella narració d'uns cartògrafs que feien el mapa més exacte, a escala 1:1, i hi podria haver afegit la necessitat permanent d'actualització.

Ja fa molt de temps que em rondava pel cap de fer una cosa així, ni que sigui per opinar sobre les moltes i variades tonteries que es diuen sobre gairebé tot. De fet, fa cinc anys que escric a la premsa -al Punt de Tarragona- però allí em limito als temes de territori -Déu-n'hi-dó les ximpleries que se senten sobre això!- i no volia ni canviar-ho, ni, encara menys, abusar de la generositat del Punt.

Doncs, això, que a partir d'ara, em mullaré per aquí. A veure què passa.