divendres, 24 de desembre del 2010

Què ens passa, a Tarragona, amb el català?

Una de les sentències del tribunal suprem espanyol sobre la immersió lingüística té el seu origen a Tarragona. Una mare, la de les nenes Belen i Letícia -unes nenes molt princeses, pel que es veu- es qui va presentar un recurs, al 2006, que ha acabat amb aquesta sentència.

No és el primer cop que el nom de Tarragona es pot associar amb fets com aquest. Recordem el cas dels exàmens de selectivitat a la URV, o la mestra de Constantí M. Teresa Grau, també amb problemes judicials per això, o el soroll de CADECA en algunes escoles de Tarragona i de Salou.

Vol dir això que hi ha problemes de llengua a Tarragona? En tot cas, és evident que algú té un problema, i que ens ho hauríem de prendre seriosament. Des d'explicar millor el factor de cohesió social de la immersió lingüística, fins al sentit polític de respectar les lleis del Parlament per sobre de les manipulacions de cavernes mediàtiques i judicials (si no és que són la mateixa caverna).

Per què això passa a Tarragona amb més intensitats que en altres llocs? És evident la composició sociològica de la població, i el fet de tractar-se d'una zona de forta immigració, i, sobretot, molt especial. Més destinats que immigrants; més classes mitjanes que classe treballadora; més adossat que bloc de protecció oficial.

Sigui com sigui, la situació és greu i demana tacte i intel·ligència. I no en vaig veure gaire, ahir, a la concentració davant l'Ajuntament. Tampoc no era el moment ni l'ocasió per a estratègies sofisticades, però els parlaments -tots d'un mateix sector, i això ja no és un bon senyal- no anaven més enllà de quatre tòpics pamfletaris, que no és pas el que ens cal. Crec que no és només la caverna espanyola populatxera i ciutadana la que fa electoralisme amb això.  

dijous, 9 de desembre del 2010

De l'informe PISA a Catalunya

Ara que s’han fet públics els resultats de l’informe PISA, més aviat positius per a Catalunya, és curiós veure com reacciona tota la trepa d’opinadors –més aviat d’una banda- a l’hora d’atribuir mèrits i demèrits. D’entrada, cal dir que l’informe és mes aviat relatiu. Una mostra de menys de 1.500 alumnes, en tres àmbits concrets, és una mostra representativa, sens dubte, però no permet avaluar la totalitat del sistema educatiu. Ni ara, que les coses semblen bones, ni abans, quan les coses no anaven bé. Per tant, calma.

Però estic segur que, si els resultats haguessin estat dolents, faltaria temps perquè determinats mitjans –i tots sabem quins- disparessin contra l’encara Govern de la Generalitat i li atribuïssin l’autoria de tots els mals. Si ara PISA ens digués que la canalla de Catalunya llegeix malament, el conseller Maragall –i abans la consellera Cid- serien els malfactors que han idiotitzat els cervells infantils. Però com que no és així, aleshores sempre es pot dir que tot és gràcies als mestres, que són uns abnegats professionals. I així continuem alimentant el descrèdit del Govern i el corporativisme docent –entre els quals, els docents, hi ha de tot, com a les cases bones d’abans-.

És curiós com la darrera feta dels controladors ha estat unànimement interpretada com un xantatge corporatiu a tota la societat, i, en canvi, la pressió constant sobre pares i mares amb la supressió d’activitats no ha estat llegida així. Des d’interessos corporatius s’han usat les famílies com a ostatges per a fer pressió al Govern.

Sé perfectament que hi ha molts mestres que s’hi deixen la pell, i crec que l’educació ha de ser una prioritat absoluta, amb mitjans i fora de la batalla diària, única manera per a garantir propostes  de llarg abast i amb resultats positius. Això vol dir fer de l’educació una qüestió d’interès general, és a dir, més enllà –però també d’ells- dels sindicats d’ensenyants, de les teories de pedagogs, o dels horaris de pares i mares.

dijous, 2 de desembre del 2010

Girar. Notes després del 28-N

El resultat de les eleccions del diumenge 28 a Catalunya obre un nou període, no només al Govern del país, sinó al sistema de partits polítics vigent. El que ja s’albirava –que les coses no seguirien igual- ha esclatat, i de ben segur que l’escenari de les properes eleccions del 2014 serà diferent. Veurem què passa amb aventures personals amb més personalitats individuals que no pas programa col·lectiu, i veurem què passa amb projectes fins ara sòlids que han arribat a l’esgotament.

Per als qui hem perdut –jo he perdut, això ho tinc clar- s’imposen canvis profunds. Però perquè els canvis siguin efectius i duradors, no es poden fer amb el cap calent ni a impulsos. No sóc conductor però en sé prou per saber la diferència entre un gir i un cop de volant, que potser et permet no topar contra un obstacle que tens davant, però et pot fer sortir de la carretera i bolcar.

Necessitem un gir, doncs. Similar al que vam donar al 1996. Aleshores, després de la sortida singular de l’anterior direcció –o de part de l’anterior direcció, perquè alguns no han deixat de ser-hi fins ara- quan li demanaven al nou secretari general si allò significava un gir a l’esquerra responia que del que es tractava era d’un gir a la realitat. No seria un mal començament.