dimarts, 11 d’octubre de 2011

Elogi de la política

Sé que no és el millor moment per a fer elogis de la política, però potser sí que cal alguna reflexió sobre com es va expressant –i cap a on, si és que ho fa- aquest descontent generalitzat. Descontent que entenc, que em sembla justificat, i que comparteixo, però no faig el mateix amb molts dels objectes de la ira.
M’explico: les inevitables retallades de la crisi –perquè si hi ha minva d’ingressos, cal retallar despeses; una altra qüestió és quines, de quina manera, i com, a la vegada, es busca incrementar els ingressos- vénen contestades (repeteixo: amb motiu, vista la potineria i en quina direcció s’estan fent) a base de retreure sous polítics i altres despeses que hi podríem associar (assessors, dietes, etc). I d’aquí, ja es va a una generalitzada acusació de lladres, de tots són iguals, i a una desqualificació en bloc de l’anomenada “classe política”.
Hauríem d’anar amb compte amb tot això. El desprestigi evident i força raonable de la política no ens hauria d’encegar. La política –entesa com l’estructura que fa possible la democràcia i la governança- és indispensable i, per això, una desqualificació en bloc, sense matisos, de tipus visceral, i sense alternatives mínimament viables (i aquí no hi entren els eslògans enginyosos de les manifestacions d’indignats) aquesta desqualificació acaba essent la porta d’entrada a opcions que es presenten fora del sistema i que en la immensa majoria dels casos –la història ens ho ensenya- acaben essent feixismes o populismes de la pitjor espècie, que ve a ser el mateix. Així –fora del sistema- es presentaven delinqüents com el Gil, espècimens com el Berlusconi, o impresentables com el LePen. Poca broma.
En Joan Fuster deia allò que “la política, si no la fas, te la fan”. Potser que ens ho pensem. I per als que plantegen –legítimament- no votar o votar nul, comprensible des del cabreig, que pensin que la dreta –jo continuo pensant que hi ha dreta i esquerra, i que no són el mateix- sempre sol anar-hi.
Ara s’entra en una espiral d’austeritat, tant exercida com reclamada. Tothom troba molt malament qualsevol despesa lligada a la classe política. i és evident que hi ha hagut excessos, que cal retallar, i que per motius d’equitat, d’eficiència, i d’exemplaritat, ha de passar davant de partides essencials. Però no fem demagògia: la magnitud del problema –que és sobretot d’ingressos, i aquí hauríem de parlar de la pressió fiscal real i del dèficit fiscal, però això dóna per molts més posts- la magnitud del problema no s’arregla amb les pagues extres dels alts càrrecs o amb les dietes dels dinars. Que també hi ha d’entrar, ho tinc clar. Però mentre anem fent bullir l’olla amb això no es parla –ei, de manera generalitzada! N’hi ha que si que en parlen, però surt poc- de l’enorme frau fiscal, de la manca d’equitat del sistema fiscal, o dels milers de milions d’euros compromesos en tancs, avions de combat, míssils i altres joguines caríssimes i inútils. O de la quantitat de transferències de recursos públics a mans privades, per motius no sempre clars i amb finalitats menys clares. Almenys menys clares des del punt de vista de l’interès general.
En aquests casos, a més, la crítica sol ser molt dirigida. M’hi jugo el que vulgueu que pamflets com la Retaguardia espanyola –ja no dic excrescències feixistes com l’ABC o la Razón- no diran ni piu del que costi la parada militar del 12 d’octubre, però es van omplir la boca amb el que va costar la commemoració de l’11 de Setembre.
I no només això, de vegades es menteix directament i prou. Fa uns dies, aquest altre pamflet –ni això, per a fer un pamflet se n’ha de saber- que és el Diari de Tarragona  s’exclamava demanant la supressió del Senat. A mi, francament, el senat espanyol no em fa ni fred ni calor, si no fos que també em costa diners, i que alguns amics meus, i persones respectables –no sempre va junt- han estat senadors. Però el que feia el Diari era argumentar-ho dient que així estalviaríem 3.500 milions d’euros. I això simplement és mentida: el pressupost del Senat és de poc més de 50 milions, que tot i ser una picossada, és 70 cops menys. Però de mentida en mentida, anem fent.
De manera que necessitem rigor en totes les crítiques i, si són econòmiques, amb números sobre la taula. No ens equivoquem d’adversari, que l’adversari té molt clars els seus objectius.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada