dijous, 1 d’agost de 2013

Les taxes municipals, i el Diari de Tarragona

El passat diumenge 28 el Diari de Tarragona es feia ressò d'una informació publicada originalment a una web d'un col·lectiu que vol impulsar la transparència en el comptes públics (el podeu veure aquí) segons la qual Tarragona -la ciutat- tenia les taxes més cares que a Madrid o a Barcelona, i que la província tenia les segones més cares d'Espanya. La font de la informació, a la web citada, era la liquidació dels comptes de les administracions locals publicada pel Ministeri d’Hisenda (http://serviciosweb.meh.es/apps/entidadeslocales/) i el càlcul tan simple com agafar el capítol 3 d'ingressos -taxes, preus públics i altres ingressos- i dividir l'ingrés total pel nombre d'habitants, i, a partir d'aquí, comparar. D'aquí resulta que l'ingrés per càpìta per taxes, a la ciutat de Tarragona, és de 241 euros, i el de la província, de 295, el segon d'Espanya.

El Diari de Tarragona va donar molta importància a aquesta informació: titular de portada, i les pàgines 3 i 4. O, més exactament, li va donar molt d'espai i ressò, però no li va importar prou per a contrastar i analitzar. Vegem perquè.

Per començar, una qüestió de concepte: una taxa no és un impost. La taxa es correspon a un servei concret i recau sobre el beneficiari del servei. Així, és una taxa la utilització d'instal·lacions municipals -paga qui utilitza- l'ocupació de la via pública per terrasses i cadires -paga l'establiment- o les entrades al teatre Metropol -paga qui hi va-. Vol dir això, doncs, que si no tens un establiment amb terrassa al carrer o no vas al teatre, no pagues (una altra cosa és que l'entrada al Metropol no cobreix el cost real, i la diferència sí que la paguem tots, però aquest és un altre tema).

Dit això, és evident que la forma de fer la comparació per part de la web -i que el Diari de Tarragona recull a ulls clucs- és completament absurda. Només es poden comparar magnituds que corresponguin al mateix concepte. El capítol 3 inclou una gran quantitat de taxes, segons els serveis que presti cada Ajuntament. Comparar el resultat brut sense saber quin servei es presta és una ximpleria. A tall d'exemple, el pressupost de l'Ajuntament de Tarragona recull l'ingrés per la venda d'entrades al Concurs de Castells, cosa que no crec que reculli cap altre pressupost de cap altre ajuntament, per raons òbvies.

Però fins i tot amb el mateix tipus de servei, si només es mira el rendiment total i es divideix pels habitants de la ciutat no tenim res. Per exemple, al pressupost d'ingressos 2012 de l'Ajuntament de Tarragona hi ha una partida de 85.000€ d'escoles bressol. Si ho dividim per habitant, això és 0,63€ per cap, però per a comparar hauríem de saber quantes places d'escola bressol hi ha, que és el que realment ens pot donar una informació sobre si la plaça d'escola bressol és més cara o més barata que en una altra ciutat, i fins i tot aleshores caldria veure el tipus de servei, si aquest import cobreix o no el 100% del cost, etc. Més clar, encara: hi ha una partida d'ingressos per expedició de documents. L'única comparació possible seria pel preu de cada document (un certificat, un extracte del padró, el que sigui). Voler comparar el rendiment total per habitant és completament estúpid.

Encara resulta més absurda la comparació amb unes preteses “mitjanes” de la província, per les mateixes raons. Comparar el rendiment brut de serveis molt diferents, prestats de formes molt diferents , és absurd. En alguns pobles hi ha piscina i en altres no, en alguns llocs hi ha transport públic i parades i marquesines per anuncis, i, per tant, ingressos pel lloguer d’això, i en altres no.

Més endavant, el Diari també es fa ressò del rànking tributari que elabora l’Ajuntament de Madrid. Allí ja hi ha dades més ajustades, però molt interessadament es fa ressò de les que poden alimentar la tesi de fons, que és que Tarragona és cara. Caldria considerar també altres dades (per exemple, en l’IAE, l’Ajuntament de Madrid fa una mitjana dels coeficients de situació, i no té en compte el coeficient de ponderació d’acord amb l’import net de la xifra de negocis. Amb la petroquímica, això té la seva importància).

Vol dir això que no serveix per a res la informació de la web? O que el Diari de Tarragona no ha d’informar d’aquestes coses? Al contrari, em sembla molt saludable l’existència d’organitzacions que posen més a l’abast la informació fiscal, i crec que és una obligació dels mitjans de comunicació augmentar aquesta difusió, però això s’ha de fer amb les dades reals i amb un tractament veraç i rigorós de la realitat, i això és el que no ha fet la web, i el que no ha contrastat el Diari de Tarragona. Perquè?

Potser encara és vigent allò de “no deixis que la realitat t’espatlli una notícia”. Al capdavall, ja fa temps que el Diari s’ha instal·lat a alimentar aquest populisme cutre contra la política i contra gairebé totes les institucions, amb els seus més i els seus menys. Més si es tracta d’institucions governades per l’esquerra –encara que sigui aquesta paròdia d’esquerra que tenim a Tarragona- i més si es tracta d’institucions sobiranistes, i menys si es tracta d’església catòlica, monarquia, o diputació que posa molts anuncis ben pagats. Es prefereix excitar les vísceres i alimentar el discurs antipolític.

Clar que això té amb resultats galdosos. Ahir mateix, el Diari publicava una carta al director de resultes d’aquesta informació (la podeu veure a aquí) carta que posava com a exemple –a partir de la “informació” del Diari- l’Ajuntament de Madrid. Llàstima que no sabés –o no digués- que Madrid té, ell solet, el 20% del deute de totes les administracions locals espanyoles, i que ahir mateix aquest deute va créixer de cop en 400 milions d’euros, per la liquidació d’una societat municipal (ho podeu veure a aquí)

En definitiva, es tracta de tenir dades objectives, rigoroses, i no esbiaixades. Més o menys el mateix que volia dir a l’apunt d’abans-d’ahir sobre els consells comarcals. La informació falsa –no cal dir les mentides estúpides- només complica les coses i alimenta, encara més, l’antipolìtica cutre de l’Uomo Qualunque, el Poujadisme (i Le Pen va ser diputat poujadista!) el Berlusconi o el grillat aquell d’Itàlia. Poca broma, doncs.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada