Max Cahner a la sala de màquines

 No vaig conèixer Max Cahner, més enllà de saludar-lo i canviar quatre paraules quan va ser candidat a les eleccions europees fa un grapat d’anys, de manera que el meu coneixement del personatge és de referències. Referències, però, que vénen de lluny. Tinc molt present la magnífica entrevista que li va fer Montserrat Roig, publicada a Serra d’Or, i després recollida en un dels volums de Retrats Paral•lels. Allí ja s’intueix algú metòdic, rigorós –el clixé germànic és inevitable- i més avesat a la sala de màquines que a l’escenari. Suposo que fou aquest perfil –també una certa germanofília personal- el que m’ha fet simpatitzar sempre amb el personatge.

Totes les necrològiques destaquen aquest paper de constructor d’estructures sòlides –d’Estat, però no només d’això- en el camp de la cultura. L’actual xarxa d’arxius comarcals i l’Arxiu Nacional de Catalunya, per exemple,  o les bases del sistema de lectura pública de Catalunya. I, en general, una manera d’estructurar les polítiques culturals que ha estat molt duradora en el temps i d’efectes positius. Crec que no és desencertat dir que el Departament de Cultura de la Generalitat va aprofitar durant molts anys –molts més que el seu mandat, només fins al 1984- l’empenta de Max Cahner, l’embranzida que li va donar, unes idees clares, i una màquina que podia –si hi havia voluntat política i pressupost- fer-ho.

Aquest segell personal em fa pensar en un altre personatge –que tampoc no vaig tractar personalment- més proper, ni que sigui indirectament. Em refereixo a Albert Vilalta, que era secretari general del Departament de Política Territorial i Obres Públiques quan jo vaig començar a treballar-hi, fa més de trenta anys. D’orígens, trajectòria, i –crec- idees molt diferents, hi veig una certa complicitat amb Max Cahner pel que fa a la voluntat de crear estructures sòlides, molt allunyades de l’aparador –per no dir la fireta- que patim en tantes ocasions. De l’Albert Vilalta també es deia que el DPTOP va viure molts anys de l’empenta organitzativa que ell li va donar.

M’agraden aquests perfils perquè personalment sempre m’ha agradat més ser a la sala de màquines, treballant – o, almenys, intentant-ho- per al llarg termini, per a l’establiment d’estructures sòlides, que permetin fer feina duradora, lluny del foc d’encenalls i de la improvisació. Projectes basats en la realitat i no en il•lusions, en l’anàlisi rigorosa de les dades i no en voluntarismes artificials.

Necessitem gent com Cahner, com Vilalta, i d’altres, més enllà d’ideologies concretes, pel que tenen de constructors dels ciments sobre el quals bastir projectes sòlids i que s’aguantin. Com ara un país, per exemple.

(A la foto, Max Cahner amb llibres, el seu medi. Extreta del butlletí digital d’Òmnium Cultural)