Inevitable que la pregunta/preguntes sigui el tema del dia (parèntesi: un bon amic i company d’idees em deia que el millor de ser independents és que no haurem de pensar-hi més; quanta raó!). Personalment m’hagués agradat més una sola pregunta sobre independència i ja està, però no m’hi capfico i ara el que toca és pencar perquè realment es faci la consulta i surtin dos sí ben clars i indiscutibles.
En la prevista onada de reaccions contràries, generalment amenaçadores, truculentes, i en cap cas prodigis de simpatia i d’esperit positiu (a banda d’Iñaki Gabilondo i de Francisco Rubio Llorente, és de justícia dir-ho) hi ha també la desqualificació burleta. Aquest prodigi del periodisme hispànic que és Pedro J. Ramírez ha excretat que fer un referèndum amb dues preguntes serà la riota del món mundial.
La ignorància és molt atrevida. Deixant de banda el cas de Puerto Rico (referèndum amb una primera pregunta binària, i amb una segona amb tres opcions; per cert, només votava la gent de Puerto Rico) hi ha més antecedents, i de cultures polítiques més properes.
El 21 d’octubre de 1945, els francesos van anar a les urnes per a un referèndum i unes eleccions. Al referèndum, dues preguntes: aprova l’abolició de la constitució del 1875? I, en cas afirmatiu, aprova que l’assemblea elegida en aquestes eleccions tingui caràcter de constituent i un mandat limitat a set mesos per a presentar una nova constitució a referèndum?.
Les posicions van ser dividides, com sol passar en democràcies. Socialistes, democristians del MRP, gaullistes i centristes van advocar per sí-sí. Radicals –els radicals francesos d’Herriot, no els radicals com a insult que usa l’extrema dreta que governa Espanya- van advocar pel no-tu mateix. Els comunistes –aleshores, arreu i més a França, ferotgement estalinistes- van demanar el sí-no.
Com veiem, això de der dues preguntes relacionades i tenir la possibilitat de diverses combinacions de vot, no és una raresa.
I, per cert, a França va sortir el sí-sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada