Albert Abelló, in memoriam

Corprès encara per la sobtada mort d’Albert Abelló. Sobtada, prematura, injusta. Totes les morts tenen un punt d’injustícia perquè sempre ens deixen amb coses per fer, per experimentar, per agrair; ens deixen amb paraules no dites i més paraules no escoltades. I, malgrat tot, la mort és necessària, i també justa en la mesura que ens iguala.

Vaig tractar més l’Albert Abelló els anys que vaig treballar a l’Ajuntament de Tarragona. Les meves responsabilitats en comerç i turisme, i les seves a la Cambra de Comerç ho van fer necessari. Malgrat que no sempre teníem la mateixa visió de les coses, coincidíem en bona part en una manera directa de tractar-la, sense massa circumloquis ni floritures. Això, que per altres passa, de vegades, per ser brusc, jo ho veia –i crec que ell també- com un avantatge en forma de claredat.

Després, ell va llençar-se a la política municipal, i això no va ser cap sorpresa per ningú, ja se li veien ganes, i ja havia estat al darrera de certs moviments en aquest sentit. Un aterratge no gaire pacífic al capdavant de la candidatura de CiU, i una campanya discutible, en les formes i en el plantejament –discutible almenys per a mi- van contribuir a un resultat no ja discret sinó directament desastrós. Va ser aleshores que va tenir una reacció que, per mi, l’honora. Quan el més fàcil hagués estat assumir la responsabilitat del fracàs i plegar –ep, també honorable- l’Albert va entomar el cop i va aguantar el tipus, i es va dedicar a fer de regidor. Sense conèixer les intimitats de l’Ajuntament, i nomes amb la informació de la premsa, tinc la sensació que va ser més bon regidor que candidat, que potser un cop va descobrir la duresa de la política municipal, va canviar l’aventurer un pèl desconcertant de la candidatura per algú que començava a fer propostes i assumia molts condicionants fins aleshores menystinguts. No sé si pensava repetir –o si li hagués estat possible, qui sap- però crec que un Albert Abelló candidat segona part hagués estat molt diferent del primer.

En tot cas, l’Albert se significava per l’entusiasme i l’atreviment que posava arreu. Quan llegim aquelles definicions d’emprenedor –que s’arrisca, que innova, que hi posa el coll- sovint mirem al voltant i diem: On deuen ser?. No era aquest el seu cas. Tant a l’empresa –a les empreses- com a la Cambra, com en la candidatura hi va posar sempre maneres de fer i propostes diferents i arriscades. S’hi podia estar d’acord o no, de vegades les maneres sorprenien i potser desagradaven, però no deixaven indiferent.

Albert, que la terra et sigui lleu. Et trobarem a faltar.

(foto: manllevada de www.ara.cat)