Demà votem, i decidim (no del tot, però una
mica sí). Hi ha decisions que voldríem prendre, que quedaran més o menys clares,
però que no sembla que depenguin només del vot de demà. Treure els
presos, fer tornar els exiliats (amb garanties, és clar; tornar ja poden
tornar) o recuperar la integritat de les institucions, són coses que demà
sabrem si volem o no. Aconseguir-les, ja són figues d’un altre paner, i d’aquí
plora la criatura. Que així estiguin les coses és la millor explicació de la
necessitat de decidir del tot, almenys per mi.
No m’atreveixo a fer prediccions sobre el
resultat. Sé què m’agradaria que passés, però no què passarà. El nas m’indica
que algú que pujarà no pujarà tant com es pensa, i que algú que baixarà no ho
farà tant –C’s i PP; pujant i baixant, això sí- i poca cosa més.
Si hi ha alguna certesa, però, és que res no
serà igual. Ni tornarem a una hipotètica “normalitat” com pretenen alguns, ni
podem reprendre l’1-O com si res.
Fa uns dies –que semblen mesos- acabava un
apunt sobre les tres llistes indepes dient:
“No podem fer el mateix, ni fer veure que no
ha passat res. Hem comès errades que no podem repetir, i hem d'explorar nous
escenaris, més eficients i més pràctics. No podem dependre tant de les
reaccions descerebrades del govern espanyol. I, com ja vaig dir un dia, fer-nos
a la idea que això va per llarg. En parlarem.”
Entenc que la campanya electoral és el pitjor
moment per fer autocrítica. Es tracta de mobilitzar propis i propers, i
verbalitzar que has fet coses malament no és el millor al·licient. Però un
moment o altre caldrà fer-ho, sobretot per a no repetir errors, i per a
corregir allò que ens ha ensenyat l’experiència. No es tracta de renunciar a
res, es tracta de fer-ho millor, que va molt més enllà de treure’s les puces de
sobre i dir que la culpa és d’uns altres (els polítics, en bloc; alguns
polítics; o qui sigui).
Comencem per treure’ns de sobre aquesta mania
de fulls de ruta, línies vermelles, i calendaris rigorosos. La realitat és
canviant –també per allò que fem nosaltres- i ens hi hem d’adaptar contínuament.
La rigidesa –i la conseqüència: acusar de traïdors o venuts els qui s’allunyen
un mil·límetre del full de ruta- és un inconvenient.
Llegir bé la realitat. La realitat política,
social, econòmica; la pròpia i la general. I molt especialment adonar-nos que,
per molta raó que creguem que tenim, no és prou compartida. Som molts, però no
som prou. Ja fa molt de temps que, en ocasions electorals, faig el mateix (i simple)
raonament: per ser més, n’han de venir que no hi són, i aquests són en altres
llocs –sigles- o enlloc. I no pots fer sentir culpable o criminalitzar aquell
que vols que vingui amb tu, l’has de convèncer i seduir. I això no ho estem
fent bé, tot i que hi hem fet camí. Vegem números:
A les eleccions generals de 2008, el PSC –aquell
de “si tu no hi vas, ells tornen”- va treure un 45% dels vots a Catalunya. A
les eleccions generals del 2015 va treure el 15,7%, un milió de vots menys. Vol
dir que la gent canvia de vot, i, si no insultem els que ho han fet, no ho hem
de fer amb els que encara no, si és que ens els volem guanyar. Sempre he
manifestat respecte per l’espai i per l’electorat socialista (no tant –i cada
cop menys- pel PSC, que cada cop ho posa més difícil, això de respectar-lo). Sé
que hi ha molta gent –no tota- amb la qual em puc entendre en moltes coses –no en
totes- i no hi vull renunciar. Però també sé que els ho he de posar més fàcil. I
el mateix amb el món dels comuns.
Encara més clar si en lloc de mirar-ho
políticament ho fem sociològicament. Les eleccions ens proporcionaran un mapa
de vot que faríem bé d’analitzar minuciosament. Veurem com hi ha poblacions i
barris on l’independentisme és, si no residual, sí minoritari –i de fet això ja
ho sabem-. Vol dir, doncs, que hi ha molt de camp per córrer, per convèncer de
la conveniència, de la necessitat, de fer foc nou.
Recordo un intervenció de Xose Manuel Beiras
que plantejava, crec que molt encertadament, que ell veia un gallec, d’una
parròquia, amb un tros de terra minúscul i un parell de vaques, que votava BNG.
I al costat un altre gallec exactament igual, que votava PP. I deia: si són el
mateix, i n’he convençut un, he de fer per convèncer l’altre, no hi puc renunciar.
En un projecte nacional, que no nacionalista,
com volem, no podem renunciar a ningú, i això passa per interpretar bé la realitat,
i el primer pas és conèixer-la. Fa uns dies, una magnífica entrevista al digital
El Crític a Montse Santolino (la podeu veure aquí)
ho deia molt clar, i assenyalava la feina que cal fer, sobre determinats barris
de Catalunya. I no es tracta d’anar-hi –que ja indica alguna cosa això d’haver-hi
d’anar- sinó de ser-hi, i sense apostolat, ni paternalismes, ni clientelisme,
que són les maneres amb què s’hi ha anat més. Ni de generar, ni que sigui de
bona fer o inconscientment, el paper del Tio Tom, aquell de la cabana, amb tupè
i twitter o sense.
Però encara més enllà. Quan centenars de
milers de persones es manifesten a Barcelona en contra de l’independentisme,
aquesta sortida fàcil de dir que vénen de fora o que són uns fatxes no ajuda
gens. Per molt que hi hagués autocars plens vinguts de fora, la gran majoria
eren catalans, i això ens hauria de fer pensar. I també la majoria són demòcrates,
per molt que uns quants –massa, segurament- cridessin allò de Puigdemont a la
prisión, o que la ultradreta vagi a aquestes manifestacions i s’hi trobi a gust
(i això hauria de fer pensar als qui també hi van i no són d’ultradreta: no tota
la gent que va a aquestes manifestacions és fatxa, però quan els fatxes es
manifesten és allí. Això hauria de ser preocupant, i no he vist massa reaccions
en aquest sentit). Però sobretot ens hauria de fer pensar perquè tanta gent se
sent representada per opcions polítiques reaccionàries, corruptes, demagògiques
i populistes, i si no els hauríem de convèncer que un projecte independentista –que
no antiespanyol- és positiu també per a ells. No sé com fer-ho, però
tractant-los de fatxes, segur que no. I aquesta gent també són catalans, i
també hi han de ser.
Tot això està per fer, i demana temps. Fer el
mateix que hem fet fins ara no només no és garantia d’èxit, és un doble error,
perquè la realitat ha canviat –per bé i per mal- i perquè ja hem vist quin resultat
té. Fer coses diferents no és renunciar a res, al contrari, és mantenir-se ferm
en l’objectiu i, per aquest motiu, provar nous camins, a partir de la realitat.
Ens en sortirem? Com deia Rovira i Virgili al jurament de l’exiliat l’any 1939:
“De la màxima dissort, sortirà el definitiu
redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les
duríssimes lliçons que hem rebut.”
A veure què passa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada