L'avantatge d'haver deixat un temps prudencial -quinze dies, que semblen una eternitat- és que no cal parlar de coses que ja han estat molt dites: que la CUP ha tornat al seu espai més natural, després d'una sobrevaloració el 27-S (algú es creu que hi ha 300.000 anticapitalistes a Catalunya?) o que Ciudadanos + PP no han crescut tant, només 4 escons (han passat de 25+11 a 36+4).
En fi, a més de dades
electorals, que seran apassionants, sobretot si realment es fan
públiques mesa per mesa, hi ha algunes reflexions que sí que em
semblen oportunes.
Per començar, com llegim
aquest primer lloc de Ciudadanos (em nego a dir-los Ciutadans).
Estèticament em sembla deplorable, però no li donaria més
importància al fet que hagin arribat primers. En canvi, crec que
hauríem de valorar el fet que han concentrat gairebé tot el vot que
ha primat l'antiindependentisme per sobre de tot. El PP ho ha
intentat, però no ha pogut -perquè després vagin dient que C's no
és el PP 2.0- però és evident que l'elector que, per sobre de tot,
volia votar contra la independència, ha votat C's. No trobaríem
gaires electors que poguessin explicar el programa de govern de C's,
si és que n'hi havia, i em penso que tampoc no podrien uns quants
dels diputats electes d'aquest grup. En aquest sentit, són els que
han votat més plebiscitàriament. Són els de Junts pel No.
Ara be, això ens permet
-jo crec que fins i tot ho aconsella- llegir de manera diferent l'electorat
socialista i comú. Un electorat que no ha votat indepe, però que no
ha volgut votar el més antiindepe de tots. I parlo d'electorat, no
dels aparells o directament del partit. Per molt que el PSC hagi fet
una campanya per a fer-se perdonar vel·leïtats catalanistes, i que
hagi de demanar disculpes davant dels señoritos del PSOE per haver
insinuat alguna mesura que no era la garrotada seca -els indults-
crec que és un error posar exactament al mateix nivell aquest vot i
el vot a C's+PP.
I no diguem els comuns,
que explícitament es desmarcaven del 155. Ja sé que els comuns no
són indepes -tot i que crec que una part del seu electorat sí que
n'és, o és a prop de ser-ne- però crec que és un error greu llegir-los com antiindepes.
Entenc, doncs, que seria
convenient -intel·ligent i tot- dirigir-se a aquest milió
d'electors que, tot i no ser majoritàriament indepes, no han volgut
agafar la papereta més antiindepe de totes. Hi podem tenir alguna
cosa en comú, alguna cosa de què parlar. Això no és cap novetat,
sempre he dit que era un error la manera amb què alguns sectors
indepes es dirigien al món socialista i comú -malgrat que el PSC
feia i fa molts esforços en el sentit contrari- i que el primer pas per
a guanyar-te algú és no insultar-lo. A veure què farem, doncs.
La segona reflexió té a
veure amb el fet que més d'un milió de catalans han votat C's. No
caldria que afegís massa cosa a unes notes que vaig escriure abans
de les eleccions, i quan ja es veia venir. Hi deia:
“Quan centenars de
milers de persones es manifesten a Barcelona en contra de
l’independentisme, aquesta sortida fàcil de dir que vénen de fora
o que són uns fatxes no ajuda gens. Per molt que hi hagués autocars
plens vinguts de fora, la gran majoria eren catalans, i això ens
hauria de fer pensar. I també la majoria són demòcrates, per molt
que uns quants –massa, segurament- cridessin allò de Puigdemont a
la prisión, o que la ultradreta vagi a aquestes manifestacions i
s’hi trobi a gust (i això hauria de fer pensar als qui també hi
van i no són d’ultradreta: no tota la gent que va a aquestes
manifestacions és fatxa, però quan els fatxes es manifesten és
allí. Això hauria de ser preocupant, i no he vist massa reaccions
en aquest sentit). Però sobretot ens hauria de fer pensar perquè
tanta gent se sent representada per opcions polítiques
reaccionàries, corruptes, demagògiques i populistes, i si no els
hauríem de convèncer que un projecte independentista –que no
antiespanyol- és positiu també per a ells. No sé com fer-ho, però
tractant-los de fatxes, segur que no. I aquesta gent també són
catalans, i també hi han de ser.”
Em sembla urgent que els
partits indepes comencin a parlar molt amb molta gent. No a fer
pedagogia -que de vegades sembla més un apostolat paternalista- sinó
donar explicacions i, sobretot, escoltar. Hi ha molta gent que ha
votat antiindepe per por al què podria ser. Despatxar-ho tot amb
explicacions tipus “tele5 o A3 els han menjat el coco” és la
mateixa explicació que dir que els indepes ho som perquè TV3 ens ha
manipulat. No fotem. Cal escoltar molt, conèixer de primera mà les
preocupacions, desfer equívocs, i fer-ho amb solvència i no amb
propaganda, i menys amb clientelisme.
En tercer lloc: i ara
què?. Recordo que el 27-S, a la vista del resultat -o sigui, del no
50% de vots indepes- l'Antoni Baños va dir que el referèndum no
s'havia guanyat (però tampoc no l'havien guanyat els del no) i que
calia replantejar-se moltes coses. Això, replantejar-se coses, es va
fer sense dir-ho quan, a la moció de confiança, es va dir allò de
referèndum o referèndum. Doncs bé, ara tampoc no hem guanyat el
plebiscit -malgrat que eren unes eleccions políticament més
plebiscitàries que les del 27-S- i tampoc l'han guanyat els del no.
Som, doncs, on estàvem? No ben bé. L'1 d'octubre vam fer un acte
revolucionari, vam empoderar la gent, ens vam autodeterminar en el
sentit que l'estat espanyol es va posar en evidència -no controlava
el territori- i, sobretot, ens vam posar al mapa mundial dels temes a
resoldre. Això és importantíssim, una passa de gegant. Però no
n'hi ha prou. No podem enganyar-nos nosaltres mateixos amb argúcies
legals -això ja ho fa el registrador de la propietat- perquè el combat
és polític, no de legalitats. No siguem presoners de nosaltres
mateixos en forma de fulls de ruta, de coherències mal enteses, o de
línies vermelles. Les accelerades -i ara hem fet una accelerada
històrica- permeten avançar molt en poc temps, però no es poden
fer durar gaire. És allò dels sprint i de les maratons.
Ara el món ja sap molt
més de nosaltres i del que volem. Hem guanyat -gràcies a la inèpcia
habitual de l'estat espanyol, tot sigui dit- simpaties en l'opinió
publicada. Hem guanyat també, n'estic segur, més simpaties de les
que sabem en alguns governs, que han de ser més discrets però que
poden ser més eficaços. Fet tot això, ara cal molta mà esquerra,
molta diplomàcia -cap enfora- i molta seducció -cap endins- per ser
una majoria indiscutible -és a dir, més del 50% +1, que no és
prou-. Una majoria que només pot venir dels que ara no han votat
independentista, inclosos alguns dels que han votat antiindepe, i que
cal guanyar.
Això necessita, en
primer lloc, de les institucions, de poc soroll (i molta feina) i de
menys triomfalisme i una mica més de musculatura intel·lectual.
Alguns dels argumentaris indepes eren infumables, per no dir
impresentables. Som capaços de fer-ho millor, i necessitem fer-ho
millor. I ho hem de fer, millor, partint de la realitat. De vegades,
sentint algú parlant de república, tenia la sensació de sentir un
conte de la vora del foc. No podem anar pel món amb el lliri a la
mà, per molt que, en comparació amb els artistes de la porra, el
vaixell dels piuets, o les estultícies peperes, ens sembli que ja ho
fem bé. En resum, menys èpica i més política; menys lírica i més
prosa; menys manifestacions i més interlocució amb la part del país
que encara no ho veu clar.
I ho torno a dir: això
va per llarg. Per molt llarg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada