dijous, 1 de febrer de 2018

Notes provisionals sobre el procés (3)



Més d’un cop he escrit sobre la necessitat de no precipitar-se, i també sobre la irritació, o escepticisme, o més coses –no gaire positives- que em produeix l’abundància d’ultimàtums, de línies vermelles, de sí o sí, i tot aquest bestiar. I val a dir que això que anomenem procés és molt generós amb aquestes coses. Confirmant aquell diagnòstic que diu que la política catalana, sector indepe, és ciclotímica, anem passat de l’eufòria a la depressió en un moment.


Ara mateix, hem passat de l’eufòria post 21-D a la depressió de la investidura interruptus, i ens anem tirant els plats pel cap. Anem a pams, que hi ha moltes coses.

Sobre persones. La setmana passada, en una xarxa social, vaig escriure un comentari que deia:

“Fa una mica més de dos anys, semblava que s’enfonsava el món si no s’investia Mas com a president de la Generalitat. Al final, pas al costat, un altre president, i no va anar malament. Ja sé que no és el mateix fer un pas al costat que no que el TC + TS + Gobierno + aliats pro-155 et facin la traveta, però una mica de tranquil•litat amb els debats sobre les persones.”

Abans que algú ho interpreti malament, m’apresso a deixar clar que crec que el president legítim –ara mateix, i des del vint-i-tants d’octubre que el BOE el va destituir- continua essent Carles Puigdemont. I que després del 21-D, tenint en compte els resultats –majoria  absoluta independentista al Parlament, que és el que es votava- és ell qui ha de ser restituït a la presidència. I que, en tot cas, aquesta decisió correspon únicament i exclusiva al Parlament com a representant de la ciutadania de Catalunya. Si això no va així –el Parlament decideix-  les eleccions han estat una trampa .

Dit això, la situació és la que és, i continua l’amenaça. Amenaça de nous ostatges, per la via de re-empresonar els que ja tenien i van deixar anar, o per la via de noves detencions. Amenaça de bloquejar la situació i obligar a repetir eleccions, a veure si fan bo allò de “us obligarem a votar fins que surti un resultat que ens agradi”. Ara mateix, hi una mena de llimbs jurídic: no se sap si ha començat a córrer el termini per a unes noves eleccions o no, ni si s’ha complert l’obligació que hi hagi un debat d’investidura. Sobre tot plegat, algunes coses:

1. De la demanda/exigència que fa el bloc del 155 a Roger Torrent perquè proposi algú altre. Els haurem de recordar que la proposta no és un caprici del president del Parlament. No proposa a qui li dóna la gana, sinó a la persona que, escoltats els grups parlamentaris, està en disposició de construir una majoria parlamentària. Els remeto a la situació espanyola de la primavera del 2016, quan el rei no proposava ningú (i amb la no gens negligible diferència que el president del Parlament té un mandat democràtic, és clar).  

2. Del veto –aparentment legal, i en tot cas fàctic- a un candidat. Un veto a un candidat que es va poder presentar a les eleccions, que està en plenitud de drets polítics –perquè no té cap condemna, i la presumpció d’innocència que tants cops esgrimeix el PP en qualsevols dels centenars de casos de corrupció també serveix per això- i que està avalat per l’electorat i per una majoria parlamentària. Encara recordo com PP i C,s –tanto monta monta tanto- el reptaven a presentar-se a les eleccions –“a que no te atreves!”-. Aquest veto és un nyap jurídic i polític, i la cosa –perquè encara no sé què és- que va dir el tribunal constitucional dissabte passat no s’aguanta per enlloc.

3. De què fer. L’estómac aconsella plantar-se, per allò que va dir el president del Parlament (que ni el tribunal ni la vicepresi decideixen qui és el president de la Generalitat, i tot allò) però sempre que l’estómac em demana una cosa crec que cal comptar fins a una xifra alta, i repensar-s’ho. Quan es van convocar les eleccions, ja vaig escriure que no havíem de caure en la trampa de dir que eren il·legítimes –que ho eren- i no anar-hi, perquè això regalava les institucions als qui només les volen abolir de fet. Que el govern espanyol i entorn devien tenir la intenció de provocar més divisions del compte. Si aleshores no ens vam deixar enredar, no ho fem ara.

4. Com?. Si alguna cosa hem fet sovint és capgirar situacions amb enginy. Em costa de creure que no siguem capaços d’imaginar fórmules que permetin començar a recuperar les institucions i no posar en més perill els ostatges, i fer palesa la manca de llibertat per a triar el president que volem, amb alguns matisos:

No em faig il·lusions d’una recuperació completa de les institucions i de la capacitat d’usar-les amb plenitud democràtica. Parlar de plenitud democràtica amb el càrtel del 155 –Gobierno, PP i palmeros, Tribunal constitucional i els mariaxis del Suprem, etc- és una ingenuïtat, i sabem que aquests trileros de la política adduiran el que sigui per a continuar limitant, retallant, imposant, bloquejant, i tots aquesta verbs que tant els agraden.

I, amb govern o sense, faran el que voldran amb els ostatges. No tenim cap garantia –insisteixo, amb govern o sense- per dir que els deixaran lliures, a casa, i tranquils. Per cert, tampoc no teníem cap garantia –i ara s’ha vist- que el President podria tornar a casa sa i estalvi si el votàvem. I això ja se sabia abans del 21-D. Millor no generar falses expectatives.

Hi ha solucions. La que proposa Josep-Lluís Carod-Rovira (la podeu veure aquí). O també que el Parlament voti una resolució expressant que el president legítim és Carles Puigdemont, i denunciant la impossibilitat de votar-lo per la pressió antidemocràtica de l’estat espanyol. Això no és recurrible –o sí, que aquests ho recorren tot- i té força política i institucional, i s’hauria de comunicar i fer valer al món.

5. Raó. Una afirmació feta fa uns anys, em sembla que pel president Mas, em va sembla molt encertada: hem de carregar-nos de raons. Les errades del procés, que n’hi ha unes quantes, han comptat sempre amb la cooperació de l’estultícia de l’estat espanyol –i em refereixo estrictament al càrtel abans esmentat-. Després de les poc glorioses jornades del 6 i 7 de setembre, la brutalitat policial –i la brutalitat política subjacent, no ho oblidem- ens van carregar de raó davant del món. Vam tenir una onada de simpatia, i molta opinió pública –que és per on hem de treballar, per arribar als poders- es va assabentar que existim i es va posar instintivament del nostre costat. No tinc clar que ho aprofitéssim amb la atropellada proclamació del 27-O (ja ho vaig dir aquí, i ho reitero, que jo no era partidari de proclamar res abans d’hora, que el que vull és el fet, no la proclamació). Ara podríem tenir –si ho aprofitem- la simpatia de la cacera a l’home, de la lluita democràtica. Però això demana una major capacitat de maniobra que la que tenim ara mateix. Més valdria lluitar a la japonesa i aprofitar a favor nostra la força (bruta, mai millor dit) de l’oponent.

6. Temps. Això va per llarg. A veure si ens en convencem d’una vegada.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada