Tren al Camp de Tarragona: la cançó de l'enfadós

Han coincidit amb el temps dues notícies, molt relacionades entre elles però també independents, que estan provocant reaccions en la habitualment plàcida societat tarragonina. Per una banda, la propera entrada en servei d’aquest tros de corredor mediterrani i la consegüent pèrdua de servei ferroviari en una sèrie de poblacions. Si més no, del servei actualment existent. Per l’altra, l’anunci del ministre de Fomento d’un enllaç amb l’aeroport de Girona i la idea que aquest sigui la quarta pista del Prat.

Sobretot aquesta darrera notícia ha despertat el sempre poderós victimisme tarragoní –ara també en un sentit ampli- i no han mancat (al costat d’expressions més assenyades, tot s’ha de dir) declaracions del tipus “Girona ens ha pres la quarta pista” i similars.

No entraré ara a analitzar la problemàtica ferroviària al Camp de Tarragona, que dóna –espero que donarà- per un apunt molt més llarg, però sí algunes notes sobre el soroll i sobre la situació.

1. Això no és una competència entre Girona i Tarragona a veure qui es queda una pista. Girona no ens ha pres res, entre d’altres coses perquè, que t’ho prenguin, vol dir que ho tenies, i no ho teníem. No culpem a Girona dels nostres problemes i mancances.

2. Veig que hi ha gent amb molt fe en els anuncis del ministeri. Hauríem de recordar que és el mateix ministeri (amb titulars diferents) que ha promès uns quants cops inversions milionàries al servei de rodalies de Barcelona, el tercer fil, els accessos ferroviaris amb ample europeu als ports de Barcelona i Tarragona... I a l’hora de la veritat, res de res.

3. Les lamentacions per la pèrdua de serveis ferroviaris –que és un tema que ens ha de preocupar, i molt, i ens hem de moure, que quedi clar- són una mica allò de Santa Bàrbara quan trona. Que jo sàpiga, les obres d’aquest tros de corredor mediterrani ja fa anys que duren, la nova estació de Cambrils també, i que ens quedem sense tren urbà a Salou i sense part dels serveis a Tarragona, també fa temps que se sap. M’agradaria molt saber que algú –qui sigui- ha anat fent gestions, quines, amb qui i com han anat, però per ara no ho sembla, o no dóna explicacions, que també ho hauríem de veure com un problema.

4. Una qüestió de fons important és qui pensa i decideix en matèria d’ordenació territorial –perquè d’això es tracta- a Catalunya. I, ja es veu, amb 155 o sense, no és el govern de Catalunya (per cert, aquell individu que es va inventar el concepte “Barcelunya” i que denunciava la pretesa discriminació inversora del govern envers el Camp de Tarragona, ja ha dit alguna cosa?). Això també ens hauria de preocupar.

5. Els ho posem massa fàcil. Ara tornen a sortir exclamacions sobre la manca d’un discurs territorial autònom del Camp, sobre la no articulació del Camp de Tarragona, sobre si això és l’exèrcit de Pancho Villa... Molt bé. I després què?. Perquè això ja ho hem llegit i sentit moltes vegades, però sembla que no es passa d’aquí. Si em permeteu la vanitat de l’autocita, en un article de juny de 2009, parlant també de trens, deia:

“Com sempre, tirarà cadascú pel seu cantó, i Fomento –perquè, al pas que anem, encara serà Fomento, mal que em pesi– tindrà una excusa perfecta per fer el que li sembli, sense comptar amb nosaltres. Com sempre”.

I així ens va.