Més notes provisionals: no ens equivoquem.

Més notes provisionalíssimes, perquè els esdeveniments es precipiten, tot canvia, i, a la vegada, tot mereix comentaris, que acaben obsolets abans de ser escrits i tot. Sobre el que està passant (escrit dilluns 26, a primeríssima hora del matí) algunes notes disperses:

No ens equivoquem d’adversari 1. Ahir vaig ser a la concentració a la plaça Imperial Tàrraco. Si ja divendres es respirava molt de cabreig, ahir encara més. això pot fer comprensibles algunes reaccions –xiulets, llançament d’ous, talls de carretera- però no els fa indiscutibles. Tinguem clar qui és realment l’adversari, i no ens confonguem. L’adversari és l’estat espanyol –no Espanya- i especialment aquest magma feixista – funcionarial – mediàtic que talla el bacallà des dels temps dels reis gots com a mínim. L’adversari, doncs, no és cap de les opcions independentistes, encara que no estiguem del tot d’acord amb la tàctica que segueixin.

Els radicals francesos, quan encara no eren dominats pels neocolonialistes algerians i per aprofitats diversos, tenien un lema “pas d’ennemi a gauche”. Cap enemic a l’esquerra.  Sobren, doncs, els retrets a la CUP per no haver investit Turull dijous passat, els retrets a Turull per un discurs no explícitament independentista –pronunciat sabent que el posava a tret per anar a la presó: un respecte, doncs- sobren els retrets al president del Parlament per no investir Puigdemont –qui investeix és el Parlament, no el president, no fotem-. Sobra tot això.

No ens equivoquem d’adversari 2. Ahir hi va haver –no només a Tarragona- xiulets i retrets als Mossos. Cal recordar, a alguns, que uns dels primers damnificats del 155 van ser el conseller d’Interior i el major Trapero? Cal recordar que han desmuntat la cúpula dels Mossos i que el màxim responsable polític és aquella desferra humana del Millo? No confonguem entre qui dóna les ordres i qui les executa, per molt que alguns hi posin més entusiasme del previsible.

També hi va haver xiulets i pancartes antieuropees, i això és un error majúscul. Europa, la pressió exterior, és un punt fonamental. A veure si entenem dues coses (almenys dues; n’hi ha moltes més que necessiten ser enteses). Una: Europa és més que la Unió Europea, i la UE és més que la Comissió. Europa és també el Parlament –on es van movent coses- i és, sobretot, una opinió pública. Que mitjans importants d’Alemanya siguin molt crítics amb el govern espanyol, o que el rector de la universitat de Glasgow, i reputat defensor dels drets humans, assumeixi personalment la defensa de Clara Ponsatí és significatiu. Dues: les relacions internacionals tenen els seus ritmes, temps, i formes. Si algú esperava que alguna cancelleria europea es comportes i parlés com un membre del CDR, s’equivoca. Hi ha hagut moviments, i segur que n’hi ha molts més dels que pensem. Al capdavall, a Alemanya no li és cap favor trobar-se amb aquest problema a casa, però també li és una excusa perfecta per a fer més pressió per a plantejaments polítics i no judicials.

No ens equivoquem d’adversari 3. O més aviat de formes. Entenc que el cabreig porti a fer accions més contundents, però també penso que quan l’estómac demana alguna cosa així, és senyal que cal comptar fins a una xifra alta. O sigui, cap fred. De veritat pensem que tallant una carretera aconseguirem res que no sigui emprenyar el que no pot circular?. Ho puc arribar a entendre en el marc d’una acció mes coordinada per aturar el país -una acció que, ara per ara, no veig possible- però no estic convençut que sigui realment útil tal com s’ha fet.

No ens equivoquem d’adversari 4. Això va, sobretot, de democràcia i de llibertats. Per convicció i per conveniència. Perquè ho crec així, i perquè estic convençut que és el millor argument per a guanyar amics, ja sigui a l’exterior, que és on es juga la partida decisiva, ja sigui a casa, on cal reforçar les majories. L’1-O hi va haver molta gent que no pensava votar i ho va fer escandalitzada per la violència policial, i ho vam celebrar, i ho hem venut –i està bé haver-ho fet- com un èxit i una mostra del caràcter profundament democràtic del referèndum. Aquesta és la via: no demanem que se sigui independentista, sinó que se sigui demòcrata i s’accepti que aquesta qüestió s’ha de decidir democràticament pel vot dels catalans i catalanes, i això és un argument que al món és molt més ben rebut. Dissabte, en la formulació o crida o el que fos del front democràtic contra la repressió i per les llibertats, ja hi havia algú més: benvingut sia, i cap retret. I encara hi falta gent, i cal convidar més que no pas retreure. Ja entenc que passar de fer-se selfies amb el Millo i no dedicar ni una mirada als familiars dels presos, a firmar en contra de la repressió pot ser una passa molt dura per a segons qui, però em nego a pensar que tota la militància -i molt menys tot l’electorat- del PSC és així. No els posem fàcil quedar-se a la banda dels Llarena y sus mariachis. Encara que costi.

En canvi, poder presentar l’independentisme com un conjunt desunit, violent i antieuropeu és una victòria per a l’estat espanyol, i gairebé una garantia per a la derrota. Si aconsegueixen que un 10% de l’independentisme es desanimi i es desmobilitizi i un altre 10% s’espanti davant d’un tercer 10% radicalitzat en les formes, ja tenen la feina feta: un independentisme que ja no és transversal, reduït a unes proporcions suportables i inofensives, i que sempre podran presentar amb imatges violentes. I ja podríem plegar.

Last but not least. Això va per llarg. Cap fred, comptar fins a un munt, i no equivocar-se, que ens hi juguem molt.