Més notes provisionals: Va per llarg, però anem bé (per ara)

Ara fa uns dies, i arran de la decisió del tribunal de Schleswig-Holstein sobre l'euroordre d'extradició del President de la Generalitat, vaig escriure que em temia que la justícia espanyola (oximoron) no perdria l'oportunitat de perdre una oportunitat, com es deia de l'OLP. Vistes les reaccions governamentals i de la caverna mediàtica, sembla que el sostenella i no emmendalla és la tònica dominant.Cap novetat, doncs, per aquesta banda. 

Però crec que, amb matisos força diferents, seria bo que l'independentisme -en la mesura que podem parlar d'independentisme i no d'independentismes, que seria més lògic- no badés i no perdés oportunitats. Que algunes n'ha -n'hem- perdudes, també. 

No és cap secret, o no hauria de ser-ho per ningú, que s'han comès unes quantes errades tàctiques: desaprofitar el capital polític de l'1-O a nivell internacional potser seria la més evident, però també hi ha hagut relliscades verbals -una crítica agra a la UE, que ara es gira en contra- i més. Afortunadament, l'estultícia del govern espanyol i del Llarena y sus mariachis, sempre tan passada de rosca, ens permet recuperar-nos, però això no és un bon senyal, perquè ens caldria una mica més de calma -d'aquell keep calm- i no atabalar-nos a les primeres de canvi, i poder, així, millorar posicions. No és un bon símptoma que ens recuperem per les errades dels altres en lloc d'encertar-la més nosaltres. Una estratègia basada en l'acció i reacció no és bona. Ara he llegit que algú argumentava que no s'havia de fer Govern perquè si això és el que demana Felipe González, hem de fer el contrari. Argument molt pobre i  que regla l'agenda política a l'adversari. No anem bé, si anem així.

En canvi, m'ha semblat molt adequat el to de la roda del premsa del President a Berlín (el to sí; la posada en escena, un desastre: de veritat no hi havia res més, fins i tot amb la precipitació ineludible,que aquella mena de centre cívic desangelat, amb una cadira de plàstic i un micro de parròquia de poble?). Gens de cabreig, quatre idiomes, oferta de diàleg sense condicions... i a veure com ho entomen. Molt bé. 

Em sembla encertat perquè sempre he cregut que aquesta partida es juga a l'exterior. És evident que cal diàleg i pacte, i sempre es parla i es pacta amb l'adversari, si no, no té sentit. Però com que l'adversari no vol, caldrà que algú, amb més força que nosaltres, l'hi obligui. I això serà quan ens haguem carregat -encara més- de raons que siguin mínimament convincents per aquest algú. Hola senyora Merkel. 

Això comença a passar, és evident el gir de l'opinió publicada a Europa, i perceptible -però menys- el canvi en el llenguatge i l'atenció dels governs. Hi ha una irritació sorda envers el govern espanyol per matusser, i no necessàriament simpatia cap a l'opció independentista, però sí cap a l'opció d'alliberar presos, d'alleugerir la càrrega judicial, i de reconeixement del fet nacional català i d'un tractament diferent d'aquest fet.

Això, és clar, no és tot el que voldríem, però crec que és una magnífica oportunitat, d'aquestes que -ara ens toca a nosaltres- no es poden perdre. No ho espatllem, doncs, amb imatges de pneumàtics cremant -encara que no els encenguem nosaltres, no ho posem fàcil als provocadors- i no ho espatllem demanant -o exigint, pitjor- el que Europa, ara mateix, no pot ni vol fer. Les provocacions, de totes menes, aniran en augment: des de més detencions arbitràries -gent vinculada als CDR, ara mateix- fins a batalles ridícules contra llaços grocs. El que sigui per aconseguir que algú caigui en el parany i tingui una reacció que puguin intentar vendre com a violenta, o bé que dediquem més temps a matar-nos entre nosaltres que no pas a encarar-nos amb l'adversari. 

Això va per llarg, i cal, ara, consolidar posicions -unes posicions molt més avançades del que ens pensem, o sembla que ens pensem- i reforçar tots els fronts: l'internacional -i això crec que s'està fent bé- però també l'institucional, i aquí cal recordar que l'estructura d'estat que tenim més a l'abast de la mà és la Generalitat, que és el que més s'assembla a un estat, i que no hauria d'estar ni un minut més en mans d'aquella insignificància del Millo. I no oblidem mai el front social, el d'ampliar majories. Parlar amb tothom -que sigui un altre el qui no vol parlar, com és ara un altre qui no vol diàleg, però no nosaltres-. No ens podem permetre que se'ns acusi -i encara pitjor, que sigui veritat- de negar-nos a parlar amb qui sigui. Ja vaig escriure fa un temps que hi ha un milió cent mil catalans que han votat una opció que, per sobre de qualsevol altra cosa, és antiindependentista. Per convicció uns, per anticatalanisme uns altres, però crec que, la majoria, per por al que creuen que pot ser la independència. Aquesta gent -tota la que no s'autoexclogui, que n'hi ha- són també catalans, i hem de saber perquè tenen por, o què els preocupa, hem d'escoltar molt, i ho hem de fer sense paternalismes ni suficiències. No cal dir que amb més motiu cal parlar, escoltar i seduir les opcions que no són independentistes, però no són radicalment anti (ja en vaig parlar aquí). 

En definitiva, que si fa quaranta anys en Jordi Carbonell deia que la prudència no ens faci traïdors, també hauríem de pensar que la impaciència no ens faci potiners (i deixar una mica arraconat aquest llenguatge de traïdors, i les metàfores de les monedes de plata, i altres ximpleries).

Va per llarg, però anem bé, molt més del que de vegades ens pensem. Paciència, i a picar pedra.

(imatge manllevada de www.ara.cat)