dimecres, 30 d’octubre del 2019

Apunts d'urbanisme tarragoní. 1: el PP 30 de Pou Boronat


El passat divendres 25 d’octubre, la Vanguardia publicava una peça sobre la revisió de les àrees residencials estratègiques. Ignoro si això es publicava perquè la Vanguardia se n’acabava d’assabentar, o bé perquè el departament de Territori i sostenibilitat –que és qui revisa- va creure oportú donar-ho a conèixer. En un cas o en l’altre, és interessant tenir en compte que el procés de revisió va començar el maig de l’any 2018, de manera que una notícia de rabiosa actualitat no és que ho sigui, no.

Per als qui no ho coneguin, les àrees residencials estratègiques –les ARE- van ser un intent del govern de la Generalitat –el del 2009- de formular un mecanisme de planejament específic, més ràpid, per a generar sòl urbanitzat amb importants reserves per habitatge protegit. Una meca de pla de xoc, vaja. Amb aquest motiu, es va modificar la llei d’urbanisme a través d’un decret-llei, i es van formular 12 plans directors urbanístics que preveien un total de 73 ARE arreu de Catalunya, amb 73.923 habitatges, 40.002 dels quals de protecció pública.

La iniciativa, tot i ser discutible en les formes i en algun altre aspecte, no estava malament, però, per desgràcia, va arribar tard. He escrit en moltes ocasions sobre el temps de l’urbanisme, i com la generació de sòl urbanitzat és lenta, de manera que el sòl que necessitem ara s’havia de començar a treballar amb set o vuit anys d’anticipació. Malgrat la voluntat accelerada de les ARE, van arribar tard, amb la crisi econòmica a trot tren, i van quedar en no-res.

Des d’aleshores, s’ha anat produint un degoteig de desclassificacions arreu de Catalunya, i el 2018 el Govern va iniciar un procés general de revisió de totes les ARE que queden, per veure què cal liquidar, modificar, o continuar. Un procés bastant lent, pel que sembla, perquè, després de la resolució d’engegar-lo, de 29 de juny de 2018, no hi ha més informació al web (la darrera actualització és de 19 de novembre de 2018, aviat farà un any). A veure si la notícia de la Vanguardia és un senyal que el tema s’anima.

A Tarragona, el PDU de les ARE va preveure dos sectors (de fet tres, però el tercer era de la Canonja, aleshores encara a Tarragona) el de Pou Boronat, i el de Sant Salvador - els Pallaresos.

No sé si en el procés de formulació del nou PDU de revisió de les ARE el departament de Territori ja ha consultat l’Ajuntament, i potser ho va fer a l’anterior consistori. No ho sé. Sí sé que seria interessant conèixer el capteniment del govern municipal sobre aquesta qüestió. Al capdavall, fa unes setmanes vam saber què és el que no vol fer el govern (malgrat que el plenari  hagi rebutjat la pretensió del govern) i ara seria bo començar a saber què és el que sí que vol, no sobre declaracions genèriques, sinó sobre concrecions.

La pregunta, doncs, és si el govern municipal té alguna posició sobre les ARE de Tarragona i especialment sobre l’ARE de Pou Boronat. Perquè aquesta? Perquè, a més que és l’única exclusivament tarragonina –l’altra és a cavall amb els Pallaresos- em sembla un punt important per a la ciutat, i no és el primer cop que ho dic.

El POUM vigent a Tarragona situava l’execució del PP 30 (el de Pou Boronat) al sexenni 2013-2018, de manera que ja no s’està complint. La posterior modificació del POUM pel que fa, entre d’altres coses, a l’Agenda, el situa al quinquenni 2021-2025.

Sobre aquesta modificació de l’Agenda, ja vaig dir què en pensava AQUÍ. En tot cas, hauríem de saber si s’ha aprovat definitivament o no (al Registre de planejament de la Generalitat no figura). Més que res perquè, si encara hi fóssim a temps, estaria bé actualitzar dades i polir una mica l’agenda; no té sentit que, a finals del 2019 o principis del 2020, s’aprovi un document  que conté determinacions per al quinquenni 2015-2020, sobretot si ja veiem que no es compleixen.

I si és així, no només mantindria el PP30 al present quinquenni, sinó que l’entomaria com una prioritat municipal. Avantatges? En primer lloc, el PP30 ja està aprovat. Tot el llarg període de tramitació d’un planejament parcial –dos, tres anys- ja ens l’hem estalviat. En segon lloc, parlem d’un sòl en una bona posició –continuïtat de la trama urbana, millora d’una de les entrades a Tarragona-. També suposa l’obtenció de més de 36.000 m2 de sòl qualificats d’equipament –d’entre els quals, 27.000 per a equipament docent de nova creació- i més de 114.000 m2 de sòl verd públic. I possibilita la construcció de 1.832 habitatges, dels quals 964 –un 52%- habitatges protegits.

La gestió d’aquest pla parcial s’encomanava a un consorci entre l’Institut Català del Sòl i l’Ajuntament de Tarragona, consorci que intueixo que, o no es devia constituir, o ja s’ha liquidat. I s’executava pel sistema de cooperació, que suposa la direcció per part de l’administració actuant. Al moment d’aprovació del PDU de les ARE, els costos –urbanització, indemnitzacions, gestió, etc- s’estimaven en uns 36 milions d’euros. No és una tasca fàcil, però val la pena, em sembla.

De manera que la pregunta és si el govern municipal té alguna previsió sobre el PP30. Ja he dit que ara sabem què no vol -la Budellera- i seria bo saber què és el que sí vol, de manera concreta. I si és que sí que vol, aleshores treballem per veure si pot, amb tot el que això implica, que no és poc: una administració urbanística moderna, capacitada, amb mitjans –humans, materials, tècnics, legals- per a un urbanisme proactiu i no reactiu. Estaria bé.


dimecres, 16 d’octubre del 2019

Demografia recreativa... i una idea per a l’Ajuntament de Tarragona



El diari Més Tarragona, una capçalera gratuïta de la ciutat, generalment solvent i d’interès, va publicar aquest dilluns una peça sobre demografia tarragonina. La peça recollia les darreres dades del cens, a partir d’informació municipal, i així sabem que el cens actual és de 144.314 persones.

Sí? Em temo que no.

No és el primer cop que passa, que el Més Tarragona utilitza unes fonts errònies –per tant, no tota la culpa és seva- i difon dades que no són veritat. No tota la culpa és seva, però una mica sí, per no contrastar.

Les dades provenen del web municipal (AQUÍ). Però aquestes dades, si les contrastem amb les xifres de població a 1 de gener, a l’Institut d’Estadística de Catalunya (xifres oficials, segons INE i Gobierno) són molt diferents. Vegem l’evolució de les dues fonts dels darrers vint anys:

Ajuntament
Idescat
diferència
2000
107.783
114.097
6.314
2001
110.847
115.153
4.306
2002
113.761
117.184
3.423
2003
115.897
121.076
5.179
2004
120.493
123.584
3.091
2005
124.563
128.152
3.589
2006
128.016
131.158
3.142
2007
130.296
134.163
3.867
2008
131.319
137.536
6.217
2009
133.719
140.323
6.604
2010
134.769
140.184
5.415
2011
133.736
134.163
427
2012
134.360
133.954
-406
2013
136.389
133.545
-2.844
2014
136.630
132.199
-4.431
2015
136.890
131.255
-5.635
2016
136.420
131.094
-5.326
2017
137.682
131.507
-6.175
2018
140.203
132.299
-7.904
2019
144.314

Examinem una mica les diferències. Entre l’any 2000 i l’any 2010, les xifres de l’Idescat són sensiblement més altes, entre 3.142 i 6.604 persones més. Això es deu simplement al fet que l’Ajuntament, amb molt bon criteri, ja ha depurat les dades provinents de la Canonja, segregada el 2010, mentre que l’Idescat recull les dades del municipi vigent en cada moment. Sorprèn –a mi em sorprèn- l’oscil·lació, i aquesta mena de vall entre els anys 2004 i 2007. La Canonja té al voltant de 6.000 habitants, i això es reflecteix la majoria de cops.

El 2011, la diferència és mínima -427 de més a l’Idescat- i, a partir d’aleshores, es dispara, fins arribar als 7.904 del 2018 que presumiblement seran molts més quan coneguem les xifres oficials a 1 de gener de 2019.

A què es deu aquesta divergència? Crec –només és una hipòtesi, no tinc cap prova- que l’Ajuntament no depura, o no ho fa prou, les dades del padró, i hi manté persones que ja no viuen a Tarragona. Si fos així –i reitero que només és una hipòtesi- em sembla que caldria fer un pensament. He consultat altres dades, de Lleida i de Girona. En el cas de Lleida, el web municipal recull les dades de l’Idescat; en el cas de Lleida, hi ha algunes diferències; he examinat els anys 2014 a 2017, i les diferències són molt lleus, entre els 600 de més l’any 2016, als 42 de més l’any 2017, però en cap cas diferències de 6 o 7 mil persones.

Convindria, em sembla, repassar els circuits municipals a Tarragona, especialment pe que fa a depuració de dades –duplicacions, baixes, etc- perquè, si no, la diferència s’anirà fent més gran. Tenir dades fiables, actualitzades, sèries llargues, és un suport imprescindible per a dissenyar polítiques públiques amb més opcions d’èxit.

I el Més Tarragona... potser hauria de contrastar una mica més les dades. No és el primer cop que els passa, l’abril de 2018 ja van ensopegar amb el mateix, amb l’agreujant que, aleshores, van comparar dades municipals amb dades de l’Idescat, i resultava que, en un any, Tarragona havia perdut més de 4.000 habitants (en vaig parlar AQUÍ). 

Hi ha molta feina a fer....