Aquesta
setmana passada va saltar la notícia: un pla parcial que estava a
punt de passar pel ple, ha salta de l’ordre del dia a última hora
per decisió del govern, malgrat que la comissió informativa prèvia
l’havia aprovat. No és un cas gaire freqüent. Alguns comentaris.
Per
començar, i per a desfer equívocs, vull deixar clar que no sóc
partidari de la urbanització de Mas d’en Sordé. No crec que els
237 habitatges que projectava siguin cap prioritat per a Tarragona,
ni pel format ni per la situació, i si aquest sòl fos classificat
de no urbanitzable -i això igualment permetria l’ús hoteler a
l’antic Mas- em semblaria molt millor.
Ara
bé, igual que no m’agrada aquesta urbanització, tampoc no
m’agrada la tergiversació i l’exageració, quan no la mentida
pura i dura, que s’han fet servir per a justificar negatives. No
totes per part de tothom, això és cert, però molt difoses. No és
el primer cop que la no-veritat es fa sentir, sobre aquest tema, ja
sigui per mala fe o per simple ignorància; fa gairebé dos anys,
quan -amb un altre objectiu- va ser objecte de debat al plenari, ja
vam poder veure com alguns no havien fet els deures i parlaven sense
saber (ho vaig escriure AQUÍ).
El
nonat -per ara- pla parcial 43, Mas d'en Sordé, té una superfície
de 474.300 m2, amb una edificabilitat de 0,1 m2 sostre/m2 de sòl, i
una densitat màxima de 5 habitatges/hectàrea. Aplicats aquests
paràmetres, en resulten 47.430 m2 de sostre, i 237 habitatges. Com
poden ser aquests habitatges? Segons el POUM, poden ser unifamiliars,
plurifamiliars.... Vist això, hom entendria l'alarma per
l'empastifament de xalets, però no és el cas. El POUM, a la vegada
que diu això, també diu que aquests habitatges només es poden fer
en una part de l'àmbit del pla parcial, una part que té 100.700 m2,
i que se situa al nord, pràcticament enganxada a altres
urbanitzacions existents -la urbanització Pinalbert- ja al terme
municipal del Catllar, de cara a generar una massa critica que faci
una mica més sostenible el conjunt, si això és possible. De manera
que no, no és veritat que «es vulgui omplir Mas d’en Sordé de
xalets» com ha estat dit i divulgat per xarxes socials. Això no
treu cap legitimitat a estar en contra del que permet fer el POUM i
concreta el pla parcial a tràmit, només faltaria, però s’ha
d’estar en contra (o a favor, si es vol) del que és, no
tergiversar les coses.
A
partir d’aquí, ha fet ben fet el govern, de retirar aquest punt de
l’ordre del dia del plenari, quan ja havia fet tots els tràmits,
sembla que favorablement, inclosa la comissió informativa de
territori (si no ho tinc mal entès; si no és així, corregiré el
que calgui)?. Doncs no em sembla una bona manera de fer les coses. I
aquí hi ha dos aspectes.
Per
una banda, de cara a l’efectivitat de la mesura per a la no
urbanització. És cert que, en no haver-se aprovat definitivament el
pla parcial, la patrimonialització de drets no és completa, i la
possible indemnització no és la mateixa que si el pla hagués estat
aprovat, però no tinc tan clar que sigui només la compensació dels
costos de redacció del planejament (que també poden ser elevats:
pla parcial, avaluació ambiental, estudi d’avaluació de la
mobilitat generada, etc). Vaja, que ens pot costar molt car i, molt
possiblement, una guerra jurídica.
A
més, el pla parcial té dos objectius, els 237 habitatges i també
la restauració i reutilització de Mas d’en Sordé com a
establiment hoteler de qualitat. No crec que el segon sigui viable
sense el primer, i això ja em sembla més preocupant, perquè crec
que tenir aquesta mena d’hotel és bo per a la ciutat, i em sembla
l’única forma de garantir la restauració i continuïtat del Mas.
Per
altra banda, per la manera de fer. De veritat no ha estat fins ara
que s’han adonat del contingut del pla parcial i del que permet fer
el POUM?. Vol dir això que porten els temes a comissió informativa
i al plenari sense saber què hi diu, i sense pensar què hi faran?.
Que a l’abril del 2018, i a l’oposició, no sabessin de què
anava, ja és greu -se suposa que han de saber què voten i què no-
però que això passi des del govern, i quan ja fa vuit mesos que hi
són, em sembla molt preocupant.
L’urbanisme
té els seus tempos, ho he escrit sovint. Uns ritmes que no s’acorden
gaire bé amb els mandats quadriennals i les urgències electorals.
Així, ara s’ha aprovat inicialment el PMU 34 -el del Nàstic- en
bona part propietat municipal, i amb una forta previsió d’habitatge
protegit, i això està molt bé, i ens n’hem de felicitar,
sobretot pel que té de continuïtat d’una feina iniciada al mandat
anterior. De la mateixa manera que hi haurà temes -o n’hi hauria
d’haver- iniciats en aquest mandat que veuran la llum en el mandat
posterior. No passa res, les coses van així.
El
que és preocupant -almenys a mi em preocupa- és aquesta sensació
d’improvisació en una gestió complexa com és l’urbanisme. Per
molt que es vulgui dissimular amb discursos grandiloqüents sobre
sostenibilitat i sensibilitat i humilitat i nosaltres escoltem (a
qui? al soroll de les xarxes socials?) no es pot amagar l’espifiada.
I
en segon lloc, i això no és nou, continuem sabent el que el govern
no vol que sigui fet, però molt poc -per no dir res- del que sí vol
fer. I no em refereixo a principis generals i a declaracions
altisonants. Em refereixo a iniciatives noves, d’aquelles que
s’acabaran en mandats posteriors però que cal començar ara, i
concretes: quin pla, quin polígon, per a fer què i com. Com he
escrit en multitud d’ocasions, els habitatges del 2030 s’han
d’iniciar ara, començant pel sòl, sigui per renovació urbana
(que va molt més enllà de la rehabilitació d’habitatges, també
necessària) o sigui per extensió. Alguna resposta?
