Catalunya cap a la quarta república

No em refereixo a la quarta en sentit ordinal, després de la primera (1640) la segona (1931) i la tercera (sic, 2017) -per cert, cada cop més curtes-. No perquè no la vulgui -de fet, i més duradora, és clar-. La quarta república, sense més, fa referència al règim francès entre 1944 i 1958, de després de la guerra al cop d’estat gaullista. I, de fet, no conec ningú més que numeri les repúbliques d’aquesta manera (bé, Espanya, però només dues).

Per què dic que Catalunya pot anar cap a la quarta república?. No en sentit literal, evidentment, però sí en un aspecte no gaire atractiu.

La quarta república va ser un règim molt inestable, amb una vintena de governs, alguns dels quals de només un mes de durada, i amb moltes dificultats per a una obra de govern duradora, tot i que, al seu haver, hi ha l’impuls a les primeres institucions europees, alguna descolonització més o menys reeixida (unes altres -Vietnam, Algèria- no) o la creació de l’IVA.  

Un dels factors que expliquen aquesta inestabilitat permanent és un parlament fragmentat i, sobretot, amb massa vetos. A partir d’un sistema proporcional, amb un gran poder dels partits (i amb uns endimoniats apparentements) l’assemblea nacional compta amb una forta minoria comunista, de prop d’una quarta o tercera part dels escons, i una notable presència gaullista. El PC obté 182 escons (1946) 103 (1951) i 150 (1956). El gaullisme, 0 (1946) 121 (1951) i 22 (1956).

Aquestes fortes minories, de prop d’una tercera part de la cambra, estaven excloses de les majories de govern. El PC, per la guerra freda, de tal manera que Pierre Mendes-France, quan es va presentar a la investidura, va explicitar el rebuig als seus vots. També perquè era partidari de la independència vietnamita, i altres opcions. I els gaullistes quedaven totalment autoexclosos, votant -gairebé de manera sistemàtica- contra el govern, fos el que fos, amb el desig explícit d’enfonsar el sistema.

No vull dir, amb això, que hi hagi equivalències amb forces polítiques presents al Parlament de Catalunya, ara o en un futur. Ni tan sols entre l’antisistema de la CUP i l’antisistema gaullista (això sí que seria divertit!). Però hi ha un risc que em sembla possible, que és el de la dificultat de configurar una majoria de govern i la facilitat amb què es generen majories negatives. A la quarta república, PC i gaullistes no formaven part de cap majoria de govern, però els seus vots sumaven per a tombar governs, negar-los la confiança, o no aprovar lleis ni pressupostos.

És possible, això, a Catalunya? Jo diria que ja n’hem tingut un tast, aquesta legislatura. Vistes les enquestes, i els vetos creuats -si més no els previs, ja veurem després de les eleccions- una majoria de govern es veu complicada. No tant una majoria d’elecció a la presidència, però això no és prou. Entre els qui se situen explícitament fora del sistema, i aquells amb qui no vol -per ara- pactar ningú (VOX, PP, potser C’s) la majoria de 68 s’ha de buscar entre grups molt heterogenis. Serà el moment de la política, doncs, entesa com la negociació i el pacte? O toparem amb guardians de les essències que considerin que qualsevol pacte és una renúncia?. Veurem.

(Imatge extreta de www,eleccions.ara.cat)

Junts per...?????

         

Avui comença el procés de l’enèsima reconstrucció-mutació de l’espai abans conegut com a Convergència, i ara com el de Junts per Catalunya. Veurem. Tinc la sensació que s’està intentant una mena de quadratura del cercle, fer una cosa nova però amb materials d’enderroc, i volent quedar-se una part de l’herència -la presència territorial, un capital polític- sense la part més empipadora -la corrupció, els antic pactes amb el PP (dels quals ningú diu ni mu, per cert) i més coses-. Se’n sortiran? En tinc alguns dubtes, les herències polítiques difícilment són a benefici d’inventari, i és complicat voler ser hereu del pujolisme només a mitges, per molta retòrica de transversalitat que es vulgui fer. 

Pel que he anat veient -que no deu ser tot el que hi ha, n’estic segur- tinc la sensació que continuen amb un error greu de percepció de la realitat, un error que Pujol potser no tenia però que era present en una part important d’aquest món. Recordeu, fa molts anys, en unes eleccions generals, guanyades pels socialistes a Catalunya, com gairebé sempre, que Marta Ferrussola, persona que no s’ha distingit mai per la seva intel·ligència política ni per la continència verbal, va dir que ells -és a dir, CiU- havien guanyat a la «Catalunya catalana», una expressió d’allò més desgraciada. Però molt significativa de la imatge del país que té una part d’aquest espai. Creuen que allò és el país de veritat, i que qui no és com aquella part és una anomalia. 

Això no és exclusiu de l’antiga CiU, i faríem bé de ser-ne conscients. Hi ha parts de l’independentisme, de tots els colors, que tenen una mirada semblant. I també n’hi ha, per sort -i també de tots colors- que no. Això no és incompatible, al contrari, amb la lucidesa de veure que el país no és homogeni, i que té diverses maneres de veure’l i de viure’l. L’any 2017, amb motiu del referèndum, un bon amic, i persona lúcida, que viu en un poble d’aquests de la «Catalunya catalana» em va trucar per preguntar com es vivia l’electritzant setembre del 17 a la ciutat de Tarragona. Li vaig explicar com ho veia jo, i, per contrast amb el seu entorn, em va reconèixer «és clar, aquí és més fàcil». I és cert, allí era més fàcil, però en cap moment va dir que a Tarragona fóssim menys o mal catalans. Només que era diferent. 

Aquesta percepció de la diferència és la que no veig en el sectors post-convergents i/o neo-convergents més abrandats. Per continuar amb batalletes, també recordo, als anys vuitanta, que Acció Cívica de la Generalitat va muntar una mena de seminari sobre gestió d’entitats. Aleshores jo era secretari d’una entitat excursionista, i em va interessar. Hi havia una munió de gent d’associacions veïnals, culturals, algunes ecologistes -tot just incipients- i força gent de barris, i ens vam trobar que el seminari l’impartien persones molt ben intencionades explicant exemples de l’Orfeó Català dels anys cinquanta. Tot, amb un èxit descriptible, perquè la majoria de les persones tenia un univers, uns referents, unes experiències i unes necessitats molt allunyades.

Això és el que em sembla que passa a bona part -si més no, la dominant- d’aquest espai, que tenen un coneixement parcial de la realitat, i el projecten sobre la totalitat. Això explicaria les reticències de molts alcaldes i quadres convergents, més enganxats al territori, més coneixedors del seu electorat real -el que els queda, és clar- que sovint s’ha mogut per altres referents.

És curiós que una de les coses que es diu d’un altre dels actors importants de l’independentisme -ERC- sigui que vol ser actuar com la vella convergència. Jo més aviat penso que és Junts x Catalunya que sembla comportar-se com la vella ERC, aquella que només feia agitació independentista buida de contingut, estèril, i que es va acabar quan els seus animadors, Colom i Rahola i uns quants més, en van marxar... per acabar a Convergència.