NO DIGUIS RES

 

En sis dies he liquidat aquest extraordinari llibre. Prop de 500 pàgines que se m’han fet curtes, un d’aquests llibres que voldries que continués moltes pàgines més.

No diguis res, de Patrick Radden Keefe, és un retrat fidel de quaranta anys de la història d’Irlanda del Nord, a partir dels episodis dels troubles (enrenous? Disturbis? Rebomboris, com els del pa?) dels anys setanta, prenent com a fil el segrest de Jean McConville –una vídua, mare de deu fills, presumpta confident, més presumpta que confident- i la trajectòria de les germanes Price –Doulours i Marion- militants de l’IRA, amb tot el que això comportava d’agents executius –o executors?- de la violència. I, a través d’aquestes històries creuades, coneixem tot un món que no és, ni de bon tros, un món de bons i dolents, de blanc o negre, sinó un món ple de matisos, de zones grises, de contradiccions més o menys ben o mal assumides, de girs de guió –que també poden ser entesos com a traïcions- i de preguntes, de moltes preguntes, sense resposta.

No és una història, perquè hi faltarien molts capítols –per exemple, de la banda dels anomenats lleialistes- i molts testimonis impossibles (què hagués pogut dir Margaret Tatcher, per exemple?) o possibles, però refractaris, com el mateix Gerry Adams. Hi ha una mena de simpatia molt matisada cap als personatges fidels a una convicció, encara que això els hagi portat a comportaments i pràctiques rebutjables, i que acaben sent joguines trencades, com ara Brendan Hughes. Cap disculpa o excusa pel que va fer, però si una mirada compassiva per, si més no, entendre la capacitat de sacrifici personal. Aquest to de no jutjar, però sí d’intentar entendre per a poder explicar, que no és el  mateix que justificar, és el que dona veracitat al llibre.

Em sembla que és inevitable, en llegir-lo, pensar en el paral·lelisme amb Euskadi i amb el mon d’ETA i del GAL. Seria possible un llibre similar per a entendre –que, repeteixo, no vol dir justificar ni jutjar- el període violent tancat per la dissolució d’ETA?. Un llibre que ens expliqués també com s’emprenia la lluita antiterrorista, el món dels infiltrats, les preguntes que puguin fer-se –si se’n fan, i estic segur que sí- alguns dels responsables d’atemptats?.

No tinc cap dubte que seria útil i necessari tenir un llibre així. No tinc tan clar que el puguem arribar a tenir. Seria el llibre que podria fer –que hauria de fer, que crec que voldria fer- Antoni Batista. El podria fer, en tant que persona capaç i amb coneixements i distància per a fer-lo. No el podria fer perquè, malauradament, ens manca tot l’aparell que ha fet possible el No diguis res: uns mitjans amb voluntat d’informar i no d’adoctrinar; una societat civil de veritat, amb voluntat i capacitat de becar persones per a un treball així durant uns quants anys. Haurem d’esperar. Mentre, llegiu No diguis res, us ho recomano.