dijous, 25 de setembre del 2025

La matemàtica de la història: propera parada, el 2029?

 



El nom d’Alexandre Deulofeu no deu dir res a molta gent, llevat dels figuerencs que van estudiar el batxillerat a l’institut que du el seu nom. És una pena, perquè va ser tot un personatge, també amb projecció política. Alcalde de Figueres durant la guerra, exiliat, i refugiat, quan va tornar, a la seva professió de farmacèutic, va deixar una extensa obra escrita i, especialment, una Matemàtica de la història, una obra fascinant.

Emmarcada en els corrents més o menys mecanicistes, com ara les obres d’Spengler (La decadència d’occident) o de Toynbee, Deulofeu planteja l’existència de cicles històrics (a la imatge) d’una durada gairebé exacta -d’aquí la matemàtica- dels diversos imperis i/o civilitzacions dominants. Una tesi recorrent en la historia, si bé no amb l’exactitud matemàtica amb que l’estableix Deulofeu.

Això podria ser una facècia d’empordanès eixelebrat, però, quan t’hi apropes, comences a veure més coses. Ja d’entrada confesso que no he llegit els nou volums de la inacabada Matemàtica de la història, però sí un volumet, a mode resum, que el mateix Deulofeu va tenir la misericòrdia de publicar. Aquest volum, que data de l’any 1951 (tot i que jo en tinc la segona edició, que ja va ser possible en llengua catalana, del 1967, i que Deulofeu explicita que va ser escrit el 1948) és una breu síntesi, però el que el fa més interessant és que, a partir de la seva teoria cíclica, anuncia que, a finals del segle XX, Alemanya s’haurà reunificat i reconquerit l’hegemonia econòmica a Europa, que els imperis colonials francès i anglès s’hauran desfet, i que la Unió Soviètica haurà col·lapsat en diverses nacions, i que el cop de gràcia, ja al segle XXI, li donarà la Xina. I, és clar, quan veus que cinquanta anys abans va predir tot això, ja t’ho mires d’una altra manera.

M’hi ha fet pensar perquè, per a l’època on som, Deulofeu també apunta diverses coses, entre les quals que als EEUU “S’esdevindrà una gran depressió seguida d’una invasió exterior i hi haurà anys de destrucció, d’esgotament i de pugna entre les faccions rivals. Això conduirà a la implantació d’un poder absolut i a nous somnis de conquesta i d’hegemonia universal. En conseqüència, una nova tragèdia per a la Humanitat.” I això del poder absolut, i de l'acumulació de riquesa per una minoria -ho diu en un altre paràgraf- està passant. 

I també diu que el cicle unificador de l’imperi hispànic, iniciat amb els reis catòlics el 1479, s’acaba el 2029, i entrem en la dissolució del que quedi. A veure si el problema de l’1 d’Octubre és que es va avançar dotze anys!


dilluns, 15 de setembre del 2025

La pesta, motor d'Europa

 


Una de les lectures d’aquest estiu ha estat un llibre dens, extens, singular. “El mundo que forjó la peste”, de James Belich (ed. Desperta Ferro, 2025) és un fresc històric sobre el canvi -els canvis- al món a partir de la pesta negra. Sembla que no ha de ser gran cosa, però no és així.

En primer lloc, per l’abast temporal. Si bé normalment associem “pesta negra” a la pandèmia de mitjans del segle XIV, i només ens cal el Decameró per a confirmar-ho, aquí la pesta són tres cicles amplis, entre el segle VII i finals del segle XIX, el segon dels quals -entre el segle XIV i el segle XVIII- és el que centra el llibre. Una passa amb múltiples rebrots, mes o menys localitzats, i de virulència variable.

En segon lloc, pel concepte històric. Belich ens parla, al principi, del concepte de les divergències, d’elements disruptius, de llarg abast, que marquen un canvi global al món, i cita la domesticació i ús massiu dels cavalls, el control de l’aigua per a l’agricultura, l’aparició del carro de combat, i la que protagonitza el llibre, la pesta. Una pesta que ens és descrita minuciosament, des de la bactèria Yersinia pestis, que l’origina, fins als vectors de transmissió.

En tercer lloc, per l’abast. La pesta, i tot el que en dedueix, no és europea. La situa en un món molt més globalitzat i connectat del que ens pensàvem, i, sobretot, en múltiples direccions. Des del conjunt euroasiàtic, al món índic i xinès, passant pel sud-est asiàtic, i el món musulmà, que inclou bona part de l’espai subsaharià o de l’Àfrica occidental. I tot això no en relació o subordinat a Europa, com massa sovint hi arribem (allò que Amèrica comença a partir de Colom, com si abans no hi passés res) sinó de manera autònoma i, sobretot, entrelligada, i així aprenem que la pretesa superioritat europea no és més un parèntesi en segles de predomini tecnològic i econòmic de la Xina i de l’Índia. Aquest és, per mi, un dels grans valors del llibre (l’he connectat amb un altre llibre genial, “El mundo. Una historia de familias” de Simon Sebag-Montefiore” que també trenca aquest eurocentrisme, tot i que amb un text molt mes divertit de llegir, perquè és un gamberro).

I què ens diu el llibre? Doncs que la pesta, en aquest rebrot principal -però no l’únic- del segle XIV és a l’origen dels grans canvis al món que preparen el següent gran canvi que és la revolució industrial. I això és així principalment perquè la pesta, a diferència d’altres catàstrofes -inundacions, terratrèmols, incendis- mata persones, però no bestiar, ni destrueix les coses. Això fa que el capital fix -cases, tallers, terres, molins, bestiar, eines...- resta intacte, i, per tant, la dotació de capital fix per cap, quan hi ha una pèrdua de població entre una tercera part i la meitat, es dobla. Això genera molts canvis: menys mà d’obra, que permet apujar els sous; concentració de l’activitat agrària a les terres més fèrtils, i nous usos -sobretot ramaderia- a les abandonades; impuls a tecnologies per a suplir la manca de mà d’obra; necessitat de buscar nous mercats i nous proveïdors, amb el que implica de millorar els mitjans de transport; un renaixement del tràfic d’esclaus, per a tenir mà d’obra, però també absorbir coneixements, i acumular capital i establir relacions comercials; la creació de nous instruments -bancs centrals, hipoteques, lletres de canvi- que són a l’origen del capitalisme, i així moltes coses, en molts llocs, i en moltes direccions.

La pregunta que es fa l’autor és “Com és que aquest tros petit de món que és Europa aconsegueix ser dominant al segle XIX?”. I argumenta que es deu a la resposta a la pesta, que, tot i que global, va generar respostes diferents.

El plantejament és atractiu, però tinc la sensació que, en alguns casos, la lectura “pesta com a causa de” és una mica forçada. Sembla com si, feliç amb la troballa, l’autor llegeix la història en funció d’això. Sí que diu, a les conclusions, que no ha pretès que la pesta sigui LA causa, sinó una de les causes, però tot i així de vegades la interpretació em sembla forçada. De fet, a mesura que el llibre va avançant, perd una mica de pistonada, i al darrer capítol, el cas singular d’Anglaterra i com es va situar com a potència dominant, la pesta és una presència gairebé anecdòtica, una cosa llunyana. Com allò que el vol d’una papallona a Nova York causa un terratrèmol a Oceània. Que potser sí, però amb tantes passes intermèdies que la causa primera ja no importa.

Això no vol dir que el llibre no sigui d’interès, al contrari. La connexió de les diverses parts del món és extraordinària, l’establiment de xarxes comercials, d’imperis fragmentats, de formes de precolonialisme, és fascinant, i t’obliga a veure el món d’una altra manera.

A més, hi ha dades molt curioses. Ara he sabut que Barcelona, al segle XV, era exportadora.... d’ulleres!. I, per cert, en aquesta lectura del món i de com canvia, hi veig una línia de treball històric a Catalunya fascinant. Com es connectava, Catalunya, amb tots aquests canvis? Què suposa l’esclavitud a la Catalunya del segle XIV i XV? D’on venen i cap a on van els capitals acumulats per l’activitat comercial?. Formàvem part d’aquest món, i seria bo saber-ne més.

Per posar un però al llibre, he de dir que és de lectura una mica feixuga. No es pot comparar al llibre citat de Sebag-Montefiore, que, com ja he dit, és un gamberro que posa sal i pebre i fa uns textos brillants. La traducció deu ser bona -no puc jutjar-la- però m’hi grinyola molt que Lübeck, la ciutat hanseàtica, sigui sistemàticament escrita com “Lubeca”. Em recorda aquelles traduccions decimonòniques de novel·les, que traduïen el nom propi de personatges anglosaxons. Hi ha també unes quantes errades -lletres de més, discordances sintàctiques, línies repetides- que una edició més acurada hagués evitat.

En conjunt, però, una lectura més que recomanable. Ara em sembla que buscaré un parell de textos més lleugers, per descomprimir.