Qui mana a Tarragona, o la demografia recreativa del Diari de Tarragona

El Diari de Tarragona (DdT, per sigles, compartides amb una antiga publicació de serietat similar) ha publicat un dels seus exercicis de victimisme tarragoní i reivindicació de la Tarragona provinciana. L’exercici es presenta amb el títol “El poder en Tarragona está en la sombra” i pretén ser una anàlisi de qui mana a la ciutat.

Com era d’esperar, venint de qui ve, és una llepada en tota regla als poders que agraden al DdT: Església, Port, Diputació, Química, Santa Tecla... i de passada menystenir l’Ajuntament i la Generalitat (Ai uix! Barcelona! Ecs!). Res de nou, doncs.

Però el reportatge té una perla boníssima. Una de les fonts anònimes, fidelment reproduïda pel DdT, explica els motius de la debilitat de la societat civil, i diu:

“La represión en Tarragona durante la guerra del francés fue tan cruenta que después de la contienda apenas quedaron en la ciudad 300 personas. La ciudad se repobló con gentes llegadas de fuera. Hablamos de apenas 200 años, cuatro generaciones”

Genial!. Ja sé que el DdT pot argüir que no és collita pròpia, però vaja, si ho reprodueix, doncs alguna responsabilitat té. No crec que hagués reproduït una declaració que digués que a Tarragona manen els extraterrestres o alguna cosa així, per molt que pugui ser versemblant.

A veure, deixem de banda –que no és poc- això que a Tarragona van quedar 300 persones. Una lectura del volum corresponent al segle XIX de la Història de Tarragona, que és obra d’un professional rigorós i solvent com és Salvador-Joan Rovira, ens permet veure que les coses van anar de manera molt diferent.

El que és espaterrant és això que la ciutat “se repobló con gentes de fuera”. Ah, vaja, vol dir que el tarragonisme és genètic? Que va a l’ADN i, clar, una espècie diferent no el porta?. I en 200 anys, només. Quants anys es necessiten per a ser tarragoní? Jo ja he assumit que els tarragonins pata negra no em consideraran mai tarragoní –no hi he nascut  i només fa cinquanta anys que hi visc- però els que van venir fa dos-cents anys tampoc?.

I 200 anys, quatre generacions? Potser sí que hi ha un tarragonisme genètic, però deu ser en termes de longevitat i de lentitud en la reproducció. Si cada generació són cinquanta anys...

En fi, que aquesta és la premsa –part de la premsa- que tenim a Tarragona. Potser això també ajuda a entendre la debilitat de la societat civil tarragonina. Si més no, d’una certa societat civil, perquè a la ciutat hi ha molts més noms a tenir en compte, encara que el DdT no ho vulgui saber perquè no diuen el que els agrada sentir. 

Eleccions judicials, maneres de fer

Aquest darrer any, amb l’ofensiva judicial del general Llarena hem fet tots, gràcies a personatges com l’Ernesto Eikaizer, en Jaume Alonso-Cuevillas, l’Antonio Boye, i més, un curs accelerat de dret processal. Hem descobert conceptes, procediments, tràmits, i tot un llenguatge sofisticat i capaç de tota mena de recargolaments, especialment a les novel·lesques interlocutòries de Llarena, que, no ho oblidem, no està sol en les seves maniobres.

Tot plegat ha ajudat a situar el món judicial a primera plana i, un cop allí, la cosa ha anat a més. Primer, amb les sentències amb fre i marxa enrere del tribunal suprem, en el cas de les hipoteques. Una mostra perfecta de la separació de poders, de la serietat i ponderació esperables en el tribunal suprem, i de la confiança que hi podem dipositar. Estem arreglats.

Després, amb l’enèsim capítol de canvi de cromos en l’elecció de l’anomenat consell general del poder judicial. Un cambalache (el diccionari diu barata, però, tenint en compte a on passa, crec que escau més l’original espanyol) habitual, que aquest cop s’ha fet encara més evident.

Aquest darrer cas ha posat d’actualitat -de fet, com cada cinc anys, quan es renova, si és que es pot dir així, el consell- el mecanisme d’elecció dels seus membres. Recordem-ho: elecció, diuen, pel Congrés i pel Senat, per majoria qualificada. Tenen raó, que la majoria és qualificada, però em temo que no tothom la qualificaria del mateix; el que jo en diria faria que m’apliquessin el codi penal, segurament.

Pel que sembla, o s’elegeix així, o es fa per i entre els jutges -que, vist el que hi ha, potser seria encara pitjor-. I prou. O blanc, o negre.

El meu interès pel funcionament dels òrgans constitucionals espanyols és, com tothom pot imaginar, absolutament descriptible. Però perquè no sigui dit, i només a tall informatiu, i de coneixement històric, em permeto recordar que, a Catalunya, quan ho vam poder fer -i salvant distàncies- vam ser capaços d’imaginar una altra solució, que ara per ara em semblaria una manera raonable de sortir d’aquest dilema: o els jutges, o els partits.

L’any 1934, el Parlament va aprovar la llei de creació del Tribunal de Cassació de Catalunya, que feia funcions -més o menys- de tribunal suprem a Catalunya. Ho va fer perquè, en l’àmbit judicial, la competència de la Generalitat republicana era força més gran que l’actual Generalitat del «estado más descentralizado del mundo».

A l’hora d’escollir-ne la presidència, es va optar per un sistema mixt entre la sobirania -el Parlament- i el món judicial. L’article 4, que regula l’elecció del president del Tribunal, ens diu que serà elegit per una assemblea ad hoc, formada per:

24 diputats del Parlament
El president de la Comissió Jurídica Assessora
Els degans dels col·legis oficials d’advocats de les poblacions on hi hagi Audiències
El degà de la Facultat de dret de la Universitat de Catalunya
Dos magistrats del Tribunal de Cassació designats per la Cambra de Govern del Tribunal
El Procurador de Catalunya
El president de l’Audiència territorial de Barcelona
Els dos presidents de sala de l’Audiència territorial de Barcelona
Els presidents de les altres Audiències de Catalunya
El president de l’Acadèmia de Legislació i Jurisprudència
El degà dels jutges de primera instància de Barcelona
El degà dels jutges municipals de Barcelona

Un total de 42 persones, representatiu del món del dret, però amb una forta -el 60%- representació parlamentària que, com que és proporcional a la composició del Parlament, fa que qui tingui la majoria no pugui fer i desfer del tot.

Seria possible, ara, aquest sistema, o similar? No ho sé, però crec que, si més no, dificultaria els cambalaches que veiem ara, que, per cert, podrien ser fàcilment desmuntats, només cal que, un cop elegits, els consellers i conselleres vagin per lliure i comencin per no elegir el president que han decidit el duet còmic Pedro i Pablo (Casado).

I, si no, que quedi constància que fa més de vuitanta anys el Parlament català feia coses amb una mica més de seny de les que veiem ara. Que no costa gaire, però s’ha de dir.

imatge: foto d'Ángel Diaz, de l'agència EFE, manllevada de l'ARA, i que il·lustra perfectament la modernitat i els referents -atenció a la creu, l'uniforme militar, el retrat, i les punyetes- de la justícia espanyola.

Alejandro, tarragoní i president del PP català

La notícia política tarragonina del dia podria ser l’ascens d’Alejandro Fernández a la presidència del PP català. Un ascens cantat des del desastre electoral del PP el 21-D, i que el mateix Alejandro -mira, com el Lerroux!- va anunciar amb el seu desmentiment que no va enganyar ningú.

En altres ocasions he manifestat que l’absència de gent de la Catalunya Nova als primers rengles de la política catalana era una anomalia. No per un provincialisme que em faci defensar persones del Camp de Tarragona per sobre d’unes altres, i menys per aquest anticatalanisme disfressat d’antibarcelonisme del qual Alejandro Fernández és un ferm practicant. En vaig parlar AQUÍ. Per haver-ne parlat, he de dir que crec que és bo que els lideratges polítics a Catalunya acullin gent de totes procedències. Per aquest motiu em sembla positiu que sigui Carlos Castillo, diputat tarragoní, qui encapçali aquest corrent o plataforma o el que sigui del PSC anomenat juliol del 78. I, a partir d’aquí, com deia Joan Fuster: pus parla català, vejam què diu. És a dir, per ser tarragonins, ni millors ni pitjors, i pels fets els coneixereu.

I pels fets i per les paraules -més les segones que els primers- coneixem Alejandro Fernández, a Tarragona. De manera que potser no serà sobrer del tot explicar-ne algunes coses, en profit de tothom, encara que no és el primer cop que en parlo (ho podeu veure AQUÍ).

D’entrada dir que AF es llest i hàbil en la comunicació. Que ningú esperi la matusseria bronca d’aquell porter de discoteca de Badalona que tenien abans al PP. AF prefereix la ironia -encara que, en el seu cas, és més aviat un to foteta i perdonavides; continuem amb Fuster, sempre necessari: la ironia necessita còmplices- i el foc d’artifici d’una oratòria brillant, encara que no necessàriament amb contingut.

Que AF és llest ens ho prova el cursus honorum que ha seguit per arribar on és. De molt jove afiliat a les Nuevas Generaciones, aviat va ser nomenat assessor del grup del PP a la Diputació de Tarragona. En aquells moments -finals dels noranta- el PP de Tarragona recollia la carcúndia de la ciutat (no tota, una part era en una altra coalició que aleshores guanyava eleccions municipals). AF hi va veure una oportunitat de trepar, llest com és, i efectivament ho va fer. Vaja, que es va dir a si mateix: "aquesta colla me'ls menjo amb patates". El 2003 ja era regidor, i el 2007 va encapçalar la llista. El 2011 va tocar el cel amb els dits, amb set regidors, i va arribar a pensar que podria tenir l’alcaldia compartida mitjançant aquell sistema que, quan el perjudica, el PP anomena pacte de perdedors i engany a l’electorat, però que no té cap mania a usar quan li convé. El pacte CiU-PP contra el PSC no va funcionar, i es va quedar amb les ganes.

I aquí tenim una característica d’AF, ben marxista: aquí tinc uns principis, i si no li agraden, en tinc uns altres. Amb l’habilitat de xarlatà de fira que té, se sent capaç de convèncer d’una cosa i de la contrària, segons els vent les veles, sobretot quan li riuen les gràcies, com han fet determinats mitjans i sectors de Tarragona durant molt anys.

AF ha anat passant per càrrecs diversos: regidor de govern i d’oposició, diputat provincial, diputat al Congrés, diputat al Parlament. En alguns llocs, amb una certa brillantor, com els culs de got que passen per diamants; en d’altres, com ara al Congrés de Diputats espanyol, amb una grisor i inanitat absolutes. Com a molt, amb algun discurs oportunista i brillant, però la llista de resultats concrets és zero.

L’ara flamant president de PP català sempre ha volgut fer gala d’un bagatge polític important. En el panorama polític local de Tarragona, més aviat mediocre, això li ha estat fàcil. En entrevistes i discursos deixa anar noms -Kayek, Popper- per demostrar que és molt llegit. Si més no, que ho sembli. En una entrevista d’avui mateix, i en recents discursos, ha anat una mica més enllà en el temps, i ha reivindicat com a precedents Adenauer i Schumann. De veritat?. Sap realment què van fer Adenauer i Schumann? La democràcia cristiana governant a Europa els anys cinquanta no és, ni de bon tros, la democràcia cristiana -o el que en quedi amb un altre nom- a l’Europa actual. L’estat del benestar, aquest que el PP s’entossudeix a desmuntar sense haver-lo tingut mai, és obra dels consensos democristians i socialdemòcrates de la postguerra. Van ser els governs d’Adenauer els que van impulsar la participació sindical en la gestió empresarial. Si ara ho proposés Podemos, per dir algú, els esgarips de la caverna del PP i Ciudadanos -i, n’estic segur, del soi-disant liberal d’AF- se sentirien des de l’estratosfera, i ho titllarien de veneçolà (no hi té res a veure, però sempre ven, això, a l’ABC i a a Razón) de marxista-leninista, i ves a saber què més. Vol seguir aquesta via Adenauer? Parlem-ne.

Fins i tot en podem parlar si vol seguir algunes vies Merkel, com ara l’acollida de refugiats. Perquè ara modula el discurs (per exemple, a la Vanguardia d’avui diu:

«Mi discurso es muy clásico: nuestra capacidad de acogida es limitada, somos un país solidario, la inmigración ha contribuido positivamente a la historia de España, pero se tiene que hacer de manera controlada y garantizando que las personas que vienen a nuestro país cumplan y acepten nuestro sistema de libertades y de derechos.»

Doncs a Tarragona encara recordem discursos incendiaris als barris, i propostes demagògiques com ara la que volia prohibir el burka -per cert, inexistent a Tarragona- als carrers. Aleshores va ensumar sang, i s’hi va tirar de cap. Ara toca un discurs formalment més amable?. Cap problema, recordi allò dels principis.

I no és l’únic cas. AF es proclama liberal, però, a la vegada, va ser capaç de presentar, a l’Ajuntament de Tarragona, una proposta per la qual l’Ajuntament es comprometia a no comprar a proveïdors i no contractar serveis d’empreses no tarragonines. Si Adam Smith aixequés el cap, es tornaria a morir de l’ensurt, però és igual, recordi allò dels principis.

Liberal? El titular de l’entrevista, i el text mateix, ho diuen tot:

Alejandro Fernández : “Con Torra no puedo dialogar, no es un demócrata”

Ara imagineu si això ho digués Torra sobre AF. Amb aquestes paraules. Les acusacions -que jo veuria encertades, igual que les veig encertades ara referides a AF- que no és qui per a donar patents de democràcia, estarien a l’ordre del dia. Però AF, encantat d’haver-se conegut, com sempre, es creu capacitat per això i per més, sobretot ara que ha de fer mèrits davant dels seus (i els seus són, sobretot, la brunete mediàtica) i ha de demostrar que, tot i els somriures i les gracietes, és capaç de mossegar.

I encara una altra. Els usos habituals en el PP són que el president del partit sigui el candidat a la presidència de la Generalitat, que també -i això és general, no només del PP- es presenta (norma no escrita, que quedi clar) com a cap de llista per Barcelona. No tinc cap dubte que les immenses galtes d’AF li permetran presentar-se de cap de llista per Barcelona i empassar-se, com si res, tots aquells discursos i sarcasmes sobre Barcelunya i que dolents que són a Barcelona, encara que ara els hagi de demanar el vot.

AF ha tocat el cim polític amb la presidència del PP català, però que no s’enganyi, no és que ell hagi pujat molt, encara que ho hagi fet: és  que el cim ha quedat molt baixet. Els mediocres -i Xavier Garcia Albiol n’és molt- busquen successors pitjors per a sentir-se millors per comparació. AF té alguns mèrits que Garcia Albiol no té, començant per la capacitat de relacionar subjecte, verb i predicat, i una mica més d’habilitat política. Però que no s’enganyi: és president d’un partit amb quatre diputats al Parlament, amb una única alcaldia a Catalunya, i quan s’ha sotmès al vot de la militància, l’han votat poc més de 1.400 persones. A veure què passa, a les properes eleccions municipals.

I la pregunta habitual, que faig a molta gent política, de tots els partits. Si no fos això, de què viuria? I, si us plau, que no digui que de professor a la URV. Professor associat -que no és cap demèrit, eh?, que jo també en sóc- no val. Sé el que es cobra, i sé que cal tenir una altra feina, o ser autònom, per a ser-ne. De manera que tornem-hi: de què viuria? D’una consultoria de comunicació política? D’una porta giratòria? No anem bé, i això no és només -però també ho és- problema d’AF.

A veure què passa.

(imatge extreta d'e-noticies.cat, amb la cara d'AF quan veu el panorama del partit)

el Vallès metropolità

Ahir, el diari ARA ens informava  -ho podeu veure AQUÍ- que hi ha moviments d'organització territorial, ara al Vallès. Així, en singular, i no vallesos, perquè el que ara es proposa -no sé amb quin grau de serietat ni de precisió- és una nova àrea metropolitana, que comprengui Vallès oriental i occidental, independent -en la part que pertoca- de l'àrea metropolitana de Barcelona.

La proposta és agosarada, i suggereix molts comentaris, d'ordre divers.

D'entrada, tinguem en compte que la proposta no és del tot nova. Sí que ho és en la formulació, però no en el plantejament. Ja fa temps que existeix aquest -moviment? Plataforma?- de Fem Vallès, i ja havia llençat diverses propostes en aquest sentit, com ara una única comarca, o bé la creació d'una autoritat única del transport vallesà. Algunes referències, molt interessants, AQUÍ. De fet, pel que he pogut veure, el tema del transport és una peça bàsica de les seves propostes, amb idees que, sense que en tingui un coneixement profund, em semblen molt interessants (i, encara, un apunt: quina enveja de veure gent que es mou i fa propostes així! Al Camp de Tarragona hi ha, és cert, la plataforma pel transport públic, però em sembla que està molt lluny encara del que fa i del ressò que té el Fem Vallès).

Aquella proposta de comarca única va quedar en no-res. No hi havia interès per parts dels actuals consells comarcals, alguns municipis no ho veien bé, i suposo -no ho sé- que el Govern deuria arrufar el nas, mig per la immensa por al canvis territorials, mig pel temor a tenir una comarca de més d'un milió d'habitants.

Aquesta darrera raó ens posa de ple en el debat comarcal en conjunt -l'organització territorial és un sistema- i en la incongruència que suposa un model que iguala formalment realitats de 4.000 habitants -l'Alta Ribagorça- i una altra comarca -a més del Barcelonès- de més d'un milió. Ja es veu que això grinyola.

La nova proposta es planteja en clau metropolitana, però, de fet, presenta els mateixos problemes, i algun més. Perquè no es diu què passaria amb els consells comarcals existents. Es mantindrien, dins de la nova àrea metropolitana? No tindria massa sentit, sobretot ara que sembla que finalment s'abordarà la supressió del consell comarcal del Barcelonès.

Una nova àrea metropolitana ens posa més qüestions. Té sentit separar els municipis vallesans que ara són dins l'AMB? Quins són els límits de l'AMB? Sant Cugat del Vallès és més metropolità que Rubí i que Cerdanyola del Vallès, i per això és dins l’AMB i els altres dos no hi són? Pensem que l'antecedent immediat eren dues entitats metropolitanes, de transport i de medi ambient, amb àmbits diferents, i més abans la Corporació metropolitana de Barcelona, que es corresponia a l'àmbit del Pla general metropolità, i aquest... a la comarca urbanística de Barcelona creada pel Ministerio de la vivienda franquista l'any 1953 (males llengües diuen que l’àmbit fou improvisat la nit abans per un parell de funcionaris). És a dir, que mai no s'ha fet un exercici de delimitació metropolitana des de zero. Afortunadament, és clar, perquè encara estaríem discutint, amb les dotzenes de possibilitats i de mètodes.

El que posa de manifest la proposta vallesana és la naturalesa també metropolitana -potser diferent, però també metropolitana- de la regió barcelonina, una naturalesa ja reconeguda en diversos documents -per exemple, el mateix pla territorial metropolità de Barcelona-. I, és clar, la dificultat de posar un límit en allò que formalment és una dinàmica, molt fluctuant en el temps i en l’espai.

Ara bé, això implica una institucionalització? No necessàriament. Hi ha, al món, diverses solucions a tenir en compte, solucions que ens remetrien, en part, a experiències passades, com ara un ens -local, metropolità, agència especialitzada...- específicament centrat en el transport. Enlloc no està escrit que hi ha d’haver un únic i òptim àmbit per a l’urbanisme, el transport, el medi ambient....

Ens podríem preguntar també sobre l'absoluta necessitat de compartiments estancs en termes de planificació i gestió, o la capacitat d'integrar xarxes i mirades policèntriques. Molt a dir.

Per altra banda, però, el mapa proposat és molt suggerent, si el posem en relació amb més propostes. Pensem en l'anunciada supressió del Consell comarcal del Barcelonès. I en la proposta al seu dia de la comarca de Montserrat, que corresponia precisament a la part del Baix Llobregat no inclosa a l'AMB (excepció feta de Vallirana, que incomprensiblement no és a l'AMB, malgrat haver-ho demanat unes quantes vegades, tot i que el mapa de l’ARA la posa dins). En vaig parlar en  AQUEST APUNT. La combinació de les tres coses -Vallès, Montserrat, no consell comarcal del Barcelonès- deixa en un sol àmbit una nova AMB amb el Barcelonès i la resta del Baix Llobregat, sense confusions amb consells comarcals que comparteixen part del seu àmbit.

Seria aquesta una solució viable? No ho tinc clar del tot, però tindria algunes virtuts. Per una banda, evitar superposicions que no fan més que complicar les coses. Per l'altra, introduir elements diferenciats per a territoris -i, per tant, realitats i problemes- diferents. Ara, cal ser conscients que això suposa una concepció radicalment diferent de l’organització territorial, més flexible. Suposa també superar uns àmbits molt arrelats en la consciència col·lectiva, encara que no es corresponen a la realitat territorial actual sinó a la de fa vuitanta anys.

A més, té la virtut d’obrir -o d’ajudar a obrir- el debat sobre més àrees metropolitanes a Catalunya, i això, al Camp de Tarragona, amb aquesta pretensió de ser la segona àrea, ens hauria d’interessar. I, al capdavall, ser la tercera tampoc no és un problema, que això no és una competició.

(imatge extreta del diari ARA, que espero que no s'enfadin)

Àrea metropolitana de Tarragona?

El darrer debat de política general va deixar imatges que, en paraules d’Ernest Maragall, “no estaven a l’alçada”. Però també un grapat de resolucions, els efectes de les quals seran, previsiblement, molt descriptibles.

Sempre he tingut la sensació que aquestes propostes són com els programes electorals dolents, on s’hi posa de tot, sense tenir en compte ni què costa o qui ho paga, ni si és possible en l’actual marc legal i competencial, ni si és assolible en el termini en què pot actuar el govern al qual s’insta a fer-ho. Més aviat són cartes als reis, expressant desigs, i molt majoritàriament objectius finals, sense entrar en el com. Del tipus “que es faci un pla per a prevenir el despoblament rural”. Ah, molt bé. I què ha de dir, aquest pla? Perquè això és el que importa, i això seria mullar-se.

D’entre les moltes resolucions aprovades –per cert, moltes sense discussió, i és una llàstima no poder conèixer arguments a favor o en contra- n’hi ha una que em sembla interessant (no, n’hi ha més, però aquesta especialment). És una proposta de resolució presentada pel grup socialista – units per avançar (no sé qui dels dos la va presentar) que diu:

“q) Promoure la creació d’una carta metropolitana de les àrees metropolitanes de les quatre capitals provincials que reconegui en forma de llei la realitat metropolitana i les seves competències.”

Déu-n’hi-dó.

A veure, d’entrada em sembla positiu afrontar una realitat: que hi ha realitats metropolitanes, i que necessiten un tractament específic. Tot el que sigui fer política a partir de la realitat, i fer-ho a partir del reconeixement de la diversitat, i, doncs, de la necessitat de tractament no uniformes em sembla positiu. De fet, recordo una intervenció meva, en un debat a l’Institut d’Estudis Catalans, en aquest sentit, que reprodueixo més endavant.

Ara bé, això de “les àrees metropolitanes de les quatre capitals provincials”.... s’ho han pensat bé?.

D’entrada, que parla de les quatre capitals. Em permeto fer notar que una d’aquestes quatre capitals és Barcelona, i que l’Àrea metropolitana de Barcelona està (re)creada per llei des de l’any 2010. El que resulta preocupant és que ningú del Parlament se'n va adonar.

Les capitals provincials. La condició metropolitana –que, per ella mateixa, ja és difícil de definir- no es pot predicar del fet de ser capital provincial. Això és un mecanicisme que em sembla fora de lloc en una qüestió de ciències socials, i més quan es tracta d’acostar-se a la realitat. Sembla una mena de “cafè para todos” en versió metropolitana.

La condició metropolitana la podem deduir de la intensitat de relacions, de la densitat de població, d’un teixit urbà amb una certa continuïtat més enllà dels termes municipals... hi ha moltes maneres d’identificar espais metropolitans, i segurament el més encertat és una mena de combinació de tot això. Però no el fet provincial. I això no és incompatible amb el reconeixement que gairebé dos-cents anys de província han generat uns creixements que han afavorit aquestes dinàmiques metropolitanes, però això, en tot cas, no vol dir que es pugui fer metropolità com a conseqüència de provincial, sinó de creixement o, millor, d’un determinat creixement.

La prova és l’existència de fenòmens urbans plurimunicipals més enllà de les províncies. L’àrea al voltant de Terrassa, o l’àrea de Manresa (vegeu AQUESTA NOTÍCIA i la sana enveja d’una societat civil de veritat que tracta temes seriosos amb serietat, i no miro ningú).

De fet, seria relativament senzill identificar, a Catalunya, un sèrie d’àrees urbanes complexes, al voltant de les ciutats mitjanes (les ciutats intermèdies, que diu en Josep M. Llop) tipus Manresa, Igualada, Terrassa, Sabadell, Girona, Figueres, Lleida, Tarragona, Reus... En podem parlar més, en un altre moment. Qui vulgui fer-ne un tast, pot llegir AQUEST ARTICLE. 

"Promoure la creació d’una carta metropolitana (...) que reconegui en forma de llei la realitat metropolitana i les seves competències". Això sembla apuntar a la creació de quatre -de tres, una ja hi és- entitats metropolitanes.

D’entrada, crec que això és començar la casa per la teulada. Una realitat metropolitana, que encara està per identificar, definir, delimitar... s’ha de traduir necessàriament en un ens de govern local específic? La resposta és no, i encara més si està pendent tota aquesta tasca d’anàlisi, d’identificació, de definició -què entenem, per àrea metropolitana?- imprescindible per saber de què parlem. Només un exemple, en un treball de fi de màster -dels de veritat, dels que puc ensenyar, si cal- vaig aplicar al Camp de Tarragona unes quantes, no pas totes, de les metodologies de delimitació d’àrees metropolitanes. Dinou. I dinou resultats diferents, des de una mica més de mitja dotzena de municipis, a prop d’una setantena. No està gens clar, doncs, que tothom vulgui dir el mateix quan diu àrea metropolitana.

Personalment sóc molt prudent a l’hora de crear nous ens. Com deia Guillem d’Ockham, no cal multiplicar els ens sense necessitat, encara que em sembla que no es referia al dret públic, però tant se val. Vull dir que em sembla més sensat, per ara, fer un ús metropolità d’ens existents, i extreure’n totes les potencialitats, que n’hi ha, amb alguna reforma si cal. L’ens metropolità, si ha d’arribar, ho farà quan la pràctica el reclami, quan la dimensió metropolitana estigui ben assumida per tots els agents implicats.

Tampoc em faig massa il·lusions sobre el futur d’aquesta -i de moltes més- resolució del Parlament. Em temo que haurà estat una de tantes, de brindis al sol, de fer bullir l’olla, i que no interessarà ni tan sols als qui la van presentar. El temps dirà. Ara, que a Tarragona també hi hauríem de dir alguna cosa, sobre això de l’àrea metropolitana, però com deia Kipling, això és una altra història

Més notes provisionals, ara sobre el Parlament

L’espectacle –de fet, els espectacles continus- al Parlament provoquen allò que es diu vergonya aliena, però segurament no a tothom i no pels mateixos motius. Anem a pams.

S’arriba a un acord –això diuen- sobre la manera d’entomar l’enèsima decisió del Madrid-concepte (gràcies Iu Forn) aquest cop del jutge Llarena, envaint la sobirania del Parlament i decidint qui és diputat i qui no. Un acord que passava per fer que uns diputats votessin en nom d’uns altres –dels que són a la presó o a l’exili- i, d’aquesta manera, salvaguardar la majoria independentista sorgida de les eleccions.

Aquest acord –en uns termes que no sabrem mai, perquè no hi deu haver cap acta notarial, com és lògic- s’interpreta de manera diferent per ERC i per JxC, i sembla –sembla- que la divergència és entre delegació i designació, una divergència que molts no entenem, però els lletrats de la Cambra sí, i que sembla que podria dur a una nova formada d’inhabilitacions, suspensions i tot això que solen fer Llarena i sus mariachis.

I ja la tenim muntada. Davant d’això, dos diputats –Junqueras i Romeva- designen diputat suplent, i quatre –Puigdemont, Rull, Sánchez i Turull- mantenen la delegació ja existent. Els lletrats diuen que això no va, i el president del Parlament –que, al pas que anem, deu esmorzar bocates de tranquimazin- decideix que no cola. El resultat és que quatre vots  (més el de Toni Comín, que no he aclarit què fa) queden enlaire, i es perd la majoria independentista al Parlament; majoria, val a dir, que tampoc no tenia massa bona salut, perquè depèn dels quatre de la CUP.

I ara comencen els retrets, amb la gens dissimulada satisfacció de la caverna –caverna àmplia- i amb l’habitual gesticulació sobreactuada de determinats elements, i només cal veure les seccions de comentaris de determinats digitals per veure que la brigada Núria Feliu ataca sense pietat.

Pel que sembla, el dilema de delegació sí suspensió no és perquè fer-ho altrament seria acatar la decisió judicial i admetre que el jutge és qui decideix qui és parlamentari i qui no, i això ataca la sobirania del Parlament. Cert. Cert, però...

1. El Parlament no és sobirà. Sento decebre algú, però és així. Per això volem –si més no, jo vull- la independència: perquè ho sigui de veritat.

2. Acatar arbitrarietats, ja ho hem fet. Es va acatar la destitució del govern, es va acatar la dissolució del Parlament, es va acatar la convocatòria d’eleccions. No fotem, ara. Si algú vol no acatar, que vingui al seu despatx de la plaça de Sant Jaume i exerceixi de president.  

3. No acatar així suposa passar el mort al president del Parlament perquè doni per bons uns vots que no pot. O sigui, perquè uns quedin molt dignes, el que s’ha de posar en risc és un altre.

4. Fins i tot si ho fes, el resultat seria més gent inhabilitada i majoria encara més afeblida. No sé si serveix de gaire, a no ser que sigui aquest l’objectiu.

De tot això, una de les coses que més em molesten és un estil –de llenguatge, de formes, d’actituds- molt testosterònic, molt més semblant a l’hidalgo, a l’honor, en definitiva a tot allò que sovint critiquem (i ens en fotem) de la política del Madrid-concepte. Em pensava que volíem fer una política més intel·ligent. Quan s’han de prendre decisions, i sobretot decisions complicades com aquesta, cal fer un càlcul fred, de guanys i pèrdues, i mirar a llarg termini. En aquest sentit, a mi em sembla més important preservar la majoria independentista que va sorgir de les urnes –ei, justeta, no badem- que no fer-la inoperativa només per salvar la cara d’algú i que tot continuï igual.

Ara fa un mes, a l’acte en record de l’11 de setembre xilè a Tarragona, i com és habitual, vam poder escoltar de nou el darrer discurs d’Allende, ja assetjat a la Moneda, i perfectament conscient del que l’esperava. En aquell discurs, Allende fa una crida a la resistència, però també diu que el poble no s’ha d’immolar.

Crec que és un advertiment just. Cal resistir, però fer-ho de la manera més eficaç, no anar a un martiri estúpid (i menys encara que hi vagi un tercer per tu). Hem parlat molt de les estructures d’estat. Potser hauríem de pensar que aquella estructura que tenim més a l’abast i que més s’assembla a un estat és la Generalitat. Deixar-la perdre, o fer-la inoperativa, és abandonar un instrument bàsic per a la construcció d’una majoria més àmplia i més sòlida, que –com he repetit fins a la sacietat- només es pot fer amb els que encara no hi són, no competint pels que ja hi són.

I un apunt sobre les votacions al Parlament. Una proposta de resolució que demanava l’aixecament dels recursos d’inconstitucionalitat contra les lleis d’habitatge  i de pobresa energètica (petició voluntarista, perquè el Parlament ho demana, però no pot obligar) va ser tombada pel vot en contra de Ciudadanos, PSC i Comuns, i l’abstenció de PP i CUP. Que m’expliquin, els Comuns sobretot, si aquest vot en contra no és només per la infantil voluntat de fer evident que l’independentisme no té la majoria. I que no vagin donant lliçons sobre que el Parlament no s’ocupa de nosequè.

Em temo que continuarà. 

Sobre Manuel Valls i les eleccions municipals a Barcelona

L’espectacular irrupció de Manuel Valls a la cursa per l’alcaldia de Barcelona –perquè, si no és alcalde, durarà de Nadal a Sant Esteve, i si no, al temps- ha provocat tota mena de conjectures. Sobretot, alimenta un discurs favorable a una pretesa llista única del sobiranisme per a parar-li els peus. Tot plegat, mereix uns quants comentaris, de molt diversa naturalesa. Endavant:

1. Manuel Valls, candidat català. Potser és un tema menor, però no és exclusiu seu, i ja temps que hi dono tombs. Sóc d’aquells que creuen en allò de és català qui viu i treballa a Catalunya, i afegint “i vol ser-ne, de català” i encara més, que si no vol, doncs que no en sigui. És allò del projecte civil i no ètnic o identitari. Per això, si algú retragués a Inés Arrimadas que és de Jerez de la Frontera em semblaria un despropòsit: si és a Catalunya, fa la feina que fa –al marge que ens agradi o no- a Catalunya, i es reclama com a catalana, doncs és catalana i prou, que de maneres de ser català n’hi ha moltes. Ara bé, per aquesta regla de tres, ens hauríem de preguntar si no seria lícit i coherent parlar del madrileny Josep Borrell o del francès Manuel Valls. Vull dir que si la naixença i no l’exercici o l’adscripció són la norma, ho haurien de ser per a tothom i a tot arreu.

2. Dit això, se me’n refot que MV desempolsi les arrels catalanes i reivindiqui els amics del seu pare. L’haurem de valorar pel que faci, i no per on hagi nascut, però si ell –o els seus valedors de Ciudadanos- execren –diuen- el discurs identitari, ara que no el facin valer.

3. Europeista com sóc, fins i tot amb els esforços de la UE per a enfonsar Europa, no em sembla malament que comenci a haver-hi candidatures transnacionals. Potser el món local no és el més indicat, per l’arrelament que volem –jo, almenys, el vull- de qui mana al teu poble, però no va malament començar. Al capdavall, les municipals són les úniques eleccions on poden votar els immigrants. Recordo que l’any 1995, amb motiu de les eleccions municipals, en Juan Luís Cebrián, no sé si encara director però sí factòtum del País, escrivia: “A Barcelona es presenten Pasqual Maragall i Miquel Roca [n’hi havia uns quants més, però aquests eren els que tenien més possibilitats] i a Madrid, José Luís Alvarez del Manzano i Juan Barranco. Barcelona, per favor, envia’ns el que perdi dels dos”. Ara no sé si ho diria, però és veritat que de vegades –sobretot segons com és el panorama local- et vénen ganes de fer fitxatges a fora. Total, si hi ha el Messi, perquè no hi pot haver... qui sigui?.

4. Anem per coses més concretes. Es presentarà finalment MV? En aquests temps de política, ja no líquida, sinó gasosa, fins que no ho vegi... De moment, anuncia una mena de plataforma àmplia, i aquí comencen els maldecaps. MV ha desembarcat a Barcelona de la mà de Ciudadanos, per molt que ara intenti no fer-ho veure. Té el dilema, doncs, que sap –no té un pèl de ruc, no ens equivoquem- que només amb C’s no té res a fer, i que part de l’electorat que vol guanyar arrufa el nas amb C’s, però també que sense el ple d’aquests, no fa. És allò de la manta, que si estires, et refredes els peus, i si allargues se’t glaça el coll. Però, a més, necessita el partit per a presentar-se. Una agrupació d’electors, a Barcelona, demana 8.000 signatures. Les pot aconseguir? Segurament, però amb això no n’hi ha prou. Per molt de suport financer i mediàtic que tingui, cal un mínim d’estructura que no és fàcil d’improvisar, i que C’s pot aportar, però això el lligarà més a aquest món, i disminueix el possible atractiu que podria tenir una candidatura més àmplia. A més, el nucli dur C’s –tant de l’aparell com l’electorat- voldrà canya dura, que és la seva identitat, i això també allunya electors més tebis.

5. La projecció dels vots del 21-D, que sembla que algú dóna per feta, és il·lusòria, i tothom que hagi treballat mínimament amb resultats electorals ho sap. C’s va guanyar a Barcelona, cert. Va guanyar tant a Sarrià – Sant Gervasi com a Nou Barris. Si algú es pensa que això es repetirà, va molt errat. El vot dual fa molt de temps que funciona, i ho continuarà fent. Els comuns –no sé com se diuen, ara, però ja ens entenem- van treure 85.239 vots a Barcelona ciutat el 21-D, però 176.337 a les municipals de 2015, amb participacions molt diferents. I, entremig, 218.080 vots a les generals del 2015. En unes eleccions en clau nacional, molta gent va votar en clau nacional –en aquest cas, a C’s, en clau espanyola- però si les eleccions no són en aquesta clau, no ho faran, i, a més, no tinc la percepció que la gent –no els energúmens de les tertúlies- vegin l’Ada Colau com una indepe. Els transvasaments de vots no són tan uniformes, bona part dels vots de C’s del 2017 es quedaran a casa o tornaran a votar Comuns amb tota tranquil·litat.

6. Com es pot augmentar la clau nacional en aquestes eleccions? Doncs, per exemple, amb una llista única sobiranista. Això, i la histèria “Que ve el Valls!!!!!” que hi ha en segons quins sectors, és la millor campanya –i la més barata- que podria desitjar en MV. I alguns hi cauen de quatre potes. Com més diguin que pot ser alcalde, més apareix com a creïble davant de molta gent.

7. Més dades. A les eleccions municipals de 2015, el PSC va treure 67.380 vots, però a les del 21-D en va treure 132.400, el doble (i la participació, tot i que molt més alta, no va ser el doble). Eleccions adverses, però amb recuperació, que crec que continuarà. O, si més no, sense pèrdues.

8. Una candidatura única suma? No sempre, i crec que gairebé mai. Es perden els matisos, els extrems. Es cohesiona el vot decidit, però no s’amplia. I si en voleu una prova, vegeu què va passar el 27-S del 2015 i el 21-D del 2017. I encara una altra dada: les forces no independentistes no fan una llista unitària; per alguna cosa serà (bé, el MV i C’s sí, perquè és l’única manera de fer un vot frontista que pensen que els pot beneficiar).

9. La llei d’Hondt i el mínim del 5%. Que són dues coses diferents. MV necessita generar una imatge de cavall guanyador per a xuclar el votant del PP però sense demanar-ho. Per això necessita que el PP aparegui per sota del 5%, i que hi ha pànic. Ara bé, i si és la CUP la que queda per sota del 5%?. A les municipals del 2015, els vots -i percentatges- de PP i CUP van ser de 60.877 i 51.889 i 8,70% i 7,42%. Folgat, per al 5%. Però si puja la participació, i els dos tenen fuites de vot -uns cap a MV i els altres cap a ERC i Comuns- la cosa pot anar més justa. El 21-D, els vots i percentatges van ser de 46.044 i 48.360 (sí, la CUP va treure més vots que el PP a Barcelona!) i de 5,04% i 5,29%. Ja no tan folgat.... A veure si se simplificarà la composició del Ple. Redcordo que, a les eleccions municipals de Tarragona, tres candidatures (IC, AV-MEC i ERC van treure, entre es tres, més del 10% dels vots, i zero regidors, i CiU, amb un 44%, majoria absoluta. A veure si al final, amb els mateixos vots que ara, els Comuns rasquen un parell de regidors més...

I la llei d’Hondt ajuda les llistes més votades, però això passa sobretot quan hi ha força diferència. Recordem, però, que la llista municipal més votada a Barcelona va treure el 25% dels vots. De fet, el regidor més car, en vots, va ser del PP, amb 20.292, i el més barat el d’ERC, amb 15.397, no els de les dues llistes més votades.

10. Els creixements mediàtics. MV té molta premsa, bona o dolenta (i ja hem vist que alguna de la dolenta, de fet, el beneficia). Tindrà, sembla, un important suport financer (suposo que la premsa de veritat burxarà per descobrir qui paga). Però això, que és molt, no és tot. Hem de recordar, fa moooolt de temps, una candidatura amb suport econòmic i amb personatges de notorietat... que no es va menjar un torrat? Partido reformista democrático, 1986. Però no cal anar tan lluny. Recordo que els anys 96 i 97 veia gent d’ERC terroritzada pel que passaria a les eleccions municipals de Barcelona: la Rahola! Molt coneguda! Quina por! (i això que no sortia a la tele ni el 2% del que surt ara, que només li falta sortir a la teletienda). I, a l’hora de la veritat, 6.671 vots, el 0,96%. Com el PACMA. Anem més a prop? Vinga. Un partit històric, amb gent molt ben situada, amb suport econòmic, i amb l’ajut de la Retaguardia, i un candidat molt conegut: UDC i Duran. A Barcelona, ciutat, 18.229 vots, un 2,22%. A Catalunya, 64.726, un 1,73%. El nom, les amistats ben situades, un cert suport mediàtic, són importants, és clar, però no ho són tot, i de vegades són molt poca cosa.

11. Que ningú interpreti que menystinc el forat que pugui fer -torno a dir, si finalment es presenta- MV (Dic això perquè patrimonialitzar tota la notorietat, i plegar abans de presentar-se adduint que no li han deixat fer el que volia, que el partidisme -de C,s, si convé- li ha tallat les ales, o qualsevol excusa d’aquestes, el deixa la mar de bé, i que un altre pagui els plats trencats). Però si finalment es presenta, és probable que tregui un bon resultat, que poden ser sis o set regidors. Però això no és res, per a MV, perquè, parafrasejant el Comte d’Urgell, o rei o res.

12. Em semblaria intel·ligent, doncs, no fer-li el joc, tractar-lo com un candidat més, centrar-se en la ciutat, i abaixar el voltatge nacional de l’elecció. Fins i tot tàcticament, perquè, si l’independentisme guanya – Maragall alcalde? Estaria bé...- ja serà a temps de patrimonialitzar-ho nacionalment, i si no -és a dir, si continua un govern ambigu com el d’ara- no ha d’assumir una derrota d’una batalla que no ha plantejat. Cada cop que es fan apel·lacions al desastre que seria que l’independentisme no guanyés Barcelona, s’està fent campanya a favor de MV, i ens fotem trets al peu. Perquè això ja es va dir l’any 2015, i mira com va anar.

I 13. Prediccions? A aquestes alçades, a saber. Però jo no li faré la campanya al MV, només faltaria.