Àrea metropolitana del Camp de Tarragona. Consorci 2.0?

 

El procés per a la formació de l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona comença a presentar trets pintorescos, per dir-ne alguna cosa. Aquests dies s’està votant, als plens dels municipis que formen l’anomenat grup impulsor (però no a Vila-seca?) l’adhesió a una associació de municipis, juntament amb els estatuts de l’associació. Això, l’associació, és el que ha donat de sí, per ara, el que es va iniciar poc després de les eleccions municipals del 2023.

És això un petit pas per al municipi però un gran pas per a l’àrea metropolitana? Em sembla que no. L’associació, les associacions d’ens locals, poden fer el que poden fer, que no és gran cosa des del punt de vista executiu, i no sé si això que s’ha fet és el que necessitàvem, perquè té tota la pinta -a mi m’ho sembla- de fugida cap endavant. Després en parlarem.

El procés d’aprovació, però, s’ha vist sorprès per una demanda, a Tarragona, sobre la composició del govern de l’associació, en la qual es demanava vot ponderat, atenent la disparitat de població entre Tarragona (141.151 habitants) i la Canonja, el més petit (5.943 habitants). El regidor que defensava el vot ponderat argüia els exemples de “Barcelona, Sevilla o Tòquio” (recollit al Més Tarragona de 22 d’octubre). Al Diari de Tarragona de 21 d’octubre diu “Algo así no ocurre ni en el Àrea Metropolitana de Barcelona, Bilbao, Valencia”.    

Segur? A veure...

Per començar, a Bilbao, a Sevilla i a València no ho fan de cap manera perquè no hi ha cap àrea metropolitana constituïda. De fet, la de Barcelona és l’única àrea metropolitana de l’estat espanyol. Això no vol dir que no tinguin instruments sectorials -per exemple en mobilitat- però no són àrees metropolitanes. Aquí ja tenim l’ATM, i no la prenem per una àrea metropolitana. Si en vol saber més, li recomano la lectura de “Metrópolis sin gobierno. La anomalía española en Europa”, un volum coordinat per Mariona Tomás, on podrà aprendre moltes coses, que llegir no fa mal.

A Tòquio... Home, l’àrea metropolitana extensa de Tòquio té uns 35 milions d’habitants, hi ha comparacions impossibles, però vaja, si ens cenyim a l’administrativa, que és el que toca, l’assembla metropolitana té 127 membres, elegits per sufragi universal -com el governador de l’àrea- en 42 districtes, dels quals 23 corresponen als barris especials de Tòquio-municipi, 18 al conjunt de ciutats i vil·les de l’àrea, i 1 a les illes exteriors. No tinc el desglossat d’habitants per districte, però si tenim en compte que el conjunt dels 23 barris especials té al voltant de 9,5 milions d’habitants, i el districte de les illes en té uns 25.000, ja es veu que molta correspondència no hi és. No sé si la relació és 1 a 25, com el que s’argüeix entre Tarragona i la Canonja (de fet, 1 a 23,75, però no ens discutirem per això) però com que la relació de població és de 1 a 380, i només hi ha 126 escons (assumint que a les illes nomes n’hi ha un) sabem que Tòquio és molt més generós amb les illes que Tarragona amb la Canonja, segons aquesta proposta.

I a Barcelona? A l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el Consell Metropolità té 90 membres, 25 dels quals corresponen a Barcelona. La Palma de Cervelló, el municipi menys poblat de l’AMB, amb 3.000 habitants, té un conseller. La relació, doncs, és de 1 a 25, i si ponderem la població, és de 1 a 546. Vol dir això que la representació de la Palma és.. vaja! 21,4 vegades més gran que la de Barcelona! Gairebé com la de la Canonja!

Però tot això és trivial, perquè el que és veritablement significatiu és, per una banda, el desconeixement del que és el fet metropolità, i, per l’altra, les expectatives que sembla que genera aquesta associació.

Sobre el fet metropolità, ho he dit i escrit molts cops: no és un acte voluntari, discrecional; no és una decisió de dir “ara serem metropolitans”. És la constatació d’unes dinàmiques territorials específiques que es donen en un determinat lloc, que generen un espai nou que supera els inicials i que ha de ser contemplat, entès, gestionat, com un tot. En aquesta tessitura, tot el que funcioni amb el paradigma de “que hay de lo mio” és no entendre absolutament res. I així estem.

Però és que el que tindrem ara no és cap àrea metropolitana, ara ja entesa com a expressió institucional d’aquest espai. El que tindrem és una associació de municipis, res menys, però tampoc res més. I res més perquè aquestes associacions poden fer el que poden fer, que és més aviat poca cosa, si ens remetem a la norma que els regula (decret 110/1996, pel qual es regula el règim de les organitzacions associatives dels ens locals de Catalunya i el registre corresponent) que ens deixa ben clar (article 4.3) que:

“4.3 Les associacions no poden tenir per finalitat la gestió dels serveis dels ens locals que agrupen i aquests no poden delegar-hi l'exercici d'aquesta competència, tot això sens perjudici del suport que les associacions poden prestar a l'activitat dels ens locals associats.”

De fet, la lectura dels estatuts de l’associació és molt il·lustrativa al respecte. Quina és la finalitat de l’associació? Una cosa com (article 2 dels estatuts):

“L’Associació es concep com una plataforma institucional de promoció dels interessos comuns dels municipis de l’àmbit metropolità del Camp de Tarragona i en especial per a la generació de visió metropolitana compartida, orientada a la construcció progressiva d’un espai metropolità del Camp de Tarragona.

Es configura com un espai de consens, de formulació estratègica i d’impuls de projectes transformadors supramunicipals, capaç d’articular dinàmiques col·laboratives entre municipis i altres agents del territori.”

Si l’espai metropolità encara s’ha de construir, anem bé, sobretot perqupe sembla que ja té uns “interessos comuns”. Però si a més és “un espai de consens” encara anem millor, pel que sembla.

I és que, a l’hora de concretar, els estatuts són una magnífica mostra d’aquella langue de bois, de l’idiolecte tecnocràtic, progre, pseudomodern que no vol dir absolutament res. Diu que té com a objectius generals (article 3.1):

“Generar consensos i visió compartida: constituir un espai on definir conjuntament prioritats i objectius metropolitans, superant els límits administratius individuals, de cadascun dels ens locals que en formen part”

Un pensa que el primer consens -som una àrea metropolitana?- hauria de ser previ, però es veu que no, que les àrees metropolitanes són com els vestits, que vas al sastre i te’ls fan a mida.

Per a fer això -i sis coses més, igual d’indefinides- l’associació podrà:

Formular estratègies metropolitanes de planificació integradora.
Articular processos de participació públic-privada.
Crear comissions temàtiques i sectorials.
Actuar com a interlocutor institucional únic davant d’altres administracions.
Canalitzar l’impuls i la gestió compartida de projectes innovadors i transformadors.
Identificar i optar a fons autonòmics, estatals i europeus.
Coordinar-se amb altres instruments metropolitans.
Crear espais de treball conjunt amb els socis fundadors.

-    Deixo de banda això de la planificació integradora, que em sembla molt divertit. Tot plegat, però, soroll i fer bullir l’olla. I que ningú s’entusiasmi amb això de “actuar com a interlocutor institucional únic”. Serà únic en el sentit que serà l’únic que pot parlar en nom de l’Associació, però com que, a l’hora de decidir, qui mana és cada ajuntament, qui hagi de convenir coses ja té molt clar amb qui ha de parlar.

Encara hi ha un article més divertit, en aquesta línia de fer volar coloms, que és el dels valors, entre els quals un que diu:

“Un dels pilars fonamentals de l’associació és la capacitat per generar confiança, cooperació entre municipis, institucions i actors econòmics, i de construir una governança oberta, participativa i corresponsable.”

Tenint en compte com s’hi està arribant, no sé si és massa cert, això.

Però vaja, que tota aquesta retòrica no fa mal. El que ja és més preocupant és que l’associació es planteja, pel que fa a l’àmbit territorial (article 8):

“L’àmbit territorial d’actuació és el conjunt del territori del Camp de Tarragona”.

De veritat? No s’ha entès res? Per molt que l’associació no sigui l’àrea metropolitana -i això hauria de quedar molt i molt clar- s’estan generant unes expectatives irreals. Per començar, com he dit a bastament, metropolità és una forma de funcionar d’una part del territori, no una decisió discrecional. No decidim, en un ple, que ara serem metropolitans. Deixar-ho així d’obert pot provocar que a Senan, Camp de Tarragona, decideixin que ho volen ser (no ho faran perquè són gent sensata). De veritat ens creuríem que Senan és metropolità?. Clar, això és una exageració, però a l’àmbit prefigurat per a l’estratègia metropolitana (en vaig parlar  AQUÍ) hi havia els Garidells, un poble de 190 habitants, la metropolitaneïtat del qual em sembla molt discutible.

Sense parlar que això pot generar una pretesa protoàrea metropolitana discontínua, plena de forats, dels que no s’hi vulguin apuntar, que seria una veritable raresa, per  no dir una incongruència.

I a què recorda tot això? Sí, a un antecedent de fa vint anys, el Consorci del Camp de Tarragona i la seva àrea d’influència. El Consorci tenia una ambició, no sé si modesta o menys ampul·losa, que deia:

“es constitueix a fi i efecte de col·laborar i cooperar en el disseny, planificació i control d’un model de desenvolupament del Camp de Tarragona i la seva àrea d’influència, útil, sostenible i adaptable a les necessitats dels seus ciutadans”.

A l’hora de la veritat, però, ja sabem com va anar. Una mica de fer bullir l’olla, i para de comptar. Això sí, abastant tots els municipis i consells comarcals del Camp de Tarragona, amb Baix Penedès inclòs. Una indefinició territorial -perquè al Camp de Tarragona hi ha realitats i necessitats molt diverses- i d’objectius que el va fer naufragar al cap de pocs anys.

Ara, sembla, tindrem associació en lloc de Consorci, però amb la mateixa indefinició territorial i vaguetat de funcions. I, això sí, amb molta parafernàlia. Secretaria, tresoreria, comissionat, comissions assessores, comissions de treball...

(Per cert, que el mateix article (27.5) parla de “Direcció Tècnica” i de “Gerència” com si fossin una sola cosa. Seria bo que es decidissin)

I és que, de fa temps, a això de l’àrea metropolitana hi estem abocant totes les demandes històriques, tots els dèficits, totes les esperances, totes les frustracions, tots els desitjos -confessables i no- al marge que realment corresponguin al que realment és una àrea metropolitana. Ja ho vam fer també amb el Consorci. Tindrem ara un Consorci 2.0?

 

 

Joaquim Margalef, in memoriam

 

M’assabento que el passat dijous ens va deixar en Joaquim Margalef. Falsetà, economista, persona amb criteri i amb opinió independent.

El vaig conèixer -quanta gent interessant vaig conèixer allí!- al Servei territorial d’urbanisme, ara fa quaranta-i-tants anys. Ell era membre de la Ponència tècnica de la Comissió d’urbanisme de la Generalitat, em sembla que representant la Cambra de comerç. No és que tinguéssim molt de tracte, jo aleshores era un mindundi, però sempre em va tractar amb cordialitat.

Ens vam anar veient una mica, després, perquè jo vaig tractar -ja llicenciat, i fent feinetes- amb el servei d’estudis de la Cambra, el seu espai. El recordo de públic en una xerrada d’aquelles sobre el concert econòmic que fèiem a principis dels noranta, i no devia dir cap animalada, perquè no em va fer cap comentari.

Més endavant, amb els governs Maragall i Montilla, va ser director dels serveis de Territori, i sé que va tenir algun gest amable amb papers que jo havia fet. Membre ara de la Comissió d’urbanisme, aquest cop representant el Col·legi d’economistes, sé que solia ser una de les poques veus crítiques amb alguns temes, com a ànima lliure que era. I darrerament, ell ja retirat a Falset, ens havíem vist algun cop. Va tenir l’amabilitat d’elogiar alguns dels meus articles i entrevistes sobre allò de Hard Rock Cafe, i sobre l’àrea metropolitana -de fet, vam compartir un programa de ràdio sobre Hard Rock, i estàvem molt d’acord-  i, tot i que havíem fet algun cafè, sempre ens dèiem allò de “quedem un dia per dinar i xerrem”, que ja no podrà ser.

En una de les trobades, em va fer a mans “La vida de Adán”, una mena de novel·la/memòries, un llibre amè, on vaig conèixer molt del Falset i del Reus dels anys cinquanta i seixanta, i també divertidíssim quan arriba als anys vuitanta i següents, que jo vaig conèixer, amb molta tafaneria amable i mordaç sobre episodis i gents de Tarragona que no anomena pel nom però que, per als iniciats, és perfectament identificable.

Li devem una mirada experta, crítica, sàvia, sobre l’economia al Camp de Tarragona. Els informes que anava fent, des de la Cambra o des de la URV, on era professor, són un bon exemple d’informació útil -si es vol fer servir, és clar- per a repensar aquest tros de món i prendre decisions sobre què fer per a un altre futur.

Una persona amb coses a dir, compromesa, i lliure. Que la terra et sigui lleu, Joaquim. 

Sobre els 218.000 habitatges del President Illa, i dos ous durs

 

Al recent debat de política general va sobresortir la promesa, o proposta, o anunci, com li vulgueu dir, del President de la Generalitat, de promoure 218.000 habitatges. Tenint en compte que, d’acord amb el cens d’habitatges del 2021 (que és discutible, ho sé) el nombre d’habitatges d’ús habitual a Catalunya és de 3.067.438, promoure’n 218.000 vol dir fer-ne un 7% dels existents, que és molt. Parlem-ne.

D’entrada, crec que posar de manifest l’emergència habitacional, i, per tant, la necessitat d’emprendre noves mesures, amb mes mitjans, i més contundents, és d’agrair. Després veure’m aquestes mesures, però tot el que no sigui anar fent, o encara més, negar l’evidència, em sembla positiu.

Però, és clar, una cosa és voler ser contundents, i una altra fer-ho en una direcció equivocada. De la mateixa manera que es pot ser coincident amb la necessitat d’actuació i discrepar radicalment de la solució proposada.

Una primera observació: tota la proposta gira al voltant de la construcció de nous habitatges. He de dir que jo respecto la posició de l’Itziar González, i d’altres professionals que diuen que no construiran mai res de nova planta; em sembla respectable i l’entenc, però no la comparteixo del tot. Ara bé, crec que, de la mateixa manera que caldrà -a on, com, quanta; d’això cal parlar-ne- nova construcció, de la mateixa manera, amb la mateixa intensitat i voluntat, com a mínim, cal parlar de rehabilitació. I no se’n va parlar.

He repassat les transcripcions del debat, de la intervenció del President i de les intervencions dels grups, rèpliques incloses. La paraula “rehabilitació” hi surt només dos cops. Una, en boca del portaveu d’ERC, l’amic Josep M. Jové, que demana “·menys especulació i més rehabilitació” sense desenvolupar el concepte. La segona, per part de la portaveu dels Comuns, Jessica Albiach, que demana entrar en la rehabilitació de barris (vint-i-dues paraules, topònims, articles i preposicions inclosos; no és gaire, però hi és). I ja està. Ningú més, ni cap rèplica, ni literal ni conceptual, per part del President.

Crec que ignorar la necessitat de la rehabilitació és una mala notícia. I no parlo només de la rehabilitació d’edificis ara ruïnosos o, en tot cas, inhàbils per a ser habitats. Parlo també de la rehabilitació del parc existent, un parc envellit i que molt sovint no compleix els estàndards desitjables en matèria d’eficiència energètica. A Barcelona, el 87% dels edificis es van construir abans del 1980, i molts haurien de ser objecte d’intervenció.  No diguem fora de Barcelona. Això no incrementa el nombre net d’habitatges disponibles, o no ho fa prou, però és treballar perquè, en un termini mitjà, aquest patrimoni immobiliari no es converteixi en ruïna i hagi de ser substituït. Millor conservar, regenerar,  rehabilitar, que substituir. Que també és una manera de conservar la ciutat.

I no parlem de la necessitat de reconversió del parc immobiliari existent però que ara no és d’habitatge. Segones residències ineficients, usos alternatius -inclòs el turístic- alguns dels quals podrien anar en espais diferents. En definitiva, reinventar la ciutat, treballar de ciutat endins i no cap enfora. De tot això, no se’n va dir res.

La proposta estrella és la producció -concepte ambigu, que val per tot- de 218.000 habitatges. I la part principal, la posada en marxa de 57 sectors, de sòls urbanitzables delimitats (vaja, suposo que són delimitats) en els quals cal encara tot el procés (planejament derivat, reparcel·lació, urbanització) fins arribar al solar, i prèviament una operació d’augment de l’edificabilitat i de densificació. Diu el President: “El Govern ha decidit revisar el planejament, per augmentar-ne la densitat i l’edificabilitat i passar de 118.000 habitatges potencials als 160.000 habitatges potencials.”

Per començat, no surten els números. Dels quatre nivells dels sectors, el nivell I (sectors només pendents de llicència d’obres) diu que tenen un potencial de 22.000 habitatges. De fet, és part del primer anunci de 50.000 habitatges fet l’any passat, que ara s’acumula (en vaig parlar AQUÍ  AQUÍl i AQUÍ). Els nivells II i III (sectors de planejament aprovat, amb gestió aprovada i pendents només de les obres d’urbanització; i els sectors que tenen planejament aprovat i la gestió està en curs) tenen conjuntament un potencial de 54.000 habitatges. I el nivell IV (sectors pendents de nou planejament o de modificació de l’existent) tenen un potencial de 118.000 habitatges, que es vol augmentar a 160.000. La suma del tots els potencials és de 194.000 -els actuals- o de 236.000 -amb la revisió- però no de 210.000, que el President cita, ni dels 218.000 que surten a la premsa. I si parteix de la previsió total de 50.000 del nivell I que són els que ja va anunciar fa un any, i dels quals ja en té 22.000 “en producció” aleshores tampoc, Se’m pot haver escapat alguna cosa, és clar. Ja m’ho dirà qui ho sàpiga.

Ara bé, és significatiu que aquests 57 sectors són “aquells sectors de planejament contundents, que tenen un nombre potencial d’habitatges superior a mil”. Aquesta és la prioritat, o, encara pitjor, l’únic objectiu?. En discrepo profundament.

Per les seves característiques, els sectors amb un potencial superior a mil habitatges -i que es volen densificar- són els situats a les poblacions grans o molt properes a les grans, i ja sabem què vol dir això en la distribució del poblament al nostre país. Vol dir també primar un model extensiu del creixement de la ciutat, a més d’intensiu en densitat. Clar, si això -la densificació- vol dir passar de creixements dispersos a més compactes, res a dir, però si vol dir passar de compactes a més compactes, de generar barris que recordin més Sant Ildefons, o Bellvitge, n’hauríem de parlar molt.

Aquesta manera de fer oblida que, a Catalunya, i segons dades de l’Observatori del Territori corresponents a l’anàlisi de 2023, hi ha 2.325 sectors de sòl urbà no consolidat, amb 4.542 ha. En aquests sectors, hi ha un potencial romanent de 143.000 habitatges.

Ja em faig el càrrec que es tracta de sectors molt més reduïts, i que hi ha mes feina a formular, tramitar, urbanitzar i reparcel·lar un parell de milers de sectors que no pas 57. Però estic convençut que és territorialment molt més eficient, i que compleix molt millor aquella definició de desenvolupament urbanístic sostenible que diu:

“El desenvolupament urbanístic sostenible, atès que el sòl és un recurs limitat, comporta també la configuració de models d'ocupació del sòl que evitin la dispersió en el territori, afavoreixin la cohesió social, considerin la rehabilitació i la renovació en sòl urbà, atenguin la preservació i la millora dels sistemes de vida tradicionals a les àrees rurals i consolidin un model de territori globalment eficient.”

Que és, per si algú no ho sap, l’article 3.2 de la vigent Llei d’urbanisme.

És un model que prima la renovació i regeneració urbana; completar i refer la ciutat existent. Seria reeditar -però ara amb renovació i no amb extensió- aquella pràctica de l’Incasol dels anys vuitanta, que va promoure eixamples de qualitat en multitud de poblacions mitjanes de Catalunya -posem d’entre 5.000 i 20.000 habitants- molt més eficients territorialment i social que no pas aquelles ciutats dormitori dels seixanta i principis dels setanta.

Aquesta intervenció, sobre el potencial de regeneració i renovació urbana de tot el teixit urbà de Catalunya, em semblaria molt més oportuna. Sé que és més complicada, i que ara hi ha una urgència, però no em crec les promeses de velocitat en el planejament que s’han fet. Al programa del Govern, es diu que els sectors de nivell II i III ((sectors de planejament aprovat, amb gestió aprovada i pendents només de les obres d’urbanització; i els sectors que tenen planejament aprovat i la gestió està en curs) han de tenir els solars disponibles a partir del 2027. El projecte de reparcel·lació requereix d’uns quants mesos -si tot va bé- i el projecte d’urbanització, entre redacció i tramitació, també. Més l’execució de la urbanització, sense la qual no hi ha solars. Tot això en un any i mig? Ja ho veurem. Alguns potser sí, i ho celebro. Tots, segur que no.

Però encara pitjor, de temps i de fons, és la intervenció sobre aquests 57 sectors de més de mil habitatges, als quals es vol augmentar edificabilitat i densitat. Això vol dir modificació del planejament general, que és el que fixa aquestes determinacions, i si ho sumem a la tramitació del planejament derivat, són alguns anys, per molta voluntat d’agilitat que es pretengui, a no ser que la intenció sigui la de saltar-se tràmits -l’avaluació ambiental, per exemple?-.

De fet, em resulta molt preocupant una altra afirmació del President. Diu:

“cal un canvi de paradigma en urbanisme; fins ara, la quantitat d’habitatges de cada sector es fixava amb relació a les càrregues  urbanístiques del sector. Quines són les càrregues urbanístiques del sector? Quants habitatges necessito per poder fer front a aquestes càrregues? A partir d’ara, la  quantitat d’habitatge d’un sector s’ha de fixar amb relació a les necessitats de la gent.  Quants habitatges caben en aquest sector? Tots aquests habitatges es fan en aquest sector.”

Evidentment, si el càlcul dels habitatges el feia així -en funció de les càrregues- és evident que li cal un canvi, però per a tornar a l’urbanisme ben entès, en què les característiques del sector es deriven de les necessitats de la ciutat, i aquestes, pel que fa a les necessitats d’habitatge assequible, es calculen -o es calculaven, no sé amb el seu paradigma- amb un document que es diu memòria social, que busca racionalitzar les demandes esperades -en funció de la demografia, del potencial d’habitatges existent, del preu de l’habitatge, de les rendes disponibles- i d’acord amb el model de ciutat desitjat. I de les característiques del sector i de la ciutat, en sortien les càrregues, que no són una variable independent. Les càrregues -el sistema viari, els espais lliures, els equipaments, la cessió per aprofitament mitjà, les reserves per habitatge protegit- surten del sector. Si hi ha més aprofitament, més edificabilitat, més densitat, o tot a la vegada, més càrregues, així de senzill, però no a l’inrevés.

El que en diu “càrregues” són els sistemes, és a dir, aquelles peces d’urbanització que “fan ciutat”, que és -la ciutat- alguna cosa mes que l’edificació d’habitatges. Volen dir, aquests sistemes, els carrers i places sense els quals no hi ha ciutat, els espais lliures que permeten naturalitzar una part de la ciutat per a una millor salut pública, els equipaments -educatius, sanitaris, culturals, esportius, socials, culturals- necessaris per a fer vida comunitària. Allò que mancava als polígons dels seixanta, i que va motivar, amb raó, les lluites veïnals per a tenir una escola o un CAP. Les càrregues són la cessió per aprofitament mitjà, que és el que permet constituir patrimonis municipals de sòl per a fer habitatge públic, i les reserves per a habitatge protegit, aquelles que, segons el Pla territorial sectorial d’habitatges, han de ser d’un mínim del 40%. L’aprofitament no es pot calcular en funció de les càrregues que es volen obtenir, és exactament a l’inrevés. I, com que l’operació ha de tenir viabilitat econòmica, si no et surten els números hauràs de tornar a calcular, però posant totes les variables a zero. Pensem que, en espais lliures, cal un mínim del 10% de la superfície del sector, sempre que això no sigui inferior a 20 m2 per cada 100 m2 de sostre residencial. Si, com ha dit, vol augmentar l’edificabilitat, també haurà d’augmentar l’espai lliure. I tot això, repetit per a totes les variables. Voldrà dir mes alçada, més densitat? Voldrà dir tornar a models de ciutat que ultrapassen la ciutat compacta i s‘acosten a la ciutat densa?. No sé si és això, el que volem; jo, almenys, no ho vull.

Vaja, que em sembla tot plegat molt discutible i molt poc seriós. Tenim, és cert, un greu problema amb l’habitatge. Motiu de més per ser seriosos, i això que es va presentar al Parlament no m’ho va semblar gaire, la veritat.

 

La matemàtica de la història: propera parada, el 2029?

 

El nom d’Alexandre Deulofeu no deu dir res a molta gent, llevat dels figuerencs que van estudiar el batxillerat a l’institut que du el seu nom. És una pena, perquè va ser tot un personatge, també amb projecció política. Alcalde de Figueres durant la guerra, exiliat, i refugiat, quan va tornar, a la seva professió de farmacèutic, va deixar una extensa obra escrita i, especialment, una Matemàtica de la història, una obra fascinant.

Emmarcada en els corrents més o menys mecanicistes, com ara les obres d’Spengler (La decadència d’occident) o de Toynbee, Deulofeu planteja l’existència de cicles històrics (a la imatge) d’una durada gairebé exacta -d’aquí la matemàtica- dels diversos imperis i/o civilitzacions dominants. Una tesi recorrent en la historia, si bé no amb l’exactitud matemàtica amb que l’estableix Deulofeu.

Això podria ser una facècia d’empordanès eixelebrat, però, quan t’hi apropes, comences a veure més coses. Ja d’entrada confesso que no he llegit els nou volums de la inacabada Matemàtica de la història, però sí un volumet, a mode resum, que el mateix Deulofeu va tenir la misericòrdia de publicar. Aquest volum, que data de l’any 1951 (tot i que jo en tinc la segona edició, que ja va ser possible en llengua catalana, del 1967, i que Deulofeu explicita que va ser escrit el 1948) és una breu síntesi, però el que el fa més interessant és que, a partir de la seva teoria cíclica, anuncia que, a finals del segle XX, Alemanya s’haurà reunificat i reconquerit l’hegemonia econòmica a Europa, que els imperis colonials francès i anglès s’hauran desfet, i que la Unió Soviètica haurà col·lapsat en diverses nacions, i que el cop de gràcia, ja al segle XXI, li donarà la Xina. I, és clar, quan veus que cinquanta anys abans va predir tot això, ja t’ho mires d’una altra manera.

M’hi ha fet pensar perquè, per a l’època on som, Deulofeu també apunta diverses coses, entre les quals que als EEUU “S’esdevindrà una gran depressió seguida d’una invasió exterior i hi haurà anys de destrucció, d’esgotament i de pugna entre les faccions rivals. Això conduirà a la implantació d’un poder absolut i a nous somnis de conquesta i d’hegemonia universal. En conseqüència, una nova tragèdia per a la Humanitat.” I això del poder absolut, i de l'acumulació de riquesa per una minoria -ho diu en un altre paràgraf- està passant. 

I també diu que el cicle unificador de l’imperi hispànic, iniciat amb els reis catòlics el 1479, s’acaba el 2029, i entrem en la dissolució del que quedi. A veure si el problema de l’1 d’Octubre és que es va avançar dotze anys!

La pesta, motor d'Europa

 

Una de les lectures d’aquest estiu ha estat un llibre dens, extens, singular. “El mundo que forjó la peste”, de James Belich (ed. Desperta Ferro, 2025) és un fresc històric sobre el canvi -els canvis- al món a partir de la pesta negra. Sembla que no ha de ser gran cosa, però no és així.

En primer lloc, per l’abast temporal. Si bé normalment associem “pesta negra” a la pandèmia de mitjans del segle XIV, i només ens cal el Decameró per a confirmar-ho, aquí la pesta són tres cicles amplis, entre el segle VII i finals del segle XIX, el segon dels quals -entre el segle XIV i el segle XVIII- és el que centra el llibre. Una passa amb múltiples rebrots, mes o menys localitzats, i de virulència variable.

En segon lloc, pel concepte històric. Belich ens parla, al principi, del concepte de les divergències, d’elements disruptius, de llarg abast, que marquen un canvi global al món, i cita la domesticació i ús massiu dels cavalls, el control de l’aigua per a l’agricultura, l’aparició del carro de combat, i la que protagonitza el llibre, la pesta. Una pesta que ens és descrita minuciosament, des de la bactèria Yersinia pestis, que l’origina, fins als vectors de transmissió.

En tercer lloc, per l’abast. La pesta, i tot el que en dedueix, no és europea. La situa en un món molt més globalitzat i connectat del que ens pensàvem, i, sobretot, en múltiples direccions. Des del conjunt euroasiàtic, al món índic i xinès, passant pel sud-est asiàtic, i el món musulmà, que inclou bona part de l’espai subsaharià o de l’Àfrica occidental. I tot això no en relació o subordinat a Europa, com massa sovint hi arribem (allò que Amèrica comença a partir de Colom, com si abans no hi passés res) sinó de manera autònoma i, sobretot, entrelligada, i així aprenem que la pretesa superioritat europea no és més un parèntesi en segles de predomini tecnològic i econòmic de la Xina i de l’Índia. Aquest és, per mi, un dels grans valors del llibre (l’he connectat amb un altre llibre genial, “El mundo. Una historia de familias” de Simon Sebag-Montefiore” que també trenca aquest eurocentrisme, tot i que amb un text molt mes divertit de llegir, perquè és un gamberro).

I què ens diu el llibre? Doncs que la pesta, en aquest rebrot principal -però no l’únic- del segle XIV és a l’origen dels grans canvis al món que preparen el següent gran canvi que és la revolució industrial. I això és així principalment perquè la pesta, a diferència d’altres catàstrofes -inundacions, terratrèmols, incendis- mata persones, però no bestiar, ni destrueix les coses. Això fa que el capital fix -cases, tallers, terres, molins, bestiar, eines...- resta intacte, i, per tant, la dotació de capital fix per cap, quan hi ha una pèrdua de població entre una tercera part i la meitat, es dobla. Això genera molts canvis: menys mà d’obra, que permet apujar els sous; concentració de l’activitat agrària a les terres més fèrtils, i nous usos -sobretot ramaderia- a les abandonades; impuls a tecnologies per a suplir la manca de mà d’obra; necessitat de buscar nous mercats i nous proveïdors, amb el que implica de millorar els mitjans de transport; un renaixement del tràfic d’esclaus, per a tenir mà d’obra, però també absorbir coneixements, i acumular capital i establir relacions comercials; la creació de nous instruments -bancs centrals, hipoteques, lletres de canvi- que són a l’origen del capitalisme, i així moltes coses, en molts llocs, i en moltes direccions.

La pregunta que es fa l’autor és “Com és que aquest tros petit de món que és Europa aconsegueix ser dominant al segle XIX?”. I argumenta que es deu a la resposta a la pesta, que, tot i que global, va generar respostes diferents.

El plantejament és atractiu, però tinc la sensació que, en alguns casos, la lectura “pesta com a causa de” és una mica forçada. Sembla com si, feliç amb la troballa, l’autor llegeix la història en funció d’això. Sí que diu, a les conclusions, que no ha pretès que la pesta sigui LA causa, sinó una de les causes, però tot i així de vegades la interpretació em sembla forçada. De fet, a mesura que el llibre va avançant, perd una mica de pistonada, i al darrer capítol, el cas singular d’Anglaterra i com es va situar com a potència dominant, la pesta és una presència gairebé anecdòtica, una cosa llunyana. Com allò que el vol d’una papallona a Nova York causa un terratrèmol a Oceània. Que potser sí, però amb tantes passes intermèdies que la causa primera ja no importa.

Això no vol dir que el llibre no sigui d’interès, al contrari. La connexió de les diverses parts del món és extraordinària, l’establiment de xarxes comercials, d’imperis fragmentats, de formes de precolonialisme, és fascinant, i t’obliga a veure el món d’una altra manera.

A més, hi ha dades molt curioses. Ara he sabut que Barcelona, al segle XV, era exportadora.... d’ulleres!. I, per cert, en aquesta lectura del món i de com canvia, hi veig una línia de treball històric a Catalunya fascinant. Com es connectava, Catalunya, amb tots aquests canvis? Què suposa l’esclavitud a la Catalunya del segle XIV i XV? D’on venen i cap a on van els capitals acumulats per l’activitat comercial?. Formàvem part d’aquest món, i seria bo saber-ne més.

Per posar un però al llibre, he de dir que és de lectura una mica feixuga. No es pot comparar al llibre citat de Sebag-Montefiore, que, com ja he dit, és un gamberro que posa sal i pebre i fa uns textos brillants. La traducció deu ser bona -no puc jutjar-la- però m’hi grinyola molt que Lübeck, la ciutat hanseàtica, sigui sistemàticament escrita com “Lubeca”. Em recorda aquelles traduccions decimonòniques de novel·les, que traduïen el nom propi de personatges anglosaxons. Hi ha també unes quantes errades -lletres de més, discordances sintàctiques, línies repetides- que una edició més acurada hagués evitat.

En conjunt, però, una lectura més que recomanable. Ara em sembla que buscaré un parell de textos més lleugers, per descomprimir.

Geògrafs al departament de Territori. Ara sí.

 

Ara fa unes setmanes em vaig queixar del fet que el departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica no li agradaven els geògrafs (ho podeu veure AQUÍ) .

Doncs bé, el DOGC d’avui publica una rectificació de l’Acord de Govern en qüestió (AQUÍ) i amplia les titulacions admeses a totes les escales del grup A1, i això vol dir que els geògrafs també. No deixa de ser una satisfacció a mitges, perquè no es fa per reconèixer que els graduats en geografia estan plenament capacitats per aquesta feina, sinó que s’obre a totes les titulacions (dret, enginyeria...) sense distinció.

I això que la rectificació es fa, precisament, a partir d’un recurs formulat pel Col·legi de Geògrafs. Aquesta és la banda bona de la notícia, que el Col·legi va reaccionar ràpidament, i ha fet rectificar la incongruència que aquesta titulació no fos contemplada per a la direcció dels treballs del futur Pla territorial general de Catalunya, una feina que demana a crits la visió general i integrada del territori, en totes les seves vessants, que es té des de la geografia, i més en una feina que es planteja, ja d’entrada, amb caràcter interdisciplinar.

Coneixent la casa, però, no tinc cap dubte que hi acabarà havent un arquitecte, que ja deu estar decidit de fa temps. Però almenys hem fet sentir la nostra veu, i potser algun dia s’adonaran del potencial que hi ha en els geògrafs.

Molt content que el meu Col·legi hagi estat a l’alçada. 

Àrea metropolitana del Camp de Tarragona: tan gran com Barcelona!

 

 

 

Com era previsible, la proposta d’àrea metropolitana que han fet els adjudicataris de l’estratègia metropolitana és la més àmplia de les possibles, amb 30 municipis. Ens ho explica avui AQUÍ el Més Tarragona (parèntesi: aquesta publicació està fent un magnífic seguiment d’aquest tema, s’ha de reconèixer i agrair).  

Estava cantat, des del moment que, com es notori, hi ha la decisió prèvia que Valls hi ha de ser, i això implica un àmbit continu determinat. De fet, el mateix concurs de l’estratègia ja ho deixava ben clar quan donava el màxim de punts a qui proposés això. Per arribar aquí, no calia dissimular; si la decisió ja era presa, no calia fer-la passar per una consultoria, i tot això ens haguéssim estalviat.

Clar, també ens diuen que una cosa és l’àmbit proposat i una altra l’associació de municipis, que és voluntària. També haurien de dir que una associació de municipis és menys que una mancomunitat, i no té res de metropolità, però això, en aquesta llarga cerimònia de la confusió que és aquest procés metropolità, és peccata minuta.

De manera que, com ja vaig escriure fa mes de tres mesos (em perdonareu la vanitat de l’autocita; AQUÍ) tindrem -potser- una àrea metropolitana gairebé tan gran com la de Barcelona (556 km2 al Camp; 636 l’AMB) i amb gairebé tants municipis (30 al Camp; 36 a l’AMB) però, és clar, molt menys densa (827 habitants/km2 al Camp; 5.093 habitants/km2 a l’AMB). També, sembla, amb molt menys sentit del ridícul.