Dies de confinament. 60

En aquest procés de desescalada, es proposa ara passar a fase 1 les regions sanitàries de la Catalunya central, Lleida, i Girona. En aquest darrer cas, tornarem a trobar una diferència amb la divisió provincial. El sector sanitari Alt Maresme – Selva Marítima, que comprèn les ABS de Calella, Canet de Mar, Malgrat de Mar, Pineda de Mar, Tordera, Blanes i Lloret de Mar, forma part de la regió Girona, però ja es veu que bona part del sector inclou municipis del Maresme, província de Barcelona.

Ho podeu veure en el mapa que hi ha més avall. El sector comprèn la façana litoral de la Selva, i els municipis de la part nord del Maresme, províncies de Girona i Barcelona respectivament. No sé si ara sentirem la lletania de les disfuncions, i perquè aquí sí i aquí no (ja m’imagino el sector turístic del Maresme, com si hi hagués gaire diferència, a hores d’ara!).

A mi m’agradaria, però, que ens preguntéssim més sobre la idoneïtat de la ratlla provincial que separa les dues comarques, i fins i tot sobre la ratlla comarcal. Recordem, per si algú ho ha oblidat, que el mapa comarcal vigent és, substancialment, el mateix que va quedar definit el 1932 (i ja sé que hi ha tres comarques noves i una vintena de canvis menors, algun dels quals per motius que no tenen res a veure amb l’organització territorial).

Aquest espai de la Selva marítima, diferenciat de la part interior de la Selva, no és el primer cop que surt. Hi ha hagut altres intents de crear aquesta nova comarca, sortia proposada a l’Informe Roca (aquest sector citat més els municipis de Massanes, Hostalric, i Sant Feliu de Buixalleu). També hi ha, ara, una àrea bàsica policial de la Selva Marítima, que comprèn els municipis de Blanes, Lloret de Mar i Tossa de Mar, com hi ha el consorci de salut Alt Maresme – Selva marítima, i hi havia el Govern territorial de salut amb el mateix àmbit.

Potser, si a l’hora de la veritat, o a l’hora de les concrecions -salut, policia, i segurament alguns àmbits més- estem fent servir una divisió que no es correspon amb l’oficial, seria sensat adaptar l’oficialitat a la realitat. Ja comença a ser hora...

Dies de confinament. 59

Com que les desgràcies no venen mai soles, ahir s’hi va afegir que Badalona té un nou-vell alcalde, l’individu anomenat Xavier Garcia Albiol, conegut per la seva fina sensibilitat i la subtilitat del seu pensament (aquí, la ironia no sé si és en la subtilitat o en atribuir-li pensament, la veritat). Com ha pogut passar, això? Home, d’entrada perquè un 37% dels votants van agafar la papereta del PP, i això pesa, i ens hauria de fer pensar i molt. Sempre he sostingut que criminalitzar l’electorat no és mai la millor manera de guanyar-se’l. En segon lloc, és clar, perquè l’oposició no va saber construir una majoria alternativa, i això ja mereix més comentaris.

Per començar, un de metodològic: el sistema d’elecció d’alcaldes opera com una moció de censura però a l’inrevés. Si a la moció de censura, tal com funciona a les corts espanyoles, al Parlament, al mateix món local, cal construir aquesta majoria per a poder destituir el vigent i ser escollit, en el cas dels ajuntaments, es pot ser escollit si no hi ha aquesta majoria. Dit d’una altra manera, l’oposició badalonina no ha sabut -o volgut- construir, però el PP tampoc no ha demostrat tenir una majoria al ple, només que no hi ha majoria alternativa. Això es va fer per a simplificar l’elecció d’alcaldes, però ha servit per a conformar governs febles. La majoria, de vegades, només es construeix a la contra, es vota A perquè no surti B (la prova ben a prop: Tarragona) es conforma una majoria negativa, que serveix per a impedir que algú governi, però no necessàriament és útil per a governar. Un sistema a dues voltes, amb majoria simple a la segona, potser seria més clar: és alcalde qui menys vots en contra té.

Però evidentment el problema que, a Badalona, hi hagi un alcalde d’extrema dreta, de discurs i pràctica xenòfobs, no és una qüestió metodològica. Ens hem de preguntar què ha fet malament -o no ha fet, directament- l’esquerra, les esquerres, de Badalona per a materialitzar, al govern, una majoria electoral evident (els vots de PSC, ERC-Guanyem, i Comuns van ser el 53,08%; i si hi afegim els de JxCAT, que s’apuntava a aquesta majoria, arribaven al 58,23%). Ha estat només un problema de repartiment de càrrecs?.

És indubtable que això -com es governa, qui mana, com mana, quan de temps- ha pesat, i segurament hi ha hagut comportaments reprovables, producte de la malfiança entre els hipotètics socis de la coalició. Em temo, però, que part d’aquestes malfiances -a banda de qüestions personals difícils de conèixer a cent km de distància- tenen molt a veure amb càlculs electorals.

Si ens fixem en les dades electorals de Badalona, no costa massa veure que hi ha una part d’electorat que oscil·la entre el bloc PP/C’s i el PSC, en funció de les eleccions. Així, a les eleccions municipals, el bloc PP/C’s té el 39,81% (2015) i el 39,75% (2019, amb l’afegit anecdòtic del 0,39% de VOX). En canvi, a les eleccions generals, baixa al 29,23% (2015) 29,21% (2016) 23,89% (2019-1) i 24,68% (2019-2) les dades de 219 inclouen també els vots de VOX, ara no anecdòtics (4,13% 8,38%). En canvi, el PSC obté, a les municipals, el 14,09% (2015) i el 19,94% (2019) mentre que, a les generals treu el 19,9% (2015, el resultat més baix del PSC des del 1977 a Catalunya) 20,55% (2016) 28,90% (2019-1) i 25,39% (2019-2). Podem considerar -hi ha molts més números a fer, això només és una aproximació- que una part de l’electorat vota PSOE -a les generals- i C’s o PP a les municipals. Això, ara, s’ha de matisar més, perquè a la dret hi ha un nou actor, VOX, que de manera molt significativa a les generals del 2019-1 (és a dir, un mes abans de les municipals) treu 4.839 vots, el 4,13%, però a les municipals d’un mes després només treu 391 vots, el 0,39%. No cal buscar gaire per saben on van anar. I un altre actor, C’s, s’esfondra completament i, a les municipals, només treu 1.772 vots, un 1,78%. Està clar, doncs, on han anat a parar... els que encara no havien marxat al PSOE o al PP.

Crec que això ens indica que hi ha qui pesca arreu, i no vol renunciar a cap vot, vingui d’on vingui. Formar, com sigui, una majoria d’esquerres al costat d’opcions sobiranistes o independentistes, li faria perdre opcions de captar aquest electorat que oscil·la entre PSOE i PP/C’s. Pot, això, haver-li fet forçar la situació a veure si la «culpa» d’un no-govern d’esquerres és d’algú altre? I pot aquest algú altre haver caigut en el parany, o haver-se passat de llest (o de pureta)?. Això no ho sabem.

Sabem, això sí, que li han regalat l’alcaldia a l’extrema dreta i han ressuscitat un cadàver polític. Sabem, també, que tots plegats tenen tres anys per a fer els deures, comptant que, molt possiblement, aleshores C’s no només estarà mort -ara ja n’està- sinó que estarà enterrat i tot, i que el votant de VOX, que ja veiem que és nombrós a Badalona, no té cap mania a votar PP. Feina rai, doncs.

Foto: l’Albiol fent el numeret i prescindint de totes les mesures de seguretat. Cap per avall com el Felip Vè.

Dies de confinament. 58

Si en alguna cosa hi ha un acord gairebé general és que , passada la pandèmia, hi ha coses que no poden ser com abans, i algunes que no han de ser com abans. Canviarem coses perquè no tindrem més remei, però seria bo que també en canviéssim perquè l’experiència si us plau per força que hem hagut de passar ens hagi descobert que ha arribat l’hora de fer canvis.

Un dels sectors que més està patint les conseqüències econòmiques de la pandèmia és el del turisme. Sempre que es parla de turisme, sigui per a lloar-lo com a motor econòmic, sigui per a blasmar-lo com a depredador, em sembla injusta la simplificació, i demano -allà on puc, que és gairebé enlloc, i, doncs, amb un èxit descriptible- que es parli de turisme, que n’hi ha de molts tipus, amb molts efectes -bons i dolents, i des de tots els punts de vista- i no és bo simplificar.

Ara, el sector, en totes les seves expressions, està passant per una prova duríssima. Ara veurem què hi havia de sòlid, com a projecte empresarial, i què s’aguantava sobre pilars febles, construïts amb salaris baixos, precarietat, i donar un servei mínim o confiar-ho tot a un sol-i-platja combinat amb alcohol barat. I seria bo que també ens preguntéssim si és aquest model -aquesta part del model- la que hem de restaurar i mantenir en un futur post-pandèmia.

Sempre s’ha parlat -de vegades, sembla, només parlat- de fer una oferta de qualitat. Oferir producte de qualitat, per a tenir clientela de qualitat, implica també una ocupació de qualitat i salaris de qualitat. Podem tenir les idees que vulguem però sempre caldrà tenir bons professionals amb bons salaris, i això implica un preu. Si el producte té qualitat, hi haurà qui pagui aquest preu. Però si es vol donar merda a preu d’or, no guanyarem ni la merda. Més clar, aigua. Això implica, al meu entendre, diverses coses:

1. Conèixer les possibilitats de transformació del teixit turístic existent. Dit d’una altra manera, saber qui pot transformar-se i qui ha de ser liquidat. El mal producte pot ser com la mala moneda, que expulsa la bona del mercat, de la mateixa manera que una ocupació precària i de baixa qualitat expulsa la bona ocupació del mercat laboral.

2. Conèixer l’estructura de l’ocupació existent. No hi haurà lloc per a tota la gent sense preparació. Servir un cafè amb llet de qualsevol manera i amb cara de fàstic perquè et paguen una misèria i no saps si treballaràs la setmana vinent, ho pot fer qualsevol. L’exigència en el servei costa diners, i els costa perquè la feina que es paga té més exigències, i cal estar més ben preparat. Qui es pugui formar, endavant, però no hi ha lloc per a tothom.

3. Imaginar i crear producte nou, que només es trobi aquí. Això s’ha dit fins a la sacietat però, a l’hora de la veritat, qui talla el bacallà és el sol-i-platja de tota la vida.

4. Substituir i no superposar. Si calen hotels de mes estrelles (i més preu, i més i millor ocupació, etc) vol dir que en sobren de cutres. El sector ha de fer neteja.

5. Cada mercat té el seu àmbit. Quan veus que el patronat local de turisme de Sant Kevin de Vallfosca diu que vol guanyar mercat rus, et trenques de riure (per no plorar). A Rússia amb prou feines coneixen Catalunya (si els expliques que és on hi ha Barcelona, allà on juga el Messi, ja se situen una mica més). Què vull dir? Que cal concertar promocions en funció del mercat, i com més llunyà és el mercat, més cal xupar roda d’algú més gran, o més conegut, o amb més mitjans (i si pot ser, les tres coses a la vegada).

Això són només algunes idees, i segur que hi ha moltes més coses, hi ha molta gent amb mes idees, i més temes que han de ser plantejats. Si ara no és un bon moment per a debatre canvis profunds, no sé quan serà. Algú s’hi posa?.

Dies de confinament. 57

Avui comença la progressiva desescalada de les mesures més estrictes del confinament. He estat temptat de canviar el títol, i posar-hi «Dies de desconfinament» però com que em penso que això anirà per llarg, ho deixaré com està. A més, ja he decidit que, quan em toqui tornar a treballar (ho espero amb ganes, com quan esperava tornar a escola després de les vacances... almenys el primer dia) s’acabarà aquesta sèrie diària, un ritme que no puc mantenir in aeternum.

Aquesta nova fase, almenys al Camp de Tarragona, suposa deixar de prohibir determinades activitats, a la vegada que regular-ne algunes condicions. Amb una mica de confusió, tot s’ha de dir, amb anades i vingudes, com si temptegessin el terreny abans de decidir. No ha de ser fàcil, r diversos motius, el principal dels quals -però no l’únic- és l’evidència que la realitat, les coses possibles a fer, i com, és molt més àmplia i variada que qualsevol intent de sistematització. Ho havia vist ja en tasques urbanístiques, quan intentes classificar activitats per a dir si són permeses i com, o no, en un territori també classificat. Per molt que imaginis, sempre hi haurà activitats i condicions en què no hauràs pensat.

Però també ens posa de manifest una manera de fer, de concebre la realitat, l’ordenació d’aquesta realitat, i les relacions socials i amb el poder. Necessitem que ens diguin què pot ser fet i com, amb detall? O potser n’hi hauria prou amb unes directrius bàsiques -mascareta, guants, desinfecció, rentar-se les mans, etc- ben explicades, i confiar en el sentit comú de la gent?. La primera opció carrega tota la responsabilitat al regulador, al qui estableix aquest com, i la segona suposa una càrrega de responsabilitat a l’individu. De responsabilitat i de confiança.

Es deia, en temps de la guerra freda, que la Gran Bretanya era el país on tot el que no estava prohibit, estava permès; Alemanya, on tot el que no estava permès, estava prohibit; França, on tot estava permès, fins i tot el que estava prohibit; l’URSS, on tot estava prohibit, fins i tot el que estava permès. Demanar que algú altre -habitualment el poder- decideixi per tu és descarregar-se de l’angoixa de la responsabilitat, del pes de la llibertat, però és aquest mateix pes el que ens fa lliures com a ciutadans. El cas contrari és el que explica aquelles instruccions aberrants que expliciten que la planxa de roba no serveix per a les arrugues de la cara, que ho diuen per poder-se defensar en cas de denúncies. La vida no ve amb manual d’instruccions, i ens deixa -ens obliga- a prendre decisions contínuament, a optar, a arriscar-nos. Malament si ho hem de fiar tot a regles preestablertes, perquè no només no poden arribar a tot, sinó que ens anul·len com a ciutadans.

Ara ens toca exercir. A veure com ho fem.

Dies de confinament. 56

Aquest cap de setmana parlava (telemàticament, és clar) amb algú amoïnat pel que s’anuncia en matèria de retorn a l’ensenyament; tot allò de menys gent a les aules, desdoblaments, etc. A més d’amoïnar-s’hi com a mare de tres criatures, una en edat escolar, qüestionava la (im)possibilitat de conciliació, a on posaran els mateixos alumnes en més espai -dos torns? dobles instal·lacions?- d’on trauran els docents necessaris... en fi, tot el que és raonable tenir en compte per a coses així.

Mentre m’ho deia, jo anava rumiant que això em sonava. Com que sóc una mica caparrut, ho he buscat, i ho he trobat. En un llibre, C’etait la IV République, d’Arthur Conte (Arthur Conte va ser un polític nord-català, de Salses, que va fer la seva carrera en aquesta Quarta República francesa i part de la V; primer en rengles més o menys socialistes -la SFIO, els radicalsocialistes, i els radicals tout court, sempre van ser una esquerra molt peculiar- després en uns indeterminats republicans, que a França serveixen per tot).

Aquest llibre no és ben bé una història, en el sentit acadèmic, sinó més aviat un fresc d’episodis, de personatges, d’anècdotes. Interessant per a copsar l’ambient d’una època bescantada a França (encara ara s’agita el papu de la IV República quan es pretén reformar de veritat l’incombustible estat francès). És una certa injustícia, perquè la IV República va reconstruir el país, va ser peça clau per a l’inici de la construcció europea (una cosa impensable dos anys després, amb De Gaulle al poder) i altres aportacions interessants (per exemple, la creació de l’IVA, un impost molt ben fet, encara que impopular com tots els impostos).

Parlant dels problemes de la reconstrucció del país després de la guerra, el 1948, ficciona un debat al consell de ministres sobre un fet real, l’intent d’augmentar la producció de carbó:

«Reynaud (ministre d’Hisenda): Les usines chômant un ou deux jours par semaine faute de charbon ou d’énergie électrique, il n’y a que suspendre la loi de huit heures dans les mines et prolonger de deux heures la durée du travail au fond ; alors seulement nous aurons assez d’énergie.

Blum (vicepresident del Consell) : Allons donc, cher Paul Reynaud, croyez-vous physiquement possible d’allonger la durée de travail des mineurs du fond ?

Reynaud : Qu’on institue alors le travail à deux équipes par jour, au lieu d’unes, et le résultat sera atteint.

Blum : Oú trouverez-vous donc les centaines de milliers de mineurs nécessaires pour constituer la deuxième équipe ?

Autant dire que le gouvernement est mort. »

Doncs, això, que de vegades et sembla que hi ha moltes solucions màgiques que no tenen prou en compte les necessitats humanes, materials, organitzatives, d’aquestes solucions. A veure què passa.

Foto: Léon Blum , polític socialista francès, president del Consell amb el Front Popular, amb una biografia apassionant.

Dies de confinament. 55

Ahir, l’amic Joan Cavallé publicava un article molt interessant al Fet a Tarragona. El podeu veure AQUÍ.

(parèntesi: Fet a Tarragona és, de lluny, la millor publicació periòdica que es fa a Tarragona; ho he dit molts cops i no me’n cansaré. No només té un projecte editorial clar i ben traçat, com es veu en allò que publica, és que a més té una factura material impecable, des de les imatges -això, si comptes amb en David Oliete, es dóna per descomptat- a la maquetació, compaginació i impressió. Més endavant hi torno)

L’article d’en Joan Cavallé es planteja la veracitat o no d’aquesta idea que circula per Tarragona i, per extensió, pel Camp de Tarragona (però jo diria que amb intensitats, expressions, i protagonistes diferents) que «no ens estimen», que ens ignoren o ens menyspreen, que no comptem per a la resta de Catalunya, que allí on remenen les cireres -llegeixi’s Barcelona- només miren cap al nord... en fi, ja sabeu de què es tracta.

Com que en Joan és persona intel·ligent i ponderada, fa un article fent reflexions i no esgarips, planteja més coses que no respon, aventura possibles causes i mirades sobre el fenomen, entre les quals, la més important, la de mirar també -també, no només- el que haguem fet malament o deixat de fer des d’aquí. Amb això no disculpa possibles errors, mirades esbiaixades, culpes, el que sigui, de la part defora, però demana mirar, també, les pròpies responsabilitats.

Ens tenen mania? Jo diria que hi ha més desconeixement que cap altra cosa, encara que també hi hagi alguna dosi de condescendència, i del fet que la classe dirigent, per origen, per complicitats d’ambients d’estudis, de treball o de lleure, té més facilitats per a promocionar-se i autopromocionar-se. Un exemple: hi va haver una colla de gent de lletres d’origen gironí molt ben promocionada als mitjans de comunicació: Antoni Puigvert, Narcís Comadira, Josep M. Fonalleras, Miquel Fañanas... No en discuteixo la vàlua -crec que Narcís Comadira és un immens escriptor- el que vull dir és que jo, des de Tarragona, els conec, que han participat molt als diaris d’abast nacional, i que això no es dóna amb gent del Camp. I que, en això, segurament hi té mes a veure la complicitat local, generacional, les relacions personals -coneixes el director d’aquell mitjà, o algú altre que ja hi escriu, et coneix algú amb pes dins l’empresa... el que sigui- i així va funcionant, i això no s’ha donat amb gent d’aquí. No ens compren, i no ens venem, en el millor dels sentits de l’expressió.

En Joan Cavallé fa un esment específic als mitjans de comunicació propis, sense citar-ne cap expressament, però tots ens entenem. Com que jo no sóc tan prudent (ni tan savi) seré més clar, i citaré el cas del Diari de Tarragona. Crec que no costa gaire veure-hi una línia editorial -per no dir-ne ideològica- que burxa en aquest suposat menyspreu i alimenta un victimisme estèril, absolutament ranci, provincià i provincial, i una fòbia antibarcelonina que, en el fons, amaga una línia anticatalana que li deu venir dels fantasmes de quan era un diari de la cadena de prensa y radio del movimiento. Si el principal mitjà de comunicació autòcton reforça aquesta línia, és evident que tenim molta feina a fer a casa.

I ara torno al Fet a Tarragona. Un producte ben fet, que aguanta qualsevol comparació amb productes similars de Catalunya, si és que n’hi ha, que no n’estic segur. Del que sí estic segur és que no és conegut -i, per tant, encara menys divulgat- a les tribunes d’opinió d’abast nacional. És a dir, que cal tenir producte propi ben fet, però amb això no n’hi ha prou, ha de tenir suport a casa i s’ha de vendre bé a fora. No ens compraran un mal producte, però tampoc el bo si no el venem. I el plany continu, la lamentació victimista, és la pitjor propaganda.

Hi ha moltes més coses a dir, sobre això. Reduir-ho a una causa única (i, consegüentment, a una solució única) seria una simplificació excessiva i inútil. Ens proposem fer-ne un debat col·lectiu extens, amb múltiples punts de vista, amb reflexions?

Dies de confinament. 54

Sé que em faig pesat, amb això de les províncies i regions, però és que no paren de sortir coses. Vegem-ho, a tall enunciatiu:

1. Un reportatge a TV3 ens parla del problema que tenen a Navarcles. El terme municipal és petit, uns 5,5 km2, i, amb prop de 6.000 habitants que té, hi ha problemes per sortir a passejar o a córrer i, a la vegada, complir les normes de no sortir del terme. Contrasta això amb el veí municipi de Talamanca, 29,5 esplèndids km2, i una població de només 200 habitants. TV3 ha perdut l’ocasió de donar les dades de densitat i d’explicar què és, però no es pot demanar tot.

2. A la mateixa cadena, queixes del Consell comarcal del Ripollès, que diu que ells són pirinencs, i que haurien de seguir el desconfinament de l’Alt Pirineu i no el de la regió/província de Girona.

3. A la vegueria/regió sanitària (que no són equivalents, i ara ho veurem) del Camp de Tarragona s’adonen del fet que, si es fa estrictament per regions, hi ha parts que tindran un tractament diferent: la Baixa Segarra, comarca de la Conca de Barberà, vegueria del Camp de Tarragona, i província de Tarragona, queda emmarcada a la regió sanitària de la Catalunya central, amb un estat diferent pel que fa a contagis i letalitat. També alguns municipis del Baix Penedès: Cunit i Cubelles comparteixen ABS i, doncs, regió sanitària, la Metropolitana Sud, que té una fase diferent de la regió Camp de Tarragona.

4. Els pobles petits, i encara més els micropobles (els de menys de 500 habitants) demanen un tractament específic, més enllà del fet de no haver de complir amb les franges horàries. No han de patir per aglomeracions, i sovint no tenen gairebé cap cas de Covid-19 positiu.

5. Un bon resum, de tot plegat, AQUÍ. I, efectivament, aquesta és la qüestió: tractar desigualment allò que és desigual, i no aplicar l’homogeneïtat.

Però ja veiem que això, atendre la diversitat, tampoc no passa amb les regions sanitàries, encara que passi menys que amb les províncies. Comencem per assumir que no hi ha cap divisió territorial perfecta, i que l’aplicació d’uns mínims criteris generals sempre deixarà algun punt en zona gris. Si apliquéssim només variables demogràfiques, sortirien -ja ho hem vist- els que, per densitat, no els funciona (com s’ho deuen fer, a Badia del Vallès, per no sortir del municipi? Són 13.000 habitants en 0,9 km2!!!). I si no, els qui per relleu tenen una part del terme impracticable, o als qui les infraestructures també els el fan impracticable, o els que tenen una determinada població absoluta però absolutament disseminada i equiparable a micropoble, o un equivalent a micropoble però que pertany a un gran municipi (exemple: el nucli de Ferran, 155 habitants, al municipi de Tarragona).

De manera que cal trobar, no la divisió perfecta, que no existeix, sinó a menys dolenta, la més apropiada, i assumir algunes disfuncions. I aquí, torno a fer-me pesat, continuo pensant que un ús imaginatiu de les ABS hagués estat possible, sempre que assumíssim, també, que és una concepció diferent de poder, molt més descentralitzada, i confiant molt més en les administracions locals. Per veure un exemple dels que he citat al principi, l’ABS Navarcles-Sant Fruitós de Bages, inclou els municipis de Castellnou de Bages, Mura, Navarcles, Santpedor, Sant Fruitós de Bages, i Talamanca. Té una població total de 24.091 habitants, i una superfície de 156,5 km2. Això és, una densitat de 156,5 hab/km2, que no és baixa, però que és una setena part de la de Navarcles.

Hagués estat possible utilitzar les ABS? Amb una concepció diferent del que és el territori, més descentralitzada, amb pautes més adaptables a cada lloc, donant mes responsabilitat als governs locals, segurament sí, i més pràctic que per municipis -massa petits, i molt desiguals- o que per regions, amb massa desigualtats internes.

En fi, que tot plegat també posa de manifest que tenim un problema irresolt, que és el de l’organització territorial, tant en la divisió -en les ratlles- com, sobretot, en la funció: per a què serveixen aquestes ratlles, per a fer què, qui ho fa i com ho fa. Mentre no encarem això, la realitat ens continuarà posant els problemes davant dels ulls per molt que els tanquem i pretenguem que no hi són, com la canalla.

Imatge: el mapa de la vegueria del Penedès, un dels nyaps que s’han fet sobre organització territorial.