Una cerimònia francesa (bé, amb tocs francesos)

 

L’acte de presa de possessió del nou President de la Generalitat va ser meticulosament preparat per a ser retransmès televisivament, una necessitat en temps de pandèmia que limita els actes multitudinaris, però també –de la necessitat, virtut- en temps de democràcia televisada.

Pel que fa a la dimensió televisiva, em remeto al que en diu Mònica Planas a l’Ara, que en sap molt més que jo. Ho podeu veure  AQUÍ.

En la cerimònia, hi vaig trobar alguns tocs francesos, un dels quals, a més, d’una altra presa de possessió presidencial.

El maig de 1981, ara ha fet quaranta anys, François Mitterrand arribava a la presidència de la república, i, amb ell, l’esquerra, després de 23 anys de gaullisme i post-gaullisme. Mitterrand venia de la quarta república, i del món radical-socialista (més radical que socialista) i tenia un gust per la teatralitat i pel sentit quasi monàrquic de la presidència francesa. La seva presa de possessió –no l’oficial, sinó la més popular- va incloure una teatral passejada pel Panteó, i dipositar sengles roses a les tombes de Jean Jaurès, Jean Moulin, i Victor Schoelcher (Jean Jaurès, històric del socialisme francès no dogmàtic, assassinat per la ultradreta als inicis de la guerra de 1914, quan clamava per l’oposició obrera a la guerra; Jean Moulin, líder resistent a l’interior, capturat, torturat i mort pels nazis; Víctor Schoelcher, responsable de l’abolició de l’esclavitud a França –no diu res de les colònies- al segle XIX).

Ara compareu la imatge –preciosa- de la flor a stolpersteine que recorda el President Companys, i no em digueu que no s’hi assembla.

Però encara hi ha més. El President va saludar un grup de treballadors públics, del món de la sanitat, de la seguretat, de l’educació, i també de la neteja –cosa que ja era hora: un col·lectiu essencialíssim massa invisibilitzat-. Doncs bé, el predecessor de Mitterrand, Valery Giscard d’Estaing, va fer el gest –aleshores insòlit- de convidar a esmorzar, a l’Elisi, a un grup de brossaires parisenc. Un fet, aquell, més propagandístic que res, però que va fer el seu efecte.

No és el primer cop que, des de la presidència de la Generalitat, s’imiten formes protocol·làries i cerimonials, sobretot per a donar cos –ni que sigui d’aparença- a les institucions. Recordo algun acte –lliurament de la medalla d’or, potser- amb el President Pujol en què els uixers de Palau anaven amb frac, com els uixers del palau de l’Elisi. Home, entre poc i massa... però una mica de serietat en les formes no està malament.

Per la resta, restem a l’espera.

(a la imatge, l’stolpersteine dedicada al President Companys)

La CUP de dretes

 

Recordeu que el president del Banc de Sabadell va dir allò de “necessitem un Podem de dretes!”? Aleshores allò va servir per donar aire a Ciutadans –que ràpidament va passar a ser Ciudadanos i a tenir ínfules de ser un partit polític i no una colla de vividors. Més enllà del fet concret, la frase és bona perquè retrata molt bé com una opció política es pot transformar per a fer el paper d’una altra, encara que no fos l’opció original o la teòrica.

En l’espès panorama de la política catalana, i especialment en la recomposició dels espais polítics que s’ha dona en aquests darrers deu anys, hom diria –i sobretot aquestes darreres setmanes- que algú ha donat la consigna de “necessitem una CUP de dretes!” i aquest prec l’ha entomat Junts per Catalunya: un partit-moviment imprevisible, més donat els eslògans que als programes, maximalista, i emocional.  I ara, a més, amb consultes a les bases. I fins i tot amb sectors diversos a dins, uns més governamentals, i uns altres més radicalment de dretes. Gairebé sembla que vulguin fer passar Pere Aragonès pel calvari a què la CUP va sotmetre Artur Mas després de les eleccions del setembre de 2015.

És bo, això, per al país? Josep Ramoneda es pregunta avui, a l’Ara, sobre la necessitat d’estructurar un independentisme de dretes, com ho va intentar, més aviat amb poca traça (o potser abans d’hora?) el PDCAT. En tot cas, sí que seria bo que el panorama polític independentista es normalitzés, en el sentit que hi hagués de tot, i tothom pogués trobar la seva opció, sense que l’hagi de sacrificar per l’independentisme. Això seria la normalitat.

(nota: l’exemple escocès no serveix: a Escòcia, durant dècades, el SNP va haver d’anar a eleccions amb un sistema majoritari, que obliga a agrupar forces, i això ha estructurat el sistema de partits. HI hauria més lliçons escoceses, però ara no és el tema).

Tinc la sensació que JxC comença a perdre els papers i a fer una perillosa fugida cap endavant, intentant traspassar a Esquerra les tensions que té entre el sector més governamental i el sector més activista, animat –no sé si controlat- per un Waterloo que necessita de la tensió permanent per a justificar la seva existència.

Fa un temps, davant les acusacions que Esquerra semblava la Convergència d’abans, vaig dir que no, que més aviat era JxC que semblava l’ERC d’abans, la del Colom: radicalitat independentista, sense programa, i només tacticisme i agitació. Ara han fet un pas més cap a la CUP de dretes (cap a la pitjor CUP, tot s’ha de dir). On acabaran?

Què farà el PSOE?

 

El resultat de les eleccions a Madrid permetrà omplir moltes pàgines d’anàlisi, i moltes tertúlies de culpabilitzar (molt, a qui sigui) i d’autocrítica (poca o gens). De moment, una de les moltes derivades que ha esclatat de ple en l’espès –i depriment- procés per a la formació de Govern a Catalunya (i molt més que això, és clar) és la interpretació de com ha quedat tocat el PSOE, i què farà. Esquemàticament, de si la castanya madrilenya el farà enrocar-se encara més en el nacionalisme espanyol, o si la manca de més aliats possibles el farà baixar del burro davant  del conjunt d’esquerres sobiranistes que li han donar suport.

És cert que les dues opcions són plausibles, i haurem de veure (més enllà, els qui en tinguin ocasió, d’empènyer en la direcció que vulguin) però aquesta és la mare dels ous, no del pols governamental (i també del relat, del poder, i de l’hegemonia del catalanisme polític) a Catalunya, sinó de què pot passar a Espanya.

El PSOE ha estat, i encara és en bona part, l’element central del sistema polític espanyol. Ho és, sobretot, en la mesura que ocupa aquesta posició privilegiada que és el centre, entès com el que pot optar a pactar a dreta i a esquerra. Fins ara, això era, o amb les esquerres –tant espanyoles com sobiranistes- o amb la dreta de Ciudadanos. Aquesta possibilitat, en termes de llei de mercat, sortia molt barata: un únic comprador, el PSOE, amb dos possibles proveïdors; en conseqüència, preu baix. La desaparició de Ciudadanos, completament reabsorbit a la casa mare del PP, deixa el PSOE sense opcions: ara necessita imperiosament un producte que només un proveïdor li pot donar, de manera que pujarà de preu.

Clar que pot tenir la temptació de canviar de discurs, i provar de competir amb la seva dreta, per a desgastar-la i guanyar el pessic de vots que li calen. Al capdavall, si el PP es mimetitza (encara més) amb VOX, es podria pensar que deixa un espai buit més centrat, menys ultra. Sento desenganyar-los però aquest espai, d’existir, ja el tenen. El PSOE és el veritable partit centrista –ara sí- de la política espanyola, de la mateixa manera que, als seus dietaris, Manuel Azaña deia que la dreta de la república era ell, i tenia tota la raó. El PSOE s’ha anat acostant cada cop més a aquells partits liberals europeus, més dels anys setanta que no pas actuals, que eren econòmicament conservadors i civilment avançats. Per entendre’ns, una política econòmica de dretes –ortodoxa, en diuen- i una política avançada de drets civils –matrimoni gai, o coses així-. Com ara el FPD alemany (no el d’ara, que no sap què és) o el neerlandès D66. Nadia Calviño per una banda i les lleis trans per una altra. Però aquests no pretenen ser d’esquerres i no enganyen a ningú. Fa uns anys, quan el PD italià, fet de les restes del naufragi de la democràcia cristiana no reciclada pel Berlusconi i del PCI que no se’n va anar a casa anava fent un discurs cada cop més descafeïnat i més insípid, en Nichi Vendola, ex del PCI, dirigent d’un minipartit anomenat Sinistra Ecologia Libertà, i president de la Pulla els va fotre una diatriba sensacional, resumida en “Digueu alguna cosa d’esquerres!!!!”. Doncs això, que si no fas d’esquerres, no parles d’esquerres, i compres el discurs i les pràctiques de dretes, no vulguis passar pel que no ets.

Si el PSOE cau en la temptació de girar a la dreta per a captar un segment electoral que no existeix, ja sabem què passa: que la gent prefereix l’original a la còpia. I, en el fons, aquest és el dilema permanent del PSOE, les dues ànimes: la jacobina espanyola, o la federal, que ara per ara només es creuen Ximo Puig i Francina Armengol.

L’any 1918, el que després seria president de la República espanyola, Niceto Alcalá Zamora va dir a Francesc Cambó –aleshores, vist des de Madrid, un catalanista radical (que Santa Llúcia els conservi la vista!) i que ja amagava amb l’intervencionisme a la política espanyola- que no es podia ser, a la vegada,  el Bismarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya. La frase és enginyosa, val a dir, i n’haurien de prendre nota tots els qui s’enfanguin en la política espanyola des de Catalunya, però d’això ja en parlarem un altre dia.

Què voldrà ser, Sanchez –a més d’un funambulista del curt terme i de les jugades mestres, que ja veiem com surten- en el futur? Voldrà ser qui deixi un senyal significatiu cap a l’esquerra? O només un parèntesi –com a molt, una nota a peu de pàgina- entre l’etern espanyolisme conservador, uniformista i autoritari que mana a Espanya des del temps dels reis gots?. S’admeten apostes. I guanyi qui guanyi, pagarem nosaltres, això segur.

NO DIGUIS RES

 

En sis dies he liquidat aquest extraordinari llibre. Prop de 500 pàgines que se m’han fet curtes, un d’aquests llibres que voldries que continués moltes pàgines més.

No diguis res, de Patrick Radden Keefe, és un retrat fidel de quaranta anys de la història d’Irlanda del Nord, a partir dels episodis dels troubles (enrenous? Disturbis? Rebomboris, com els del pa?) dels anys setanta, prenent com a fil el segrest de Jean McConville –una vídua, mare de deu fills, presumpta confident, més presumpta que confident- i la trajectòria de les germanes Price –Doulours i Marion- militants de l’IRA, amb tot el que això comportava d’agents executius –o executors?- de la violència. I, a través d’aquestes històries creuades, coneixem tot un món que no és, ni de bon tros, un món de bons i dolents, de blanc o negre, sinó un món ple de matisos, de zones grises, de contradiccions més o menys ben o mal assumides, de girs de guió –que també poden ser entesos com a traïcions- i de preguntes, de moltes preguntes, sense resposta.

No és una història, perquè hi faltarien molts capítols –per exemple, de la banda dels anomenats lleialistes- i molts testimonis impossibles (què hagués pogut dir Margaret Tatcher, per exemple?) o possibles, però refractaris, com el mateix Gerry Adams. Hi ha una mena de simpatia molt matisada cap als personatges fidels a una convicció, encara que això els hagi portat a comportaments i pràctiques rebutjables, i que acaben sent joguines trencades, com ara Brendan Hughes. Cap disculpa o excusa pel que va fer, però si una mirada compassiva per, si més no, entendre la capacitat de sacrifici personal. Aquest to de no jutjar, però sí d’intentar entendre per a poder explicar, que no és el  mateix que justificar, és el que dona veracitat al llibre.

Em sembla que és inevitable, en llegir-lo, pensar en el paral·lelisme amb Euskadi i amb el mon d’ETA i del GAL. Seria possible un llibre similar per a entendre –que, repeteixo, no vol dir justificar ni jutjar- el període violent tancat per la dissolució d’ETA?. Un llibre que ens expliqués també com s’emprenia la lluita antiterrorista, el món dels infiltrats, les preguntes que puguin fer-se –si se’n fan, i estic segur que sí- alguns dels responsables d’atemptats?.

No tinc cap dubte que seria útil i necessari tenir un llibre així. No tinc tan clar que el puguem arribar a tenir. Seria el llibre que podria fer –que hauria de fer, que crec que voldria fer- Antoni Batista. El podria fer, en tant que persona capaç i amb coneixements i distància per a fer-lo. No el podria fer perquè, malauradament, ens manca tot l’aparell que ha fet possible el No diguis res: uns mitjans amb voluntat d’informar i no d’adoctrinar; una societat civil de veritat, amb voluntat i capacitat de becar persones per a un treball així durant uns quants anys. Haurem d’esperar. Mentre, llegiu No diguis res, us ho recomano.

Notes post-electorals 1

 

Per als malalts de la política com jo, aquest diumenge ha estat un festival: ens proporciona moltes hores mirant resultats, comparant amb eleccions anteriors, endevinant moviments de l’electorat, i moltes coses més, i també a fer unes quantes reflexions.

D’entre els molts resultats que mouen a la reflexió és indubtable que la quarta posició, amb onze diputats, de l’extrema dreta explícita de VOX n’hauria de ser una de les principals. Que una escòria com aquesta hagi aconseguit aquests resultats ha d’encendre tots els llums d’alarma... que ja fa dies que haurien d’estar encesos. Per cert, aquella fantasmagòrica usurpació de les venerables sigles del Front Nacional de Catalunya, que també se situa a l’extrema dreta, ha obtingut uns miserables –per quantitat i per qualitat- 4.976 vots. El feixisme té nació, i no és la nostra.

N’haurem de parlar molt, d’això, però ara mateix voldria fixar-me en alguns antecedents. Com pot haver vist algun possible lector d’aquest blog, segueixo força la política francesa (potser no tant com abans, però una mica sí). Recordo que el Front Nacional, els de Le Pen, es van fer grans gràcies, entre d’altres, a dues coses.

Per una banda, el contacte amb la dreta més o menys civilitzada del postgaullisme. Amb una barreja de por per si li menjava el terreny, i de fascinació per atrevir-se a dir coses que pensaven però callaven, la dreta francesa va anar fent algunes aproximacions al FN: algun pacte local, i, el pitjor, assumir com a propis –i, per tant, donar-los respectabilitat- alguns temes: la immigració, una determinada idea de nació, un cert antieuropeisme... Val a dir que també hi va haver una part de la dreta, més centrista –la més girondina, i ja veurem que això té el seu què- s’hi va negar en rodó, i mai es van fer desistiments mutus en les segones voltes, habituals entre giscardians i gaullistes, i el mateix Chirac es va oposar sempre a qualsevol tracte amb el FN, i això l’honora.

Per l’altra, un cert ajut indirecte, un “deixar fer” del socialisme governamental, enlluernat per la divisió del vot de la dreta i l’extrema dreta, que li permetia aspirar a majories amb els mateixos –o menys- vots.

Està passant alguna cosa semblant, a Catalunya o a Espanya? Cal salvar moltes distàncies, començant pel sistema polític, però alguna cosa podem veure: la normalització de determinats temes polítics, que a la vegada legitima el primer emissor (i, ja se sap, entre l’original i la còpia, la gent tria original) o també una certa comoditat davant de la divisió d’un adversari i de l’aparició d’un papus que, per comparació, els fa bons (o s’hi pensen). La vena jacobina d’una certa esquerra –o pretesa esquerra- espanyola, històricament imitadora del pitjor i més tòpic jacobinisme francès va assimilant, si no ho té completament assimilat, un cert concepte de nació –de nació espanyola, “la más antigua del mundo!”- que té massa punts en comú amb la dreta. És el complex del PSOE, el seguidisme d’una idea de Nació i d’Estat, del qual no s’emancipa (no vol emancipar-se?) que acaba normalitzant les tesis de la dreta, sigui extrema o no, que de vegades costa diferenciar-ho.

Que vagin amb compte. A Catalunya, PP i C’s ja han vist el preu de normalitzar els temes i les actituds feixistes o prefeixistes. Entre la xuleria casposa i amenaçant de Carrizosa i el llenguatge tavernari i groller de VOX, hi ha més relació de la que els mateixos de C’s es pensen, i quan fas que la política sigui cosa de pinxos de taverna perdonavides, l’electorat opta per qui ho fa més i més bé.

I no han estat els únics a normalitzar. A França, es parlava de la “lepenització dels esperits”. A Catalunya, aquesta apropiació té imatges: les fotos de les manifestacions somrients del sector més fatxa del PP i de C’s –que ja és dir- amb elements que podrien ser (i ves que no hi acabin) a VOX estaven acompanyades de l’inefable Iceta i del mediocre Illa.

I encara més a tenir en compte: el FN tenia un gran nombre de votants en departaments que abans votaven a l’esquerra, i especialment al PCF. Mireu on ha tret vots VOX: Baix Llobregat, Vallès Occidental; a Tarragona, als barris de Ponent (allí on el PP havia fet forat en un electorat tradicionalment socialista).

I què ha passat, a França? Doncs que el PCF és un partit residual, que bona part de la dreta està contaminada, i que el FN porta dues eleccions presidencials arribant a la segona volta. Per dos cops, hi ha hagut prou gent que ha votat a contracor per aturar el FN. No sé si això passarà sempre.

Hi ha una pel·lícula magnífica, d’Igmar Berman, que es titula “L’ou de la serp”. Una metàfora del feixisme, que diu que s’ha de matar la serp quan encara es dins de l’ou, que encara que no n’hagi sortit ja està perfectament formada. Doncs això, no badem.

En defensa del Cartogràfic

 

Al debat electoral dels candidats/es per Tarragona, aquella escòria que es presenta per un partit feixista sense dissimular, va bramar que desmantellaria mitja Generalitat (potser a l’altra meitat la vol afusellar, qui sap) i va posar alguns exemples del que, des d’aquella colla de podrits, consideren coses sobreres. A més de TV3, que ja ho sabem, va citar l’Institut Cartogràfic.

Em temo que això és, sobretot, una mostra més de la supina ignorància d’aquesta trepa. Estic segur que no saben què fa l’Institut Cartogràfic, ni els importa.

Em faig càrrec que no sempre és fàcil fer-ho entendre, però el Cartogràfic és una de les estructures d’estat més sòlides que tenim. I si algú remuga en sentir això d’estat, doncs estructura de govern; és a dir, eina bàsica per a governar, per a transformar la realitat. Ho és perquè ens dona informació necessària per a poder prendre decisions. Ens diu on són, on passen, les coses. I això és bàsic per a governar, perquè la dimensió espacial és fonamental (com la dimensió quantitativa, que en bona part ens dona l’Idescat, una altra estructura de govern).

Amb la cartografia podem situar els fenòmens, podem relacionar-los, podem fer-nos imatges –i imatges complexes- de com funciona el territori en totes les seves vessants. La informació, la informació seriosa, contrastada, rigorosa, amb contingut, és imprescindible per a fonamentar les decisions. A través de la feina del Cartogràfic, per exemple, i a partir de la llei 16/2005, de 27 de desembre, de la informació geogràfica i de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, la cartografia oficial és la base del planejament urbanístic. Aquesta base comuna, amb criteris tècnics únics, possibilita la formació d’un mapa urbanístic complet, i facilita treballs complexos a partir d’aquesta suma de planejaments.

Aquesta voluntat de coneixement per a les polítiques públiques ve de lluny. Ja la Mancomunitat, i després la Generalitat republicana, van crear serveis cartogràfics, sempre arrasats i desmantellats, primer per la dictadura de Primo de Rivera i després per la franquista. Potser això explicaria l’odi d’aquests energúmens. 

40 anys a la Generalitat... qui ho diria

 

Avui 9 de febrer fa oficialment 40 anys que treballo a la Generalitat de Catalunya. Oficialment perquè aquesta és la data que figura al contracte però com que aleshores l’administració era una mica can seixanta –molt més que ara- entre que se’n van assabentar a Tarragona i em van avisar, em sembla que no m’hi vaig incorporar fins el 15 o 16.

Aleshores jo encara no tenia vint anys, estudiava geografia i història –sobretot per la banda història- a la UB, a Barcelona, i no m’havia plantejat encara entrar el món del treball. Va ser una oportunitat caçada al vol, allò de “i perquè no?” aprofitant que, sobretot, buscaven gent amb un bon domini del català escrit.

En aquella època la Generalitat s’estava muntant. Feia vuit mesos de les eleccions al Parlament i de la investidura de Jordi Pujol, i l’administració, malgrat la feina prèvia de la Generalitat provisional –que n’hi havia, especialment al departament on vaig anar a parar- era molt de nyigui-nyogui. Molt de funcionari traspassat, i de tota mena, des d’excel·lents professionals –i sort en vam tenir- fins a mediocres buròcrates, passant per uns quants (menys dels que alguna gent es pensa, però més dels que voldríem) feixistes sense reciclar, amb algun sabotejador encobert i tot. La nòmina de persones vingudes directament d’un món democràtic, catalanista i progressista era molt escassa. I allà vaig anar a parar.

Concretament al servei territorial d’urbanisme, del departament de Política Territorial i Obres Públiques, el DPTOP (quina pena, el canvi de nom!). sense saber gairebé res, per no dir res, de què era això de l’urbanisme, amb escassíssims coneixements de l’administració, i armat del Xuriguera (els verbs conjugats, un dels llibres més útils que he tingut mai) per a fer de corrector traductor, vaig aterrar a la Generalitat... una setmana abans del 23-F. Us juro que veig pensar que no cobraria ni el primer sou.

Allí m’hi vaig estar deu anys, i després he estat en uns altres departaments, però el DPTOP –avui Territori i Sostenibilitat- el continuo sentint com a casa meva. Deia Max Aub –una persona que, en el camp dels gentilicis, en podia exhibir un reguitzell entre el naixement, la creixença, els orígens de pare i mare, l’exili- deia, dic, que un és d’allí on fa el batxillerat. Doncs bé, el meu batxillerat professional va ser el DPTOP. Allí hi vaig fer bons amics –Josep M. Milà, Antoni Pujol, Mònica Gràcia- vaig aprendre moltíssimes coses, i em vaig decantar acadèmicament i mig professionalment per l’urbanisme i l’ordenació del territori, que han acabat esdevenint eixos de la meva vida, el que m‘ha donat una mica de nom acadèmic, m’ha permès ser docent a la URV, i ajudar gent que ha volgut el meu consell en aquesta matèria. Fins i tot professionalment, però no massa: quinze mesos a la gerència d’urbanisme de Valls, i una mica, no gaire, d’exercici lliure en una empresa de consultoria que vaig fundar amb dos socis més i que ara dorm el somni dels justos, no perquè ho féssim malament, sinó perquè tots tres ens vam acabar dedicant a coses incompatibles amb l’empresa.

He treballat per tots els governs i per tots els presidents, i he estat testimoni de moltes maneres de fer, que sempre van més lligades a persones que no pas a sigles. He patit en carn pròpia el sectarisme d’alguns, i he d’agrair l’ajut d’alguns altres –gràcies Xavier- i alguns cops m’he entès més bé amb els qui no són de la meva corda que no pas amb alguns dels que oficialment sí que en són. És segur que alguna cosa dec haver fet jo malament si, després de 40 anys d’exercici, la meva carrera professional es pot escriure en un post-it; però també crec que alguna cosa em deuen haver fet de mal. En fi, ja no té remei. En tot cas, tinc la consciència tranquil·la d’haver actuat amb professionalitat, amb una concepció clara de la diferència entre idees polítiques i capteniment institucional, i amb la voluntat d’exercir de servidor públic.

Sóc conscient que enfilo la darrera etapa professional, només supeditada als possibles allargaments de l’edat de jubilació. No sé si serà al mateix lloc de treball on sóc ara –amb molt bona gent, que consti- o en algun altre. No amago que sempre he tingut una certa recança de no haver pogut tornar al DPTOP, a casa. Encara hi tinc bons amics després de trenta anys de no ser-hi, alguna cosa devia fer bé, doncs.

La resta, com deia Kipling, és una altra història.

(imatge: un dels meus carnets de funcionari, amb una foto amb una pinta horrorosa, però és tot el que hi havia)