Una certa idea de Catalunya

 

L’expressió «una certa idea de França» inicia les memòries de guerra de Charles De Gaulle, per expressar una visió del país. L’he feta servir sovint, perquè la crec encertada -De Gaulle era un magnífic escriptor- sobretot per a reivindicar el polític visionari, el que va més enllà de la pura gestió, del dia a dia. Tenir una certa idea entronca amb aquella definició que l’estadista pensa en la següent generació i no en la següent elecció, en voler fer allò que estàs convençut que cal que sigui fet, encara que ara molta gent no ho entengui; una manera de veure i de fer les coses que sempre m’ha agradat i que explica perfectament perquè no he tingut cap mena d’èxit polític en ma vida i sempre m’han bandejat. És igual.

I una certa idea de Catalunya és el subtítol de l’enorme, en tot els sentits, biografia de Josep Tarradellas que ha fet l’historiador Joan Esculies, que ja fa temps que ens obsequia amb nombrosos, interessants, i ben fets treballs biogràfics i històrics sobre l’apassionant Catalunya dels anys trenta. Joan Esculies és un historiador rigorós, solvent, ben documentat (només cal veure l’apèndix documental del llibre que també en podríem dir monumental) i això és d’agrair. La confiança que un té amb un llibre o article seu contrasta amb el que provoquen dotzenes d’indocumentats; ja sabem que la ignorància és molt atrevida.

La biografia de Tarradellas -a partir d’ara, biografia de referència- aclareix moltes nebuloses, bona part de les quals obra del mateix Tarradellas, que s’inventava el seu passat a conveniència, i explica moltes vicissituds del personatge i del que l’acompanya en l’exili, la institució de la Generalitat i el partit ERC. La fèrria voluntat de controlar una i l’altre, amb un afany de poder (i també amb un clar sentit del que vol dir exercir el poder) són la línia fonamental de l’existència de Tarradellas, a la qual va subordinar una vida personal i professional que també haguessin tingut interès per elles mateixes.

Aquest afany de poder -indestriable, insisteixo, d’un sentit de què vol dir manar, com i per a fer què- ha estat sovint motiu de bescantament del personatge. Curiós que es pugui criticar un polític per fer de polític.... Que les maneres no són exemplars, impol·lutes, pròpies d’una germaneta de caritat? Quin descobriment!.

Reconec, però, que no tinc per Tarradellas la consideració moral que puc tenir per altres personatges històrics (que, això sí, han tingut unes trajectòries molt diferents) com Salvador Seguí o Francesc Layret (que no van governar mai). Sí que li tinc la consideració per ser un professional complet de la política, i una persona amb un sentit modern de la imatge i de la informació. Però també és cert que l’apropiació que en van fer els panegiristes de la Transición ejemplar, del monarquisme, del post-franquisme, i també del socialisme antipujolista, em va embafar. I així com crec que, des de mitjans del setanta -quan comença a ser present a Catalunya- i mentre va presidir la Generalitat provisional, va poder fer moltes coses que, a qualsevol altre, no se li haguessin tolerat, per no perjudicar la institució, també penso que ell mateix es va agradar com a enfant terrible despotricant de Pujol i deixant-se estimar -no sé si manipular- per un entorn socialista, de la mateixa manera que es va acompanyar de franquistes aprofitats, com ara Manel Ortínez, mentre acusava de franquistes gent d’Òmnium -entre els quals hi devia haver de tot, com a tot arreu.

I aquest em sembla que és el punt dèbil del llibre -repeteixo: magnífic llibre- de Joan Esculies. Em fa l’efecte que l’autor pateix una mena de síndrome d’Estocolm amb el biografiat, que fa que alguns adjectius -ressentit, venjatiu- es reservin per als adversaris de Tarradellas, però que conductes d’aquest, igualment censurables, només es descriuen, sense qualificatius.

Que consti que Esculies no estalvia assenyalar els girs de Tarradellas, els anatemes, les fílies i fòbies, el camaleonisme. Tot això hi és ben present, i de cap manera en fa una ensabonada, com ara el llibre d’Udina o similars. Però també hi ha mirades amables, com disculpant tot això, o buscant algunes explicacions que no tenen la solidesa de proves irrefutables. Per exemple, el rumor mai no confirmat que es va apropiar part de la tresoreria -la poca que quedava- de la Generalitat. Esculies argumenta que els seriosos problemes econòmics dels seixanta proven que no hi havia tal apropiació. Home, també podria ser que ja se l’hagués gastada. Coses així.

En aquest sentit, em sembla encertada la crítica que li va fer Joan B. Culla (posaria l’enllaç, però soc incapaç de trobar-lo) en el sentit que Esculies sembla voler crear un projecte polític tarradellista, consistent i persistent, que jo -com Culla, però ell molt més documentat- no acabo de veure, i encara menys amb moltes dosis de presentisme, quan, precisament, Tarradellas s’anava adaptant a tot segons la pròpia conveniència. Pretendre preveure què faria o diria ara Tarradellas és completament inútil (i per això no ho fa Esculies al llibre, que consti) però ha estat fet en moltes crítiques i ressenyes. Diria que, en això, el pitjor de Tarradellas són determinats tarradellistes. I és que quan algú és tan elogiat per individus com Martín Villa, l’ABC, o Felipe Gonzalez.... mau!

Per això és útil aquest llibre, malgrat el que he dit. Hi ha una quantitat brutal d’informació, de dades, de matisos, que permeten superar aquesta pantalla de la Transición i conèixer molt millor un homenot complex, contradictori, polièdric, fora de motlles com Tarradellas. 1186 pàgines que passen volant, i que són molt recomanables.

 

Sobre la Ciutat de Repòs i de Vacances de Tarragona, amb una coda més general però no per això menys important

 

En altres mitjans -fonamentalment xarxes- m’he pronunciat sobre aquest esperpèntic debat al voltant dels nous usos de la Ciutat de Repòs i de Vacances. He de confessar, però, que no m’esperava la virulència de la reacció d’alguns veïns de Llevant (no “dels veïns” de Llevant!) i menys la implicació que algun grup de l’oposició hi va tenint (d’alguns altres no m’estranya gens). El tema dona per molt; anem per parts:

1. Un projecte per a la Ciutat de Repòs i de Vacances (CRV, a partir d’ara). Aquest aspecte l’ha remarcat molt l’alcalde, i amb raó, i em sembla que no l’hauríem de perdre de vista: un equipament immens, amb moltes possibilitats, en un lloc de privilegi, i que pot tenir una projecció nacional, no només local, que porta onze anys tancat, tornarà a estar en ús després d’una obra de restauració important, i sense perdre la titularitat pública. Som conscients del que costa, això?. Resoldre una cosa així comporta moltes passes i superar moltes dificultats, i sé de què parlo: professionalment (i perquè va ser així, no entraré en més detalls) vaig participar en part d’aquest procés de desencallament, i sé el que costa.

Aquesta reflexió em sembla oportuna perquè, ingenu com soc, esperava un capteniment diferent dels partits de govern. Dels que no han governat mai, o no ho pretenen, em puc esperar qualsevol cosa, però dels qui han hagut d’afrontar aquesta mena de dificultats em semblaria exigible una major comprensió, complicitat fins i tot. Que no és incompatible amb la crítica, només faltaria, però sí amb determinades crítiques i posicionaments.

(I, per cert, en aquest tema d’inversions i equipaments per part del Govern de la Generalitat. Estan en marxa, i sense retorn -i també, tot, ha costat molt- el nou hospital Joan XXIII, el Centre Obert; sembla -això encara costarà- la Ciutat de la Justícia; el TramCamp,  el Palau d’Esports ja és a disposició de la ciutat. Francament, per estar “castigats” i “discriminats” per aquest govern dolent de Barcelona -ai! uix!- antitarragoní... deú-n’hi-do, no?).

Però posar en marxa una cosa com la CRV o similar vol dir resoldre temes de titularitat del patrimoni, de la gestió posterior, d’encaix urbanístic, amb tot el que això comporta (seguretat, aparcament, mobilitat, instal·lacions...). Vol dir finançament, el més important; vol dir pla econòmic-financer per a veure les despeses d’explotació. Tot això, que no és fàcil, és imprescindible i és el diferencial entre les ocurrències –“aquí hi hauríem de posar això!”- i els projectes, I necessitem més projectes (i realitats, és clar) i menys ocurrències.

Per tant, benvinguts els debats seriosos, amb dades, propis de gent seriosa, i deixem les ocurrències per a les sobretaules.

 

2. Qui hi anirà, a l’Alberg?. Aquest sembla ser un dels cavalls de batalla dels veïns que es queixen (no de tots els veïns, amb això no hi insistirem mai prou). Primer focalitzat molt directament en els menors no acompanyats, i després en “joves amb necessitats d’atenció psico-social”.

Sobre això, el discurs principal ha estat dir que no, que és un alberg familiar com els de la resta de la Xanascat, i ja està. I sobre aquest argument he dit, ja fa temps -perquè això ve de lluny- que em sembla, com a mínim, incomplet. 

I si també s’hi allotgen menors no acompanyats o col·lectius de joves amb necessitats psico-socials, què passa? Que no poden fer-ho? A sant de què?. En aquest i en qualsevol dels albergs de la Xanascat, només faltaria. Val a dir que aquest ús no seria permanent, però per motius de les característiques de l’equipament, no pel col·lectiu. Massa gran, per a una estada permanent,  per a col·lectius que no són tan nombrosos i on, perquè l’atenció sigui bona, són més aconsellables instal·lacions més reduïdes, però per res més. Aquells col·lectius rebutjats per alguns veïns de Llevant tenen tot el dret a fer ús de la CRV, i és més, és bo que ho facin. Són col·lectius vulnerables, que necessiten de l’atenció dels serveis socials, i jo vull que aquesta atenció sigui el més digna possible. I la CRV ha de ser digna per això.

La naturalesa discriminatòria del rebuig salta a la vista, i la necessitat d’anar més enllà del “no hi aniran” també. Imaginem que el debat fos “a la CRV hi aniran xinesos!” i davant la queixa d’algun energumen es digués “no, tranquils que no n’hi aniran, de xinesos”. Substituïu xinesos per menors no acompanyats, i es veu la insuficiència de dir que no, que no hi aniran. Doncs això.

 

3. L’oposició. Puc entendre -que no compartir ni justificar- l’oposició d’alguns veïns. És un cas de NIMBY de manual (m’agradaria una adaptació al català, però el Termcat ja ho ha acceptat). Que determinats partits polítics s’hi apuntin, també ho puc entendre, porten el racisme (que és una forma de classisme) a l’adn, i també la demagògia i la mentida per l’electoralisme més cutre. Recordeu, fa uns anys, que aquell fenomen de l’Alejandro Fernández va generar una tempesta política local proposant prohibir el burca a la ciutat, quan, a Tarragona, les dones amb burca es podien comptar amb els dits d’una mà (i si el porten... què? prohibir-lo? O millor actuar per empoderar aquestes dones?). Durant unes setmanes no es va parlar de res més, es va votar al ple.. i, com deia Cervantes, “fuese y no hubo nada”. Però havia aconseguit ser el centre d’atenció -això li agrada molt- i fomentar por i ansietat -completament absurdes- en uns sectors, a veure si després ho traduïa en vots.

Però resulta que hi ha algú més que va acompanyant aquest procés. No sé si és el conjunt del partit, o és una iniciativa personal de qui ha d’encapçalar la llista municipal, i fa això pensant que encara és al seu partit d’origen. Rubén Viñuales, que es de qui parlo, i el PSC, s’hi han apuntat, amb total inconsciència -espero!- i en poden sortir molt malament.

Perquè, en aquestes coses, la gent prefereix l’original a la còpia. I això valdria per a la mateixa candidatura de Viñuales (el PSC ha fitxat? O ha cedit el nom a un altre espai polític?). El copyright del racisme, de la discriminació, de la demagògia sobre els debats de seguretat, el tenen VOX i el PP, o el PP i VOX, que tanto monta (C,s també, però, als morts, el que cal fer és enterrar-los i, en alguns casos -com aquest- oblidar-los). Alimentant aquest debat en aquests termes, el PSC alimenta i dona vida al feixisme.

Aquesta idea, la de cavalcar el tigre, donar aire a determinats discursos amb la idea que facin la feina bruta -desgastar el govern, en aquest cas- i després ja vindré jo a cobrar, és més vella que anar a peu, però no sempre surt bé. I m’agradaria saber si el PSC ho avala o no, perquè soc dels que creu que l’espai del PSC, el seu electorat (o una gran part) és imprescindible per a la construcció d’una majoria política i social de progrés a Catalunya. He parlat sovint amb molt de respecte, del PSC (tot i que m’ho posen molt difícil) i m’agradaria pensar que no estic equivocat. En el món municipal, el PSC, el més recent, havia tingut alcaldes (també de grans ciutats amb complexitat social) com ara Granollers, amb un capteniment nacional molt clar. El PSC de Tarragona vol ser així? O prefereix ser d’aquell PSOE neofalangista, jacobí, sortit del Celtiberia Show?. No pot ser tot a la vegada.

 

4. El fets del ple de divendres 22 han estat, per ara, el darrer episodi d’aquest espectacle grotesc. Un centenar de persones escridassant l’alcalde i impedint el desenvolupament del ple (per cert, que van començar a cridar quan es debatia una moció sobre els fets de Melilla; coincidència? No ho crec...). Fins que l’alcalde, tip de l’escàndol, fa desallotjar la sala.

D’entrada, relativitzem una mica -una mica!- el que va passar. No és el primer cop que passa, ni serà l’últim. Jo mateix, amb més gent, vaig ser expulsat del saló de plens fa prop de quaranta anys per l’alcalde Recasens quan em queixava de no sé què (que no ho recordi demostra que no devia ser tan important, però quan tens vint anys t’ho semblava molt!). Això continuarà passant. I que escridassin l’alcalde...  Pau, això va amb el sou.

Dit això, també entenc que els expulsessin del ple. És una possibilitat, i l’has d’assumir quan decideixes anar per aquesta via.

Els veïns diuen que es queixen perquè no se’ls dona explicacions, però no sembla que les volguessin escoltar, al ple. La comunicació sempre és millorable, sens dubte. Però jo recordo perfectament -no la data, i n’he buscat la foto però no l’he trobada- una reunió, a l’Ajuntament, amb representants de les associacions de veïns de Llevant i amb representants de la Generalitat. Informació, n’hi ha haguda. Molt em temo, però, que el que passa és que alguns veïns no han sentit el que voldrien, que és una declaració -gairebé una penitència- dient que, a la CRV “no hi haurà mai cap menor no acompanyat, ni cap col·lectiu de joves amb necessitats d’atenció psico-social”. I me n’alegro que això no hagi estat dit, perquè, com he dit i repetit, crec que tenen tot el dret del món a fer servir qualsevol dels albergs de la Xanascat. No confonguem el “no em diuen el que vull” amb “no hi ha informació”. Això és com quan algú es queixa que no hi ha participació, quan, el que vol dir, és que ha participat però no li han dit que sí. No fotem.

 

5. Conclusions? La CRV ha de ser, ha de tornar a ser, un esplèndid alberg, propi per al turisme familiar assequible, obert a tothom, i això és bo per a la ciutat, i ens n’hauríem d’alegrar. Defensem el dret de menors no acompanyats i de qualsevol col·lectiu de joves que necessiti d’atenció social per qualsevol motiu a fer ús de la CRV. Rebutgem qualsevol intent de discriminació classista i racista (si no són el mateix). Rebutgem el discurs reaccionari i feixista dels partits reaccionaris i feixistes. I el PSC, que pensi al costat de qui vol estar, i que no jugui amb foc. Hi pot perdre l’ànima, si és que n’hi queda.

6. I una coda. Quan l’esquerra li riu les gràcies a l’extrema dreta, quan la blanqueja, quan en comparteix anàlisis, propostes, temes, l’única beneficiada és l’extrema dreta. Llegiu aquest magnífic article sobre l’esparverador panorama que es dibuixa a Itàlia AQUÍ. I ja sé que Tarragona no és Itàlia, i que hi ha moltes diferències, però hi ha un rerefons comú: al feixisme, ni aigua. I coincidir-hi, ni que sigui circumstancialment en alguna ocasió, és donar-li carta de naturalesa. El PSC ja va considerar normal governar amb el PP a Tarragona, amb un PP que no enganya a ningú. Ara, no sé si en un símptoma de desesperació o de ceguesa política, s’ha lliurat a qui va encapçalar, a Tarragona, un «projecte» polític tan infumable, frívol, barroer, maleducat i impresentable com Ciudadanos, refugi d'aprofitats i d'arribistes sense escrúpols. S’ho ha pensat bé? Tinc bons amics, al PSC. Gent que tenen una llarga trajectòria democràtica, i que respecto, malgrat, molts cops, actituds i llenguatges del PSC actual, que més d’un pateix en silenci. Ho entenc; jo mateix, no sempre estic d’acord amb tot el que fa o diu el meu partit. Afortunadament!!!!! perquè aleshores ja no seria un partit, seria una església o una secta, i jo no penso renunciar mai al dret -al deure, hauria de dir- de pensar pel meu compte, i, si cal, d’equivocar-me pel meu compte. Compartir taula i temes amb el feixisme és normalitzar-lo, ajudar-lo a créixer i a fer que sembli alguna cosa decent. I, quan això passa, ho paguem tots, no només els qui de manera càndida i irreflexiva, moguts per un miserable i miop càlcul electoral a curt termini els han donat oxigen.  Que no badin. I no badem, tots plegats. 

 

Una modesta proposició per a un carrer de Tarragona

 

Finalment s‘enderroquen els immobles dels números 14 i 16 del carrer Estanislau Figueres. Uns edificis en molt mal estat, desocupats de fa força anys, i afectats pel planejament urbanístic per a una nova alineació de la cantonada amb el carrer Ixart, com podem veure al plànol. Això permetrà eixamplar la plaça de la Dona Treballadora i potser ampliar la mica de jardí que hi ha, quatre arbres i bancs que van molt bé per completar el parc infantil que s’hi ha fet.

Quan es va enderrocar el número 18 -i això va permetre fer la placeta- va quedar a la vista la paret mitgera del 16. aleshores vaig pensar, i dir-ho per les xarxes, que aquella paret demanava a crits una pintura mural d’una certa qualitat. Un poema visual, per exemple, o alguna cosa similar. Ara mateix, a Tarragona, em ve al cap la pintura al Serrallo, o la intervenció al solar de la Rambla Vella, modesta però intel·ligent, reproduint les voltes del Circ romà que h havia fa dos mil anys. Més enllà, l’esplèndida silueta de la Casa de la Punxa, ja desapareguda, que durant força anys va dignificar una paret mitgera i ens va oferir una imatge de qualitat en el paisatge urbà (no n’he trobat cap imatge, a la xarxa!).

L’aleshores regidor d’urbanisme va respondre que volia modificar el POUM i fer que la mitgera fos façana. No sé si es referia a la mitjana que havia quedat amb l’enderrocament del número 18 -no crec- però, si no interpreto malament les Normes (i en això entenc que són el POUM) no hi ha mitgera, sinó que s’hi preveu una edificació que seria, grosso modo, la meitat del solar, en diagonal. En tot cas, és igual. La mitgera, ara, quedarà mentre no hi hagi una nova edificació, i reitero la meva petició per tot aquest temps, que em temo que no serà curt: podem tenir-hi un bon mural, un poema visual, una imatge elegant, que millori el paisatge urbà?. No cal que sigui com el mural del seguici popular que hi ha a la plaça del Sedassos. Al barri del Born, a Barcelona, hi ha aquest magnífic mural, reproducció d’un cal·ligrama de Joan-Salvat Papasseit.

Estic segur que, a Tarragona, hi ha gent capaç de fer un bon treball. És una iniciativa no excessivament complicada ni cara, i la mateixa temporalitat pot ser un al·licient artístic.

A qui correspongui.

Apunts d'urbanisme tarragoní. 10: el nou POUM (3)

 

Un dels retrets que es feia -jo mateix en més d’una ocasió- a l’anterior POUM de Tarragona era que, a causa sobretot del llarguíssim temps de formulació i tramitació, les seves bases econòmiques i demogràfiques havien quedat desfasades. Això és cert, però crec que, tot i així, cal matisar. És cert que el pas del temps va desmuntar moltes previsions, però no seria correcte que d’aquí es desprengués que el POUM estava mal fet. Sí que em sembla -parlo de memòria- que l’apartat demogràfic de la memòria informativa era força superficial, però també cal tenir en compte els profunds canvis en les dinàmiques demogràfiques, i, evidentment, que parlem de projeccions i de previsions, no de ciència exacta.

Per altra banda, patim un crònic desconeixement de la realitat de la ciutat, i me n’he queixat molts cops. Ara mateix, per al nou POUM, s’ha fet un estudi demogràfic, bastant més ben fet que l’anterior, i això és bo, però em pregunto -retòricament, és clar- si no hauríem de fer un seguiment continu, una anàlisi sistemàtica, de la informació del padró – i de tantes altres- en lloc d’anar fer estudis esporàdics.

Anem al gra. De cara al nou POUM, l’Ajuntament ha fet públiques unes dades i projeccions molt interessants. He tingut ocasió de conèixer de primera mà el material que fou presentat a la comissió informativa -no sé si n’hi ha més- obra d’un bon amic i company de departament, en qui tinc plena confiança. Aquest treball incorpora molta informació, i és una bona base, però, tot i així, m’agradaria fer-hi algunes observacions, no tant al que diu com al que no diu, i, sobretot, a algunes manifestacions fetes per part del govern municipal a partir d’això que em semblen més preocupants.

Pel que sabem, es treballa amb una hipòtesi de 142.000 habitants per a l’any 2050, a partir d’una forquilla d’escenaris -baix, mitjà i alt, com és habitual- en el qual aquesta hipòtesi seria la mitjana. I, la veritat, em sembla excessivament baixa. Per a la projecció, s’ha agafat com el període 2011-2020 com a factor mig, el període 2015-2020 com a factor alt, i el període 2011-2015 com a factor baix.  No estoc segur que la dècada 2011-2020 sigui prou representativa, agafa de ple la crisi econòmica  i la covid, amb un futur incert.

Per una banda, això significaria que, entre el 2021 -les darreres dades oficials disponibles- i el 2050 el creixement seria molt lleu. Ara mateix, la població oficial de Tarragona (a 1 de gener de 2021) és de 135.456 habitants. De veritat, en els propers 29 anys, només creixerem 6.500 habitants?. Per a fer-nos una idea, en el mateix període de 30 anys, entre 1991 i 2021, Tarragona ha crescut 29.000 habitants (de 110.153 a 135.456, tenint en compte que, a la xifra del 1991, cal descomptar els prop de 5.000 habitants de la Canonja).

És cert que l’estructura de la població, sobretot per edats, i els comportaments pel que fa a fecunditat són molt diferents, però tot i això em sembla una diferència molt gran. A tall d’exemple, l’Institut d’Estadística de Catalunya fa les seves projeccions, i les darreres, fetes públiques fa poques setmanes, donen unes xifres molt diferents. A escala comarcal -no hi ha dades municipals- el Tarragonès tindria, l’any 2046, en l’escenari baix, 253.683 habitants; en el mitjà, 303.878, i en l’alt, 364.632. Ara mateix, Tarragona és el 51.2% de la comarca. Si considerem la possibilitat d’un major creixement d’altres poblacions, podem pensar que Tarragona sigui un 50% de la comarca. Això faria que, en l’escenari baix, estaríem a 126.841, molt per sota dels actuals; en l’escenari mitjà, mes plausible, en 151.939, i en l’escenari alt, en 182.316. Això, quatre anys abans de l’escenari del 2050. Les projeccions demogràfiques a Catalunya de l’escenari 2011-2020 contemplat per a Tarragona a l’estudi municipal donen unes xifres significativament menors que les projeccions de l’Idescat per als escenaris 2030 (-107.000) 2040 (-106.000) i 2050 (-145.000).

No sé si en les projeccions en tenen prou en compte dos factors que em semblen significatius.

Per una banda, una major volatilitat lligada a la immigració, i n’hem tingut mostres en els períodes àlgids de la crisi econòmica i en la crisi de la Covid, en que hi hagut una pèrdua neta de població per un canvi de signe en la immigració. I és que la immigració d’ara ja no és la que vam conèixer als anys seixanta i setanta, més propera i amb més voluntat d’arrelament. La immigració, ara, és transoceànica, i molt més lligada a la conjuntura econòmica i a un mercat de treball molt més precari i inestable, i també més globalitzat. Gent que han fet cinc, sis, set mil quilòmetres, no els ve de fer-ne tres-cents o quatre-cents més a la cerca d’un lloc de treball. Una explotació sistemàtica i exhaustiva del padró -fins on la normativa de protecció de dades ho permeti- ens permetria comprovar les anades i vingudes des de i cap a moltes direccions, en períodes llargs (l’estudi ho fa, però només al període 2015-2020). Això, és clar, dificulta la previsió i la projecció de futur, però crec que precisament per això caldria tenir-ho en compte.

Per altra banda, la hipòtesi que la fecunditat mantindrà el comportament actual. No és probable que tornem a les famílies nombroses dels seixanta, però em sembla que caldria valorar la natalitat que no es produeix -no nomes es retarda- a causa d’aquesta mateixa precarietat. La manca d’un futur amb un mínim de seguretat, sovint la manca d’una llar autònoma, frena els naixements molt més que aquelles explicacions ingènues que se senten de vegades, que els joves “viuen molt bé i no es volen complicar la vida amb família”.

Clar, aquestes variables matisarien força les projeccions. Un escenari econòmicament més estable, amb més seguretat, seria un factor a favor del creixement vegetatiu i del creixement migratori (sobretot amb uns llocs de treball de major qualitat). Renunciem a aquest escenari i ens conformem amb la continuïtat de la precarietat? No em sembla gaire optimista, la veritat.

Un segon element que crec que caldria aprofundir és el de l’estructura d’aquests moviments migratoris. És comprensible que, des del desconeixement, es facin afirmacions del tipus “el que compta és el resultat final” però crec que hem d’aspirar a més. Evidentment que el saldo final importa, però també ens cal saber de quina mena de població estem parlant. Altrament, seria com, en una pèrdua de pes, confondre pèrdua de greix (i, per tant, lluita contra l’obesitat) i pèrdua de massa muscular (que és un problema de salut greu).

I, en això, hi ha dades molt significatives. En el mateix període que Tarragona passa d’aquells 106.000 habitants a 135.000 (1990-2020) poblacions properes com el Catllar passen de 1.099 a 4.557 (quatre vegades més) els Pallaresos de 563 a 4.850 (vuit vegades més) Altafulla de 1.729 a 5.307 (tres vegades més) i Salou, de 7.864 a 28.512, gairebé quatre vegades més. No és cap sorpresa que una part d’aquests creixements es deuen a gent de Tarragona que ha buscat un altre ambient, o que no ha trobat l’habitatge que buscava, a la ciutat. No crec que sigui cap casualitat que l’únic barri amb un creixement vegetatiu i una piràmide d’edats singular sigui la Vall de l’Arrabassada. Potser això és el que volia una part de la gent que, en no trobar-ho, va fer cap a aquestes poblacions. I em sembla que tots en coneixem algun cas. Novament tenim dades –molt significatives- però limitades al període 2015-2020, i crec que caldria anar molt més enllà.

Volem mantenir una no-oferta que continuï expulsant una part de població? És una opció, sens dubte, però no em sembla que sigui la millor.

En tot cas, ja he dit que parlo per la part de documentació que he pogut conèixer, i pel reconeixement de la solvència acadèmica de qui l’ha feta. També amb la demanda que aquest camp, i molts d’altres, els treballem de manera més exhaustiva i, sobretot, més continuada. Per a mostra, em permeto aconsellar una visita a l’apartat de projeccions de població del POUM de Manresa, contingut en la seva memòria social. Com a mostra, les projeccions de població per al 2021 eren, en els tres escenaris, de 75.665, 79.577 i de 84.789 habitants, i les xifres oficials són de 78.192, una mica per sota de l’escenari mitjà. I una dada interessant: al costat d’aquestes xifres, Manresa fa constar una projecció “de reserva” de 100.000 habitants. En parlarem, quan parlem d’habitatge.

Àrea metropolitana del Camp de Tarragona

 

Dimecres 15 de maig, vaig participar en el darrer dels debats del pla estratègic de Reus Horitzó 32, sobre la futura (?) àrea metropolitana del Camp de Tarragona. Aquí ho teniu:

Reus Horitzó 2032

Adeu a la Capona

 

Si fa quatre anys rebíem la mala notícia del tancament de la llibreria de la Rambla, ara hi tornem amb el mateix futur per a la Capona. Aquest no és pels desmesurats augments de lloguer, sinó per la més humana i comprensible jubilació del tres fundadors i puntals de l’establiment.

Com bé diuen, han estat vint-i-cinc anys de Capona, però molts més d’ofici. Recordo perfectament la primera llibreria VYP, al carrer Lleida; si no m’erro, de finals dels setanta, ja amb en Ricard Espinosa al timó, i amb l’entrenament previ a la copisteria del mateix nom, a la plaça Ponent, que deuen ser els (pocs) anys per a fer els cinquanta. Després, el local molt més espaiós del carrer Gasòmetre, però encara amb la marca VYP, i finalment aquests darrers vint-i-cinc anys a la Capona, amb en Pau Espinosa i en Pito Rovira, i una sèrie de gent més joves que ja no he conegut tant (jo també em faig gran!).

A totes tres llibreries hi he anat molt, i per a tot: a tafanejar, a comprar, a encarregar, a recollir, a presentacions de llibres...  i és que les llibreries són més que una botiga de llibres, quan són llibreries de debò. És el que no tindrà mai un amazon o similar. És el consell, el comentari personal, la recerca –a mi m’han trobat coses impossibles, en l’era pre-internet- i és la possibilitat de la trobada amb coneguts més o menys igual de lletraferits. I, no cal dir, la tasca de divulgació en presentacions de llibres.

Hi he comprat molt, tot i que darrerament no tant –el lloc, ai! però també algunes decepcions feta la despesa  m’han encarrilat més a la biblioteca pública-  però encara vaig fer un esforç quan, amb la pandèmia, es va llençar la iniciativa de les llibreries obertes: fer comandes i pagar-les, per assegurar la supervivència de la llibreria, i ja ho trobarem quan puguin obrir. Aleshores vaig fer un parell de comandes de tres xifres, perquè no em podia imaginar un món sense llibreries.

I, no el món, però gairebé la ciutat. He vist tancar la Guàrdies –aquesta fa molt de temps- la VYP, la Rambla, i segurament alguna més, no tan “llibreria” que no recordo. Ens queda, només, l’Adserà i l’Abacus, que ja no és ben bé el mateix, encara que tinguin un bon assortiment.

És curiós que, d’uns anys ençà, han sorgit noves llibreries, més tradicionals, més de barri, i no només a Barcelona, a la vegada que també sorgien noves editorials, de format reduït. Entre el 2019 i el 2020, prop d’una trentena de llibreries, entre les quals a Canet, a Vilanova i la Geltrú, a Tortosa, a la Pobla de Segur, a Palafrugell, a Amposta, a Lleida, a Calella, a la Seu d’Urgell... Semblava que el món editorial, producció i distribució, s’adaptaven i especialitzaven per a sobreviure. I, en canvi, a Tarragona ens quedem sota mínims. És signe, això, de manca d’interès lector? Recordo que, quan va tancat la Rambla, vaig pensar que si tothom que se’n lamentava hi hagués comprat llibres amb una certa continuïtat, potser no hagués tancat. No sé si és el cas de la Capona, perquè la jubilació és inexorable (i merescuda!) però potser hagués facilitat un traspàs. Hi hauríem de pensar, en el context de l’estat de la cultura a la ciutat.

En tot cas, però, moltes gràcies, a la Capona, per tants i tants llibres. Perdoneu, si no us hem cuidat prou, i gaudiu d’una jubilació més que merescuda.

Apunts d'urbanisme tarragoní. 9: el futur POUM (2)

 

A l’hora de formular un POUM, com hem de fer a Tarragona, una de les coses que hem de tenir clares són les expectatives. En el procés entre l’anul·lació del POUM anterior i començar a parlar del nou POUM, hem assistit a un concert de declaracions, vingudes de tot arreu, sobre la matèria –amb tot el dret, que consti- però amb missatges, sovint, molt exagerats, en tots els sentits. Des d’anunciar una mena d’apocalipsi i de paralització i ruïna de la ciutat si no hi havia un POUM ràpidament, fins a les promeses d’un pla que canviarà la ciutat del revés com un mitjó.

Molt em temo que ni una cosa ni l’altra. I, en un sentit similar, tampoc les pretensions que, a partir del POUM, tindrem una mobilitat fantàstica, una ciutat enveja del món i part de l’estranger, o el que sigui. Les coses, em temo, són més normaletes. 

És cert que el POUM -o, si més no, algunes parts del POUM- són condició necessària,  per a una millor mobilitat, per exemple, però no són condició suficient, ni, encara menys, aplicables arreu, si no és amb uns costos econòmics i socials importants. 

Posem com a exemple la proposta que s’ha fet, sobre l’amplada de les voravies, que ha de ser de tres metres. Absolutament d’acord, especialment per la meva condició de vianant. Però, és clar, això serà possible, sobretot, a les noves extensions urbanes o a les zones objecte de profunda remodelació. A la resta de la ciutat, la ciutat construïda, no tant. I no perquè no es pugui, que es pot, sinó perquè aleshores es tracta d’una reordenació dins del sistema viari; és a dir, que ordenem d’una manera diferent el carrer existent (tan carrer -sistema viari- és la voravia com la calçada). Ho estem veient al carrer Canyelles, la remodelació del qual -tot i que no la conec a fons; si m’erro, benvingudes les correccions- comprèn ampliar voravies... però no ha requerit per res modificar el POUM. Si, per contra, volem augmentar al sistema viari –mantenir la calçada i ampliar voravies- aleshores sí que cal que hi intervingui el POUM. 

El mateix passa amb moltes propostes de tractament verd -d’un verd tàctic, si se’m permet l’expressió- en l’espai públic existent. Això no necessita modificar el POUM, a no ser que expressament es qualifiqui el sòl d’espai lliure (però, si és a la ciutat existent, fora de qualsevol planejament derivat, això vol dir actuació aïllada i expropiar). La feina que ara mateix ja s’està fent, de renaturalitzar –o de naturalitzar, a seques- molts racons de la ciutat, o la d’augmentar –quan això és possible; necessari ja ho és- l’arbrat dels carrers, això no requereix la intervenció del POUM. 

Em permetre la vanitat de l’autocita, i fins i tot la de l’antiguitat. En un article que vaig publicar al Diari de Tarragona fa gairebé quinze anys (!) quan s’estava coent el POUM ara anul·lat, hi deia:

“1. La ciutat ja existeix. Això, que és una obvietat, ha de quedar clar davant dels que plantegen unes propostes fent taula rasa, per a dibuixar una arcàdia feliç a aconseguir en quatre dies i per art de màgia. Amb arguments atractius com la lluita contra l’especulació i fent la carta als reis de més espais verds i equipaments, però ignorant que la ciutat ja existeix, físicament i també com a conjunt de realitats jurídiques, econòmiques i patrimonials que cal tenir en compte. Tarragona, la Tarragona actual, no es va aconseguir en vint anys. No pretenguem refer-la de dalt a baix en quatre dies.

2. No demanem al POUM més del que pot donar. El POUM és important per al futur de la ciutat, i és condició necessària per a moltes coses, però no condició suficient. Exigir al POUM totes les solucions al problema de l’habitatge o del medi ambient o a una mobilitat sostenible és una fugida cap endavant.”

Queda clar.

I és que al POUM li podem fer dir moltes coses (sobretot perquè el paper ho aguanta tot) però el que realment importa és el que ha de dir. Vull dir que, d’acord amb la llei, hi ha determinacions sobre l’ús del sòl que necessàriament han de ser regulades pe POUM, però la resta no cal, i sovint, si les posem, no fan més que complicar les coses. 

I és que, d’acord amb l’article 57 de la llei d’Urbanisme, correspon als POUM, com a mínim:

“a) Classificar el sòl, amb vista a l'establiment del règim jurídic corresponent.

b) Definir el model d'implantació urbana i les determinacions per al desenvolupament urbanístic, d'acord amb el que estableix l'article 3.

c) Definir l'estructura general que cal adoptar per a l'ordenació urbanística del territori i establir les pautes per fer-ne el desenvolupament, sense que aquesta definició impedeixi formular:

1r Projectes d'actuació específica i plans especials urbanístics autònoms per implantar altres elements integrants de l'estructura general del territori en els termes que regulen els articles 48 bis i 68.

2n Projectes emparats en les normes d'aplicació directa de l'article 9 bis per implantar instal·lacions de producció d'energia elèctrica que, per la potència instal·lada, tinguin la consideració de sistema urbanístic d'equipament comunitari de serveis tècnics.

d) Determinar les circumstàncies que en poden produir la modificació o la revisió.”

Clar, d’aquí podríem predicar moltes coses, especialment d’això tan difús que és “el model d’implantació urbana”, però el que és veritablement substancial són els mecanismes legals per a fer realitat aquest model, i això acaba essent la classificació i qualificació del sòl, les determinacions sobre planejaments derivats (àmbit, ús, edificabilitat, densitat, cessions)  i l’assenyalament dels sistemes generals. I, a més, tot això supeditat al que ja ve predeterminat per planejaments territorials o sectorials (per exemple, el pla territorial parcial, el PEIN, el PDUSC, etc). 

Això no vol dir que el POUM sigui irrellevant, de cap manera. Allí s’estableixen les característiques del creixement, des de la seva mateixa existència o no, fins a la direcció, les formes, la intensitat o les condicions, però això és classificació i qualificació. O les reserves de terrenys de sistemes generals -especialment els vinculats a la mobilitat- si no és que ja venen prefigurats per aquells planejaments sectorials (aleshores el procediment és a la inversa: el pla, o el projecte corresponent, estableixen el traçat, i el POUM s’hi adapta). 

I en aquest sentit, el POUM pot abastar moltes més coses, però, si per a fer-les realitat no es necessita cap de les determinacions citades, és ociós posar-ho al POUM, perquè només serveix per a complicar-nos l’existència i, el que es pitjor, generar falses expectatives. 

Em temo que alguna cosa d’això, de falses expectatives, veurem en el procés de participació ciutadana que s’ha de fer. De manera general soc força escèptic amb aquests processos (en vaig parlar  AQUÍ). Habitualment em semblen exercicis propis d’una escola progre dels anys setanta: papers de colors, maquetes, dinàmiques de grup... La necessitat de fer assequibles temes molt complexos acaba infantilitzant el discurs, i és més fàcil -i més vistós- parlar de generalitzacions enlluernadores (“Vol més jardins a la ciutat?; Creu que cal més habitatge públic?”) que no pas raonar sobre els costos -socials, ambientals, econòmics- de les propostes. I així ens trobem -i m’agradaria moltíssim equivocar-me pel que fa al procés participatiu que es farà sobre el POUM de Tarragona- ens trobem dic, que es fa un dibuix ben bonic de la ciutat de color de rosa, la gent marxa contenta, i després el POUM... diu el que pot dir, que és el que diu la llei. 

Insisteixo, el POUM HA DE DIR tot el que ha de dir, però, si pot ser, només el que ha de dir. Les característiques de la urbanització, que són el que més impacta a la vida quotidiana (amplada de les voravies, mobiliari i arbrat urbà, aparcament...) no són determinacions imprescindibles del POUM, i faríem bé de no incloure-les -com a molt, si es vol, un criteri general- per a tenir les mans més lliures quan pertoqui. Recordeu l’exemple del carrer Canyelles. En definitiva, es tracta d’una qüestió d’escala: cada decisió, cada determinació, a l’instrument que li pertoca. Que prou feina hi ha, amb això.