Orgullós del Cavall Fort!

 

He estat lector del Cavall Fort durant molts anys. De fet, la revista va començar a sortir l’any que jo vaig néixer, i sempre la vaig veure a casa. D’entrada, suposo que només me’n mirava els sants i més endavant ja em divertia amb en Jan i Trencapins, o amb l’Avi Quim. Després, amb la Patrulla dels Castors, o amb el magnífic Gil Pupil·la, i sempre amb els formidables Jep i Fidel. I amb la lletra, a més dels dibuixos, vaig descobrir els contes de Maria Novell, que anava explicant història de Catalunya, o els articles de divulgació científica –sobretot espacial- de Sebastià Estradé. Cavall Fort ens oferia tot això, i a la vegada ens donava una lliçó de civilitat. De fet, era com un Patufet, en la mesura que llegíem en català amb naturalitat, i que educava en una certa manera de veure i entendre el món, això sí, sense la carrincloneria de sagristia del Patufet. Si li hagués de posar un però –un de petit- seria que, quan jo el llegia (posem els anys seixanta i setanta) la presència femenina hi era baixíssima o anecdòtica, llevat –que jo recordi ara- de la història de la Marta i la cosina MIquela, adaptació –que boníssimes les adaptacions d’Albert Jané!- d’un còmic italià, amb dues noies valentes, gamberres, independents i esborrajades, una de les quals –la cosina- mallorquina, i això ens permetia eixamplar els accents de la llengua.

Després.. et vas fent gran, i la revista passa a unes altres generacions. Pel que sé, continua amb la mateixa empenta i amb la mateixa voluntat de divertir i de complir el lema d’origen: una prova d’amor i respecte als nois i noies. És la pura veritat.

Ara, Cavall Fort és notícia perquè un feixista que, per desgràcia de la gent, exerceix –ja veiem com- de regidor de cultura  (!) de Borriana ha exigit que sigui retirat –amb quatre publicacions més- de la biblioteca pública de Borriana.

D’entrada, dir que el fet que l’extrema dreta i la dreta extrema tinguin Cavall Fort (i Camacuc, i el Temps, i Sàpiens, i Enderrock) com a enemics és un honor per aquestes revistes. Deixa molt clar qui tenen per adversari: la premsa lliure i en català. Perquè això ha de quedar molt clar: el primer i el que més els molesta és que sigui en català. I sense fer diferències de quina mena de català: Camacuc i el Temps són publicacions fetes des de València, i usen el català de València amb tota naturalitat: VOX i el PP acaben de certificar, per si algú no ho sabia, la unitat de la llengua.

Els molesta el català, i la prova és que no ha eliminat cap publicació més o menys progressista en castellà. M’hi jugo un peix que la biblioteca de Borriana té una subscripció al País (que em temo que és el més progressista que hi ha ara a la premsa escrita en espanyol, i això sol ja és depriment). Però, tot i que no li deu agradar i no el deu llegir, no el retira. Perquè està en espanyol, no en català.

I aquesta és una altra, la premsa espanyola ha recollit el fet, és cert, però sense fer-ne massa escarafalls. Ara imagineu-vos els esgarips de tots els mitjans de comunicació espanyols si un regidor indepe hagués requisat publicacions en espanyol en una biblioteca pública catalana. L’apocalipsi seria un joc d’infants comparat amb els llamps i trons de tota –de tota, segur- la premsa espanyola.

Recordo que un dels mantras recurrents de l’stablishmen –és a dir, de la sociovergència, la Retaguàrdia, i similars- era que l’independentisme havia fet antipàtic el català, que l’havia polititzat, que l’havia connotat. Qui de veritat connota el català és això, i és que ho tenen molt clar. El català, com a llengua normal en una societat lliure, és clar que està connotat! I és completament oposat a aquesta caverna i a aquesta concepció del món uniforme, al·lèrgica a la diversitat, que va molt més enllà de les fronteres partidàries de PP i VOX. El català està connotat perquè, encara ara –i em temo que per un temps- fer servir el català és un acte revolucionari, perquè et situa automàticament en contra d’aquesta gentussa. Ells mateixos ho corroboren: són incompatibles amb el català.

I amb molt d’orgull, per part meva.

(imatge: l’expositor de la biblioteca pública de Tarragona, amb les revistes prohibides a Borriana. Molt fan de la meva biblioteca!)

 

Habitatges buits. No m’ho crec

 

 

Fa uns dies, l’Institut Nacional d’Estadística va fer públics els primers resultats del Cens d’habitatges de 2021. No cal dir que aquestes són dades que m’interessen, i n’he parlat en diverses ocasions. El treball és complet, amb molta informació, i amb una extensa nota metodològica que caldrà llegir amb atenció, sobretot pels canvis amb el cens anterior. Recordem que el cens de 2011 va ser fet per mostreig, i això era un dels motius pels qual posava en dubte les xifres d’habitatges buits.

A reserva, doncs, de conèixer més a fons el cens i la metodologia (tot i que algunes observacions faré) hi ha una cosa que sí que puc dir: no m’ho crec.

No em crec aquests 8.298 habitatges buits que diu que hi ha a Tarragona. No m’ho crec, com no em creia els 7.772 que deia el cens de 2011. No m’ho crec perquè no pot ser que, a Catalunya, hi hagi 418.000 habitatges buits. Ni amb les dades de consum elèctric que ha fet servir l’INE.

Per qui no ho hagi vist a la premsa, l’INE ha contrastat el consum elèctric de cada habitatge amb el consum mitjà, i considera que, allí on no hi ha consum, o és molt baix, és un habitatge buit o d’ús molt esporàdic. Això, d’entrada, sona bé, però quan els resultats són els que diu que són, hi ha alguna cosa que falla.

I falla perquè si ho contrastem amb censos molt més exhaustius, els resultats són radicalment diferents. Vegem-ne tres exemples:

1. Rubí.

El novembre de 2020, l’Ajuntament de Rubí va iniciar un procés d’identificació d’habitatges buits, d’acord amb la llei 18/2007, del dret a l'habitatge. Es va fer una tasca de comprovació sobre 3.662 habitatges amb indicis de desocupació, com quedava reflectit al Pla Local d'Habitatge de Rubí. De tots aquests es van detectar 3.183 immobles que no reunien els requisits establerts al programa d'inspecció vigent: habitatges de particulars o petits propietaris, perquè s'ubiquen al Districte 2 o a urbanitzacions, o perquè són solars, naus industrials o edificacions sense acabar.

El Pla Local d’Habitatge de Rubí, en la seva diagnosi (any 2020) diu el següent sobre habitatge buit:

“L’Ajuntament de Rubí va fer a data 1 de gener de 2018, un treball prospectiu de rastreig i detecció per a intentar establir quina pot ser la quantificació d’immobles buits. Aquesta feina es basava en les dades extretes del padró d’escombraries. Una primera estimació sense cap procés formal de verificació, ens diu que a Rubí pot haver prop de 1.500 immobles buits, que no es reparteixen de forma uniforme per la ciutat, doncs hi ha 3 barris on quantitativament trobem el percentatge més gran d’aquests immobles: Zona Nord, Ca n’Oriol i Centre.”

Això ja va ser una concreció sobre els 3.174 que deia el cens de 2011.

Com podem veure, el 2020 també es descarten “solars, naus industrials o edificacions sense acabar”, o urbanitzacions, en les quals més aviat caldria parlar de segones residències, així com habitatges de petits propietaris, tota vegada que l’objectiu és centrar-se en els grans tenidors. Finalment, s’arriba a una xifra de prop de 500 habitatges buits.

Què diu el Cens de 2021? Doncs ens diu que, a Rubí, hi ha 2.105 habitatges buits, més 471 amb baix consum, i 1.597 d’ús esporàdic (que serien els de les urbanitzacions). Massa diferències, la veritat.

2. Girona

A Girona funciona la Unitat Municipal d’Anàlisi Territorial, una eina magnífica i envejada (per mi, almenys) que ja fa molts anys que es dedica a conèixer a fons la realitat de la ciutat, una eina imprescindible per al disseny de polítiques públiques (en podeu veure més AQUÍ ).

Una de les feines és el control dels habitatges buits, un informe que elabora l’Observatori de la Ciutat (sí, també l’envejo!). Aquest informe, amb caràcter anual, té en compte la informació provinent del Cadastre, del propi cens municipal de locals, del registre de comptadors d’aigua, i del padró d’escombraries. El creuament de totes aquestes dades, permet establir una estimació d’habitatges buits. L’informe del 2021 (el mateix any del Cens) el podeu veure AQUÍ.

I què ens diu? Doncs la seva conclusió és que hi ha 785 habitatges buits, i –atenció- 9.913 habitatges ocupats (és a dir, no buits) sense empadronament. Que poden ser moltes coses: habitatges turístics, habitatges d’estudiants –Girona és ciutat universitària, com Tarragona- o, el més comú, immobles que podrien ser habitatges però que són activitats econòmiques.

Ara vegem que ens diu el Cens. Ens diu que a Girona hi ha 4.840 habitatges buits, més 963 amb baix consum, i 3.289 amb consum esporàdic.

3. Barcelona

A Barcelona, la Unitat de Disciplina de l’Habitatge va fer un intens treball d’inspecció, a partir d’algun d’aquests tres indicadors:

Que no tinguessin consum d’aigua o que fos molt baix.

Que no hi hagués ningú empadronat.

Que fos d’una entitat financera.

El 2022 es van identificar 103.864 habitatges susceptibles de ser buits, i es van visitar tots. I va donar un resultat de 10.052 habitatges buits. Què diu el Cens? Una xifra molt diferent: 75.475 habitatges buits, més 16.124 amb baix consum, i  55.767 habitatges amb consum esporàdic.

 

Em podria creure diferències; al capdavall, no és fàcil i, com hem vist, tres casos concrets són tres metodologies diferents, i en tots els casos hi ha matisos i prevencions sobre dades. Potser el cas de Barcelona, amb visites a cada habitatge, pot ser el més complet. Però, és clar, de 10.052 habitatges buits l’any 2022 a 75.476 l’any 2021, francament, hi ha massa diferència.

Explicacions? Com ja he dit, la nota metodològica del Cens és llarga, i demana una lectura tranquil·la abans de començar a plantejar hipòtesis. Tot i això, apunto algunes observacions a tenir en compte:

1. El resultat final és a base de creuament de microdades i de fonts diverses. Cadascuna d’aquestes fonts té el seu marge d’error; la combinació de diverses fonts multiplica aquest marge.

2. L’any base és el 2021, congruent amb un Cens que es fa cada deu anys els anys acabats en u. Però el 2021 no va ser un any normal, va ser un any amb pandèmia, amb activitat paralitzada o disminuïda –escolar, turística-  i això té la seva repercussió en el consum elèctric –que es distribueix de manera diferent a l’habitual- i en l’ocupació de determinats tipus d’habitatge.

3. La poca –o nul·la- consideració de tipologies singulars, especialment en grans ciutats, com són els habitatges d’ús turístic o els habitatges ocupats per estudiants, que no s’hi empadronen (i que l’any 2021, amb activitat acadèmica presencial interrompuda, segur que ho van notar).

 

I, per acabar, una darrera observació. Si fos cert que a Barcelona, amb les tensions immobiliàries que hi ha, tenim 75.476 habitatges buits, que no ens diguin més allò que cal augmentar l’oferta perquè baixin els preus. Si amb 75.476 habitatges buits, i 71.891 més amb baix consum o ús esporàdic, els preus no baixen, vol dir que la propietat els reté –i això és especulació, i cal actuar-hi- o és cobdícia (o estupidesa) i posar uns preus fora de la realitat (i això voldria dir que el mercat, allò de l’oferta i la demanda, potser no va tan bé com alguns diuen).

En fi, que hi ha moltes coses a revisar. Però, en tot cas, 418.000 habitatges buits a Catalunya? No m’ho crec.

 

 

Notes sobre les eleccions municipals (3. Barcelona)

 

Barcelona va ser una altra de les sorpreses, no de les eleccions, sinó del després de les eleccions. La sorprenent majoria que va elegir l’alcalde, en una maniobra de darrera hora, assenyala moltes coses.

D’entrada ja vull deixar clar que l’argument de “la llista més votada” no em serveix. Tenim un sistema representatiu, en què es delega en unes persones que triïn qui ha d’encapçalar l’ajuntament, i això vol dir que assoleix l’alcaldia qui reuneix més suports. El dia que tinguem un sistema presidencialista, en què es vota directament l’alcaldia, ja en parlarem, però per ara res. A més, que llistes més votades que no governen n’hi ha un bon grapat, amb moltes i diverses majories, de manera que menys hipocresia.

Una altra cosa és si aquest sistema d’elecció és compatible amb la naturalesa del poder municipal, que es concentra en l’alcaldia (els regidors amb competències, les tenen per delegació de l’alcalde) però això és una altre debat, ara.

Què té, doncs, el cas de Barcelona que el fa diferent?

Per començar, que el dia abans -si no el mateix dia- era negat amb vehemència per part d’alguns dels executors. Sentir el segon de la llista dels Comuns afirmant que mai de la vida entrarien en una operació on també hi fos el PP, i veure el que va passar poques hores després, provoca vergonya; vergonya aliena, perquè ja es veu que pròpia, aquell individu, no en té.

És legítim pactar amb el PP? Tècnicament sí, i de fet el PSC ja va pactar el govern a Tarragona -i a veure què faran, aviat, aquí mateix- però no quan has dit per activa i per passiva que no ho faràs. I no diguem aquests escarafalls que Comuns/Podem han fet sempre envers els hereus de Convergència. Es veu que ser hereu del franquisme -el PP i Fraga, recordeu?- és menys greu que ser-ne de Jordi Pujol (tot i que han pactat en uns quants llocs, també).

Aquest és el pitjor paperot, els de Comuns/Podem, un paper de tonto útil, com es deia, i es el pitjor perquè no és el primer cop. La jugada, calcada, ja la van fer fa quatre anys, aquell cop amb aquell residu polític mal reciclat de Manel Valls. L’excusa aquella de “jo no hi he pactat, però m’han votat” no era creïble aleshores, i tampoc no ho és ara. I, de fet, és -i era- exactament la mateixa que va argüir C’s d’Andalusia, després de les eleccions del 2018. Recordem, força més votada, el PSOE; la suma PP-C’s no era prou per vèncer la suma PSOE-Podem, i aleshores VOX va votar a favor de la investidura del presidenciable del PP. Excusa de C’s? Exacte: jo no hi he pactat, però m’han votat”.

El pacte PSOE-Comuns/Podem-PP, a més, s’explica sobretot en clau espanyola i no catalana, i menys barcelonina. PSOE i PP van pactar en termes espanyols, per a poder presentar triomfants que han impedit un alcalde independentista -en Trias!!!!- és a dir que el PSOE compra -no és cap novetat- el discurs nacional espanyol, i creu que necessita fer-se perdonar haver tingut tractes amb indepes. O sigui, oficialitza el relat espanyol del PP. I després s’estranya de perdre eleccions... recordeu allò de l’original i la còpia.

El PP és el principal vencedor. Ho és perquè això blanqueja els pactes amb VOX i, sobretot, subordina el discurs nacional -nacional espanyol, és clar- del PSOE al PP. I que no tingui poder a Barcelona, li és igual. Mai n’ha tingut formalment, ni espera tenir-lo, però m’hi jugo un peix que més de quatre coses tiraran endavant, a Barcelona, amb la majoria PSOE-JxC-PP.

Perquè aquesta és l’altra, la pretesa naturalesa d’esquerres de l’alcaldia Collboni, que justifica la contorsió dels Comuns. Segur? Les propostes de Collboni i de Trias -de Trias sol, no del pacte Trias-ERC- per a Barcelona s’assemblen com dues gotes d’aigua, i només calia veure com dia sí dia també l’stablishment barceloní es mobilitzava per tots dos, especialment aquell poder fàctic que és la Vanguardia (no tot és l’Ana Rosa Quintana, aquí també tenim coses semblants). Fins i tot si, com és segur -algú en dubta?- i Comuns entra al govern de la ciutat, s’haurà d’empassar moltes coses (tot i que, de moment, els càrrecs els continuen tenint, que amb les coses de menjar no s’hi juga). Avui mateix, Collboni ja ha dit que, això del 30% del nou sostre per habitatge protegit, fora, que “desincentiva la inversió”.

Això serà la darrera etapa de la conversió dels Comuns en la pitjor Iniciativa (perquè n’hi va haver de molt bona, també). La més sectària, burocràtica, i creguda, la de “l’esquerra de debò”, la que es creu amb el dret de donar carnets de progressista, començant per ella mateixa com a mesura de totes les esquerres. Un sicari d’aquell corrupte que es deia Bettino Craxi va dir allò de “socialisme és el que fan els socialistes” en una mena de tautologia política. Aquí tenim una esquerra, que ho deu ser per designi diví i a perpetuïtat, que creu que esquerra és el que fa, sigui el que sigui.

Si algú es pensava que Trias era el principal damnificat de l’operació, s’equivoca. Qui hi surt perdent és, sobretot, la possibilitat d’una manera de fer política més honesta, més transparent, amb més respecte a l’electorat i a la paraula donada. Amplificat, a més, per la potència de Barcelona. La pretesa nova política s’assembla molt a la vella, i l’empitjora.

No anem gens bé.

(a la foto, els pares i mare de la criatura; els deixo cap per avall perquè s’ho mereixen)

Notes sobre les eleccions municipals (2. Ripoll)

 

Aquesta ha estat una de les sorpreses (dolentes) de les eleccions. A les eleccions al Parlament del 2021 vaig escriure:

“Per cert, aquella fantasmagòrica usurpació de les venerables sigles del Front Nacional de Catalunya, que també se situa a l’extrema dreta, ha obtingut uns miserables –per quantitat i per qualitat- 4.976 vots. El feixisme té nació, i no és la nostra.”

Doncs ja no ho puc dir amb aquesta rotunditat (per cert, el 2021, FNC va treure 37 vots, el 0.93%, a Ripoll).

Més a prop de casa, a la Masó, n’han tret 91, un 54.49%, i majoria absoluta. Poca broma.

Practicant ara una sociologia d’estar per casa, una de les coses que em preocupen d’això (més enllà, que no és poc, del fet que hi siguin) és que he observat una certa comprensió envers aquesta trepa. Als comentaris de les versions digitals dels mitjans, que, tafaner com soc, no deixo de mirar, hi he vist una alarmant benevolència (“diuen el que tots pensem”, “són coses sensates, ja era hora”) que, a més, identifico amb un sector molt concret (ja he dit que és sociologia d’estar per casa): als comentaris al diari Ara; com que sempre solen ser els mateixos comentaristes, amb perfils identificats pel diari, pots saber de què i com solen parlar; doncs bé, molts dels comentaristes benèvols formen part dels habituals no surrender, borrasistes, i companyia. De cap manera pretenc extrapolar-ho a tot el món de JxC, on conec gent molt decent i hi tinc amics (sovint, però, al marge de la política diària) però no deixa de preocupar-me. Correm el risc que, enlluernats amb l’estelada amb què s’emboliquen, hi hagi qui “comprengui” massa, i es produeixi allò que a França en van dir la lepenització dels esperits, que vol dir quan la dreta clàssica va començar amb allò de “jo no soc racista, però...”; és a dir, a comprar el discurs de l’extrema dreta. I ja han begut oli.

Paradoxalment, la presència d’una extrema dreta catalana reforça el que deia a l’apunt anterior, que és la normalització dels espais polítics. A Catalunya no som immunes al que passa arreu d’Europa, i si hi ha un retorn del feixisme, a nosaltres també ens toca, no som un reducte aïllat. Però si l’existència de VOX no qüestiona l’existència d’Espanya, o la “unidad” o el que sigui, no admeto que l’existència de feixisme català serveixi per desqualificar la totalitat de l‘independentisme i encara menys el món del catalanisme polític o la mateixa   nació catalana. L’existència d’un sistema de partits propi és senyal de normalitat com a nació, i això vol dir que també hi pot haver -quin remei!- escòria com aquesta.

Perquè, això que quedi clar, aquesta merda no la vull ni aquí ni enlloc. Són una porqueria impresentable, i se’ls ha de derrotar, aquí i arreu. Sense contemplacions.

I fer-ho de manera intel·ligent. A veure si deixem de fer-los propaganda amb accions en contra que els permeten victimitzar-se i aparèixer a les teles (a segons quines, que ja les coneixem) com a “perseguits por los radicales”. A veure si aquests “radicales” aprenen unes quantes lliçons de primer de propaganda, o a veure si deixen d’estar infiltrats per provocadors. Una cosa i l’altre serien senyals de maduresa, que ja toca.

Però també entendre, no l’extrema dreta, sinó l’electorat. Si hi ha una part significativa de la població que és sensible a aquest missatge i els vota, és que hi troba respostes; equivocades, però respostes. I, per tant, hem de saber respostes a què, i donar alternatives. I això no passa per aquesta superioritat moral amb què funcionen algunes soi-disant esquerres “de debò” ni amb paternalismes estúpids. Sempre he pensat que és molt significatiu que una part d’aquest vot s’obté en espais on, fins aleshores, les esquerres eren majoritàries (l’exemple més clar és França i el FN; hi ha un magnífic llibre, l’Archipel français, que en part tracta això; en vaig parlar AQUÍ). També passa –insisteixo, en part- aquí. Per què passa això? Per què alguns –no tots, però prou per a ser significatiu- votants d’esquerres fan confiança a l’extrema dreta? El rebuig, dir que s’equivoquen, el paternalisme perdonavides, o ignorar-los no serveix. Hi ha problemes específics, amb preteses solucions fàcils –que no ho són, això està clar- i cal donar explicacions i solucions realistes, i fer-ho sense comprar el plantejament inicial (no em resisteixo a posar l‘antecedent: quan el flamant alcalde de Tarragona –ai!- s’arrenglerava amb els opositors al projecte de la Ciutat Residencial de Tarragona, estava avalant el marc mental, el relat, de l’extrema dreta: els mena són un perill, i no els volem aquí. I el mal ja està fet).

Sóc conscient que no és fàcil, que fa perdre vots –sobretot si es fa malament- però motiu de més per a fer-ho molt bé. El veritable cordó sanitari –que també s’ha de fer- no és (o no és només) no votar-los res; és, sobretot, aïllar-ne aquestes idees i discursos, i la millor manera és demostrant que es tenen solucions millors als problemes reals i no als inventats d’aquesta trepa.

Tenim molta, molta, feina.

(la imatge no està mal posada; aquesta trepa els poso cap per avall)

In memoriam, Quim Vendrell

 

Ens ha deixat, massa d’hora, en Quim Vendrell, tarragoní polifacètic, fotògraf, per sobre de moltes coses, responsable de les edicions del Port de Tarragona, tarragoní militant, i amb una llarga trajectòria política i sindical.

Va ser en aquesta llunyana faceta sindical que el vaig conèixer; aleshores ell a la Banca Catalana de la Rambla Nova, en una opció sindical més catalanista que sindical. Vam fer el que vam poder que, per part meva, no va ser gran cosa, ho reconec, però sí una bona relació personal, amb l’enyoradíssima Gemma i ell.

Més endavant, vam coincidir uns quants anys militant en l’esquerra nacional, i fent feina de segona fila. A la vegada, i en la seva faceta de fotògraf -d’excel·lent fotògraf- va fer algunes de les fotos que il·lustraven l’autoedició que vaig fer dels meus articles, una edició impecable a mans del també enyorat Lluís Miquel. Veritablement, unes edicions de luxe per les mans i el talent que les van fer.

Sé que aquests darrers anys col·laborava en les tasques de socialització en català per a nouvinguts, una feina imprescindible en clau ciutadana, que va molt més enllà -tot i que també- de l’extensió de l’ús social del català.

Malgrat que és una expressió molt usada, pel seu origen li escau especialment: que la terra et sigui lleu, Quim. 

Notes sobre les eleccions municipals (1. De l'independentisme)

 

El resultat de les eleccions municipals ha estat presentat, de forma general, com una ensopegada per a l’independentisme, i especialment per a ERC, amb l’afirmació que ha perdut 300.000 vots. Això, realment, són dades objectives, i dissimular-les seria un error. Però el que sí es pot fer és contextualitzar. No per relativitzar o ignorar, sinó per entendre millor.

D’entrada, els resultats electorals es comparen amb les eleccions immediatament anteriors del mateix cicle (municipals amb municipals, europees mb europees..) però seria bo veure també -també, no només- períodes més amplis. Així ens adonaríem que les eleccions municipals més anòmales van ser les del 2019, en termes de participació, que va ser del 64.81% a Catalunya. Les del 2023 van tenir una participació del 55.55%, nou punts per sota... però en la mitjana habitual, com al 2015 (58.52%) al 2011 (55.01%) al 2007 (53.88%) al 1999 (55.87%) o al 1991 (57.74%). Les excepcions, a més del 2019? Doncs el 2003 (i no gaire, un 61.47%) i el 1995 (64.77%) a més de les tres primeres (1979, 1983 i 1979; que, tot i això, van tenir un mínim de 61.46%). És a dir, que el 2019 van ser les terceres eleccions amb la participació més alta.

Podria fer més malabarismes aritmètics (sobre a on i quants vots puja i baixa cadascú) però s’acabaria assemblant a aquelles nits electorals impossibles -i, val a dir-ho, cada cop menys freqüents- en què tothom guanyava.

Ara bé, em semblen interessades algunes interpretacions, més que res per generalistes. Creure que tot el vot independentista que s’ha quedat a casa (que és bàsicament el que ha passat, una part no ha anat a votar altres opcions, tot i que caldria anar cas per cas, que cada poble és un món) ho ha fet pels mateixos motius i intencions em sembla una temeritat, i, molt sovint, un escombrar cap a casa. Podríem parlar d’unes altres patacades importants (ERC ha perdut el 36% dels vots del 2019, però els més purs dels purs de l’independentisme d’esquerres n’han perdut un 24%, que no és poca cosa, i un 43% des del 2015). Però no.

I això ens porta a una altra reflexió, més de fons, que és aquesta voluntat de parlar de l’independentisme com una sola cosa, homogènia, en bloc. Això és situar l’independentisme fora de la normalitat; és dir que, per una banda, hi ha els partits “normals”, amb diferències de model de ciutat, de pràctica de govern, de fonaments teòrics (quin tip de riure, si demanéssim tot això seriosament a segons quins partits!)  i, per l’altra, els independentistes, que no juguen aquesta lliga. Això és veu molt bé en la informació (sic) que solen presentar mitjans com ara la Vanguardia o el Periódico (parèntesi: Pablo Iglesias, persona que crec que té un bagatge molt més sòlid que molt del personal polític que corre per la política catalana i espanyola, porta un temps denunciant la parcialitat escandalosa de determinats mitjans contra l’esquerra; també caldria examinar la parcialitat, menys barroera però no menys efectiva, des d’una suposada progressia contra l’independentisme). Continuo: què fan aquells mitjans? Presentar l’independentisme com un tot i, quan hi ha divergències -inevitables, en formacions polítiques diferents i amb models de país i fonaments ideològics diferents- aleshores és una olla de grills, estan dividits, etc. En canvi, PP i PSOE poden discrepar però no llegireu mai que “el constitucionalismo (sic) està dividido”. Per  no parlar quan algú d’un suposat entorn indepe diu alguna barbaritat (sobretot a les xarxes) contra algun personatge més o menys espanyolista (o unionista, o constitucionalista; poseu l’adjectiu que vulgueu). Aleshores es parla del “linxament indepe contra xxx”. Heu llegit mai que el linxament contra un indepe -que n’hi ha, i tant si n’hi ha, a les xarxes!- sigui presentat com “atac de l’espanyolisme etc contra xxx”? No, és clar. Perquè aleshores, si en parlen, té nom i cognoms, no és un tot.

Aquesta és una imatge que perjudica l’independentisme, perquè l’expulsa de la normalitat, i no hi hauríem de caure, com tampoc no hauríem de caure en pensar que és un món homogeni, que tothom pensa igual i actua igual. De fet, amb segons qui, em molesta molt que m’hi afegeixin. Parlem d’això, a l’apunt següent.

 

Sobre demografia i demagògia en la campanya electoral

 

En una entrevista al Diari de Tarragona, l’alcaldable ex-Ciutadà, ara dizque socialista, afirma:

“Hemos perdido 1.500 habitantes en el último año, la gente ve pérdida de oportunidades y eso puede frenar inversiones.”

Com que em molesta molt la demagògia i el fer anar dades falses -de tothom, no només d’aquest- algunes informacions:

La població oficial de Tarragona a 1 de gener de 2022 -la darrera xifra oficial- és de 134.883 habitants. A 1 de gener de 2021 era de 135.436 habitants; una pèrdua, doncs, de 553 habitants, no de 1.500.

Per si Viñuales no ho sap, hem passat una pandèmia. Això ha suposat un augment de la mortalitat, una baixa -encara més- de la natalitat, i una frenada de la immigració, que és -la immigració- el principal factor de creixement de Tarragona.

Això no només ens passa a nosaltres, i Rubén Viñuales -o qui li escrigui les respostes- faria bé de mirar més enllà. Les ciutats catalanes de més de 50.000 habitants (Barcelona exclosa) -que és amb qui és raonable comparar-se- van tenir comportaments similars. De les 22 ciutats, 14 van perdre població en el període 2021-2022, i Tarragona és la quarta en percentatge (-1,18%) després de Santa Coloma de Gramenet (-2,04%) l’Hospitalet de Llobregat (-1,46%) i Sant Boi de Llobregat (-1,34%). Si jo raonés com Rubén Viñuales (cosa que, afortunadament, no faig) assenyalaria que les tres ciutats tenen alcalde socialista. Però no.

Si mirem una mica més lluny en el temps, i comparem amb dades d’abans de la pandèmia, d’1 de gener de 2019, en el període 2019-2022 hi ha cinc ciutats que han perdut població: Sant Boi de Llobregat (-1,46%) Santa Coloma de Gramenet (-1,04%) Manresa (-0,34%) Cerdanyola del Vallès (-0,2%) i Mollet del Vallès (-0,05%). Vaja, quatre alcaldies socialistes; que, com abans, no vol dir res. En el mateix període, Tarragona guanya 368 habitants, un 0,27%.

A partir d’aquí, moltes interpretacions possibles, que han de tenir en compte els components del creixement -ja ho he dit, la migració- i el detall (quanta gent i quina marxa; quanta gent i quina ve) que van molt més enllà dels valors absoluts, si el que volem és conèixer bé la ciutat.

Fer anar la demografia de manera demagògica és un mal negoci quan hi ha dades contrastables. La mentida o la ignorància conscient també són desaconsellables per a la salut democràtica.