Dia internacional de la poesia 2025

 

 

El temple de la mort

 

Com un poble d'ocells, fills de la llum eterna,

des dels pòrtics del temple d'un déu abandonat,

o cos meu, la meva ànima, sedent de claredat,

guaita enfora, a l'espai on la vida governa,

 

no pas dins teu, al trist recinte humit i gras

on regna, entre la fosca que glaça les palpebres,

la Mort, la immunda Mort, oferta en els altars

a un culte corromput de runes i tenebres.

 

La Mort - tots els camins que arriben fins a Déu

passen sota els teus arcs, o portal de misteri -.

Ah, qui pogués morir sense agonia, lleu,

cara a la sola llum, a l'esplendor aeri,

 

alegre, lliure, net com el vol d'un ocell,

travessant l'arc més alt a frec de capitell!

 

Màrius Torres

In memoriam, Carme Junyent

Ens ha deixat, masssa d'hora,  Carme Junyent, docent de la UB, filòloga catalana, i activista per la llengua. Ens ha deixat una dona sàvia, i això es feia evident cada cop que l’entrevistaven o que publicava un article o un assaig, o que intervenia en actes acadèmics o divulgatius. I és que -ep, la meva opinió!- es coneix una persona sàvia perquè, quan parla, diu coses -hi ha molta gent que confon els termes- i, sobretot, perquè quan parla, se l’entén, i això distingeix les persones sàvies de veritat dels xerraires.

De les moltes aportacions de Carme Junyent en el debat, estudi i defensa del català -que trist que sempre l’haguem de defensar!- em quedo amb dues coses.

Per una banda, fer-nos evident el multilingüisme de Catalunya, i no em refereixo només a les tres llengües oficials. Acostumats all discurs del “bilingüismo bien entendido” de l’Espanya oficial, amb graus diferents de commiseració, Carme Junyent ens va fer evident que no és cert això de “a Catalunya es parlem dues llengües” sinó que se’n parlen dotzenes, amb més -àrab? amazigh? romanès?- o menys parlants. Una oportunitat -també una necessitat- per a situar el català al centre del taulell, com a llengua comuna, no en contra ni enlloc de, sinó com a llengua compartida.

La segona -i segurament més polèmica- la lluita contra la duplicació permanent masculí/femení, per molts motius: per incongruència gramatical, per impossibilitat material -fer-ho concordar tot és impossible o faria il·legibles els textos- i per la raó, per a mi evident, que si bé és cert que una societat patriarcal ha generat una llengua patriarcal, el que cal canviar és la societat, i la llengua -més lentament, segur- també acabarà canviant, però que certes expressions acaben essent ridícules. I això no vol dir no fer res, de cap manera, però vol dir no sacrificar la comprensió del que es diu a un pretès igualitarisme més aparent que efectiu.

També li hem d’agrair la valentia -això de la duplicació del llenguatge és anar contra corrent- i la disponibilitat a sortir a la palestra per opinar, per mullar-se, sense cap por ni complex. Ens calen -al català, i a tantes coses- persones així.

Que la terra li sigui lleu.

(foto extreta de la wiquipèdia) 

Orgullós del Cavall Fort!

 

He estat lector del Cavall Fort durant molts anys. De fet, la revista va començar a sortir l’any que jo vaig néixer, i sempre la vaig veure a casa. D’entrada, suposo que només me’n mirava els sants i més endavant ja em divertia amb en Jan i Trencapins, o amb l’Avi Quim. Després, amb la Patrulla dels Castors, o amb el magnífic Gil Pupil·la, i sempre amb els formidables Jep i Fidel. I amb la lletra, a més dels dibuixos, vaig descobrir els contes de Maria Novell, que anava explicant història de Catalunya, o els articles de divulgació científica –sobretot espacial- de Sebastià Estradé. Cavall Fort ens oferia tot això, i a la vegada ens donava una lliçó de civilitat. De fet, era com un Patufet, en la mesura que llegíem en català amb naturalitat, i que educava en una certa manera de veure i entendre el món, això sí, sense la carrincloneria de sagristia del Patufet. Si li hagués de posar un però –un de petit- seria que, quan jo el llegia (posem els anys seixanta i setanta) la presència femenina hi era baixíssima o anecdòtica, llevat –que jo recordi ara- de la història de la Marta i la cosina MIquela, adaptació –que boníssimes les adaptacions d’Albert Jané!- d’un còmic italià, amb dues noies valentes, gamberres, independents i esborrajades, una de les quals –la cosina- mallorquina, i això ens permetia eixamplar els accents de la llengua.

Després.. et vas fent gran, i la revista passa a unes altres generacions. Pel que sé, continua amb la mateixa empenta i amb la mateixa voluntat de divertir i de complir el lema d’origen: una prova d’amor i respecte als nois i noies. És la pura veritat.

Ara, Cavall Fort és notícia perquè un feixista que, per desgràcia de la gent, exerceix –ja veiem com- de regidor de cultura  (!) de Borriana ha exigit que sigui retirat –amb quatre publicacions més- de la biblioteca pública de Borriana.

D’entrada, dir que el fet que l’extrema dreta i la dreta extrema tinguin Cavall Fort (i Camacuc, i el Temps, i Sàpiens, i Enderrock) com a enemics és un honor per aquestes revistes. Deixa molt clar qui tenen per adversari: la premsa lliure i en català. Perquè això ha de quedar molt clar: el primer i el que més els molesta és que sigui en català. I sense fer diferències de quina mena de català: Camacuc i el Temps són publicacions fetes des de València, i usen el català de València amb tota naturalitat: VOX i el PP acaben de certificar, per si algú no ho sabia, la unitat de la llengua.

Els molesta el català, i la prova és que no ha eliminat cap publicació més o menys progressista en castellà. M’hi jugo un peix que la biblioteca de Borriana té una subscripció al País (que em temo que és el més progressista que hi ha ara a la premsa escrita en espanyol, i això sol ja és depriment). Però, tot i que no li deu agradar i no el deu llegir, no el retira. Perquè està en espanyol, no en català.

I aquesta és una altra, la premsa espanyola ha recollit el fet, és cert, però sense fer-ne massa escarafalls. Ara imagineu-vos els esgarips de tots els mitjans de comunicació espanyols si un regidor indepe hagués requisat publicacions en espanyol en una biblioteca pública catalana. L’apocalipsi seria un joc d’infants comparat amb els llamps i trons de tota –de tota, segur- la premsa espanyola.

Recordo que un dels mantras recurrents de l’stablishmen –és a dir, de la sociovergència, la Retaguàrdia, i similars- era que l’independentisme havia fet antipàtic el català, que l’havia polititzat, que l’havia connotat. Qui de veritat connota el català és això, i és que ho tenen molt clar. El català, com a llengua normal en una societat lliure, és clar que està connotat! I és completament oposat a aquesta caverna i a aquesta concepció del món uniforme, al·lèrgica a la diversitat, que va molt més enllà de les fronteres partidàries de PP i VOX. El català està connotat perquè, encara ara –i em temo que per un temps- fer servir el català és un acte revolucionari, perquè et situa automàticament en contra d’aquesta gentussa. Ells mateixos ho corroboren: són incompatibles amb el català.

I amb molt d’orgull, per part meva.

(imatge: l’expositor de la biblioteca pública de Tarragona, amb les revistes prohibides a Borriana. Molt fan de la meva biblioteca!)

 

"Pueden hablar catalán"

Els mitjans de comunicació ens han explicat que el ministeri de defensa espanyol ha elaborat l’anomenat “Proyecto conocimiento de la Seguridad y la defensa en los centros educatives. Materiales curriculares. Educación primaria”

Aquest projecte és el que preveu introduir el pasodoble “Banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda” a les escoles, i amb això ja ens podem fer una idea de l’altíssim valor pedagògic que suposa. Però hi ha més coses, en aquest document.

La unitat 10 i darrera, titulada “Las fuerzas armadas y las fuerzas y cuerpos de seguridad de España” pretén donar a conèixer les diferents unitats, i explicar, arreu, que també existeixen els Mossos d’Esquadra, la Ertzaintza, la policia foral navarresa, o la policia canària. Tenint en compte el desconeixement que hi ha, no està malament que s’expliqui que els Mossos són una policia com una altra, i encara estaria millor que fossin tractats així, però no és aquesta la qüestió.

El document conté una sèrie de propostes d’activitats pedagògiques: simulacions, recerca de documentació, etc. Una de les activitats, per als més menuts, són uns mots encreuats, molt simples, en els quals es donen pistes i cal posar el nom de la policia. Les pistes són molt fàcils, i, per exemple, per a identificar la policia canària, es diu que “cal anar a unes illes per a veure-la”.

I com identifiquen els Mossos d’Esquadra? Doncs amb una pista demolidora:

“Pueden hablar en catalán”

I es queden tan amples.

No sé si m’emprenya més la profunda ignorància de l’afirmació o la immensa prepotència i menyspreu.

Poden parlar català. O sigui, els donen permís, com una graciosa concessió, perquè parlin català. No és un dret de tots els ciutadans de Catalunya, ni tan sols que els funcionaris públics a Catalunya coneguin almenys dues de les tres llengües oficials. És una concessió que, en la seva infinita bondat, fan els que són els amos de les llengües, els que decideixen per nosaltres. Es veu que els haurem d’estar agraïts, que ens permetin –bé, als Mossos- parlar en català. Gràcies, senyor, moltes gràcies, i disculpi les molèsties.

Però encara hi ha més. els que “Pueden hablar en catalán” (cosa que cal avisar, per exòtica, no fos cas que una criatura no catalana vegi un Mosso, el senti parlar, i es meravelli pel fet que no parli en espanyol) aquests que poden parlar català –que en tenen el permís, o que pot ser, vejats miracles, que parlin català- són els Mossos. Cap altra policia. La policia nacional o la guàrdia civil, encara que siguin presents a Catalunya –i ja vam veure que molt presents!- no poden parlar català, es veu. No sé si no en tenen el permís, o n‘estan impossibilitats per natura, però ha de quedar clar que si un uniformitat que sembla ser un policia parla català no pot ser, de cap manera, un policia nacional o un guàrdia civil, malgrat que visqui i treballi a Catalunya, perquè ja se sap que això del català és una raresa “autonòmica” però que de cap manera és assumida com a pròpia per aquesta soi-disant Espanya constitucional,  moderna, plural i democràtica.

En fi, gràcies per deixar-ho tan clar.

el català als ebooks no és un manifest

Ara fa unes setmanes, un col·lectiu de sociolingüistes publicava el Manifest Koiné amb una sèrie de consideracions sobre el possible status del català en un futur. 

Aquest manifest va ser molt comentat –em temo que més que llegit i comprès- i fins i tot va generar  pregunta parlamentària al President per part de Lluís Rabell, en un to i ens uns termes que a mi em van semblant molt fora de lloc (però això  només és la meva impressió).

Fa pocs dies, i a rel d’una altra pregunta parlamentària, ara al Senat, i formulada per una senadora de Catalunya en Comú, hem sabut que el Ministeri de Cultura no gasta ni un cèntim en e-books que no siguin en castellà, malgrat les peticions de responsables dels sistemes bibliotecaris català, valencià, i, em sembla, que gallec (el País Basc, com és habitual, té la seva pròpia plataforma i va per lliure). La raó? Les retallades, és clar. La notícia,  aquí

El primer fet va originar dotzenes de reaccions i comentaris, editorials de diari, i més, en defensa d’un teòric bilingüisme i acusant els signants del manifest –i, per extensió, tot l’independentisme, el Govern català, i algú que passava per allí- de feixistes, d’intolerants, de racistes, i més.

Heu vist que cap d’aquests defensors del bilingüisme digui res del que fa el Ministeri de Cultura? Oi que no? Pel que sembla, això del bilingüisme és com allò de Animal Farm, de George Orwell: tots som iguals, però alguns som més iguals que els altres.

Em direu que no és exactament el mateix. És veritat, no ho és. El primer és una opinió d’un col·lectiu. El segon és una política pública implementada per un govern amb els recursos públics. Allò que sempre retreuen Ciudadanos i PP al Govern de la Generalitat –algun cop amb part de raó- i que ara accepten acríticament. L’opinió sobre el català és més greu que els fets oficials, sempre que els fets oficials vagin en contra del català.

(imatge extreta de www.casadelllibre.cat)