dimarts, 12 de març del 2024

Sobre Hard Rock Cafe, a poques hores de la votació dels pressupostos

 


El projecte de Hard Rock Cafè (HRC) ha passat a ser de rabiosa actualitat. Que sigui la línia vermella per als pressupostos ha generat tota mena d’intervencions -algunes una mica galdoses, la veritat- i, de retop, ha fet que jo hagués d’atendre unes quantes peticions de mitjans per aclarir conceptes. Déu-n’hi-dó.

En tot aquest debat, però, em temo que hi ha un excés de sobreactuació, de manera generalitzada. Més enllà de la sobreactuació habitual amb els pressupostos (amb tots, no només els de la Generalitat) sobre HRC tothom sobreactua: Govern i oposicions diverses, i alguns sectors interessats.

Anem per parts.

Sobreactua el Govern -insisteixo: a més de les habituals sobreactuacions de tots els governs amb els pressupostos; algun dia en parlarem- quan addueix el risc d’indemnitzacions i de prevaricacions si no s’aprova el PDU.

Per començar, hauríem de separar el PDU del procés general de HRC. El PDU és una peça, amb la seva lògica, i és condició necessària per a HRC, però no condició suficient. La retirada del PDU, des del punt de vista legal, no és problemàtica: en qualsevol moment, el promotor d’un planejament el pot retirar. No és usual, és més aviat estrany, però no seria excepcional. Ara bé, seria estrany, un cop tramitat, i sense elements determinants que hi obliguessin -per exemple, un informe mediambiental negatiu i sense possibilitats d’esmena-. Però això també ve del paper motor que ha assumit el Govern, i que em sembla un dels pecats originals que ara paguem. Certament, el Govern ha de facilitar determinades operacions (jo crec que aquesta no, però això és una altra història) però no em sembla que n’hagi d’assumir el paper director. Fins i tot des del punt de vista del planejament, si haguéssim deixat els PDU en el que han de ser -és a dir, no els haguéssim atorgat la capacitat de ser també el planejament derivat- les coses serien més senzilles: s’hauria aprovat un PDU bàsic, i el desenvolupament concret hagués correspost a HRC. Com que el Govern, al seu dia, s’hi va posar al davant, ha hagut d’assumir responsabilitats que altrament no tindria.

Però aquestes raons de possibles indemnitzacions milionàries les hauríem de matisar molt. Pel que fa al planejament urbanístic -i per això deia que hem de separar les coses- HRC no ha patrimonialitzat res de res, no té cap dret que hagi de ser compensat. Per començar, perquè no és propietari de cap terreny, i per seguir, perquè l’expectativa que un planejament general -que això és el PDU- pugui generar, no dona dret a cap indemnització, si el planejament no s’aprova. I això és ben sabut.

Una altra cosa és -o pot ser- el que hagi fet HRC en altres parts d’aquest procés, especialment per a la concessió de la llicència (per exemple, si ha hagut de constituir una empresa ad hoc, i si això ha suposat despeses). En aquest cas, com que la no aprovació del PDU faria impossible l’exercici de la llicència concedida, sí cabria que hi hagués algun tipus d’indemnització, en funció dels compromisos adquirits, però segur que, en cap cas -llevat que hi hagi contractes o convenis o el que sigui que no coneixem- indemnitzacions milionàries. No fotem.

Ara bé, sí que hi ha un risc important, i que em sorprèn que el Govern no hagi adduït (o potser ho ha fet i jo no me n’he assabentat, que tot podria ser) que és el dany reputacional. Al capdavall, HRC es presenta a un concurs convocat pel Govern. En la mesura que HRC hagi complert les seves obligacions, si ara el Govern decidís unilateralment trencar l’acord, seria emetre un senyal molt preocupant; seria dir que el Govern de Catalunya no és de fiar, que canvia les regles de joc a mitja partida i no té paraula. Mal senyal quan es volen captar inversions -encara que no aquestes- que el primer que demanen és serietat. Això em sembla molt més important que possibles indemnitzacions que no sé si poden ser gaire quantioses.

I pel que fa a la prevaricació... no fotem. Prevaricar és prendre una decisió injusta a consciència. Retirar el PDU no és una decisió injusta. Pot ser equivocada o imprudent, però no un delicte.

Sobreactuen les oposicions. Sobreactua el PSC, i no és el primer cop; ja ho va fer quan, amb un cerimonial absurd, va signar un acord amb exigències tan peregrines com “s’haurà de respectar el que diu el planejament territorial” com si calgués dir-ho explícitament. O que s’haurà de respectar el Catàleg de paisatge. És clar, per això hi és, el Catàleg (i, per cert, si aquell mamotreto amb forma de guitarra respecta el Catàleg de paisatge, ja podem plegar). En vaig parlar  AQUÍ  i també AQUÍ. És evident que, al PSC, se li’n refot HRC i utilitza això per a fer passar el Govern per l’adreçador i desgastar-lo. No passa res, les oposicions ja ho fan, això, però no cal que facin veure (i a més tan malament) que això els sembla tan important, sobretot quan saben que no es farà (després en parlarem, d’això).

Sobreactuen, de fa temps, els opositors a HRC -bàsicament Comuns, CUP, i la Plataforma i entorns diversos-. Sobreactuen quan mantenen una oposició en els mateixos termes des de l’any 2012, quan comença tot. Com si el projecte actual fos idèntic, que no ho és. I això no els nega cap legitimitat per protestar, que quedi clar, però mantenir les mateixes raons i llenguatge amb la fantasmada de Veremonte (600 ha, 12.000 màquines, sis casinos, el motorrail!) amb el que hi ha ara (61 ha, un casino, 1.200 màquines) denota una fixació i no voler assumir la realitat. Sense deixar d’estar-hi en contra, si volen, només faltaria.

Sobreactuen amb un excés de moralina (no nomes en això; en moltes coses hi ha una esquerra puritana que li està posant les coses molt fàcils a una dreta soi-disant defensora de la “llibertat”). Està molt bé anar en contra del joc i alertar del perill de ludopatia, però no tant erigir-se en censor de les decisions personals. Que jo sàpiga, a entrar en un casino i a jugar, no t’hi obliga ningú. Si algú es vol deixar plomar, és decisió seva, i els poders públics han de vigilar que ningú faci trampes, però no dir-li a la gent què ha de fer o no. I menys en un país on el que no falta són oportunitats de joc, començant pel que pots fer des del telèfon, i acabant per l’oferta  pública. No recordo que hagin promogut, al Parlament, la dissolució de l’EAJA. I sobre les expectatives de joc també en parlarem més endavant.

Sobreactuen més elements: l’alcalde de Salou -però això és més cosa del personatge- alguns mitjans de comunicació locals, o algunes organitzacions empresarials d’un nivell més aviat baix, per ser suaus.

Sobreactuen i, sobretot, enganyen. Perquè estic convençut que tots saben que això no es farà, o, si mes no, es farà molt mes reduït.

De la fantasmada Veremonte al projecte actual es va fer un procés important d’aterratge a la realitat, a allò que era possible, i estic convençut que aquesta reducció encara té corda.

Per començar -allò del joc que deia- l’escenari ha canviat molt del 2012 ençà. Ara, qui vol jugar, ho pot fer des del telèfon o des de l’ordinador. La necessitat de desplaçar-te a un casino és molta menys. Algú es pensa que hi ha mercat per a 30.000 m2 de casino? Podem pensar que la presencialitat importa. És clar, per això hi ha, a Catalunya, més de 20.000 màquines escurabutxaques repartides en centenars de bars i locals. Sense haver d’agafar un cotxe -perquè poc transport públic tindrà, això- i anar a un casino a no sé quants km. I això ho sap HRC, ho sap el Govern, i ho sap tothom. L’ocasió, si hi era, ha passat.

Tinc altres indicis que el mateix HRC es planteja una fase i després... ja veurem; ho podeu veure  AQUÍ. Aquesta primera fase suposa un total de 247.074 m2 de sostre, que és només una tercera part del total.

La meva convicció és que tothom sap que això, o no es fa, o, com a molt, es fa en una part que, de tan petita -en referència al tot- podria anar ara mateix en més de quatre sectors urbanitzables molt més senzills (sense anar més lluny, al sector 03 Pla de les Pomeres – Barenys,  de Salou, amb 834.327 m2 (un 25% més que el PDU!!!!) i un sostre de 333.730 m2, un 30% més que la primera fase de HRC. No cal PDU ni tantes complicacions.

Però, és clar, ningú vol assumir el paper de dolent de la pel·lícula. El Govern, pels motius de reputació que he dit, i perquè no deixa de ser una derrota, encara que estic segur que es quedarien molt a gust si això s’arxivés, si no n’haguessin de pagar cap cost polític. . Les oposicions a HRC, perquè no volen que el projecte es mori, sinó que volen matar-lo i penjar-se la medalla. L’oposició al Govern –PSC i JxC- perquè el que vol és desgastar el Govern, i per això li és indiferent si HRC es fa o no: si es fa, es penjaran la medalla, i si no, serà culpa del Govern. I em sembla que HRC també voldria fer mutis i marxar, però no vol perdre la fiança -10 milions d’euros- ni quedar malament, per la pròpia reputació. O sigui, això no s’ho creu ningú, però tothom fa veure una altra cosa. I deixo a banda el paper de l’actual propietari dels terrenys perquè no vull que em pugi la pressió.

Tothom va de catxa. Molt apropiat, tractant-se d’un casino. Llastimós, tractant-se d’un país.


dimecres, 28 de febrer del 2024

Una mica més de Hard Rock Cafe (abans conegut com a Barcelona World)

 



Amb motiu del debat de pressupostos –del predebat, hauríem de dir- es torna a parlar i força de Hard Rock Cafe. De fet, ja portàvem uns quants dies amb una certa ofensiva mediàtica –si més no als mitjans de Tarragona- dels més partidaris de HRC, i ara s’hi afegeixen els més acèrrims detractors; i, amb sordina, el Govern remugant que això no li agrada i arrossegant els peus per dir que sí.

A ningú –a ningú que hagi seguit una mica aquest blog- pot sorprendre que digui que, a mi, això de HRC no em fa cap falta, que crec que fons –el què- i forma –el com- han estat un seguit de despropòsits, i que, si per mi fos, ja estaria arxivat per sempre. I una mica tip, del tema, però també és cert que m’agrada anar-hi posant cullerada.

Pel que fa al HRC, sostinc –i ja fa temps que ho vaig dient- que, si es fa, serà una part del que ara preveu el PDU pendent, que ja és molt menys que les primeres fantasmades de Veremonte i companyia. Quan es va començar a posar un cert ordre en tot plegat –tot i que ja s’havia començat malament, i hi ha coses que no es poden arreglar- el projecte es va reduir considerablement, i crec que ara, ja sigui en la previsió, ja sigui en l’execució, hi hauria una nova retallada.

La possibilitat de negoci centrada en el casino –perquè, encara que sigui minoritari en sostre, és l’element tractor- ja ha passat. Si n’hi havia el 2012, quan això va engegar, ara és molt diferent. L’expansió del joc on line i dels minicasinos urbans fa que jugar –i al marge de la consideració moral que ens suposi el joc- sigui més fàcil que mai. En aquest context, l’atracció d’un gran casino perd força. Crec que HRC ho sap molt bé, això, i per aquest motiu planteja una primera fase, que és si fa no fa la meitat, i deixa la resta per a ves a saber quan. Encara més, a la primera fase, el sostre de joc és de 8.500 m2, quan el total possible és de 30.000. Fins i tot, i això em sembla significatiu, el disseny de les infraestructures està pensat en dues fases (en vaig parlar AQUÍ ).

I crec que això, que el moment HRC ja ha passat, ho saben tots, i que del que es tracta ara és de veure com sortir d’aquí sense prendre mal, i és per això que tothom dissimula, o bé per defecte –no dient res, o no dient-ho tot- o bé per excés, sobretot amb un excés de gesticulació i de sobreactuació.

Falla el Govern –tot i que darrerament una mica menys- amb aquest discurs de dir que sí a contracor i d’arrossegar els peus. Més hagués valgut dir clarament –i repeteixo, ara ho comença a dir- que hi ha processos en què no és fàcil fer el camí enrere. No només –que també- per possibles indemnitzacions, sinó per un dany de reputació. Al capdavall, qui va engegar tot aquest procés va ser la Generalitat; és un procés públic, que inclou un concurs públic per a la concessió de la llicència de casino, i l’establiment d’una sèrie de condicions –la reforma de la llei del CRT- per a fer-ho possible. Una retirada brusca és emetre el missatge que, a Catalunya, no són de fiar, que canvien les regles de joc a mitja partida. Si volem captar inversió –i jo que crec que volem, i jo en voldria d’un altre tipus que aquesta, és clar- no podem generar aquesta imatge d’inseguretat. I això s’ha de dir clar.

Fallen els Comuns en la seva sobreactuació. Vincular els pressupostos a HRC és una desproporció (no he vist mai que condicionin el suport als pressupostos de l’Estat a la disminució de la despesa en armes, o la derogació de la llei mordassa, o a tantes coses similars). I em sobren, i de fa temps, aquestes exclamacions de moralina “el casino més gran d’Europa! Ludopatia!”. A veure, a algú l’han obligat mai a entrar a un casino i apostar? Jo diria que no. Si hi ha gent que vol que la plomin en aquests llocs, endavant, i a vigilar que tot sigui d’acord a la llei. Voler sobreprotegir la gent, prendre decisions morals per a tothom, és donar arguments a la dreta quan diu que defensa la llibertat. Al capdavall, lluitem contra l’alcoholisme, però no per això prohibim els bars, que jo sàpiga.

Crec que hi ha una catxa per part del PSC. Condicionant els pressupostos al HRC, queda bé amb els qui el volen (que jo crec que són menys dels que sembla, però amb molt bones posicions mediàtiques) i, si no surt, s’espolsen les culpes. I saben –perquè estic segur que ho saben- que, si no es fa (o es fa a mitges i a la baixa) és perquè ja no és negoci.

Aquí tothom va de catxa, inclosa la Caixa –extensions mediàtiques incloses- que el que vol és vendre els terrenys, fer caixa –ara amb minúscula- i desentendre’s de tot. Ja n’he parlat, d’aquestes maniobres  (AQUÍ)   

El més lamentable és que aquest tacticisme torpedini l’aprovació dels pressupostos (que també tenen sobreactuació generalitzada, algun dia n’haurem de parlar) i es faci a esquenes de la gent que confia en llocs de treball (pocs i dolents) o que això serà la panacea de tots els mals. Tot plegat per a una operació real que s’hauria pogut fer en més de quatre sectors ja existents al Camp de Tarragona, sense tants escarafalls.

Tip, molt tip.


dimarts, 6 de febrer del 2024

Altafulla vol canviar el terme municipal (i Tarragona no)

 

Aquest cap de setmana ens assabentàvem de la intenció de l’Ajuntament d’Altafulla de plantejar la modificació dels límits del terme municipal amb Tarragona, i incorporar al voltant de 70 ha de l’actual terme de Tarragona, amb el curs del riu Gaia com a nou límit. També coneixíem la resposta de l’alcalde de Tarragona, que ho qualificava d’ocurrència i deia que, si volen serveis, s’integrin a Tarragona.

Moltes coses. Com que sóc tarragoní, i tinc una debilitat per Altafulla, i a més aquesta cosa dels límits municipals m’interessa, no em puc estar de dir-hi la meva. I que consti que tota la informació que tinc és la que he vist als mitjans de comunicació. Segur que hi deu haver coses que no sé -i que estaré encantat que algú m’expliqui, si vol- però, evidentment, parlo pel que conec.

En primer lloc, una qüestió de formes. Diu l’alcalde de Tarragona que la primera notícia que ha tingut de tot plegat és per la premsa, a partir de les declaracions de l’alcalde d’Altafulla. Si és així, crec que és una badada immensa de l’alcalde altafullenc. En un tema sensible com aquest -i us asseguro que n’és molt, de sensible, que ho he patit!- s’ha d’anar amb peus de plom, i s’han de guardar les formes. No pot ser que l’alcalde del municipi afectat se n’assabenti per la premsa.

Però tampoc em sembla acceptable la resposta de l’alcalde de Tarragona. Diu que és una ocurrència, i fa la gracieta de dir que, si volen bons serveis, que Altafulla s’integri a Tarragona. I això no és de rebut. Sé que l’alcalde Viñuales, de vegades, diu que ell és un  noi de barri. En aquest cas, més aviat ha semblat un xulo de barri. Un alcalde -almenys la mena d’alcalde que vull per a la meva ciutat- no pot fer servir aquests arguments. Rebaixa ell mateix la part de raó que té.

En segon lloc, el que m’interessa més, les qüestions de fons. És pertinent demanar aquest canvi de límits?.

El primer que hauríem de constatar és que els límits municipals -aquests i tots- tenen un altíssim grau d’arbitrarietat i d’irracionalitat. Són molts els límits absurds, els enclavaments -un tros d’un municipi dins d’un altre terme- o les disfuncions de tota mena: un barri d’un poble al qual només es pot accedir des d’un altre poble però no del propi, un carrer on una banda és un municipi i l’altra banda un altre municipi, i tot de coses així.

El mapa municipal que coneixem és herència d’una barreja de termes tradicionals -fets ves a saber com- d’herències, de drets senyorials, o de dots matrimonials. A més, hem malmès la poca lògica que podien tenir a base de nous creixements, amb urbanitzacions a cavall de dos termes, o pobles que han exhaurit el seu terme. I també hem trencat aquesta lògica amb infraestructures que parteixen paratges abans unitaris.

Tot plegat, aconsellaria una profunda revisió per arreglar-ho, o, almenys, per a mitigar unes quantes disfuncions. Això és tan de sentit comú, que la llei municipal i de règim local de Catalunya estableix, va crear la Comissió de Delimitació Territorial, un òrgan tècnic, al qual encomanava la funció de:

“28.3 D'acord amb el que estableix l'article 27.3.c), la Comissió ha de formular les propostes de modificació dels mapes municipal i comarcal que consideri necessàries, d'acord amb els criteris establerts per les lleis.

Aquestes propostes poden servir de base tècnica per a les iniciatives d'alteració o de modificació de termes municipals o de demarcacions comarcals.

La Comissió s'ha de pronunciar sobre l'actualització dels mapes i, si s'escau, formular cada deu anys les propostes de modificacions que consideri convenients.”

Això, des del 1987, any d’aprovació de la llei. Sabeu quants cops ha formulat aquestes propostes? Cap. Ho havia de fer cada deu anys, i, per tant, el 2027 arribaria la quarta. Ni una.

És clar, quan es fa la política de l’estruç i no s’afronten els problemes... acaben sortint de qualsevol manera, com ara.

Vegem alguns casos de disfuncions per arreglar.

Un cas de disfunció problemàtic –no per ell, sinó per com ens compliquem les coses innecessàriament- és l’enclavament de la Rovira de Baix, un tros del terme municipal de les Llosses situat dins del terme municipal de Borredà. Ho podem veure en aquest mapa:



Aquest tros petit a la part de baix forma part del municipi amb el mateix color.

I quin és el problema? Doncs que les Llosses és a la comarca del Ripollès, i Borredà a la de Berguedà. O sigui, que corregir això –un enclavament de 331 ha, on només hi viu (o hi vivia) una persona- és canviar de comarca. Però, si això no fos prou, resulta que les Llosses és província de Girona, i Borredà és província de Barcelona, i ja sabem que les província són gairebé sagrades, i només es poden modificar per llei orgànica de les Corts espanyoles. Resultat de tot plegat?. L’enclavament s’ha quedat com estava, malgrat que tothom –veí, municipis, comarques, províncies i Generalitat- estava d’acord amb el canvi.

Un altra mena de disfuncions serien les sobrevingudes. Termes que no tenien cap problema, però que, per l’aparició d’una gran infraestructura, queden modificats. En tenim un ben a prop, entre Constantí i Tarragona. Vegeu aquest mapa:



Aquests dos petits triangles, un a sobre i un a sota de l’AP-7, són un tros de Tarragona i un tros de Constantí. Abans de l’AP-7, no passava res, però ara l’autopista –una línia de separació molt més visible i efectiva que una delimitació sobre el mapa- genera una situació en què, el sentit comú, aconsellaria una permuta entre els dos municipis. Clar que no sé si l’alcalde Viñuales no suggeriria integrar Constantí a Tarragona... 

En tercer lloc, té sentit la demanda d’Altafulla? Doncs sí i no. Seria raonable que el darrer tram del Gaià fos el límit? Estaria bé. Cal modificar els límits? Fem una mica d’història, també. Història recent: si allí hi ha veïns que reben els seus serveis d’Altafulla, el primer que ens hauríem de preguntar és com és que hi són, perquè allò és -hauria de ser, deuria ser quan s’hi van instal·lar- sòl no urbanitzable, i no hi haurien d’haver estat. D’una irregularitat, surten problemes així. Que la benzinera i el bufet d’Altafulla són en terme municipal de Tarragona? Em sembla més una qüestió de nom que cap altra cosa. Que l’estació de ferrocarril és en terme municipal de Tarragona?. Això és perquè, històricament, l’estació era compartida -em sembla que encara es diu Altafulla-Tamarit- i quan es va agregar el terme municipal de Tamarit a Tarragona, l’any 1950, va anar amb el terme. Si ha de servir de consol, l’aeroport de Barcelona és al terme del Prat de Llobregat... i el de Reus, en bona part, al terme municipal de Constantí.

(i, per cert, en una premsa -no recordo quina- es feia esment de l’agregació “imposada pel franquisme”. Certament l’agregació es va fer perquè el franquisme ho va voler, que és el que passa als règims autoritaris, però també ho va demanar l’ajuntament de Tamarit, que no es va voler agregar a Altafulla perquè, aleshores, Altafulla era gairebé tan pobra com Tamarit).

Vol dir tot això que no s’ha de fer res? Al contrari, crec que s’hauria d’afrontar d’una vegada una reforma del mapa municipal, si més no per a les disfuncions més evidents i que generen més problemes. I crec que aquesta no ho és. Per als problemes adduïts, un bon conveni entre ajuntaments, pel qual Tarragona -que és qui cobra els impostos d’aquests veïns- compensi els serveis que realment presta Altafulla, seria més que suficient. Si hi ha solucions senzilles, no ens compliquem la vida.

I si ens l’hem de complicar, que sigui per coses que valguin la pena.

(imatge manllevada de TAC12, que espero que no s'enfadin)


dilluns, 22 de gener del 2024

Europa, malgrat tot


 

Em recordo europeista des de sempre. Suposo que en part és per reacció, vaig enxampar els darrers anys de franquisme -vull dir amb una certa consciència del que passava- i Europa era tot allò que no era el franquisme: eleccions, llibertat, progrés... Després ja vas veient que no tot és de color de rosa, però la imatge, l’equivalència d’Europa amb tot això, ja m’ha quedat.

Per això m’he sentit molt identificat amb el que Timothy Garton Ash explica en un llibre magnífic, lluminós, titulat així “Europa” (malgrat que l’original és “Pàtries. Una història personal d’Europa”; un canvi molt significatiu).

Timothy Garton Ash és un historiador, periodista, politòleg... no sé exactament què, d’origen britànic i, segurament, l’anglès més europeu que hi pugui haver. El vaig descobrir ja fa força anys, a les pàgines del País, i ara darrerament -i amb menys freqüència del que jo voldria- a les de l’Ara. Els seus articles tenen dues grans virtuts: diuen coses, i estan ben escrits (i hi hauria d’afegir que estan ben documentats). Historiador de la contemporaneïtat, potser s’assemblaria -salvant moltes distàncies- al recent desaparegut (i ja enyorat) Joan B. Culla, però sense la saludable mala llet d’aquest.

Garton Ash és, a més d’europeista, un demòcrata liberal, una rara avis, ara que el mot liberal ha degenerat en espècimens estrambòtics tipus Milei o similar. Garton Ash és un absolut defensor de la llibertat de pensament, d’expressió, d’associació... sense reserves. És algú que defensa la societat civil, però no com a adversària de l’Estat o, per extensió, de tot el que és públic, sinó com a expressió de l’autonomia individual per a crear i per actuar en societat.

Per circumstàncies personals -des dels viatges d’estudi, en temps pre-Erasmus, fins al matrimoni amb una polonesa- té tirada a centreeuropa, i encara podríem dir que cap a la Mitteleuropa, en un sentit ampli, i això encara fa que m‘agradi més, perquè aquest món, el món de Mann, Josep Roth, Mahler, Canetti, Kundera, i tants d’altres, sempre m’ha fascinat.

Garton Ash té una visió optimista d’Europa, amb aquella fe que jo tenia als quinze anys (i que ara, en part, encara tinc, malgrat els esforços de la burocràcia de Brusel·les). Però una fe que vol ser lúcida, que no defuig els problemes i tensions, i que busca entendre què passa -fins i tot entonant mea culpa- i apuntant possibles solucions.

És també un d’aquells llibres que es poden llegir amb un atles obert al costat (és una de les crítiques: falten  mapes, al llibre) i amb una barreja de cròmica col·lectiva i d’història personal molt amena.

La casualitat ha fet que l’hagi llegit poc després de la mort de Jacques Delors, que fou president de la Comissió Europea en uns anys decisius (i reflectits al llibre). Confesso que no havia seguit massa Delors, més enllà de la seva presència en tots els volums que tinc sobre la presidència Mitterrand (que són uns quants!) però fa poc (dos anys, ara ho he buscat) vaig trobar les memòries de Delors en una llibreria de vell (un exemplar, per cert, que devia ser de l’aleshores eurodiputat convergent -i ara a l’òrbita del PP- Ignasi Guardans, de qui vaig trobar una targeta de vol al llibre, de quan les targetes d’embarcament eren de paper). Delors va ser, crec, el darrer responsable de la UE amb una certa idea d’Europa -per dir-ho en termes gaullistes- i amb un projecte ambiciós i capacitat de tirar-lo endavant. Sobretot si ho comparem amb les mediocritats -i alguna nul·litat- que l’han seguit: (Durao Barroso, Juncker, Santer, Prodi...). Llegint les seves memòries -amb les reserves que cal fer a les memòries- s’hi pot veure aquesta determinació, però també una trajectòria sempre ancorada en una concepció democràtica semblant a la de Garton Ash, amb respecte a l’indiividu però, sobretot, a l’individu capaç de fer coses en comunitat. No és casualitat, al contrari, la intensa militància sindical de Delors (un punt en comú amb Michel Rocard, també mes partidari del contracte entre iguals que no de la reglamentació “per dalt”) i això amb una idea del sindicat com a pacte lliure per  treballar per a la comunitat.

El llibre de Garton Ash -que d’això parlava- té un deix trist, perquè acaba en plena guerra a Ucraïna, aquell escenari, el de la guerra, que Europa volia conjurar amb la unitat, i amb una unitat cada cop més esquerdada. Davant d’això -i sense negar, al contrari, les moltes errades i mancances de la UE- ens proposa més Europa, no menys, sempre que aquesta Europa signifiqui el que l’europeisme de sempre, potser una mica naïf, ha volgut -hem volgut- sempre: més democràcia, més llibertat, més progrés, més justícia, més igualtat. Espero que aquest eurooptimisme, tan poc corrent, i que jo voldria compartir, se’n surti.

Un llibre molt recomanable.

(addenda: el llibre parla de les coses que han passat a Europa recentment: la crisi financera, les crisis sobre immigració, la pandèmia, les derives il·liberals a Hongria i Polònia, l'ascens de la ultradreta en diversos països, la crisi de Crimea, com a prèvia de la guerra d'Ucraïna... moltes coses. Ni una cita, ni tan sols referència indirecta, al que va passar a Catalunya l'any 2'017. No, Europa no ens mirava, ni ens mira. Hi ha molta feina a fer, en aquest camp.)

divendres, 22 de desembre del 2023

HUTS i habitatge a Salou, algunes dades interessants

 


Dimecres el Parlament va validar el decret-llei de regulació dels habitatges d’ús turístic (HUTS) amb el compromís de tramitar-lo com a projecte de llei i d’eliminar el topall de HUTS (el decret-llei l’estableix en 10 per cada 100 habitants) i reduir-ne l’àmbit d’aplicació, de manera que només s’aplicarà als municipis amb mercat tensionat, uns 140.

Això vol dir que aquests 140 municipis hauran de modificar el seu POUM per adequar-se al nou règim, però que aquesta adequació no necessàriament serà d’un màxim de 10 HUTS per cada 100 habitants, sinó que podrà ser amb més HUTS. I amb menys, és clar.

Això és bo o dolent? Doncs si és per respecte a l’autonomia local, seria bo, però ho hauríem de relativitzar, perquè es tracta d’una autonomia molt elàstica: quan convé, no s’exerceix. Per exemple, quan es diu que l’habitatge és competència de la Generalitat, i per tant, és aquesta la responsable que hi hagi o no habitatge assequible. Però quan la Generalitat adopta mesures per a fer efectiu el dret a l’habitatge – mesures, en plural, perquè s’han de fer moltes coses- aleshores no. N’hauríem de parlar, d’això.

Aquestes darreres setmanes no hem parat de veure reaccions en contra d’aquesta regulació dels HUTS, especialment provinents de les patronals del sector, i d’alguns ajuntaments turístics, amb les habitual declaracions apocalíptiques de misèria, atur, i pobresa, si tira endavant, i amb afirmacions que l’existència dels HUTS no té res a veure amb els problemes d’habitatge.

Segur? Potser algunes dades concretes, posades juntes, d'un municipi turístic proper ens ajudaran.

A Salou, segons el darrer cens d’habitatges (dades del 2021; no crec que hagin canviat molt) hi ha 31.523 habitatges, dels quals 11.639 habitatges familiars principals, i 19.884 habitatges familiars no principals. Segons la seva intensitat d’ús, hi ha 7.195 habitatges buits, 3.431 habitatges amb un ús molt baix, 6.548 habitatges amb un ús esporàdic, i 14.349 habitatges amb un ús habitual.

D’entrada he de dir que el cens d’habitatges del 2021 em genera molts i molts dubtes, i ja ho vaig dir  AQUÍ. Només cal veure, a més, que el mateix cens ens diu que hi ha 11.639 habitatges familiars principals, i 14.349 amb un ús habitual. La diferència de prop de 3.000 habitatges són apartaments, o segones residències o ús turístic amb ús intensiu? No m’acaba de quadrar. Però qualsevol que conegui Salou i les dificultats per accedir a un habitatge sap que no és cert que hi hagi més de 7.000 habitatges buits. Ni de conya.

Anem a una altra dada. Segons el registre de la Generalitat, amb dades de 5 de desembre de 2023, a Salou hi ha 7.112 HUTS. Els 7.195 habitatges buits? No crec, francament. En tot cas, sobre el total d’habitatges de Salou, això vol dir que els HUTS són el 22.56% dels habitatges de Salou de tot tipus. Si això no és significatiu, ja em direu. Per cert, a la mateixa data, a Salou, consten 542 apartaments turístics, i això em sembla molt poc.

Més dades interessants? Entre el 2016 i el 2023, el preu mitjà per m2 de l’habitatge nou va pujar un 83.39%, i el de l’habitatge usat un 73.69%. No he calculat l’IPC, però segur que no va pujar el mateix.

I encara una altra dada: la renda familiar disponible bruta per habitant, a Salou, és el 73% de la mitjana de Catalunya. Per a comparar, el Tarragonès és el 86% de la mitjana de Catalunya.

Les tres dades juntes:

El 23% dels habitatges de Salou, incloses segones residències, són HUTS.

El preu de l’habitatge s’ha incrementat més d’un 70% en 8 anys.

A Salou, de mitjana, tenen una renda un 27% inferior a la mitjana de Catalunya,

Menys habitatges disponibles, més cars, i la gent més pobra.  

Si algú no hi veu la relació, i la necessitat de posar-hi remei, ja m’explicareu. I que consti que amb la limitació dels HUTS no s’arregla tot, però sí que comencem a fer coses.

 

dijous, 30 de novembre del 2023

Joan B. Culla, in memoriam

 


No vaig conèixer personalment Joan B. Culla, tot i que crec haver-lo vist -no crec que saludat- en algun dels congressos on he participat, i als quals era assidu. Sí que n’he estat molt lector, no únicament dels seus magnífics articles de premsa -sempre incisius, amb una molt saludable dosi de mala llet- sinó també dels seus llibres, des de les recents memòries o la biografia del pare Morgades de Poblet (que vaig trobar una mica fluix, i com si fos per complir un encàrrec) fins als canònics i excel·lents estudis sobre Lerroux, i sobre el catalanisme d’esquerra i el grup de l’Opinió, reformulacions de les seves tesi doctoral i tesina de llicenciatura respectivament (parèntesi: comparar l’ambició, la densitat i el treball d’aquesta tesina amb els actuals treballs de fi de màster és terrorífic i preocupant).

Culla, com a opinador, ha estat una rara avis, a causa del seu rigor extrem amb les dades, una memòria i documentació abassegadores, una integritat absoluta amb qui jugava net, encara que no hi estigués d’acord. Recordo un article seu on, de passava, defensava algú crític amb Israel perquè, deia, fa una crítica legítima a un govern, no una desqualificació per se.

Aquesta integritat i llibertat personal es distingia, sobretot, de l’ampli espectre de la sociovergència, d’aquesta entente cordiale que es repartia el país i feia veure que es barallava, i també -però això ja no pintava massa- de l’asfíxia del discurs nacional d’un soleturisme caricaturitzat. Culla sabia molt bé, perquè era la seva realitat familiar, que també hi ha un catalanisme popular, absolutament allunyat de les simplificacions d’un pseudomarxisme superficial i d’aquell carlisme nacionalcatòlic de part del pujolisme. En Josep Termes hi tenia molt a veure, en aquesta visió.

Potser és això el que explica que els màxims exponents de la nostàlgia sociovergent -la Vanguardia i el País- hagin recollit el seu traspàs amb aquella expressió de perdonavides de qui encara es creu que pot donar carnets de progressia i de bona ciutadania.

La Vanguardia, en una peça de Joan Esculies (i això em sap greu, perquè el tinc per un magnífic historiador) no s’està de dir que “es va fer expulsar del País”, potser per dissimular que la Vanguardia té cua de palla en matèria de censura a articulistes (Xavier Antich, Gregorio Moran). I al País, l’intel·lectual orgànic de la transició 2.0, en Jordi Amat, practica la condescendència, passa per alt la censura al seu diari, i li perdona -oh, gràcies magnànim senyor!- que s’acostés a l’independentisme.

Per sort, de Culla ens queden el seu exemple i els seus llibres, entre els quals espero una tria d’articles. També voldria un relleu a la seva alçada, però no en veig cap.

Gràcies per tot, Joan B, Culla.


diumenge, 26 de novembre del 2023

La gran innovació metropolitana!!!!!!!

 


El passat divendres, el Mes Tarragona publicava una peça sobre l’àrea metropolitana de Tarragona, segons un avanç de l’estudi encarregat per la Diputació (s’han afanyat molt, a fer-lo!). Segons sembla, l’abast d’aquesta suposada àrea metropolitana seria, en una primera fase, de vuit municipis: Tarragona, Reus, Cambrils, Vila-seca, Salou, la Canonja. Constantí i Valls. I, en una segona fase, s’hi afegirien dotze municipis més. Ho podem veure al mapa (extret de Mes Tarragona).

M’esperaré a veure l’estudi definitiu, sobretot per a conèixer els criteris de delimitació, però no puc menys que felicitar-los per la gran innovació que han fet a la geografia urbana: l’àrea metropolitana discontinua!!!!!!