Sobre Mas d'en Sordé a l'Ajuntament de Tarragona, i de les mancances del debat

En la somorta, previsible, i anodina vida municipal tarragonina acabem de tenir un petit episodi polèmic, amb intervenció exaltada i tot. Divendres passat, al plenari municipal, s'aprovava una modificació del POUM consistent en el canvi del programa d'actuació d'una de les actuacions, la corresponent al PP.43, Mas d'en Sordé.

La polèmica no va venir del fet que hi hagués interpretacions diferents sobre la conveniència o no d'aquesta actuació -que és absolutament legítim- sinó dels arguments adduïts per part de l'oposició, uns arguments que, per dir-ho amb suavitat, no encaixaven amb la realitat del tema a debat. Vaja, que no sabien el que es deien.

El que se sotmetia a l'aprovació del plenari era passar el PP.43 del tercer sexenni al primer sexenni 2013-2018, més algunes modificacions normatives menors. Per tant, no el caràcter urbanitzable o no del sector, ni les determinacions bàsiques d'aquest (delimitació, edificabilitat, qualificació, sistema d'actuació, etc). Aquestes determinacions ja vénen establertes al POUM, i no eren objecte de discussió en aquell expedient.

Això no vol dir, és clar, que no puguin ser discutides. És absolutament legítim estar en desacord amb totes o algunes d'aquestes determinacions. Només faltaria. El que no és admissible és argumentar-ho amb dades que no es corresponen a la veritat.

I què va passar al Ple? Van ser dues les afirmacions de part de l'oposició, que poden ser discutides, a un nivell diferent. Per una banda, l'afectació o no de l'Anella Verda. Per l'altra, l'afirmació que al PP.43 s'hi promouen xalets i edificació dispersa. Anem per parts.

Sota el nom d'Anella Verda trobem dues realitats. Una, de caràcter legal: aquells espais que el POUM de Tarragona qualifica d'Anella Verda, en els termes de l'article 369 de la normativa del POUM, que diu:

“Article 369. Regulacions específiques pel sol inclòs dins l’àmbit de l’Anella Verda (clau AV).

1. Els sòls inclosos dins de l’àmbit delimitat com a anella verda es regiran per les respectives qualificacions urbanístiques que els hi correspon.

2. Aquests sòls seran objecte de gestió per part de l’Ajuntament, de manera específica, directa o indirecta, en la forma que es determini, d’acord amb els següents principis:

- Preservar l’Anella Verda com a espai lliure al servei de la població, amb una gestió sostenible dels recursos, de manera integrada. Aquesta gestió integrada anirà dirigida a assegurar la connectivitat ecològica, paisatgística i social de l’Anella Verda, i podrà fer propostes en àmbits externs que facilitin aquests objectius, especialment als àmbits costaners i als sectors del sòl urbanitzable adjacents, que, no obstant això, es regiran per les seves regulacions específiques.

- Generar pautes d’ús d’aquests espais en benefici de la ciutadania, des del punt de vista educatiu, cultural, esportiu, turístic i de lleure.

- Facilitar la gestió sostenible dels espais naturals, d’acord amb els objectius generals de l’Anella Verda, en concertació amb la propietat privada.”

I els sòls són els que figuren al plànol d'ordenació corresponent, el plànol Sèrie 04. Qualificació del sòl no urbanitzable – e:1/10.000. I, segons aquest plànol, els sòls del PP.43 no són inclosos a l'Anella Verda. Això pel que fa a les determinacions amb valor normatiu.

Una altra cosa és considerar que morfològicament, aquests sòls també haurien de ser dins de l'Anella Verda, una consideració absolutament legítima, i segurament molt raonable. Perquè, doncs, si morfològicament hi haurien de ser, no hi són normativament? Doncs perquè en el procés del POUM vigent, a l'hora d'introduir-hi l'Anella Verda, es va fer un càlcul possibilista: incloure-hi tot allò que, segons el mateix POUM -aleshores ja en una fase molt avançada- no fos ja classificat d'urbà o d'urbanitzable, especialment si era una classificació ja heretada i amb possibles problemes d'indemnització. Una decisió possibilista, similar a la practicada a l'hora del planejament territorial de Catalunya, que va assumir el sòl ja prèviament classificat d'urbà i urbanitzable a l'hora de configurar el sistema d'espais lliures.

No cal dir que és absolutament legítim considerar que aquests sòls -n'hi ha més- també havien de ser inclosos a l'Anella Verda, però el que no es pot fer -i em temo que això va passar al Plenari de divendres- és barrejar ambdós conceptes. Això només  crea confusió, i no seria admès en una altra mena de debats.

L'altre punt és més clar. Les afirmacions que allí hi van xalets, acompanyades del retret que “el 60% sigui d'aprofitament privat”.

Per contrastar això, cal anar a la font, que és la fitxa normativa del PP.43, on es recullen totes les determinacions que haurà de complir el futur Pla parcial.  Totes, no unes quantes, triades a la carta. Totes.

Què diu la fitxa? Doncs l’edificabilitat bruta màxima (0.1 m2/m2; és a dir, 47.430 m2 de sostre corresponents als 474.300 m2 de superfície del sector) densitat bruta màxima (5 habitatges per ha; és a dir, un màxim de 237 habitatges) cessions (les previstes a la llei, amb un mínim del 40% per a sistemes i un màxim del 60% per a ús privat), el sistema d’actuació (reparcel·lació de compensació bàsica) i les tipologies (habitatge unifamiliar aïllat, aparellat i/o en filera, plurifamiliar).

Ep! Habitatge unifamiliar aÍllat! Aleshores vol dir que sí que hi podrien anar xalets? No ens posem nerviosos, recordeu que cal llegir tota la fitxa i complir totes les determinacions.

Què més diu la fitxa? Doncs una cosa com ara la següent:

“Tot l’aprofitament privat es localitzarà a la zona discontinua del sector situada més al nord, a tocar dels sectors residencials desenvolupats del terme veí.”

És a dir, que els 47.430 m2 de sostre màxim, traduïts en un màxim de 237 habitatges, s’han de situar exclusivament en la part del PP.43 del N, que té una superfície de 100.700 m2. Una superfície que, si hi comptem la vialitat i serveis necessaris, és impossible que pugui contenir 237 parcel·les per a 237 xalets.

Clar, cal llegir tota la fitxa i fer quatre números. Podria haver-hi una proposta mixta, amb xalet i plurifamiliars? Podria, sempre que es respectin els màxims –sostre i densitat- i es facin encabir en els 100.700 m2 de la zona discontínua, però pensem també que, a més xalets unifamiliars, més carrer i, per tant, menys parcel·les.

Però encara hi ha més coses.

Si a més de mirar la fitxa ens mirem l’expedient que es votava –i seria d’esperar que els nostres representants a l’Ajuntament es mirin i estudiïn les coses que voten, oi?- i, sobretot, ens el mirem sencer, veurem que hi ha, entre d’altres coses, l’Annex 1, que recull l’estudi d’avaluació de la mobilitat generada del futur Pla parcial. I a la pàgina 10 d’aquest  Annex un quadre que recull superfícies i sostres de zones i sistemes. És aquest:

O sigui, que ja sabem que el Pla parcial tindrà 13 habitatges unifamiliars aïllats -13- més 2 que podran ser equipament privat, més 6 ja existents. Total, 21. La resta fins als 237 -216- en blocs de 6 i 9 habitatges. Això no és “una urbanització de xalets”. Ni és ocupar el 60% del sòl, com sembla entendre algú del plenari (però ja entenc que la distinció entre zones i sistemes deu ser molt complicada).

Vol dir tot això que no es pot estar en contra del que suposa el PP.43?. De cap manera. Em  sembla absolutament legítima la posició contrària a aquesta urbanització i els qui s’hi oposen tenen tot el dret a defensar-ho. Però el que no em sembla ni raonable ni simplement presentable és que no sàpiguen defensar-ho més enllà de quatre tòpics generalistes, i encara menys adduint dades equivocades que posen de manifest una supina ignorància de la realitat i del tema concret de què es tracta. Espero, de les persones que seuen al Plenari municipal –de totes- un mínim sentit de la responsabilitat, i saber de què parlen.

Qui hagi tingut la paciència de seguir aquest blog haurà pogut veure, en temes més urbanístics, la voluntat d’aclarir conceptes, de concretar dades, de puntualitzar, mes enllà d’un simple “a favor o en contra”. Això es pot veure especialment en tota la llarga sèrie sobre BCN World, i també es podia veure en els apunts sobre la Budellera. Crec que tenim dret a exigir que els debats –absolutament necessaris- es facin sobre dades fidedignes i no sobre hipòtesis, especulacions, o tergiversacions. La ignorància, que és molt atrevida, no hauria de tenir lloc en aquests processos. Admetríem un debat sobre pressupostos en què es confongués la despesa corrent i la despesa d’inversió, o simplement que fes les sumes malament? Jo, almenys, no ho admetria. I en urbanisme, tampoc.

Espero, de l’actual oposició –o, si més no, de part de l’actual oposició- que tingui voluntat de govern, i això vol dir demostrar la capacitat d’entendre les matèries a debat i d’aportar solucions pròpies. I, en aquest tema del PP.43, n’hi ha, a diversos nivells.

Què hagués fet jo, de ser regidor de l’oposició?

D’entrada, tenint en compte que s’hi ha aprovat un canvi en el programa d’actuació, qüestionar el programa d’actuació, i intentar fer-ne una revisió més àmplia. Em sembla especialment important, perquè crec que és la via per a una inflexió en el POUM, absolutament necessària, sense encarar un procés complet de revisió, que a curt termini veig inviable i que, pels ritmes temporals que té, no permetria resoldre bé alguns problemes que poden venir.

Crec que, des d’una òptica de govern –i, insisteixo, entenc que aquesta hauria de ser la voluntat dels que ara són a l’oposició- cal avançar-se als problemes i no esperar a tenir-los a sobre. El sexenni 2019-2024 és a la cantonada, i una modificació ara del programa d’actuació permetria guanyar temps i emprendre la modificació del POUM, en una primera instància, i avançar feina per a la revisió que també caldrà fer. Qui vulgui saber-ne més, ho pot llegir més desenvoluipat aquí. 

Més a curt termini, i específicament per al PP.43, hagués intentat condicionar-ne l’execució (això es pot fer també quan es tramiti el Pla parcial) en el sentit de posposar els habitatges a l’efectiva rehabilitació de Mas d’en Sordé i al real ús hoteler. Al capdavall, aquest –l’hotel de categoria, de cara a un turisme d’alt nivell- és el que més es pot adduir com a interès general –i jo crec que ens interessa, a Tarragona, tenir aquesta mena d’hotel i de turisme, encara que altres opcions també són legítimes, és clar-. Condicionar l’efectivitat dels habitatges a l’hotel és assegurar-se –o intentar-ho- que no s’haurà utilitzat l’hotel per com a excusa. És una manera de fer similar a la de l’aleshores director general d’Urbanisme, Joan Anton Solans, a la dècada dels vuitanta, amb els camps de golf, que sempre anaven enganxats a una urbanització: primer el camp de golf, i després la urbanització, i així queien pel camí uns quants projectes absolutament especulatius.

Això és el que jo hagués fet, de ser regidor a l’oposició. Ja em faig el càrrec que això suposa llegir-se els expedients, llegir-se i interpretar les fitxes del POUM, i és incompatible amb la improvisació i amb la frivolitat. Cadascú sap què vol, sap o pot fer.

Més notes provisionals: Va per llarg, però anem bé (per ara)

Ara fa uns dies, i arran de la decisió del tribunal de Schleswig-Holstein sobre l'euroordre d'extradició del President de la Generalitat, vaig escriure que em temia que la justícia espanyola (oximoron) no perdria l'oportunitat de perdre una oportunitat, com es deia de l'OLP. Vistes les reaccions governamentals i de la caverna mediàtica, sembla que el sostenella i no emmendalla és la tònica dominant.Cap novetat, doncs, per aquesta banda. 

Però crec que, amb matisos força diferents, seria bo que l'independentisme -en la mesura que podem parlar d'independentisme i no d'independentismes, que seria més lògic- no badés i no perdés oportunitats. Que algunes n'ha -n'hem- perdudes, també. 

No és cap secret, o no hauria de ser-ho per ningú, que s'han comès unes quantes errades tàctiques: desaprofitar el capital polític de l'1-O a nivell internacional potser seria la més evident, però també hi ha hagut relliscades verbals -una crítica agra a la UE, que ara es gira en contra- i més. Afortunadament, l'estultícia del govern espanyol i del Llarena y sus mariachis, sempre tan passada de rosca, ens permet recuperar-nos, però això no és un bon senyal, perquè ens caldria una mica més de calma -d'aquell keep calm- i no atabalar-nos a les primeres de canvi, i poder, així, millorar posicions. No és un bon símptoma que ens recuperem per les errades dels altres en lloc d'encertar-la més nosaltres. Una estratègia basada en l'acció i reacció no és bona. Ara he llegit que algú argumentava que no s'havia de fer Govern perquè si això és el que demana Felipe González, hem de fer el contrari. Argument molt pobre i  que regla l'agenda política a l'adversari. No anem bé, si anem així.

En canvi, m'ha semblat molt adequat el to de la roda del premsa del President a Berlín (el to sí; la posada en escena, un desastre: de veritat no hi havia res més, fins i tot amb la precipitació ineludible,que aquella mena de centre cívic desangelat, amb una cadira de plàstic i un micro de parròquia de poble?). Gens de cabreig, quatre idiomes, oferta de diàleg sense condicions... i a veure com ho entomen. Molt bé. 

Em sembla encertat perquè sempre he cregut que aquesta partida es juga a l'exterior. És evident que cal diàleg i pacte, i sempre es parla i es pacta amb l'adversari, si no, no té sentit. Però com que l'adversari no vol, caldrà que algú, amb més força que nosaltres, l'hi obligui. I això serà quan ens haguem carregat -encara més- de raons que siguin mínimament convincents per aquest algú. Hola senyora Merkel. 

Això comença a passar, és evident el gir de l'opinió publicada a Europa, i perceptible -però menys- el canvi en el llenguatge i l'atenció dels governs. Hi ha una irritació sorda envers el govern espanyol per matusser, i no necessàriament simpatia cap a l'opció independentista, però sí cap a l'opció d'alliberar presos, d'alleugerir la càrrega judicial, i de reconeixement del fet nacional català i d'un tractament diferent d'aquest fet.

Això, és clar, no és tot el que voldríem, però crec que és una magnífica oportunitat, d'aquestes que -ara ens toca a nosaltres- no es poden perdre. No ho espatllem, doncs, amb imatges de pneumàtics cremant -encara que no els encenguem nosaltres, no ho posem fàcil als provocadors- i no ho espatllem demanant -o exigint, pitjor- el que Europa, ara mateix, no pot ni vol fer. Les provocacions, de totes menes, aniran en augment: des de més detencions arbitràries -gent vinculada als CDR, ara mateix- fins a batalles ridícules contra llaços grocs. El que sigui per aconseguir que algú caigui en el parany i tingui una reacció que puguin intentar vendre com a violenta, o bé que dediquem més temps a matar-nos entre nosaltres que no pas a encarar-nos amb l'adversari. 

Això va per llarg, i cal, ara, consolidar posicions -unes posicions molt més avançades del que ens pensem, o sembla que ens pensem- i reforçar tots els fronts: l'internacional -i això crec que s'està fent bé- però també l'institucional, i aquí cal recordar que l'estructura d'estat que tenim més a l'abast de la mà és la Generalitat, que és el que més s'assembla a un estat, i que no hauria d'estar ni un minut més en mans d'aquella insignificància del Millo. I no oblidem mai el front social, el d'ampliar majories. Parlar amb tothom -que sigui un altre el qui no vol parlar, com és ara un altre qui no vol diàleg, però no nosaltres-. No ens podem permetre que se'ns acusi -i encara pitjor, que sigui veritat- de negar-nos a parlar amb qui sigui. Ja vaig escriure fa un temps que hi ha un milió cent mil catalans que han votat una opció que, per sobre de qualsevol altra cosa, és antiindependentista. Per convicció uns, per anticatalanisme uns altres, però crec que, la majoria, per por al que creuen que pot ser la independència. Aquesta gent -tota la que no s'autoexclogui, que n'hi ha- són també catalans, i hem de saber perquè tenen por, o què els preocupa, hem d'escoltar molt, i ho hem de fer sense paternalismes ni suficiències. No cal dir que amb més motiu cal parlar, escoltar i seduir les opcions que no són independentistes, però no són radicalment anti (ja en vaig parlar aquí). 

En definitiva, que si fa quaranta anys en Jordi Carbonell deia que la prudència no ens faci traïdors, també hauríem de pensar que la impaciència no ens faci potiners (i deixar una mica arraconat aquest llenguatge de traïdors, i les metàfores de les monedes de plata, i altres ximpleries).

Va per llarg, però anem bé, molt més del que de vegades ens pensem. Paciència, i a picar pedra.

(imatge manllevada de www.ara.cat)

"Parce que c'était lui; parce que c'était moi"

"Parce que c'était lui; parce que c'était moi"

Això va respondre -o escriure, no ho sé, la meva erudició és molt limitada- Michel de Montaigne quan li van demanar les raons de la seva amistat amb Étienne de la Boétie. Perquè era ell, perquè era jo. No calia donar més explicacions.

Això ve a tomb perquè avui, dimecres 4 d'abril, i si no m'erro, algú ha d'anar a declarar, com a investigat, i per un ema urbanístic, davant del jutjats de Tarragona. Aquest algú -Josep M. Milà, que és el que surt a la foto- és amic meu, i ni que sigui des d'aquest blog d'estar per casa vull fer-li costat en aquests moments.

Podria donar moltes raons. Fa molts anys que ens coneixem, que hem treballat junts. Ens hem aguantat moltes coses, ens hem ajudat -molt més ell a mi que no a l'inrevés- n'he après moltíssimes coses, i és algú a qui respecto i estimo.

Ara es veu emmerdat -no se m'acut cap altre nom- en una maniobra política, d'aquelles que embruten el nom de la política, per gent que quan li convé és molt amiga dels jutges i dels fiscals. Em podria allargar molt sobre aquest tema, sobre les incongruències que l'envolten, sobre qui ha fet malament què i què està mal regulat i possibilita enrenous com aquest. Però m'és igual. No cal. No em cal.

De manera que quedi clar per ell, que espero que ja s'ho pensés, i per a tothom que llegeixi això, que li faig costat, que li vull dir que no està sol.

I això només perquè és ell, perquè sóc jo.

(foto: presentant el pla d’equipaments de Tarragona. L’única foto on sortim plegats. Al cap de gairebé quaranta anys de tractar-nos, no en tenim cap més.)

Jordi Tiñena, in memoriam

Un record per a Jordi Tiñena, escriptor tarragoní. Vaig saber d’ell fa molt de temps, en alguna d’aquelles aventures polítiques de la transició, vinculat més o menys a una de les moltes esquerres que pul·lulaven pel país. Després, anava sabent d’ell com a escriptor, i més esporàdicament com habitual signant de manifestos i de posicionaments, sempre amb el país –amb els països, i ja ens entenem- i, com deia aquell, al costat bo de la barricada. 

No puc dir que en fos amic, però sí prou conegut per aquesta amable dedicatòria, que va una mica més enllà de la formalitat del Sant Jordi. Un molt bon llibre, el comediant de Perpinyà.

En Jordi ha estat –és dur conjugar el verb en passat, ara- un d’aquells escriptors sòlids, em temo que sense el reconeixement merescut, fins i tot a casa. Tinc la sensació que la barreja de mesquinesa i de provincialisme que fa que Tarragona no consideri prou la seva gent no ens permet veure trajectòries interessants de persones que són les bases que permeten parlar d’una cultura.

A més, hi ha la feina com a prescriptor, feta al llarg de més de trenta anys de docència. No sabem, ara, si  d’aquí un temps sortirà algú amb renom, al món de les lletres, que quan li preguntin d’on ve digui “vaig tenir un bon professor de literatura, a l’institut, en Jordi Tiñena”. Podria ser molt bé, i seria, també, un magnífic llegat.

Gràcies per tot, Jordi. Que la terra et sigui lleu.

Més notes provisionals: no ens equivoquem.

Més notes provisionalíssimes, perquè els esdeveniments es precipiten, tot canvia, i, a la vegada, tot mereix comentaris, que acaben obsolets abans de ser escrits i tot. Sobre el que està passant (escrit dilluns 26, a primeríssima hora del matí) algunes notes disperses:

No ens equivoquem d’adversari 1. Ahir vaig ser a la concentració a la plaça Imperial Tàrraco. Si ja divendres es respirava molt de cabreig, ahir encara més. això pot fer comprensibles algunes reaccions –xiulets, llançament d’ous, talls de carretera- però no els fa indiscutibles. Tinguem clar qui és realment l’adversari, i no ens confonguem. L’adversari és l’estat espanyol –no Espanya- i especialment aquest magma feixista – funcionarial – mediàtic que talla el bacallà des dels temps dels reis gots com a mínim. L’adversari, doncs, no és cap de les opcions independentistes, encara que no estiguem del tot d’acord amb la tàctica que segueixin.

Els radicals francesos, quan encara no eren dominats pels neocolonialistes algerians i per aprofitats diversos, tenien un lema “pas d’ennemi a gauche”. Cap enemic a l’esquerra.  Sobren, doncs, els retrets a la CUP per no haver investit Turull dijous passat, els retrets a Turull per un discurs no explícitament independentista –pronunciat sabent que el posava a tret per anar a la presó: un respecte, doncs- sobren els retrets al president del Parlament per no investir Puigdemont –qui investeix és el Parlament, no el president, no fotem-. Sobra tot això.

No ens equivoquem d’adversari 2. Ahir hi va haver –no només a Tarragona- xiulets i retrets als Mossos. Cal recordar, a alguns, que uns dels primers damnificats del 155 van ser el conseller d’Interior i el major Trapero? Cal recordar que han desmuntat la cúpula dels Mossos i que el màxim responsable polític és aquella desferra humana del Millo? No confonguem entre qui dóna les ordres i qui les executa, per molt que alguns hi posin més entusiasme del previsible.

També hi va haver xiulets i pancartes antieuropees, i això és un error majúscul. Europa, la pressió exterior, és un punt fonamental. A veure si entenem dues coses (almenys dues; n’hi ha moltes més que necessiten ser enteses). Una: Europa és més que la Unió Europea, i la UE és més que la Comissió. Europa és també el Parlament –on es van movent coses- i és, sobretot, una opinió pública. Que mitjans importants d’Alemanya siguin molt crítics amb el govern espanyol, o que el rector de la universitat de Glasgow, i reputat defensor dels drets humans, assumeixi personalment la defensa de Clara Ponsatí és significatiu. Dues: les relacions internacionals tenen els seus ritmes, temps, i formes. Si algú esperava que alguna cancelleria europea es comportes i parlés com un membre del CDR, s’equivoca. Hi ha hagut moviments, i segur que n’hi ha molts més dels que pensem. Al capdavall, a Alemanya no li és cap favor trobar-se amb aquest problema a casa, però també li és una excusa perfecta per a fer més pressió per a plantejaments polítics i no judicials.

No ens equivoquem d’adversari 3. O més aviat de formes. Entenc que el cabreig porti a fer accions més contundents, però també penso que quan l’estómac demana alguna cosa així, és senyal que cal comptar fins a una xifra alta. O sigui, cap fred. De veritat pensem que tallant una carretera aconseguirem res que no sigui emprenyar el que no pot circular?. Ho puc arribar a entendre en el marc d’una acció mes coordinada per aturar el país -una acció que, ara per ara, no veig possible- però no estic convençut que sigui realment útil tal com s’ha fet.

No ens equivoquem d’adversari 4. Això va, sobretot, de democràcia i de llibertats. Per convicció i per conveniència. Perquè ho crec així, i perquè estic convençut que és el millor argument per a guanyar amics, ja sigui a l’exterior, que és on es juga la partida decisiva, ja sigui a casa, on cal reforçar les majories. L’1-O hi va haver molta gent que no pensava votar i ho va fer escandalitzada per la violència policial, i ho vam celebrar, i ho hem venut –i està bé haver-ho fet- com un èxit i una mostra del caràcter profundament democràtic del referèndum. Aquesta és la via: no demanem que se sigui independentista, sinó que se sigui demòcrata i s’accepti que aquesta qüestió s’ha de decidir democràticament pel vot dels catalans i catalanes, i això és un argument que al món és molt més ben rebut. Dissabte, en la formulació o crida o el que fos del front democràtic contra la repressió i per les llibertats, ja hi havia algú més: benvingut sia, i cap retret. I encara hi falta gent, i cal convidar més que no pas retreure. Ja entenc que passar de fer-se selfies amb el Millo i no dedicar ni una mirada als familiars dels presos, a firmar en contra de la repressió pot ser una passa molt dura per a segons qui, però em nego a pensar que tota la militància -i molt menys tot l’electorat- del PSC és així. No els posem fàcil quedar-se a la banda dels Llarena y sus mariachis. Encara que costi.

En canvi, poder presentar l’independentisme com un conjunt desunit, violent i antieuropeu és una victòria per a l’estat espanyol, i gairebé una garantia per a la derrota. Si aconsegueixen que un 10% de l’independentisme es desanimi i es desmobilitizi i un altre 10% s’espanti davant d’un tercer 10% radicalitzat en les formes, ja tenen la feina feta: un independentisme que ja no és transversal, reduït a unes proporcions suportables i inofensives, i que sempre podran presentar amb imatges violentes. I ja podríem plegar.

Last but not least. Això va per llarg. Cap fred, comptar fins a un munt, i no equivocar-se, que ens hi juguem molt.

"Pueden hablar catalán"

Els mitjans de comunicació ens han explicat que el ministeri de defensa espanyol ha elaborat l’anomenat “Proyecto conocimiento de la Seguridad y la defensa en los centros educatives. Materiales curriculares. Educación primaria”

Aquest projecte és el que preveu introduir el pasodoble “Banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda” a les escoles, i amb això ja ens podem fer una idea de l’altíssim valor pedagògic que suposa. Però hi ha més coses, en aquest document.

La unitat 10 i darrera, titulada “Las fuerzas armadas y las fuerzas y cuerpos de seguridad de España” pretén donar a conèixer les diferents unitats, i explicar, arreu, que també existeixen els Mossos d’Esquadra, la Ertzaintza, la policia foral navarresa, o la policia canària. Tenint en compte el desconeixement que hi ha, no està malament que s’expliqui que els Mossos són una policia com una altra, i encara estaria millor que fossin tractats així, però no és aquesta la qüestió.

El document conté una sèrie de propostes d’activitats pedagògiques: simulacions, recerca de documentació, etc. Una de les activitats, per als més menuts, són uns mots encreuats, molt simples, en els quals es donen pistes i cal posar el nom de la policia. Les pistes són molt fàcils, i, per exemple, per a identificar la policia canària, es diu que “cal anar a unes illes per a veure-la”.

I com identifiquen els Mossos d’Esquadra? Doncs amb una pista demolidora:

“Pueden hablar en catalán”

I es queden tan amples.

No sé si m’emprenya més la profunda ignorància de l’afirmació o la immensa prepotència i menyspreu.

Poden parlar català. O sigui, els donen permís, com una graciosa concessió, perquè parlin català. No és un dret de tots els ciutadans de Catalunya, ni tan sols que els funcionaris públics a Catalunya coneguin almenys dues de les tres llengües oficials. És una concessió que, en la seva infinita bondat, fan els que són els amos de les llengües, els que decideixen per nosaltres. Es veu que els haurem d’estar agraïts, que ens permetin –bé, als Mossos- parlar en català. Gràcies, senyor, moltes gràcies, i disculpi les molèsties.

Però encara hi ha més. els que “Pueden hablar en catalán” (cosa que cal avisar, per exòtica, no fos cas que una criatura no catalana vegi un Mosso, el senti parlar, i es meravelli pel fet que no parli en espanyol) aquests que poden parlar català –que en tenen el permís, o que pot ser, vejats miracles, que parlin català- són els Mossos. Cap altra policia. La policia nacional o la guàrdia civil, encara que siguin presents a Catalunya –i ja vam veure que molt presents!- no poden parlar català, es veu. No sé si no en tenen el permís, o n‘estan impossibilitats per natura, però ha de quedar clar que si un uniformitat que sembla ser un policia parla català no pot ser, de cap manera, un policia nacional o un guàrdia civil, malgrat que visqui i treballi a Catalunya, perquè ja se sap que això del català és una raresa “autonòmica” però que de cap manera és assumida com a pròpia per aquesta soi-disant Espanya constitucional,  moderna, plural i democràtica.

En fi, gràcies per deixar-ho tan clar.

POUM de Tarragona, un altre capítol

El POUM de Tarragona és una caixa de sorpreses. Encara no refets d'una tramitació que deu tenir el rècord Guiness de les tramitacions -setze anys- ens trobem, ara, que el Tribunal superior de justícia de Catalunya ha resolt anul·lar-lo i deixar-nos sense aquest planejament urbanístic, i, de passada, restaurar de iure -no sé fins a quin punt és possible fer-ho de facto- el pla anterior.

M'apresso a dir que, ara per ara, només tinc la informació publicada als mitjans de comunicació, però no he vist la sentència. Pot ser perfectament, doncs, que se m'escapin molts detalls -els detalls són importants- i que no totes les interpretacions puguin ser del tot ajustades. Demano disculpes avançades, doncs.

Pel que sé, el TSJC anul·la el POUM per dos motius:

• La manca d'un informe de l'autoritat competent en matèria de planificació d'hidrocarburs.
• La inviabilitat econòmica del sector en qüestió -el PP.40- atès el canvi de les condicions del mercat immobiliari.

Sobre això, alguns comentaris. 

Per començar, em permetré -disculpeu- la vanitat de l'autocita. L'abril de 2017, parlant de la possible revisió del POUM, escrivia (les negretes són d'ara):

“Hi ha, però, una tercera possibilitat, que anomeno la possibilitat nuclear: que el POUM quedi derogat ipso facto. Això és possible? Doncs sí. I no remotament (però tampoc és una seguretat). Perquè nuclear? Perquè ho anul·la tot, i ens deixa en la intempèrie urbanística pràcticament sense avís.

Quan el POUM va ser aprovat definitivament, va ser objecte de diversos recursos, de tota mena. És una possibilitat que té tothom- la ciutadania, empreses, societat civil- si consideren que hi ha aspectes que vulneren la legalitat. Com que un planejament urbanístic –sobretot en una ciutat complexa com Tarragona- té molts elements, i com que tenim una normativa també complexa, no sempre clara, i de vegades contradictòria, és fàcil fer interpretacions segons les quals hi ha aspectes no legals. De fet, a més de fàcil, també és probable que sigui veritat. Fins aquí, doncs, la normalitat.

Alguns d’aquests recursos ja fa temps que duren –fins i tot pel peculiar sentit del temps que té la justícia- i podrien ser sentenciats aviat. I aquí tenim el risc. Darrerament, el Tribunal superior de justícia de Catalunya ha tombat uns quants POUM, alguns de poblacions mitjanes i grans. No ha tombat un aspecte concret –la regulació d’un sector, la classificació d’una finca, un article de la normativa- sinó tot el POUM, atenent el seu caràcter sistèmic. Això implica el retorn a la vigència del planejament general anterior, en el cas de Tarragona, el Pla general de 1995.

Podria passar, això, a Tarragona? La informació que tinc és que no és molt molt probable, però la possibilitat real existeix. Per tant, entenc que caldria estar preparat, amb mesures que, en part, van en la línia del que ja proposava.”

Podeu veure tot l'apunt -gairebé tot és reproduït, però hi ha alguna cosa que no- AQUÍ. 

No som a la intempèrie urbanística perquè l'Ajuntament, amb molt bon criteri, ha recorregut, ni que sigui per parar el cop i per guanyar temps.

S'aguanta l'anul·lació? D'aquella manera. He llegit algunes reaccions en calent -vaja, pel to, vull creure que en calent- de l'alcalde, remarcant la innecessarietat de l'informe en qüestió.

No tinc ara present cap norma que suposi una exigència explícita d'un informe d'una “autoritat competent en matèria de planificació d'hidrocarburs” que, pel que sembla, ni el mateix TSJC sap quina és. Però això no vol dir que, de manera implícita, no sigui en algun dels replecs de la llei i del reglament, que hem complicat de manera extrema. Tot i així, m'estranyaria, i més aviat entendria l'exigència d'informes més generals -seguretat? protecció civil? indústria?- que no pas un de tan concret. Tinc la sensació que al TSJC encara van amb la idea que això de CLH és l'antiga CAMPSA -que en part és veritat- i, com que CAMPSA era pública, continuen amb la idea que mereix un tracte més propi d'una administració que no pas d'una empresa privada, que és el que és. 

Un informe de menys pot tombar un pla sencer? Depèn. No fa massa, el Tribunal superior de justícia de Madrid va anul·lar el planejament general de Boadilla del Monte per la manca d'un informe de gènere (ho podeu veure AQUÍ). La diferència és que el tema -la visió de gènere- sí que afecta la totalitat del pla, i que en aquest cas sí que hi havia una exigència legal explícita.

Aquest no-informe -el dels hidrocarburs- de menys pot tombar tot el pla? És el que em sembla més dubtós, i per dos motius. D'entrada, perquè les previsions del POUM no afecten la matèria -hidrocarburs- sinó el canvi de qualificació dels terrenys. Diuen què hi ha d'haver, i, en conseqüència, que els actuals usos de logística d'hidrocarburs no hi haurien de ser. Però això es va fer amb acord de CLH, i, per tant, l'afectació en la planificació d'hidrocarburs -que allí no hi havien de ser- ja estava assumida. Una altra cosa seria directament una nova ubicació.

Però és que, a més, el POUM va regular el PP.40 en desenvolupament del Pla director urbanístic de la química i el turisme, que no sé si el va informar aquesta pretesa autoritat. I el POUM remet a un futur “conveni entre l’Ajuntament de Tarragona i la Companyia logística d’hidrocarburs, CLH, tot establint un termini per al seu trasllat.” És a dir, que la hipòtesi d'una possible manca d'abastament d'un producte estratègic, no resulta del POUM, sinó de la mala aplicació de les previsions temporals de l'execució del POUM, a acordar entre les parts. 

Em sobta, doncs, una pretesa indefinició o indefensió sobre planificació d'hidrocarburs, que, a més, cal no confondre amb una pretensió de preferència dels interessos de CLH -una empresa privada- sobre els interessos públics. M'agradarà veure la sentència, a veure com ho resol.

Pot tombar tot el POUM? Aquesta és la part que em sembla més fluixa. A mi em semblaria més ajustat suspendre l'efectivitat del PP.40. És a dir, si el problema consisteix en el fet que perdre les actuals instal·lacions pot causar problemes en un sector estratègic com són els hidrocarburs, i per això es diu que no es toca res fins que els que en saben no diguin que no hi ha problema, que podria ser admissible, no veig que calgui tombar tot el POUM. Es deixa sense efecte el canvi de qualificació, de moment, i, per tant, es manté la situació actual en aquest àmbit, i la resta del POUM continua. 

Però el segon argument -la inviabilitat econòmica- em sembla molt més significatiu. He escrit diversos cops, en aquest blog, la convicció que les bases del POUM -demogràfiques i econòmiques- han quedat seriosament qüestionades per la crisi. I també he dit que hi ha vies altres que la revisió pura i dura, més pràctiques i igualment efectives, per a reconduir la situació. Ho podeu veure AQUÍ. 

Aquest argument -el de la inviabilitat econòmica- sí que podria projectar-se sobre la totalitat del POUM, i justificar-ne l'anul·lació. És el que jo anomenava l'opció nuclear. No sé si la sentència fa aquest raonament general, o només se cenyeix al PP.40, però en qualsevol cas crec que caldria fer alguna cosa en aquest sentit (i, de fet, crec que ja s'està fent) per a corregir aquest aspecte del POUM sense haver d'emprendre una revisió completa ara mateix. Revisió, però, que haurà d'arribar, segurament abans del que reglamentàriament tocaria, i que seria bo que ja anéssim preparant amb serietat i discreció. I, si no hi ha discreció, almenys serietat, que s'agrairia molt.

(imatge: www.pixabay.com, que sona molt malament, però és un banc d'imatge lliures, i així sé que no perjudico ningú)