dimarts, 3 de juliol de 2018

Més notes (també provisionals, però no tant) sobre el jocs

Acabats els Jocs, arriba l’hora dels balanços. Després d’unes notes a partir de la inauguració, toca una altra tongada que també ha de ser, forçosament, provisional, perquè hi ha dades –tancaments econòmics, per exemple- que trigaran; cal fer la liquidació del Comitè organitzador, i moltes coses que demanen mesos de feina. Paciència, doncs.

Però sí que podem anar més enllà de les primeres impressions, i crec que convé fer-ho, ni que sigui per a filar una mica més prim. Tinc la impressió que s’ha imposat un dibuix de traç gruixut, de blanc o negre, de bons i dolents, que no és cert, ni just, ni oportú.

D’entrada ja vull dir que, en el tremendisme –tot va ser un desastre- no m’hi trobaran. I en el triomfalisme –els millors Jocs del món i part de l’estranger- tampoc. Sempre he procurat fugir d’això, que no vol dir caure en una equidistància exquisida, per sobre del bé i del mal. Deu ser cosa de l’edat.

Els Jocs són, han estat, moltes coses. Des d’una competició estrictament  esportiva a una operació de marca de ciutat, amb moltes interpretacions –sobretot d’això darrer- que van des de buscar una bona dosi d’autoestima a operacions d’imatge i d’intencionalitat política. I cadascun d’aquests registres ha de ser avaluat autònomament, i tenint en compte expectatives –per al mateix fet poden ser molt diverses- i valoracions. No és senzill.

Crec que, esportivament, els Jocs han estat el que havien de ser. Ningú anava enganyat  i tothom sabia que no hi hauria rècords del món. I, al capdavall, per a l’estricta pràctica esportiva, només calia l’equipament i instal·lacions reglamentaris, esportistes, i àrbitres. Per no caler, ni públic no cal.

En aquest sentit, doncs, i a banda d’algun incident menor, tinc la sensació que s’ha complert. Si posem en relació el nombre i categoria d’incidents amb la quantitat d’actes esportius i les moltes decisions que comporta cada acte, crec que aquesta part dels Jocs ha funcionat satisfactòriament. Per cada medalla sense el qui l'havia de donar, n'hi ha hagut dotzenes lliurades correctament; per cada medalla sense himne, n'hi hagut moltíssimes més -vull creure que totes- amb el seu himne, i així podríem continuar. No magnifiquem les errades.

Els Jocs com a espectacle. Això és una altra història. Segurament amb més gent de la que ha semblat, i amb molta menys de la volguda i esperada. Però, com en tantes ocasions, la primera impressió és la que compta, i les grades buides de la inauguració pesaven com una llosa (i la competència del mundial de futbol, i l’escàs atractiu d’algunes disciplines, també, no ens enganyem).

Els Jocs com a empenta. Allò que es diu el llegat. Un llegat ambivalent. Per una banda, és indubtable que hi ha uns equipaments esportius que abans no hi eren (per cert, amb un esforç econòmic notable per part de la Generalitat, i un mirar cap a l’altra banda i arrossegar els peus per part de l’Estat; que ho tinguin en compte els anti barcelonins/Generalitat/catalans que abunden en determinats partits i mitjans de comunicació). Una altra cosa serà l’ús que tindran, en un futur, i la manera de gestionar-los. Aquí es va començar amb molt mal peu, amb la història –mai no explicada, sr. Alcalde- de Santa Gadea, que amb el nom ja paga (i devia ser tot el que pagava!) i ara és una incògnita. Ja veurem. Sobre això, en vaig parlar AQUÍ i AQUÍ

Però també empenta per a fer ciutat, i també amb un resultat agredolç. És cert que s’ha adecentat una part de la ciutat que ho necessita. L’Anella olímpica queda –esperem que es conservi- i tot això que tenim. Però també és cert que ha faltat un “fer ciutat” més enllà dels equipaments esportius, d’aprofitar la necessitat d’allotjament per a impulsar un d’aquelles operacions urbanes, sempre latents, que permeten obtenir un tros més de ciutat, endreçat i renovat, i habitatge protegits. Hi havia opcions, hi havia la possibilitat, i hi havia l’oportunitat, fins i tot –o gràcies a- la crisi, que permetia collar la part privada. Ha mancat la valentia, arriscar-se.

Els Jocs com a prova d’estrès. És a dir, els Jocs com a oportunitat per a un esforç extraordinari de la ciutat, per a tensionar la ciutat –que és molt més que l’Ajuntament- i fer-la sortir de la zona de confort de fer el que s’ha fet sempre i prou. Posar-se un repte important i esforçar-se per a complir. Aquí seria menys optimista. Malgrat l’any de propina, un té la sensació que massa coses han acabat sortint bé per sort, perquè hi ha gent que se n’ocupa –però més personalment que formant part d’un pla- i per inèrcia; que unes quantes coses han estat excessivament conformistes –el “así ya vale” que deia Paco Ordóñez- i que hauríem hagut de tenir més ambició i una preparació i planificació més rigorosa. Si volíem demostrar que estàvem a l’alçada de reptes importants, no tinc clar que ens n’haguem sortit del tot. Diguem, per a ser generosos, que no hem suspès, però que hem tret un aprovat justet.

Els Jocs com a autoestima de la ciutat. Em temo que és un apartat fluix, i en part injustament, perquè tapa el fet positiu que hi ha hagut uns quants milers de voluntaris –que diu molt a favor, i que potser és el millor de tot plegat- però no s’ha aconseguit la vibració, l’entusiasme col·lectiu, que es buscava, potser una mica ingènuament amb emulació de Barcelona 92. I crec que aquest és un dels punts més febles dels Jocs, la desconnexió amb bona part de la ciutat. Després hi tornarem.

Els Jocs com a promoció de Tarragona. Promoció, sens dubte que n’hi ha hagut. Mai no s’havia parlat tant de Tarragona com aquests dies, però no sé si ha estat la millor promoció, perquè massa sovint el nom de Tarragona s’ha associat a errades, a imatges negatives, a coses que no funcionen o a espectacles fallits. No s’hi val a dir que tot és mentida i a caure en un victimisme i que ens tenen mania, perquè és cert que hi hagut coses que no han funcionat, i que la targeta de presentació –la inauguració- va ser fluixeta tirant a desastre, i va deixar una llosa molt difícil de superar.

Ara bé, moltes d’aquestes valoracions han de tenir en compte les expectatives. Els qui no hem estat mai gaire entusiastes dels jocs –i no me n’he amagat mai- podríem anar ben tranquils: no n’esperàvem gran cosa, i no creiem que hagin estat gran cosa. Però això és una conclusió personal, i hauríem d’anar una mica més enllà.

Per què podem dir –bé, jo ho penso així- que els Jocs han estat una operació globalment fallida, malgrat elements positius?. D’entrada, per aquella desconnexió amb el gruix de la ciutat que he citat. Ha estat massa evident la intenció de l’equip de govern de repetir –a una altra escala, és clar- l’operació Barcelona 92-Maragall. I no. Ni els Jocs eren el mateix, ni la ciutat és el mateix, ni Ballesteros és Maragall. Ho vaig escriure l’octubre de 2016 (ho podeu veure AQUÍ) i no hi he d’afegir massa coses més.

Aquesta intenció massa evident va propiciar una manera de fer opaca, desconfiada, arrogant, que menyspreava tota crítica –i n’hi ha hagut, unes més raonables que altres- i va acabar excloent bona part de la ciutat. No només això, va generar anticossos, va donar motius a qui ja d’entrada volia fer oposició –als Jocs, al Govern, a tot- i va polaritzar les posicions. Això es va fer molt evident a la cerimònia d’inauguració: el buit deixat per una part de la ciutat va ser ocupat –o convidat, potser- per una part bel·ligerant contra l’altra. La por a la presència –o directament la voluntat d’absència- de sectors de la ciutat a priori més proclius a xiular una altra de les autoritats (sectors que, d’altra banda, no crec que tinguessin massa ganes d’anar-hi) va excitar –o van ser animats?- els sectors més bel·ligerants des del punt de vista espanyol. Per no voler polititzar els Jocs, déu-n’hi-dó de la matusseria.

El resum dels Jocs, de l’operació Jocs, podria ser el de les oportunitats perdudes. L’oportunitat d’un punt d’inflexió en la manera de fer les coses, que bona falta ens fa, a Tarragona. L’oportunitat de donar-se a conèixer una mica més –tampoc no ho sobrevalorem- amb una imatge positiva, moderna, engrescadora. L’oportunitat de fer ciutat, aprofitada només a mitges. El temps ens dirà si una altra operació Jocs, la de treure un rèdit polític i personal, haurà funcionat. Molt em penso que no, perquè hauria necessitat que les altres oportunitats haguessin funcionat millor, i, sobretot, que la connexió amb la ciutat hagués estat molt més gran. I, tot i així, que hagués funcionat com a rèdit polític personal tampoc no seria una bona notícia per a Tarragona. Com no ho serà caure en una mena de victimisme provincià davant de les també evident exageracions de determinada premsa que ho ha tingut molt –massa- fàcil.


Post festum, paestum deien els romans. Tarragona, ciutat romana, acaba de passar un festum relatiu. A veure com passem el paestum.  

(a la imatge, el Tarracus. I un reconeixement als pobres que es van enfundar aquell vestit i van animar les competicions, que això sí que va ser sacrificat)

dilluns, 25 de juny de 2018

Jocs Mediterranis 2018: un primer balanç (provisional, i no gaire bo)

Inevitable parlar dels Jocs Mediterranis. Inevitable, perquè és l’actualitat de Tarragona, i perquè hi ha coses a dir. No és, ara, el moment del balanç, ni que sigui perquè encara no han acabat, i perquè falten, encara, moltes dades. Però sí moment de fer algunes reflexions, sobretot de l’acte de divendres, i del context.

Algunes reflexions ja han estat fetes o esbossades. Ja fa temps vaig dir que ja acumulàvem algunes ocasions perdudes –expressió, per cert, molt comuna aquests dies-. Una, ben evident, l’ocasió de fer ciutat (en vaig parlar AQUÍ) i una altra, sobre demostrar que sabem fer bé les coses (en vaig parlar AQUÍ ). Evidentment sobre aquesta darrera encara hi ha molt a dir, però no sembla que apunti maneres: la cerimònia d’inauguració, no gaire reeixida, o les graderies amb amplis espais buits, així ho indiquen. Anem per parts.

Vaig veure bona part de la cerimònia d’inauguració. No tota, perquè no vaig aguantar més, de manera que la meva impressió és sobre unes tres quartes parts, que quedi clar. Si resulta que em vaig perdre el millor, ho admeto. I podria molt bé ser així, perquè el que vaig veure va ser discret, per no dir cutre. Poc àgil, poc vistós, i, sobretot, amb una nul·la sensibilitat per a donar a conèixer la cultura local/nacional. Més aviat al contrari, una preocupació constant per a reforçar els trets més espanyols –ús minoritari del català, presència destacada de l’exèrcit i dels seus símbols-.

La xiulada al president de la Generalitat. D’entrada, la possibilitat que et xiulin o t’aplaudeixin va amb el sou, i tanta llibertat d’expressió és xiular a algú com a algú altre (tot i que a algú també els pots votar o no, i a algú altre no, això també s’ha de dir). Ara bé, aquesta polèmica sobre la tria o no del públic, em sembla una (mala) cortina de fum.

Jo no crec que el públic estigués seleccionat ideològicament, i això per diversos motius. Per començar, perquè pressuposa una capacitat organitzativa que no em sembla que tinguin ni l’Ajuntament de Tarragona ni el Comitè organitzador. I que, d’haver-la tinguda, penso que l’haguessin utilitzada per a omplir l’estadi ras i curt, en lloc d’oferir aquelles depriments imatges de buidor. Però també penso que si la ultradreta organitzada pot mobilitzar tota aquella gent a Tarragona, i amb complicitats institucionals, tenim un problema.

Ara bé, sí que em sembla evident que el públic estava decantat ideològicament, però més per altres motius. Els Jocs, ho sabem tots a Tarragona, no han despertat mai onades d’entusiasme, per moltes raons: l’opacitat en l’organització, els múltiples entrebancs –entre els quals, no menors, la desídia de l’Estat- i, sobretot, la molt poc dissimulada intenció de fer-ne un relat de lluïment polític per a l’Alcalde, amb una descarada imitació dels Jocs olímpics del 92 i el que van suposar per a Barcelona i per a Maragall.  Del que això representa en vaig parlar  AQUÍ.  Tot plegat, i especialment –però no només- això darrer ha fet que una part significativa de la societat tarragonina es desenganxés dels Jocs, o directament s’hi oposés, i sovint –no sempre i no tothom- amb una oposició de vegades ferotge i, em temo, no sempre proporcionada, perquè hi ha coses que sí s’han fet prou bé o que tenen un resultat positiu, i això també s’ha de dir.

Però, és clar, això ha deixat un espai enorme, ha regalat els Jocs, a tot un altre sector. Com que els sectors més indepes, més nacionalment compromesos en clau catalana, o més a l’esquerra abandonaven els Jocs, els sectors oposats se’ls han fet seus. Seria un exercici d’ucronia curiós pensar què hagués passat si la coalició de govern a l’Ajuntament, en lloc de ser PSC-PP, fos PSC-ERC-PDCAT.

I, amb aquest escenari, només va faltar el sainet de l’assistència o no del president Torra. Ja vaig dir-ho, el mateix dia (AQUÍ) i celebro que corregís, però ja havia creat el clima idoni per al que va passar. Tot i la rectificació, crec que va ser un error escenificar i publicitar aquests dubtes, perquè van aconseguir tots els inconvenients de venir sense cap dels pretesos beneficis de no fer-ho. Els Jocs es fan a Tarragona, Catalunya, i el president ve, i això no es discuteix. Fer-ho altrament –que és com es va anar fent fins a l’últim minut- és alimentar el tradicional discurs cutre victimista antibarceloní (i en el fons anticatalà) tan habitual entre la caspa tarragonina, la vella i la nova.

Una caspa, per cert, que no diu gaire res del fet que la Generalitat ha complert tots els seus compromisos, i que no han estat pocs, des del punt de vista econòmic, en contrast amb la gasiveria i la desgana amb què ha funcionat l’Estat. Potser seria el moment de recordar què deia un polític tarragoní, habitualment loquaç, i que està molt callat –suposo que preparant l’assalt al poder (bé, al poder que pugui tenir el seu partit a Catalunya, que no és gaire)-. Alejandro Fernández –que és el boques de qui parlo- va arribar a afirmar, ara fa tres anys, que el finançament dels Jocs havia de ser municipal (vegeu-ho aquí AQUÍ ) i va dir:

“És un projecte de ciutat, Barcelona'92 s'ho va pagar l'Ajuntament, el Govern de Catalunya mai no va estar gaire interessat en aquests Jocs i el Govern d'Espanya va tenir un suport testimonial.”

Aquí Alejandro Fernández mentia descaradament (això, o no tenia ni idea de què parlava, que també podria ser; fins i tot les dues coses a la vegada). Només cal veure les dades: La inversió olímpica a Barcelona 92 es va canalitzar a través de Holding Olímpic SA, format en un 51% per l’Estat espanyol i en un 49% per l’Ajuntament de Barcelona. HOSA va invertir 768.369 milions de pessetes, dels quals 326.325 (un 42.47%) inversió privada, 204.956 (26.67%) de l’Administració Central, 89.251 (11.65%) l’Ajuntament de Barcelona, 73.811 (9.61%) la Generalitat de Catalunya, i la resta, uns altres inversos públics.

O sigui, l’Estat va pagar un 26.67%, “testimonial” i la Generalitat un 11.65%, però “sense estar-hi interessada”.  Clar que això era en el context d’unes eleccions municipals i quan ell era diputat al Congrés (o sigui, corresponsable d’aquest passotisme estatal cap a Tarragona) i havia de marcar distàncies. A veure què dirà ara, si diu res.


Però ens hem desviat del tema. Els Jocs de les ocasions perdudes. Perduda l’ocasió de fer ciutat, perduda l’ocasió de superar una prova d’estress d’organització com a ciutat, perduda l’ocasió d’ensenyar-se al món a partir d’uns valors locals de qualitat en una cerimònia d’inauguració. Ens quedarà, això sí, una intervenció en una zona de la ciutat que ho necessitava, i un conjunt d’equipaments esportius importants –a Tarragona i a les ciutat col·laboradores- que caldrà gestionar i mantenir. Un balanç, doncs, encara per fer, però que no pinta gaire bé. 

divendres, 22 de juny de 2018

President, s'equivoca no venint a Tarragona

Crec que aquest cop, el president de la Generalitat s’equivoca. 

S’equivoca no venint a Tarragona a la inauguració dels Jocs de la Mediterrània. I això ho dic sense haver estat mai un fervorós entusiasta dels Jocs –no penso mentir, ara- i sense ser, ni ara ni mai, partidari de les monarquies, espanyoles o catalanes.

Entenc que cal reafirmar i visibilitzar el distanciament amb la institució monàrquica, i gairebé amb la persona del rei, en la mesura que va ser aquella persona, i no una altra, la que va triar partit el 3 d’octubre, amb aquell discurs incendiari. Ho entenc i, en un altre context i format,  ho abonaria.  


Però els Jocs no són el rei. Ni el rei és el motiu de la jornada. El centre són els Jocs, i són un esdeveniment col·lectiu de la ciutat de Tarragona. La Generalitat s’hi ha implicat, era el seu deure, i és hora de visualitzar aquesta implicació del país –no del president Torra, del país- amb aquest projecte. Avui, institucionalment, el seu lloc és Tarragona. I si vol, des d’aquí, que faci palès el distanciament personal amb el rei. Que li faci mala cara, com la va fer el rei al president del Parlament durant el Mobile Congress. Però que no ens faci un lleig, a Tarragona. 

Que no ho faci per respecte institucional, en primer lloc, però tampoc per a posar-ho tan fàcil a la trepa d’energúmens que ho aprofitaran per a la seva campanya antibarcelonina que, en el fons, és una campanya anticatalana que ve de molt lluny. La patada que li vol ventar a la monarquia la rep la ciutat de Tarragona, que no s’equivoqui. 

(foto: el president a la inauguració del Palau d'Esports de Tarragona)

dimarts, 19 de juny de 2018

A favor dels peatges, un cop més

Ja ho sé, és impopular. Tothom està molt content que s’acabin els peatges, perquè pagar no agrada a ningú, i perquè no a tot arreu es paga, i perquè n’hi ha que paguen dos cops –peatge – impostos- el que uns altres només paguen un.

I, tot i així, estic a favor del peatge. Del peatge com a concepte –és a dir, no el que tenim ara- i d’un import més reduït, però a favor del peatge. No és cap novetat, m’hi he referit més d’un cop, a la premsa AQUÍ i  AQUÍ o en aquest mateix blog AQUÍ

No he d’afegir gran cosa al que he dit tants cops. El peatge és un bon regulador del trànsit, especialment quan cal –i cal- jerarquitzar aquest trànsit i la xarxa viària. Fa que una part del cost sigui assumida directament per l’usuari –sobretot per l’usuari no contribuent al país-. Això sí, amb la seguretat que el rendiment no servirà per eixugar el rescat de les radials madrilenyes, que no m’estranyaria gens.

Em sembla, també ho he dit altres cops, que l’eurovinyeta és una bona solució, però continuo pensant que aquesta solució, els peatges, o els no peatges, tot, necessita d’un bon i desapassionat debat amb moltes dades i sense demagògia. I tanta demagògia és la promesa de peatges zero, com el “no vull pagar”, com els anuncis catastrofistes de les concessionàries.  Ja puc esperar assegut.


divendres, 15 de juny de 2018

La Llibreria de la Rambla

A Tarragona ens hem llevat avui amb una molt mala notícia (bé, ahir ja se sabia, però avui és quan surt a tot arreu): ens quedem sense la Llibreria de la Rambla.

En un país on tot és més (de vegades menys) del que és, on tenim un autogovern que és poc govern i menys auto, on tenim un club que és més que un club, la Llibreria de la Rambla, a Tarragona, era –és- més que una llibreria. De fet, totes les llibreries –les de veritat- són molt més que una llibreria.

A la Tarragona asfixiant dels anys seixanta, que una colla de tarragonins amb empenta i il·lustració tiressin endavant aquell negoci va representar una alenada de llibertat. No sé si valorem prou unes quantes iniciatives que vistes avui potser fan riure, però que van suposar esquerdes en el mur del franquisme.  El Club de Joves, l’escola PAX, la Cooperativa Obrera, l’Òmnium Cultural, la Llibreria de la Rambla... qui en vulgui saber més, que llegeixi l’imprescindible –i deliciós- dietari “Viure a Tarragona” d’Artur Bladé, que, a més, llegirà una de les millors proses catalanes contemporànies.

I val la pena assenyalar que una bona part d’aquestes iniciatives va ser obra de persones de la petita burgesia tarragonina –no sé si en tenim de gran, la veritat- il·lustrada, professional, viatjada, llegida, que, d’haver volgut, hagués pogut col·locar-se al tardofranquisme, però que es va comprometre amb el país i amb la llibertat. Molts noms els trobaríem després a l’Assemblea de Catalunya, i encara després en opcions polítiques diverses, amb un bagatge democràtic i de compromís amb el país que contrastava amb molts aprofitats de darrera hora, conversos, o nouvinguts –ni que sigui per motius generacionals- ignorants d’aquest passat i autoproclamats expedidors de certificats de catalanitat i de progressia.

La Llibreria de la Rambla ja no havia de complir algunes d’aquestes funcions de suplència, però el caràcter de llibreria, d’aplec de llibres, de prescriptor de lectures, de dinamitzador cultural, sí que el feia, i el feia bé. Les presentacions de llibres –encara ara, el proper 20 de juny, Montserrat Tura i “República pagesa”- les taules rodones, ajudaven a fer creure que hi havia vida cultural a Tarragona, ara llastimosament reduïda.

El que el franquisme, amb multes, entrebancs i censures, no va poder; el que la pressió immobiliària –l’edifici, una petita joia amb elements modernistes, va estar a punt de ser enderrocat (i, cal dir-ho, la llibreria no va ser gaire respectuosa amb l’edifici)- tampoc no va poder, ho pot ara el mercat. La llibreria no pot resistir l’exorbitant lloguer, que ja veurem si algú pagarà i si no acabarem perdent-hi tots:  la llibreria, sense local; la ciutat, sense llibreria; els propietaris del local, sense llogaters.

Ens trobem aquí amb diversos factors: la crisi comercial de Tarragona, que sembla que no sap adaptar-se als nous models comercials, i això hauria de fer pensar tothom, administracions públiques, però també el sector; la pressió immobiliària i la indefensió d’una llei d’arrendaments urbans que no atén a raons; la debilitat de l’ecosistema cultural tarragoní, ara encara més dèbil, amb només tres llibreries grans (o dues –Capona i Adserà- si tenim en compte que Abacus és tota una altra cosa).

Respondre a aquests problemes ha de ser alguna cosa més que queixar-se i culpar l’Ajuntament –que és el que ja comença a passar-. Segur que hi ha responsabilitats municipals, però no només. No és l’Ajuntament qui posa els preus als locals comercials, ni qui legisla en matèria d’arrendaments urbans, ni qui pot fer que la gent compri llibres (vaja, si la gent hagués comprat molts més llibres, potser haguessin aguantat, no ho sabem).

Sigui com sigui, un tros més del paisatge tarragoní que desapareix. Plega, també, l’experiència de remenar llibres, d’encomanar coses, de trobar-t’hi amb gent i petar la xerrada, d’assistir a presentacions de llibres, d’aturar-se als aparadors i patir amb aquell bé de Déu de llibres per llegir que no atraparàs mai, o de mirar una vegada i una altra, amb enveja gens dissimulada, aquella magnífica testa del Capità Haddock que hi ha a la rebotiga.


Gràcies per tot, Llibreria de la Rambla. Us trobarem a faltar. 

(imatge: el logo deliciosament noucentista de la llibreria)

dimecres, 13 de juny de 2018

Girona metropolitana. I Tarragona?

Una de les meves dèries, sovint expressada en aquest blog, és el de la configuració metropolitana del Camp de Tarragona –o de part del Camp de Tarragona, per a ser més exactes-. M’hi he referit sovint, especialment a la necessitat de conèixer bé la nostra realitat territorial, a llegir el territori en clau metropolitana, i a identificar dinàmiques que requereixen aquesta visió per a ser tractades. Ho podeu veure, entre d’altres, AQUÍAQUÍ i AQUÍ

La setmana passada, el suplement de l’Ara dedicat a la província de Girona (bé, a les comarques gironines, per allò de no tenir por d’anomenar les coses pel seu veritable eufemisme) dedicava un parell de pàgines a la Girona metropolitana, amb referències d’allò més interessants, i que inevitablement vaig traslladar a Tarragona.

Podem fer aquesta mena de comparacions? Sempre són perilloses, al capdavall estem parlant de realitat socials que tenen moltes diferències, però sempre és bo acostar-s’hi, escoltar, entendre, comparar i aprendre. Seria absurd pensar que som únics i que no ens cal res de fora, tan absurd com fer comparacions sense tenir en compte, també, les diferències: de règim local, de cultura política, de sistema legal, d’estructura territorial. Com més distants en tot això, més relatives –que no vol dir impossibles ni inútils- les comparacions.

Em sembla evident que hi ha prou punts de coincidència amb Girona per a poder parar atenció: la condició de capital de província (tot i que crec que, allí, la porten amb menys stress que aquí) la grandària –Girona, 39,1 km2 i 99.000 habitants, Tarragona, 57,9 km2 i 131.000 habitants- la distància amb Barcelona. També, però, moltes diferències a tenir en compte: la inexistència, a Girona, d’una ciutat semblant a molt poca distància (Figueres no representa, ni de lluny, el que Reus per a Tarragona) i, sobretot, un terme municipal molt menys fragmentat. Un dia hauríem de reflexionar sobre la poca consciència que tenim de la singularitat de Tarragona; dubto que hi hagi cap ciutat equiparable, a Catalunya, en termes de complexitat urbana.

Però Girona també té una dinàmica metropolitana, o gairebé. Amb Salt, Sarrià de Ter, Fornells de la Selva, Vilablareix, Sant Gregori o Sant Julià de Ramis pràcticament enganxats (i, en tot cas, alguns a molt menor distància de la que hi ha entre els casc urbà de Tarragona i Bonavista) acaba generant un sistema urbà complex. I això ja ha generat realitats en clau metropolitana, alguna de les quals compartida amb Tarragona –per exemple, l’Autoritat territorial de mobilitat- i algunes –ai!- no: Allí disposen d’un Pla director urbanístic que abasta els municipis d’Aiguaviva, Bescanó, Celrà, Fornells de la Selva, Girona, Llambilles, Quart, Riudellots de la Selva, Salt, Sant Gregori, Sant Julià de Ramis, Sarrià de Ter, Vilablareix i Vilobí d'Onyar. A Tarragona, hauríem de tenir el Pla director urbanístic de l`àrea central del Camp de Tarragona, amb abast als municipis d’Almoster, Altafulla, Cambrils, Castellvell del Camp, Constantí, el Catllar, el Morell, els Garidells, els Pallaresos, la Pobla de Mafumet, la Riera de Gaià, la Secuita, la Selva del Camp, Perafort, Reus, Riudoms, Salou, Tarragona, Torredembarra, Vilallonga del Camp, Vila-seca i Vinyols i els Arcs. I no el tenim.

A l’article (el podeu veure  AQUÍ ) es parla -i això és el que m’interessa més- de l’actitud de l’Ajuntament de Girona sobre aquesta qüestió, i diu: l’Ajuntament de Girona “ha d’exercir un rol de responsabilitat i generositat” abanderant projectes que beneficiïn els ciutadans dels municipis de l’envolten i afavorint el consens en les decisions sobre infraestructures o serveis compartits.

A partir d’aquest criteri, s’han buscat fórmules per exercir complicitats en matèria de serveis socials, de transports públics, de promoció econòmica, de sòl industrial, d’aigua, de depuradora. Vaja, el que solen ser els àmbits de treball més metropolitans. Per la via de fet.

Tenim, tot això, al Camp de Tarragona? Molt em sembla que no, i no em refereixo als instruments legals –que ja hem vist que no- sinó a l’actitud i a les realitzacions en camps concrets. Hi ha molt de camp a córrer, si es vol. Sobretot en les mentalitats i en les actituds. La generositat, imprescindible, és privilegi dels forts. I la manca de generositat potser amaga les febleses. Si volem una Tarragona forta, també ha de ser una Tarragona generosa amb els seus veïns, una Tarragona que escolti, parli i comparteixi, i no que ignori, exigeixi i imposi. Entre ser una capital de província perquè ho diu el BOE i ser capital d’un territori per lideratge generós, jo no tinc cap dubte del que hauríem de ser. Potser que en parléssim.

(imatge: el nonat PDU del Camp de Tarragona; manllevada de www.scot.cat)


dilluns, 28 de maig de 2018

Hard Rock Casino Tarragona: Fumata blanca... o grisa

La fumata blanca és el mètode tradicional per a comunicar l’elecció d’un nou Papa de l’església catòlica, un mètode que, en plena era dels telèfons mòbils i de la hiperconnectivitat, queda una mica desfasat, però també molt entranyable. 

Lamentablement, ja fa temps que la fumata té més aviat un color de gos com fuig, que no se sap si és blanca bruta o negra clareta, i no acaba de fer el fet com a comunicació.

Divendres passat, 25 de maig, teníem una d’aquestes fumates, majoritàriament interpretada com a blanca, però que no deixa de tenir alguna taca grisa, que val la pena comentar. Es tracta de la resolució VEH/985/2018, de 22 de maig, per la qual s’autoritza la instal·lació i explotació d’un casino de joc en el centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou (la podeu veure AQUÍ). 

Vaja, allò de l’ex-BNC World, i ara Hard Rock Hotel y Casino Tarragona, España.

Perquè no del tot blanca? Doncs perquè hi ha algunes coses que, a mi, em grinyolen. Potser les he malenteses, però les deixo aquí, i qualsevol comentari, aclariment o correcció serà ben rebut i agraït. En tot cas, com gairebé sempre, es tracta de qüestions urbanístiques.

El punt en qüestió és l’apartat segon de la resolució, que aprova el projecte arquitectònic i, entre d’altres coses, remet la concreció de determinats requisits al  “pla de millora urbana (PMU, en endavant) previst en el pla director urbanístic de reordenació de l'àmbit del centre recreatiu i turístic de Vila-seca i Salou (PDU, en endavant):”.

Això és important perquè, en una primera instància (en l’aprovació inicial del PDU) aquestes concrecions –que, com veurem, són importants- es deixaven a criteri d’una comissió, tot i que podien constituir elements essencials de l’ordenació urbanística, de manera que, fent cas de les al·legacions, es va imposar la figura d’aquest PMU, que ha de ser degudament tramitat, inclòs un període d’informació pública i, en tot cas, objecte d’una aprovació formal que pot ser, si cal, recorreguda en via contenciosa per qualsevol persona que ho cregui convenient.

I què havia de fer, aquest PMU, segons el PDU? Doncs “garantir la coherència global i efectuar la concreció de volums (...) previ a l’atorgament de les corresponents llicències urbanístiques” (article 152 de la Normativa del PDU).

Les parcel·les urbanístiques, entre 1 i 4, s’han de concretar en el corresponent projecte de reparcel·lació. Com que sembla que només hi ha un casino, podria haver-hi una sola parcel·la amb aprofitament, però també cal establir la parcel·la corresponent al 15% d’aprofitament mitjà, a favor de l’administració actuant.

De fet, el PDU preveu que el sector de Complexos turístics integrats (CTI) que és on va el Casino i companyia, s’ha d’executar pel sistema de reparcel·lació en cooperació. Aquest sistema deixa la direcció del procés en mans de l’administració actuant (en aquest cas, el consorci del CRT) i és indicat quan hi ha més d’un propietari entre els quals cal repartir costos i beneficis. En aquest cas, però, sembla que tenim només un propietari, de manera que em semblaria més adequat –i això ho pot establir el PMU- que sigui per compensació bàsica. Pensem que, en la cooperació, seria el CRT qui hauria de dirigir el procés, i cobrar les quotes d’urbanització corresponents a Hard Rock. De veritat pot, i vol, fer això?.

Aquest futur, i preceptiu, PMU –i previ a l’atorgament de llicències, i, entenc, a la mateixa reparcel·lació- ha de ser d’iniciativa pública –no entenc perquè- però no figura entre els requisits de la resolució. El punt cinquè i sisè de la resolució diuen:

“Cinquè. El termini màxim per sol·licitar l'autorització d'obertura i funcionament del casino és de tres mesos abans que finalitzi el termini de 36 mesos d'ençà que es puguin obtenir les llicències municipals corresponents i més concretament des que concorrin els requisits establerts en l'article 39.2 del Decret 64/2014, de 13 de maig, pel qual s'aprova el Reglament sobre protecció de la legalitat urbanística; i sense perjudici que es pugui demanar la prorroga d'aquest termini en els termes previstos per la normativa general de procediment administratiu o el propi reglament de casinos.

Sisè. El termini màxim per presentar el pla de desenvolupament constructiu referit en la nota informativa publicada en data 17 de febrer de 2017 en la pàgina web del concurs referida en la base 4.4 de l'annex de la Resolució ECO/1982/2015, de 7 de setembre és d'un any des de l'entrada en vigor d'aquesta Resolució.”

I, per altra banda, el punt d) del punt segon de la resolució diu:

“d) El PMU estableix les condicions d'execució de les infraestructures i serveis en funció de l'abast de cada una de les fases d'execució.”

Sembla clara, doncs, la necessitat del PMU previ a qualsevol concreció i execució.  Però no hi ha cap termini per a la tramitació i aprovació del PMU, o del projecte de reparcel·lació, que són previs, i sense els quals no es poden atorgar llicències.

Hi ha, però, més requisits de la resolució que grinyolen.

El punt a) diu (les negretes són meves):

“a) L'encaix de la zona del CTI amb el seu entorn més immediat ha d'adaptar-se al sistema viari amb que limita, tal com preveu el PDU aprovat definitivament. En tot cas, el PMU pendent de redacció ha de garantir una proposta coherent i unitària del front de parcel·la en relació amb el nou vial urbà que confronta. Ha de donar èmfasi al disseny de l'espai no edificat que ha de ser projectat en conjunt a les noves edificacions, i ha de resoldre la relació entre espai privat i espai públic. En aquest sentit, es fa constar que la transformació de l'autovia C-31b en un nou vial urbà, i els corredors i els eixos cívics previstos per a vianants i bicicletes inclosos en el PDU s'han d'entendre com una oportunitat de connectivitat i establiment de relacions cíviques entre el complex CTI i el seu entorn.”

Una oportunitat???? A veure si ens entenem: les determinacions del PDU són això, determinacions, no són optatives, o discrecionals, o a la carta. Quan ens van vendre el PDU, s’hi cantaven les meravelles en temes d’integració. El PMU, els projectes d’urbanització, i els projectes arquitectònics han de concretar-ho i fer-ho efectiu, però no és “una oportunitat”.

El punt c) diu:

“c) En relació amb la proposta d'inversió en infraestructures presentada, les quanties definitives han de ser les que es concretin en els estudis, plans i projectes preceptius. En cap cas, les quanties del conjunt de les fases poden superar les quanties previstes en el PDU.”

A veure, entenc que les quanties definides al PDU no poden ser exactes, i que és als projectes d’urbanització i a la concreció de cada projecte que s’acaben establint. Però, posats a fixar alguna garantia, m’estimaria més que fos a la baixa, que no poguessin ser inferiors.

Els punts g), h) i i) diuen:

“g) Les alçades regulades de tots els elements arquitectònics i acabats decoratius s'han d'ajustar al PDU.

h) El projecte s'ha d'ajustar a les determinacions del PDU pel que fa a la separació amb el límit de parcel·la. Es possibilita arribar al límit de parcel·la, com a màxim, al llarg d'un 10% de la longitud total posterior que limita amb el recinte de Port Aventura.

i) Les infraestructures de connexió amb la viabilitat existent, així com les de serveis, corresponents a la primera fase han de ser les que es determinin en el PMU.”

Doncs em sembla molt bé, però no entenc perquè cal remarcar que cal complir les determinacions del PDU. És que si no ho hagués dit la resolució no ho pensaven complir?. I les infraestructures de connexió no vénen fixades al PDU? Motiu de més, doncs, per exigir el PMU de manera prèvia.

El punt f) diu:

“f) El desenvolupament del projecte, així com les seves eventuals modificacions, s'han d'adequar i tramitar d'acord amb el que disposa la base 14 de la Resolució ECO/1982/2015, de 7 de setembre.”

Anem, doncs, a buscar la resolució aquesta, i diu:

“14 Comissió de seguiment

L’òrgan convocant pot crear una comissió de seguiment (en endavant, la comissió) i determinar el seu règim de funcionament, integrada per membres de les unitats competents en les matèries afectades per aquestes bases, designades per la persona titular de la secretaria corresponent i amb un rang orgànic, com a mínim, de subdirector o similar amb la finalitat d’examinar el compliment dels compromisos assumits pels adjudicataris.

Sense perjudici de les competències pròpies de l’òrgan competent en matèria de joc, la comissió ha de vetllar pel compliment dels requisits i compromisos assumits per la societat titular d’una autorització per a la instal·lació i explotació d’un casino de joc.

La comissió elevarà informes a l’òrgan competent en matèria de joc sobre el compliment dels requisits i compromisos, d’acord amb el calendari de treball establert en la seva creació i pot efectuar propostes de millora d’aquests requisits i compromisos, si escau.

L’òrgan competent en matèria de joc pot fer servir aquests informes, amb l’audiència prèvia dels interessats, per autoritzar modificacions justificades en els compromisos assumits i per motivar la possible revocació de l’autorització, en el cas d’incompliment dels requisits, compromisos o peticions de modificació.

La comissió es pot crear a partir de l’atorgament de l’autorització o autoritzacions per a la instal·lació i explotació d’un casino en l’àmbit del centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou i es pot mantenir, si es considera oportú, després de l’obtenció de les corresponents autoritzacions d’obertura i funcionament a fi que segueixi exercint la mateixa tasca.”

La veritat, això sona al criteri citat abans, que sostreia del tràmit regulat algunes determinacions, i que va ser corregit amb la previsió del PMU. Aquesta comissió pot interpretar o adaptar el projecte, però hauria de quedar molt clar l’abast d’aquestes possibles modificacions. Tot el que suposi modificació de determinacions del PDU o del PMU ha de ser tramitat com a modificació d’aquests instruments, inclosa la corresponent informació pública i la possibilitat d’al·legar i de recórrer.

En fi, unes quantes coses que crec que seria bo aclarir. Com he intentar fer sempre en aquest blog, no oposició indiscriminada ni catastrofisme, sinó informació i dades. I, no cal dir, obert a tota mena de correccions, si calen. A veure si emblanquinem la fumata.

I, si us plau, l’edifici guitarra no. Qualsevol altra cosa, però això no.