dimecres, 18 d’octubre de 2017

Section spéciale a l'Audiencia Nacional

Des de l’inici d’això que anomenem procés –si és que hi ha un inici clar- m’ha sorprès la immensa quantitat de catalanòlegs que surten als mitjans de comunicació espanyols. Dotzenes i dotzenes de persones, amb tota mena de títols o no, fent afirmacions contundents que Catalunya és així o aixà, que Catalunya vol o diu allò o allò altre, i dictaminant què és el que ens convé.

Ignorant com sóc en moltes coses, em meravella tanta ciència repartida, i em pregunto “I com ho deuen saber, tot això?”. Perquè resulta que jo sóc català, visc a Catalunya, em relaciono amb gent d’aquí, i el que veig, sento, penso, no té gaire res a veure. Què hi farem.

Darrerament, aquesta ciència generosament repartida s’ha centrat en els procediments judicials. A rel de l’empresonament dels dos Jordis han sortit com a bolets experts processals defensant o atacant el que sigui. Clar, entre aquests experts n’hi ha de veritat, com en Joan Josep Queralt, o col·lectius solvents, com el mateix Col·legi d’Advocats, que cal no confondre amb el primer mindundi que pontifica sobre actes judicials a la barra del bar.

Tot això m’ha fet pensar en termes de dret. Jo no sóc cap expert, ja ho aclareixo d’entrada, tot i que vaig estar a punt d’estudiar dret com a segona carrera, i sempre m’ha atret el món del dret públic, i també, per raons òbvies, he dedicat un temps al dret urbanístic. L’afició s’estén a un subgènere cinematogràfic, les pel·lícules de judicis, que m’agraden molt: Testimoni de càrrec, Matar un rossinyol, i d’altres. Darrerament, m’ha vingut a la memòria un magnífic film de Costa Gavras, Section spéciale, que explica el fet real de com el règim col·laboracionista de Vichy va impulsar, dins el sistema judicial, que es poguessin tornar a jutjar casos ja jutjats, per fets succeïts abans o després de ser promulgada aquesta norma.

No cal saber gaire dret per a veure que això és una aberració absoluta, i recordo una escena del film en què un grup de magistrats redacta la norma –a partir de les ordres del govern- i un dels jutges exclama que això és una indecència, davant la resignada –o entusiasta- passivitat de la resta.

Perquè penso en això? Perquè al final de la pel·lícula (spoiler!) basada en fets reals, ens informen que els responsables d’aquesta monstruositat van continuar com a jutges després de la guerra i fins a una plàcida jubilació.

Clar, després penses en el TOP i en l’Audiència Nacional, i comences a lligar caps.


Section spéciale: la podeu veure aquí a Youtube

dimecres, 11 d’octubre de 2017

In memoriam, Lluís MIquel

Un apunt d’urgència, d’aquells que no voldries haver d’escriure. Ens ha deixat l’amic Lluis Miquel Prats. Tarragoní  d'adopció trasplantat com jo, amb arrels gracienques –al mateix carrer on vivia el meu pare de petit- ens vam conèixer per comunes militàncies i amistats. Dissenyador gràfic, en el millor sentit de la paraula, és a dir, persona de gust, de maneres exquisides, i capaç de trobar la línia, la forma o el color que permeten una nova visió de les coses, més bonica sense deixar de ser el que són i sense deixar de ser útils.

Quan vaig decidir aplegar els articles publicats al Punt i fer-ne un obsequi de Nadal, es va oferir, amb una gran generositat, a fer-se càrrec de l’edició, i ho va fer també en els dos aplecs més que vaig fer. En va fer un obra pulcra, elegant, amb tots els detalls –la portadella, les notes d’edició, la disposició dels textos i les imatges- de tal manera que, després de distribuir-la, la gent a qui la vaig enviar, molts dels quals no el coneixien, sempre destacaven la qualitat de l’edició. Em reconforta haver-li pogut fer arribar aquella munió de felicitacions, absolutament merescudes.  

En Lluís Miquel tenia un aire britanitzant, d’un humor soterrat, càustic, però amb una certa contenció. Sempre elegant en el vestir. No sé si és per l’alçada o per un impressionant bigoti, però sempre em va recordar la imatge tòpica, estereotipada, del coronel anglès retirat de la Índia. No sé si mai va fumar amb pipa, però li escauria d’allò més.
Que la terra et sigui lleu, Lluís Miquel.


(imatge extreta del seu facebook, ara herència digital)

dilluns, 9 d’octubre de 2017

In memoriam Josep Subirats

La densitat informativa d’aquests dies –i els que vindran!- ha tapat o esmorteït notícies que es mereixien una mica més d’atenció. Dissabte passat sabíem de la mort de Josep Subirats, un homenot polític, del sud, amb una llarguíssima i exemplar trajectòria.

Ens ha deixat als 97 anys, i això ja indica que era un dels darrers enllaços amb la política de la Generalitat republicana –en el seu cas, de fet, ja en plena guerra- i de la llarguíssima postguerra. Vinculat de sempre als rengles del republicanisme d’esquerres –primer amb Marcel·lí Domingo, i després a Esquerra Republicana- es vinculà després al PSC. Senador per Tarragona al 1977 i al 1979, va orientar després la seva activitat a Europa, on va ser magistrat del Tribunal de Comptes.

No vull –i tampoc no puc, perquè no ho conec- analitzar pensament i detalls de la seva trajectòria política. Sigui la que sigui, només l’elevat preu que va pagar pel que creia –presó, condemna a mort, privacions- ja em mereix un enorme respecte. Almenys ha estat públicament reconegut: Fill predilecte de Tortosa, Creu de Sant Jordi, o doctor honoris causa per la URV ens permeten dir que no ha estat marginat. En tot cas, aquest pas del republicanisme d’esquerres cap al socialisme, fet al 1977 –no sabem què faria ara- ens indica que hi ha moltes connexions entre aquests àmbits que seria bo no perdre. Els radicals francesos –una espècie política molt sui generis- tenien un lema (de vegades, no sempre) que era: cap enemic a l’esquerra!. Per pensar-hi.

Si alguna cosa em sembla important d’assenyalar, però, és el  fet de ser una rara avis. A Catalunya són escassíssimes les ocasions en que una figura del sud del Principat –i aquí tant és Camp de Tarragona com Terres de l’Ebre; potser encara pitjor a les Terres de l’Ebre- adquireix un relleu institucional important. En tenim pocs, i tampoc no és que ens n’ocupem massa. Hi ha algú, provinent del Camp o de l’Ebre, en llocs prominents al Govern o a Europa?. Em sembla que no massa. Que jo recordi, des de l’Ebre,  només Marta Cid ha estat consellera, en trenta-set anys de Generalitat estatutària. I no sé quanta gent ha tingut protagonisme a Europa –de fet, un altre tortosí, Juan Manuel Fabra Vallès va ser president del Tribunal, al període 2002-2005- però em sembla que més aviat pocs. No sé si això és falta d’ambició, de capacitats, o poca traça. Suposo que una mica de cada, encara que no crec que siguem més incapaços que la resta. I no vull entrar en les estúpides campanyes antibarcelonines, que ja sabem que habitualment són un eufemisme d’anticatalanes. Hi ha, és cert, una major atenció cap a la Catalunya Vella que a la nova, però alguna cosa no hem fet -no estem fent- bé des d’aquí, i també hi hauríem de posar fil a l’agulla.


Per pensar-hi, també. Que la terra et sigui lleu, Josep Subirats.

(foto extreta de www.urv.cat) 

dissabte, 7 d’octubre de 2017

No vull proclamar la independència


Em temo amb aquesta afirmació, que aniré contracorrent, si més no de molta gent molt activa en xarxes socials, que han esdevingut les principals vies de comunicació. Ja no ve d'aquí, però. No crec en els mèrits de l'antiguitat, però gairebé quaranta anys de militàncies diverses en l'independentisme m'estalvien haver d'esperar l'aprovació de segons qui. En tot cas, espero que qui vulgui anatemitzar, abans llegeixi, que no fa cap mal. 

Efectivament, no vull proclamar la independència dilluns, dimarts o dimecres, de la manera que s'especula als mitjans. No vull una DUI -per cert, les declaracions d'independència sempre són  U; si t'han declarar és que no n'ets- com la que alguns proposen de manera fulminant. I no vull per diverses raons:

1. Proclamar la independència sense tenir un efectiu i complet -o, almenys, suficient- control del territori és un error. Fronteres, ports, aeroports, centrals de telecomunicacions, centrals de producció d'energia, la hisenda... Segur que estem en condicions de controlar tot això de manera ràpida i efectiva? No ho tinc clar.

2. Hem aconseguit una cosa important: internacionalitzar el cas català. Ja no és possible dir que és un tema intern d'Espanya, i, a més, hem aconseguit -amb la inestimable ajuda del govern espanyol, és clar- una mena de simpatia general. Aquesta simpatia, però, no es tradueix en suport directe a la independència, sinó en dir que les coses no es fan així -a hòsties- i que el que cal és negociació i referèndum en condicions. Vegeu l'article de The Economist, un mitjà molt radical i antisistema. I no és l'únic.

3. Si fins ara semblava que qui afluixés perdia -allò del joc de la gallina- crec que l'actual escenari és que el primer que mogui peça cap a la negociació, guanya. Negociació que no vol dir xec en blanc, és clar, sinó demostrar que ets dúctil i sensible a les demandes quan l'escenari canvia. I en el termes que es proposen de manera generalitzada als mitjans internacionals -i els que no sabem perquè són discrets- entenc que dir que d'acord, que no ens declarem immediatament independents, i que acceptem negociació amb mediació sempre que hi hagi un referèndum vinculant en què els catalans ens pronunciem sobre la independència, ens beneficia enormement, i posa la pressió al govern espanyol. La comunitat internacional ens ajudarà si veu que la nostra solució la perjudica menys que la pretesa -per ara cap- solució espanyola. No els ho posem difícil.

4. M'agradaria pensar que el govern té en compte tot això. Tinc confiança en el govern, perquè, fins ara, no m'ha donat motius per no tenir-ne. Dissabte 30 de setembre no les tenia totes que el referèndum es fes, i, si bé no es va fer amb normalitat, el govern va complir. Crec que cal mantenir el que em sembla que ha estat un èxit, que és el “referèndum o referèndum”, és a dir, la correcció del full de ruta que es va fer després de no guanyar prou les eleccions del 27-S. Ara, el referèndum ven a Europa, però no fet com l'1-O, de manera que no desaprofitem aquesta carta.


És a dir, no vull proclamar la independència, vull la independència.  De la mateixa manera que no sóc independentista, perquè vull ser moltes més coses, en la meva vida. O, millor, sóc independentista, sobretot, per a deixar de ser-ne perquè ja no calgui. 

dimecres, 4 d’octubre de 2017

Josep-Fèlix Ballesteros: tard i malament

Si bé fa un parell de dies ja em vaig pronunciar sobre l'absentisme de l'alcalde de Tarragona sobre els fets de diumenge 1-O (ho podeu veure aquí)  som en uns temps que evolucionen a tota velocitat. Reflexions o comentaris fets fa vint-i-quatre o quaranta-vuit hores queden ràpidament superats per esdeveniments.

Avui, l'alcalde ha comparegut i ha donat explicacions. O això diu que ha fet. Ho he sentit en el podcast que hi ha al web de Tarragona Ràdio. Anem per parts:

L'alcalde ens ha dit que va fer el que havia de fer, com alcalde. També -això a preguntes dels periodistes- que no donaria detalls del que va fer. Entenc que hi hagi detalls que segurament no es poden donar, però no admeto que no expliqui res més que dir que ha treballat molt i moltes hores. De fet, una de les poques coses concretes que ha dit és que diumenge 1-O va fer 19 tweets. Mira que bé. El community manager es va guanyar el sou.

A partir d'aquí, ha dit tres o quatre vegades que condemnava la violència, així, tout court. No tinc cap dubte que l'alcalde condemna la violència, no crec que hi hagi algú que no ho faci, però els termes en què ho ha fet em recordaven massa aquelles condemnes retòriques (“condenamos la violencia venga de donde venga”) que feien els ministres tipus Martín Villa quan l'extrema dreta cremava una llibreria. No vull, de cap manera, comparar Ballesteros amb Martín Villa, ni en broma, això que quedi clar. Però aquesta condemna tan difusa, tan genèrica, no em serveix.

No em serveix perquè en cap moment ha dit quina violència condemna i qui la feia. No ha distingit en cap moment, de manera clara, rotunda i explícita, que qui rebia la violència eren els ciutadans i ciutadanes de Tarragona, i qui l'exercia eren les forces i cossos de seguretat de l'Estat. No ha defensat clarament, explícitament, la gent de Tarragona davant la barbàrie. I ho hagués hagut de fer. Ja el mateix diumenge, i no per tweets -no fotem, home!- sinó amb presència i claredat. I no ho ha fet ni tan sols quan han passat tres dies, i sabem molt bé que aquesta violència no era, no és, anònima.

De fet, ha parlat sempre de “excés de violència”. No he sentit les preguntes -però es podia deduir de les respostes- i és una llàstima que ningú no hagi preguntat quina hagués estat la dosi adequada de violència, ja que sembla que el problema és que n'hi va haver en excés. Ves a saber, potser és que la policia i la guàrdia civil no portaven un violentòmetre a sobre, i no podien mesurar la concentració de violentina de cada cop de porra.

I ràpidament les explicacions han derivat al pacte de govern, on ha tornat a dir que el pacte de ciutat deixa ben clar que la política general en queda al marge. Del pacte de ciutat ja vaig opinar al seu dia (ho podeu veure aquí) però em sembla que estem parlant del que va passar a Tarragona diumenge passat. No sé si és política general o no, però no confonguem les coses: parlem de la defensa de la gent de Tarragona i del dret que tenen que no se'ls atonyini. I aquest dret el tenen tant si són independentistes com si no, si volien votar o no, si volien votar sí, no o en blanc. Si la seguretat dels ciutadans i ciutadanes de Tarragona no és política de ciutat, ja m'explicarà què és.

De fet, continuant amb aquesta manera d'espolsar-se les coses, ha acabat dient que ell no és independentista -ja ho sabíem- però que tampoc no és antiindependentista. Aquesta és una afirmació que vaig sentir fa temps de Raimon Obiols, i ja aleshores em va semblar una fugida d'estudi, però no és això, ara. Ara, de diumenge ençà i sobretot diumenge, el que jo li retrec és l'absentisme en la defensa de la gent, un absentisme prolongat durant tres dies, llevat d'uns quants tweets, de misterioses gestions secretes, i d'angelicals postures equidistants políticament quan del que es tractava no era de posicions polítiques sinó de la dignitat de la ciutat i de la seva gent.

Tenia, té, exemples. L'alcaldessa de l'Hospitalet de Llobregat, per exemple, que va sortir a defensar els seus veïns. La mateixa alcaldessa que li va etzibar al President de la Generalitat que no li passés el mort als alcaldes, i tenia una part de raó (una part, perquè jo crec que els alcaldes són els representants de la Generalitat al municipi, i una part va amb ells). Però el que hem tingut a Tarragona no és un alcalde que no s'ha deixat utilitzar pel Govern, el que hem tingut és un alcalde que ha fet d'instrument, d'aliat objectiu, del Gobierno, del Gobierno que ha portat els milers de policies i que els ha deixat anar a repartir castanyes a la gent.

I és que hi ha equidistàncies que maten. Conta la llegenda que, en la guerra entre els ocells i els mamífers, el rat-penat anava un dia amb uns, un dia amb els altres, fins que el van descobrir. I des d'aleshores ha de sortir de nit perquè no l'aguanten ni els uns ni els altres. Ocells i mamífers, ara, no són independentistes i no independentistes. Diumenge eren policies i gent, o gent i policies, m'és igual. Diumenge no es podia ser rat-penat.

Ballesteros, tard i malament.



dilluns, 2 d’octubre de 2017

Pep-Fèlix en terra de meravelles

Quan l’any 1927 Josep Carner va traduir Alice's Adventures in Wonderland, de Lewis Carrol, ho va fer amb aquest deliciós “Alícia en terra de meravelles”, que lamentablement ha quedat sepultat per l’adaptació cinematogràfica.

De fet, jo dubtava entre posar en terra de meravelles o al país de mai més, el Neverland de Peter Pan. L’un i altre tenen en comú aquesta profunda i absoluta desconnexió amb la realitat que sembla tenir el, per ara, alcalde de Tarragona, Josep-Fèlix Ballesteros.

No sé encara què és pitjor: si l’absentisme, el silenci clamorós durant tot el dia d’ahir, mentre la gent intentava votar, o les plasmacompareixences a la nit, quan tot havia acabat. No sé si és pitjor no haver dit res mentre la policia nacional i la guàrdia civil –no sé ben bé qui i en quina proporció, però tant me fot- colpejava sense miraments la gent de Tarragona, la seva gent, la que hauria de defensar, o haver-ho volgut arreglar des d’una pretesa, calculada i absolutament indigna equidistància.

Tant és. Josep-Fèlix Ballesteros  ha comès un error majúscul, irreparable. Si ja fa unes setmanes m’ho semblava (ho podeu veure aquí) ara encara més. Ha confós del tot els termes de la situació (o li han fet confondre des del seu partit: abans el partit –un partit desorientat, escleròtic, ancorat en els esquemes de la Catalunya autonòmica i dual dels anys vuitanta- que la ciutat).

No es tractava de si es posiciona a favor o en contra de la independència. Ja ho sabem, que no és independentista, i, com a demòcrata, ho respecto. Però ahir no es tractava d’això. Ahir la ratlla, la diferència, estava entre els qui repartien castanyes i els qui les rebien. I els qui les rebien eren ciutadans i ciutadanes de Tarragona, de la ciutat de la qual és alcalde Pep-Felix Ballesteros. Ahir calien paraules inequívoques de suport als ferits, i de condemna de la violència i dels qui la provocaven. No paraules llunyanes, per sobre del bé i del mal. Ahir, es veia molt clar –en els fets concrets- on estava el bé i on estava el mal. No en el que pensa cadascú. La policia va repartir sense preguntar a la gent què van votar, ni si volien votar. I l’alcalde de Tarragona havia d’estar al costat de la gent, votessin o no, votessin el que votessin. I no hi va ser.

No sé si respon a les pròpies conviccions –em doldria molt, francament, perquè fa molt de temps que el conec- o si només respon a un càlcul polític que em sembla equivocat i miserable, o si és el preu que ha de pagar pel suport del partit popular. Si és això darrer, el preu que realment està pagant és el de la dignitat de la ciutat, i només per a rebre quatre almoines –els Jocs...- i la complicitat fastigosa del partit més podrit, més corrupte, més indecent, dels que hi ha al panorama polític català.

Pep-Fèlix Ballesteros ha de tornar a la realitat. La realitat és la que vam veure ahir. La realitat és que hi ha gent que vol votar –sí, no, blanc, nul- o no vol votar però vol que es pugui votar, i hi ha gent que prefereix rebentar les portes d’una escola, obrir el cap de persones armades de paperetes, o llençar gent gran per terra. Aquesta va ser la realitat, a la qual només ha donat una resposta vulgarment tòpica, insubstancial, i beatífica: tots són dolents, això no es fa. Em recordava quan, a l’escola, algun matón em fotia un parell de nates, i el professor deia mecànicament “nois, no us baralleu”.

La primera obligació d’un alcalde és estar al costat de la gent. Protegir-la. Té exemples molt clars –els bombers- i en té fins i tot al seu partit, amb l’alcaldessa de l’Hospitalet, Núria Marín, que s’ha enfrontat a la policia per a defensar veïns i veïnes de la seva ciutat. I ho podia haver fet abans, com l’alcalde de Terrassa, Jordi Ballart, que no s’ha posat al costat del referèndum, però no s’hi ha posat en contra. Clar que cap d’aquests alcaldes governa amb el PP. És aquesta la diferència? Crec que no només és aquesta, i em refermo en l’absoluta desconnexió de la realitat, de la realitat més propera que és la de Tarragona, que té l’alcalde. Fa unes setmanes ell mateix deia que la gent amb qui parlava li demanava que es tornés a presentar. Em sembla que necessita parlar amb més gent, sobretot amb gent més diferent; que necessita menys vídeos i més carrer.


I, si no, sempre li quedarà la terra de meravelles. O el país de mai més. Mai més. 

dissabte, 30 de setembre de 2017

quatre notes disperses sobre el procés que no s'acaba

Vigília del referèndum, i m'adono que no he escrit res sobre aquests dies apassionants. A cada hora que passa, novetats, més enginy per sortejar inconvenient, més declaracions esperpèntiques per part del govern espanyol i companyia, i més determinació per votar demà.

I demà passat què? Doncs ni idea, perquè tot depèn del que passi demà, però, tot i aquesta d'incertesa, algunes impressions:

Tot aquest procés ha servit -està servint- per a donar a conèixer moltes coses. Si ja intuíem que teníem una aparença d'autonomia, ara ho hem vist confirmat. Una autonomia que es desmunta amb una ordre ministerial, i que confirma que es tracta d'una concessió i no d'un dret. Quan estudiava història, vaig aprendre la diferència entre constitució com a dret, i la carta atorgada que, si bé formalment -institucions, normes- s'hi assemblava, no era el mateix. Doncs això.

Ha servit per comprovar i evidenciar al món l'escassa consistència de la democràcia espanyola -una aparença de democràcia?- per la manera com es conculquen drets fonamentals i, el que és molt pitjor, la indiferència, quan no l'aplaudiment, de una bona part -majoritària?- de la societat espanyola.

També per a comprovar quina idea tenen de com se fan les coses a Catalunya. Tot el que s'ha fet i s'està fent és, sembla, una actuació governamental. Tot ho paga la Generalitat, amb diners “de tots els espanyols”: les manis de l'11 de setembre, l'ANC, tot. Ni se'ls passa pel cap que la societat civil -la de veritat i no el muntatge de claveguera que usurpa el nom (que, per cert, ha comparegut al Congrés de diputats i ha estat rebut a la Moncloa com a “representant de la societat catalana”. Han tingut mai cap interès a sentir l'Òmnium, que té més de 40.000 socis, o l'ANC, que em sembla que va pels 60.000? Simplement per escoltar, no per res més....)- aquesta societat civil és -som- capaç de “hacer cosas”, d'arremangar-se, de cooperar, de tenir iniciativa, de no esperar que les coses vinguin donades. Molt significatiu de l'actitud davant la vida. Encara avui diuen que la Generalitat “ha enviat els ciutadans a les escoles”. Ni se'ls acut que la gent hi vulgui anar. Cinc-cents anys d'ordeno y mando els han fet així.

O, en un mateix estil, per comprovar -i acollonir-se- del concepte que tenen de l'educació: uns instrument per adoctrinar, i per això demanen que les competències -com si n'hi hagués tantes, per cert- tornin a l'Estat. Molt il·lustratiu del concepte que tenen de l'educació. Això de l'adoctrinament ho podrien preguntar als diputats i diputades del PP i de C's que han rebut l'educació a Catalunya els anys vuitanta i noranta, que són un grapat, començant per l'ínclit Alejandro Fernandez, i seguint per l'Andrea Levy, encara que, en aquest cas, i vista la seva educació, caldria saber si va anar a cap escola.

També per veure com el País ha acabat a la mateixa lliga que l'ABC, la Razón, o el Mundo. Recordo haver llegit -o sentit dir d'ella, no n'estic segur- un article de Maria Aurèlia Capmany que retòricament demanava, als lectors catalans d'aquest diari, com se'n podien refiar. I quan responien que ja veien que les coses de Catalunya les desinformava, però que tenia bona informació internacional, ella s'ho tornava: com et pots refiar del que diguin sobre el que no coneixes, quan et consta que menteixen en el que sí coneixes?. El País, abans, deia que era “Diario independiente de la mañana”. Ara em sembla que ja no -al web no- i, tenint en compte que és diari i que continua sortint als matins, ja podem veure per quin motiu ha quedat desfasat.

I per comprovar, astorat, com el gran èxit polític d'una determinada Espanya -si més no, l'Espanya oficial, institucional, mediàtica- és aconseguir que no es voti i que no es pugui comprovar si volem o no ser espanyols. Tan insegurs estan del resultat? Tan febles se saben com a nació? Tot el que poden oferir és ser espanyols si us plau per força? Creuen que això pot il·lusionar algú?

I, en tot cas, això no s'acaba. De fet, en converses sobre el tema -inevitables!- ho he dit: això està començant. Acaba una etapa i en comença una altra igualment dura i que demanarà encara molts esforços de mobilització, molta convicció, i molt d'empènyer. Potser de manera diferent, perquè crec que ara hi haurà una fase amb més política -aquesta política que s'ha trobat a faltar- però no només ni exclusivament política.

I en aquesta fase caldrà molta mà esquerra, i ser encara més curosos amb expressions i amb plantejaments. Hem guanyat una batalla molt important, que és la de la credibilitat davant del món, amb un missatge important basat en la democràcia. No ho espatllem. La majoria dels mitjans del món que s'han pronunciat sobre el tema ho han fet en aquest sentit: cal negociar i votar. Agafem la paraula, que la pilota passi a la teulada del govern espanyol, i tindrem uns aliats objectius (que no es mullaran obertament, això que no ho esperi ningú, però que objectivament, si insisteixen en la negociació + vot, són aliats).

Amb la inestimable ajuda del govern espanyol i la seva habilitat, s'ha eixamplat la base, i s'ha fet per la banda previsible de gent d'esquerres que s'ha sumat a una onada democràtica. Ara cal continuar per aquí, reforçar aquesta suma -i deixar de parlar de traïdors i imbecil·litats semblants!!!!- i augmentar-la amb sectors sensibles a arguments democràtics. Això vol dir tot aquells soi-disants equidistants progres que postulen un referèndum pactat i en condicions. Per tant, no els ho posem difícil. La independència vindrà d'un referèndum democràtic amb tots els ets i uts, si volem que sigui admesa per la comunitat internacional. Però a aquest referèndum -el que reclama una esquerra aristòcrata que no ha vist una revolució quan li ha passat per davant, potser perquè estava molt ocupada solidaritzant-se amb mig món excepte la part que trepitja cada dia- no seria possible si no haguéssim forçat les coses. Sense la seva ajuda, per cert, i en alguns casos, més aviat al contrari. No passa res.

Sempre he pensat que la resolució vindria a partir (no només, però també) de deixar de ser un “problema” espanyol a ser un “problema” europeu. Que Europa pensés que no li interessa mirar cap a una altra banda, i, encara més, que no ho pot deixar en unes mans tan ineptes i incompetents com les de l'actual govern espanyol (encara que, vist qui l'acompanya en això, no em faig il·lusions sobre recanvis). Crec que això ja ho hem aconseguit. Ara es tracta de convèncer que la nostra solució -la independència- també és la que més els convé. De manera que tranquil·litat i bons aliments, i evitar exabruptes, sortides de to, i excentricitats.


De manera que sang freda, calma, i paciència. I demà, a votar i a gaudir del moment. Això no ens ho traurà ningú. Ja hem començat a guanyar, i de molt.