Al departament de Territori de la Generalitat no li agrada la geografia

 

Després de més de quaranta anys a l’administració pública, tinc l’hàbit de tafanejar cada dia el diari oficial. M’agrada estar al corrent d’aquestes coses. Al DOGC d’avui he pogut veure que a la Generalitat -si mes no a la d’ara- no li agradem els geògrafs.

Es publiquen avui un acord de govern i una resolució que ens afecten. El primer és la creació del programa temporal per establir les bases metodològiques i organitzatives per a l'elaboració del Pla territorial general de Catalunya (el podeu veure AQUÍ). 

Estic absolutament d’acord amb el fons. El Pla territorial general té ja trenta anys, i, com en tantes ocasions, s’ha incomplert la llei d’aprovació (Llei 1/1995, de 16 de març, per la qual s'aprova el Pla territorial general de Catalunya) que preveia que el Pla s’havia de revisar cada deu anys, i que cada dos anys s’havia de fer una memòria “que valori el compliment de les directrius del Pla territorial general, la qual, un cop aprovada per la Comissió de Coordinació de la Política Territorial, ha d'ésser presentada al Parlament, perquè hi segueixi la tramitació que aquest determini” (article 9 de la Llei citada). Una memòria que, en aquests anys, i que jo sàpiga, només s’ha fet dos cops (si n’hi ha més, i se m’ha escapat, agrairé la correcció, i que em diguin on es poden consultar).

Per tant, absolutament d’acord amb encarar la revisió del planejament territorial, no nomes del PTG, també del planejament territorial parcial (els PTP -llevat del nonat PTP del Penedès- tenen entre deu i quinze anys, ja toca) i del planejament territorial sectorial.

També d’acord amb l’objectiu de repensar les bases metodològiques del conjunt del planejament territorial, en el que hauria de ser una renovació a fons de l’obsoleta llei de política territorial, que és del 1983. Això era una de les previsions de la nonada llei de Territori. A veure què passa, però mentre, està bé que, en un termini de tres anys, es faci balanç de trenta anys de planejament territorial, es revisin les eines i les bases, i es faci una proposta raonada del que s’ha de fer. Això és el que preveu el programa creat: “establir les bases metodològiques i organitzatives amb caràcter previ a l'inici dels treballs per a l'elaboració del Pla mitjançant la realització d'estudis previs, l'anàlisi del context actual de la societat catalana, la definició del marc conceptual i objectius, la diagnosi territorial, l'estratègia a seguir i la configuració, si es considera escaient, d'un futur equip tècnic amb caràcter previ a l'elaboració del Pla”.

Per a fer-ho, es preveu la incorporació d’un titulat superior... arquitecte. Només arquitecte, no hi ha possibilitat de triar entre diverses titulacions.

Jo no soc amic de corporativismes, i conec professionals de l’arquitectura molt capacitats per aquesta feina, però també molts -diria que més- professionals de la geografia. El planejament territorial no és un pla urbanístic mes gran; és tota una altra cosa, i l’expertesa de la geografia en la interpretació territorial és molt més indicada per aquesta feina d’anàlisi i de proposta que es reclama. Em permeto recordar que l’impuls definitiu al planejament territorial parcial es va donar quan un geògraf, Oriol Nel·lo, era el secretari general de Territori. I són nombrosíssimes les aportacions de la geografia en el camp del planejament territorial.

Però, si no vols caldo, dues tasses. Al mateix DOGC publica una resolució per a cobrir un lloc de treball a la direcció general d’Ordenació del Territori, Urbanisme i Arquitectura del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica (la podeu veure AQUÍ) per a cobrir un lloc de responsable d'informació geogràfica i socioeconòmica.

Les funcions encomanades a aquest lloc de treball són:

- Identificar, analitzar i decidir solucions relacionades amb el camp de la cartografia i la informació geogràfica de la Direcció General d'Ordenació del Territori, Urbanisme i Arquitectura (DGOTUA).

- Representar la DGOTUA en les comissions i els grups de treball externs, relacionats amb la cartografia i la informació geogràfica.

- Elaborar informes i assessorar sobre la informació geogràfica i els productes cartogràfics que puguin ser útils per al millor desenvolupament dels projectes de la DGOTUA i proposar la formació adient si s'escau.

- Assessorar i donar suport tècnic a la Secretaria de Territori, Urbanisme i Agenda Urbana amb la cartografia i la informació geogràfica, i contrastar que la documentació lliurada s'ajusti a les especificacions tècniques fixades en els encàrrecs, els convenis o els contractes.

- Programar, planificar i participar en jornades tècniques i seminaris per fomentar la formació en el camp de la informació geogràfica, la cartografia i els Sistemes d'Informació Geogràfica (SIG), dins i fora del Departament.

- Recercar i analitzar les dades oficials de tipus socioeconòmiques, geogràfiques, demogràfiques, d'habitatge i urbanístiques, per treballar els aspectes socioeconòmics dels documents que s'elaborin a la DGOTUA.

- Redactar, revisar i assessorar els continguts de les memòries socials o els plans locals de l'habitatge, entre d'altres, dels instruments de planejament que s'elaboren o es coordinen des de la DGOTUA.

- Proposar, supervisar i fer el seguiment, amb altres organismes, d'estudis de riscos geològics i d'inundabilitat per al planejament territorial i urbanístic, i elaborar propostes per minimitzar el risc.

I, per a fer-ho, entre d’altres coses:

1. Recopila tot tipus de dades geocartogràfiques, socioeconòmiques i d'habitatge pròpies i d'altres organismes, i manté les bases de dades corresponents.

2. Estudia i analitza normativa, estudis, plans, projectes i programes amb incidència amb temes cartogràfics, demogràfics i d'habitatge.

4. Participa com a representant del Departament a la Comissió de Toponímia i grups de treball externs de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), i informa dels avenços d'aquests.

5. Recerca i localitza la cartografia actualitzada en altres organismes, abans de fer encàrrecs concrets, per evitar duplicitats.

6. Actualitza els seus coneixements en matèria de SIG i fa un seguiment i una recerca de noves eines i productes. Així mateix, n'informa dels canvis i les innovacions a altres unitats interessades de la DGOTUA .

7. Estudia la implementació en la redacció dels instruments de planejament d'eines SIG per tal d'innovar, simplificar i fer més eficient tant la seva redacció com la seva posterior aplicació i seguiment.

8. Manté i actualitza el directori d'arxius d'informació geogràfica i de cartografia del Departament i les bases de dades corresponents.

9. Participa tècnicament en l'elaboració de la cartografia tant analítica com propositiva requerida per al planejament urbanístic.

10. Assessora i revisa les especificacions tècniques de les comandes de cartografia que hagi sol·licitat la DGOTUA.

11. Assessora i fa les anàlisis valoratives de documents externs relacionats amb temes geocartogràfics que formen part dels treballs del planejament urbanístic de la DGOTUA.

12. Revisa i informa sobre les parts tècniques dels encàrrecs, els contractes o els convenis que en matèria d'informació geogràfica i cartogràfica se signen a la DGOTUA.

13. Fa el seguiment tècnic i administratiu de la cartografia i la taquimetria encomanada a l'ICGC o altres organismes cartogràfics per a la DGOTUA.

17. Participa en xerrades de divulgació en matèria cartogràfica i d'elaboració de memòries socials.

18. Recerca i analitza tot tipus de dades geocartogràfiques, socioeconòmiques i d'habitatge en organismes oficials (IDESCAT, ICGC, ACA, i diputacions) i duu a terme projeccions poblacionals.

19. Redacta els continguts en matèria geogràfica i socioeconòmica, inclosa la salut per a les persones i la perspectiva de gènere que s'incorporen als diferents documents de planejament territorial i urbanístic que realitza la DGOTUA.

20. Revisa i assessora sobre els continguts de les memòries socials, els plans de l'habitatge o les memòries ambientals, entre d'altres, que s'inclouen en els diferents documents del planejament urbanístic que elabora o supervisa la DGOTUA.

21. Dona suport als processos participatius necessaris previs i durant la tramitació dels instruments impulsats al Servei.

22. Realitza sortides de camp per tal d'entrevistar-se amb els equips dels Serveis Socials municipals per poder analitzar millor les problemàtiques que hi pugui haver en matèria d'habitatge social.

23. Coordina i fa el seguiment de peticions i lliuraments dels estudis de riscos geològics i d'inundabilitat que hagi dut a terme l'ICGC com a suport al planejament general urbanístic que porten a terme les unitats de la DGOTUA i els ens locals.

24. Analitza, elabora i fa el seguiment de documents de criteris per tal d'avaluar els riscos naturals (d'inundabilitat, geològics, etc.) i millorar la incorporació d'aquests aspectes en el planejament territorial i urbanístic, col·laborant amb l'ICGC, l'ACA, Protecció Civil i altres administracions relacionades.

He estat uns quants anys membre de la Junta del Col·legi de Geògrafs, i he participat en unes quantes sessions de divulgació sobre les capacitats professionals de la geografia. També he estat docent de planejament territorial i urbanístic al departament de Geografia de la URV, i allí he tingut ocasió de participar en el disseny del pla d’estudis del grau de geografia, ordenació del territori, i sostenibilitat. Totes aquestes funcions i tasques són les pròpies de la geografia, i no parcialment o tangencialment, sinó de ple. Al departament ens preocupàvem que l’alumnat sortís preparat precisament en aquestes matèries i capacitat per a fer tot això que demanen. M’atreviria a dir que molt més que en qualsevol altra titulació.

Doncs bé, requisits per a ocupar aquest lloc de treball: Cos de titulació superior, arquitectura.

La Generalitat té un cos de titulats superiors en geografia, precisament per a fer aquestes tasques. En conec alguns, i els tinc plena confiança. Hi ha professionals de la geografia en molts departaments. Però, pel que sembla, al departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, no  confien en nosaltres. Espero que el Col·legi de Geògrafs els digui alguna cosa, ni que sigui per fer-los pujar els colors a la cara. 

Universitat pública, ascensor social

 

(aquí, l'enllaç del reel, que val la pena perquè ho fan molt bé!)

Ahir vaig ser a l’acte de graduació de la promoció 2021-2025 del grau de Geografia de la URV, a l’esplèndid edifici del Celler de Vila-seca. Aquesta mena d’actes són una importació americana via cinema, però no em sembla malament ritualitzar una mica la graduació, com a canvi d’etapa. M’hagués agradat poder-ho fer, fa més de trenta anys, quan em vaig llicenciar, però no només no es feia, és que no tinc ni l’orla, ni em vaig assabentar que es feia, ja podeu veure com va ser la meva festa!

A quarts de sis de la tarda ens trobàvem prop de tres-centes persones, molt majoritàriament familiars i amistats dels nous graduats -els de Turisme i els de Geografia- a més de professorat (no gaires) i més personal de la URV, rector inclòs.

I com és que jo hi era, si ja em vaig jubilar, i no tinc parentela o gent propera que es gradués? Doncs perquè la promoció de geografia, que són els darrers que vaig tenir el curs 23-24 que va ser el meu darrer curs, van voler, amb una gran generositat i amabilitat, que fos el padrí de la promoció. Moltíssimes gràcies. Per si això fos poc -i jo ja estava com una criatura amb sabates noves- un dels alumnes, que va fer el discurs en nom de la promoció, va citar expressament aquesta circumstància i que per això m’havien convidat, perquè havia estat un bon professor. L’únic discurs interromput -en aquest moment- pels aplaudiments de la sala. En fi, que em vaig estovar d’allò més. Moltes, moltes gràcies.

L’acte, però, em va permetre constatar un fet que em sembla important. Els alumnes anaven desfilant un per un per recollir, no el títol, però sí l’orla, enrotllada i amb una cinta,  que així feia el fet. En una gran pantalla, anaven passant les fotos -una d’infància i una d’actual amb la banda- de cada alumne, amb el seu nom. Això em va permetre constatar l’abundància de noms d’altres orígens. Noms amb ressò àrab, eslau, subsaharià, o anglosaxó, a més de noms -aquí més que cognoms- inequívocament centre i sud-americans. Una veritable mostra de la Catalunya real.

Sense tenir les dades a la mà, i per tant amb una notable dosi d’intuïció, crec que bona part d’aquests nois i noies devien ser fills i filles de la immigració de les darreries dels noranta i primera dècada del segle XXI. Una generació nascuda o, en tot cas, escolaritzada a Catalunya, en català. M’atreviria a dir -aquí la intuïció encara hi pesa més- que en força casos fills de pares no universitaris. Sé que és molt atrevit per part meva, i que fins i tot podria ser un prejudici, però em sembla que hi havia una bona colla de pares i mares amb l’aspecte de ser aquella classe treballadora, sacrificada, que no va tenir accés a estudis superiors. Un pare no es va estar de donar un ram de flors a la filla quan aquesta anava a recollir l’orla de mans del rector, i l’expressió d’aquell pare, una barreja de felicitat, orgull, admiració, valia més que tot l’acte.

Em sembla que això és una notícia excel·lent. Significa que l’ascensor social, amb totes les mancances que vulgueu, encara rutlla. L’educació, i especialment l’educació universitària, és un gran ascensor social, i només per això -bé, també per mes coses- hauríem de cuidar molt l’educació. I no especifico que em refereixo a l’educació pública perquè dubto que la privada -i menys segons quina privada- faci realment aquesta funció.

Això és també una magnífica eina d’integració al país, amb tota normalitat i sense exigències estranyes. Per la via de fet, aquestes famílies veuen que Catalunya és el lloc on fills i filles adquireixen una educació superior, i amb una absoluta normalitat, que és la millor política d’immigració que es pot tenir, i la millor resposta a les porqueries indecents que intenta col·locar l’extrema dreta i algun dels seus aliats/competidors de vots. Cada un d’aquests nois i noies recollint la graduació és una bufetada als morros de l’extrema dreta, un motiu més de satisfacció, doncs.

 

 

Sobre els solars oferts per a 21.000 habitatges

 

Acabem de conèixer el resultat de la crida del Govern a oferir solars susceptibles d'acollir habitatge protegit. D'entrada, més de sis-cents solars, amb un potencial de més de vint-i-un mil habitatges. Déu-n'hi-dó. Alguns comentaris.

D'entrada, deixar clar que tot el que permeti mobilitzar sòl per habitatge protegit i facilitar un augment de l'oferta d'aquest tipus d'habitatge em sembla positiu, sobretot en temps d'emergència habitacional. Que es pugui engegar un mecanisme de cooperació entre el Govern i el món local, i amb participació -discreta, això sí- del sector privat, també em sembla una passa en la bona direcció.

Però hi ha alguns elements a comentar. Bàsicament dos:

En primer lloc, que ara caldrà examinar la real viabilitat d'aquests solars. Per una banda per les condicions en què es troben. Segur que tots estan disponibles del tot? Em temo que, quan es baixi al detall, sortirà algun -alguns- solar que encara té pendent acabar la reparcel·lació, o que no ha resolt tot el tràmit del polígon d'actuació, o que té una càrrega... res que no s'hagi trobat qualsevol ajuntament que hagi fet operacions de sòl. No passa res.

Després, que qualsevol oferta de sòl ha de contemplar també la variable situació. La demanda, la urgència, és on és, i no és igual arreu. En aquest sentit, algunes ofertes -que cal valorar positivament, això sí- em sembla que tindran un recorregut discret. Que a Molló s'hagin ofert tres solars, a Lluçà dos més, o a Flix també dos, està molt bé, però em temo que el problema habitacional en aquests llocs -especialment a Molló i a Lluçà- és diferent. Parlem de poblacions petites, on segurament caldria entrar més en mobilitzar habitatge buit i/o en rehabilitació. La Catalunya buidada necessita d'unes altres eines. I a Flix... un municipi que ha perdut mil set-cents habitants en trenta anys -que és més del 30%- crec que no té un problema de manca d'habitatge, sinó de qualitat i disponibilitat de l'habitatge existent.

Però em sembla que tot plegat també posa de manifest uns altres problemes, més estructurals. Els solars que els ajuntament han posat a disposició de la Generalitat -i torno a dir que això em sembla positiu- formen part, majoritàriament, del patrimoni municipal de sòl i habitatge. Un patrimoni, per cert, que els municipis declarats de demanda acreditada han de fer públic al Registre de planejament urbanístic de Catalunya, de manera que un buidat exhaustiu d'aquest Registre ja hagués pogut detectar molt d'aquest estoc (i també detectar els municipis que no compleixen amb la seva obligació de transparència, per cert).

Però els municipis que tenen patrimoni municipal de sòl i habitatge venen obligats a usar d'aquest patrimoni per a operacions de sòl i d'habitatge protegit, ho du la llei d'Urbanisme, a l’article 160.5:

“5. El patrimoni de sòl i d’habitatge dels ens públics es destina a les finalitats següents:

a) Preveure, posar en marxa i desplegar, tècnicament i econòmicament, l’expansió de les poblacions i la millora de la qualitat de vida.

b) Fer efectiu el dret dels ciutadans a accedir a un habitatge digne i adequat.

c) Intervenir en el mercat immobiliari per a abaratir el preu del sòl urbanitzat i facilitar l’adquisició de sistemes urbanístics.

d) Formar reserves per a protegir i tutelar el sòl no urbanitzable.”

Per tant, la pregunta és: si ja ho tenien, perquè no ho havien fet servir? Que encara no fos mobilitzat és comprensible en sòls recents, però n'hi ha que tenen parcel·les des de fa dotze o quinze anys. Si aquest sòl no s'ha mobilitzat, pot ser per manca de mitjans o per falta de ganes. Els mitjans, es podien buscar -via Incasol, o simplement subhastant, i destinant el rendiment a les operacions previstes- però retenir solars durant tant de temps no és admissible. I si els mecanismes amb els quals un ajuntament pot mobilitzar el sòl obtingut són feixucs -i segur que ho són- aleshores potser caldria una revisió per a fer-ho més àgil. I si, simplement, no ho han volgut fer, aleshores potser cal buscar un mecanisme que forci (sempre que sigui compatible amb l'autonomia ocal, és clar) o animar les oposicions i la societat civil a exigir-ho del govern local de torn.

Però això es refereix a solars públics, i hem vist que també n'hi ha -pocs, però n'hi ha- de privats. La casuística pot ser amplíssima, però sempre he pensat que l'existència de solars sense edificar, si no tenen cap complicació (inclosos en un polígon, amb disputes entre hereus... el que sigui) posa de manifest que el mecanisme previst, el registre de solars d'edificació forçosa, no funciona. Hi ha qüestions materials, és clar: suposa destinar-hi uns recursos, que segurament es recuperaran al cap d'un temps, però que no sempre hi són. Però és un mecanisme ineficient, i convindria una revisió a fons per a fer-lo més àgil.

En fi, que ara hem identificat una part del patrimoni municipal de sòl que, si tot va bé -toquem fusta- acabarà complint el que estava previst, però s'ha posat de manifest que no tothom feia els deures, i que potser els deures estaven -estan- mal plantejats. Ens hi hauríem de posar.

 

Sobre l'estació de l'Horta Gran de Tarragona

 

Sobre aquest tema de l'estació a l'Horta Gran, i l'efecte que ha tingut sobre la futura -ara una mica més incerta- àrea metropolitana del Camp de Tarragona, hi ha unes quantes coses a dir. Bàsicament, en dues direccions.

Per una banda, sobre dimensió metropolitana del debat, en la línia del que ja avançava en un article al Diari de Tarragona (AQUÍ). Per l'altra, pel que fa estrictament a la proposta de l'estació a l'Horta Gran. Anem per parts.

Argumentar motius de centralitat, motius territorials, per a contraposar l'estació de l'Horta Gran a l'estació intermodal de Vilaseca em sembla que demostra una idea completament oposada a la visió metropolitana que es vol impulsar. I és que la visió metropolitana és, sobretot, un canvi d'escala, i ho és a molts efectes. És, sobretot, una nova ciutat, que no substitueix en tot les preexistents, però sí que ho fa en uns quants aspectes, i el de la mobilitat i la construcció d'un nou espai urbà n'és un. Àrea metropolitana no vol dir la constitució d'un ens -administratiu, instrumental, el que sigui-. No “som” àrea metropolitana perquè fem aquest ens, al contrari, contemplem alguna forma de governança metropolitana -que pot ser de moltes maneres- perquè hem constatat l'existència d'unes dinàmiques d'aquest tipus que configuren un espai diferent del que teníem fins ara, diferent de la simple addició d'uns quants termes municipals. Un nou espai sistèmic, en què el tot nou -el metropolità- és més que la suma de les parts inicials. I és en aquest nou espai, en el que apunta, i en el que pot ser en els propers cinquanta anys -i a partir, també, del que volem que sigui- que cal llegir les noves centralitats.

És en aquest sentit que el centre de la nova ciutat metropolitana és més a l'estació intermodal de Vila-seca que a l'Horta Gran de Tarragona. I és, també, a aquesta escala que cal decidir-ho. Volem una governança metropolitana perquè tenim un territori metropolità, i el canvi d'escala també és a l'hora de prendre decisions. Les unilateralitats, els fets consumats independents, estan fora de lloc.

Que l'estació es prevegi a la confluència del corredor mediterrani i de la línia que comunica Reus i Tarragona, té tot el sentit, sempre i quan no es contempli com un fet desconnectat d'un seguit d'actuacions sobre la xarxa -per això és xarxa- que la relliguen. Una bona connexió amb el Tram Camp, i una altra amb l'aeroport la situaran en els paràmetres habituals de les estacions distribuïdores. Pensem que la llançadora entre l'aeroport i l'estació pot suposar un desplaçament inferior al dels accessos a determinades parts de l'aeroport de Barcelona. O que el desplaçament en tramvia des de Reus o des de Tarragona -i el tramvia hauria de ser el principal mitjà de transport- han de ser similars al desplaçament amb metro que fan molts ciutadans de Barcelona per accedir a Sants, i això vol dir que no tots els tramvies s’han d’aturar a tot arreu.

Perquè, i això és el fet bàsic, la intermodal no és de Reus, de Tarragona, o de Vila-seca, ni per a Reus, per a Tarragona, o per a Vila-seca, és per a l'àrea central del Camp de Tarragona, això que intuïm i volem tractar com a àrea metropolitana.

I aquesta és una gran diferència amb l'actual estació del Camp, malgrat que també és una estació del Camp de Tarragona, i no hauríem de llegir-la -com encara fa algú- com una mena d'estació de Tarragona mal posada. I ni tan sols per a Tarragona; al capdavall, la gent de Sant Salvador la té més a prop que no pas l'actual estació urbana, i que jo sàpiga, Sant Salvador és Tarragona. Les diferències són que l'estació del Camp no té bons accessos amb transport públic, i que és a la banda contrària d'aquesta nova ciutat metropolitana. Qualsevol aproximació seriosa al que pot ser aquesta àrea, de les moltes maneres de delimitar-la que hi ha, ens dona un espai centrat en el triangle Salou-Reus-Tarragona, mentre que el situat al nord-est i est de Tarragona és més dubtós. Quan l'alcalde de Tarragona argumenta que no vol "repetir l'error de l'estació del Camp" hauria de tenir en compte aquesta diferència. La nova estació té, al seu voltant, una massa crítica de població i una connectivitat molt més altes que l'actual estació del Camp.

Hi ha, encara, una altra qüestió d'escala. La intermodal a Vila-seca no suposa, de cap manera, la manca de servei a les actuals estacions urbanes de Reus o de Tarragona. Hauríem de deixar de lamentar-nos que, per agafar l'AVE, calgui un desplaçament rodat fins a l'estació. La funció de l'AVE són les mitges-llargues distàncies, de prop de 300-400 km, que és on l'AVE és competitiu -i guanya- a l'avió. Si per aquests desplaçaments hi hem d'afegir un trasllat cap a l'estació, de deu minuts de durada en transport públic, això no és cap drama. Per agafar un avió necessitem més temps, més desplaçament, i més molèsties. El que no podem fer és comparar-ho a agafar un mitja distància cap a Barcelona, que és, per altra banda, el desplaçament majoritari des de Tarragona o des de Reus. Voler solucionar això amb AVE és matar mosquits a canonades. Hem de tenir un bon servei de llargues distàncies -que no pot ser arreu, i per això té sentit la intermodal- i hem de tenir també un bon servei -còmode, ràpid, fiable, urbà- cap a Barcelona. Són escales diferents.

Per això és un sistema, i per això, en paral·lel a la intermodal, cal treballar en l'accés -el Tram Camp!- i en el by-pass a la sortida de Tarragona, per possibilitar també trens de velocitat alta Reus-Intermodal-Tarragona i que, a l'alçada de la Riera de Gaià (mes o menys, a estudiar) tornin a empalmar amb la via AVE, per utilitzar l'Avant. També en les mercaderies per l'interior, on caldria ser ambiciós i pensar en una bona connexió ferroviària de mercaderies amb tots els polígons industrials de l'Alt Camp, i, per tant, no limitar-se a restaurar i modificar la Reus-Roda, sinó contemplar també el by-pass a Picamoixons. Les xarxes són útils si estan ben connectades. No tinguem por a relligar per més d'un lloc,  no pensem en curt ara per a lamentar-nos d'aquí trenta anys.

Per tots aquests motius, i més, és pel que em sembla que la millor opció -si es fa tot el que cal, a més de l'estació- és la proposta de la intermodal de Vila-seca.

Però, a més, la proposta d'estació a l'Horta Gran em genera molts dubtes. Alguns ja els vaig expressar AQUÍ de forma compartida. Tinc seriosos dubtes sobre la viabilitat d'aquesta estació i del traçat ferroviari, per motius ambientals, i especialment d'inundabilitat. Suposo que després de la DANA al País Valencià estem tots -o gairebé tots- més sensibles, però els mapes de risc d'inundabilitat diuen el que diuen, i, per a Tarragona, ens diuen això, amb les zones de risc de 100 i 500 anys (font: visor del Sistema Nacional de Cartografía de Zonas Inundables, del Ministeri per a la Transició Ecològica).

La zona de 100 anys:

I aquí la zona de 500 anys:

Vaja, que ens ho hauríem de pensar. 

L'Avanç del POUM de Tarragona (consulto la versió de principis de 2023; si hi ha versions posteriors diferents, agrairé la informació) diu:

"El traçat N1 transcorre pel marge dret del riu. La major part del traçat es preveu en túnel, amb una solució similar als túnels ferroviaris i urbans de Girona o Córdoba, tot això amb l’objectiu de minimitzar l’impacte possible sobre la llera del riu Francolí i evitar empitjorar l’efecte barrera que ja genera l’A-27 amb un altra infraestructura sobre aquest corredor natural i d’infraestructures. El traçat N2 transcorre la major part en superfície i viaducte pel marge esquerra del riu. Val a dir que ambdós alternatives, la nord i l’est, comparteixen un mateix traçat corresponent al tram, de la línia Tarragona-Reus, entre la bifurcació del corredor del Mediterrani a l’alçada de La Plana i l’estació de mercaderies Entrevies-Classificació."

Un túnel ferroviari paral·lel al riu, en una zona amb una cota molt baixa, i amb un considerable risc d'inundabilitat no em sembla el més aconsellable, i m'agradaria saber-ne més detalls, especialment si tenim en compte que, en el procés de formulació del POUM, i molt encertadament, s'ha encarregat l'actualització dels estudis d'inundabilitat, i és de creure que, amb les poc afalagadores perspectives del canvi climàtic, no aniran precisament en la línia de reduir aquest risc. Però tampoc no m'acaba de fer el pes l'alternativa mitjançant un viaducte. No crec que les característiques del terreny siguin les més adequades, però aquí encara més que abans voldria conèixer l'opinió d'experts en geologia.

Ara bé, tant l'una com l'altra suposen intervencions importants al territori, en un espai ambientalment sensible, i amb un alt cost d'execució i de manteniment. I arribem a la pregunta que es feia Josep Pla: això qui ho paga?. Pensar en un escenari de tres estacions d'altes prestacions en poc més de vint km és molt poc realista. I si han de ser dues -i ja veurem què passa amb l'actual estació del Camp a mig termini- la intermodal dona més i millor servei, i té un impacte ambiental i territorial molt menor.

Clar, la proposta de l’Horta Gran va lligada a una idea de cosir la ciutat -bé, una part de la ciutat- a partir d’un element generador d’atracció. La idea de superar la dislocació de Tarragona em sembla, no només interessant, sinó necessària, però no tinc clar que aquesta sigui la millor manera de fer-ho. De fet, ja en vaig parlar AQUÍ, fa força temps, i continuo pensant si fa no fa el mateix. El que em preocupa és que les decisions sobre classificació i qualificació del sòl, tot i que es justifiquin -o s’expliquin millor- amb la proposta ferroviària, són independents. És a dir, pot tirar endavant la urbanització del sector al marge que el tema ferroviari no es faci (això, llevat que un condicioni l’altre, a través de l’agenda o d’altres mecanisme, que em semblaria molt oportú).

En definitiva, i a reserva de major informació -que sempre és d'agrair- em convenç entre poc i gens aquesta proposta de l'estació de l'Horta Gran, i veig més encertada la proposta a Vila-seca, a condició, això sí, que no deixem de fer tot el que suposa: no endarrerir el TramCamp (i hauria de comentar algunes coses del traçat, però ara no toca) no endarrerir uns bons accessos al Port, no endarrerir una solució ambiciosa per a les mercaderies per l'interior, i no endarrerir un by-pass funcional a la banda est de Tarragona amb el traçat UIC.

Queda, també, una altra qüestió important a Tarragona, com és la solució de la façana marítima. Evidentment, si s'alleugereix bona part del trànsit de l'actual estació urbana, això hauria de ser més fàcil. Amb reserves, encara em sembla interessant la proposta plantejada pel Port de Tarragona ara fa trenta anys, amb l'impuls d'Antoni Pujol (en vam parlar  AQUÍ).

Tot plegat, però, posa de manifest una certa lleugeresa a l'hora de tractar el tema metropolità, tant pel que fa a entendre què vol dir això d'àrea metropolitana, com per la no interiorització que això suposa una altra escala d'anàlisi i de decisió. Pensar-se que es pot dir que som metropolitans i, a la vegada, mirar només a escala local, és com aquell rrrrrevolucionari que es manifestava en contra de la propietat privada i a favor del comunisme "i repartir, perquè entre el que tinc i el que em toca...". També l'absència d'espais d'anàlisi territorial, més tècnics que polítics, a escala supramunicipal. Alguna cosa com Barcelona Regional (i em consta que fa uns anys algú hi havia treballat, però va quedar en no-res) que pogués alimentar el debat amb criteris tècnics sòlids, ara seria molt útil.

Vaja, que tenim molta feina a fer.

En la mort de Mario Vargas Llosa

 

Ha mort Mario Vargas Llosa, un escriptor -excel·lent escriptor- molt més conegut, darrerament, per opinions extraliteràries mes aviat polèmiques, i seria una llàstima que les molt freqüents atzagaiades polítiques amaguessin una obra literària impressionant.

Jo vaig descobrir MVL molt aviat, encara no se perquè. Sí recordo que vaig llegir “La Ciudad y los perros” gràcies a Tomàs Valverde, un capellà de la Universitat Laboral de Tarragona, apassionat lector, amb qui no anava a classe de religió però sí que tenia llargues converses sobre llibres, i que me’l va aconsellar i prestar. No puc assegurar que fos el primer (potser ja havia llegit “Los cachorros”? No ho sé). La qüestió es que m’hi vaig enganxar, i en vaig llegir gairebé tot, llevat dels darrers anys, i això una mica emprenyat per les ximpleries dretanes i anticatalanes, però també perquè els darrers llibres –“La fiesta del chivo”, “El paraiso en la otra esquina”, i d’altres- tot i ser bons, perquè MVL tenia ofici més que suficient, em semblaven repeticions d’un esquema conegut: dues històries en paral·lel, amb algun punt de connexió.

En canvi, les primeres em van entusiasmar. Vaig llegir d’una tirada, completament absorbit, la monumental “Conversación en la catedral”, i vaig riure d’allò més amb “Pantaleón y las visitadoras” i amb “La tía Julia y el escribidor”, i em vaig rendir a la monumental, extraordinària, immensa “La guerra del fin del mundo”, per mi la millor. Després... bons productes, ben facturats -sobretot això- però ja sense l’emoció inicial.

De les ximpleries de la seva carrera política o parapolitica, ja en vaig parlar AQUÍ i AQUÍ, entre d’altres. No hi he d’afegir gran cosa. Però no és només sobre Catalunya que MVL ha desbarrat. La seva incursió en la política, quan va ser candidat a la presidència del Perú -al final, entre ell i Fujimori, que ja és tria difícil- ja ens va mostrar un personatge egòlatra i fora del món (que l’altre fos un lladre autoritari és una altra qüestió).

Hi ha una mena de reportatge novel·lat, de Jaime Bayly, també escriptor peruà (però una mena de Terenci Moix, fascinat per món de la fama televisiva) “Los genios” que narra l’enfrontament entre Gabriel García Márquez i MVL, i en un moment diu que el primer és el noi popular a classe, sense cap esforç per a ser-ho, i el segon, el noi aplicat i estudiós, primer de la classe, però que no cau bé a ningú, i em sembla una bona descripció.

En tot cas, quan passin els panegírics tipus El Pais, o l’ABC, i es calmin els comentaris exaltats que el tracten de feixista -que no n’era- i més, ens en quedaran els llibres, que són el que val la pena. 

Sobre la indemnització a Hard Rock Cafe, alguns números

 

Fa unes setmanes, vam conèixer l'informe de l'Assessoria Jurídica de la Generalitat sobre possibles indemnitzacions a afrontar en el supòsit d'avortament del projecte de Hard Rock Cafe (en vaig parlar AQUÍ). Aquell informe tenia un annex, més econòmic que jurídic, que no s'havia fet públic, malgrat que l'informe jurídic s'hi referia (la consellera d'Economia ho va intentar justificar dient “que no els l'havia demanat ningú”, una excusa impresentable).

Ara ja és conegut, i els partidaris de HRC s'han apressat a brandar aquest annex per a sostenir que aturar (i fer marxa enrere) HRC suposaria un cost “entre 31 i 50 milions d'euros”. Segur?. Ara que ja tinc l'annex -gràcies Joan!- parlem-ne.

D'entrada, ens hauria de quedar clar que això és un annex. És a dir, que en una correcta relació, primer cal establir si hi hauria dret a indemnitzacions, i després calcular quant podria costar. Per això el que val és el jurídic, el que estableix si hi ha dret a indemnització o no. I què diu l'informe? Doncs, a la conclusió 7, diu això:

“7.Qualsevol possible operació patrimonial amb intermediació de l’INCASOL està condicionada a l'aprovació de la modificació del PDU en uns termes que permetin la instal·lació del casino. Així resulta de la condició establerta per l'Acord del Govern de 15 de desembre de 2020 i les manifestacions fetes per la mateixa empresa titular de l'autorització de casino. Si aquesta condició no es donés, no es considera que pogués prosperar una eventual reclamació per lucre cessant. Tanmateix, sí que es podria fer valer un dany emergent pel que fa a les despeses efectuades un cop obtinguda l’autorització amb vistes a la futura explotació del casino i, òbviament, procediria la devolució de les fiances dipositades.”

Queda clar, doncs, que això del lucre cessant no es contempla, i que el dany emergent es limita a les despeses efectuades a partir de l'autorització.

I què diu l'informe econòmic? Doncs com que sembla que s'han fet de manera independent -és a dir, calculant els costos de màxims, en un exercici de prudència- planteja la hipòtesi d'haver d'indemnitzar també per lucre cessant, cosa que l'informe jurídic descarta (i ho fa, no com a estimació, sinó a partir de normativa i de jurisprudència contrastada).

Això vol dir, doncs, que hauríem de descartar el lucre cessant. Entenc que s'hagi calculat, pel perill que el Tribunal Suprem, en una de les seves genialitats, faci un Florentino, com amb el Castor o amb les autopistes de Madrid, però crec que el cas és molt diferent, i torno a l'informe jurídic, que deixa molt clar que cal anar amb peus de plom per estar segur que, en un procediment complex com ha estat aquest, no hi ha res reconegut (o, en tot cas, que tot es pot desmuntar amb cura).

Anem doncs al dany emergent. Això és, a les despeses efectuades per HRC a partir de l'atorgament de la llicència, és a dir, a partir d'haver guanyat el concurs. L'informe econòmic, però, se sagna en salut i també contempla despeses prèvies, però, al meu entendre, ho fa basant-se en un supòsit que no es dona. Diu:

“4.12 L’òrgan convocant pot no atorgar cap autorització per a la instal·lació i l’explotació de casinos de joc, per raons d’interès públic degudament justificades i amb la notificació corresponent als sol·licitants.

En aquest cas es compensarà els sol·licitants per les despeses associades amb la presentació de les sol·licituds, degudament justificades. Aquesta compensació només inclou el dany emergent en què hagin incorregut.”

Això és a la resolució ECO/1982/2015, de convocatòria del concurs. Però l'autorització s'ha atorgat (sinó, no es revocaria). I, d'haver d'indemnitzar, s'hauria de fer amb tots el que s'hi van presentar.

Tinc molt clar que el propòsit de la indemnització és rescabalar les despeses realment efectuades per a executar el projecte i que puguin quedar en no-res.

L'informe econòmic planteja una forquilla d'indemnització entre els 37,4 i els 50 milions d'euros, i ho fa a partir de tres grans elements: el dany emergent previ a l'atorgament (és a dir, les despeses de HRC per a presentar-se al concurs) el dany emergent a partir de l'atorgament, i el lucre cessant. En cada cas, hi ha supòsits de mínims i de màxims, segons mètodes de càlcul. Un resum seria el quadre següent:

Costos financers fiança i capital social	6.397.871	6.397.871
Cost total oferta i atorgament	7.268.372	7.268.372
Cost total operació	7.370.399	7.370.399
Costos financers fins a l'abonament	400.719	400.719
Total	21.437.361	21.437.361
	Flux de caixa lliure	Flux de projecte
Lucre cessant + costos financers fins a l'abonament	8.140.521	18.067.476
	mínims	màxims
costes judicials per dany emergent	5.699.972	7.145.787
Costes judicials per dany emergent i lucre cessant	7.864.300	10.503.585
Total per dany emergent	35.277.854	46.650.624
Total per dany emergent i lucre cessant	37.442.182	50.008.422

 

 

Aquestes xifres mereixen alguns comentaris.

L'informe jurídic deixa molt clar que no pertoca cap indemnització per les despeses prèvies a l'atorgament de la concessió. Amb uns arguments que em semblen irrebatibles; al capdavall, despeses -les que siguin- en van tenir tots els qui es van presentar. Pregunteu a qualsevol empresa o professional que es presenta a concursos i no els guanya.

Això vol dir que els 7.268.372€ de la fila 2, els podríem eliminar.

Tinc seriosos dubtes sobre la procedència de la indemnització de les despeses financeres de la fiança i del capital social de l'empresa, la fila 1, i sobretot per aquestes quantitats. Em grinyola que l'aportació de capital és constant, però està segmentada en quatre períodes que s'encavallen. Però no n'estic segur, de manera que les deixo.

El càlcul de les despeses fetes a partir de l'atorgament em sembla d'una gran generositat. Entenc, això sí, que l'autor de l'informe se sagni en salut, però tot i això, no sé si tant. Pressuposa un genèric “assessorament legal” amb un cost fix de 25.000€ mensuals, i un total de 1.200.000€. De veritat? Per una empresa que deu haver tingut una activitat més aviat baixa? També un “assessorament tècnic” de 3.000.000€. Aquí hi podria haver  els costos de redacció de projectes, però no se si és del tot prudent avançar massa en projectes sense abans haver aclarit el marc legal urbanístic. Més 2.000.000€ per sondejos, cates, etc, als terrenys. I 8.000€ mensuals (un total de 384.000€) en concepte de “administració” i 6.700€ mensuals per “viatges”, amb un total de 274.700€. Vaja, que es mouen molt...

La pregunta és si seria exigible que acreditessin les despeses realment fetes, que, al capdavall, són les que s'haurien d'indemnitzar. Potser anirien sensiblement a la baixa.

Això vol dir que, admetent la indemnització pels costos financers de la fiança i del capital social, i les despeses des de l'atorgament -que caldria acreditar, però ara partim de la hipòtesi de l'informe, que estic segur que és de màxims- i afegint els costos judicials ajustats, els números serien:

Costos financers fiança i capital social	6.397.871	6.397.871
Cost total operació + cost financer fins a l'abonament	7.771.118	7.771.118
costes judicials per dany emergent	3.117.178	4.722.996
Total	17.286.167	18.891.985

 

La forquilla -que estic segur que hauria d'anar a la baixa- seria, ara, d'entre 17,2M€ i 18,9M€. Una calerada? I tant! Però no els 50M€ adduïts. I si despeses financeres i despeses acreditades baixessin, posem, a la meitat, aleshores aniria entre 8,6M€ i 9,4M€. També una calerada, però molt més assumible. De manera que calma, respectem el treball dels professionals que han fet els informes, però sapiguem llegir-los complets i amb la precaució de saber que són de màxims.

Apunts d'urbanisme tarragoní (13): el trasllat de la Laboral

 

He de començar dient que, en aquest tema, no sóc neutral (de fet, en cap: una cosa és l'objectivitat, basar-se en fets, tenir l'honestedat de no sostenir allò que els fets et desmenteixen, i una altra un pretès situar-se per sobre del bé i del mal. S'ha de prendre partit). No sóc neutral per la senzilla raó que, a la Laboral, hi vaig estudiar durant quatre anys. Em conec molt bé la casa i tot els topants, i hi vaig passar molt bones estones -clar, era jove...- i això, segurament, fa que la vegi d'una altra manera que no pas la gent que la coneix de passada.

Sembla que el trasllat de la Laboral, plantejat molts cops, ara va seriosament. Recordo que a finals dels vuitanta, encara amb l'alcalde Recasens, hi hava mig lligat el trasllat, aquell cop a expenses del port, i com la moció de censura ho va avortar tot. En tot cas, és inevitable. Les condicions de seguretat, per sort cada cop més exigents, anaven fent inviable -o més difícil- el manteniment dels serveis, i la pressió del polígon i del port era cada cop més gran. Especialment el port, que, amb l'eina del pla d'espais portuaris, podia anar-se menjant l'espai a miquetes (i ja ho havia començat a fer).

Ara, sembla, hi hauria una operació amb la CLH -l'antiga Campsa- per a traslladar-hi les instal·lacions que ara té a la riba del Francolí (per cert, espero que aquest cop algú pensi en demanar l'informe “a l'autoritat competent en hidrocarburs” -que ningú no sap ben bé qui és- no fos cas que ens torni a passar el mateix que amb el POUM anul·lat!). I el destí de la Laboral seria aquella terra de ningú que hi ha entre Bonavista i Torreforta.

Ara bé, sobre aquest concepte “trasllat de la Laboral” hi pot haver una certa confusió. Recordo que allò que s'havia acordat fa gairebé quaranta anys era el trasllat dels diferents centres educatius, de tal manera que no es perdés cap plaça escolar, però no necessàriament el trasllat de “la Laboral”. I és que, efectivament, a la Laboral hi ha ensenyaments de secundària i de formació professional, però hi ha moltes més coses: des de tallers per a la FP, fins a residències, passant per un conjunt de camps d'esports magnífics (hi recordo una pista d'atletisme, on suava per a fer els mil metres, però en un estat excel·lent -la pista, no jo-). Hi ha també un teatre impressionant. Allí hi havia vist la Nit de Sant Joan, de Dagoll-Dagom, a més del treball entusiasta i d'altíssim nivell del grup de teatre de la Laboral, dirigit per Arturo (i no recordo el cognom) amb un Calígula, de Camus, excepcional, fet pel bon amic -ara actor professional- Joan Raga. Però també hi vaig veure la Batalla d'Alger, de Gillo Pontecorvo, i la Batalla de Xile, de Gustavo Littin. Sempre he pensat que no ho hem aprofitat mai prou, a Tarragona. I, sobretot, la Laboral és també un pulmó verd impressionant,

Traslladar la Laboral, doncs, hauria de voler dir no perdre uns quants llençols en aquesta bugada. No hauríem de perdre -o, en tot cas, hauria de ser el menys possible- aquest conjunt de serveis de qualitat, inclòs l'espai verd. Quan, en un planejament general, s'ha d'afectar una zona verda, cal substituir-la amb una nova zona verda, de superfície i funcionalitat equivalents. Sé que no és exactament el mateix, sobretot jurídicament, però m'agradaria que formés part del trasllat.

Clar, no serà -no seria- del tot fàcil. L'espai on hauria d'anar té una sèrie de servituds, especialment de seguretat, que no ho fan fàcil, i seria bastant difícil d'empassar que motius de seguretat aconsellin el trasllat... a un espai també amb problemes de seguretat. Caldrà -caldria- filar molt prim, però no hauríem de deixar que això obligui a comprimir en poc espai el que ara és un equipament ampli, generós, i de qualitat. Avui, en un debat sobre el POUM, el regidor d'urbanisme ha dit que hi hauria la possibilitat d'ampliacions, com una mena de vaga promesa -més vaga que promesa- que les coses anirien per aquí, però, com que ja tinc una edat, no me'n refio, i si això no queda ben lligat d'entrada -al POUM, però també als tractes a fer- em temo el pitjor.

I, també, m'agradaria que es conservés alguna cosa, de la Laboral. És una molt bona mostra de l'arquitectura dels cinquanta, que es començava a treure el monumentalisme feixista de sobre, i començava a recuperar els llenguatges de l'arquitectura moderna que el GATCPAC havia portat a Catalunya, en plena sintonia amb una Europa progressista, els anys trenta. M'agradaria que es conservés, almenys,  l'edifici del menjador -el de la foto- i la plaça  (sense la plaça no tindria sentit!).

Si acabem perdent tot això, si ens quedem sense mostres de l'arquitectura moderna, si ho acabem substituint per una adotzenada i atapeïda arquitectura funcional sense personalitat, no haurem traslladat la Laboral, l'haurem perduda. Ens ho podem permetre?