Notes urgents (i provisionals) sobre la moció de censura al PP

Ja tenim la sentència del cas Gürtel, que -oh sorpresa!- diu que el PP és un partit corrupte fins la moll de l'os. de resultes d'això -de la sentència, no de la corrupció, que ja se sabia- el PSOE ha recordat que és un partit política (o això diuen) i que existeix una cosa que es diu moció de censura. I sembla que la presentarà. 

Però em temo que a possible moció de censura al PP és un regal enverinat per al PSOE, i per a uns quants més.

Per començar, fem números. La composició  actual del Congrés és:

PP	137
PSOE	85
Podemos – IU + aliats	71
C’s	32
ERC	9
CDC	8
PNB	5
Bildu	2
CC	1

Per a guanyar la moció de censura calen 176 vots, que són exactament el resultat de sumar PSOE + Podem i amics + ERC + CDC + Bildu + CC. No en pot perdre cap, llevat que es guanyi els 5 del PNB, cosa poc probable després d’haver votat els pressupostos (encara que tot podria ser, és clar, que el PNB ha demostrat –sempre, no només aquesta setmana- que fa sempre el que li convé).

Tenen, tots aquests grups, els mateixos interessos per a votar que sí? O la mateixa possibilitat de triar entre el sí, el no i l’abstenció? Té el PSOE capacitat de negociació? Em temo que, en tots els casos, és limitada, i el gran guanyador de la moció, en tots els casos –si es presenta, si no es presenta, si es presenta i es guanya, o si es perd- és C’s. I el PNB, que sempre –sempre- guanya.

El PSOE necessita tots els vots. Vol dir això que hauria d’acceptar els vots d’ERC i de CDC. Vaja, dels independentistes, dels supremacistes, i tot això que ha dit. Difícil d’empassar per a part del seu electorat, i ho posa molt fàcil a la caverna –a la més caverna, vull dir- per atacar-lo. Que, a més, demostri la volatilitat del PSOE, i més exactament la de Pedro Sánchez, ja és sobrer. Pedro Sánchez està fent de Zapatero un gegant de la política, que ja és dir.

Podem no té problemes: vota la moció, i ja està. Si es guanya, també és gràcies a ells, i si es perd, no serà per culpa seva. Es treuen de sobre la murga de no haver facilitat, al seu dia, un govern PSOE-C’s, desvien l’atenció sobre la polèmica cutre del xalet, i es redimeixen davant de part de l’electorat dubtós entre PSOE i Podem. Costos zero.

Però  no serà fàcil per a ERC i CDC, que tenen una ocasió d’or per a condicionar els seus vots, sempre que no es passin de frenada. Exigir determinats compromisos al PSOE per a votar a favor de la moció facilitaria que aquest s’hi negués i perdés amb dignitat: ha complert amb la moció, però ha preferit perdre-la per no “cedir als nacionalistes”. La caverna el farà un home, i quedarà en bona posició per a les properes eleccions, sobretot per a pactar amb C’s.

En aquest escenari, la temptació de donar els vots gratis per a fer-lo vulnerable és gran. Fins i tot des d’una posició de generositat: no demanem res per a treure el PP del Govern.  Però aleshores el PSOE, per a fer-se perdonar el fet de rebre els vots indepes, pot tenir la temptació d’endurir –sí, això és possible- el discurs nacional espanyol, i fer-ne un gripau difícil d’empassar, malgrat que, a curt termini, li faci perdre la moció de censura. I, a més, desperta la ira d’hiperventilats indepes capaços de dir que s’hauria de condicionar el vot al reconeixement de la independència o alguna cosa així.

Això no passarà amb Bildu, que votarà a favor i es quedarà tan ample, sense que ningú li discuteixi res, i segurament amb l’admiració acrítica d’aquests mateixos hiperventilats, per variar.

I el PNB? Doncs dirà que ni li va ni li ve. Que ja té el que volia –els pressupostos- i que no s’hi fica. Si la moció guanya, negociarà amb el PSOE (que és el seu soci de govern a Euzkadi, per cert) i si no guanya, continua el govern del PP i s’allunya l’escenari d’eleccions anticipades, que és el que volen.

I C’s? Dubto que se sumi a la moció de censura, perquè sap que el seu electorat –sobretot el futur- és molt de dretes, i fins ara votant del PP. I a més deixaria el PSOE –competidor en part de l’electorat- en una situació privilegiada, i hauria d’explicar com és que fa coincidir els seus vots amb Podem. Es pot abstindré tranquil·lament, i amb això s’estalvia el cost de donar suport a la moció, i es desmarca del suport al PP, que ja li va bé. I a veure-les venir. I, si no es presenta, no és culpa seva: no té els vots per a presentar-la per si sol (en calen 35) i no és responsabilitat seva.

El PSOE, ara, no pot deixar de presentar-la, encara que deixi molts pèls a la gatera. és potser l'única oportunitat que té de demostrar que existeix i que serveix per alguna cosa. Però per a reeixir en la maniobra, caldria un lideratge i un discurs intel·ligent i capacitat de maniobra, i em temo que, per ara, no té res de tot això. Parafrasejant  una maledicència de Churchill, es podria dir: “S’atura un taxi buit a la Moncloa, i en surt Pedro Sánchez”.

Serà divertit. 

(imatge pispada del tuitaire @unmundolibre via www.publico.es/tremending)

Un apunt sobre la proposició de llei electoral de Catalunya

El PSC ha presentat una proposició de llei electoral, una altra de les grans mancances que tenim. La llei (la podeu veure AQUÍ) és força completa, i em sembla -no ho he comprovat- que inclou bona part del que ja s'havia acordat, en la legislatura passada, sobre administració electoral, control de les despeses, incompatibilitats, etc. Com és sabut, la llei, tramitada per ponència conjunta, no va reeixir perquè no hi havia acord en un aspecte fonamental, que és el sistema de repartiment dels escons i de les circumscripcions electorals, un tema clau.

Com que seria un despropòsit presentar una proposició de llei amb les mateixes mancances, aquesta es mulla en una proposta. O es remulla una mica, com veurem.

La proposta es decanta pel sistema alemany, de doble vot: a candidatures personals en districtes uninominals, i a llista. Els llocs obtinguts pel districte uninominal es resten de la llista, i, si hi ha més candidatures personals que llocs per llista, s'hi afegeixen, amb un nombre d'escons que serveix de coixí per a no superar els 135, si no ho he interpretat malament.

D'entrada, el sistema és interessant -sempre m'ho ha semblat- perquè te altes dosis de proporcionalitat, a la vegada que permet votar per una persona que té tota la legitimitat per a dir que representa el districte (i, per tant, l'electorat té tot el dret -i jo diria que el deure- de demanar-li que reti comptes).

Ara bé, em sembla que la proposta té alguns punts dubtosos, especialment en la implementació d'aquest aspecte. I no pel que diu, sinó, sobretot, pel que no diu. Perquè, és clar, la mare dels ous, en aquest sistema, és el mapa dels districtes. I d'això, no en sabem res.

L’única referència és, quan parla de la Sindicatura Electoral, que li atribueix la competència de:

“c) Proposar al Parlament la revisió del nombre de diputats i la revisió de la delimitació o el nombre dels districtes electorals, si el compliment dels principis de proporcionalitat i de representativitat ho fa recomanable.

d) Fer el prorrateig d’escons, per a cada convocatòria d’eleccions, entre les demarcacions electorals, garantint que la distribució respecti els criteris de proporcionalitat.”

Se’n desprèn, doncs, que la delimitació la fa el Parlament, i que hi ha d’haver uns principis de proporcionalitat i representativitat, però estaria bé que la llei explicités una mica més aquests criteris. Sobretot tenint en compte que l’Estatut diu que el sistema electoral “és de representació proporcional i ha d'assegurar la representació adequada de totes les zones del territori de Catalunya”. Això ja ho tenim, doncs, i la llei hauria d’anar més enllà.

No indica qui estableix quins són els districtes electorals (a la Gran Bretanya, que també tenen districtes -però no doble vot- hi ha una comissió independent; a Alemanya també, tot i que qui té la darrera paraula és el Parlament, i no sempre fa cas de la Comissió). A Catalunya, no ho sabem. No consta entre les atribucions de la Sindicatura electoral, ni s'hi fa cap referència.

Per a posar un exemple, la llei alemanya preveu que cap districte tindrà una diferencia, en més o en menys, del 25% de la població de la mitjana dels districtes, i una cosa similar, però amb el 15%, es diu a la llei francesa.

De fet, si examinem la llista de districtes, ens trobem que, a França, la mitjana és de 114.217 habitants, i, dels 577 districtes, el més poblat és el 1r districte exterior, amb 157.363, i el menys el de Saint-Pierre et Miquelon, amb 6.079, una de les  restes de l'imperi colonial francès; si anem als districtes metropolitans, ho és el 2n d’Hautes-Alpes, amb 62.082. Agafant aquest llindar de +/- 15%, voldria dir que els districtes amb una població entre 131.350 i 97.084 estarien dins el marge, i això són 469 districtes, amb 42 per sobre del +15% i 56 per sota del -15%. Una diferència acceptable.

A la Gran Bretanya, dels 650 districtes, el menor és el de Na h-Eileanan an lar, amb 21.769 electors (les dades disponibles són d’electors, no de població) i el major el de Isle of Wight, amb 110.924 electors. Tant l'un com l'altre -de fet, els dos menors- són illes, i el fet insular fa que siguin casos especials. La mitjana seria de 71.314 electors, i aplicant un cop més les diferències de +/- 15%, 542 dels 650 districtes es mantenen dins d’aquests marges.

(un apunt: els districtes escocesos i gal·lesos, a la Gran Bretanya, tenen el seu nom oficial en gaèlic i en gal·lès; que ho tinguin en compte aquells que troben ridícul o “aldeano” parlar de Lleida i Girona)

I què passa a Catalunya, segons aquesta proposició del PSC? Doncs que 57 escons es distribuiran en districtes uninominals, delimitats no sabem amb quin criteri.

Si tinguéssim en compte els criteris que hem vist a Alemanya, França i Gran Bretanya  -tot i que, com veiem, no són estrictes- tindríem que, d'acord amb la població, la mitjana dels 57 districtes hauria de ser de 132.558 habitants, i amb les oscil·lacions de +/- 15% serien d'un mínim de 112.674 i un màxim de 152.442 (també podríem fer-ho amb electors, que em semblaria més just, encara que no canviaria massa, però sí seria un biaix favorable a les circumscripcions més envellides). 

Com es pot traduir això, al mapa de Catalunya? D'entrada, ja queda clar que no pot correspondre al mapa administratiu. És a dir, les circumscripcions no poden ser, per exemple, les comarques i els districtes de Barcelona (que tampoc no sumarien 57) perquè hi ha una diferència abismal entre els 3.827 habitants de l'Alta Ribagorça i els 910.031 del Vallès Occidental.

Com que la llei també proposa set circumscripcions per a les llistes, que suposo que surten de les set vegueries i/o àmbits de planificació territorial, que ara -bé, ja fa uns anys, almenys sobre el paper- són vuit (haurien d'haver-ho actualitzat. Han treballat amb papers vells?) aplicant un criteri proporcional tindríem, a una mitjana de 132.000 habitants per escó (7.555.830 habitants per a 57 escons) el següent:

	Població	Escons a 132.558 habitants per escó	Escons
Regió metropolitana	4.823.361	36,39	36
Girona	741.452	5,59	6
Camp de Tarragona	511.335	3,86	4
Terres de l'Ebre	179.508	1,35	1
Ponent	361.138	2,72	3
Comarques centrals	398.767	3,01	3
Alt Pirineu i Aran	71.958	,54	1
Penedès	468.311	3,53	3
total	7.555.830	57,00	57

És a dir, que tornarem a tenir districtes on el vot val el doble -l'Alt Pirineu i Aran- que a Barcelona. I districtes amb un sol escó -Alt Pirineu i Aran, i Terres de l'Ebre- que no sé si hi estarien gaire d'acord.

Clar, una solució parcial és prescindir de la divisió comarcal (també fer-ne una altra, però això ja s’escapa del motiu d’aquest apunt, encara que caldria) en la divisió de districtes electorals. Així, per exemple –i per no moure’m massa d’un territori que conec- els 4 districtes del Camp de Tarragona podrien ser:

Població mitjana	132.558
+ 15%	152.441
- 15%	112.674
Tarragona + la Canonja	131.765
Reus + Almoster + Castellvell del Camp + la Selva del Camp	112.879
Resta Tarragonès + Alt Camp	157.172
Resta Baix Camp + Priorat + Conca de Barberà	109.519

Com veiem, cal fer equilibris per ajustar les poblacions, i tot i així el districte Tarragonès – Alt Camp està lleugerament per sobre del màxim, i el Baix Camp – Priorat – Conca de Barberà, per sota.

Però aquests equilibris són molt difícils en regions amb un o dos escons, com ara a l’Alt Pirineu i Aran i a les Terres de l’Ebre. I, a més, suposen unes agregacions i segregacions artificioses, que conviden al gerrymandering de mala manera. La temptació seria molt forta!

(Per a fer-ho més difícil, es podria pensar en la reserva d’un escó per a l’Aran, de la mateixa manera que la minoria danesa d’Schleswig-Holstein està exempta del mínim del 5%)

El que em sembla que està clar és que la principal complicació del sistema –que ja no és fàcil- és establir el mapa electoral. Necessàriament hauria de ser diferent del mapa administratiu, que ara com ara és el mapa més assumit per la gent. Tothom sap de quina comarca és, però dubto que molta gent sàpiga de quin partit judicial és –la circumscripció electoral de les diputacions, i encara no del tot, perquè no són els vigents sinó els del 1960!-.

D’això ja en vaig parlar fa temps, quan algú proposava el sistema alemany amb comarques i districtes de Barcelona (ho podeu veure AQUÍ). 

La proposició de llei, doncs, tot i que és positiva (obliga a parlar del tema, i això està bé) és una mica tramposa, perquè es mulla en un sistema, però no del tot. Entenc que dibuixar un mapa electoral no és matèria de llei, però sí que ho hauria de ser dir quins són els principis bàsics i, sobretot, qui ho haurà de fer.

I aleshores caldrà explicar a la gent de l’Alt Pirineu i Aran que només poden escollir una persona directament –de fet, els en toca mitja, però això encara seria més complicat- i a les Terres de l’Ebre una persona i un terç. A veure si volent arreglar –que cal- un sistema no prou equitatiu en farem un que encara en serà menys.

Maig del 68 a Tarragona

Enguany es commemora el cinquantenari del maig de 68, aquella mena de revolució diferent, més efectiva en el canvi de mentalitats que en les realitzacions. Una revolució que es va saber -i se sap!- vendre molt bé en un context de revolucions: Praga, Mèxic...

El maig del 68 volia canviar la vida, i a fe de Déu que, a mi, me la va canviar: avui, 20 de maig, fa cinquanta anys que vaig venir a Tarragona. O, millor, que em van fer venir a Tarragona, perquè un nap-buf de set anys acabats de fer no tenia ni veu ni vot.

En aquests cinquanta anys, que és com dir en tota la meva vida, m'he anat fent tarragoní, almenys fins on la molt tancada i exclusiva Tarragona ho permet -si més no, una part de Tarragona-. Reconec, això sí, que de sempre -encara ara- s'ha mantingut un vincle amb Barcelona, i que de vegades ho he utilitzat per a un distanciament saludable amb aquestes parts de Tarragona més criticables: un cert tancament, el provincianisme, el conformisme amb tradicions -o pseudotradicions- que impedeixen aires nous...

És així Tarragona, o m'ho sembla? Suposo que una mica de cada, veiem les coses a la nostra manera, i també tendim a projectar-hi les nostres mancances, a veure si així podem no fer-nos-en responsables.

També cal dir que la ciutat ha participat del canvi del país d'aquests cinquanta anys, i segurament part dels problemes que té també són compartits. No caiguem en l'error de voler ser especials en els problemes. Però això no vol dir no voler que encarem aquests problemes i que vulguem canviar les coses. Tarragona necessita, i molt, una sacsejada que la faci entrar -si més no, una mica més- en la modernitat d'idees, de costums i de funcionament. Que desperti i faci aflorar una societat civil de veritat i no una col·lecció de sigles satèl·lit de les administracions i convenientment subvencionades. Que permeti la convivència de mitjans de comunicació més plurals, més independents -que no neutrals- i més professionals. Que fomenti els debats ciutadans amb serietat, amb dades, amb informació. Aquesta Tarragona, que és la meva ciutat, m'agradaria molt més.

És demanar molt? Al maig del 68 es deia que per ser realistes calia demanar l'impossible. És impossible? Espero que no. També ens cal la imaginació al poder, i la imaginació ho pot tot. Fins i tot l'impossible.

(foto: l'autor practicant el tarragonisme més tòpic: tocar ferro)

Els antecedents acadèmics de Cristina Cifuentes,

Cristina Cifuentes és una vulgar aficionada. Això de falsificar un títol de màster té antecedents molts més efectius i contundents, tot i que cal reconèixer que, en el seu cas, comparteix la militància en un partit eminentment corrupte i anticatalà.

Vegeu que ens explica José Álvarez Junco al seu volum “El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista”:

“En 1905, con más de cuarenta años, se graduó de bachiller en el instituto de Figueres, bastión republicano, y en 1922, cercano ya a los sesenta, embarcó para Canarias, donde había una Escuela de Derecho con profesorado adicto a su partido, y en un solo día aprobó la carrera completa con nueve matrículas de honor.”

Aquest element, Lerroux, sembla haver estat un exemple de moltes coses, al PP.  

Maria Aurèlia Capmany i "El País", ara fa prop de quaranta anys

Ara que ja està clar que el País -el diario independiente de la mañana, que vol dir que no depèn dels matins- s'ha alineat completament amb la versió més casposa i pètria de l'espanyolisme ranci, i aprofitant que som a l'any Maria Aurèlia Capmany, és oportú recordar un article, publicat -em penso- a Serra d'Or el novembre de 1979, i recollit al volum “Dietari de prudències” (ed. Nova Terra, 1982).

Diu, parlant d'el País:

“El meu amic que porta sota l'aixella el diari madrileny s'excusa: “Em consta que és anticatalà i que menteix quan parla de Catalunya, però és un diari molt ben informat.” “No ho entenc -li contesto admirada-: si et consta que menteix quan parla de coses que tu coneixes, qui et pot assegurar que no menteix quan parla de Guinea, o del Sàhara, o del Marroc, o, sense anar més lluny, dels tripijocs ministerials?” Però el meu amic insisteix explicant-me que és un diari molt ben fet, amb bon paper i bona lletra i abundosos filets que l'adornen.”

Dedicat als (cada cop menys) lectors catalans del País.  

(foto -magnífica- extreta de www.beteve.cat)

El Diari de Tarragona i l’estadística creativa

Fa uns anys –com passa el temps!- vaig comentar un extens reportatge del Diari de Tarragona sobre els impostos municipals (ho podeu veure  AQUÍ)  ple de trampes i de manipulacions, tot i que no sé quant hi havia de manipulació i quant d’incompetència.

Dimarts passat, el tema estrella –portada i pàgines 2 i 3- era un altre cop sobre impostos, i el titular, que ja ens dona una idea del to del reportatge i de la idea que es vol transmetre, el següent:

“Cada tarraconense paga al año 500 euros más en impuestos que antes de la crisis”

Podeu veure tot el reportatge AQUÍ  Com arriba el DdT (sigles que, quan jo era molt jove, corresponien a un tebeo) a aquesta conclusió? Doncs molt senzill: com que la recaptació total –impostos estatals, de la Generalitat, i locals- va ser de 2.984 milions d’euros, això dividit pels gairebé 800.000 habitants de la província de Tarragona dona 3.600 euros per cap, que són 500 més que l'any 2008 .

I es queden tan amples.

Bé, tan amples no, perquè, com que la dada és tan esbiaixada que fins i tot al DdT li fa vergonya (cosa rara) ho intenten suavitzar dient que això és “sin tener en cuenta que no todos los contribuyentes aportan por igual y obviando el decisivo peso del turismo”.

De veritat només cal ometre això? Els sembla poc?. De fet, el reportatge en qüestió presenta moltes més llacunes i insuficiències que, al meu entendre, l’invaliden del tot. 

D’entrada, no cita cap font. Ni una. L’Agència Tributària –les dues, l’espanyola i la catalana-? BASE, per als tributs locals?. No ho sabem. Tampoc no queda clar si parla d’impostos, o parla també de taxes –hi ha una frase del reportatge que diu “O lo que es lo mismo: una familia tipo de cuatro miembros paga 14.400 euros, ya sea de forma directa a través de IRPF, la contribución, la plusvalía o el impuesto de circulación, o de forma más diaria a través del IVA o los tributos que gravan la gasolina, el alcohol o las tasas que se abonan de los servicios públicos.” (les negretes són meves).

Dubto que l’autor del reportatge tingui clara la diferència entre un impost i una taxa, i per això és encara més de doldre que no citi les fonts de les dades, per a poder contrastar. A més que aquesta família hipotètica pagarà plusvàlua si ven una propietat, però això no passa a tothom cada any.

Més coses.

“Cada tarraconense paga 500 euros más al año”. No, l’impost de societats -190 milions d’euros l’any 2017-el paguen les empreses.

L’IVA -777 milions d’euros l’any 2017- va pujar del 18% al 21% (això sí que ho diu el reportatge, que consti). Però, sobretot, el turisme hi té un fort impacte (i això també ho diu). Un impacte que també és notable en els impostos especials (benzina, tabac, alcohol) que no venen desglossats com els altres, però que se suposa que també deuen ser al còmput total.

Quan parla de la recaptació de l’IRPF, l’autor diu que l’augment  “viene dado fundamentalmente por el aumento del número de afiliados a la Seguridad Social y, en definitiva, por la recuperación de un empleo que se había hundido a partir de 2009.”

De veritat? Potser una mirada a les dades que ens ofereix l’IDESCAT (AQUÍ) ens ajudarà a entendre-ho millor. Com podem veure, al 2008 –l’any base del reportatge- la base imposable mitjana era de 19.443€, i la quota de 4.396€. Al 2015 –darrera dada disponible- la base imposable mitjana era de 19.631€, i la quota, de 5.194€. O sigui, que la base ha pujat un 0,9%, però la quota ho ha fet un 17,1%. Clar, l’augment és perquè hi ha més ocupació, segur. No deixis que la realitat t’espatlli una bona noticia, oi?.

Però allí on l’autor del reportatge posa més èmfasi és en l’IBI, habitual bèstia negra del DdT, juntament amb successions (que, curiosament, no surt desglossat). I què diu de l’IBI?. Doncs això:

“Las sucesivas revisiones catastrales a las que se han acogido los ayuntamientos –además de la subida del tipo– han sido claves en ese incremento, así como la regularización catastral emprendida por el Gobierno, algo que también ha hecho incrementar el recibo medio del IBI en Tarragona.”

El reportatge sembla no tenir en compte que, per llei, el cadastre s’ha de revisar cada deu anys, que és justament el període examinat. O que l’any 2011, el govern de l’estat va aplicar una pujada del 10%. No és una decisió discrecional dels ajuntaments.

Però, sobretot, la comparació té una greu errada metodològica, molt elemental. No es poden comparar magnituds diferents. La recaptació de l’IBI del 2008 i la del 2017 són diferents, no només perquè s’hagin apujat els valors cadastrals –que ho han fet- i perquè alguns ajuntaments –possiblement la majoria- hagin apujat els tipus. Ho és, també –i això, com hem vist, no es té en compte- perquè ha augmentat la base imposable.

L’IBI grava la propietat immobiliària. Si augmenta el nombre d’unitats cadastrals, augmenta la base imposable, fins i tot si no es toquen els valors ni el tipus, això és fàcil d’entendre. Si hi havia deu cases i ara n’hi ha dotze, encara que els valors siguin els mateixos i el tipus el mateix, es recaptarà més.

Què ha passat en aquests deu anys? Doncs dues coses. Per una banda, que molts ajuntaments han fet –amb l’impuls del mateix Cadastre- revisions exhaustives per a donar d’alta elements existents i no declarats. El mateix DdT se’n va fer ressò, ho podeu veure  AQUÍ (per cert, signa la notícia el mateix que ara). I, per altra banda, que malgrat la crisi, entre el 2008 i el 2017, a la província de Tarragona, es van acabar 35.648 habitatges, que és de suposar que s’han donat d’alta al cadastre. No tots paguen –els no venuts i en mans d’immobiliàries no ho fan, si no vaig errat- però és de creure que una bona part sí. Sumeu-hi aparcaments, locals comercials, naus, etc. La base imposable, doncs ha canviat, i la recaptació de l'IBI s'ha de repartir entre molts més (per cert, que paguen els immobles, també els que són propietats de gent de fora de la província). Un fet a tenir en compte.

Deia Mark Twain –o Churchill, o Pla, o qualsevol autor polivalent per a les cites que convenen- que hi ha veritats, mentides, i estadístiques. Quan les estadístiques cauen en mans de manipuladors o d’incompetents – o de manipuladors incompetents, encara pitjor, i no cal anar a Cipolla per a fer-se'n càrrec- pot passar de tot, excepte que tinguem una informació veraç. Clar que si no és això el que es busca...

Tarragona: de perdre 4.917 habitants a guanyar-ne 413

Si fa uns dies parlava de la manca de rigor en algunes intervencions municipals, en matèria d’urbanisme (ho podeu veure AQUÍ ) avui toca parlar de (mal) periodisme.

El gratuït Més Tarragona, que generalment és un bon informatiu, presenta avui un titular i peça destacada –a la pàgina 3- amb aquest titular:

“La ciutat de Tarragona ha perdut 4.917 habitants el darrer any”.

NI que sigui per deformació acadèmica –tot i que la demografia no sigui el meu fort- i també per interès, he llegit la notícia, que es fa ressò de les dades del padró fetes publiques per l’Institut d’Estadística de Catalunya.

La notícia diu al primer paràgraf:

“Al tancament del 2017 tenia [la ciutat de Tarragona] 131.507 persones censades i, en el mateix període del 2016, la xifra era de 136.424.”

Podeu veure tota la notícia AQUÍ

Com que un descens de 4.000 habitants en un any em sembla molt, he fet el que és aconsellable en aquest casos, que és anar a la font, o sigui, a l’IDESCAT. I què diu? Doncs que el tancament del 2017 és de 131.507 habitants, com diu la notícia, i que el de 2016 era de 131.094. 

Ho podeu veure AQUÍ

O sigui, que en lloc de tenir 4.917 habitants menys n’hi ha 413 més. Es pot entendre una errada en una dada, però no quan això és el nucli de la notícia.  Visca el rigor informatiu!