dilluns, 19 de febrer de 2018

Tren al Camp de Tarragona: la cançó de l'enfadós

Han coincidit amb el temps dues notícies, molt relacionades entre elles però també independents, que estan provocant reaccions en la habitualment plàcida societat tarragonina. Per una banda, la propera entrada en servei d’aquest tros de corredor mediterrani i la consegüent pèrdua de servei ferroviari en una sèrie de poblacions. Si més no, del servei actualment existent. Per l’altra, l’anunci del ministre de Fomento d’un enllaç amb l’aeroport de Girona i la idea que aquest sigui la quarta pista del Prat.

Sobretot aquesta darrera notícia ha despertat el sempre poderós victimisme tarragoní –ara també en un sentit ampli- i no han mancat (al costat d’expressions més assenyades, tot s’ha de dir) declaracions del tipus “Girona ens ha pres la quarta pista” i similars.

No entraré ara a analitzar la problemàtica ferroviària al Camp de Tarragona, que dóna –espero que donarà- per un apunt molt més llarg, però sí algunes notes sobre el soroll i sobre la situació.

1. Això no és una competència entre Girona i Tarragona a veure qui es queda una pista. Girona no ens ha pres res, entre d’altres coses perquè, que t’ho prenguin, vol dir que ho tenies, i no ho teníem. No culpem a Girona dels nostres problemes i mancances.

2. Veig que hi ha gent amb molt fe en els anuncis del ministeri. Hauríem de recordar que és el mateix ministeri (amb titulars diferents) que ha promès uns quants cops inversions milionàries al servei de rodalies de Barcelona, el tercer fil, els accessos ferroviaris amb ample europeu als ports de Barcelona i Tarragona... I a l’hora de la veritat, res de res.

3. Les lamentacions per la pèrdua de serveis ferroviaris –que és un tema que ens ha de preocupar, i molt, i ens hem de moure, que quedi clar- són una mica allò de Santa Bàrbara quan trona. Que jo sàpiga, les obres d’aquest tros de corredor mediterrani ja fa anys que duren, la nova estació de Cambrils també, i que ens quedem sense tren urbà a Salou i sense part dels serveis a Tarragona, també fa temps que se sap. M’agradaria molt saber que algú –qui sigui- ha anat fent gestions, quines, amb qui i com han anat, però per ara no ho sembla, o no dóna explicacions, que també ho hauríem de veure com un problema.

4. Una qüestió de fons important és qui pensa i decideix en matèria d’ordenació territorial –perquè d’això es tracta- a Catalunya. I, ja es veu, amb 155 o sense, no és el govern de Catalunya (per cert, aquell individu que es va inventar el concepte “Barcelunya” i que denunciava la pretesa discriminació inversora del govern envers el Camp de Tarragona, ja ha dit alguna cosa?). Això també ens hauria de preocupar.

5. Els ho posem massa fàcil. Ara tornen a sortir exclamacions sobre la manca d’un discurs territorial autònom del Camp, sobre la no articulació del Camp de Tarragona, sobre si això és l’exèrcit de Pancho Villa... Molt bé. I després què?. Perquè això ja ho hem llegit i sentit moltes vegades, però sembla que no es passa d’aquí. Si em permeteu la vanitat de l’autocita, en un article de juny de 2009, parlant també de trens, deia:

“Com sempre, tirarà cadascú pel seu cantó, i Fomento –perquè, al pas que anem, encara serà Fomento, mal que em pesi– tindrà una excusa perfecta per fer el que li sembli, sense comptar amb nosaltres. Com sempre”.

I així ens va.



dissabte, 3 de febrer de 2018

Més notes sobre el procés: d'herois i de màrtirs

Fa pocs dies escrivia això sobre el president Puigdemont:

“Abans que algú ho interpreti malament, m’apresso a deixar clar que crec que el president legítim –ara mateix, i des del vint-i-tants d’octubre que el BOE el va destituir- continua essent Carles Puigdemont. I que després del 21-D, tenint en compte els resultats –majoria  absoluta independentista al Parlament, que és el que es votava- és ell qui ha de ser restituït a la presidència. I que, en tot cas, aquesta decisió correspon únicament i exclusiva al Parlament com a representant de la ciutadania de Catalunya. Si això no va així –el Parlament decideix-  les eleccions han estat una trampa .”

Continuo creient això, però veig amb disgust com, a les xarxes socials i mitjans de comunicació, es reprodueix un discurs conegut -molt conegut- segons el qual tot el que no sigui donar un xec en blanc a l'estratègia “Puigdemont predient (peti qui peti)” és una mena de traïció o similar.

De sempre, aquest llenguatge de traïcions, les metàfores de les monedes de plata, i similars, m'han semblat contraproduents, per no dir estúpides. Tot el que tendeixi a considerar la política en clau religiosa -o gairebé- em sembla un error. Les inquisicions, les excomunions, els actes de fe, són, han de ser, aliens a la política.

Aquest discurs dels que es creuen els únics intèrprets del país -de vegades, simplement, els propietaris únics i perpetus del país- ja el coneixem de fa temps. És el discurs de la pitjor Convergència, la que pactava alegrement amb el PP però que posava el crit al cel si algú pactava en una altra direcció. La Convergència que demanava -que exigia- submissió absoluta i donava credencials de catalanitat. Curiosament, molt sovint, la mateixa Convergència dels negocis.

I, dit això, que consti que conec molta gent, des de càrrecs institucionals, a militants o votants d'aquest món que són persones d'una enorme integritat, persones honestes, compromeses amb el país i amb la democràcia. Com també em passa en altres opcions, amb les quals no comparteixo moltes coses però que respecto i tenen gent, a tots els nivells, que respecto i amb les quals tinc amistat i m'hi puc entendre en moltes qüestions polítiques.

Però no puc admetre el discurs que sosté que el president Puigdemont no torna de Brussel·les per no anar a la presó (i crec que fa bé) i, a la vegada, exigeix que una sèrie de gent faci coses per les quals anirà -o tornarà, o continuarà- a la presó. L'heroisme i el martiri són personals, no es poden exigir a tercers.


dijous, 1 de febrer de 2018

Notes provisionals sobre el procés (3)



Més d’un cop he escrit sobre la necessitat de no precipitar-se, i també sobre la irritació, o escepticisme, o més coses –no gaire positives- que em produeix l’abundància d’ultimàtums, de línies vermelles, de sí o sí, i tot aquest bestiar. I val a dir que això que anomenem procés és molt generós amb aquestes coses. Confirmant aquell diagnòstic que diu que la política catalana, sector indepe, és ciclotímica, anem passat de l’eufòria a la depressió en un moment.


Ara mateix, hem passat de l’eufòria post 21-D a la depressió de la investidura interruptus, i ens anem tirant els plats pel cap. Anem a pams, que hi ha moltes coses.

Sobre persones. La setmana passada, en una xarxa social, vaig escriure un comentari que deia:

“Fa una mica més de dos anys, semblava que s’enfonsava el món si no s’investia Mas com a president de la Generalitat. Al final, pas al costat, un altre president, i no va anar malament. Ja sé que no és el mateix fer un pas al costat que no que el TC + TS + Gobierno + aliats pro-155 et facin la traveta, però una mica de tranquil•litat amb els debats sobre les persones.”

Abans que algú ho interpreti malament, m’apresso a deixar clar que crec que el president legítim –ara mateix, i des del vint-i-tants d’octubre que el BOE el va destituir- continua essent Carles Puigdemont. I que després del 21-D, tenint en compte els resultats –majoria  absoluta independentista al Parlament, que és el que es votava- és ell qui ha de ser restituït a la presidència. I que, en tot cas, aquesta decisió correspon únicament i exclusiva al Parlament com a representant de la ciutadania de Catalunya. Si això no va així –el Parlament decideix-  les eleccions han estat una trampa .

Dit això, la situació és la que és, i continua l’amenaça. Amenaça de nous ostatges, per la via de re-empresonar els que ja tenien i van deixar anar, o per la via de noves detencions. Amenaça de bloquejar la situació i obligar a repetir eleccions, a veure si fan bo allò de “us obligarem a votar fins que surti un resultat que ens agradi”. Ara mateix, hi una mena de llimbs jurídic: no se sap si ha començat a córrer el termini per a unes noves eleccions o no, ni si s’ha complert l’obligació que hi hagi un debat d’investidura. Sobre tot plegat, algunes coses:

1. De la demanda/exigència que fa el bloc del 155 a Roger Torrent perquè proposi algú altre. Els haurem de recordar que la proposta no és un caprici del president del Parlament. No proposa a qui li dóna la gana, sinó a la persona que, escoltats els grups parlamentaris, està en disposició de construir una majoria parlamentària. Els remeto a la situació espanyola de la primavera del 2016, quan el rei no proposava ningú (i amb la no gens negligible diferència que el president del Parlament té un mandat democràtic, és clar).  

2. Del veto –aparentment legal, i en tot cas fàctic- a un candidat. Un veto a un candidat que es va poder presentar a les eleccions, que està en plenitud de drets polítics –perquè no té cap condemna, i la presumpció d’innocència que tants cops esgrimeix el PP en qualsevols dels centenars de casos de corrupció també serveix per això- i que està avalat per l’electorat i per una majoria parlamentària. Encara recordo com PP i C,s –tanto monta monta tanto- el reptaven a presentar-se a les eleccions –“a que no te atreves!”-. Aquest veto és un nyap jurídic i polític, i la cosa –perquè encara no sé què és- que va dir el tribunal constitucional dissabte passat no s’aguanta per enlloc.

3. De què fer. L’estómac aconsella plantar-se, per allò que va dir el president del Parlament (que ni el tribunal ni la vicepresi decideixen qui és el president de la Generalitat, i tot allò) però sempre que l’estómac em demana una cosa crec que cal comptar fins a una xifra alta, i repensar-s’ho. Quan es van convocar les eleccions, ja vaig escriure que no havíem de caure en la trampa de dir que eren il·legítimes –que ho eren- i no anar-hi, perquè això regalava les institucions als qui només les volen abolir de fet. Que el govern espanyol i entorn devien tenir la intenció de provocar més divisions del compte. Si aleshores no ens vam deixar enredar, no ho fem ara.

4. Com?. Si alguna cosa hem fet sovint és capgirar situacions amb enginy. Em costa de creure que no siguem capaços d’imaginar fórmules que permetin començar a recuperar les institucions i no posar en més perill els ostatges, i fer palesa la manca de llibertat per a triar el president que volem, amb alguns matisos:

No em faig il·lusions d’una recuperació completa de les institucions i de la capacitat d’usar-les amb plenitud democràtica. Parlar de plenitud democràtica amb el càrtel del 155 –Gobierno, PP i palmeros, Tribunal constitucional i els mariaxis del Suprem, etc- és una ingenuïtat, i sabem que aquests trileros de la política adduiran el que sigui per a continuar limitant, retallant, imposant, bloquejant, i tots aquesta verbs que tant els agraden.

I, amb govern o sense, faran el que voldran amb els ostatges. No tenim cap garantia –insisteixo, amb govern o sense- per dir que els deixaran lliures, a casa, i tranquils. Per cert, tampoc no teníem cap garantia –i ara s’ha vist- que el President podria tornar a casa sa i estalvi si el votàvem. I això ja se sabia abans del 21-D. Millor no generar falses expectatives.

Hi ha solucions. La que proposa Josep-Lluís Carod-Rovira (la podeu veure aquí). O també que el Parlament voti una resolució expressant que el president legítim és Carles Puigdemont, i denunciant la impossibilitat de votar-lo per la pressió antidemocràtica de l’estat espanyol. Això no és recurrible –o sí, que aquests ho recorren tot- i té força política i institucional, i s’hauria de comunicar i fer valer al món.

5. Raó. Una afirmació feta fa uns anys, em sembla que pel president Mas, em va sembla molt encertada: hem de carregar-nos de raons. Les errades del procés, que n’hi ha unes quantes, han comptat sempre amb la cooperació de l’estultícia de l’estat espanyol –i em refereixo estrictament al càrtel abans esmentat-. Després de les poc glorioses jornades del 6 i 7 de setembre, la brutalitat policial –i la brutalitat política subjacent, no ho oblidem- ens van carregar de raó davant del món. Vam tenir una onada de simpatia, i molta opinió pública –que és per on hem de treballar, per arribar als poders- es va assabentar que existim i es va posar instintivament del nostre costat. No tinc clar que ho aprofitéssim amb la atropellada proclamació del 27-O (ja ho vaig dir aquí, i ho reitero, que jo no era partidari de proclamar res abans d’hora, que el que vull és el fet, no la proclamació). Ara podríem tenir –si ho aprofitem- la simpatia de la cacera a l’home, de la lluita democràtica. Però això demana una major capacitat de maniobra que la que tenim ara mateix. Més valdria lluitar a la japonesa i aprofitar a favor nostra la força (bruta, mai millor dit) de l’oponent.

6. Temps. Això va per llarg. A veure si ens en convencem d’una vegada.


dijous, 4 de gener de 2018

Ja hem votat. I ara què?

Passades les eleccions, paït -a mitges- l'allau de resultats, val la pena pensar-hi una mica, a veure si podem treure'n l'entrellat, o, si més no, orientar-nos una mica. 

L'avantatge d'haver deixat un temps prudencial -quinze dies, que semblen una eternitat- és que no cal parlar de coses que ja han estat molt dites: que la CUP ha tornat al seu espai més natural, després d'una sobrevaloració el 27-S (algú es creu que hi ha 300.000 anticapitalistes a Catalunya?) o que Ciudadanos + PP no han crescut tant, només 4 escons (han passat de 25+11 a 36+4).

En fi, a més de dades electorals, que seran apassionants, sobretot si realment es fan públiques mesa per mesa, hi ha algunes reflexions que sí que em semblen oportunes.

Per començar, com llegim aquest primer lloc de Ciudadanos (em nego a dir-los Ciutadans). Estèticament em sembla deplorable, però no li donaria més importància al fet que hagin arribat primers. En canvi, crec que hauríem de valorar el fet que han concentrat gairebé tot el vot que ha primat l'antiindependentisme per sobre de tot. El PP ho ha intentat, però no ha pogut -perquè després vagin dient que C's no és el PP 2.0- però és evident que l'elector que, per sobre de tot, volia votar contra la independència, ha votat C's. No trobaríem gaires electors que poguessin explicar el programa de govern de C's, si és que n'hi havia, i em penso que tampoc no podrien uns quants dels diputats electes d'aquest grup. En aquest sentit, són els que han votat més plebiscitàriament. Són els de Junts pel No.

Ara be, això ens permet -jo crec que fins i tot ho aconsella- llegir de manera diferent l'electorat socialista i comú. Un electorat que no ha votat indepe, però que no ha volgut votar el més antiindepe de tots. I parlo d'electorat, no dels aparells o directament del partit. Per molt que el PSC hagi fet una campanya per a fer-se perdonar vel·leïtats catalanistes, i que hagi de demanar disculpes davant dels señoritos del PSOE per haver insinuat alguna mesura que no era la garrotada seca -els indults- crec que és un error posar exactament al mateix nivell aquest vot i el vot a C's+PP.

I no diguem els comuns, que explícitament es desmarcaven del 155. Ja sé que els comuns no són indepes -tot i que crec que una part del seu electorat sí que n'és, o és a prop de ser-ne- però crec que és un error greu llegir-los com antiindepes. 

Entenc, doncs, que seria convenient -intel·ligent i tot- dirigir-se a aquest milió d'electors que, tot i no ser majoritàriament indepes, no han volgut agafar la papereta més antiindepe de totes. Hi podem tenir alguna cosa en comú, alguna cosa de què parlar. Això no és cap novetat, sempre he dit que era un error la manera amb què alguns sectors indepes es dirigien al món socialista i comú -malgrat que el PSC feia i fa molts esforços en el sentit contrari- i que el primer pas per a guanyar-te algú és no insultar-lo. A veure què farem, doncs.

La segona reflexió té a veure amb el fet que més d'un milió de catalans han votat C's. No caldria que afegís massa cosa a unes notes que vaig escriure abans de les eleccions, i quan ja es veia venir. Hi deia:

“Quan centenars de milers de persones es manifesten a Barcelona en contra de l’independentisme, aquesta sortida fàcil de dir que vénen de fora o que són uns fatxes no ajuda gens. Per molt que hi hagués autocars plens vinguts de fora, la gran majoria eren catalans, i això ens hauria de fer pensar. I també la majoria són demòcrates, per molt que uns quants –massa, segurament- cridessin allò de Puigdemont a la prisión, o que la ultradreta vagi a aquestes manifestacions i s’hi trobi a gust (i això hauria de fer pensar als qui també hi van i no són d’ultradreta: no tota la gent que va a aquestes manifestacions és fatxa, però quan els fatxes es manifesten és allí. Això hauria de ser preocupant, i no he vist massa reaccions en aquest sentit). Però sobretot ens hauria de fer pensar perquè tanta gent se sent representada per opcions polítiques reaccionàries, corruptes, demagògiques i populistes, i si no els hauríem de convèncer que un projecte independentista –que no antiespanyol- és positiu també per a ells. No sé com fer-ho, però tractant-los de fatxes, segur que no. I aquesta gent també són catalans, i també hi han de ser.”

Em sembla urgent que els partits indepes comencin a parlar molt amb molta gent. No a fer pedagogia -que de vegades sembla més un apostolat paternalista- sinó donar explicacions i, sobretot, escoltar. Hi ha molta gent que ha votat antiindepe per por al què podria ser. Despatxar-ho tot amb explicacions tipus “tele5 o A3 els han menjat el coco” és la mateixa explicació que dir que els indepes ho som perquè TV3 ens ha manipulat. No fotem. Cal escoltar molt, conèixer de primera mà les preocupacions, desfer equívocs, i fer-ho amb solvència i no amb propaganda, i menys amb clientelisme. 

En tercer lloc: i ara què?. Recordo que el 27-S, a la vista del resultat -o sigui, del no 50% de vots indepes- l'Antoni Baños va dir que el referèndum no s'havia guanyat (però tampoc no l'havien guanyat els del no) i que calia replantejar-se moltes coses. Això, replantejar-se coses, es va fer sense dir-ho quan, a la moció de confiança, es va dir allò de referèndum o referèndum. Doncs bé, ara tampoc no hem guanyat el plebiscit -malgrat que eren unes eleccions políticament més plebiscitàries que les del 27-S- i tampoc l'han guanyat els del no. Som, doncs, on estàvem? No ben bé. L'1 d'octubre vam fer un acte revolucionari, vam empoderar la gent, ens vam autodeterminar en el sentit que l'estat espanyol es va posar en evidència -no controlava el territori- i, sobretot, ens vam posar al mapa mundial dels temes a resoldre. Això és importantíssim, una passa de gegant. Però no n'hi ha prou. No podem enganyar-nos nosaltres mateixos amb argúcies legals -això ja ho fa el registrador de la propietat- perquè el combat és polític, no de legalitats. No siguem presoners de nosaltres mateixos en forma de fulls de ruta, de coherències mal enteses, o de línies vermelles. Les accelerades -i ara hem fet una accelerada històrica- permeten avançar molt en poc temps, però no es poden fer durar gaire. És allò dels sprint i de les maratons.

Ara el món ja sap molt més de nosaltres i del que volem. Hem guanyat -gràcies a la inèpcia habitual de l'estat espanyol, tot sigui dit- simpaties en l'opinió publicada. Hem guanyat també, n'estic segur, més simpaties de les que sabem en alguns governs, que han de ser més discrets però que poden ser més eficaços. Fet tot això, ara cal molta mà esquerra, molta diplomàcia -cap enfora- i molta seducció -cap endins- per ser una majoria indiscutible -és a dir, més del 50% +1, que no és prou-. Una majoria que només pot venir dels que ara no han votat independentista, inclosos alguns dels que han votat antiindepe, i que cal guanyar.

Això necessita, en primer lloc, de les institucions, de poc soroll (i molta feina) i de menys triomfalisme i una mica més de musculatura intel·lectual. Alguns dels argumentaris indepes eren infumables, per no dir impresentables. Som capaços de fer-ho millor, i necessitem fer-ho millor. I ho hem de fer, millor, partint de la realitat. De vegades, sentint algú parlant de república, tenia la sensació de sentir un conte de la vora del foc. No podem anar pel món amb el lliri a la mà, per molt que, en comparació amb els artistes de la porra, el vaixell dels piuets, o les estultícies peperes, ens sembli que ja ho fem bé. En resum, menys èpica i més política; menys lírica i més prosa; menys manifestacions i més interlocució amb la part del país que encara no ho veu clar.

I ho torno a dir: això va per llarg. Per molt llarg.



divendres, 29 de desembre de 2017

comptar pisos buits

Ara fa un any, a partir del debat sobre la Budellera, es va generar una certa discussió sobre el tema dels habitatges buits a Tarragona. M’hi vaig referir de passada, en algun apunt. Hi va haver alguna moció municipal, el tema ha anat sortint de manera recorrent, i tampoc s’ha aclarit massa res.

En aquests debats –no se si arribaven a debat- no hi havia acord sobre la probable quantitat d’habitatges buits a la ciutat, i sortien xifres molt diferents, i força a l’alça. Algú parlava de prop de 15.000 habitatges i tot.

Evidentment no estic en condicions de donar una xifra concreta –de fet, exacta ningú no la pot dir, perquè això canvia cada dia- més enllà del convenciment que la realitat deu ser una xifra molt més baixa, per motius que ja vaig apuntar. Però ara hi ha hagut un parell de notícies sobre aquest tema que em semblen d’interès.

El principal problema, és clar, és el metodològic. Partim d’un cens d’habitatges, del 2011, més que discutible (es va fer per mostreig) i que xifrava els habitatges buits a Tarragona –exclosos els secundaris- en uns 7.700, un 11% del total. El Pla local d’habitatge, tant el 2012-2018, com l’actualització feta al 2015 sobre aquest punt, parteixen d’aquestes xifres –també del Cens del 2001, aquest sí cens i no mostreig- i citen algunes altres fonts, molts més indirectes, com ara les estimacions del Col·legi d’Agents de la propietat immobiliària, o segons el consum d’aigua, amb uns resultats de 11.000 i 30.000 habitatges buits respectivament, que es donen –especialment aquest darrer- per molt poc fiables.

El mateix Pla local feia una sèrie de consideracions sobre usos no residencials, habitatges secundaris no turístics, etc, que valdria la pena desenvolupar, i que ens permetrien ajustar més les xifres. Tot i això, afirma –al Pla 2012-2015- que és segur que el percentatge d’habitatge buit està per sobre del 15%, una afirmació que em sembla molt poc demostrada al propi Pla. Sobre els habitatges totals (57.270) això serien uns 8.500 habitatges. Molts. Però no tenim dades més recents i, sobretot, més exactes. L’actualització del 2015 és indirecta, a partir del cens del 2011, i per una cadena d’hipòtesis.

Ja fa uns mesos, vaig llegir unes declaracions del responsable d’habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, que explicava que pensaven fer una recerca més precisa sobre aquest tema, i apuntava que les xifres més o menys oficials parlaven de 80.000 habitatges buits, però que estimaven que potser es quedarien en uns 30.000. A Barcelona, amb 1.500.000 habitants (i també, és cert, amb molta més demanda) les xifres anaven entre 80.000 i 30.000. A Tarragona, amb 133.000 habitants, ens movíem sobre les 8.000, que en proporció s’acosta una mica a la banda alta.

Ara hem sabut més coses. Per una banda, Barcelona avança en aquest recompte més exhaustiu, i llegíem a la premsa (aquí) que el resultat és encara molt més baix del que pensaven. Aquell punt de partida dels 88.000 habitatges buits, segons un recompte a partir del cadastre, que seria un 11% dels habitatges de Barcelona, sembla que, a l'hora de la veritat, se situa entre el 3% i el 4%, entre 24.000 i 30.000. De fet, el recompte en alguns dels barris estudiats, se situava al voltant del 2%.

Per altra banda, l’Ajuntament de Girona ha actualitzat el seu càlcul, i també va per la banda baixa. Ho podeu veure aquí. A Girona, se situaria als 1.122 habitatges, un 2,32%. En aquest cas, no es tracta d'un recompte minuciós, com sembla que s'està fent a Barcelona, amb diverses visites, sinó de l'aplicació d'una sèrie d'indicadors. El treball és al web de la Unitat Municipal d'Anàlisi Territorial de l'Ajuntament de Girona (UMAT) i el podeu veure aquí

Traslladar aquests resultats a Tarragona seria un atreviment. Les realitats socials i territorials són diferents. En el cas de Barcelona per magnitud, i pel fet que la ciutat gairebé no disposa de sòl lliure i, a la vegada, té una demanda molt alta. En el cas de Girona, tot i que les magnituds de la ciutat són més semblants, ens trobem amb una ciutat molt més compacta, i amb una ciutat real d'una altra dimensió i també amb un alt grau de cohesió. Girona, Salt, Sarrià de Ter, Vilablareix, Fornells de la Selva, són municipis molt propers entre ells i generen una taca urbana molt més cohesionada del que ho fan els diversos nuclis del municipi de Tarragona.

Ara bé, em costa de creure que els prop de 100.000 habitants de Girona generin un 2,32% d'habitatges buits, i Tarragona, amb 131.507 habitants (xifres oficials del padró a 01.01.2017; per cert, el primer augment des del 2011, que pot ser un senyal de canvi de tendència) generi un 15%. De fet, si examinem les dades d'habitatges iniciats en el període 1990-2016 -un període llarg- a Girona van ser 23.276, i a Tarragona 27.122, una diferència del 16%, menor que la diferència de població. A Girona, doncs, s'ha construït una mica més, de manera que teòricament podria tenir més habitatges buits.

La metodologia de l'estudi de Girona combina indicadors d'aigua, d'escombraries, del cens de locals, entre d'altres, per arribar a la conclusió. Això li permet depurar elements que, al Pla local d'habitatge de Tarragona, se citaven com a possibles distorsions, però no s'estudiaven.
En tot cas, i a manca de poder aventurar cap xifra -no tinc prou dades- sí que crec que és possible afirmar que això reforça la hipòtesi que a Tarragona no hi ha entre 8.000 i 10.000 habitatges buits -això seria un de cada set/vuit habitatges de la ciutat- sinó força menys.


I, en tot cas, sí que podem assegurar que ens falta molt per fer per a conèixer la realitat de la ciutat. Tinc molta enveja de l'existència i de la feina de la UMAT de Girona -us recomano una visita al seu web (és aquí). Sobretot perquè ja fa més de vint anys que treballen, i això, el coneixement constant de la ciutat, és el que permet polítiques públiques més eficaces. Si hem de copiar res, doncs, no copiem l'estudi, copiem les eines i la constància que el fa possible.  

dimecres, 20 de desembre de 2017

Albert Abelló, in memoriam

Corprès encara per la sobtada mort d’Albert Abelló. Sobtada, prematura, injusta. Totes les morts tenen un punt d’injustícia perquè sempre ens deixen amb coses per fer, per experimentar, per agrair; ens deixen amb paraules no dites i més paraules no escoltades. I, malgrat tot, la mort és necessària, i també justa en la mesura que ens iguala.

Vaig tractar més l’Albert Abelló els anys que vaig treballar a l’Ajuntament de Tarragona. Les meves responsabilitats en comerç i turisme, i les seves a la Cambra de Comerç ho van fer necessari. Malgrat que no sempre teníem la mateixa visió de les coses, coincidíem en bona part en una manera directa de tractar-la, sense massa circumloquis ni floritures. Això, que per altres passa, de vegades, per ser brusc, jo ho veia –i crec que ell també- com un avantatge en forma de claredat.

Després, ell va llençar-se a la política municipal, i això no va ser cap sorpresa per ningú, ja se li veien ganes, i ja havia estat al darrera de certs moviments en aquest sentit. Un aterratge no gaire pacífic al capdavant de la candidatura de CiU, i una campanya discutible, en les formes i en el plantejament –discutible almenys per a mi- van contribuir a un resultat no ja discret sinó directament desastrós. Va ser aleshores que va tenir una reacció que, per mi, l’honora. Quan el més fàcil hagués estat assumir la responsabilitat del fracàs i plegar –ep, també honorable- l’Albert va entomar el cop i va aguantar el tipus, i es va dedicar a fer de regidor. Sense conèixer les intimitats de l’Ajuntament, i nomes amb la informació de la premsa, tinc la sensació que va ser més bon regidor que candidat, que potser un cop va descobrir la duresa de la política municipal, va canviar l’aventurer un pèl desconcertant de la candidatura per algú que començava a fer propostes i assumia molts condicionants fins aleshores menystinguts. No sé si pensava repetir –o si li hagués estat possible, qui sap- però crec que un Albert Abelló candidat segona part hagués estat molt diferent del primer.

En tot cas, l’Albert se significava per l’entusiasme i l’atreviment que posava arreu. Quan llegim aquelles definicions d’emprenedor –que s’arrisca, que innova, que hi posa el coll- sovint mirem al voltant i diem: On deuen ser?. No era aquest el seu cas. Tant a l’empresa –a les empreses- com a la Cambra, com en la candidatura hi va posar sempre maneres de fer i propostes diferents i arriscades. S’hi podia estar d’acord o no, de vegades les maneres sorprenien i potser desagradaven, però no deixaven indiferent.

Albert, que la terra et sigui lleu. Et trobarem a faltar.


(foto: manllevada de www.ara.cat)

Notes sobre les eleccions, i després de les eleccions

Demà votem, i decidim (no del tot, però una mica sí). Hi ha decisions que voldríem prendre, que quedaran més o menys clares, però que no sembla que depenguin només del vot de demà. Treure els presos, fer tornar els exiliats (amb garanties, és clar; tornar ja poden tornar) o recuperar la integritat de les institucions, són coses que demà sabrem si volem o no. Aconseguir-les, ja són figues d’un altre paner, i d’aquí plora la criatura. Que així estiguin les coses és la millor explicació de la necessitat de decidir del tot, almenys per mi.

No m’atreveixo a fer prediccions sobre el resultat. Sé què m’agradaria que passés, però no què passarà. El nas m’indica que algú que pujarà no pujarà tant com es pensa, i que algú que baixarà no ho farà tant –C’s i PP; pujant i baixant, això sí- i poca cosa més.

Si hi ha alguna certesa, però, és que res no serà igual. Ni tornarem a una hipotètica “normalitat” com pretenen alguns, ni podem reprendre l’1-O com si res.

Fa uns dies –que semblen mesos- acabava un apunt sobre les tres llistes indepes dient:

“No podem fer el mateix, ni fer veure que no ha passat res. Hem comès errades que no podem repetir, i hem d'explorar nous escenaris, més eficients i més pràctics. No podem dependre tant de les reaccions descerebrades del govern espanyol. I, com ja vaig dir un dia, fer-nos a la idea que això va per llarg. En parlarem.”

Entenc que la campanya electoral és el pitjor moment per fer autocrítica. Es tracta de mobilitzar propis i propers, i verbalitzar que has fet coses malament no és el millor al·licient. Però un moment o altre caldrà fer-ho, sobretot per a no repetir errors, i per a corregir allò que ens ha ensenyat l’experiència. No es tracta de renunciar a res, es tracta de fer-ho millor, que va molt més enllà de treure’s les puces de sobre i dir que la culpa és d’uns altres (els polítics, en bloc; alguns polítics; o qui sigui).

Comencem per treure’ns de sobre aquesta mania de fulls de ruta, línies vermelles, i calendaris rigorosos. La realitat és canviant –també per allò que fem nosaltres- i ens hi hem d’adaptar contínuament. La rigidesa –i la conseqüència: acusar de traïdors o venuts els qui s’allunyen un mil·límetre del full de ruta- és un inconvenient.

Llegir bé la realitat. La realitat política, social, econòmica; la pròpia i la general. I molt especialment adonar-nos que, per molta raó que creguem que tenim, no és prou compartida. Som molts, però no som prou. Ja fa molt de temps que, en ocasions electorals, faig el mateix (i simple) raonament: per ser més, n’han de venir que no hi són, i aquests són en altres llocs –sigles- o enlloc. I no pots fer sentir culpable o criminalitzar aquell que vols que vingui amb tu, l’has de convèncer i seduir. I això no ho estem fent bé, tot i que hi hem fet camí. Vegem números:

A les eleccions generals de 2008, el PSC –aquell de “si tu no hi vas, ells tornen”- va treure un 45% dels vots a Catalunya. A les eleccions generals del 2015 va treure el 15,7%, un milió de vots menys. Vol dir que la gent canvia de vot, i, si no insultem els que ho han fet, no ho hem de fer amb els que encara no, si és que ens els volem guanyar. Sempre he manifestat respecte per l’espai i per l’electorat socialista (no tant –i cada cop menys- pel PSC, que cada cop ho posa més difícil, això de respectar-lo). Sé que hi ha molta gent –no tota- amb la qual em puc entendre en moltes coses –no en totes- i no hi vull renunciar. Però també sé que els ho he de posar més fàcil. I el mateix amb el món dels comuns.

Encara més clar si en lloc de mirar-ho políticament ho fem sociològicament. Les eleccions ens proporcionaran un mapa de vot que faríem bé d’analitzar minuciosament. Veurem com hi ha poblacions i barris on l’independentisme és, si no residual, sí minoritari –i de fet això ja ho sabem-. Vol dir, doncs, que hi ha molt de camp per córrer, per convèncer de la conveniència, de la necessitat, de fer foc nou.

Recordo un intervenció de Xose Manuel Beiras que plantejava, crec que molt encertadament, que ell veia un gallec, d’una parròquia, amb un tros de terra minúscul i un parell de vaques, que votava BNG. I al costat un altre gallec exactament igual, que votava PP. I deia: si són el mateix, i n’he convençut un, he de fer per convèncer l’altre, no hi puc renunciar.

En un projecte nacional, que no nacionalista, com volem, no podem renunciar a ningú, i això passa per interpretar bé la realitat, i el primer pas és conèixer-la. Fa uns dies, una magnífica entrevista al digital El Crític a Montse Santolino (la podeu veure aquí) ho deia molt clar, i assenyalava la feina que cal fer, sobre determinats barris de Catalunya. I no es tracta d’anar-hi –que ja indica alguna cosa això d’haver-hi d’anar- sinó de ser-hi, i sense apostolat, ni paternalismes, ni clientelisme, que són les maneres amb què s’hi ha anat més. Ni de generar, ni que sigui de bona fer o inconscientment, el paper del Tio Tom, aquell de la cabana, amb tupè i twitter o sense.

Però encara més enllà. Quan centenars de milers de persones es manifesten a Barcelona en contra de l’independentisme, aquesta sortida fàcil de dir que vénen de fora o que són uns fatxes no ajuda gens. Per molt que hi hagués autocars plens vinguts de fora, la gran majoria eren catalans, i això ens hauria de fer pensar. I també la majoria són demòcrates, per molt que uns quants –massa, segurament- cridessin allò de Puigdemont a la prisión, o que la ultradreta vagi a aquestes manifestacions i s’hi trobi a gust (i això hauria de fer pensar als qui també hi van i no són d’ultradreta: no tota la gent que va a aquestes manifestacions és fatxa, però quan els fatxes es manifesten és allí. Això hauria de ser preocupant, i no he vist massa reaccions en aquest sentit). Però sobretot ens hauria de fer pensar perquè tanta gent se sent representada per opcions polítiques reaccionàries, corruptes, demagògiques i populistes, i si no els hauríem de convèncer que un projecte independentista –que no antiespanyol- és positiu també per a ells. No sé com fer-ho, però tractant-los de fatxes, segur que no. I aquesta gent també són catalans, i també hi han de ser.

Tot això està per fer, i demana temps. Fer el mateix que hem fet fins ara no només no és garantia d’èxit, és un doble error, perquè la realitat ha canviat –per bé i per mal- i perquè ja hem vist quin resultat té. Fer coses diferents no és renunciar a res, al contrari, és mantenir-se ferm en l’objectiu i, per aquest motiu, provar nous camins, a partir de la realitat. Ens en sortirem? Com deia Rovira i Virgili al jurament de l’exiliat l’any 1939:

“De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.”

A veure què passa.