divendres, 15 de juny de 2018

La Llibreria de la Rambla

A Tarragona ens hem llevat avui amb una molt mala notícia (bé, ahir ja se sabia, però avui és quan surt a tot arreu): ens quedem sense la Llibreria de la Rambla.

En un país on tot és més (de vegades menys) del que és, on tenim un autogovern que és poc govern i menys auto, on tenim un club que és més que un club, la Llibreria de la Rambla, a Tarragona, era –és- més que una llibreria. De fet, totes les llibreries –les de veritat- són molt més que una llibreria.

A la Tarragona asfixiant dels anys seixanta, que una colla de tarragonins amb empenta i il·lustració tiressin endavant aquell negoci va representar una alenada de llibertat. No sé si valorem prou unes quantes iniciatives que vistes avui potser fan riure, però que van suposar esquerdes en el mur del franquisme.  El Club de Joves, l’escola PAX, la Cooperativa Obrera, l’Òmnium Cultural, la Llibreria de la Rambla... qui en vulgui saber més, que llegeixi l’imprescindible –i deliciós- dietari “Viure a Tarragona” d’Artur Bladé, que, a més, llegirà una de les millors proses catalanes contemporànies.

I val la pena assenyalar que una bona part d’aquestes iniciatives va ser obra de persones de la petita burgesia tarragonina –no sé si en tenim de gran, la veritat- il·lustrada, professional, viatjada, llegida, que, d’haver volgut, hagués pogut col·locar-se al tardofranquisme, però que es va comprometre amb el país i amb la llibertat. Molts noms els trobaríem després a l’Assemblea de Catalunya, i encara després en opcions polítiques diverses, amb un bagatge democràtic i de compromís amb el país que contrastava amb molts aprofitats de darrera hora, conversos, o nouvinguts –ni que sigui per motius generacionals- ignorants d’aquest passat i autoproclamats expedidors de certificats de catalanitat i de progressia.

La Llibreria de la Rambla ja no havia de complir algunes d’aquestes funcions de suplència, però el caràcter de llibreria, d’aplec de llibres, de prescriptor de lectures, de dinamitzador cultural, sí que el feia, i el feia bé. Les presentacions de llibres –encara ara, el proper 20 de juny, Montserrat Tura i “República pagesa”- les taules rodones, ajudaven a fer creure que hi havia vida cultural a Tarragona, ara llastimosament reduïda.

El que el franquisme, amb multes, entrebancs i censures, no va poder; el que la pressió immobiliària –l’edifici, una petita joia amb elements modernistes, va estar a punt de ser enderrocat (i, cal dir-ho, la llibreria no va ser gaire respectuosa amb l’edifici)- tampoc no va poder, ho pot ara el mercat. La llibreria no pot resistir l’exorbitant lloguer, que ja veurem si algú pagarà i si no acabarem perdent-hi tots:  la llibreria, sense local; la ciutat, sense llibreria; els propietaris del local, sense llogaters.

Ens trobem aquí amb diversos factors: la crisi comercial de Tarragona, que sembla que no sap adaptar-se als nous models comercials, i això hauria de fer pensar tothom, administracions públiques, però també el sector; la pressió immobiliària i la indefensió d’una llei d’arrendaments urbans que no atén a raons; la debilitat de l’ecosistema cultural tarragoní, ara encara més dèbil, amb només tres llibreries grans (o dues –Capona i Adserà- si tenim en compte que Abacus és tota una altra cosa).

Respondre a aquests problemes ha de ser alguna cosa més que queixar-se i culpar l’Ajuntament –que és el que ja comença a passar-. Segur que hi ha responsabilitats municipals, però no només. No és l’Ajuntament qui posa els preus als locals comercials, ni qui legisla en matèria d’arrendaments urbans, ni qui pot fer que la gent compri llibres (vaja, si la gent hagués comprat molts més llibres, potser haguessin aguantat, no ho sabem).

Sigui com sigui, un tros més del paisatge tarragoní que desapareix. Plega, també, l’experiència de remenar llibres, d’encomanar coses, de trobar-t’hi amb gent i petar la xerrada, d’assistir a presentacions de llibres, d’aturar-se als aparadors i patir amb aquell bé de Déu de llibres per llegir que no atraparàs mai, o de mirar una vegada i una altra, amb enveja gens dissimulada, aquella magnífica testa del Capità Haddock que hi ha a la rebotiga.


Gràcies per tot, Llibreria de la Rambla. Us trobarem a faltar. 

(imatge: el logo deliciosament noucentista de la llibreria)

dimecres, 13 de juny de 2018

Girona metropolitana. I Tarragona?

Una de les meves dèries, sovint expressada en aquest blog, és el de la configuració metropolitana del Camp de Tarragona –o de part del Camp de Tarragona, per a ser més exactes-. M’hi he referit sovint, especialment a la necessitat de conèixer bé la nostra realitat territorial, a llegir el territori en clau metropolitana, i a identificar dinàmiques que requereixen aquesta visió per a ser tractades. Ho podeu veure, entre d’altres, AQUÍAQUÍ i AQUÍ

La setmana passada, el suplement de l’Ara dedicat a la província de Girona (bé, a les comarques gironines, per allò de no tenir por d’anomenar les coses pel seu veritable eufemisme) dedicava un parell de pàgines a la Girona metropolitana, amb referències d’allò més interessants, i que inevitablement vaig traslladar a Tarragona.

Podem fer aquesta mena de comparacions? Sempre són perilloses, al capdavall estem parlant de realitat socials que tenen moltes diferències, però sempre és bo acostar-s’hi, escoltar, entendre, comparar i aprendre. Seria absurd pensar que som únics i que no ens cal res de fora, tan absurd com fer comparacions sense tenir en compte, també, les diferències: de règim local, de cultura política, de sistema legal, d’estructura territorial. Com més distants en tot això, més relatives –que no vol dir impossibles ni inútils- les comparacions.

Em sembla evident que hi ha prou punts de coincidència amb Girona per a poder parar atenció: la condició de capital de província (tot i que crec que, allí, la porten amb menys stress que aquí) la grandària –Girona, 39,1 km2 i 99.000 habitants, Tarragona, 57,9 km2 i 131.000 habitants- la distància amb Barcelona. També, però, moltes diferències a tenir en compte: la inexistència, a Girona, d’una ciutat semblant a molt poca distància (Figueres no representa, ni de lluny, el que Reus per a Tarragona) i, sobretot, un terme municipal molt menys fragmentat. Un dia hauríem de reflexionar sobre la poca consciència que tenim de la singularitat de Tarragona; dubto que hi hagi cap ciutat equiparable, a Catalunya, en termes de complexitat urbana.

Però Girona també té una dinàmica metropolitana, o gairebé. Amb Salt, Sarrià de Ter, Fornells de la Selva, Vilablareix, Sant Gregori o Sant Julià de Ramis pràcticament enganxats (i, en tot cas, alguns a molt menor distància de la que hi ha entre els casc urbà de Tarragona i Bonavista) acaba generant un sistema urbà complex. I això ja ha generat realitats en clau metropolitana, alguna de les quals compartida amb Tarragona –per exemple, l’Autoritat territorial de mobilitat- i algunes –ai!- no: Allí disposen d’un Pla director urbanístic que abasta els municipis d’Aiguaviva, Bescanó, Celrà, Fornells de la Selva, Girona, Llambilles, Quart, Riudellots de la Selva, Salt, Sant Gregori, Sant Julià de Ramis, Sarrià de Ter, Vilablareix i Vilobí d'Onyar. A Tarragona, hauríem de tenir el Pla director urbanístic de l`àrea central del Camp de Tarragona, amb abast als municipis d’Almoster, Altafulla, Cambrils, Castellvell del Camp, Constantí, el Catllar, el Morell, els Garidells, els Pallaresos, la Pobla de Mafumet, la Riera de Gaià, la Secuita, la Selva del Camp, Perafort, Reus, Riudoms, Salou, Tarragona, Torredembarra, Vilallonga del Camp, Vila-seca i Vinyols i els Arcs. I no el tenim.

A l’article (el podeu veure  AQUÍ ) es parla -i això és el que m’interessa més- de l’actitud de l’Ajuntament de Girona sobre aquesta qüestió, i diu: l’Ajuntament de Girona “ha d’exercir un rol de responsabilitat i generositat” abanderant projectes que beneficiïn els ciutadans dels municipis de l’envolten i afavorint el consens en les decisions sobre infraestructures o serveis compartits.

A partir d’aquest criteri, s’han buscat fórmules per exercir complicitats en matèria de serveis socials, de transports públics, de promoció econòmica, de sòl industrial, d’aigua, de depuradora. Vaja, el que solen ser els àmbits de treball més metropolitans. Per la via de fet.

Tenim, tot això, al Camp de Tarragona? Molt em sembla que no, i no em refereixo als instruments legals –que ja hem vist que no- sinó a l’actitud i a les realitzacions en camps concrets. Hi ha molt de camp a córrer, si es vol. Sobretot en les mentalitats i en les actituds. La generositat, imprescindible, és privilegi dels forts. I la manca de generositat potser amaga les febleses. Si volem una Tarragona forta, també ha de ser una Tarragona generosa amb els seus veïns, una Tarragona que escolti, parli i comparteixi, i no que ignori, exigeixi i imposi. Entre ser una capital de província perquè ho diu el BOE i ser capital d’un territori per lideratge generós, jo no tinc cap dubte del que hauríem de ser. Potser que en parléssim.

(imatge: el nonat PDU del Camp de Tarragona; manllevada de www.scot.cat)


dilluns, 28 de maig de 2018

Hard Rock Casino Tarragona: Fumata blanca... o grisa

La fumata blanca és el mètode tradicional per a comunicar l’elecció d’un nou Papa de l’església catòlica, un mètode que, en plena era dels telèfons mòbils i de la hiperconnectivitat, queda una mica desfasat, però també molt entranyable. 

Lamentablement, ja fa temps que la fumata té més aviat un color de gos com fuig, que no se sap si és blanca bruta o negra clareta, i no acaba de fer el fet com a comunicació.

Divendres passat, 25 de maig, teníem una d’aquestes fumates, majoritàriament interpretada com a blanca, però que no deixa de tenir alguna taca grisa, que val la pena comentar. Es tracta de la resolució VEH/985/2018, de 22 de maig, per la qual s’autoritza la instal·lació i explotació d’un casino de joc en el centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou (la podeu veure AQUÍ). 

Vaja, allò de l’ex-BNC World, i ara Hard Rock Hotel y Casino Tarragona, España.

Perquè no del tot blanca? Doncs perquè hi ha algunes coses que, a mi, em grinyolen. Potser les he malenteses, però les deixo aquí, i qualsevol comentari, aclariment o correcció serà ben rebut i agraït. En tot cas, com gairebé sempre, es tracta de qüestions urbanístiques.

El punt en qüestió és l’apartat segon de la resolució, que aprova el projecte arquitectònic i, entre d’altres coses, remet la concreció de determinats requisits al  “pla de millora urbana (PMU, en endavant) previst en el pla director urbanístic de reordenació de l'àmbit del centre recreatiu i turístic de Vila-seca i Salou (PDU, en endavant):”.

Això és important perquè, en una primera instància (en l’aprovació inicial del PDU) aquestes concrecions –que, com veurem, són importants- es deixaven a criteri d’una comissió, tot i que podien constituir elements essencials de l’ordenació urbanística, de manera que, fent cas de les al·legacions, es va imposar la figura d’aquest PMU, que ha de ser degudament tramitat, inclòs un període d’informació pública i, en tot cas, objecte d’una aprovació formal que pot ser, si cal, recorreguda en via contenciosa per qualsevol persona que ho cregui convenient.

I què havia de fer, aquest PMU, segons el PDU? Doncs “garantir la coherència global i efectuar la concreció de volums (...) previ a l’atorgament de les corresponents llicències urbanístiques” (article 152 de la Normativa del PDU).

Les parcel·les urbanístiques, entre 1 i 4, s’han de concretar en el corresponent projecte de reparcel·lació. Com que sembla que només hi ha un casino, podria haver-hi una sola parcel·la amb aprofitament, però també cal establir la parcel·la corresponent al 15% d’aprofitament mitjà, a favor de l’administració actuant.

De fet, el PDU preveu que el sector de Complexos turístics integrats (CTI) que és on va el Casino i companyia, s’ha d’executar pel sistema de reparcel·lació en cooperació. Aquest sistema deixa la direcció del procés en mans de l’administració actuant (en aquest cas, el consorci del CRT) i és indicat quan hi ha més d’un propietari entre els quals cal repartir costos i beneficis. En aquest cas, però, sembla que tenim només un propietari, de manera que em semblaria més adequat –i això ho pot establir el PMU- que sigui per compensació bàsica. Pensem que, en la cooperació, seria el CRT qui hauria de dirigir el procés, i cobrar les quotes d’urbanització corresponents a Hard Rock. De veritat pot, i vol, fer això?.

Aquest futur, i preceptiu, PMU –i previ a l’atorgament de llicències, i, entenc, a la mateixa reparcel·lació- ha de ser d’iniciativa pública –no entenc perquè- però no figura entre els requisits de la resolució. El punt cinquè i sisè de la resolució diuen:

“Cinquè. El termini màxim per sol·licitar l'autorització d'obertura i funcionament del casino és de tres mesos abans que finalitzi el termini de 36 mesos d'ençà que es puguin obtenir les llicències municipals corresponents i més concretament des que concorrin els requisits establerts en l'article 39.2 del Decret 64/2014, de 13 de maig, pel qual s'aprova el Reglament sobre protecció de la legalitat urbanística; i sense perjudici que es pugui demanar la prorroga d'aquest termini en els termes previstos per la normativa general de procediment administratiu o el propi reglament de casinos.

Sisè. El termini màxim per presentar el pla de desenvolupament constructiu referit en la nota informativa publicada en data 17 de febrer de 2017 en la pàgina web del concurs referida en la base 4.4 de l'annex de la Resolució ECO/1982/2015, de 7 de setembre és d'un any des de l'entrada en vigor d'aquesta Resolució.”

I, per altra banda, el punt d) del punt segon de la resolució diu:

“d) El PMU estableix les condicions d'execució de les infraestructures i serveis en funció de l'abast de cada una de les fases d'execució.”

Sembla clara, doncs, la necessitat del PMU previ a qualsevol concreció i execució.  Però no hi ha cap termini per a la tramitació i aprovació del PMU, o del projecte de reparcel·lació, que són previs, i sense els quals no es poden atorgar llicències.

Hi ha, però, més requisits de la resolució que grinyolen.

El punt a) diu (les negretes són meves):

“a) L'encaix de la zona del CTI amb el seu entorn més immediat ha d'adaptar-se al sistema viari amb que limita, tal com preveu el PDU aprovat definitivament. En tot cas, el PMU pendent de redacció ha de garantir una proposta coherent i unitària del front de parcel·la en relació amb el nou vial urbà que confronta. Ha de donar èmfasi al disseny de l'espai no edificat que ha de ser projectat en conjunt a les noves edificacions, i ha de resoldre la relació entre espai privat i espai públic. En aquest sentit, es fa constar que la transformació de l'autovia C-31b en un nou vial urbà, i els corredors i els eixos cívics previstos per a vianants i bicicletes inclosos en el PDU s'han d'entendre com una oportunitat de connectivitat i establiment de relacions cíviques entre el complex CTI i el seu entorn.”

Una oportunitat???? A veure si ens entenem: les determinacions del PDU són això, determinacions, no són optatives, o discrecionals, o a la carta. Quan ens van vendre el PDU, s’hi cantaven les meravelles en temes d’integració. El PMU, els projectes d’urbanització, i els projectes arquitectònics han de concretar-ho i fer-ho efectiu, però no és “una oportunitat”.

El punt c) diu:

“c) En relació amb la proposta d'inversió en infraestructures presentada, les quanties definitives han de ser les que es concretin en els estudis, plans i projectes preceptius. En cap cas, les quanties del conjunt de les fases poden superar les quanties previstes en el PDU.”

A veure, entenc que les quanties definides al PDU no poden ser exactes, i que és als projectes d’urbanització i a la concreció de cada projecte que s’acaben establint. Però, posats a fixar alguna garantia, m’estimaria més que fos a la baixa, que no poguessin ser inferiors.

Els punts g), h) i i) diuen:

“g) Les alçades regulades de tots els elements arquitectònics i acabats decoratius s'han d'ajustar al PDU.

h) El projecte s'ha d'ajustar a les determinacions del PDU pel que fa a la separació amb el límit de parcel·la. Es possibilita arribar al límit de parcel·la, com a màxim, al llarg d'un 10% de la longitud total posterior que limita amb el recinte de Port Aventura.

i) Les infraestructures de connexió amb la viabilitat existent, així com les de serveis, corresponents a la primera fase han de ser les que es determinin en el PMU.”

Doncs em sembla molt bé, però no entenc perquè cal remarcar que cal complir les determinacions del PDU. És que si no ho hagués dit la resolució no ho pensaven complir?. I les infraestructures de connexió no vénen fixades al PDU? Motiu de més, doncs, per exigir el PMU de manera prèvia.

El punt f) diu:

“f) El desenvolupament del projecte, així com les seves eventuals modificacions, s'han d'adequar i tramitar d'acord amb el que disposa la base 14 de la Resolució ECO/1982/2015, de 7 de setembre.”

Anem, doncs, a buscar la resolució aquesta, i diu:

“14 Comissió de seguiment

L’òrgan convocant pot crear una comissió de seguiment (en endavant, la comissió) i determinar el seu règim de funcionament, integrada per membres de les unitats competents en les matèries afectades per aquestes bases, designades per la persona titular de la secretaria corresponent i amb un rang orgànic, com a mínim, de subdirector o similar amb la finalitat d’examinar el compliment dels compromisos assumits pels adjudicataris.

Sense perjudici de les competències pròpies de l’òrgan competent en matèria de joc, la comissió ha de vetllar pel compliment dels requisits i compromisos assumits per la societat titular d’una autorització per a la instal·lació i explotació d’un casino de joc.

La comissió elevarà informes a l’òrgan competent en matèria de joc sobre el compliment dels requisits i compromisos, d’acord amb el calendari de treball establert en la seva creació i pot efectuar propostes de millora d’aquests requisits i compromisos, si escau.

L’òrgan competent en matèria de joc pot fer servir aquests informes, amb l’audiència prèvia dels interessats, per autoritzar modificacions justificades en els compromisos assumits i per motivar la possible revocació de l’autorització, en el cas d’incompliment dels requisits, compromisos o peticions de modificació.

La comissió es pot crear a partir de l’atorgament de l’autorització o autoritzacions per a la instal·lació i explotació d’un casino en l’àmbit del centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou i es pot mantenir, si es considera oportú, després de l’obtenció de les corresponents autoritzacions d’obertura i funcionament a fi que segueixi exercint la mateixa tasca.”

La veritat, això sona al criteri citat abans, que sostreia del tràmit regulat algunes determinacions, i que va ser corregit amb la previsió del PMU. Aquesta comissió pot interpretar o adaptar el projecte, però hauria de quedar molt clar l’abast d’aquestes possibles modificacions. Tot el que suposi modificació de determinacions del PDU o del PMU ha de ser tramitat com a modificació d’aquests instruments, inclosa la corresponent informació pública i la possibilitat d’al·legar i de recórrer.

En fi, unes quantes coses que crec que seria bo aclarir. Com he intentar fer sempre en aquest blog, no oposició indiscriminada ni catastrofisme, sinó informació i dades. I, no cal dir, obert a tota mena de correccions, si calen. A veure si emblanquinem la fumata.

I, si us plau, l’edifici guitarra no. Qualsevol altra cosa, però això no.



divendres, 25 de maig de 2018

Notes urgents (i provisionals) sobre la moció de censura al PP

Ja tenim la sentència del cas Gürtel, que -oh sorpresa!- diu que el PP és un partit corrupte fins la moll de l'os. de resultes d'això -de la sentència, no de la corrupció, que ja se sabia- el PSOE ha recordat que és un partit política (o això diuen) i que existeix una cosa que es diu moció de censura. I sembla que la presentarà. 

Però em temo que a possible moció de censura al PP és un regal enverinat per al PSOE, i per a uns quants més.

Per començar, fem números. La composició  actual del Congrés és:

PP
137
PSOE
85
Podemos – IU + aliats
71
C’s
32
ERC
9
CDC
8
PNB
5
Bildu
2
CC
1

Per a guanyar la moció de censura calen 176 vots, que són exactament el resultat de sumar PSOE + Podem i amics + ERC + CDC + Bildu + CC. No en pot perdre cap, llevat que es guanyi els 5 del PNB, cosa poc probable després d’haver votat els pressupostos (encara que tot podria ser, és clar, que el PNB ha demostrat –sempre, no només aquesta setmana- que fa sempre el que li convé).

Tenen, tots aquests grups, els mateixos interessos per a votar que sí? O la mateixa possibilitat de triar entre el sí, el no i l’abstenció? Té el PSOE capacitat de negociació? Em temo que, en tots els casos, és limitada, i el gran guanyador de la moció, en tots els casos –si es presenta, si no es presenta, si es presenta i es guanya, o si es perd- és C’s. I el PNB, que sempre –sempre- guanya.

El PSOE necessita tots els vots. Vol dir això que hauria d’acceptar els vots d’ERC i de CDC. Vaja, dels independentistes, dels supremacistes, i tot això que ha dit. Difícil d’empassar per a part del seu electorat, i ho posa molt fàcil a la caverna –a la més caverna, vull dir- per atacar-lo. Que, a més, demostri la volatilitat del PSOE, i més exactament la de Pedro Sánchez, ja és sobrer. Pedro Sánchez està fent de Zapatero un gegant de la política, que ja és dir.

Podem no té problemes: vota la moció, i ja està. Si es guanya, també és gràcies a ells, i si es perd, no serà per culpa seva. Es treuen de sobre la murga de no haver facilitat, al seu dia, un govern PSOE-C’s, desvien l’atenció sobre la polèmica cutre del xalet, i es redimeixen davant de part de l’electorat dubtós entre PSOE i Podem. Costos zero.

Però  no serà fàcil per a ERC i CDC, que tenen una ocasió d’or per a condicionar els seus vots, sempre que no es passin de frenada. Exigir determinats compromisos al PSOE per a votar a favor de la moció facilitaria que aquest s’hi negués i perdés amb dignitat: ha complert amb la moció, però ha preferit perdre-la per no “cedir als nacionalistes”. La caverna el farà un home, i quedarà en bona posició per a les properes eleccions, sobretot per a pactar amb C’s.

En aquest escenari, la temptació de donar els vots gratis per a fer-lo vulnerable és gran. Fins i tot des d’una posició de generositat: no demanem res per a treure el PP del Govern.  Però aleshores el PSOE, per a fer-se perdonar el fet de rebre els vots indepes, pot tenir la temptació d’endurir –sí, això és possible- el discurs nacional espanyol, i fer-ne un gripau difícil d’empassar, malgrat que, a curt termini, li faci perdre la moció de censura. I, a més, desperta la ira d’hiperventilats indepes capaços de dir que s’hauria de condicionar el vot al reconeixement de la independència o alguna cosa així.

Això no passarà amb Bildu, que votarà a favor i es quedarà tan ample, sense que ningú li discuteixi res, i segurament amb l’admiració acrítica d’aquests mateixos hiperventilats, per variar.

I el PNB? Doncs dirà que ni li va ni li ve. Que ja té el que volia –els pressupostos- i que no s’hi fica. Si la moció guanya, negociarà amb el PSOE (que és el seu soci de govern a Euzkadi, per cert) i si no guanya, continua el govern del PP i s’allunya l’escenari d’eleccions anticipades, que és el que volen.

I C’s? Dubto que se sumi a la moció de censura, perquè sap que el seu electorat –sobretot el futur- és molt de dretes, i fins ara votant del PP. I a més deixaria el PSOE –competidor en part de l’electorat- en una situació privilegiada, i hauria d’explicar com és que fa coincidir els seus vots amb Podem. Es pot abstindré tranquil·lament, i amb això s’estalvia el cost de donar suport a la moció, i es desmarca del suport al PP, que ja li va bé. I a veure-les venir. I, si no es presenta, no és culpa seva: no té els vots per a presentar-la per si sol (en calen 35) i no és responsabilitat seva.

El PSOE, ara, no pot deixar de presentar-la, encara que deixi molts pèls a la gatera. és potser l'única oportunitat que té de demostrar que existeix i que serveix per alguna cosa. Però per a reeixir en la maniobra, caldria un lideratge i un discurs intel·ligent i capacitat de maniobra, i em temo que, per ara, no té res de tot això. Parafrasejant  una maledicència de Churchill, es podria dir: “S’atura un taxi buit a la Moncloa, i en surt Pedro Sánchez”.


Serà divertit. 

(imatge pispada del tuitaire @unmundolibre via www.publico.es/tremending)

dimarts, 22 de maig de 2018

Un apunt sobre la proposició de llei electoral de Catalunya

El PSC ha presentat una proposició de llei electoral, una altra de les grans mancances que tenim. La llei (la podeu veure AQUÍ) és força completa, i em sembla -no ho he comprovat- que inclou bona part del que ja s'havia acordat, en la legislatura passada, sobre administració electoral, control de les despeses, incompatibilitats, etc. Com és sabut, la llei, tramitada per ponència conjunta, no va reeixir perquè no hi havia acord en un aspecte fonamental, que és el sistema de repartiment dels escons i de les circumscripcions electorals, un tema clau.

Com que seria un despropòsit presentar una proposició de llei amb les mateixes mancances, aquesta es mulla en una proposta. O es remulla una mica, com veurem.

La proposta es decanta pel sistema alemany, de doble vot: a candidatures personals en districtes uninominals, i a llista. Els llocs obtinguts pel districte uninominal es resten de la llista, i, si hi ha més candidatures personals que llocs per llista, s'hi afegeixen, amb un nombre d'escons que serveix de coixí per a no superar els 135, si no ho he interpretat malament.

D'entrada, el sistema és interessant -sempre m'ho ha semblat- perquè te altes dosis de proporcionalitat, a la vegada que permet votar per una persona que té tota la legitimitat per a dir que representa el districte (i, per tant, l'electorat té tot el dret -i jo diria que el deure- de demanar-li que reti comptes).

Ara bé, em sembla que la proposta té alguns punts dubtosos, especialment en la implementació d'aquest aspecte. I no pel que diu, sinó, sobretot, pel que no diu. Perquè, és clar, la mare dels ous, en aquest sistema, és el mapa dels districtes. I d'això, no en sabem res.

L’única referència és, quan parla de la Sindicatura Electoral, que li atribueix la competència de:

“c) Proposar al Parlament la revisió del nombre de diputats i la revisió de la delimitació o el nombre dels districtes electorals, si el compliment dels principis de proporcionalitat i de representativitat ho fa recomanable.
d) Fer el prorrateig d’escons, per a cada convocatòria d’eleccions, entre les demarcacions electorals, garantint que la distribució respecti els criteris de proporcionalitat.”

Se’n desprèn, doncs, que la delimitació la fa el Parlament, i que hi ha d’haver uns principis de proporcionalitat i representativitat, però estaria bé que la llei explicités una mica més aquests criteris. Sobretot tenint en compte que l’Estatut diu que el sistema electoral “és de representació proporcional i ha d'assegurar la representació adequada de totes les zones del territori de Catalunya”. Això ja ho tenim, doncs, i la llei hauria d’anar més enllà.

No indica qui estableix quins són els districtes electorals (a la Gran Bretanya, que també tenen districtes -però no doble vot- hi ha una comissió independent; a Alemanya també, tot i que qui té la darrera paraula és el Parlament, i no sempre fa cas de la Comissió). A Catalunya, no ho sabem. No consta entre les atribucions de la Sindicatura electoral, ni s'hi fa cap referència.

Per a posar un exemple, la llei alemanya preveu que cap districte tindrà una diferencia, en més o en menys, del 25% de la població de la mitjana dels districtes, i una cosa similar, però amb el 15%, es diu a la llei francesa.

De fet, si examinem la llista de districtes, ens trobem que, a França, la mitjana és de 114.217 habitants, i, dels 577 districtes, el més poblat és el 1r districte exterior, amb 157.363, i el menys el de Saint-Pierre et Miquelon, amb 6.079, una de les  restes de l'imperi colonial francès; si anem als districtes metropolitans, ho és el 2n d’Hautes-Alpes, amb 62.082. Agafant aquest llindar de +/- 15%, voldria dir que els districtes amb una població entre 131.350 i 97.084 estarien dins el marge, i això són 469 districtes, amb 42 per sobre del +15% i 56 per sota del -15%. Una diferència acceptable.

A la Gran Bretanya, dels 650 districtes, el menor és el de Na h-Eileanan an lar, amb 21.769 electors (les dades disponibles són d’electors, no de població) i el major el de Isle of Wight, amb 110.924 electors. Tant l'un com l'altre -de fet, els dos menors- són illes, i el fet insular fa que siguin casos especials. La mitjana seria de 71.314 electors, i aplicant un cop més les diferències de +/- 15%, 542 dels 650 districtes es mantenen dins d’aquests marges.

(un apunt: els districtes escocesos i gal·lesos, a la Gran Bretanya, tenen el seu nom oficial en gaèlic i en gal·lès; que ho tinguin en compte aquells que troben ridícul o “aldeano” parlar de Lleida i Girona)

I què passa a Catalunya, segons aquesta proposició del PSC? Doncs que 57 escons es distribuiran en districtes uninominals, delimitats no sabem amb quin criteri.

Si tinguéssim en compte els criteris que hem vist a Alemanya, França i Gran Bretanya  -tot i que, com veiem, no són estrictes- tindríem que, d'acord amb la població, la mitjana dels 57 districtes hauria de ser de 132.558 habitants, i amb les oscil·lacions de +/- 15% serien d'un mínim de 112.674 i un màxim de 152.442 (també podríem fer-ho amb electors, que em semblaria més just, encara que no canviaria massa, però sí seria un biaix favorable a les circumscripcions més envellides). 

Com es pot traduir això, al mapa de Catalunya? D'entrada, ja queda clar que no pot correspondre al mapa administratiu. És a dir, les circumscripcions no poden ser, per exemple, les comarques i els districtes de Barcelona (que tampoc no sumarien 57) perquè hi ha una diferència abismal entre els 3.827 habitants de l'Alta Ribagorça i els 910.031 del Vallès Occidental.

Com que la llei també proposa set circumscripcions per a les llistes, que suposo que surten de les set vegueries i/o àmbits de planificació territorial, que ara -bé, ja fa uns anys, almenys sobre el paper- són vuit (haurien d'haver-ho actualitzat. Han treballat amb papers vells?) aplicant un criteri proporcional tindríem, a una mitjana de 132.000 habitants per escó (7.555.830 habitants per a 57 escons) el següent:


Població  
Escons a 132.558 habitants per escó
Escons
Regió metropolitana
4.823.361
36,39
36
Girona
741.452
5,59
6
Camp de Tarragona
511.335
3,86
4
Terres de l'Ebre
179.508
1,35
1
Ponent
361.138
2,72
3
Comarques centrals
398.767
3,01
3
Alt Pirineu i Aran
71.958
,54
1
Penedès
468.311
3,53
3
total
7.555.830
57,00
57

És a dir, que tornarem a tenir districtes on el vot val el doble -l'Alt Pirineu i Aran- que a Barcelona. I districtes amb un sol escó -Alt Pirineu i Aran, i Terres de l'Ebre- que no sé si hi estarien gaire d'acord.

Clar, una solució parcial és prescindir de la divisió comarcal (també fer-ne una altra, però això ja s’escapa del motiu d’aquest apunt, encara que caldria) en la divisió de districtes electorals. Així, per exemple –i per no moure’m massa d’un territori que conec- els 4 districtes del Camp de Tarragona podrien ser:

Població mitjana
132.558
+ 15%
152.441
- 15%
112.674
Tarragona + la Canonja
131.765
Reus + Almoster + Castellvell del Camp + la Selva del Camp
112.879
Resta Tarragonès + Alt Camp
157.172
Resta Baix Camp + Priorat + Conca de Barberà
109.519

Com veiem, cal fer equilibris per ajustar les poblacions, i tot i així el districte Tarragonès – Alt Camp està lleugerament per sobre del màxim, i el Baix Camp – Priorat – Conca de Barberà, per sota.

Però aquests equilibris són molt difícils en regions amb un o dos escons, com ara a l’Alt Pirineu i Aran i a les Terres de l’Ebre. I, a més, suposen unes agregacions i segregacions artificioses, que conviden al gerrymandering de mala manera. La temptació seria molt forta!

(Per a fer-ho més difícil, es podria pensar en la reserva d’un escó per a l’Aran, de la mateixa manera que la minoria danesa d’Schleswig-Holstein està exempta del mínim del 5%)

El que em sembla que està clar és que la principal complicació del sistema –que ja no és fàcil- és establir el mapa electoral. Necessàriament hauria de ser diferent del mapa administratiu, que ara com ara és el mapa més assumit per la gent. Tothom sap de quina comarca és, però dubto que molta gent sàpiga de quin partit judicial és –la circumscripció electoral de les diputacions, i encara no del tot, perquè no són els vigents sinó els del 1960!-.

D’això ja en vaig parlar fa temps, quan algú proposava el sistema alemany amb comarques i districtes de Barcelona (ho podeu veure AQUÍ). 

La proposició de llei, doncs, tot i que és positiva (obliga a parlar del tema, i això està bé) és una mica tramposa, perquè es mulla en un sistema, però no del tot. Entenc que dibuixar un mapa electoral no és matèria de llei, però sí que ho hauria de ser dir quins són els principis bàsics i, sobretot, qui ho haurà de fer.

I aleshores caldrà explicar a la gent de l’Alt Pirineu i Aran que només poden escollir una persona directament –de fet, els en toca mitja, però això encara seria més complicat- i a les Terres de l’Ebre una persona i un terç. A veure si volent arreglar –que cal- un sistema no prou equitatiu en farem un que encara en serà menys.