dimecres, 26 de febrer del 2014

La Vanguardia no accepta crítiques

L'economista Gay de Liébana, un d'aquests mediàtics que fa l'agost amb la crisi, té cada dia un video amb un speech a la Vanguardia. Dimarts, l'speech anava de l'excessiu nombre de lleis a l'estat espanyol, comptant les lleis de les comunitats autònomes. El podeu veure. aquí

Si hi heu donat un cop d'ull, haureu vist que parla de més de cent mil lleis. I, a Catalunya, tantes com 10.173. Clar, això és una animalada, i ja hi ha un comentari que li retreu que ha confós lleis i normes, que és alguna cosa més àmplia. Jo mateix vaig fer un comentari -per als qual cal estar degudament registrat- puntualitzant que, a Catalunya, el Parlament ha aprovat 631 lleis en totes les legislatures, com es pot comprovar fàcilment a la web del Parlament, i com hauria hagut de comprovar si vol que el prenguem per algú seriós.

La qüestió és que el meu comentari no ha sortit publicat. Suposo que com que la correcció no tenia el to llepon que té l'altre comentari que diu més o menys el mateix, no l'han volgut publicar. La Vanguardia no admet crítiques, ja se sap.  

dilluns, 24 de febrer del 2014

Tarragona no decideix

Què tenen en comú Sabadell, Terrassa, Badalona, Lleida, Girona, Reus....? Que són ciutats mitjanes-grans de Catalunya, ciutats que articulen un territori i exerceixen una capitalitat sobre un espai més gran -no administrativa, sinó real-. Són ciutats que van créixer molt durant la dècada dels seixanta i setanta, amb immigració procedent del sud d'Espanya, immigració que sovint es va encabir en polígons d'habitatges separats de la resta de la ciutat i mancats de serveis, la qual cosa en va dificultar la integració, que, no obstant això, s'ha anat produint més bé que malament a còpia d'anys, d'escola, de generacions i de barreges, com sempre. Són ciutats en espais metropolitans, en un sentit ampli -tampoc no administratiu- amb una configuració social, lingüística, i de pertanyença determinada. En aquesta llista de ciutats amb aquestes característiques hi podria haver perfectament Tarragona, que reuneix totes aquestes característiques. Però no hi és.

I no hi és perquè es una llista de ciutats on hi ha un pacte local per al dret a decidir. A Tarragona, no en tenim. M'agradaria molt estar poc informat, i que algú em digués que sí, que ben aviat es farà públic el pacte local de Tarragona pel dret a decidir. Que hi haurà un espai on les entitats de la ciutat, de tot tipus, podran, si ho volen, adherir-se a aquest pacte i generar activitats de promoció del dret a decidir. Que un grapat de persones significatives, amb una certa autoritat moral, s'hi posaran al davant per a donar exemple i estirar del carro, fent allò que deia Marcel·lí Domingo en el camp de la política: que no s'hi ha d'anar a fer-s'hi un nom, sinó a jugar-s'hi el nom que es tingui.

M'agradaria molt, sobretot, perquè voldria dir que a Tarragona també ens movem per això, i que deixem de mantenir-nos al marge, com sempre, per a poder-nos queixar després i fer el ploricó dient que no ens estimen. Em consta que hi ha uns esforçats voluntaris de l'ANC, i que hi va haver, al seu dia, una de les consultes ciutadanes per la independència, muntada amb més bona voluntat que cap altra cosa. Però, com en tantes altres coses, fetes amb una sabata i una espardenya, amb un xic de carrinclonisme, i sense l'empenta necessària per arrelar i ser un motor.

Se suma, això, a la inexistència d'àmbits de debat d'idees -potser també d'idees?- amb un mínim de modernitat i de visió progressista del món, i que no siguin capelletes personals. A la manca d'una idea de ciutat que vagi més enllà -més enllà no vol dir ignorar-los- d'elements vertebradors d'una part de Tarragona vinculats a la tradició més folklòrica. Potser que ens hi posem, d'una vegada per totes.  

dimarts, 18 de febrer del 2014

Encara més sobre BCN World

Després de les compareixences de fa tres setmanes, ha tornat el silenci sobre Bcn World. He aprofitat per repassar algunes de les intervencions que no vaig seguir al seu dia, i lamento no haver-ho fet abans d'intervenir al Parlament, perquè he descobert que Xavier Adserà va anunciar el propòsit de fer sis hotels -això ja ho sabíem- de tres mil habitacions cadascun; és a dir, mil més per hotel de les que s'havien anunciat d'entrada.

Sobre això, dues observacions.

La primera és que, evidentment, totes les projeccions que vaig fer sobre edificabilitat, i les subsegüents pel que fa a mobilitat, consum d'aigua, d'energia, etc, s'han de modificar a l'alça. Parlaríem, ara, d'una forquilla d'edificabilitat de 1.552.740 m2/1.822.740 m2. Per la banda alta, suposa gairebé quadruplicar l'edificabilitat prevista ara, de 495.000 m2. I ja vaig dir que les projeccions que vaig fer eren conservadores. Si abans aquella edificabilitat ja em semblava preocupant i, sobretot, l'anul·lació de la cultura del planejament, amb més raó quan encara s'afegeix més llenya al foc.


La segona, és una major desconfiança en la serietat del projecte. Em faig el càrrec que no es pugui avançar i/o concretat tot, però que les places hoteleres hagin augmentat en un cinquanta per cent amb aquesta alegria em fa pensar més en improvisació i deixar-les anar que no en el producte d'un estudi de mercat seriós i un projecte ben encarrilat. Crec que aquestes coses, més enllà de si em semblen bé o malament, s'han de tractar amb serietat, i no és que se'n vegi gaire, per ara, per part dels promotors.  

dissabte, 1 de febrer del 2014

Al voltant del Pla general metropolità de Barcelona

Ara fa unes setmanes, l’AMB va donar el tret de sortida al procés de revisió del Pla general metropolità de Barcelona (PGM). Ho va fer en una trobada de tècnics –arquitectes, economistes, juristes, enginyers- per a reflexionar sobre com ha de ser el Pla director urbanístic (PDU) que ha de substituir el vigent PGM.

Cal aquesta revisió/substitució del PGM? Hi ha molts motius objectius per a dir que sí.

En primer lloc, el PGM data de 1976, i ha plogut molt des d’aleshores. El PGM s’ha anat desenvolupant, ha estat modificat dotzenes de vegades –majoritàriament modificacions puntuals, però modificacions- i hi ha noves exigències en matèria de mobilitat, de noves tecnologies, de tipologies d’equipaments, d’exigències ambientals- que, tot i que sovint hi han estat incorporades en aquelles modificacions puntuals, cal veure també en un sentit global.

També hi ha un planejament territorial –el Pla territorial metropolità de Barcelona- inexistent al moment de redacció del PGM i al qual cal adaptar-se, i que preveu la formulació d’un PDU en substitució del PGM. I això es veu reforçat per la llei de creació de l’AMB, que encomana a aquest organisme la formulació d’aquest planejament. Una AMB, a més, ampliada a 36 municipis en lloc dels 27 de l’antiga Corporació Metropolitana de Barcelona i del PGM vigent.

Tots els arguments, doncs, aconsellen aquesta substitució del PGM per un PDU. I, no obstant això, crec que cal ser molt prudents abans de tocar res.

Al capdavall, després de quaranta anys, i de dotzenes i dotzenes de modificacions, el PGM és perfectament reconeixible, i s'ha demostrat -es demostra, encara- molt útil per a interpretar i endreçar el territori que regeix. No confonguem canvis en la qualificació concreta d'un solar, absolutament menors, i assumibles, amb canvis estructurals -el paper de Collserola, les zones de renovació, els centres direccionals- i, sobretot, amb canvis de conceptes absolutament assumits com les zones i sistemes. Els conceptes i metodologies del PGM són prou vàlids i tenen encara molt de recorregut, i seria una irresponsabilitat menystenir-los només pel simple pas del temps, sense estar segurs que els podem substituir -podem?- per noves eines igualment útils. Es diu molt sovint “si funciona no ho toquis”. Abans de desmuntar el PGM, em sembla que caldria una reflexió sobre quins són els aspectes que realment no funcionen, i potser tindríem alguna sorpresa. El PGM pot tenir molta corda, encara.