dimecres, 28 de març del 2012

Contra Eurovegas, amb raons

Ahir  vaig assistir a la taula rodona sobre Eurovegas que va organitzar el Col·legi de Geògrafs. Vull dir ja d’entrada que això d’Eurovegas (o Gaudí Sands, és igual) no m’agrada gens ni mica, per molt motius dels que van ser dits ahir: pèrdua d’un sòl de qualitat i d’un model territorial al Baix Llobregat, la voladura controlada (o no) de la cultura del planejament (si és que mai ha arribat a quallar, aquesta cultura, a Catalunya, cosa que dubto) o la decisió d’un model turístic que associa la marca Barcelona –per ara, la marca Catalunya és anecdòtica o quimèrica- a un producte no autòcton –per tant, amb menys garanties de durabilitat- i d’un nivell cultural i laboral baixíssim.
Però crec que l’oposició a propostes com aquestes –i, per extensió, a molts conflictes territorials- peca d’excés de truculència. Ahir vaig fer una intervenció en aquest sentit, que no estic convençut que fos del tot entesa. Vaig parlar –i em reafirmo- d’escenaris apocalíptics, i de com la realitat els matisa, si no els desmenteix. I crec que això perjudica la credibilitat de la crítica, i facilita l’acusació de ser de la cultura del no i permet no entrar en les crítiques més raonades.
I no serà perquè no hi hagi motius, però si pintem el pitjor escenari possible, les conseqüències negatives portades a l’extrem, i a sobre hi afegim uns quants perjudicis, després la realitat –si arriba, i ara espero que no ho faci!- ens desmentirà. Si ens oposem a Eurovegas dient que això fomentarà la ludopatia, la prostitució, i l’arribada de màfies, malament. Malament no perquè no sigui veritat, sinó perquè, ara mateix, ja podem jugar a una dotzena llarga de loteries públiques, uns quants casinos, bingos –encara en deuen quedar- i milers d’escurabutxaques, que amb el nom ja paguen, en un 90% dels bars del país. Ara mateix, diaris de gran tirada –algun del quals de la dreta més rància i hipòcrita, si és que això no és una reiteració- van plens d’anuncis de prostitució, i ens expliquen tranquil·lament com, amb el World Mobile Congress, o Construmat, o el que sigui, arriben centenars de professionals del sexe per a cobrir la demanda. Ara mateix, tenim màfies diverses, començant per la raça autòctona, que també està molt espavilada. De manera que no fotem.
I territorialment no podem fer el mateix. Hi ha arguments sobrats per a qüestionar això d’Eurovegas, però tinguem present que ja hi ha una implantació turística –també molt qüestionada al seu dia- que és Port Aventura que ocupa –almenys les té expropiades i reservades- 740 ha, gairebé les 800 d’Eurovegas. Aleshores van sortir veus que auguraven tota mena de catàstrofes per al Camp de Tarragona, i, si bé és veritat que hi ha hagut problemes, que algunes coses han anat diferents –començant per Port Aventura, que havia de tenir 3 parcs i .2400 habitatges, i no va així- i que alguns efectes són a més llarg termini, el cert és que no ha estat el desastre que alguns anunciaven.
De manera que potser seria hora que ens traguéssim de sobre aquest complex de Cassandra, que moralment pot ser molt tranquil·litzador –allò de “jo ja ho deia” i sentir-se superior- però que és força inútil. Sobretot perquè Cassandra pronosticava desgràcies, i es complien. Com que tenim raons per a tenir raó, no cal que exagerem.

dilluns, 19 de març del 2012

Abans que a Suïssa!!!!!!

La premsa es fa ressò, aquests dies, d’un referèndum a Suïssa –lloc on consultar l’opinió de la gent no suposa una catàstrofe, com aquí- en el qual han decidit una limitació del 20% a les segones residències als pobles, a fi de no espatllar-ne el paisatge ni la cohesió social. No han faltat les cartes al director i altres reaccions –que suposo que continuaran- expressant admiració per la civilitat suïssa –suposo que el fet del referèndum també deu formar part de la civilitat- i, naturalment, en una reacció molt provinciana, manifestant enveja i contraposant aquesta actitud a la destrossa de moltes poblacions del nostre país.
Perquè provinciana? Doncs perquè a Catalunya, el planejament territorial ja estableix una limitació al creixement –a tot el creixement, no només de segons residències- modulat segons les expectatives raonables de cada nucli i la funció que té en un context territorial. I, en moltes poblacions –sovint les més petites- aquest creixement és pràcticament nul, limitat a la millora urbana i compleció, és a dir, al manteniment i millora del nucli urbà existent. I, en altres, un creixement màxim del 30% del sòl urbà actualment existent.
Per una vegada, doncs, ens hem avançat. Ja sé que això no arregla les destrosses existents, en el que pot ser una de les reaccions crítiques a aquest comentari, però tampoc el que van aprovar a Suïssa arreglarà el que ja existeix. Però cal posar de manifest l’encert d’aquesta norma que ja tenim per a projectar un territori una mica mes endreçat.
Això surt del planejament territorial que es va tirar endavant amb decisió des del 2004. Per això podem dir que, de la destrossa del paisatge, que en responguin els responsables. En primeríssim lloc, la llarga etapa d’arbitrarietat i d’incultura feixista del 39 ençà. Però després, les explicacions s’han de demanar a qui pertoca. I això admetent –naturalment!- que es va posar molt d’ordre a partir del 1978 –sí, del 78- i, sobretot, del 79, amb els ajuntaments democràtics. Però l’empenta decisiva d’ordre, que ara cal aplicar amb rigor i sense trampes, ve de l’impuls del planejament territorial. Un impuls que no hauria de ser tergiversat o buidat de contingut amb el pretext de la crisi, com algunes veus pretenen.
Per una vegada que, en una qüestió positiva, ens avancem a Suïssa, val la pena dir-ho!

dimarts, 13 de març del 2012

Port Aventura: qui es queda la pasta?


Aquests dies té lloc un capítol més dels despropòsits territorials que anem vivint pel Camp de Tarragona. Per una banda, la decisió unilateral del Govern de prorrogar el consorci tributari del Parc recreatiu i turístic, és a dir, de Port Aventura. Per l’altra, la decisió de l’Ajuntament de Salou de sortir del Consorci. I al mig, qui es queda amb els ingressos dels tributs locals derivats del Parc.
En el fons, això és la conseqüència de fer les coses malament d’entrada. Quan es va produir la segregació –a cop de sentència, sobre un plànol a 1:25.000 i amb un retolador gruixut que va exigir un pronunciament judicial sobre a qui pertanyia la superfície ratllada!- el parc va quedar a cavall dels dos nous termes, de manera desigual. Això tenia repercussions tributàries –l’IBI i l’IAE- de manera que un municipi havia de cobrar més que l’altre. Per a posar pau –una voluntat complicada en temes territorials- el Govern va crear el consorci tributari, que és qui recapta i després redistribueix entre els municipis. Pel que conec –i si estic equivocat, que em corregeixin- la distribució permetia que tothom cobrés: Salou el que li tocava per la part de Parc que hi ha al seu terme, i Vila-seca el mateix que Salou. I la Generalitat posava la diferència, per a comprar la pau. Aquesta és la informació que tinc, que em sembla força versemblant, a la vista del que passa ara. I el que passa ara és que, com que tothom busca l’euro on sigui, aquest arranjament s’acaba i tothom busca la manera de cobrar més o de pagar menys.
Malauradament continuem sense voler resoldre el problema de veritat, que no és més que la manca de correspondència entre la realitat del territori i els instruments legals –de planificació, de serveis, tributaris, etc- de què disposem. Els tributs locals estan pensats en clau local, però el CRT –com moltes altres coses- té tota una altra escala, i la seva tributació hauria de correspondre a aquesta escala. Pensar que només produeix molèsties o beneficis als termes municipals de Vila-seca i de Salou és ignorar la realitat. A manca d’instruments pertinents –de fet, a manca d’un ús intel·ligent de les possibilitats- caldria que les compensacions es fessin sobre elements també comuns. Que una part reverteixi directament a cada municipi, i que una part –substancial, no anecdòtica- reverteixi en serveis comuns, o, encara millor, a una instància territorial que gestioni serveis també territorials. La non-nata àrea metropolitana del Camp –la que hauria de gestionar els taxis, per exemple, o les estacions intermodals, o la mobilitat territorial, o el sanejament- seria una bona solució.
Pel que sembla, però, continuarem cadascú amb el seu campanar, pensant allò “que jo em quedi borni si l’altre es queda cec”. I així ens va.

divendres, 9 de març del 2012

Tarragona: cultura de focs d'encenalls

He vist la notícia que l’Ajuntament de Girona suspèn el  Festival de Músiques Religioses, no cal dir que per motius econòmics. Ho lamento, perquè crec que era una bona experiència, en la línia d’especialització i internacionalització que crec oportuna per a les ciutats. No puc menys que comparar-ho amb la supressió, també per motius econòmics –i quantitats similars, 150.000€ a Girona i 160.000€ a Tarragona- del Concurs de Focs Artificials a Tarragona. I comparar, desfavorablement per a Tarragona, l’ambició i el contingut de les dues iniciatives.
Hi ha hagut una mica –no gaire- de polèmica amb la supressió del concurs, i lamentacions que això sigui fet quan Tarragona és Capital de la Cultura Catalana. Comparteixo bona part dels dubtes sobre la fortalesa de la cultura a Tarragona, però no pas per la supressió del Concurs. Al contrari, em sorprèn –no m’hauria de sorprendre, vist el panorama- la naturalitat amb la qual s’accepta el paper central que esdeveniments com el concurs de focs o el festival de dixieland –també suspès- tenen en la realitat cultural de Tarragona.
Ja fa massa temps que anem alimentant un miratge, que fa passar per cultura el que no és més que espectacle. Esdeveniments efímers que, un cop passats, no deixen res de res, i sovint fets amb una nul·la ambició. Això no vol dir que no estigui bé tenir aquesta mena d’esdeveniments –importants des del punt de vista turístic, motiu pel qual la implicació del sector hauria de ser molt més gran- però si això és el que marca el nivell de la cultura més o menys oficial, ja podem plegar.
Una cultura oficial d’aparador –d’aparador pobre, provincià i panxacontent- que es dedica a produir –com si aquesta fos la seva feina- i no a generar estructures sòlides que puguin donar aixopluc a creadors i que possibilitin apujar el nivell general de la població per accedir a la cultura. Altrament, tenim les palles mentals de soi-disants creadors subvencionats i generant productes per a ser consumits per i entre ells. I no crec que aquest sigui el paper cultural de l’Ajuntament. Per contra, continuem no tenint una xarxa de biblioteques acceptables –simplement, que compleixin els estàndards bàsics- el Trono Villegas potser haurà de tancar, i no hem estat capaços de tancar –si s’ha intentat, que no ho sé- un acord amb la Filmoteca per a portar cinema al Metropol, a l’Antiga Audiència, o al Palau de Congressos.
Sort que al 2013, diuen, tornarem a tenir castells de focs...