dimecres, 28 de desembre del 2011

copagament sanitari

Amb això del copagament sanitari em passa com amb el peatge -i no és estrany- que estic d'acord amb el concepte, però no amb la manera d'aplicar-lo. D'entrada, em sembla una pràctica sensata que el cost dels serveis recaigui sobre els usuaris. El gratis total és una fal·làcia, i ha servit -i ho estem veient- per a estendre la irresponsabilitat. I aleshores passa -i ara torno als peatges- que es dissimulen amb aquella presa de pèl del peatge a l'ombra, que vol dir que tots paguem peatge, fins i tot els no usuaris, i que no el paguen els usuaris no contribuents aquí.

És evident que la sanitat no és el mateix. La universalització d'una assistència sanitària de qualitat a l'abast de tothom forma part del l'estat del benestar, i, a més, l'estem pagant amb els nostres impostos (i ara no entro en la necessària reforma de l'arquitectura fiscal ni en el frau escandalós). Si ja la paguem amb impostos, és just introduir el copagament?

Doncs, com he dit, sí per concepte, però, com tantes coses, depèn de com. Al capdavall, no seria el primer servei que es copaga. Jo, contribuent de Tarragona, també contribueixo a part del bitllet del metro de Barcelona o de les rodalies de renfe. I l'usuari d'aquests serveis també paga -per impostos- i copaga el bitllet subvencionat. I encara, en força casos té dret a bonificacions per edat i per renda, la targeta rosa. Aquí hi ha els elements que crec que cal conjugar bé, i la manera de fer-ho serà indicativa de les prioritats que tingui cadascú: quina part recau en l'usuari, en quines condicions, i com es conjuga amb la renda. I tot plegat en el benentès que, si volem que sigui totalment gratuït per a l'usuari concret, i que tot recaigui en els impostos, aleshores caldrà que aquests -els impostos- es corresponguin amb els costos del servei. La resta és fer-se trampes al solitari.

Pel que sabem del copagament -amb aquest bonic nom de “tiquet moderador” propi del govern dels millors... eufemismes- no té la voluntat de cobrir el desfasament entre ingressos i despeses (ara tocaria parlar de dèficit fiscal, i tot això). S'ha parlat d'una possible recaptació d'uns 100 milions d'euros, i cal molt més per a quadrar números. Però se'n remarca l'efecte educatiu de l'usuari, que faria menys visites. Segur?

Anem a pams. La taxa és d'un euro per recepta. Això vol dir que és un impost a la recepta, no a la visita. Mal sistema de fer entendre que una visita mèdica no té perquè derivar forçosament en una recepta i en medicació. Si volem que la gent es visiti menys -suposant que hi ha una part d'usuaris que ho són per gust o per distreure's, o per una hipocondria aguda, que també caldria saber què passa- ens podem trobar que la gent es visiti igual però no demani -per no dir exigeixi, que de tot hi ha- una o més receptes.

I la segona qüestió: si es vol moderar la receptació, que em sembla molt sensat, potser caldria actuar també -no només- sobre els receptadors. Sempre que es debat aquest tema -l'excés de receptes- es parla de l'avi que, aprofitant que no paga, fa fer receptes per a tota la família. I això no està bé, però perquè suposi una despesa, cal que aquestes receptes siguin fetes. És a dir, que és com allò de la corrupció, no n'hi ha prou amb un corruptor, cal també un corrupte. S'ha previst actuar sobre els professionals mèdics amb un notori excés de receptes?

Potser sortiria més a compte un tant per visita amb un màxim de visites a l'any -cinc, sis- a partir de les quals fos gratuït. És un sistema vigent a part d'Europa amb molts més anys d'estat del benestar. I anar a copiar la gestió d'aquest copagament, no fos cas que costés més el farciment que el gall.

I, en tot cas, fer pedagogia que no hi ha res gratuït. El que és gratuït no es valora. I si valorem les coses, assumirem millor la nostra condició de contribuents i potser serem socialment més implacables amb els defraudadors. I un altre dia parlarem de fiscalitat, que també hi ha molt a dir.  

dijous, 22 de desembre del 2011

Camerata XXI i Cor Ciutat de Tarragona. Bravo!


Ahir vaig tenir l'oportunitat de sentir el Messies, de Haendel, al Palau de congressos de Tarragona. Conec de fa temps el bon fer de la Camerata XXI, però reconec que no havia sentit mai -o, almenys, no ho recordo- el Cor Ciutat de Tarragona, i lamento el retard. Van fer, tots dos, una actuació extraordinària. Un veritable luxe per a Tarragona. Se'ls ha de felicitar entusiàsticament.

El Palau, però, tot i tenir una bona entrada, no era ple. Moltes butaques buides. Tot i que és gran -i, per tant, costa d'omplir- sap greu aquesta resposta justeta. A més, la mitjana d'edat era força elevada, i això també és preocupant. Manca de publicitat? Podria ser. Preu elevat? Francament, no. 15€ l'entrada no és cap exageració, i no sé si hi havia -no estaria malament- preu especial amb aquell carnet jove que ja fa mooooolt de temps que vaig perdre.

És una llàstima que conjunts locals, de qualitat, no tinguin prou resposta a casa. Segur que les coses es poden fer més bé, però també ens hauríem de preguntar si s'ha treballat prou una cultura musical a la ciutat. Hi ha hagut oportunitats, i penso ara en els cicles de Joventuts Musicals, però tot plegat amb massa provisionalitat.

Si de veritat volem ser una capital -i no dic ja una capital cultural, com s'ha pretès- hi hauríem de fer alguna cosa. Alguna cosa més que fantasiejar amb una pretesa Ciutat de la Música, amb Auditori inclòs, com s'havia fet. Ens gastarem els diners que no tenim en un auditori que no sabrem ni podrem omplir? Millor treballem perquè la magnífica feina de Camerata XXI i del Cor Ciutat de Tarragona -i de molts altres- sigui més coneguda, i més reconeguda. Aleshores ja veurem com sí que s'omple el Palau.

diumenge, 11 de desembre del 2011

Què farà el PSC?

Aquesta setmana tindrà lloc el congrés del PSC. No és el meu partit, però qualsevol persona amb interès per la política a Catalunya no hauria de ser indiferent al que hi pugui passar. El PSC és una peça important dins l'ecosistema polític català, i més en la part esquerra d'aquest ecosistema, i la ignorància o el menyspreu -i menys encara la caricatura simple- no són de rebut.

Per això és emprenyadora i perjudicial per al país l'actitud històrica de la dreta soi disant catalanista -la no catalana també, però d'aquesta no me n'estranya res- d'identificar socialisme i anticatalanisme, en bloc. Una actitud -un marc mental- molt reeixit en grans sectors de Catalunya, convenientment divulgat per determinats mitjans de comunicació tipus la retaguàrdia espanyola d'aquest ciutadà kane d'estar per casa amb títol nobiliari, i, tot s'ha de dir, amb l'inestimable ajut de bonos, guerres, rodriguez ibarres, i molt d'aquest bestiar, i també amb la col·laboració -sovint hom creuria que entusiasta- de part del PSC. Almenys vull creure que només de part.

Una ofensiva ideològica que no hem vist mai de l'altra banda, i mira que la dreta espanyola té l'anticatalanisme -per no dir la catalanofòbia- al seu ADN. Heu vist mai declaracions, articles, o el que sigui parlant del “liberalisme” o del “conservadorisme” o del “centrisme” o l'eufemisme que sigui amb el qual es camufla la dreta, igualat a anticatalanisme, en aquells mitjans o per boca de dirigents de CiU? Clar que no. Ningú no tira pedres a la pròpia teulada.

I aquesta em sembla una actitud nacionalment molt negativa. Si hom pretén -jo ho pretenc- normalitzar la nació catalana en tot, també políticament, és evident que ens convé, també, una esquerra pròpia, entenent com a esquerra, a grans trets, aquest espai socialdemòcrata que, a l'Europa occidental -que és el nostre àmbit- cobreixen els partits socialistes, els de la segona internacional (sempre que es treguin de sobre les excrescències com el partit del Mubàrak o el de sàtrapa tunesià, que abans -ara no- en formaven part). Catalunya ha de tenir esquerra, i això no s'aconseguirà imposant la tesi que lesquerra -socialdemocràcia- és igual a anticatalà. Amb això es manté l'anomalia política catalana i, a llarg termini, s'empobreix la democràcia.

Catalunya també ha de tenir esquerra. I en aquesta esquerra que ara, segurament, no tenim completa ni en les condicions raonables d'un país europeu normal, l'espai que ara cobreix el PSC, els sectors que agrupa, la gent que hi milita i que el vota, hi han de tenir un paper important. Per als que els agraden els paral·lelismes històrics -i admetent allò de la tragèdia i la farsa quan la història es repeteix- bona part del món del partit radical -el del Lerroux- va passar a ERC, l'any 1931, amb una absoluta normalitat. Igual que bona part del monarquisme alfonsí ho va fer a la Lliga.

Sempre he sostingut que el PSC va fer un immens servei al 1978, quan va evitar una fractura nacional. Va pagar -encara ara- un preu altíssim, però ens hauríem de preguntar si estaríem millor -si, nacionalment, seríem un país, una comunitat, més “normal”- amb una opcion política d'esquerres absolutament acatalana, quan no hostil a la catalanitat com segurament hauria esdevingut una federació del PSOE. És fer política ficció, però no costa gaire d'imaginar. El que ens hem de preguntar és perquè el PSC -no el PSC-PSOE- no ha sabut evolucionar prou com ho ha fet Catalunya en aquests 30 anys.

No prou, perquè els que tenim memòria sabem que el llenguatge, les actituds, alguns missatges, del PSC d'avui no són els del 1983. No sé si ho han fet de grat o si s'hi han vist obligats per la mateixa evolució del país,i m'és igual perquè la política, per a mi, no és una religió ni els partits una església. Crec que les actituds envers la llengua, les institucions, o, ara mateix, el finançament, no són equiparables. I menys encara equiparables a les que té la caverna espanyola que, sovint, és aliada preferent de la dreta catalana amb una absoluta normalitat. Hauríem de valorar com cal el fet que, entre els dos o tres-cents candidats a la primera secretaria del PSC, hi ha baralles per tenir el barret -la barretina?- de la catalanitat, i com es parla -amb matisos, sí, però se'n parla- de pacte fiscal, i de fer més visible la diferència amb el PSOE. Tàctica? Segur, però si no es veiés com un element positiu, no seria adduït.

Clar que això li passa al PSC, no al PSOE. I és que aquest és el principal problema del PSC: el PSOE, i especialment el PSOE dels que més se senten, el PSOE que vol potenciar la E. Que, en el fons, és el que més bé li va a la dreta catalana, perquè li permet tenir el monopoli del país, amb aquell discurs segons el qual l'enemic de Catalunya és el socialisme. Perquè saben que, sense aquest llast, una esquerra moderna, avançada, urbana, els disputaria amb força l'hegemonia del país. La societat catalana se situa més a l'esquerra que la seva expressió política, i això ens indica que hi ha sectors d'esquerra que no tenen un referent polític que els faci prou el pes entre els que hi ha.

Per això els qui ens situem a l'esquerra, amb una visió de país, necessitem que aquest espai d'esquerres es normalitzi. Que sigui d'esquerres -és a dir, que no faci la política de la dreta amb una mica de maquillatge i prou- i que sigui l'esquerra del país. Perquè aquesta és la millor combinació per a fer front a la dreta del país, i per a construir un país complet.

Farà això el proper congrés del PSC? En tinc els meus dubtes, i més veient la força de l'aparell -tots els aparells, per definició, són conservadors- però m'agradaria que s'hi posessin les llavors. Perquè l'esquerra que Catalunya necessita no pot prescindir de gent que ara és al PSC, i menys encara de sectors socials, culturals, civils, econòmics, que actualment s'articulen al voltant del PSC.  

dimecres, 7 de desembre del 2011

Els titulars independents

Qui encara cregui en la independència dels mitjans de comunicació es mereix el premi a la innocència. A la santa innocència, que es deia. Una mostra d'avui mateix: quatre diaris titulen la notícia de l'obertura de negociacions per al pressupost de la Generalitat. I vegem què diuen:


La Vanguardia diu: Govern y PSC abren la negociación de los presupuestos de 2012


I el País no fa un titular tan explicit, tot i que a la notícia parla explìcitament de PSC, ERC i PP.

Què vol dir això? Que han passat una nota de premsa diferent segons el mitjà? O que cada mitjà posa amb qui vol (o amb qui no vol?) que es pactin els pressupostos? O amb qui vol que es pactin per després posar-los a parir?. Que consti que, al cos de la notícia, ja són més explícits. Però, com  deia el director de diari a  Front Page, qui coi llegeix el segon paràgraf?

El que dèiem, premsa independent..

dilluns, 5 de desembre del 2011

Sòl no urbanitzable


M'havia proposat parlar poc de temes territorials en aquest blog, perquè ja dono prou la tabarra al PuntAvui -1370 caràcters cada tres setmanes, una tabarra suportable- però sempre hi ha temes dels quals et ve de gust parlar i que demanen uns quants caràcters més. I ja d'entrada demano excuses per rollo territorial que ve, però començaria i no acabaria, d'aquests temes. 

Fa uns dies, el departament de Territori i Sostenibilitat -per mi serà sempre el DPTOP!- va presentar una ponència tècnica per a estudiar la regulació del sòl no urbanitzable (SNU). (podeu veure la nota http://premsa.gencat.cat/) D'entrada, em sembla una bona notícia. El SNU ha tingut històricament un tractament residual, definit per negació (el nom ho deixa clar) quan, paradoxalment, és més del 80% del territori de Catalunya. Benvinguda doncs la reflexió i l'establiment de criteris més clars i més propositius de cara a un tractament que no pot pretendre -com de vegades s'ha fet en alguns sectors- la prohibició absoluta de qualsevol transformació; per diversos motius.

Per una banda, perquè tenim SNU de molts tipus. La reducció que suposa un mateix règim jurídic només serveix per això, però inclou realitats molt diverses que no poden ser tractades uniformement. Aquestes realitats diverses -per relleu, per vegetació, per ús, per funció territorial, per composició del sòl, per situació- es poden trobar, al seu torn, en estadis molt diferents, alguns dels quals fins i tot pot demanar una intervenció directa -de restauració, de gestió, de millora- més enllà de la congelació d'un hipotètic estadi perfecte i equilibrat. Un equilibri, a més, que pot variar en un futur.

I, per altra banda, la distinció radical entre sòl urbà i urbanitzable -entès com a sòl amb usos, presents o futurs, altres que el “natural- i sòl no urbanitzable, preservat de qualsevol d'aquests usos “no naturals” és absurda. Tant com la distinció entre rural i urbà parlant de poblacions. Hi ha multitud d'usos que necessàriament s'han de situar fora dels nuclis urbans, i també activitats que multipliquen la seva eficàcia en ubicacions no urbanes. I de vegades poden suposar un valor afegit per a la conservació de determinats valors propis del SNU.

Per això resulta interessant una reflexió de la qual puguin sortir propostes i criteris per a donar resposta a aquesta diversitat de situacions. Tradicionalment, això s'havia fet a través del planejament urbanístic municipal. A partir d'una regulació general -la definició legal del SNU i la regulació de la Llei d'urbanisme- cada pla establia la seva qualificació dels diferents tipus de SNU i la seva regulació.

I si això ja està resolt, perquè cal tornar a entrar-hi? Doncs, per una banda, la naturalesa del SNU no entén de termes municipals (i aquest, el de la fragmentació municipal i la corresponent fragmentació del planejament i de les ordenacions és un tema que algun dia haurem d'afrontar amb més decisió). Ens podem trobar amb sòl substancialment igual i amb tractaments -usos permesos, en quines condicions- molt diferents i fins i tot contradictòries.

Aquest caràcter supramunicipal de molt bona part dels valors del SNU és el que va justificar al seu dia -i molt encertadament- la regulació del sistema d'espais lliures al planejament territorial. I això és el que trobo a faltar a la nota del departament: prendre com a base -i molt valuosa- l'establiment de paràmetres que fa la normativa del planejament territorial. Una normativa que fa aportacions interessants: la gradació dels efectes sobre el territori, una major aproximació a usos permesos i condicionats, unes exigències paisatgistiques, i unes limitacions volumètriques, d'alçades, etc. Sens dubte que hi ha aspectes a millorar i a completar, però em sembla un error ignorar l'esforç normatiu fet, especialment quan aquesta regulació té caràcter sistèmic, segons la funció territorial, i no a partir de la fragmentació municipal, per a respondre a la coherència territorial del sistema d'espais lliures.

Seria un mal senyal que no es tingués prou en compte l'esforç ordenador que ha suposat el planejament territorial, i encara més que continués i s'accentués el divorci -o el poc diàleg- entre planejament urbanístic i territorial. La necessitat de conjugar la transversalitat territorial i l'especificitat urbanística municipal, l'exigència de coherència en el tractament sistèmic del SNU, que és el que dóna sentit al planejament territorial, i el que s'addueix per a la formació de la ponència, ho demanen.