Sòl no urbanitzable

M'havia proposat parlar poc de temes territorials en aquest blog, perquè ja dono prou la tabarra al PuntAvui -1370 caràcters cada tres setmanes, una tabarra suportable- però sempre hi ha temes dels quals et ve de gust parlar i que demanen uns quants caràcters més. I ja d'entrada demano excuses per rollo territorial que ve, però començaria i no acabaria, d'aquests temes. 

Fa uns dies, el departament de Territori i Sostenibilitat -per mi serà sempre el DPTOP!- va presentar una ponència tècnica per a estudiar la regulació del sòl no urbanitzable (SNU). (podeu veure la nota http://premsa.gencat.cat/) D'entrada, em sembla una bona notícia. El SNU ha tingut històricament un tractament residual, definit per negació (el nom ho deixa clar) quan, paradoxalment, és més del 80% del territori de Catalunya. Benvinguda doncs la reflexió i l'establiment de criteris més clars i més propositius de cara a un tractament que no pot pretendre -com de vegades s'ha fet en alguns sectors- la prohibició absoluta de qualsevol transformació; per diversos motius.

Per una banda, perquè tenim SNU de molts tipus. La reducció que suposa un mateix règim jurídic només serveix per això, però inclou realitats molt diverses que no poden ser tractades uniformement. Aquestes realitats diverses -per relleu, per vegetació, per ús, per funció territorial, per composició del sòl, per situació- es poden trobar, al seu torn, en estadis molt diferents, alguns dels quals fins i tot pot demanar una intervenció directa -de restauració, de gestió, de millora- més enllà de la congelació d'un hipotètic estadi perfecte i equilibrat. Un equilibri, a més, que pot variar en un futur.

I, per altra banda, la distinció radical entre sòl urbà i urbanitzable -entès com a sòl amb usos, presents o futurs, altres que el “natural- i sòl no urbanitzable, preservat de qualsevol d'aquests usos “no naturals” és absurda. Tant com la distinció entre rural i urbà parlant de poblacions. Hi ha multitud d'usos que necessàriament s'han de situar fora dels nuclis urbans, i també activitats que multipliquen la seva eficàcia en ubicacions no urbanes. I de vegades poden suposar un valor afegit per a la conservació de determinats valors propis del SNU.

Per això resulta interessant una reflexió de la qual puguin sortir propostes i criteris per a donar resposta a aquesta diversitat de situacions. Tradicionalment, això s'havia fet a través del planejament urbanístic municipal. A partir d'una regulació general -la definició legal del SNU i la regulació de la Llei d'urbanisme- cada pla establia la seva qualificació dels diferents tipus de SNU i la seva regulació.

I si això ja està resolt, perquè cal tornar a entrar-hi? Doncs, per una banda, la naturalesa del SNU no entén de termes municipals (i aquest, el de la fragmentació municipal i la corresponent fragmentació del planejament i de les ordenacions és un tema que algun dia haurem d'afrontar amb més decisió). Ens podem trobar amb sòl substancialment igual i amb tractaments -usos permesos, en quines condicions- molt diferents i fins i tot contradictòries.

Aquest caràcter supramunicipal de molt bona part dels valors del SNU és el que va justificar al seu dia -i molt encertadament- la regulació del sistema d'espais lliures al planejament territorial. I això és el que trobo a faltar a la nota del departament: prendre com a base -i molt valuosa- l'establiment de paràmetres que fa la normativa del planejament territorial. Una normativa que fa aportacions interessants: la gradació dels efectes sobre el territori, una major aproximació a usos permesos i condicionats, unes exigències paisatgistiques, i unes limitacions volumètriques, d'alçades, etc. Sens dubte que hi ha aspectes a millorar i a completar, però em sembla un error ignorar l'esforç normatiu fet, especialment quan aquesta regulació té caràcter sistèmic, segons la funció territorial, i no a partir de la fragmentació municipal, per a respondre a la coherència territorial del sistema d'espais lliures.

Seria un mal senyal que no es tingués prou en compte l'esforç ordenador que ha suposat el planejament territorial, i encara més que continués i s'accentués el divorci -o el poc diàleg- entre planejament urbanístic i territorial. La necessitat de conjugar la transversalitat territorial i l'especificitat urbanística municipal, l'exigència de coherència en el tractament sistèmic del SNU, que és el que dóna sentit al planejament territorial, i el que s'addueix per a la formació de la ponència, ho demanen.