Apunts electorals 1

 

Encarem l’enèsima campanya electoral. Per pocs mesos, no s’ha acabat normalment la legislatura, i no n’acabem cap des del 2010. Això sol ja és un senyal d’alarma, i és que passar la paraula a l’electorat denota un cert fracàs del sistema i de la gent que el fa anar més directament (em resisteixo a dir “els polítics” com si fos una espècie a banda). Una part d’això -només una part; no crec en les causes úniques- rau en la fragmentació parlamentària i en els vetos creuats; allò que vaig dir que seria com la Quarta República francesa (AQUÍ).

Hi ha -i més que n’hi haurà- moltes coses a comentar: el galdós paper dels Comuns en tot això, la molt cantada desaparició de Ciutadans, la incògnita del PP i del seu -per ara- president català... Déu-n’hi-dó.

Comencem per una de les relatives -per no dir gens- sorpreses, com és l’enèsima candidatura de Carles Puigdemont que diu que aquest cop sí, que tornarà passi el que passi... si té assegurada la investidura. En fi. Recordem que és el quart cop que diu que torna, i el tercer cop que encapçala les llistes. Ja veurem què passa.

Tinc -o, millor, mantinc, tot i que no ben bé com abans- molt de respecte pel president destituït i per la feina de denúncia i de resistència feta des de Brussel·les, però  no gaire -per no dir gens- pel Puigdemont candidat i polític de partit. Crec que no es poden tocar campanes i anar a la processó. Reivindicar-se com el president il·legítimament destituït, i voler mantenir la ficció de la presidència legítima podia ser -més o menys- si hagués mantingut un paper per sobre de la política diària, en clau de partit. En la mesura que s’ha presentat a eleccions amb unes sigles concretes- -i hi té tot el dret, això que consti- no pot exercir i reclamar aquest paper per sobre del bé i del mal.

Durant la restauració alfonsina, el qui després seria president de la república espanyola Niceto Alcalá-Zanora li va deixar anar a Francesc Cambó, vist a Madrid com un perillós separatista -que Santa Llúcia els conservi la vista!- allò de “no es pot ser el Bismarck d’Espanya i el Bolívar de Catalunya”. La frase és encertada, i podríem dir que Puigdemont no podia ser -no pot ser- Garibaldi i Víctor Manuel I a la vegada (l’exemple no és el millor, però segur que m’enteneu).

Ara bé, crec que l’equivocació més gran de Puigdemont i de JxC és no assumir del tot que som al 2024 i no al 2017. I això és important. Sobretot perquè l’experiència -si més no la meva, o la meva percepció- és que les eleccions no es guanyen amb el mirall retrovisor, sinó amb una esperança. Les opcions que reivindiquen només un passat -o sobretot un passat- s’equivoquen, la gent sap girar full molt ràpid. Quan el PCE es presenta, el 1977, reivindicant -ep, amb tot el dret!- el passat antifranquista, i comet l’errada de presentar una col·lecció de mòmies ancorades al temps de la guerra, es fum una nata històrica. Quan ERC fa el mateix, amb un grup parlamentari amb una mitjana d’edat provecta, és una ombra, i només s’anima quan comença a desfer-se d’això. Quan el PSOE vol fer felipisme sense Felipe a les generals del 2000, el PP treu la majoria absoluta. I més exemples que podríem posar.

El març del 2020, Jordi Muñoz -l’actual director del CEO- va publicar un llibre que només amb el títol –“Principi de realitat”- ja deixava molt clar de què anava, i que subscric, encara ara, al cent per cent. Sobretot per això, perquè crec que partir de la realitat és un principi elemental en política.

I en aquest sentit em sembla que JxC -o una part de JxC, i la que més se sent- no ha llegit bé la realitat (no són els únics, eh?). sobretot quan fa una lectura simplista i uniforme de l’independentisme i del país, quan l’un i l’altre són molt complexos. Prendre la part pel tot permet solucions simples, eslògans i proclames èpiques com la de Puigdemont a Elna. Però, a l’hora de la veritat, la realitat no és tan simple.

Hi ha, a més, una consideració molt estesa en determinats sectors de l’independentisme -sobretot els més il·lusos, però també en determinats pseudo-ideòlegs i alguns comentaristes mandrosos i partidaris de la solució fàcil i el tòpic- que consisteix en reconèixer el desinflament de l’independentisme i en atribuir-lo “als polítics”. Sense menystenir la (poca) qualitat de part de la classe política, independentisme inclòs, crec que no és del tot just. L’independentisme també es desinfla per esgotament després d’uns anys molt intensos, de desil·lusió pel fracàs -algun dia hauríem de parlar de com hi va haver gent que era molt feliç sabent-se enganyada- un fracàs que també depèn de les expectatives que cadascú s’havia fet. No prendre tot això en compte és tan com dir que “els polítics” són els únics responsables, i la gent una mena de borregos que es deixen portar, i jo no ho crec així.

El resum seria que no crec que “els polítics” han desinflat l’independentisme (és a dir, “en tenen la culpa”) sinó que la realitat de després de l’octubre del 2017 i tot el que ha passat ha generat un escenari diferent en què no hi pot haver la tensió del període 2012-2017, i, per aquell principi de realitat, cal fer coses diferents. I això no vol dir renunciar a res o ser menys nosequè. Si de cas, vol dir buscar nous camins -els mateixos ja sabem on ens duen- i adaptar -se al que és, no només possible, sobretot necessari, imprescindible: ser més.

Ja fa temps vaig escriure que em semblava un error plantejar-se l’independentisme com un tot, com una sola categoria política al marge de les altres. Sostenia -i sostinc- que això regala la normalitat a les altres forces polítiques, i que té més de secta que proposta política atractiva per als qui no hi són (que són els únics que poden fer siguem més, perquè si no són aquests, ja em direu qui). Una mostra, AQUÍ

I, a més, el llenguatge de traïdors, de fidelitats canines, de línies vermelles, de ni un pas enrere, de jugada mestre, i tot això, m’és especialment desagradable i contrari a la concepció que tinc de la política. A veure com anirà la campanya, a més d’avorrida, i com seran els resultats, a més de complicats per a fer una majoria de govern.

Sobre Hard Rock Cafe, a poques hores de la votació dels pressupostos

 

El projecte de Hard Rock Cafè (HRC) ha passat a ser de rabiosa actualitat. Que sigui la línia vermella per als pressupostos ha generat tota mena d’intervencions -algunes una mica galdoses, la veritat- i, de retop, ha fet que jo hagués d’atendre unes quantes peticions de mitjans per aclarir conceptes. Déu-n’hi-dó.

En tot aquest debat, però, em temo que hi ha un excés de sobreactuació, de manera generalitzada. Més enllà de la sobreactuació habitual amb els pressupostos (amb tots, no només els de la Generalitat) sobre HRC tothom sobreactua: Govern i oposicions diverses, i alguns sectors interessats.

Anem per parts.

Sobreactua el Govern -insisteixo: a més de les habituals sobreactuacions de tots els governs amb els pressupostos; algun dia en parlarem- quan addueix el risc d’indemnitzacions i de prevaricacions si no s’aprova el PDU.

Per començar, hauríem de separar el PDU del procés general de HRC. El PDU és una peça, amb la seva lògica, i és condició necessària per a HRC, però no condició suficient. La retirada del PDU, des del punt de vista legal, no és problemàtica: en qualsevol moment, el promotor d’un planejament el pot retirar. No és usual, és més aviat estrany, però no seria excepcional. Ara bé, seria estrany, un cop tramitat, i sense elements determinants que hi obliguessin -per exemple, un informe mediambiental negatiu i sense possibilitats d’esmena-. Però això també ve del paper motor que ha assumit el Govern, i que em sembla un dels pecats originals que ara paguem. Certament, el Govern ha de facilitar determinades operacions (jo crec que aquesta no, però això és una altra història) però no em sembla que n’hagi d’assumir el paper director. Fins i tot des del punt de vista del planejament, si haguéssim deixat els PDU en el que han de ser -és a dir, no els haguéssim atorgat la capacitat de ser també el planejament derivat- les coses serien més senzilles: s’hauria aprovat un PDU bàsic, i el desenvolupament concret hagués correspost a HRC. Com que el Govern, al seu dia, s’hi va posar al davant, ha hagut d’assumir responsabilitats que altrament no tindria.

Però aquestes raons de possibles indemnitzacions milionàries les hauríem de matisar molt. Pel que fa al planejament urbanístic -i per això deia que hem de separar les coses- HRC no ha patrimonialitzat res de res, no té cap dret que hagi de ser compensat. Per començar, perquè no és propietari de cap terreny, i per seguir, perquè l’expectativa que un planejament general -que això és el PDU- pugui generar, no dona dret a cap indemnització, si el planejament no s’aprova. I això és ben sabut.

Una altra cosa és -o pot ser- el que hagi fet HRC en altres parts d’aquest procés, especialment per a la concessió de la llicència (per exemple, si ha hagut de constituir una empresa ad hoc, i si això ha suposat despeses). En aquest cas, com que la no aprovació del PDU faria impossible l’exercici de la llicència concedida, sí cabria que hi hagués algun tipus d’indemnització, en funció dels compromisos adquirits, però segur que, en cap cas -llevat que hi hagi contractes o convenis o el que sigui que no coneixem- indemnitzacions milionàries. No fotem.

Ara bé, sí que hi ha un risc important, i que em sorprèn que el Govern no hagi adduït (o potser ho ha fet i jo no me n’he assabentat, que tot podria ser) que és el dany reputacional. Al capdavall, HRC es presenta a un concurs convocat pel Govern. En la mesura que HRC hagi complert les seves obligacions, si ara el Govern decidís unilateralment trencar l’acord, seria emetre un senyal molt preocupant; seria dir que el Govern de Catalunya no és de fiar, que canvia les regles de joc a mitja partida i no té paraula. Mal senyal quan es volen captar inversions -encara que no aquestes- que el primer que demanen és serietat. Això em sembla molt més important que possibles indemnitzacions que no sé si poden ser gaire quantioses.

I pel que fa a la prevaricació... no fotem. Prevaricar és prendre una decisió injusta a consciència. Retirar el PDU no és una decisió injusta. Pot ser equivocada o imprudent, però no un delicte.

Sobreactuen les oposicions. Sobreactua el PSC, i no és el primer cop; ja ho va fer quan, amb un cerimonial absurd, va signar un acord amb exigències tan peregrines com “s’haurà de respectar el que diu el planejament territorial” com si calgués dir-ho explícitament. O que s’haurà de respectar el Catàleg de paisatge. És clar, per això hi és, el Catàleg (i, per cert, si aquell mamotreto amb forma de guitarra respecta el Catàleg de paisatge, ja podem plegar). En vaig parlar  AQUÍ  i també AQUÍ. És evident que, al PSC, se li’n refot HRC i utilitza això per a fer passar el Govern per l’adreçador i desgastar-lo. No passa res, les oposicions ja ho fan, això, però no cal que facin veure (i a més tan malament) que això els sembla tan important, sobretot quan saben que no es farà (després en parlarem, d’això).

Sobreactuen, de fa temps, els opositors a HRC -bàsicament Comuns, CUP, i la Plataforma i entorns diversos-. Sobreactuen quan mantenen una oposició en els mateixos termes des de l’any 2012, quan comença tot. Com si el projecte actual fos idèntic, que no ho és. I això no els nega cap legitimitat per protestar, que quedi clar, però mantenir les mateixes raons i llenguatge amb la fantasmada de Veremonte (600 ha, 12.000 màquines, sis casinos, el motorrail!) amb el que hi ha ara (61 ha, un casino, 1.200 màquines) denota una fixació i no voler assumir la realitat. Sense deixar d’estar-hi en contra, si volen, només faltaria.

Sobreactuen amb un excés de moralina (no nomes en això; en moltes coses hi ha una esquerra puritana que li està posant les coses molt fàcils a una dreta soi-disant defensora de la “llibertat”). Està molt bé anar en contra del joc i alertar del perill de ludopatia, però no tant erigir-se en censor de les decisions personals. Que jo sàpiga, a entrar en un casino i a jugar, no t’hi obliga ningú. Si algú es vol deixar plomar, és decisió seva, i els poders públics han de vigilar que ningú faci trampes, però no dir-li a la gent què ha de fer o no. I menys en un país on el que no falta són oportunitats de joc, començant pel que pots fer des del telèfon, i acabant per l’oferta  pública. No recordo que hagin promogut, al Parlament, la dissolució de l’EAJA. I sobre les expectatives de joc també en parlarem més endavant.

Sobreactuen més elements: l’alcalde de Salou -però això és més cosa del personatge- alguns mitjans de comunicació locals, o algunes organitzacions empresarials d’un nivell més aviat baix, per ser suaus.

Sobreactuen i, sobretot, enganyen. Perquè estic convençut que tots saben que això no es farà, o, si mes no, es farà molt mes reduït.

De la fantasmada Veremonte al projecte actual es va fer un procés important d’aterratge a la realitat, a allò que era possible, i estic convençut que aquesta reducció encara té corda.

Per començar -allò del joc que deia- l’escenari ha canviat molt del 2012 ençà. Ara, qui vol jugar, ho pot fer des del telèfon o des de l’ordinador. La necessitat de desplaçar-te a un casino és molta menys. Algú es pensa que hi ha mercat per a 30.000 m2 de casino? Podem pensar que la presencialitat importa. És clar, per això hi ha, a Catalunya, més de 20.000 màquines escurabutxaques repartides en centenars de bars i locals. Sense haver d’agafar un cotxe -perquè poc transport públic tindrà, això- i anar a un casino a no sé quants km. I això ho sap HRC, ho sap el Govern, i ho sap tothom. L’ocasió, si hi era, ha passat.

Tinc altres indicis que el mateix HRC es planteja una fase i després... ja veurem; ho podeu veure  AQUÍ. Aquesta primera fase suposa un total de 247.074 m2 de sostre, que és només una tercera part del total.

La meva convicció és que tothom sap que això, o no es fa, o, com a molt, es fa en una part que, de tan petita -en referència al tot- podria anar ara mateix en més de quatre sectors urbanitzables molt més senzills (sense anar més lluny, al sector 03 Pla de les Pomeres – Barenys,  de Salou, amb 834.327 m2 (un 25% més que el PDU!!!!) i un sostre de 333.730 m2, un 30% més que la primera fase de HRC. No cal PDU ni tantes complicacions.

Però, és clar, ningú vol assumir el paper de dolent de la pel·lícula. El Govern, pels motius de reputació que he dit, i perquè no deixa de ser una derrota, encara que estic segur que es quedarien molt a gust si això s’arxivés, si no n’haguessin de pagar cap cost polític. . Les oposicions a HRC, perquè no volen que el projecte es mori, sinó que volen matar-lo i penjar-se la medalla. L’oposició al Govern –PSC i JxC- perquè el que vol és desgastar el Govern, i per això li és indiferent si HRC es fa o no: si es fa, es penjaran la medalla, i si no, serà culpa del Govern. I em sembla que HRC també voldria fer mutis i marxar, però no vol perdre la fiança -10 milions d’euros- ni quedar malament, per la pròpia reputació. O sigui, això no s’ho creu ningú, però tothom fa veure una altra cosa. I deixo a banda el paper de l’actual propietari dels terrenys perquè no vull que em pugi la pressió.

Tothom va de catxa. Molt apropiat, tractant-se d’un casino. Llastimós, tractant-se d’un país.