Unitat independentista: un retrocés?

Sobre la pretesa unitat independentista, s’han fet -i se’n faran- moltes consideracions. La majoria, amb criteris utilitaris per a rendibilitzar millor el vot, però també per criteris ideològics -o pretesament ideològics- i que tenen part de les arrels en la concepció de país.

El criteri de vot útil és un criteri que podríem dir benintencionat, però que topa amb els resultats. En efecte, les eleccions del 27-S i del 21-D, amb una candidatura parcialment unitària les primeres i amb vot separat les segones, ens dona moltes dades. Deixem de banda -que no és poc!- aquesta estranya concepció de la unitat independentista que admet deixar de banda un agent important com és la CUP. Això sol ja deixa coix l’argument. Però si anem als resultats, és clar que, per separat, ERC i l’espai abans conegut com a Convergència -amb el nom que sigui- obtenen millors resultats que no pas junts. Les xifres canten: a Tarragona ciutat, el 27-S, 20.304 vots, el 26.53%. El 21-D, 24.261 vots, el 33,17%. En percentatges sobre cens, el 22.52% i el 26.83%. I això es repeteix més o menys arreu. Fins i tot si fem l’exercici de projectar una hipotètica suma de vots del 21-D per aprofitar les restes amb l’aplicació de la llei d’Hondt, el resultat hagués estat exactament el mateix. La suma no suma, sinó que resta, perquè hi ha gent que se n’allunya pel perfil d’alguna de les parts.

El discurs de la unitat -parcial, ja ho hem vist- independentista (una unitat de sigles, electoral) traspua també una determinada concepció nacional única, permanent. Retorna -si és que mai havia marxat- la concepció romàntica de nació, amb algun retoc modern, i la concepció democràtica, social. El volkgeist i el plebiscit permanent de Renan, com si no haguéssim après gran cosa en cent anys de catalanisme polític. Potser caldrà -no, potser no, sempre cal- rellegir els clàssics: Valentí Almirall, Rovira i Virgili, Andreu Nin....

Però hi ha també un efecte d’aquesta pretesa unitat electoral, i de la ideologia que la sustenta, que em sembla molt negatiu (els altres també, eh?). Un dels factors diferencials, d’allò que ens permet afirmar-nos com a nació, ha estat l’existència d’un sistema de partits diferenciat. Aquest sistema, fins a principis del segle XXI, es  caracteritzava per un partit dominant -que no exclusiu- en l’àmbit del catalanisme polític, i una sèrie de partits més homologables en un sistema normalitzat de partits: conservador, socialdemòcrata, post-comunista, ecologista, etc. Això era així perquè una bona part de l’electorat prioritzava la clau nacional per sobre de la ideològica en l’eix habitual dreta/esquerra, i això reforçava aquesta opció dominant -CiU- per sobre del que hagués estat el seu espai, i del que tenia quan les eleccions es feien més en clau no nacional (o menys nacional). Aquest reforç s’alimentava de la pròpia força política, a la qual els resultats permetien presentar-se com l’única capaç de defensar el país, i també s’ha reforçat per la inèpcia i l’interès -que de tot hi ha hagut- d’altres forces polítiques i mediàtiques, catalanes i espanyoles. L’ús, per exemple, de la denominació “minoria catalana” (encertada, perquè sempre van ser una minoria respecte la representació elegida a Catalunya).

Aquesta dualitat, però, s’ha anat trencant. L’emergència d’una opció política diferent -o, almenys, prou diferent- en l’eix dreta/esquerra, però també nacional (no nacionalista) com ERC va anar normalitzant el panorama polític, en la mesura que no calia sacrificar-se en l’eix social per votar en clau nacional. Això també passava en altres opcions, no tant clares des del punt de vista nacional, però tampoc adherides al cent per cent a la clau espanyola, com ara Iniciativa.

Les darrers eleccions del 21-D, però, han canviat radicalment l’escenari polític. L’emergència -i l’èxit, s’ha de dir- d’una opció com Ciudadanos fa que els papers s’hagin canviat. Han concentrat el vot fonamentalment antiindependentista, i la procedència dels vots fa avinent que han captat electorat d’extraccions socials i presumiblement ideològiques molt diverses. El vot nacional, doncs, ara és espanyol. I el vot català ha pogut triar opcions de l’espai més conservador -l’antic espai de CiU- més socialdemòcrates sui gèneris -ERC- i més d’extrema esquerra antisistema -la CUP-. L’opció tradicionalment conservadora i espanyolista -el PP- és residual, i queden dues opcions entre dues aigües. Els Comuns, que mitjançant contorsions retòriques van fent fugides cap endavant per no definir-se, i el PSC -qui l’ha vist i qui el veu!- que acaba fent el paper que feia l’ERC de principis dels vuitanta amb CiU: una mica menys espanyolista i una mica més a l’esquerra que Ciudadanos, com ERC era una mica més a l’esquerra i una mica més nacional que CiU, però sense deixar d’alimentar aquell espai polític.

Això suposa un canvi substancial en el panorama polític català: per primera vegada, l’electorat català pot votar amb molta més normalitat dreta/esquerra sense deixar de votar en clau nacional. I l’electorat espanyolista ha de triar. L’espanyolisme, doncs, se situa a la defensiva -i esdevé, doncs, el vot més nacionalista-. El sistema normal de  partits, a Catalunya, és català, i l’anòmal és l’espanyol.

Des d’aquest punt de vista, doncs, les crides a una pretesa unitat electoral independentista em semblen un error i, sobretot, un retrocés. En el procés de normalització nacional que suposa l’independentisme, tenir un sistema de partits homologable al nostre entorn europeu em sembla d’allò més saludable, i desmuntar-lo em sembla anar enrere. Per molt bones intencions, fins i tot pràctiques, que ja hem vist que no hi són.

I això no és incompatible amb aliances estratègiques. Però no confonguem -no confonguem més- els interessos de supervivència de determinats sectors polítics amb els interessos del país. I no caiguem en el joc infantil de dir que si no estàs amb mi estàs contra mi, o ets un traïdor,  o el que sigui. Aquest llenguatge és el que resta a tot arreu. Pretendre que si no se segueix una determinada línia d’una opció l’única alternativa és una rendició i seguir com sempre és, o tenir molt mala idea, o ser absolutament miop. I, en aquests moments, necessitem mirada llarga i bones idees. La resta, jocs florals.