A partir de la notícia de l’accident, hem sabut que el cap de l’estat espanyol estava de cacera d’elefants a Botswana. I aquest fet –la cacera, el viatge de luxe i sense que se’n sabés res, el context de crisi, l’evidència d’unes relacions familiars poc estretes, etc- ha desfermat una crisi de la institució. Que, a més, tot plegat fos el 14 d’abril, no ha fet més que atiar el foc. Ara surten molts crítics amb la monarquia –tan legítims com quan surten els monàrquics- i sembla que es comencen a qüestionar alguns aspectes del fet que Espanya sigui un regne.
Per una banda, com a no espanyol, hauria de dir que ja s’ho faran, si no fos que això de no espanyol és una definició meva que encara no he pogut –i no per voluntat pròpia- dur a les darreres conseqüències, que forçosament han de ser col·lectives i no personals (ja es veu que definir-se com a no espanyol és una anomalia; per aquesta regla, també m’hauria de definir no francès, no japonès, etc). És per això que sí que m’interessa, però no per una fília explicita a la tricolor. De fet, això és una mostra de la manca de nacionalitat espanyola: que la bandera, que teòricament hauria de ser un símbol que unís, pugui ser diferent segons el règim polític, ja indica que alguna cosa no va. A Catalunya, llevat de posicions personals –ep! legítimes!- les quatre barres són amplíssimament assumides.
El que em sembla més discutible és que el qüestionament de la monarquia es faci per motius accidentals –mai més ben dit- o anecdòtics. Per mi, la monarquia és qüestionable sobretot per qualitat democràtica. Em sembla incompatible l’exercici d’aquesta funció, per simbòlica que sigui, sense una legitimitat democràtica –directa o indirecta, però periòdica- que permeti posar i treure d’acord amb la voluntat popular i no amb el fet de ser fill –que no filla, per ara- del seu pare.
La monarquia espanyola em sembla també qüestionable per origen: una designació franquista, ratificada per la Cortes digitals del 69. Si posteriorment s’hagués fet un referèndum –i no seria pas el primer, a Europa- sobre monarquia o república, ja seria una altra cosa. Jo continuaria essent republicà, però la monarquia no tindria aquest pecat original.
Però d’una manera més subjectiva tampoc no sóc monàrquic d’aquesta monarquia per una qüestió estètica, i també anterior a la cacera d’elefants. No suporto la lleponeria cursi i anacrònica amb que se la tracta, ni aquesta lloada “campechania” que no em sembla més que grolleria.
I no cal dir que em dolen els calés que ens costa, i més quan, a sobre, els augmenten amb “treballs” com el de la infanta a la Caixa -200.000€ anuals- o l’altra infanta, que no sé on és, però diu que no s’ha assabentat de les crítiques “perquè estava treballant”, o les rendes de la Nóos i coses així. No comment. Aquí caldria saber el que costa de veritat –no només el pressupost de la casa reial, aquest que han retallat.... un 2%!!!- amb el manteniment de tots els serveis annexos i capricis (per exemple, la cinta per córrer, que va comprar patrimoni –és a dir, tots, no la casa reial- per més de 14.000€, vegeu http://www.elconfidencial.com/archivos/ec/2011030892fra_gimnasio.pdf). Seria així, conegudes realment totes les despeses, que podríem comparar –sabent, també, si totes les funcions són equivalents- amb altres caps d’estat, i fer números.
Vull dir, amb tot això, que si ara cal criticar –i crec que sí- el rei per haver marxat de cacera a l’altra punta del món, pagant –ara diuen que no, que convidat- una fortuna, en temps de crisi, per manca de transparència, o per moltes coses més, fem-ho –almenys jo- sabent que un president o presidenta de república catalana també pot fer les coses bé o malament, que també costa diners –potser no tants, depèn- i que és perfectament criticable. O sigui, que si hagués anat a caçar elefants en temps de crisi i d’amagat, també el criticaríem, i fins i tot potser el faríem dimitir –vegeu a Alemanya- però segur que no seria una crisi de règim, sinó un comportament democràtic. Que bona falta ens fa.