Sobre l'Hermitage a Barcelona: dos comentaris i una postil·la

 

Portem unes quantes setmanes aguantant, als mitjans generalistes, un tema barceloní, com és el de la presència –per ara incerta- d’una franquícia del Museu Hermitage, de Sant Petersburg, a la ciutat. Que un museu de prestigi vagi repartint franquícies com si fos un Mac Donalds ja ens hauria de preocupar, i que aquest sigui un dels grans debats culturals (sic) de Barcelona i l’exportin a tot el país és un signe de provincianismes diversos que també ens hauríem de fer mirar.

Sé que hi ha molts aspectes a comentar, i que no tinc tota la informació, de manera que només faré un parell de comentaris.

Pel que sé, l’Hermitage pretén situar-se en un solar del Port de Barcelona. Per ser més exactes, en un sòl que el Port ocupa en virtut del que disposa la llei de Ports, que li permet dissenyar el seu propi espai –de fet, ho fa a través d’un anomenat Pla especial d’usos portuaris- mitjançant el qual queda legitimat per a ocupar i expropiar tot allò que cregui necessari per als usos portuaris (sense anar més lluny, el Pla especial del Port de Tarragona es cruspeix alegrement un bon tros de l’antiga Universitat Laboral; n’hauríem de parlar un dia, d’això).

Si és així, em pregunto què té a veure una franquícia museística amb els usos portuaris. Recordem que el Pla es basa en la utilitat pública d’aquells espais vinculada a l’activitat portuària, i que per aquest motiu, no poden ser un altre lloc. Però si aquest sòl, que abans formava part de la ciutat de Barcelona, de titularitat pública o privada, això tant és, va ser posat a disposició del Port per activitats portuàries, i ara es destina a uns usos que no tenen res a veure amb el Port, el que ens estan dient és que el motiu de l’ocupació, cessió, o expropiació ha quedat anul·lat, i el sentit comú indica que haurien de tornar als antics propietaris o, si això no és possible, a la ciutat, per a usos d’interès ciutadà, però no decidits pel port, sinó per la representació democràtica de la ciutadania barcelonina.

El segon comentari té a veure amb la qualitat de la proposta museística. No seré jo qui discuteixi la categoria de l’Hermitage –de l’original, vull dir- i la conveniència que aquests patrimonis, en la mesura del possible, siguin posats a l’abast de més gent. Els préstecs d’obres i les exposicions conjuntes són a l’ordre del dia. Però un format franquícia, que respon més a un funcionament mercantil que no pas cultural (i que ha fet figa a Amsterdam, atenció) no sé si és el que més cal a l’activitat museística de Barcelona.

Una activitat, a més, que havia generat propostes molt més potents. Per la desgraciada història d’aquest país, l’Ajuntament de Barcelona ha emprès iniciatives que anaven molt més enllà del que li pertocava, en una suplència institucional que coneixem molt bé, causada per la manca d’institucions d’autogovern, per una banda, i per l’absència de polítiques culturals per part dels governs –dels gobiernos- durant molt de temps. Algú ho havia de fer, i sort en vam tenir.

Des de l’any 1907, va funcionar la Junta de Museus de Barcelona, que fins al 1939 –aleshores va desaparèixer, com tantes coses- va fer una ingent tasca d’ordenació, de recull de patrimoni, de sistematització, organització i divulgació. Una mostra, la salvació de les pintures romàniques que són un plat fort de l’actual MNAC.

La Junta de Museus, conjuntament amb Francesc Cambó, i a redós del que va ser l’Exposició Universal del 29, van emprendre la transformació de Montjuïc com a gran espai museístic de Barcelona, una mica a l’estil del MuseumsQuartier de Viena, salvant moltes distàncies.

Molt més cap aquí, quan Oriol Bohigas va ser regidor de Cultura a Barcelona, també va endegar un procés de reordenació de les col·leccions, que continuava la proposta de reforçar Montjuïc com a centre d’aquestes activitats (amb trampa: Pere Bohigas, el pare d’Oriol, va ser un estret col·laborador de Joaquim Folch i Torres, l’ànima de la Junta de Museus, de manera que comptava amb l’ensenyament i documentació del seu pare).

Aquests eren debats i propostes de llarg abast, de caràcter estructural, que volien marcar una política museística coherent per a Barcelona. Propostes que parlaven d’estructurar les col·leccions, de coherències cronològiques i temàtiques, de concertació entre els diferents museus, més enllà de les titularitats, de polítiques de regeneració i ordenació urbana a partir dels nous espais. En definitiva, de política cultural i de  ciutat.

Clar, comparar això amb aquesta mena de fast art de la franquícia, és una mica depriment. El nivell ha baixat molt, i crec que Barcelona es mereix un debat seriós sobre oferta cultural, l’eix de la qual ha de ser la pròpia ciutat i la seva gent i no un turisme adotzenat i massificat que m’agradaria que, en un escenari postpandèmia, fos seriosament qüestionat.

I una postil·la: atenció amb les lletres petites dels contractes. Que no sigui que la franquícia faci figa i toqui –a Barcelona; és a dir, als seus contribuents- fer-se càrrec de pèrdues i d’inversions fallides, com si tot plegat fos un Florentino.

(imatge: el projecte de l'Hermitage, que per molt que sigui de Toyo Ito, una vaca sagrada de l'arquitectura moderna, a mi em sembla un epígon de les propostes que Niemeyer feia com a xurros per a Brasília, i que estan una mica antiquades).

Vist a la premsa: d'errors (grans) i de correccions (minúscules)

 

El dissabte 12 de juny, el diari ARA va publicar una peça sobre l’IBI, en una secció anomenada les meves finances que sol estar molt bé, i que analitza temes financers que afecten molt directament la gent: el preu de l’energia, les assegurances dels vehicles, i coses així.

Em va sembla interessant, però em va alarmar molt. Hi deia que un dels llocs on l’IBI és més barat és Tarragona, i que, segons els seus càlculs, el rebut mitjà era de 46€. Com que jo pago IBI a Tarragona, i el pago per un habitatge que no té res de l’altre món, sé que pago força més que això, i ho vaig trobar estrany.

El càlcul, extret de l’IDESCAT, es basa en la base imposable (és a dir, el valor cadastral de totes les unitats del terme municipal) el nombre d’unitats (i de rebuts) i el total recaptat. Total recaptat dividit pel nombre de rebuts igual a rebut mitjà.

Clar, això ja presenta alguna debilitat perquè hi ha llocs, com Tarragona, on el pes de la indústria és important, amb rebuts molt més alts, i això distorsiona. Per entendre’ns, és com dir que entre en Bill Gates i jo tenim 40.000 milions de dòlars, però això no vol dir –us ho ben asseguro!!!!- que en tinguem 20.000 cada un. Però vaja, aquest encara és un tema menor; la gran quantitat de rebuts mitjans ho pot compensar.

Però, 46€?. De veritat? Per contrastar,  Constantí –que no és precisament Mònaco en termes immobiliaris- tenia un rebut mitjà de més de 2.000€, i el mateix reportatge ho remarcava com una cosa estranya.

Anem a les fonts, doncs. I ràpidament s’hi troba l’error, si es vol trobar. Les dades de l’IDESCAT estan mal transcrites (o la Dirección General del Catastro, que naturalment és a Madrid) les va donar equivocades.

A Tarragona, la base imposable del 2019 –la darrera amb dades disponibles- és només un 10% de l’habitual en tots els anys anteriors; diu que és de 514M€, quan les anteriors són totes per sobre de 5.500M€; és a dir, falta una xifra. Per això el rebut del 2019 és de 46€ i no de més de 500 com tots els anys anteriors. En canvi a Constantí l’errada de l’Idescat és al nombre de rebuts, on també manca una xifra –el 2018, 5.536 rebuts; el 2109, 926 rebuts- i per això la quota íntegra es dispara als 2.211€ en lloc dels 300 i escaig dels any anteriors. A la Canonja, tres quarts del mateix: el nombre de rebuts baixa de 3.900 a 1.900, i la quota es dispara de 344€ a 1.760€. I a Altafulla, el nombre de rebuts passa de 6.557 a 2.272, i per això la quota passa de 624€ a 1.873€.

Detectat l’error, ho vaig comunicar a l’ARA, atenent una demanda permanent que tenen per això, i em van respondre molt ràpidament, admetent l’errada. Per ser exactes, van dir “Malauradament té vostè tota la raó”. Dimarts 15 va sortir la correcció. A les imatges de més avall, la pàgina del reportatge, i la correcció (l’he marcada per si no la trobeu). Vosaltres mateixos.

Catalunya 2022, Reset, i els habitatges o com demanar la lluna

 

S’acaben de presentar les conclusions, recomanacions, propostes... el que sigui, d’aquell grup de treball Catalunya 2022, un grapat de persones, expertes en matèries molt diverses, que ha formulat un seguit de propostes a tenir en compte en un futur proper per a reactivar el país després de la pandèmia.

Res a criticar sobre el procediment, crec que és un encert buscar mirades i opinions fora de l’administració, massa sovint ofegada pel dia a dia i pels procediments, i fer-ho amb una certa mirada llarga. Això, la prospectiva, fa molt de temps que es coneix i que es practica.

Ara bé, m’he mirat algunes de les mesures proposades i, francament, em semblen d’un genèric, d’un superficial, d’una obvietat tan gran, que no sé si pagava la pena fer tot aquest muntatge. Els trenta ponents, entre els quals gent que conec, diuen que s’han telereunit no sé quants cops, i que han recollit opinions i propostes de dotzenes d’entitats de tota mena, que han cristal·litzat en 91 propostes, d’entre les prop de 1.400 que han tingut entre mans.

Però, és clar, una cosa són propostes i una altra objectius. Una cosa són propòsits lloables del tipus “potenciar l’educació de 0-3 anys, a l’abast de tothom” i una altra com se fa, això.

Com que pot ser que en molts camps jo sigui un ignorant, he anat a un que conec una mica més, per formació acadèmica i exercici professional, que és el de l’habitatge (tot i no ser-ne un expert, que consti).

L’acció 4.1 es titula “Pla de xoc territorial per a l’habitatge assequible que permeti que d’aquí a 10 anys el 10 % de l’habitatge sigui públic”. I el desenvolupament, entre d’altres coses, diu:

“Cal una política integral que permeti que d’aquí a 10 anys el 10 % de l’habitatge sigui públic. Per fer-ho s’ha d’impulsar un pla des d’una perspectiva territorial adequada a l’escala de cada municipi, fugint de les obres d’habitatge massiu segregat d’altres èpoques a favor de la simultaneïtat de petites operacions d’habitatges integrades en els teixits existents. El resultat ha de ser una política d’habitatge social i assequible suportada per unes bones bases urbanístiques, una política activa de reserva i ampliació de sòl públic, i un pla temporalitzat d’actuacions a tots els municipis del territori català. Aquesta intervenció inicial requeriria que, en la legislatura que ara s’inicia, es construeixi el 60 % de l’habitatge públic necessari per arribar al 10 % global d’aquí a 10 anys.”

Que consti que, pel que fa als criteris (escala adequada, integració en teixits existents, ampliació de sòl públic... ) hi estic plenament d’acord. El que m’esgarrifa és la lleugeresa de la proposta concreta: en deu anys, que el 10% de l’habitatge sigui públic.

A veure, el darrer cens d’habitatges de Catalunya, del 2011 (i amb reserves sobre la seva fiabilitat, però és el que tenim) donava una xifra, pel que fa a habitatges principals (és a dir, sense comptar els lliures o els secundaris) de 2.944.944. A aquests, cal afegir-hi els acabats entre 2011 i 2020, que són (dades extretes de l’Agència de l’Habitatge de Catalunya) 94.662, dels quals  12.624 són habitatges protegits, i 82.038 són lliures. En aquest cas, no sabem quants d’aquests estan buits, i quants són secundaris, i tampoc no sabem quants, dels prop de 3.000.000 fitxats el 2011, no eren habitables (el cens de 2011 distingeix els edificis en ruïnes o en estat deficient, però no de quants habitatges es tracta).

Fem un càlcul optimista, i diguem que els percentatges són equivalents (no ho són; hi ha més habitatges unifamiliars –és a dir, un sol edifici i habitatge- en estat ruïnós). Els ruïnosos, deficients o dolents –dolents no vol dir inhabitables i menys inhabitats, malauradament- són el 8.94% del total. Sobre 3.039.600 (els del 2011 més els acabats) un 8.94% són 271.740. Això ens deixaria un total de 2.767.860 habitatges.

Les dades de l’Agència ens diuen que, al 2020, hi havia 108.789 HPO, dels quals 42.297 de titularitat pública.

Si l’objectiu, en deu anys, és que el 10% dels habitatges sigui públic –no protegit, no: públic- això vol dir que, dels 2.767.860 habitatges, hem de tenir-ne 276.786, dels quals ja n’hi ha 42.297. O sigui, que ens en faltarien 234.489. Això suposant que fos possible reconvertir-ne d’existents, sense afegir-ne cap de nou; si no, caldria incrementar la xifra en almenys el 10% dels habitatges nets construïts.

En deu anys? I el 60% -140.693- en els propers quatre anys?. No saben el que diuen. Ni per disponibilitat de sòl, ni per recursos pressupostaris, això seria possible (que no vol dir que no sigui desitjable, que és una altra cosa). A més, si pretenem –i crec que és així com s’ha de fer- prioritzar rehabilitacions integrals d’edificis i de teixits urbans, això comporta una gestió urbanística més complexa, i segurament una dosi important de desallotjaments i reallotjaments. Impossible en quatre anys, i en deu, amb aquestes magnituds.

Em preocupa que en una cosa tan concreta s’hagi proposat tan a la lleugera, sense contrastar dades. Aquests exercicis de prospectiva i de proposta són útils si estan ben documentats, i si exploren noves vies. Però si en coses tan contrastades com aquesta s’actua amb frivolitat i es fan brindis al sol, és per desconfiar.

Per cert, qualsevol responsable de l’Agència, amb una mica de cara i ulls, hagués pogut fer propostes millors. I si no, ja els diré jo mitja dotzena de noms.

Sobre l'ampliació o no de l'aeroport de Barcelona

 

Sobre la possible, pretesa, desitjada, demanada, oferta, rebutjada ampliació de l’aeroport de Barcelona, anem llegint multitud de pressions i comentaris, la majoria amb arguments molt inconcrets –apel·lant a la condició capital de Barcelona, o a la comparació amb Madrid, o a hipotètiques grans oportunitats a punt de perdre- i poques dades verificables, si més no al nivell dels mitjans de comunicació que més o menys segueixo.

Ja feia dies que rumiava com posar-m’hi, amb algunes idees pel cap, i avui he llegit un article de Francesc Robusté, catedràtic a la UPC (és AQUÍ) que m‘ha semblat molt aclaridor. M’hagués agradat conèixer l’opinió –que segur que l’ha dita- de Pere Suau, company que fou al Col·legi de Geògrafs, i persona experta en la matèria que, malauradament, ha hagut de buscar-se la vida fora de Catalunya –i desitjo que li vagi molt bé, que consti- després que el país –i, sobretot, el seu esforç- li han facilitat una bona formació. Coses que passen.

El cert és que els condicionants ambientals de l’ampliació, especialment la petja en el canvi climàtic, ja em feien ser molt refractari a l’ampliació, però tantes veus alertant sobre pèrdua de paper internacional t’acaben atabalant i, almenys a mi, em generen dubtes sobre què fer (dubtes relatius perquè, més enllà –que no és poc- de la meva condició de ciutadà interessat, no tinc cap paper decisori).

Ara bé, unes de les coses que més he trobat a faltar (i que més he agraït de l’article citat) han estat, per una banda, l’absència de dades verificables en suport de les afirmacions fetes. No sé si és per deformació acadèmica, però malfio de les afirmacions, sovint altisonants tipus titular de la Vanguardia, fetes per personatges sense solvència professional i sense suport de dades.

Hi ha dades sobre aquests pretesos negocis/oportunitats que es poden perdre si l’aeroport no s’amplia? Tinc la sensació que és –mutatis mutandis, i molt mutandis, ho sé- com quan un poble es proposa fer un polígon industrial per atraure empreses i llocs de treball, amb resultats absolutament descriptibles molts cops en forma de terrenys urbanitzats i lliures. L’aeroport capaç i amb connexions és segurament condició necessària, però no condició suficient. Algú té dades de possibles connexions internacionals, de demanda, que no s’han pogut atendre per les condicions de l’aeroport?.

Per altra banda, no tots els vols són iguals, no tots tenen les mateixes exigències i necessitats. I aquí hi ha l’altre mancança que observo en el debat, que és la fixació en un únic aspecte –l’ampliació- i l’omissió de moltes coses, algunes de les quals citades a l’article de Francesc Robusté.

L’aeroport de Barcelona ha de mantenir absolutament tots els vols que ja té ara, i n’ha de sumar més? Quants d’aquests vols, per distància, per grandària de l’avió, per tipus de trànsit i de passatge, serien igualment útils i competitius als aeroports de Reus i de Girona? És moneda corrent que determinats vols a Londres o a París van a aeroports a una hora de les ciutats, això sí, amb bones connexions ferroviàries. La possibilitat d’articular un sistema aeroportuari, de pensar en la Catalunya sencera com a marc, hauria d’estar sobre la taula. No es tracta que el vol Hong-Kong – Barcelona (si és que hi pot ser, si es que hi ha de ser) l’enviem a un aeroport regional; es tracta que els vols propis d’aeroports regionals no ocupin plaça en un altre tipus d’aeroport. I això demana pensar en clau sistema, i també en sistema de mobilitat (ferrocarrils, estacions intermodals, etc) en clau de país, cosa que, em sembla, aquestes entitats econòmiques no solen fer.

Hi hauríem d’afegir més coses, com ara la imprescindible reflexió crítica sobre la demanda. De veritat cal que ens moguem tant, tants cops, tanta gent, tan lluny, amb avions tan grans que calen pistes més grans?. I si, després de fer l’ampliació, la Unió Europea es pren seriosament això del canvi climàtic i comença a limitar vols en trajectes susceptibles de ser coberts per via terrestre, i limita la grandària dels avions? I si comencéssim a pensar –i això s’ha de fer a escala global- que hem de viure diferent i viatjar diferent, que no ens podem permetre el luxe d’anar a l’altra punta del món com qui va a la cantonada, que les trobades telemàtiques ens poden estalviar molts desplaçaments, i que els paràmetres de mobilitat han de ser uns altres?.

Crec que hi ha moltes coses –amb dades, insisteixo- per a ser posades sobre la taula abans de d’apuntar-se alegrement a aquesta pressió mediàtica. I, sobretot, amb dades. Per deformació professional em van irritar molt les declaracions del president d’AENA, Maurici Lucena, dient que, a Madrid, ningú els posava pegues per ampliar Barajas. Deixo de banda aquesta infantil remissió a la comparació/competència/enveja amb Madrid (l’aeroport de Barcelona s’ha d’ampliar o no en funció de les seves necessitats, no en funció del que faci un altre aeroport) i em poso el barret de geògraf: els condicionants físics de Barajas són radicalment diferents; ni per orografia, ni per existència d’hàbitats naturals protegits , són comparables. Que deixin de tractar-nos com a imbècils, que ja seria un primer pas.