dimecres, 30 de maig del 2012

Carod-Rovira a Telecinco


La setmana passada, en Josep-Lluís Carod-Rovira va ser entrevistat en un d'aquests programes tertúlia cutres que fan a Telecinco. Mireu si era cutre que em sembla que hi havia la Rahola i tot. Això, el fet de l'entrevista -no el que hi va dir, que no ho he vist comentat més que a l'Ara digital i amb prou feines- va ser àmpliament comentat a la xarxa. No m'estranya que es comentés, pel perfil de Telecinco, però no comparteixo el sentit de molts del comentaris.

Abans de continuar, vull deixar dit que no va vaig sentir l'entrevista -no és d'això del que vull parlar- entre d'altres coses perquè no acostumo a seguir aquests programes, però també perquè el que pugui dir de nou en Carod, i que m'interessi -i a priori m'interessa si més no sentir-ho- sé que ho dirà en un altre mitjà o en un altre medi. I també vull dir que sé que molt bona part dels comentaris en digitals, facebook i coses d'aquestes són obra de trolls, d'empreses que s'hi dediquen -a posar a parir qui sigui, per encàrrec- o de veritables malalts. Admetem, però, que un percentatge sigui expressat versemblantment com a opinió. Molt majoritàriament eren desfavorables al fet que fos entrevistat a Telecinco. S'hi retreia la baixa qualitat de la cadena i d'aquests programes en particular, i la militància espanyolista i espanyolitzadora que té (per exemple, signant el “manifiesto por la lengua común”).

I no estic d'acord amb aquesta desautorització, al contrari: crec que és important que una veu de l'esquerra independentista (ni l'única, ni la millor, ni la majoritària, però una veu) amb un coneixement popular important parli amb llibertat per aquesta cadena un divendres a la nit. I és que fa molt de temps que estic convençut -números canten, i això que sóc de lletres- que l'independentisme, per a ser majoritari, necessita incorporar, sobretot, els que no hi són. Perquè si no són aquests, ja em direu qui coi s''hi ha d'incorporar. I aquesta gent són els que segueixen més Telecinco que el 33, posats a dir. Doncs, per allò de Mahoma i la muntanya, em sembla d'una lògica aplastant que, si hi volem arribar i convèncer -volem, oi?- s'ha de fer també per aquests mitjans.

La polèmica m'ha recordat una cosa que explicava Santiago Carrillo. Quan encara era a l'exili, abans de la mort d'en Franco, el van entrevistar a “Lui”. Per als qui no ho sàpiguen, “Lui” era una mena de “Play-boy” francès: articles i entrevistes d'una certa qualitat, acompanyats de fotografies de noies nues amb pretensions artístiques (mes pretensions que artístiques, tot s'ha de dir). La mena de revista que viatjava d'amagat de Perpinyà cap avall, i que s'amagava en un calaix. Aquesta entrevista de l'aleshores secretari general del PCE va ser molt criticada per elements del propi partit (i no hi és aliè el puritanisme dels partits comunistes, però això és una altra història). Santiago Carrillo es defensava amb una lògica aplastant -al meu entendre-: "a la premsa obrera no els he d'explicar res que no sàpiguen; si vull arribar a més gent, ho he de fer als mitjans que llegeix aquesta gent que no llegeix la premsa obrera”.

Doncs ara, ben bé el mateix. Tot i que, pel que conec en Carod, em penso que s'hi divertiria d'allò més si l'entrevistés el “Lui”, el “Play—boy” o qualsevol d'aquestes, si encara es publica.

dimarts, 22 de maig del 2012

Organització territorial. 2

L’organització territorial és un sistema. Això vol dir que quan toquem una part, hem de tenir en compte  totes les parts, i el tot. I en aquest tema això vol dir els diversos nivells, les relacions entre ells, i tots els components de cada nivell.
A Catalunya, de nivells no en falten, però l’afirmació generalitzada que en sobren –igual que la també generalitzada que sobren ajuntaments- parteix, sovint, d’una idea molt estesa: que els nivells han de ser arreu i que han de ser homogenis. Aquest és un tic jacobí que ens hem de treure de sobre. No hem incorporat prou la possibilitat de l’assimetria, de l’adaptació de nivells i elements a realitats diferents. A cada element territorial, a cada necessitat territorial, la solució més adequada i la relació més  adequada amb la resta d’elements. Que no ha de ser idèntica a la d’altres realitats diferents.
Ara ha començat un debat –dit sigui amb molta generositat- sobre possibles fusions municipals, a rel d’aquesta idea que “sobren municipis”. Però aquest debat –i ho hauria de ser de veritat, un debat- s’hauria de completar amb més elements. Segons com funcionin –o fem funcionar- altres nivells, caldrà o no una mena o altra de fusió, o de modificació de la planta municipal. I segons com fem funcionar tots eles elements –en organització, funcions, finançament, etc- necessitarem o no un tipus o altre de nivell.
Per tant, cal contemplar-ho (que no vol dir modificar-ho) com un tot, per a no fer només pedaços que no solucionen gairebé res, si no és que encara ho compliquen més (exemple, la reforma de la LOCC del 2003; qui en vulgui saber més: http://www.pisunyer.org/publicaciones/punts16.pdf).
Haurem de parlar, doncs –en posts successius- de molts temes:
-       Planta. Quin mapa municipal, comarcal, i més enllà; a partir del que tenim, però també pensant en el que volem.
-       Representativitat a cada element. Control democràtic, formes de representació i a qui representen.
-       Funcions. Quines, com. Diferenciar entre serveis de prestació obligatòria i  competències, entre gestió directa o indirecta. Quin concepte tenim de l’autonomia local.
-       Finançament. Per a fer què i com. Autonomia financera i responsabilitat fiscal.
En parlarem.

dilluns, 14 de maig del 2012

Organització territorial. 1

Es van avançant algunes idees sobre l’organització territorial, més de la banda del govern espanyol  que del català, tot sigui dit. Sembla que aquí s’estigui una mica a l’expectativa del que faran, o del que deixaran fer. I mentre, des del Madrid concepte (copyright Iu Forn!) es van llençant globus sonda i línies mestres... molt poc  atractives. En tot cas, més enllà que agradin o no, sí que és possible –i necessari- fer alguns comentaris que, per part meva, intentaré que tinguin el màxim rigor. No crec que en una tècnica neutra, separada absolutament de l’opinió o de la ideologia, i per tant també el que jo digui serà connotat. Però igualment no crec –és més, em sembla profundament negatiu- en opinions al marge del rigor, de les dades, i de tenir en compte molt més elements dels que s’estan dient per ara.
Per això aquest serà e primer d’una sèrie de comentaris, perquè hi ha moltes coses a dir. La qüestió de l’organització territorial ve de lluny, és complexa, i hauríem d’intentar ser rigorosos, tots plegats.
Per començar, algunes qüestions bàsiques, a la vista de les idees i propostes que es van sentit. Recapitulem: des de la FEMP, des del govern espanyol, i des d’alguns centres de recerca (l’Institut d’Economia de Barcelona, sobretot, i també un informe imfumable i impresentable d’una consultoria –Russell Bedford- que incomprensiblement –o no, ves a saber- és usat per l’Estat).  Aquestes idees van en la línia de:
-          Fusionar els municipis segons un llindar mínim de població, que va dels 5.000 habitants als 20.000 (FEMP, IEB).
-          Potenciar les diputacions per sobre d’altres fórmules supramunicipals (Secretari d’Estat per a les Administracions Públiques).
Més endavant parlaré del tema de fusions, però hi ha unes quantes idees generals que crec que cal posar de manifest, de manera prèvia:
1. L’organització territorial és un tot. No podem aspirar a tocar una peça –per exemple, els municipis- si no hi adaptem, també, la resta d’administracions públiques.  No podem tocar un aspecte –la dimensió- si no toquem també finançament, organització, serveis, competències, etc. Posar pedaços –i ja en portem uns quants- no fa més que engrandir el problema.
2. El territori és desigual, de manera que solucions uniformes són un error.  Més enllà del tema competencial –que també- pretendre que a tot arreu diputacions, o a tot arreu mancomunitats, és un error.  Cal tenir en compte per a fer què, a on, i com. La diversitat en les formes de cooperació local respon a la diversitat de les realitats i de les necessitats.
3. La simple equiparació del pes demogràfic total amb la capacitat de prestació eficient de serveis públics i amb un menor cost és una fal·làcia. Hi ha moltes més variables –la dispersió de la població, la capacitat fiscal, l’exercici de l’autonomia fiscal, etc- que han de ser considerades.  
De tot això, n’anirem parlant.  A la il·lustració, el treball de Lluís Casassas i Joaquim Clusa, una de les propostes més interessants i rigoroses sobre el tema.

divendres, 11 de maig del 2012

M'han premiat

Aquest cap de setmana se celebra a Tarragona el Recercat, la trobada dels centres d’estudis dels territoris de parla catalana (abans en dèiem  Països Catalans, quines coses eh?). En aquestes trobades s’atorga el premi recercat a un centre, per la tasca realitzada en recerca i divulgació. I enguany, el premi ha estat atorgat al Centre d’Estudis d’Altafulla.
Vaig conèixer el Centre de la mà d’un dels seus factòtums, en Salvador-Joan Rovira, deu fer més de trenta anys. En Salvador Rovira és un d’aquells homenots poc coneguts però amb una immensa feinada al darrera, al ram de la història, i també en el foment d’un centre d’estudis que sempre he considerat modèlic per la serietat i el rigor de la seva feina. Trenta-sis edicions dels “Estudis Altafullencs” suposen prop de dos-cents articles de tota mena per  conèixer la realitat Altafullenca, històrica, geogràfica, artística, de costums, etc, a més de molts altres llibres, documents, opuscles –l’Oliverot!- i xerrades, sortides, exposicions i més actes de divulgació i d’agitació cultural en un sentit ampli.
Va ser als Estudis Altafullencs –al número 7, el podeu veure aquí http://www.raco.cat/index.php/EstudisAltafulla/article/view/204769/290422- on vaig publicar el primer article de recerca amb una mica de cara i ulls. També amb una mica de trampa, perquè vaig poder utilitzar una bona quantitat d’informació documental que em va cedir en Salvador Rovira, amb molta generositat. Generositat que es va fer extensiva a consells i instruccions per a fer bé la recerca, i que m’han estat molt útils.
Vaig publicar tres articles més, als Estudis, i sempre n’he estat molt orgullós. I crec, a més, que el conjunt –la serietat de plantejaments, el rigor en la preparació i edició dels textos, la cura material en l’edició- els fa especialment dignes. Per això vull pensar que el premi és, també, una mica meu, per col·laborador –poquet- i per soci fidel des de fa més de trenta anys.
I sempre estaré agraït de la generositat i la confiança del Centre i del bon amic Salvador Rovira en un barbamec estudiant de vint anys que es pensava que ja ho sabia tot.