dissabte, 29 d’octubre del 2011

"España cañí"


Les darreres ximpleries del Peces-Barba -que podrien ser les de qualsevol altre, només cal que li treguin el morrió al Guerra o que li donin un micro a l'Aznar- no m'indignen. La meva capacitat d'indignació la reservo per qüestions que m'importen i, francament, el que un personatge com aquest pugui opinar de Catalunya i de les relacions Catalunya-Espanya ja fa temps que ha deixat d'interessar-me.

I crec que, col·lectivament, en fem un gra massa, i li acabem donant molta més importància de la que té. Amb el cor a la mà: algú necessitava d'això per a saber que aquest personatge i tot el que representa és d'un jacobinisme perdonavides? Només cal veure aquesta mena de plural majestàtic “haguéssim hagut de deixar Catalunya i quedar-nos amb Portugal”. Ell i qui més? I això de “deixar” i “quedar-se” es fa amb les propietats. Hi ha un amo -Espanya, se suposa, o el Peces-Babra, no sé- que disposa. No havíem quedat -segons ell, és clar- que som una sola cosa?

Més emprenyadora és la referència als bombardejos de Barcelona. Suposo que secretament vol equipar-se a l'Azaña, que també deia que això de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys -idea de l'Espartero- era un sistema dolorós però eficaç. Es veu ara “ja no cal”. No que ara es vegi que no es pot bombardejar una ciutat, que no és legítim l'ús de la violència. Això no. Simplement, ja no cal. 

I aquest element passa per ser un constitucionalista, progre, defensor dels drets humans, humanista cristià.... Tot un poema...

divendres, 28 d’octubre del 2011

Rectifico: hi ha Tintin en català a Tarragona

Rectifico: es pot veure en català a Tarragona. Dels 19 passis diaris, n'hi ha 4 en català, 12 en espanyol -el Diari de Tarragona no ho diu, però ja sabem que la raresa, l'excepció, és el català- i 5 en versió original, que se suposa -perquè tampoc no ho diu- que és subtitulada en espanyol (en "normal" que diria el Guti). Una mica més del 20%. Som un 20% normals?

dijous, 27 d’octubre del 2011

Tintin: No aniré a veure la pel·licula

Sóc tintinaire. M’agrada tot el món del Tintin, més que no pas el personatge estricte –de fet, sóc més fan del capità Haddock i del Tornassol, que és una mica dur d’una orella, com jo-. M’agrada l’estètica del món on es mouen els personatges, molt europea. M’agrada el subtil compromís antifeixista del Ceptre d’Ottokkar, l’antiestalinisme de l’Afer Tornassol, la deliciosa comèdia de Les joies de la Castafiore, l’escepticisme crepuscular de Tintin i els Pícaros. Sóc soci de 1001 –abans Tintincat- i odio cordialment la gasiveria de la Fundació Moulinsart. Recullo totes les notícies que trobo sobre Tintin, em sé els àlbums gairebé de memòria, tinc la casa plena d’objectes tintinaires i porto pins del Tintin a la jaqueta.
Amb tots aquests antecedents, no és estrany que molta gent em comenti que deuré comptar els minuts que falten per l’estrena de la pel·lícula del Secret de l’Unicorn. Tintin al cinema, després de molts anys (i ja sé que hi va haver una prova, amb personatges reals: Tintin i el misteri de les taronges blaves. Dolenteta).
Però he de dir que no penso anar a veure-la. N’he vist el tràiler, i ja en tinc prou. Persecucions, acció, acrobàcies inversemblants.. . tot això no és el meu Tintin. Sembla més un Indiana jones amb tupé, i el ritme trepidant supera –em temo- el clima europeu que m’agrada trobar als àlbums.
Potser m’equivoco, és clar.  I potser acabo caient –no diguis mai...- tot i que difícilment en català, a Tarragona –tenim els cinemes que tenim!-. Continuaré  llegint els àlbums que ja em sé de memòria, els personatges tindran les veus que jo els posaré, i ompliré amb la meva imaginació l’espai entre vinyeta i vinyeta, allò que passa i no es veu.

dijous, 20 d’octubre del 2011

Salut, retallades i vagues


Llegia avui les reaccions a la proposta clandestina d'esquarterament i pseudoprivatització de l'Institut Català de la Salut. Reaccions, no cal dir, majoritàriament airades i plenes d'amenaces de vaga, com és habitual des que s'ha iniciat aquest procés de retallades.

Vaig tenir l'experiència de treballar a l'ICS, fins i tot directament en un CAP, i vaig ser testimoni del molt que aguanten els professionals sanitaris, i com moltes coses funcionen raonablement bé per una dedicació i unes ganes que no són prou valorades (i també hi ha penques que s'hi repengen, que consti; com en tot col·lectiu ampli). I comparteixo el neguit, la irritació i el rebuig a un procés de retallades que em sembla fet de manera barroera, sense cap mena de pedagogia ni negociació, i amb moltes ganes de deixar espais a la sanitat privada i deixar la pública amb un caire més assistencial que no pas un dret.

Però, dit això -i repetit si cal- crec que a la manca de finezza del Govern no s'hi hauria de respondre amb una altra manca de finezza. Que el sistema és insostenible si no hi entren més diners o si no se'n gasten menys, em sembla clar. Podem discutir la magnitud, i de ben segur que hi haurà propostes molt diverses sobre què i com retallar, i com i d'on obtenir més ingressos (d'això, abans, se'n deia, barroerament, dretes i esquerres, i alguna cosa hi ha, encara). Podem discutir d'això, però no negar l'evidència d'una caiguda generalitzada d'ingressos, a tot arreu, i la necessitat d'ajustar-s'hi.

També caldria no exagerar la nota. De vegades, se senten amenaces i prediccions com si el sistema sanitari català fos un luxe asiàtic; i també a l'inrevés, com si estigués a l'alçada d'Haití. Per molts motius, no només l'econòmic. Quan es va desfermar una polèmica sobre un hipotètic nou hospital a Tarragona -tot just després que a Reus inauguressin el nou Sant Joan, tot s'ha de dir- semblava que Tarragona, que compta amb dos bons hospitals, Joan XXIII i Santa Tecla, estava en la indigència sanitària. Una mica més de calma.

I buscar mesures més imaginatives i més eficaces per a la resposta. Alguns sindicats amenacen amb una vaga, que no crec que serveixi per a res més que per a perjudicar l'usuari, que no està en condicions d'arreglar-ho. Ja fa molt de temps que penso que les vagues, especialment al sector serveis, no són la resposta. La vaga era -és- útil quan atura la producció i causa un perjudici real a qui pot resoldre les coses. Per això funcionava en les economies industrials. Aplicar-la als serveis públics, com s'ha fet sovint -pensem en les vagues al sector educatiu- em sembla un despropòsit. El malalt que es veu menys atès per una vaga no serà gaire solidari amb el vaguista, i encara menys anirà al conseller de torn a exigir-li solucions.


dimecres, 19 d’octubre del 2011

el tea party de casa nostra

Llegia no fa gaire un reportatge sobre el Tea Party, no tant sobre les propostes que fa, com sobre els efectes que està tenint en el partit republicà i en el seu espectre ideològic, la seva estratègia, etc. I pensava en possibles similituds a Catalunya. Crec que també hem tingut, en un espai polític determinat, el mateix, és a dir, una minoria que usa en política els mètodes de la religió més intolerant: el dogma, la possessió de la veritat, l’excomunió, o allò de extra ecclesiam nulla salvatio.
Resulta significatiu com, a l’espai del partit republicà dels USA, es dóna el fet que es necessita atraure aquesta base mobilitzada, activa, sorollosa, per a no perdre presència, i, sobretot, per la por a ser desqualificat per tou o, fins i tot, per poc patriota, malgrat que això –no indisposar-s’hi- pugui suposar incorporar idees estrambòtiques o, simplement, allunyar-se de la realitat i de la majoria. De fet, el que observen les ments més lúcides del partit republicà és que això els pot allunyar de la presidència. És a dir, aquests guardians de l’ortodòxia conservadora treballen objectivament per als demòcrates, però com que són omnipresents a les xarxes socials, als mitjans de comunicació propis, i a les mobilitzacions, condicionen –i distorsionen- decisivament el missatge conservador.
Pensava en com es poden donar fenòmens semblants a casa nostra, amb la monopolització mediàtica, emocional, cridanera, del discurs independentista, que acaba beneficiant electoralment els qui no en són. Qui i com anima aquesta mena de ratafia party? Tarragoní com sóc, i per tant, romà, hauria de fer la pregunta: cui prodest?

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Elogi de la política

Sé que no és el millor moment per a fer elogis de la política, però potser sí que cal alguna reflexió sobre com es va expressant –i cap a on, si és que ho fa- aquest descontent generalitzat. Descontent que entenc, que em sembla justificat, i que comparteixo, però no faig el mateix amb molts dels objectes de la ira.
M’explico: les inevitables retallades de la crisi –perquè si hi ha minva d’ingressos, cal retallar despeses; una altra qüestió és quines, de quina manera, i com, a la vegada, es busca incrementar els ingressos- vénen contestades (repeteixo: amb motiu, vista la potineria i en quina direcció s’estan fent) a base de retreure sous polítics i altres despeses que hi podríem associar (assessors, dietes, etc). I d’aquí, ja es va a una generalitzada acusació de lladres, de tots són iguals, i a una desqualificació en bloc de l’anomenada “classe política”.
Hauríem d’anar amb compte amb tot això. El desprestigi evident i força raonable de la política no ens hauria d’encegar. La política –entesa com l’estructura que fa possible la democràcia i la governança- és indispensable i, per això, una desqualificació en bloc, sense matisos, de tipus visceral, i sense alternatives mínimament viables (i aquí no hi entren els eslògans enginyosos de les manifestacions d’indignats) aquesta desqualificació acaba essent la porta d’entrada a opcions que es presenten fora del sistema i que en la immensa majoria dels casos –la història ens ho ensenya- acaben essent feixismes o populismes de la pitjor espècie, que ve a ser el mateix. Així –fora del sistema- es presentaven delinqüents com el Gil, espècimens com el Berlusconi, o impresentables com el LePen. Poca broma.
En Joan Fuster deia allò que “la política, si no la fas, te la fan”. Potser que ens ho pensem. I per als que plantegen –legítimament- no votar o votar nul, comprensible des del cabreig, que pensin que la dreta –jo continuo pensant que hi ha dreta i esquerra, i que no són el mateix- sempre sol anar-hi.
Ara s’entra en una espiral d’austeritat, tant exercida com reclamada. Tothom troba molt malament qualsevol despesa lligada a la classe política. i és evident que hi ha hagut excessos, que cal retallar, i que per motius d’equitat, d’eficiència, i d’exemplaritat, ha de passar davant de partides essencials. Però no fem demagògia: la magnitud del problema –que és sobretot d’ingressos, i aquí hauríem de parlar de la pressió fiscal real i del dèficit fiscal, però això dóna per molts més posts- la magnitud del problema no s’arregla amb les pagues extres dels alts càrrecs o amb les dietes dels dinars. Que també hi ha d’entrar, ho tinc clar. Però mentre anem fent bullir l’olla amb això no es parla –ei, de manera generalitzada! N’hi ha que si que en parlen, però surt poc- de l’enorme frau fiscal, de la manca d’equitat del sistema fiscal, o dels milers de milions d’euros compromesos en tancs, avions de combat, míssils i altres joguines caríssimes i inútils. O de la quantitat de transferències de recursos públics a mans privades, per motius no sempre clars i amb finalitats menys clares. Almenys menys clares des del punt de vista de l’interès general.
En aquests casos, a més, la crítica sol ser molt dirigida. M’hi jugo el que vulgueu que pamflets com la Retaguardia espanyola –ja no dic excrescències feixistes com l’ABC o la Razón- no diran ni piu del que costi la parada militar del 12 d’octubre, però es van omplir la boca amb el que va costar la commemoració de l’11 de Setembre.
I no només això, de vegades es menteix directament i prou. Fa uns dies, aquest altre pamflet –ni això, per a fer un pamflet se n’ha de saber- que és el Diari de Tarragona  s’exclamava demanant la supressió del Senat. A mi, francament, el senat espanyol no em fa ni fred ni calor, si no fos que també em costa diners, i que alguns amics meus, i persones respectables –no sempre va junt- han estat senadors. Però el que feia el Diari era argumentar-ho dient que així estalviaríem 3.500 milions d’euros. I això simplement és mentida: el pressupost del Senat és de poc més de 50 milions, que tot i ser una picossada, és 70 cops menys. Però de mentida en mentida, anem fent.
De manera que necessitem rigor en totes les crítiques i, si són econòmiques, amb números sobre la taula. No ens equivoquem d’adversari, que l’adversari té molt clars els seus objectius.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

fusionar municipis

L’amic Narcís Sastre ha tingut la gosadia de parlar de possibles –teòriques, etèries, inconfessades- fusions municipals. L’entrevista(http://www.diaridegirona.cat/comarques/2011/10/09/no-shan-descartar-fusions-hi-ha-voluntat-expressa/521016.html) que li fan es tot prudència i amb prou feines apunta alguns criteris –per mi, vàlids- del tipus asimetria, necessitat de no fer pedaços parcials, etc. Com que aquest és un tema que m’interessa des de fa molt de temps, no em puc estar de ficar-hi cullerada, en el benentès que no pretenc resoldre’l, però si aportar algun element més. I és que crec que, d’això, se’n parla amb molta lleugeresa, i que caldria aclarir alguns dels conceptes comunament usats. Almenys dos:
Competències. Crec que sovint es confon la competència i el servei de prestació obligatòria, en especial quan es parla de com els ajuntament suporten el pes –és a dir, el cost- de competències que no els pertoquen. Caldria aclarir que una cosa són aquells serveis que han de prestar obligatòriament per llei –segons la població- en els quals és exigible un finançament raonable. I, a partir d’aquí, que gestionin com millor sàpiguen o puguin. Per exemple, la neteja viària (i aquí podríem entrar també en la responsabilitat de generar un model urbà extens, amb poblament dispers, que no és capaç de generar per ells mateix els recursos per a mantenir-se). No és el mateix passar algú amb una escombra i un carret un cop a la setmana, que una màquina tres cops al dia, però això respon a la voluntat i a la capacitat municipal. El finançament ha de ser suficient per a un servei raonable, però si algú vol luxes, que se’ls pagui.
I el mateix amb les competències. Són coses que els ajuntament poden fer, no que han de fer. Sé que hi ha un ampli marge, i que sovint les normatives sectorials encolomen coses als Ajuntaments sense el finançament clar. Però, sota el títol competencial –el “poder fer”- després vénen les exigències que s’està fent el que no toca, sense tenir present que és voluntat municipal fer-ho o no. Això també és autonomia municipal, i vol dir assumir les responsabilitats de la decisió. Per posar exemples, no és el mateix el servei de lectura pública (competència “cultura” i llei corresponent, que el fa obligatori i municipal a les poblacions de més de 3.000 habitants, quan la llei de règim local ho feia als de 5.000) que una escola de música, que l’ajuntament pot crear o no.
Demanar finançament específic per a tot –els diners etiquetats en forma de transferència corrent finalista- és la negació de l’autonomia local en matèria financera, però cal assumir que aquesta mateixa autonomia comporta responsabilitats (per exemple, utilitzar plenament la capacitat fiscal). Sinó, no s’hi val.
I això no vol dir que el sistema de finançament sigui òptim, i que els repartiments –ara sí- de serveis obligatoris i de competències també ho siguin. Però potser que separem el gra de la palla i parlem amb propietat.