dijous, 18 de maig del 2023

Sobre demografia i demagògia en la campanya electoral

 



En una entrevista al Diari de Tarragona, l’alcaldable ex-Ciutadà, ara dizque socialista, afirma:

“Hemos perdido 1.500 habitantes en el último año, la gente ve pérdida de oportunidades y eso puede frenar inversiones.”

Com que em molesta molt la demagògia i el fer anar dades falses -de tothom, no només d’aquest- algunes informacions:

La població oficial de Tarragona a 1 de gener de 2022 -la darrera xifra oficial- és de 134.883 habitants. A 1 de gener de 2021 era de 135.436 habitants; una pèrdua, doncs, de 553 habitants, no de 1.500.

Per si Viñuales no ho sap, hem passat una pandèmia. Això ha suposat un augment de la mortalitat, una baixa -encara més- de la natalitat, i una frenada de la immigració, que és -la immigració- el principal factor de creixement de Tarragona.

Això no només ens passa a nosaltres, i Rubén Viñuales -o qui li escrigui les respostes- faria bé de mirar més enllà. Les ciutats catalanes de més de 50.000 habitants (Barcelona exclosa) -que és amb qui és raonable comparar-se- van tenir comportaments similars. De les 22 ciutats, 14 van perdre població en el període 2021-2022, i Tarragona és la quarta en percentatge (-1,18%) després de Santa Coloma de Gramenet (-2,04%) l’Hospitalet de Llobregat (-1,46%) i Sant Boi de Llobregat (-1,34%). Si jo raonés com Rubén Viñuales (cosa que, afortunadament, no faig) assenyalaria que les tres ciutats tenen alcalde socialista. Però no.

Si mirem una mica més lluny en el temps, i comparem amb dades d’abans de la pandèmia, d’1 de gener de 2019, en el període 2019-2022 hi ha cinc ciutats que han perdut població: Sant Boi de Llobregat (-1,46%) Santa Coloma de Gramenet (-1,04%) Manresa (-0,34%) Cerdanyola del Vallès (-0,2%) i Mollet del Vallès (-0,05%). Vaja, quatre alcaldies socialistes; que, com abans, no vol dir res. En el mateix període, Tarragona guanya 368 habitants, un 0,27%.

A partir d’aquí, moltes interpretacions possibles, que han de tenir en compte els components del creixement -ja ho he dit, la migració- i el detall (quanta gent i quina marxa; quanta gent i quina ve) que van molt més enllà dels valors absoluts, si el que volem és conèixer bé la ciutat.

Fer anar la demografia de manera demagògica és un mal negoci quan hi ha dades contrastables. La mentida o la ignorància conscient també són desaconsellables per a la salut democràtica.


divendres, 12 de maig del 2023

Una altra campanya electoral...


 

Comença una nova campanya electoral, i no sé quantes n’he vistes, ja –el trist privilegi de l’edat!-; algunes amb més implicació personal, i algunes molt des de la barrera, però mai del tot indiferent. De vegades, en eleccions locals, més interessat –fins i tot emocionalment- lluny que prop. Coses que passen.

La primera campanya electoral que vaig seguir va ser, també, la primera (si no tenim en compte les peculiars campanyes de les eleccions de regidors pel “tercio familiar” durant el franquisme; recordo una murga insistent que anava repetint “vota Fabregat!” per la Tarragona dels anys setanta) és a dir, la de les eleccions generals del 15 de juny de 1977. Aleshores jo tenia 16 anys, i entre l’edat i el moment, participava plenament de la febre electoral. Fins i tot vaig treballar –no gaire, la veritat- en la campanya electoral d’Enric Vendrell, d’UDC, candidat al Senat –tots tenim un passat!-. Suposo que per la relació d’amistat que ell tenia amb la meva mare, i per la meva tafaneria de veure una campanya per dins, tot i que no vaig fer res més que plegar prospectes per ensobrar.

La campanya del 1977, suposo que per la novetat i la inexperiència, va ser un festival de papers, d’encartellades, de pancartes, i d’actes plens a vessar. La gent en tenia ganes, i es notava. Però ràpidament van anar venint el desencís i la professionalització; qui sap si amb alguna relació.

En tot cas, des de fa temps em plantejo la utilitat real de les campanyes, almenys tal com es fan. No només del període reglat de campanya electoral –aquests interminables quinze dies- que no respecta ningú més que formalment –no demanant el vot explícitament- però que és evident que comença, la campanya, molts mesos abans.

El que qüestiono més són els formats de campanya. De veritat es posen rètols en aquelles andròmines de fusta que l’Ajuntament reparteix per la ciutat (almenys a Tarragona)?. Jo les veig força buides, la veritat. I, més enllà d’això, de veritat algú decideix el seu vot pel fet de veure la cara de la candidatura penjant d’un fanal?. I no diguem els actes, ja fa temps que sabem que són per reforçar els convençuts, i per generar algun titular de premsa –i això, de vegades, obliga a la sobreactuació- i esgarrapar uns segons en l’informatiu de torn. Això darrer explica els sobtats canvis de registre de la persona que parla (ha de deixar de dir el que deia, i dir el que s’ha previst per al tall; sovint no té res a veure, i deixa el públic desconcertat, però com que ja són dels seus, no passa res) i també les estratègiques files de figurants al darrera, que puguin sortir a la tele, i que m’imagino que ara ja són triades per edats, per paritat, per representació de minories, etc.

Tot i això, sé –perquè n’he estat un- que a les campanyes hi ha molta gent, candidats o no, que hi posen moltes hores i molts esforços, i això mereix un enorme respecte. Que la política, la política més visible, tingui aspectes ridículs o fins i tot patètics no ens ha de fer oblidar que és necessària, i que, com deia Joan Fuster, si no fas política te la fan. Que la crítica, doncs, no ens serveixi d’excusa per a deixar-ho córrer, si això suposa deixar la política en mans d’arribistes, de demagogs, de lladres, o d’il·luminats. I si no, després no ens queixem.

divendres, 5 de maig del 2023

El Lluçanès, ara sí

 


La meva relació amb el Lluçanès és relativament recent, d’aquest segle (que pugui situar-me temporalment en segles i no en anys és preocupant!). No recordo haver-hi estat abans del 2000; potser de molt petit, amb els pares, però com si no.

Però el 2000 vaig formar part de la Comissió Roca, per a la revisió de l’organització territorial de Catalunya, i ja va ser una altra cosa. En un moment donat, es va plantejar el cas del Lluçanès, amb divisió d’opinions. Mentre alguns, entre els quals em compto, érem partidaris de recomanar-ne el reconeixement com a comarca, hi havia qui no ho veia clar. Com que va prevaler la voluntat del màxim consens, per a no restar valor al conjunt de la proposta, es va acabar adoptant la proposta de reconeixement com a subcomarca, que, és clar, no va satisfer ningú (tinc moltes notes i documentació sobre els treballs de la Comissió, i algun dia n’escriuré la història).

Aquesta fugida cap endavant, aleshores, em va semblar malament, però després vaig veure que va tenir un aspecte positiu, i és que va provocar la reacció de la comarca, la creació de la plataforma “El Lluçanès és comarca!” i, segurament, va ser la llavor –o una part- de tot el que ha vingut després.

La divulgació de l’Informe, les ganes de donar resposta a les peticions arreu del país, van fer que els mesos següents em mogués molt. No recordo, ara mateix, si vaig anar al Lluçanès, però sí que –ja al moment del debat al si de la Comissió- em vaig documentar més, perquè ja veia que el tema no quedava resolt de cap manera.

Poc després, vaig treballar –juntament amb en Xavier Rubio- en un informe sobre la viabilitat de la comarca del Moianès –que sí sortia a l’Informe, però que també van haver de suar de valent per reeixir- encarregat per aquell entusiasta permanent que és Dionís Guiteras, i mitjançant les imparables Marta i Teresa, les tècniques tot terreny del Consorci. I això, al cap de molt poc, em va dur a repetir la jugada amb el Consorci del Lluçanès.

Aleshores –amb la col·laboració inestimable del company Xavi Vila- vaig fer una immersió completa al Lluçanès, amb diverses visites, amb la consulta de nombrosa bibliografia –inclosos els magnífics articles de Ramon Besa-  i dades, amb entrevistes sobre el terreny... Hi vaig conèixer aquella pencona –que encara dura, i que sigui per molt de temps!- que és la Montse Barniol, i tot plegat em va convèncer, si no n’estava prou, que sí, que és comarca. Recordo especialment una entrevista amb el que era el president de l’associació dels establiments turístics, que regia una casa rural en una masia impressionant, en mans de la mateixa família des del segle XIV. Això explica moltes coses. Encara més tard, vaig tractar –de fet, encara ara- amb un altre d’aquests entusiastes com és l’Isaac Peraire, que dimecres passat, al Parlament, estava d’allò més emocionat

I el cert és que, a més de fer la feina encomanada, i anar-la a explicar, vaig acabar absolutament captivat pel Lluçanès. Juntament amb la Terra Alta, dos dels paratges que, per paisatge, per natura, per gent, per ambient, em tenen el cor robat. Potser també perquè sempre han estat una mica al marge, fora dels circuits habituals o de la noticia. Una terra agrest, amb caràcter, però que no t’aclapara; de muntanya, però d’una muntanya a l’abast.

Tot això ho explico perquè quedi clar, per honestedat, que no sóc neutral, amb això del reconeixement –que no creació- de la comarca del Lluçanès. No sóc neutral, però no puc estar-me –també per la mateixa honestedat- de manifestar alguns dubtes sobre com ha estat fet.

Com és sabut, la llei reconeix la comarca del Lluçanès, i li dona naturalesa institucional, amb un consell comarcal que queda posposat al 2027, i amb una composició que no és la proposada tradicionalment, i de la qual quatre municipis n’han quedat despenjats, i un cinquè a mitges.

Tot plegat, de difícil comprensió, però vull creure que admès pels que hi són. I ho entenc en la mesura que esperar una solució que satisfaci absolutament a tothom, i que no sigui una solució parcial al problema global de l’organització territorial de Catalunya, hagués suposat, un cop més, deixar-ho tot en un calaix. El Lluçanès no pot ser, no havia de ser, la víctima colateral d’aquest problema estructural que és la no resolució de l’organització territorial. Si tenim –i els tenim- problemes de definició del model comarcal, del mapa municipal, de la relació entre nivells administratius, i moltes més coses, el que no té sentit és que aparquem qualsevol canvi fins a la resolució de tot això, perquè això seria una mena de fugida cap endavant. Si podem tenir la carpeta de l’organització territorial oberta i amb 42 comarques, bé la podem tenir oberta amb 43, i potser això ens acuitarà a fer els deures pendents.

Dit això –i sense entrar en algunes trampes conceptuals dels qui es van oposar a la llei- aquest període de quatre anys, amb una mancomunitat –que cal veure com se fa, perquè les mancomunitat són voluntàries, no les pot crear una llei- em sembla sobrer. Al capdavall, si el que es vol és deixar oberta la incorporació dels que ara no hi són, això haurà de seguir el procediment ordinari de canvi de comarca, i no calia –crec que no calia- aquest període intermedi.

En tot cas, però, i com vaig comentar a la Montse Barniol, el que ara toca, en aquest període transitori, és fer-ho més que bé. S’ha de seduir als qui et vols guanyar, i se’ls ha de seduir amb un projecte de futur engrescador, realista, amb una pràctica dialogant, participada, oberta. Que notin –i que sigui veritat- que, amb la comarca, hi guanyen. Feina no els en faltarà; ganes, estic segur que tampoc. I si cal, com deien els Beatles, amb una petita ajuda dels amics, entre els quals voldria que m’hi comptessin. A disposar.