divendres, 29 de desembre del 2017

comptar pisos buits

Ara fa un any, a partir del debat sobre la Budellera, es va generar una certa discussió sobre el tema dels habitatges buits a Tarragona. M’hi vaig referir de passada, en algun apunt. Hi va haver alguna moció municipal, el tema ha anat sortint de manera recorrent, i tampoc s’ha aclarit massa res.

En aquests debats –no se si arribaven a debat- no hi havia acord sobre la probable quantitat d’habitatges buits a la ciutat, i sortien xifres molt diferents, i força a l’alça. Algú parlava de prop de 15.000 habitatges i tot.

Evidentment no estic en condicions de donar una xifra concreta –de fet, exacta ningú no la pot dir, perquè això canvia cada dia- més enllà del convenciment que la realitat deu ser una xifra molt més baixa, per motius que ja vaig apuntar. Però ara hi ha hagut un parell de notícies sobre aquest tema que em semblen d’interès.

El principal problema, és clar, és el metodològic. Partim d’un cens d’habitatges, del 2011, més que discutible (es va fer per mostreig) i que xifrava els habitatges buits a Tarragona –exclosos els secundaris- en uns 7.700, un 11% del total. El Pla local d’habitatge, tant el 2012-2018, com l’actualització feta al 2015 sobre aquest punt, parteixen d’aquestes xifres –també del Cens del 2001, aquest sí cens i no mostreig- i citen algunes altres fonts, molts més indirectes, com ara les estimacions del Col·legi d’Agents de la propietat immobiliària, o segons el consum d’aigua, amb uns resultats de 11.000 i 30.000 habitatges buits respectivament, que es donen –especialment aquest darrer- per molt poc fiables.

El mateix Pla local feia una sèrie de consideracions sobre usos no residencials, habitatges secundaris no turístics, etc, que valdria la pena desenvolupar, i que ens permetrien ajustar més les xifres. Tot i això, afirma –al Pla 2012-2015- que és segur que el percentatge d’habitatge buit està per sobre del 15%, una afirmació que em sembla molt poc demostrada al propi Pla. Sobre els habitatges totals (57.270) això serien uns 8.500 habitatges. Molts. Però no tenim dades més recents i, sobretot, més exactes. L’actualització del 2015 és indirecta, a partir del cens del 2011, i per una cadena d’hipòtesis.

Ja fa uns mesos, vaig llegir unes declaracions del responsable d’habitatge de l’Ajuntament de Barcelona, que explicava que pensaven fer una recerca més precisa sobre aquest tema, i apuntava que les xifres més o menys oficials parlaven de 80.000 habitatges buits, però que estimaven que potser es quedarien en uns 30.000. A Barcelona, amb 1.500.000 habitants (i també, és cert, amb molta més demanda) les xifres anaven entre 80.000 i 30.000. A Tarragona, amb 133.000 habitants, ens movíem sobre les 8.000, que en proporció s’acosta una mica a la banda alta.

Ara hem sabut més coses. Per una banda, Barcelona avança en aquest recompte més exhaustiu, i llegíem a la premsa (aquí) que el resultat és encara molt més baix del que pensaven. Aquell punt de partida dels 88.000 habitatges buits, segons un recompte a partir del cadastre, que seria un 11% dels habitatges de Barcelona, sembla que, a l'hora de la veritat, se situa entre el 3% i el 4%, entre 24.000 i 30.000. De fet, el recompte en alguns dels barris estudiats, se situava al voltant del 2%.

Per altra banda, l’Ajuntament de Girona ha actualitzat el seu càlcul, i també va per la banda baixa. Ho podeu veure aquí. A Girona, se situaria als 1.122 habitatges, un 2,32%. En aquest cas, no es tracta d'un recompte minuciós, com sembla que s'està fent a Barcelona, amb diverses visites, sinó de l'aplicació d'una sèrie d'indicadors. El treball és al web de la Unitat Municipal d'Anàlisi Territorial de l'Ajuntament de Girona (UMAT) i el podeu veure aquí

Traslladar aquests resultats a Tarragona seria un atreviment. Les realitats socials i territorials són diferents. En el cas de Barcelona per magnitud, i pel fet que la ciutat gairebé no disposa de sòl lliure i, a la vegada, té una demanda molt alta. En el cas de Girona, tot i que les magnituds de la ciutat són més semblants, ens trobem amb una ciutat molt més compacta, i amb una ciutat real d'una altra dimensió i també amb un alt grau de cohesió. Girona, Salt, Sarrià de Ter, Vilablareix, Fornells de la Selva, són municipis molt propers entre ells i generen una taca urbana molt més cohesionada del que ho fan els diversos nuclis del municipi de Tarragona.

Ara bé, em costa de creure que els prop de 100.000 habitants de Girona generin un 2,32% d'habitatges buits, i Tarragona, amb 131.507 habitants (xifres oficials del padró a 01.01.2017; per cert, el primer augment des del 2011, que pot ser un senyal de canvi de tendència) generi un 15%. De fet, si examinem les dades d'habitatges iniciats en el període 1990-2016 -un període llarg- a Girona van ser 23.276, i a Tarragona 27.122, una diferència del 16%, menor que la diferència de població. A Girona, doncs, s'ha construït una mica més, de manera que teòricament podria tenir més habitatges buits.

La metodologia de l'estudi de Girona combina indicadors d'aigua, d'escombraries, del cens de locals, entre d'altres, per arribar a la conclusió. Això li permet depurar elements que, al Pla local d'habitatge de Tarragona, se citaven com a possibles distorsions, però no s'estudiaven.
En tot cas, i a manca de poder aventurar cap xifra -no tinc prou dades- sí que crec que és possible afirmar que això reforça la hipòtesi que a Tarragona no hi ha entre 8.000 i 10.000 habitatges buits -això seria un de cada set/vuit habitatges de la ciutat- sinó força menys.


I, en tot cas, sí que podem assegurar que ens falta molt per fer per a conèixer la realitat de la ciutat. Tinc molta enveja de l'existència i de la feina de la UMAT de Girona -us recomano una visita al seu web (és aquí). Sobretot perquè ja fa més de vint anys que treballen, i això, el coneixement constant de la ciutat, és el que permet polítiques públiques més eficaces. Si hem de copiar res, doncs, no copiem l'estudi, copiem les eines i la constància que el fa possible.  

dimecres, 20 de desembre del 2017

Albert Abelló, in memoriam

Corprès encara per la sobtada mort d’Albert Abelló. Sobtada, prematura, injusta. Totes les morts tenen un punt d’injustícia perquè sempre ens deixen amb coses per fer, per experimentar, per agrair; ens deixen amb paraules no dites i més paraules no escoltades. I, malgrat tot, la mort és necessària, i també justa en la mesura que ens iguala.

Vaig tractar més l’Albert Abelló els anys que vaig treballar a l’Ajuntament de Tarragona. Les meves responsabilitats en comerç i turisme, i les seves a la Cambra de Comerç ho van fer necessari. Malgrat que no sempre teníem la mateixa visió de les coses, coincidíem en bona part en una manera directa de tractar-la, sense massa circumloquis ni floritures. Això, que per altres passa, de vegades, per ser brusc, jo ho veia –i crec que ell també- com un avantatge en forma de claredat.

Després, ell va llençar-se a la política municipal, i això no va ser cap sorpresa per ningú, ja se li veien ganes, i ja havia estat al darrera de certs moviments en aquest sentit. Un aterratge no gaire pacífic al capdavant de la candidatura de CiU, i una campanya discutible, en les formes i en el plantejament –discutible almenys per a mi- van contribuir a un resultat no ja discret sinó directament desastrós. Va ser aleshores que va tenir una reacció que, per mi, l’honora. Quan el més fàcil hagués estat assumir la responsabilitat del fracàs i plegar –ep, també honorable- l’Albert va entomar el cop i va aguantar el tipus, i es va dedicar a fer de regidor. Sense conèixer les intimitats de l’Ajuntament, i nomes amb la informació de la premsa, tinc la sensació que va ser més bon regidor que candidat, que potser un cop va descobrir la duresa de la política municipal, va canviar l’aventurer un pèl desconcertant de la candidatura per algú que començava a fer propostes i assumia molts condicionants fins aleshores menystinguts. No sé si pensava repetir –o si li hagués estat possible, qui sap- però crec que un Albert Abelló candidat segona part hagués estat molt diferent del primer.

En tot cas, l’Albert se significava per l’entusiasme i l’atreviment que posava arreu. Quan llegim aquelles definicions d’emprenedor –que s’arrisca, que innova, que hi posa el coll- sovint mirem al voltant i diem: On deuen ser?. No era aquest el seu cas. Tant a l’empresa –a les empreses- com a la Cambra, com en la candidatura hi va posar sempre maneres de fer i propostes diferents i arriscades. S’hi podia estar d’acord o no, de vegades les maneres sorprenien i potser desagradaven, però no deixaven indiferent.

Albert, que la terra et sigui lleu. Et trobarem a faltar.


(foto: manllevada de www.ara.cat)

Notes sobre les eleccions, i després de les eleccions

Demà votem, i decidim (no del tot, però una mica sí). Hi ha decisions que voldríem prendre, que quedaran més o menys clares, però que no sembla que depenguin només del vot de demà. Treure els presos, fer tornar els exiliats (amb garanties, és clar; tornar ja poden tornar) o recuperar la integritat de les institucions, són coses que demà sabrem si volem o no. Aconseguir-les, ja són figues d’un altre paner, i d’aquí plora la criatura. Que així estiguin les coses és la millor explicació de la necessitat de decidir del tot, almenys per mi.

No m’atreveixo a fer prediccions sobre el resultat. Sé què m’agradaria que passés, però no què passarà. El nas m’indica que algú que pujarà no pujarà tant com es pensa, i que algú que baixarà no ho farà tant –C’s i PP; pujant i baixant, això sí- i poca cosa més.

Si hi ha alguna certesa, però, és que res no serà igual. Ni tornarem a una hipotètica “normalitat” com pretenen alguns, ni podem reprendre l’1-O com si res.

Fa uns dies –que semblen mesos- acabava un apunt sobre les tres llistes indepes dient:

“No podem fer el mateix, ni fer veure que no ha passat res. Hem comès errades que no podem repetir, i hem d'explorar nous escenaris, més eficients i més pràctics. No podem dependre tant de les reaccions descerebrades del govern espanyol. I, com ja vaig dir un dia, fer-nos a la idea que això va per llarg. En parlarem.”

Entenc que la campanya electoral és el pitjor moment per fer autocrítica. Es tracta de mobilitzar propis i propers, i verbalitzar que has fet coses malament no és el millor al·licient. Però un moment o altre caldrà fer-ho, sobretot per a no repetir errors, i per a corregir allò que ens ha ensenyat l’experiència. No es tracta de renunciar a res, es tracta de fer-ho millor, que va molt més enllà de treure’s les puces de sobre i dir que la culpa és d’uns altres (els polítics, en bloc; alguns polítics; o qui sigui).

Comencem per treure’ns de sobre aquesta mania de fulls de ruta, línies vermelles, i calendaris rigorosos. La realitat és canviant –també per allò que fem nosaltres- i ens hi hem d’adaptar contínuament. La rigidesa –i la conseqüència: acusar de traïdors o venuts els qui s’allunyen un mil·límetre del full de ruta- és un inconvenient.

Llegir bé la realitat. La realitat política, social, econòmica; la pròpia i la general. I molt especialment adonar-nos que, per molta raó que creguem que tenim, no és prou compartida. Som molts, però no som prou. Ja fa molt de temps que, en ocasions electorals, faig el mateix (i simple) raonament: per ser més, n’han de venir que no hi són, i aquests són en altres llocs –sigles- o enlloc. I no pots fer sentir culpable o criminalitzar aquell que vols que vingui amb tu, l’has de convèncer i seduir. I això no ho estem fent bé, tot i que hi hem fet camí. Vegem números:

A les eleccions generals de 2008, el PSC –aquell de “si tu no hi vas, ells tornen”- va treure un 45% dels vots a Catalunya. A les eleccions generals del 2015 va treure el 15,7%, un milió de vots menys. Vol dir que la gent canvia de vot, i, si no insultem els que ho han fet, no ho hem de fer amb els que encara no, si és que ens els volem guanyar. Sempre he manifestat respecte per l’espai i per l’electorat socialista (no tant –i cada cop menys- pel PSC, que cada cop ho posa més difícil, això de respectar-lo). Sé que hi ha molta gent –no tota- amb la qual em puc entendre en moltes coses –no en totes- i no hi vull renunciar. Però també sé que els ho he de posar més fàcil. I el mateix amb el món dels comuns.

Encara més clar si en lloc de mirar-ho políticament ho fem sociològicament. Les eleccions ens proporcionaran un mapa de vot que faríem bé d’analitzar minuciosament. Veurem com hi ha poblacions i barris on l’independentisme és, si no residual, sí minoritari –i de fet això ja ho sabem-. Vol dir, doncs, que hi ha molt de camp per córrer, per convèncer de la conveniència, de la necessitat, de fer foc nou.

Recordo un intervenció de Xose Manuel Beiras que plantejava, crec que molt encertadament, que ell veia un gallec, d’una parròquia, amb un tros de terra minúscul i un parell de vaques, que votava BNG. I al costat un altre gallec exactament igual, que votava PP. I deia: si són el mateix, i n’he convençut un, he de fer per convèncer l’altre, no hi puc renunciar.

En un projecte nacional, que no nacionalista, com volem, no podem renunciar a ningú, i això passa per interpretar bé la realitat, i el primer pas és conèixer-la. Fa uns dies, una magnífica entrevista al digital El Crític a Montse Santolino (la podeu veure aquí) ho deia molt clar, i assenyalava la feina que cal fer, sobre determinats barris de Catalunya. I no es tracta d’anar-hi –que ja indica alguna cosa això d’haver-hi d’anar- sinó de ser-hi, i sense apostolat, ni paternalismes, ni clientelisme, que són les maneres amb què s’hi ha anat més. Ni de generar, ni que sigui de bona fer o inconscientment, el paper del Tio Tom, aquell de la cabana, amb tupè i twitter o sense.

Però encara més enllà. Quan centenars de milers de persones es manifesten a Barcelona en contra de l’independentisme, aquesta sortida fàcil de dir que vénen de fora o que són uns fatxes no ajuda gens. Per molt que hi hagués autocars plens vinguts de fora, la gran majoria eren catalans, i això ens hauria de fer pensar. I també la majoria són demòcrates, per molt que uns quants –massa, segurament- cridessin allò de Puigdemont a la prisión, o que la ultradreta vagi a aquestes manifestacions i s’hi trobi a gust (i això hauria de fer pensar als qui també hi van i no són d’ultradreta: no tota la gent que va a aquestes manifestacions és fatxa, però quan els fatxes es manifesten és allí. Això hauria de ser preocupant, i no he vist massa reaccions en aquest sentit). Però sobretot ens hauria de fer pensar perquè tanta gent se sent representada per opcions polítiques reaccionàries, corruptes, demagògiques i populistes, i si no els hauríem de convèncer que un projecte independentista –que no antiespanyol- és positiu també per a ells. No sé com fer-ho, però tractant-los de fatxes, segur que no. I aquesta gent també són catalans, i també hi han de ser.

Tot això està per fer, i demana temps. Fer el mateix que hem fet fins ara no només no és garantia d’èxit, és un doble error, perquè la realitat ha canviat –per bé i per mal- i perquè ja hem vist quin resultat té. Fer coses diferents no és renunciar a res, al contrari, és mantenir-se ferm en l’objectiu i, per aquest motiu, provar nous camins, a partir de la realitat. Ens en sortirem? Com deia Rovira i Virgili al jurament de l’exiliat l’any 1939:

“De la màxima dissort, sortirà el definitiu redreçament de la nostra història, si els catalans sabem aprofitar les duríssimes lliçons que hem rebut.”

A veure què passa.


diumenge, 17 de desembre del 2017

Vargas Llosa, escriure bé i ser un imbècil

El que pensava de Mario Vargas Llosa, com a novel·lista i com a opinador polític, ja ho vaig dir aquí i no hi hauria d'afegir gran cosa. Però ara que fa campanya per Ciudadanos, i diu unes animalades impressionants, impròpies fins i tot d'ell, m'ha vingut al cap un fet de quan jo estudiava el batxillerat, fa una barbaritat d'anys.

Tenia un professor de literatura, no massa dolent, però molt a to amb el centre, que era la Universidad Laboral Francisco Franco, ja queda clar- Un dia, en un programa de l'única TV existent, van entrevistar Francisco Umbral, que va muntar el numeret, com era habitual.

L'endemà aquest professor ho va comentar, de passada, i en va fer un retrat que em sembla molt pertinent. En va dir “Parece mentira que se pueda escribir tan bien y ser tan imbécil”. Umbral no ha estat mai sant de la meva devoció, i menys encara aquell Umbral cronista de societat pseudoprogre al País, però això no treu que “Las ninfas”, amb el qual va guanyar el premi Nadal, sigui una peça d'orfebreria, d'una exquisida sensibilitat. De manera que potser aquell professor no anava tan errat.

Doncs això, que sembla mentida que es pugui escriure bé -si més no alguns llibres- i, a la vegada, ser un perfecte imbècil. Sembla mentida, però passa.


(la foto cap per avall, com un Felip Vè qualsevol)  

divendres, 1 de desembre del 2017

Pujol de Barberà. La cultura del Pla

El Fet a Tarragona –la millor publicació de la ciutat, sense cap mena de dubte- publica un magnífic reportatge de Pineda Vaquer sobre l’arquitecte Pujol de Barberà, i no només de l’obra arquitectònica, també de la urbanística. I és que Pujol de Barberà fou el responsable del planejament urbanístic vigent a Tarragona entre els anys vint i els anys seixanta.

Cal tenir en compte que quan parlem de planejament urbanístic de cent anys enrere ho fem d’instruments molt diferents dels actuals. Els plans d’aleshores eren plans d’eixample, plans que dibuixaven per i com havia de créixer la ciutat, però sense entrar tant en continguts, en usos. Els plans basats en la zonificació vindrien després, a partir de la Carta d’Atenes, i, de manera més general, després de la guerra mundial. De fet, només cal comparar els pressupòsits ideològics i metodològics del planejament de Pujol de Barberà i les propostes del GATPAC per a Barcelona, deu anys després, i veiem un salt enorme.  

A l’article, Pineda Vaquer explica molt bé l’ambició i la modernitat de la proposta de Pujol, centrada en la plaça Imperial Tàrraco com a eix vertebrador del desenvolupament de la ciutat a la zona Oest. Pensem que aleshores Tarragona “acabava” a mitja Rambla Nova, en el disseny d’eixample de 1857, que bàsicament es plantejava la unió entre la Part Alta i el front marítim.

Hi ha un aspecte, però, que també em sembla interessant de tenir en compte, a partir del disseny de Pujol de Barberà. Resulta significatiu –i així ho recull l’article- que la plaça Imperial Tàrraco, dibuixada al 1920, es va acabar fent a la dècada dels cinquanta, i d’això es desprèn una encertada visió de futur, és veritat, però també una dosi important de sort i voldria pensar que alguna cosa més. Quantes vegades hem vist previsions més o menys encertades, que han anat quedant pel camí o directament desvirtuades?. En canvi, aquest disseny de plaça i d’estructura urbana de tipus radial es va sobreposar a canvis de règim, a governs municipals absolutament oposats, o a conjuntures econòmiques molt diverses.

Hi ha un magnífic llibre de Josep Parcerisa (“Forma urbis. Cinco ciudades bajo sospecha”. Ed. Laboratori d’urbanisme. Barcelona, 2012) que analitza l’evolució urbana de Tarragona i, en aquest punt, assenyala la importància del fet que diverses construccions dels anys trenta i quaranta –és a dir, força anys abans d’urbanitzar la plaça- ja es pensessin i s’executessin amb aquesta visió. Ho podem veure en aquesta imatge:
 


Es tracta de l’Escola del Treball i de la casa bloc, i posteriorment les cases dels mestres o les cases militars. Totes es van anar posant a lloc, prefigurant l’estructura prevista al Pla. I això és extraordinàriament important. Per fer-nos-en una idea, pensem en l’eixample de Barcelona. Quan Cerdà dibuixa l’eixample dibuixa una estructura de carrers, i allò es comença a urbanitzar i a edificar, de manera paulatina, i no excessivament ordenada, de manera que l’eixample s’anava omplint d’edificacions que primer eren aïllades i després anaven omplint els buits. Doncs bé, quan algú edificava un solar en un tram del que havia de ser, per exemple, el carrer Mallorca ja ho feia de manera que es respectessin les alineacions, i el carrer tingués continuïtat ordenada al llarg dels mes de tres quilòmetres que té. Això demana una bon treball topogràfic i de fixació de les alineacions, però també disciplina i rigor en l’ordenació de l’edificació per tal que trenta o quaranta anys després, el carrer –que no deixa de ser un “buit”- queda fet per l’edificació que el conforma.

Això només és possible si entenem els plans i, sobretot, respectem el ritme temporal del pla. No vol dir això cap renúncia a reformes, a adaptacions, a saber collir al vol determinades oportunitats, però sense renunciar mai a idees de fons, estructurals de ciutat. Un pla fet a mitges, amb canvis sobtats de direcció, amb abandonament imprevist d’idees mestres, no només és un pla no executat, pot ser una reculada important, i generar problemes greus per al demà passat. Les modificacions, que són imprescindibles si no volem un pla excessivament rígid, s’han de fer, però amb un fre de mà posat, i no atenent elements excessivament conjunturals o aïllats que poden esguerrar propostes de llarg abast. Si, als anys quaranta, algú s’hagués saltat –o hagués modificat legalment- la idea del pla Pujol de Barberà, i hagués fet més estretes les vies que fan cap a la plaça, o hagués reduït les dimensions de la plaça, i hagués edificat d’acord amb aquestes noves condicions, ara no tindríem –o seria molt difícil i costós de tenir- l’estructura radial i la plaça Imperial Tàrraco. Per continuar amb l’exemple de l’eixample de Barcelona, quan va ser projectat, fa més de cent-cinquanta anys, els propietaris de terrenys es van posar les mans al cap per la previsió de carrers de vint metres d’amplada, dient que era un  bogeria i que aquella amplada no s’ompliria mai. Cerdà argumentava –era l’època del vapor- que, algun dia, petites màquines de vapor ens portarien a casa, una previsió del cotxe. Avui, amb tots els problemes –que n’hi ha- la malla de l’eixample de Barcelona, amb carrers de vint metres, és un extraordinari distribuïdor de circulació, i si l’eixample s’hagués fet amb carrers més estrets, feina rai per arreglar-ho.


De manera que prudència amb els canvis, i una major cultura de pla i dels seus ritmes, no ens aniria gens malament. 

dimarts, 28 de novembre del 2017

21-D i Keep calm

Ja fa uns quant anys que l’eslògan Keep calm and... el que sigui s’ha incorporat al llenguatge del procés. Els memes keep calm i una conclusió enginyosa –com la de la imatge d’aquest post- sovintegen a les xarxes, a les samarretes, i als papers, amb més o menys gràcia.

Potser seria hora que paréssim més atenció a la primera part: keep calm. Ja sé que és difícil, enmig d’una campanya electoral, i més en una de tan atípica com la que tenim, però potser raó de més per a la calma. Ni que sigui per allò del festina lente.

Vaig escriure fa temps que això anava per llarg, i ho continuo creient. La immensa accelerada històrica que hem fet no ens hauria de fer pensar que tot plegat és era- bufar i fer ampolles. Estem parlant de trencar l’estat, estem parlant de poder, i això no és mai senzill.
Keep calm, doncs, i paciència, però no llençar la tovallola ni enfonsar-se. El canvi d’escenari que hem provocat no té tornada, no és possible que les coses quedin com abans, sigui quin sigui aquest abans. No tornarà –no pot tornar- aquell autonomisme plàcid, instal·lat en una mena d’aurea mediocritas –més mediocre que àuria- i un statu quo propi de la transició. Però tampoc podem repetir l’estratègia que ens ha conduït fins on som ara, perquè ja ha donat de sí tot el que podia, perquè ja hem conegut la resposta de l’estat espanyol, i perquè tot plegat ens ha situat en un escenari nou, pel bo i pel dolent, com als casaments, i és des d’aquí on hem d’actuar ara.

Continuo creient –dec ser molt tossut- que ens cal una intervenció exterior. L’estat espanyol no negociarà –ni vol, ni en sap- si no és forçat des de l’exterior, i per això necessitem que aquesta solució –asseure’s i parlar, de cara a un referèndum, que és el que cal fer- tingui més avantatges que inconvenients a Europa. I, per això, el primer pas és no ser, nosaltres, un problema a Europa. Per això vaig trobar un error les declaracions –més matisades en origen que no pas el que se n’ha divulgat, tot sigui dit-  del president Puigdemont sobre Europa.

No ens hauríem de confondre. Europa no és només la UE. La UE no és només la Comissió, i la Comissió no és només Juncker. Necessitem amics –i estic convençut que en tenim més del que sembla i menys dels que necessitem- i no podem menystenir-los ni demanar-los que facin res abans d’hora. El reconeixement vindrà quan hi hagi efectivament alguna cosa per a reconèixer, i, mal que em pesi, més enllà de proclames retòriques, encara –encara!- no hi ha res.

Tinguem clar que el desenllaç vindrà amb un referèndum acordat, però no amb l’estat espanyol, que és incapaç de negociar i d’acordar res, sinó a través d’Europa, que és qui té força –el poder és, sobretot, una qüestió de força- per a imposar-se, i ja ho hem vist ara, que sembla que ha imposat eleccions en contra del desig del PP d’un 155 sense data final. Això implica, però, guanyar les  eleccions del 21-D, augmentar el suport social a la independència, i guanyar complicitats. I tot això no es fa en dos dies, ni confonent desitjos amb realitats. De manera que menys posar-se condicions a un mateix, sobretot si el seu compliment no depèn de nosaltres, menys fulls de ruta invariables, més adaptar-se als canvis, i, sobretot, menys llenguatge farcit d’acusacions de traïció, de línies vermelles, i d’èpica.

Vaig escriure, fa unes setmanes, que jo no vull proclamar la independència, el que vull és exercir-la. Doncs això.  

Keep calm, i a treballar.


diumenge, 19 de novembre del 2017

21-D: tres llistes per a fer què? (1)

Passat el primer moment de desconcert sobre si calia o no anar a les eleccions -feliçment resolt per anar-hi, i a guanyar- hi ha hagut un altre moment de dubte sobre si calia bastir una única llista indepe o anar amb llistes separades. Un debat fals, perquè tothom tenia coll avall que no hi hauria llista única, i del que es tractava, sobretot, era de no aparèixer com el culpable d'això.

A mi em sembla una bona notícia que no hi hagi una sola llista indepe. Entenc els arguments -més de bona fe que de bona política- de “tots junts” o “la unió fa la força” però no em semblen aplicables. I, no cal dir, també entenc els arguments no confessats -però notoris- d'alguna opció que buscava reeditar un instrument que dissimulés una davallada anunciada, davallada que no és més que un aterratge a la nova realitat política del país, que ha girat cap al sobiranisme però també cap a l'esquerra.

Les tres llistes em semblen saludables en termes polítics. D'una banda, perquè representen un escenari de normalitat. L'independentisme no és una ideologia, sinó una resposta a una situació. En un país nacionalment normalitzat en el marc en què ens movem -és a dir, amb un estat independent i amb les interdependències pròpies dels estats- no hi ha independentisme. Hi pot haver nacionalisme, en les seves diverses formes (no massa recomanables) -el xovinisme francès, l'aïllacionisme britànic, el neofeixisme d'Alternativa per Alemanya- però seria inversemblant l'independentisme. Com que jo aspiro a aquesta normalitat, entenc l'independentisme com una necessitat actual, una pantalla a superar per a centrar-nos en la normalitat de la política dels estats independents: quin model de societat, quines polítiques econòmiques i socials, la defensa de les llibertats civils, la dimensió de l'estat, les relacions internacionals, etc.

Que es presentin tres llistes que representen propostes diferents en aquest sentit és un fet que permet que la societat catalana es pugui manifestar amb una mica més de normalitat sobre què vol per al país, en els paràmetres democràtics comunament acceptats. I això és un senyal de normalitat, desitjable fins i tot en l'anòmal escenari en què ens movem.

Però també em sembla important per a reforçar les que són unes de les grans virtuts -i molt publicitades- de l'independentisme, que són la transversalitat i la pluralitat. Portem anys dient -i és veritat- que l'independentisme reuneix gent molt diversa, de moltes opcions ideològiques, que coincideixen -que coincidim!- en l'objectiu que Catalunya esdevingui un estat, si més no en els paràmetres europeus dels estats. A partir d'aquí, hi ha opcions diverses sobre com ha de ser aquest estat, sobre les vies per arribar-hi, i fins i tot sobre els motius de ser indepes. El més normal del món, doncs, que aquesta pluralitat també s'expressi a les eleccions. Una pluralitat que no és incompatible amb la unitat d'acció envers l'objectiu comú de la independència.

També hi ha, però, una conveniència tàctica. Estic convençut que, en aquest cas, tres llistes -i m'agradaria que fossin quatre, però algú no està per això- poden treure més bon resultat que una sola. Hi ha massa distància ideològica entre l'ex-convergència (sigui el que sigui avui) i la CUP per a pretendre posar-ho tot al mateix sac, i això no és dolent, al contrari. A més, l'experiència del 27-S ens demostra que la suma multiplicadora no es va produir, de manera que no cal repetir. Einstein deia que bogeria era esperar resultats diferents fent el mateix. Doncs ja ho sabem.

Ara bé, això pot funcionar si tothom col·labora. Si hi ha uns punts clars en comú: el rebuig al 155, l'exigència de retorn dels presos i exiliats, la recuperació de les institucions, la represa del procés cap a la independència (nota: això de “cap a la independència" va ser un eslògan electoral reeixit al seu dia: deia clar cap a on s'anava, però no enganyava dient que fos immediat i automàtic). Punts clau, però, que necessiten de claredat amb el com: acabar -i acabar del tot i bé- amb el 155 no depèn de nosaltres, fruit com és de la decisió colonial del govern espanyol; el retorn de presos i exiliats -retorn plenament lliure, no en llibertat condicional- està en mans de la justícia espanyola, que és com allò de la música militar; i cap a la independència... des d'on i com? Des del 27-S de nou? Des de l'1-O? Des de la proclamació -ara sabem que amb la boca petita- de la república?. N'hem de parlar, i molt. 

Col·laboració vol dir també centrar-se en el propi electorat. Més enllà de les apertures pròpies de cada espai -més d'imatge que res, en un sistema de llistes tancades i bloquejades com el que tenim; algú decideix el vot en funció de qui va el número 32 de la lista?- les llistes separades han de respondre a un cert “repartiment de papers” en què cadascú ha aspirar raonablement a guanyar vot ideològicament proper: els indepes de centre-dreta, els de centre-esquerra, i els antisistema o alternatius (i ens hi falta el que fa quatre, l'esquerra més tradicional, però això seria un altre apunt). El problema ve quan algú pretén fer, solet, aquest paper de representant de tot el país, amb la voluntat de pescar en l'electorat indepe d'altres sectors. Això és una suma zero, i ens afebleix a tots (que és el que va passar el 27-S).

Em sembla que en aquesta pretensió de “llista de país” de l'ex-convergència hi ha, encara, bona part de la vella convergència. Per molt que ens venguin que és la llista del President, i que el PDCAT hi té un paper residual, les coses són com són, i les herències polítiques -que no són a benefici d'inventari- són molt persistents. No parlo de la Convergència de l'ambigüitat, del sí però no, de votar l'autodeterminació i fer el paperot davant del rei, o del 3% -vaja, espero que no hi hagi res d'això-. Parlo de la Convergència que pretenia ser l'intèrpret i el representant únic del país, que repartia carnets de catalanitat, i que se situava a si mateixa en un pla moralment superior. Ara bé, això de,la superioritat moral, però, no era -no és- un fenomen únic. Encara hem aguantat -espero que vagi de baixa- gent que s'autoproclamava “l'esquerra de debò” -devien tenir la fórmula, més secreta que la de la coca-cola- o gent que diu que és “la veu del poble” malgrat que només tinguin el 8% dels vots o facin assemblees populars -el popular és l'adjectiu omnipresent- amb quatre gats. I més exemples que podríem posar.

La necessitat d'aconseguir un resultat honorable, que allunyi el daltabaix anunciat a les enquestes -que no és més que la normalització del seu espai electoral a una realitat que ha girat cap a l'esquerra, i que compta amb més referents polítics nacionals, un senyal saludable- ha provocat la construcció d'unes llistes atrapa-ho tot, intentant reproduir aquell model de partit que agafava vots de tot arreu. I això a no importa quin preu: des del projecte polític desdibuixat  -què faran després del 21-D?- fins a fitxatges de darrera hora al camp comú de l'independentisme, amb gent que, fins fa quatre dies -gairebé literal- optava a liderar unes altres llistes, un procediment que diu molt poc en el fair-play polític i molt poc també de la solidesa i lleialtat de qui canvia de samarreta amb aquesta alegria. O fins i tot volent fitxar el major dels Mossos, quan ens convé -a tots, al país- tenir bons professionals públics no lligats a cap opció política. Però és simptomàtic.

Espero que tot això siguin accidents lleus, que no impedeixin un bon resultat conjunt, de les tres llistes, el proper 21-D. Ho necessitem per a recuperar les institucions, per a conservar el que s'havia anat construint de positiu aquests anys (ja veiem per on van les intencions del bloc del 155: contra la llengua i l'escola, com sempre). Però també per a repensar i reconduir el procés cap a la independència. No podem fer el mateix, ni fer veure que no ha passat res. Hem comès errades que no podem repetir, i hem d'explorar nous escenaris, més eficients i més pràctics. No podem dependre tant de les reaccions descerebrades del govern espanyol. I, com ja vaig dir un dia, fer-nos a la idea que això va per llarg. En parlarem.


dilluns, 30 d’octubre del 2017

Més notes provisionalíssimes (2)

Déu-n’hi-dó, de divendres ençà. La provisionalitat de les notes –les que siguin, de divendres, d’avui, o de demà- ja no va per dies, sinó per hores. La proclamació de la república catalana, amb menys emoció pública de la que ens havíem imaginat, i amb menys recorregut real i efectiu del que voldríem, no deixa de ser un missatge molt clar, i la transgressió més clara del règim del 78, i que de manera mes contundent situa el tema com un conflicte europeu.

La fulminant suspensió de l’autonomia –perquè això és el que és, malgrat els eufemismes i draps calents que alguns hi volen posar- també dóna un missatge: l’autonomia no és un dret, sinó una concessió graciosa. Per si algú en dubtava.

Però també ens situem en un territori molt més obert del que s’imaginaven –i volien- la casta d’alts funcionaris que governa Espanya des dels temps del reis gots, i sense evolucionar. Sembla –aquestes coses només les acabarem sabent, si les sabem, quan s’escrigui la història de tot això- que aquesta ha estat una condició (Suggeriment? Consell? Advertència?) d’Europa, que el que vol és tancar la carpeta catalana al més aviat possible, i el millor per això són unes eleccions que clarifiquin el panorama. Segurament bona part del nou Bloque Nacional (PPSC’s) preferia una intervenció llarga i, el que és millor, sense condicions clares. Recordem que en un principi es deia que duraria sis mesos “o el que calgui” fins a normalitzar la situació, però ningú aclaria què volia dir “normalitzar”. Tenint en compte que aquesta mediocritat inepta que fa de president del govern espanyol se sol presentar com a paradigma del sentit comú i de la normalitat, ja ens en podem anar fent la idea.

I ara el dilema, al camp indepe, és com s’escaren aquestes eleccions. Entenc que el cos demana no fer-ne cap cas. Les eleccions només les pot convocar el President de la Generalitat, fins i tot amb la legalitat espanyola, i el 155 –i això ho sostenen molts experts constitucionalistes espanyols, gens sospitosos d’independentisme- no habilita ni per a la destitució, ni per al robatori de funcions. I, a més, si ja hem proclamat la república, el que decideixin des d’Espanya no ens hauria de fer ni fred ni calor.

Tot això és molt coherent, i ens hauria de servir per a demostrar que tenim raó. El problema és que la política no funciona ben bé així. La raó no sempre és suficient. Exemples? El 12 d’abril es van fer unes eleccions municipals; només es tractava de triar alcaldes. I en va sortir una república, per la via de fet i no de dret. Més exemples: el govern –de fet, les institucions- de la república espanyola tenien, l’any 1939, la legitimitat internacional. I formalment la van tenir fins que es van dissoldre l’any 1977, però ja feia moltíssims anys que no eren més que un fantasma. Carregat de dignitat, si voleu, però un fantasma.

Jo no vull que, en poc temps, el reconeixement que fem –almenys jo el faig- que el meu President legítim és Carles Puigdemont acabi essent el reconeixement a una mena de govern a l’exili, que té –no sempre, de vegades és una olla de grills- molta dignitat, però acaba essent una relíquia o una nosa. Vull la independència efectiva, practicada, real. I això no es fa només amb raó i símbols.
Hi ha unes eleccions convocades, que no són de cap manera unes eleccions normals. Els Jordis són a la presó, les institucions intervingudes, el govern legítim –perquè és el que va elegir el nostre Parlament, el que segons l’Estatut representa el poble de Catalunya, i únic que el pot remoure- està formalment destituït. No seran unes eleccions normals (i el que veurem!).

Però, amb tot això, són la fórmula que el món comprarà per a resoldre el tema. O, almenys, per a canviar d’etapa.

El cos demana no anar-hi, però no ens ho podem permetre. Només si estiguéssim segurs que hi hauria una participació irrisòria, impossible de camuflar, ens podríem plantejar el boicot o la crida a l’abstenció. Però si hi ha una participació més o menys alta, ens autoexcloem del terreny de joc. Les darreres eleccions gallegues van tenir una participació del 53,75%, i les primeres, l’any 1981, només d’un 46,3%, i sempre es van donar per bones. Que una part del vot indepe es quedi a casa pot fer que hi hagi una participació baixa, i una majoria del Bloque Nacional. Haurem regalat la legitimitat institucional al PPSC’s. No ho sé vosaltres, però jo ni ganes.

De manera que cal anar-hi i guanyar-les. Cal anar-hi, amb una candidatura al més àmplia possible, amb l’objectiu de refermar la república, amb l’objectiu de l’amnistia de tota la persecució judicial –i els Jordis a casa!- i de barrar el pas a la ultradreta explícita i als seus aliats circumstancials –quina vergonya, PSC!-. I no sobra ningú, i no pot badar ningú, i ningú ha d’anar amb condicions particulars. Que ja som grandets, que tothom ha vist el pa que s’hi dóna, i no podem jugar.

I ara imagineu una victòria clara en vots i en escons –si pot ser encara més àmplia que el 27-S- i que el primer que fa el nou Parlament constituït és tornar a votar la resolució del 27 d’octubre. Què farà, Espanya? Tornar a dissoldre i repetir eleccions fins que li surti un resultat acceptable? Això no és viable. Què farà Europa si li arriba el missatge que l’independentisme torna a guanyar les eleccions que volia com a solució? Doncs no reconeixerà la independència –encara?- però pot entrar més a fons en una mediació. I la mediació amb l’objectiu de fer un referèndum és, per a nosaltres, una bona solució.


Ningú va dir que seria fàcil, ni ràpid. Menys decisions de febrada, i més cap fred. Keep Calm, i no parar. 

(imatge: el President de Catalunya. El d'abans, i el d'ara també)

divendres, 27 d’octubre del 2017

Més notes provisionalíssimes sobre el procés. Tot és molt confús

Començo confessant la meva perplexitat davant de tot el que està passant. No he cregut mai en aquella mena de plans minuciosament preparats i que es compleixen de manera inexorable, i menys encara en política, i no diguem en el que està passant ara mateix a Catalunya. De vegades envejo la seguretat, l’aplom, i la tranquil·litat dels qui tenen explicacions per a tot. Dic de vegades perquè jo dubto molt, sempre crec que necessito més dades i més temps, i em fa l’efecte que les dosis d’improvisació, d’adaptació, i de resiliència –que no són ben bé el mateix- són més grans del que ens pensem i, doncs, dinamiten moltes planificacions prèvies, inclosos alguns fulls de ruta mitificats.

És clar, començant així, la primera conclusió –provisional, ves a saber- és clara: no tinc ni idea de què passarà. Tot el que escrigui a partir d’ara, doncs, ha de ser llegit amb aquesta premissa.

Ahir escrivia al mur de facebook, que té una volatilitat molt més alta que aquest blog, una cosa així: “No vull fotre ningú, i sempre he cregut que les eufòries i les depressions precipitades són dolentes, però vull fer notar que, mentre la legalitat espanyola (sic) no el destitueixi, el President té la plena potestat per a dissoldre el Parlament i convocar eleccions. Ha dit que no ho feia ara, no que renunciés a poder-ho fer.”

Això, per ara, ho mantinc. Encara no hi ha res proclamat, ni ningú destituït (ara, a les 11 del matí!). L’escenari, doncs, és obert, i ens podem esperar qualsevol cosa. I, atenció, esperar, no vol dir voler, témer, desitjar, assegurar, ni res de tot això. Si hagués de dir el que desitjo acabaríem aviat: la independència (i no ara, ja fa anys!) i invertir temps i energies en coses més profitoses com ara transformar la realitat, que és pel que jo vull la independència.

Prediccions? Ni tinc una bola de vidre –i, a més, no hi crec en aquestes coses- ni em sembla que el moment estigui per prediccions. Però sí que crec –i ja fa temps- que hi ha algunes dosis excessives d’ingenuïtat, en tot això. De menysvaloració del poder del leviatan espanyol, i de sobrevaloració del poder de la gent mobilitzada al carrer. No falten exemples de grans mobilitzacions fallides: les manifestacions anti-Tatcher o pel tancament de les nuclears a Gran Bretanya, les mobilitzacions a Tiananmen, i moltes d’altres. Jo no estic tan segur que amb això n’hi hagi prou per parar el cop i per capgirar la situació. Però ja he dit que, de prediccions, poques.

Ara bé, em permeto aventurar algunes afirmacions que em semblen més plausibles (i que, això sí, poden quedar pulveritzades en hores).

1. Ahir vam saber que hi havia hagut intenses negociacions, pel que sembla fallides. No tenim, doncs, cap seguretat que no continuïn a hores d’ara. Com deia, mentre Puigdemont sigui President –i, per mi, que duri- la capacitat de dissolució i convocatòria la té. No seria el primer gir inesperat a darrera hora.

2. Però el que sembla més probable és que no, que l’altra part teòricament interessada en negociar –només teòricament- tira pel dret amb el 155. Opcions? Més d’una, és clar, per exemple assumir el resultat de l’1-O, proclamar la independència, i veure-les venir. O bé proclamar i, immediatament després, dissoldre, i creuar els dits per assolir un 50% + 1 de vot indepe (i tornar a començar? No sé si ho suportarem...).

3. De cara a (qualsevol) futur, i passi el que passi, el que ahir em va sobrar (i emprenyar molt) van ser les acusacions de traïció i similars, i els tuits parlant de monedes de plata i imbecil·litats similars. Hi ha hagut una excessiva simplificació i idealització de “la gent” que no s’equivoca mai i que ho fa tot bé, en contraposició a “polítics”. I, compte, que la gent ha estat i és –i serà- un motor imprescindible de tot el que ha passat i passarà. Però em sembla una irresponsabilitat aquest discurs simple que la gent fa bé les coses, i si de cas seran els polítics que la cagaran. Posem un escenari teòric: es proclama la independència, confiant en una mobilització massiva, permanent, i que resisteix les envestides de l’estat espanyol. I resulta que aquesta mobilització és a mig gas. Algú tindrà el pebrots de dir que “els polítics ens han fallat”?. Uns polítics, alguns dels quals, recordo, s’hi juguen anar a la presó i el patrimoni. I ja sé que ja n’hi ha dos, a la presó, i que són societat civil. En cap moment vull menysvalorar-ho, però siguem sensats a l’hora d’atribuir papers i responsabilitats. Això de dir a la gent –o al govern, des de l’oposició; a les institucions, des de casa- el que han de fer i després rentar-se’n les mans, i jo ja ho deia, és molt còmode.

4. Vaig escriure, fa dies, que em semblava que això aniria per llarg. No em refereixo al festival d’aquestes hores, sinó a tot plegat, i ara encara ho crec més. Tinc els meus dubtes de les fortaleses respectives, i no em sembla que l’estat espanyol tingui prou força per a imposar tot el 155 que vol, ni que la ciutadania catalana tingui prou força per a impedir-ho del tot, ni que els poders fàctics estiguin absolutament alineats amb aquesta ultradreta que governa i amb el servilisme del PSOE (parèntesi: PSC, quan et dissols, per vergonya?). Més aviat em sembla que entrarem en una llarga fase de política espessa, de guerra de guerrilles institucional, ideològica, social, amb resultat incert.

5. En tot cas, i assumint que això va per llarg, el que és segur és que res no serà igual. Ni és possible un teòric retorn a una pretesa normalitat, com diu el PP (i no és possible perquè ni tan sols és això el que volen: volen una profunda regressió) ni és possible, a curt termini, una independència viable i consolidable. Hi ha hagut massa canvis, sobretot en la societat catalana, per acceptar resignadament ni tan sols un retorn a l’statu quo, no diguem ja la recentralització que amenacen. Però també haurem d’adaptar formes de resistència, proposta i actuació. El procés, aquest procés d’aquests darrers cinc, sis anys, ha tocat fons, i passem a una altra etapa, plena d’incerteses, però també –crec jo, i ho crec ara, que mai se sap- amb la certesa que és una nova etapa. I en aquesta nova etapa caldrà aprendre d’errors, aprofitar encerts i experiència, i comptar amb molta gent. Si avui, demà, passen coses que no ens agraden, el pitjor que podem fer és començar a buscar i assenyalar culpables a casa, perquè estaríem fent la feina a l’adversari.

6. Més que mai, keep calm, i no ens aturem.



dimecres, 18 d’octubre del 2017

Section spéciale a l'Audiencia Nacional

Des de l’inici d’això que anomenem procés –si és que hi ha un inici clar- m’ha sorprès la immensa quantitat de catalanòlegs que surten als mitjans de comunicació espanyols. Dotzenes i dotzenes de persones, amb tota mena de títols o no, fent afirmacions contundents que Catalunya és així o aixà, que Catalunya vol o diu allò o allò altre, i dictaminant què és el que ens convé.

Ignorant com sóc en moltes coses, em meravella tanta ciència repartida, i em pregunto “I com ho deuen saber, tot això?”. Perquè resulta que jo sóc català, visc a Catalunya, em relaciono amb gent d’aquí, i el que veig, sento, penso, no té gaire res a veure. Què hi farem.

Darrerament, aquesta ciència generosament repartida s’ha centrat en els procediments judicials. A rel de l’empresonament dels dos Jordis han sortit com a bolets experts processals defensant o atacant el que sigui. Clar, entre aquests experts n’hi ha de veritat, com en Joan Josep Queralt, o col·lectius solvents, com el mateix Col·legi d’Advocats, que cal no confondre amb el primer mindundi que pontifica sobre actes judicials a la barra del bar.

Tot això m’ha fet pensar en termes de dret. Jo no sóc cap expert, ja ho aclareixo d’entrada, tot i que vaig estar a punt d’estudiar dret com a segona carrera, i sempre m’ha atret el món del dret públic, i també, per raons òbvies, he dedicat un temps al dret urbanístic. L’afició s’estén a un subgènere cinematogràfic, les pel·lícules de judicis, que m’agraden molt: Testimoni de càrrec, Matar un rossinyol, i d’altres. Darrerament, m’ha vingut a la memòria un magnífic film de Costa Gavras, Section spéciale, que explica el fet real de com el règim col·laboracionista de Vichy va impulsar, dins el sistema judicial, que es poguessin tornar a jutjar casos ja jutjats, per fets succeïts abans o després de ser promulgada aquesta norma.

No cal saber gaire dret per a veure que això és una aberració absoluta, i recordo una escena del film en què un grup de magistrats redacta la norma –a partir de les ordres del govern- i un dels jutges exclama que això és una indecència, davant la resignada –o entusiasta- passivitat de la resta.

Perquè penso en això? Perquè al final de la pel·lícula (spoiler!) basada en fets reals, ens informen que els responsables d’aquesta monstruositat van continuar com a jutges després de la guerra i fins a una plàcida jubilació.

Clar, després penses en el TOP i en l’Audiència Nacional, i comences a lligar caps.


Section spéciale: la podeu veure aquí a Youtube

dimecres, 11 d’octubre del 2017

In memoriam, Lluís MIquel

Un apunt d’urgència, d’aquells que no voldries haver d’escriure. Ens ha deixat l’amic Lluis Miquel Prats. Tarragoní  d'adopció trasplantat com jo, amb arrels gracienques –al mateix carrer on vivia el meu pare de petit- ens vam conèixer per comunes militàncies i amistats. Dissenyador gràfic, en el millor sentit de la paraula, és a dir, persona de gust, de maneres exquisides, i capaç de trobar la línia, la forma o el color que permeten una nova visió de les coses, més bonica sense deixar de ser el que són i sense deixar de ser útils.

Quan vaig decidir aplegar els articles publicats al Punt i fer-ne un obsequi de Nadal, es va oferir, amb una gran generositat, a fer-se càrrec de l’edició, i ho va fer també en els dos aplecs més que vaig fer. En va fer un obra pulcra, elegant, amb tots els detalls –la portadella, les notes d’edició, la disposició dels textos i les imatges- de tal manera que, després de distribuir-la, la gent a qui la vaig enviar, molts dels quals no el coneixien, sempre destacaven la qualitat de l’edició. Em reconforta haver-li pogut fer arribar aquella munió de felicitacions, absolutament merescudes.  

En Lluís Miquel tenia un aire britanitzant, d’un humor soterrat, càustic, però amb una certa contenció. Sempre elegant en el vestir. No sé si és per l’alçada o per un impressionant bigoti, però sempre em va recordar la imatge tòpica, estereotipada, del coronel anglès retirat de la Índia. No sé si mai va fumar amb pipa, però li escauria d’allò més.
Que la terra et sigui lleu, Lluís Miquel.


(imatge extreta del seu facebook, ara herència digital)

dilluns, 9 d’octubre del 2017

In memoriam Josep Subirats

La densitat informativa d’aquests dies –i els que vindran!- ha tapat o esmorteït notícies que es mereixien una mica més d’atenció. Dissabte passat sabíem de la mort de Josep Subirats, un homenot polític, del sud, amb una llarguíssima i exemplar trajectòria.

Ens ha deixat als 97 anys, i això ja indica que era un dels darrers enllaços amb la política de la Generalitat republicana –en el seu cas, de fet, ja en plena guerra- i de la llarguíssima postguerra. Vinculat de sempre als rengles del republicanisme d’esquerres –primer amb Marcel·lí Domingo, i després a Esquerra Republicana- es vinculà després al PSC. Senador per Tarragona al 1977 i al 1979, va orientar després la seva activitat a Europa, on va ser magistrat del Tribunal de Comptes.

No vull –i tampoc no puc, perquè no ho conec- analitzar pensament i detalls de la seva trajectòria política. Sigui la que sigui, només l’elevat preu que va pagar pel que creia –presó, condemna a mort, privacions- ja em mereix un enorme respecte. Almenys ha estat públicament reconegut: Fill predilecte de Tortosa, Creu de Sant Jordi, o doctor honoris causa per la URV ens permeten dir que no ha estat marginat. En tot cas, aquest pas del republicanisme d’esquerres cap al socialisme, fet al 1977 –no sabem què faria ara- ens indica que hi ha moltes connexions entre aquests àmbits que seria bo no perdre. Els radicals francesos –una espècie política molt sui generis- tenien un lema (de vegades, no sempre) que era: cap enemic a l’esquerra!. Per pensar-hi.

Si alguna cosa em sembla important d’assenyalar, però, és el  fet de ser una rara avis. A Catalunya són escassíssimes les ocasions en que una figura del sud del Principat –i aquí tant és Camp de Tarragona com Terres de l’Ebre; potser encara pitjor a les Terres de l’Ebre- adquireix un relleu institucional important. En tenim pocs, i tampoc no és que ens n’ocupem massa. Hi ha algú, provinent del Camp o de l’Ebre, en llocs prominents al Govern o a Europa?. Em sembla que no massa. Que jo recordi, des de l’Ebre,  només Marta Cid ha estat consellera, en trenta-set anys de Generalitat estatutària. I no sé quanta gent ha tingut protagonisme a Europa –de fet, un altre tortosí, Juan Manuel Fabra Vallès va ser president del Tribunal, al període 2002-2005- però em sembla que més aviat pocs. No sé si això és falta d’ambició, de capacitats, o poca traça. Suposo que una mica de cada, encara que no crec que siguem més incapaços que la resta. I no vull entrar en les estúpides campanyes antibarcelonines, que ja sabem que habitualment són un eufemisme d’anticatalanes. Hi ha, és cert, una major atenció cap a la Catalunya Vella que a la nova, però alguna cosa no hem fet -no estem fent- bé des d’aquí, i també hi hauríem de posar fil a l’agulla.


Per pensar-hi, també. Que la terra et sigui lleu, Josep Subirats.

(foto extreta de www.urv.cat) 

dissabte, 7 d’octubre del 2017

No vull proclamar la independència


Em temo amb aquesta afirmació, que aniré contracorrent, si més no de molta gent molt activa en xarxes socials, que han esdevingut les principals vies de comunicació. Ja no ve d'aquí, però. No crec en els mèrits de l'antiguitat, però gairebé quaranta anys de militàncies diverses en l'independentisme m'estalvien haver d'esperar l'aprovació de segons qui. En tot cas, espero que qui vulgui anatemitzar, abans llegeixi, que no fa cap mal. 

Efectivament, no vull proclamar la independència dilluns, dimarts o dimecres, de la manera que s'especula als mitjans. No vull una DUI -per cert, les declaracions d'independència sempre són  U; si t'han declarar és que no n'ets- com la que alguns proposen de manera fulminant. I no vull per diverses raons:

1. Proclamar la independència sense tenir un efectiu i complet -o, almenys, suficient- control del territori és un error. Fronteres, ports, aeroports, centrals de telecomunicacions, centrals de producció d'energia, la hisenda... Segur que estem en condicions de controlar tot això de manera ràpida i efectiva? No ho tinc clar.

2. Hem aconseguit una cosa important: internacionalitzar el cas català. Ja no és possible dir que és un tema intern d'Espanya, i, a més, hem aconseguit -amb la inestimable ajuda del govern espanyol, és clar- una mena de simpatia general. Aquesta simpatia, però, no es tradueix en suport directe a la independència, sinó en dir que les coses no es fan així -a hòsties- i que el que cal és negociació i referèndum en condicions. Vegeu l'article de The Economist, un mitjà molt radical i antisistema. I no és l'únic.

3. Si fins ara semblava que qui afluixés perdia -allò del joc de la gallina- crec que l'actual escenari és que el primer que mogui peça cap a la negociació, guanya. Negociació que no vol dir xec en blanc, és clar, sinó demostrar que ets dúctil i sensible a les demandes quan l'escenari canvia. I en el termes que es proposen de manera generalitzada als mitjans internacionals -i els que no sabem perquè són discrets- entenc que dir que d'acord, que no ens declarem immediatament independents, i que acceptem negociació amb mediació sempre que hi hagi un referèndum vinculant en què els catalans ens pronunciem sobre la independència, ens beneficia enormement, i posa la pressió al govern espanyol. La comunitat internacional ens ajudarà si veu que la nostra solució la perjudica menys que la pretesa -per ara cap- solució espanyola. No els ho posem difícil.

4. M'agradaria pensar que el govern té en compte tot això. Tinc confiança en el govern, perquè, fins ara, no m'ha donat motius per no tenir-ne. Dissabte 30 de setembre no les tenia totes que el referèndum es fes, i, si bé no es va fer amb normalitat, el govern va complir. Crec que cal mantenir el que em sembla que ha estat un èxit, que és el “referèndum o referèndum”, és a dir, la correcció del full de ruta que es va fer després de no guanyar prou les eleccions del 27-S. Ara, el referèndum ven a Europa, però no fet com l'1-O, de manera que no desaprofitem aquesta carta.


És a dir, no vull proclamar la independència, vull la independència.  De la mateixa manera que no sóc independentista, perquè vull ser moltes més coses, en la meva vida. O, millor, sóc independentista, sobretot, per a deixar de ser-ne perquè ja no calgui.