dimecres, 30 de setembre del 2020

Hard Rock Cafè (ex BCN World). Unes notes inicials sobre la sentència.

 



Si fa unes setmanes, en Jordi Sans ens sorprenia amb les condicions de la compravenda dels terrenys de Hard Rock Cafè, ahir el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya donava a conèixer la seva sentència sobre el Pla director urbanístic d’aquell espai, arran del recurs contenciós-administratiu interposat pel GEPEC i la plataforma Aturem BCN World. 

D’entrada, cal felicitar aquestes entitats. No és fàcil guanyar un contenciós així, ni que sigui parcialment. També, vista la premsa d’avui, lamentar les múltiples inexactituds -habituals quan es tracta d’un tema urbanístic- del tipus confondre sòl i sostre, o del mateix motiu de l’estimació parcial del recurs. 

He llegit la sentència -poca broma, 67 pàgines d’aquell llenguatge farragós; tot i que, estranyament pel que ja al TSJC, en català- i he de dir que la trobo molt ben fonamentada. En un resum molt resumit, ve a dir que els espais lliures i equipaments, dels quals reconeix que n’hi en quantitat superior a la mínima legalment exigible, se situen gairebé en la seva totalitat en sòl afectat de risc químic, i per aquest motiu no compleixen les funcions que la llei encomana als espais lliures i als equipaments. 

Efectivament, la llei disposa que aquests sòls -aquests sistemes- han de poder ser utilitzats per la gent. El TSJC es remet a l’article 9 de la Llei d’urbanisme, el de les directrius per al planejament urbanístic, que diu, al punt 7:

«7. Les administracions urbanístiques han de vetllar perquè la distribució en el territori dels àmbits destinats a espais lliures i a equipaments s'ajusti a criteris que en garanteixin la funcionalitat en benefici de la col·lectivitat.»

El TSJC considera que, en situar-se sobre sòl de risc químic, no es complia aquesta funcionalitat. La gent no en podria disposar, i les mateixes precaucions que pren la normativa del PDU -limitació d’aforaments, per exemple- així ho palesen. 

El departament de Territori s’ha afanyat a puntualitzar que la sentència no tomba el PDU, que només qüestiona la funcionalitat dels espais lliures i equipaments del sector 1 (el de HRC) i que tota la resta del pla és vigent. Té raó... però no tota la raó, i la que té no li serveix de gaire. A veure si em sé explicar.

El PDU ordena la totalitat de l’espai, i, en funcions de planejament general, classifica i qualifica; és a dir, diu què és urbanitzable i què no, i en quines condicions (edificabilitat, usos, sistema d’actuació, etc). A més, en funcions de planejament derivat -perquè el PDU fa les dues coses- concreta l’ordenació, estableix les zones i els sistemes i l’ordenació detallada de l’edificació. 

En compliment de la llei, i d’acord amb la seva superfície i edificabilitat, el sector 1 ha de preveure un determinat espai lliure i sòl per a equipaments, com qualsevol sector. Això ho ha fet, però els ha situat gairebé tots en sòl de risc químic, i el TSJC li diu que no, que una cosa és que el sòl de risc químic no sigui edificable i no admeti determinats usos, i una altra la finalitat a la qual s’han de destinar els espais lliures (tampoc edificables) i els equipaments (equipaments no edificables). De fet, la sentència fa una analogia molt oportuna amb els sòls amb pendent superior al 20%, que han de ser no edificables, però que no poden ser «els espais lliures» perquè aquest pendent també els fa no utilitzables per a la població (recordo com, fa força anys, era corrent veure plans parcials amb els espais lliures a les rieres i barrancs). 

Però això vol dir que els haurà de resituar, i els haurà de posar fora del sòl de risc químic... que és un sòl ara previst per a altres usos -CTI, zones hoteleres, comercials, etc- i com que no poden ser tot això i espais lliures a la vegada,  també s’hauran de modificar. I si canvien sòls, usos, i disposició sobre el terreny, es pot dir que és tant com fer un PDU nou. Alguna cosa mes, doncs, que «la funcionalitat dels espais lliures». 

Per altra banda, és evident que la compravenda dels terrenys no es pot fer en les condicions que s’havien pactat -i ara no entro a jutjar aquestes condicions, ja ho vaig fer AQUÍ -. Pensem que el que ara ha passat, que una sentència tombi el PDU, era una de les condicions en les quals l’Incasol es veia obligat a recomprar els terrenys (i, se suposa, a menjar-se’ls amb patates, perquè la Caixa ja hauria cobrat i diria que no sap de què li parlen). Sort n’hem tingut, que la sentència hagi sortit abans de comprar!. 

És clar, ara serà el mateix HRC que dirà que no compra res fins que això no s’aclareixi. I evidentment no es pot fer el PMU ni la reparcel·lació si això no està clar, de manera que, el més probable -vaja, espero que sigui així- sigui un pareu màquines, i tornar-s’ho a pensar. A pensar per? Diverses vies, a més de renunciar a tot com proposa la Plataforma (que també és legítim, eh?).

Primer, no descartar que el Tribunal Suprem, entre inhabilitació i inhabilitació, tombi la sentència. Ja he dit que em sembla molt ben feta, però no descartem que el TS, que ja hem vist que és molt manasses, interpreti que si els organismes responsables -en aquest cas, la direcció general de Protecció Civil- van fer un informe favorable, doncs no hi ha res a dir. Al capdavall, és el que han fet amb Bankia, oi?. A veure. 

Després, pensar que això del TS pot trigar un any i mig, ben bé (el contenciós n’ha durats tres) i que millor fer alguna cosa per sortir del pas, que no pot ser una altra que fer un nou PDU, o fins i tot aprofitar la modificació del PDU en curs (tot i que no estic segur que l’encàrrec que va informar la Comissió de Territori de Catalunya ho avali, i no calgui un nou encàrrec). Aquesta modificació podria ser també la revisió dels espais lliures i equipaments i, necessàriament, una reformulació de sostre; vaja una revisió en tota regla, com ja va apuntar un membre de la Comissió. Això també seria un any i mig, ben bé. 

I HRC s’esperarà un any i mig més? En tinc els meus dubtes. A més, pot adduir que les condicions han canviat substancialment, amb raó, i que li tornin la fiança, que marxa. Aleshores, tornar a començar el procés de concurs per a la llicència de casino, reajustar el PDU a les previsions de qui guanyi el concurs.... De veritat?  Val la pena?.

Crec que en aquest procés de reflexió, de repensar-ho tot plegat, s’imposa també tenir en compte la transformació del turisme internacional i del turisme de convencions. Les previsions -les reals i les fantasioses- de visitants, i de llocs de treball, es veuran sensiblement rebaixades, i això obliga a repensar les dimensions de tot plegat. Ja va ser fet, aquest procés: des de les fantasmades i el fum inicials -aquells milions de metres quadrats de sostre, les 12.000 màquines escurabutxaques, el monorail que semblava tret d’un episodi dels Simpson!- al projecte que ara hi havia sobre la taula, hi ha una gran diferència. Haurem de tornar-hi i acabar, qui sap, amb un hotel, un casino més reduït, i una zona comercial. Vaja, la primera fase que realment volia fer HRC. Ves que no sigui això el que és realment possible, i el que sobra és tota la resta del PDU. 

En fi, que vuit anys després, encara dura. 

divendres, 25 de setembre del 2020

A partir de la llei dels lloguers

 



Fa uns dies va entrar en vigor l’oficialment anomenada llei de mesures urgents en matèria de contenció de rendes en els contractes d'arrendament d'habitatge i de modificació de la Llei 18/2007, de la Llei 24/2015 i de la Llei 4/2016, relatives a la protecció del dret a l'habitatge, o la que es coneix com a llei que regula els lloguers. Temps hi haurà per a comentar aquesta llei, que té el seu què, però, ja d’entrada, alguns comentaris.

Començo per dir sóc escèptic en tot control de preus per llei. Malgrat les experiències internacionals que s’addueixen -i que caldria relativitzar- són moltes més les experiències, al llarg de la història, que ens demostren que a mig i llarg termini -i de vegades a curt- la fixació de preus per norma legal no acostuma a funcionar. A finals del 1946, el govern francès, presidit per Léon Blum, i davant d’una crisi econòmica i social -la postguerra, és clar- va decretar una baixa del 5% a tots els preus. I al cap de quatre dies, una inflació galopant s´havia menjat la rebaixa.

Entenc, però, els motius que porten a aquesta mesura, i estaria disposat a admetre-la com a mesura de xoc, provisional. No comparteixo les filípiques dramàtiques d’alguns opositors a la Llei; el món -el món immobiliari- no s’enfonsarà, per això. Em recorden els esgarips d’alguns elements de la patronal, que quan s’apuja el salari mínim profetitzen la destrucció de milers de llocs de treball, i després això no passa. Tranquil·litat.

Ara bé, crec que hauríem de tenir molt present aquest caràcter conjuntural de la llei, de la mesura de contenció de lloguers presa. Que quedi clar que és un pedaç d’emergència, i posar-nos a treballar en mesures més de fons, que passen pel marc legal dels arrendaments urbans, pel marc fiscal, i, sobretot, per una política d’habitatge públic radicalment diferent de la seguida fins ara, si és que n’hi hagut cap digna d’aquest nom i que no sigui anar fent. De mostra, un botó: el pla territorial sectorial de l’habitatge, que hauria de posar ordre i sistematitzar les actuacions públiques en matèria d’habitatge, està pendent d’aprovació inicial des del 2018, i el 2019 es va sotmetre a informació pública el projecte de decret d’aprovació inicial, i ja no se’n sap res més. El Pla treballava amb l’escenari 2015-2030, i ja ens hem menjat el primer quinquenni sense Pla.

Si hem de mirar i potser copiar models de fora, podem mirar el cas de Viena, on més de la meitat de l’habitatge és públic. Clar, això porta temps, i a Viena -a Vena la roja- van començar als anys vint, i, llevat del forçat parèntesi de la dictadura de Dollfuss, del nazisme i de la guerra, no han parat. Quina diferència amb la venda -la liquidació, n’hauríem de dir- de l’habitatge públic a la Gran Bretanya, l’habitatge produït per allò que Ken Loach anomena l’esperit del 1945, l’estat del benestar laborista, venut pel tatcherisme.

L’habitatge públic, a Catalunya, és residual, i encara més, habitatge protegit -i fins i tot algun de públic- ha estat desqualificat i venut al mercat lliure, pervertint l’esforç col·lectiu fet. Les tensions en el preu, el que fa que molta gent no pugui accedir a un habitatge digne, o que sigui expulsada, és la manca d’una oferta suficient i en condicions, i això sí que és possible assegurar-ho -o, almenys, acostar-s’hi- amb una acció pública, que no serà d’efectes immediats, motiu de més per posar-s’hi amb ganes.

Ara bé, en el recorregut d’aquesta llei -que no ha acabat, i que tots sabem que serà convenientment decapitada pel Tribunal Constitucional, per variar- un dels arguments dels opositors ha estat el de la manca de competència del Parlament per a legislar això, i aquest aspecte és el que em sembla més interessant. Fixem-nos que això se suma a la manca de competència per a legislar mesures contra la pobresa energètica, o la llei contra el canvi climàtic.

Si dedicar-se a aquestes coses, que són importants, no és constitucional, un diria que el problema, de tan repetit, deu ser la constitució. N’haurien de prendre nota els que s’omplen la boca de dir que la Generalitat no s’ocupa dels temes que preocupen la gent (L’habitatge? La pobresa energètica? El canvi climàtic?). I també explicar-ho a tots els qui es pregunten per la utilitat de la independència, o que només són capaços de veure-la des de tòpics identitaris. La independència serviria per a emprendre aquestes mesures sense limitacions. Fa molt de temps que estic convençut que Catalunya és molt més a l’esquerra que Espanya (només cal veure els resultats electorals: sense Catalunya, ara mateix hi hauria una majoria cap a la dreta, amb el PNB -quina sorpresa!- decantant). Si volem fer reals polítiques d’esquerres, que puguin ser aplicades, ja sabem què hem de fer.


dijous, 17 de setembre del 2020

Sobre la compravenda dels terrenys la Caixa-Incasol-Hard Rock Café

 


Ara fa uns deu dies, el 7 de setembre, el diari ARA, de la mà de Jordi Sans, ens donava la notícia: l’Incasol -és a dir, la Generalitat; és a dir, els contribuents- avançarà el pagament dels terrenys per a Hard Rock Cafè, en el projecte abans conegut com a BCN World, comprats a la Caixa, que cobrarà bitllo-bitllo. I Hard Rock Cafè pagarà a terminis, i, a més, imposa una sèrie de condicions, la més alarmant de les quals és una opció de revenda (i obligació de recompra) a l’Incasol per un període de deu anys si les coses es torcen.

No sóc cap expert en periodisme, però em sembla que d’això en diuen un scoop, una noticia bomba, de manera que el primer que cal fer és felicitar en Jordi Sans pel seu treball. Un treball que devia ser realment una bomba, perquè va provocar tota mena de reaccions, des de les pròpies dels acèrrims detractors de BCN World (“nosaltres ja ho dèiem”) fins a demandes d’explicacions de grups polítics més o menys oposats al projecte, o a parts o maneres del projecte, passant per fugides d’estudi dels més implicats del tipus “això és el més normal, i ho hem fet un munt de cops” (aquesta és del director de l’Incasol, i, la veritat, no sé si gaire tranquil·litzadora).

No cal dir que, interessat com estic en el tema (aquest és l’apunt número 44 des del llunyà 2012 en què va començar aquesta pel·lícula) vaig voler saber-ne més, i vaig obtenir aquests contractes, no perquè no em refiï de l’ARA, però sí per llegir-ho tot. I, mira, va valer la pena.

De tot plegat, la qüestió principal -en podríem dir el pecat original- és aquesta absurditat de compro i venc en un únic acte (ja n’he parlat en altres apunts, que ara no tinc ganes de buscar). Quan n’he tingut ocasió, n’he preguntat els motius a alts responsables de la jugada, i l’explicació que m’han donat, que deu ser l’oficial, és que la Caixa no vol tenir tractes amb una empresa de joc. És clar, això és prendre’ns per imbècils. La Caixa, com una mena de Santa Tereseta de Lisieux, epítom de la innocència, no vol relacionar-se amb el joc!. Suposo que no deu tenir tractes amb la ONCE, tampoc, oi?. I, en tot cas, aquest pudor no sembla que el tingui per a finançar empreses d’armament -vegeu les dades a http://www.centredelas.org/bancaarmada/ca/ -.

Tot sembla indicar -si més no, jo ho veig així- que el venedor Caixa juga amb la necessitat que te el comprador Incasol que l’operació no salti pels aires, pel cost polític i d’imatge, i se n’aprofita fent allò que a casa meva s’anomena xantatge. Oblida, potser, que si l’operació fa llufa -o, simplement, que la víctima del xantatge deixa de cedir- es queda amb uns terrenys i sense negoci. Clar, això suposant que aquesta víctima se n’afarti i es planti.

Però el contracte Caixa-Incasol dóna per més. Ja em penso que en Jordi Sans es va centrar en els aspectes més bàsics -qui paga i quan, i la recompra- però jo he trobat més coses que em semblen també dignes de menció.

La Caixa no es limita a vendre. De passada, aprofita per a treure’s de sobre obligacions enutjoses. Addueix que el PDU vigent imputa uns costos d’urbanització al Sector 2 Nord –de la Caixa, i que no és objecte de venda- i que considera que corresponen a infraestructures no necessàries ni derivades d’aquest Sector 2 Nord, de manera que es pacta que, si es desestimen les al·legacions formulades en aquest sentit a la modificació del PDU a tràmit, serà la part compradora -o sigui, l’Incasol- qui es faci càrrec d’aquestes despeses d’urbanització.

Sobre això, cal tenir en compte que les infraestructures projectades -especialment les corresponents a la mobilitat i a les connexions externes- es deriven del conjunt del PDU (és a dir, dels CTI -els espais dels casinos- del Sector Nord, i del Centre de Convencions, els tres sectors del PDU) i els costos es reparteixen en proporció a l’aprofitament. Concretament, la memòria d’ordenació del PDU diu:

“En els cas de les obres de connexió, el cost de l'adquisició del sòl no inclòs en els àmbits dels sectors i el d'execució de l'obra s'imputarà als sectors d'interès supramunicipal delimitats i ordenats en aquest planejament en proporció als sostres atribuïts a cadascun, resultant d’aquesta distribució els percentatges següents:

Sector 1 Complexos turístics integrats - CTI, en un 92,71%

Sector 2 Nord, en un 6,04%

Sector 3 Centre de convencions - CC, en un 1,25%”

No resulta admissible que ara es pretengui que l’increment d’aprofitament atorgat pel PDU al Sector 2 Nord (50.000 m2 de sostre) no contribueixi a les despeses ocasionades per les noves necessitats d’infraestructures que, recordem-ho, surten del conjunt del PDU, de tot el PDU.

Per altra banda, i des d’un punt de vista procedimental, si la part venedora considera que, en el marc de la modificació del PDU -que pot variar aquestes necessitats de noves infraestructures- hauria de quedar exonerada d’aquestes despeses, que interposi els corresponents recursos a la modificació del PDU, però que no traslladi aquest problema a un procés -la compravenda- totalment aliè.

Més coses. La part venedora -la Caixa- exigeix la realització d’un vial, en funció de les necessitats de la zona residencial i dels camps de golf (per tant, fora de l’abast de les finques objecte de compravenda). I afegeix que la modificació de PDU ha de preveure aquest accés i la responsabilitat de la seva execució (no sabem si això els inclou com a possibles responsables) i que, si no és així, la part compradora -l’Incasol- vindrà obligat a executar-lo.

Novament, doncs, la Caixa aprofita per a incloure al contracte obligacions que no tenen a veure amb l’estricta compravenda, i traspassa a l’Incasol obligacions que no li pertoquen, corresponents a conveniències de les seves propietats. En definitiva, busca que un tercer -el contribuent- li pagui els negocis.

I això que ens deien que era un «acte únic», que d’una tacada compraven i venien. Aquests punts exposats -i algun altre que no poso- deuen ser la torna....

I què diu el contracte entre Hard Rock Cafè i Incasol? Doncs també té el seu suc. A més del pagament en diferit, i de l’opció/obligació de recompra -i després m’hi referiré- hi ha alguns detalls. D’entrada, una prolixitat i un detall que contrasten amb l’altre contracte. Per exemple, Hard Rock Cafe s’assegura davant de possibles vicis ocults del terreny, per contaminació o per ves a saber què. Poc probable? Segur, però aleshores et demanes: i per què Incasol, quan compra a la Caixa, no pren aquestes precaucions?.

Més coses? Ens explicita la inversió en urbanització i en infraestructures externes per a la primera fase, que xifra en 35 milions d’euros. Si hi ha un sobrecost, l’assumeix l’Incasol. Per a fer-nos una idea, el PDU preveu, per a tot el sector CTI, uns costos de 174M€. També cal dir que els 35M són un 20%, i que la primera fase és també un 25% del sòl i un 20% del sostre. De fet, HRC s’assegura molt aquesta primera fase -un CTI, un casino, que es per al que té llicència- i no parla de la resta. Retinguem aquesta dada. Però pensem que hi ha infraestructures externes que no es poden trossejar, no pots fer un 25% de rotonda perquè ara només fas un 25% de sostre.

Especifica l’ús al qual s’ha de destinar la parcel·la corresponent al 15% d’aprofitament mitjà. Una parcel·la de 50.000 m2 i 111.750 m2 de sostre, que s’ha de cedir a l’Incasol en tant que administració actuant. Almenys el 50% de la parcel·la s’ha de destinar a aparcament exclusiu per al CTI, per un període de deu anys prorrogable a uns altres 10.

Sobre això, caldria recordar que els terrenys provinents del 15% d’AM s’han d’incorporar al Patrimoni municipal de sòl (en aquest cas, al de l’Incasol, com a administració actuant) i s’han de destinar (segons l’article 160 de la llei d’urbanisme) a:

“5. El patrimoni de sòl i d’habitatge dels ens públics es destina a les finalitats següents:

a) Preveure, posar en marxa i desplegar, tècnicament i econòmicament, l’expansió de les poblacions i la millora de la qualitat de vida.

b) Fer efectiu el dret dels ciutadans a accedir a un habitatge digne i adequat.

c) Intervenir en el mercat immobiliari per a abaratir el preu del sòl urbanitzat i facilitar l’adquisició de sistemes urbanístics.

d) Formar reserves per a protegir i tutelar el sòl no urbanitzable.”

No sé veure l’apartat on encaixa un aparcament per al CTI... que m’ho expliquin. I ja sé que una parcel·la amb usos hoteler, comercial i lleure no és útil per a fer habitatge públic, però la llei ja preveu que pot ser venuda i destinar-ne el que s’obtingui als objectius abans citats. I, per cert, que el Sector Nord 2, aquell de la Caixa, també havia de cedir el 15% d’aprofitament mitjà, en sòl o en diners. Ens poden dir com va, això?.

Anem a la recompra. S’estableix una opció de venda (i una obligació de compra per part de l’Incasol) en una sèrie de supòsits:

- Si el PDU resulta anul·lat o sense efecte per qualsevol motiu (recordem que hi ha un contenciós presentat pel GEPEC).

- Si es redueix l’edificabilitat (important, tenint en compte que hi ha una modificació del PDU a tràmit, encara que més endavant es diu que tot això es refereix a la modificació o al PDU si no s’aprova la modificació).

- Si no és possible tirar-lo endavant per manca d’alguns dels instruments -PMU, reparcel·lació, urbanització, llicència- fora dels terminis establerts pel mateix contracte per causa no imputable a HRC.

Aquesta opció té una durada de deu anys, i , si s’executa, suposa la recompra pels 120M€ més els impostos corresponents, més els costos de les obres d’urbanització fetes, més els interessos corresponents. Aneu sumant.

Si la primera fase ha tirat endavant (teòricament s’ha de fer en un termini de quatre anys) els edificis i el sòl corresponents queden exclosos de la recompra (però no figura, de manera expressa, que es rebaixi el preu).

Aquest dret a recompra és transmissible. Si HRC es ven la resta de parcel·les, el seu comprador també té aquest dret.

Sobre això he de dir que entenc les precaucions de HRC. Davant d’una operació que teòricament parla de 830.000 m2 de sostre, amb unes infraestructures complexes que demanen una alta inversió, no vol enganxar-se els dits amb tràmits -i més amb tràmits absurds i complicats com els que tenim per aquí- i demana garanties. Fins aquí, d’acord. El problema ve que aquestes garanties les hauria de tractar amb la part venedora -bé, de fet ja ho fa- que hauria de ser la Caixa, si parlem de recompra de terrenys. Les garanties per la part pública haurien de ser d’una altra mena. Em semblaria raonable que, de la mateixa manera que els drets urbanístics es patrimonialitzen en un procés de menys a més (planejament general, planejament derivat, parcel·lació, urbanització, llicència, etc) aquesta opció de garantia també fos gradual, de manera que el risc quedés repartit. I, en tot cas, que quedés alliberat en pic s’han concedit les llicències per a la primera fase. A partir d’aquell moment, ja és responsabilitat només de HRC.

I, per cert, en aquest joc del gat i la rata de la compravenda, hi ha un aspecte curiós. El contracte inclou una condició resolutòria per part de l’Incasol, d’acord amb l’article 170 del text refós de la Llei d’urbanisme. Això és especialment significatiu, tota vegada que aquest article es refereix a les “condicions resolutòries a què s'han de subjectar les transmissions de béns dels patrimonis públics de sòl i d'habitatge”. Si els terrenys formen part del patrimoni públic de sòl i habitatge -i hem d’entendre que sí, perquè l’Incasol els ha comprat, i per això li és d’aplicació l’article 170- aleshores potser també li serien d’aplicació els articles 168 i 169:

“Article 168

Adjudicació directa

1. La cessió gratuïta i l’alienació onerosa de béns dels patrimonis públics de sòl i d’habitatge es poden adjudicar directament a favor d’una altra administració pública o d’una entitat urbanística especial que gestioni el patrimoni públic de sòl i d’habitatge corresponent.

2. L’alienació onerosa de béns dels patrimonis públics de sòl i d’habitatge es pot adjudicar també directament:

a) Als propietaris de terrenys afectats pel planejament urbanístic a sistemes urbanístics públics o de béns que es vulguin incorporar al patrimoni públic de sòl i d’habitatge, per a obtenir-los mitjançant una permuta.

b) A favor de qualsevol persona, si després d’haver efectuat una licitació pública, aquesta resta deserta o bé és fallida per l’incompliment de les obligacions dels adjudicataris, sempre que no hagi transcorregut més d’un any des de la licitació i que els adquirents assumeixin les mateixes obligacions.

Article 169

Alienació onerosa de terrenys de l’Institut Català del Sòl

L’alienació onerosa de terrenys que siguin propietat de l’Institut Català del Sòl es pot adjudicar directament en els supòsits establerts per l’article 168 i la legislació en matèria d’habitatge i, en la resta de supòsits, es pot fer directament amb l’anunci previ de l’alienació en dos dels diaris de més difusió de la comarca i en el tauler d’anuncis de l’ajuntament del municipi a què pertanyin per a promoure la concurrència d’ofertes.”

Vaja, vaja, calia una licitació pública? O és que només és patrimoni públic per una cosa però no ho és per l’altra?. M’agradaria molt que algú més expert que jo en dret públic ens ho expliqués.

He citat abans que tot el contracte gira al voltant de la primera fase. Fins i tot, en l’opció de recompra, admet la possibilitat que sí que hagin dut a terme aquesta primera fase (i aleshores no entenc en quin supòsit podrien forçar la recompra: si han pogut realitzar la primera fase és que tot el que calia -PMU, reparcel·lació, llicència d’edificació- també s’ha dut a terme). Continuo creient que l’interès de HRC és aquesta primera fase, i la resta no els interessa per res, i preferirien treure-s’ho de sobre. A veure si, al final, tindrem un CTI de 150.000 m2 de sostre i para de comptar. Allò de “per aquest viatge, no calia...”.

 En fi, que continua el serial.


dilluns, 7 de setembre del 2020

Llibres: "M'explico", de Carles Puigemont (i, de passada, disparo amb bala)

 

He tingut l’humor de llegir el llibre «M’explico» de Carles Puigdemont i Xevi Xirgo (aquest fent d’escrivent). Humor, perquè ja m’imaginava per on anirien els trets, i curiositat. El llibre, malgrat les 677 pàgines, es llegeix ràpid, perquè té escriptura àgil i maneres de novel·la. I també perquè, tafaneries i venjances a banda, no diu gran cosa.

 M’explico (ara jo). No hi ha cap reflexió seriosa, cap argumentació aprofundida sobre els fets dels anys 2016 i 2017. Tot plegat, una col·lecció de proclames, de  frases sonores i buides (“he vingut a fer el que s’ha de fer”, “si no volen seguir que m’ho diguin i me’n vaig a casa”,  “jo sóc un instrument i prou”) i una immensa egolatria: ni una sola autocrítica, ni un moment de dubte, ni una sola argumentació davant de posicions divergents o simplement no obedients. Una narcisisme il·luminat, propi de qui està convençut de ser el posseïdor de la veritat, que no admet discussions: qui no segueix cegament, és un deslleial (concepte, aquest, potser el més reiterat de tot el text) i posa pals a les rodes. Llevat de si ho fa un amic -Santi Vila- que té butlla per a fer el que, en qualsevol altre, seria -un altre cop- una deslleialtat.

No és cap descobriment que en moltes ocasions es dedica a desqualificar Oriol Junqueras. Molts cops, a partir de «em diuen» o «sembla ser que». I tinc la sensació que, malgrat el que diu en Xevi Xirgo, hi ha parts del llibre que semblen escrites a partir de la realitat actual i no la de fa quatre anys, com quan escriu que li arriba la possible oferta d’una «taula de negociació» entre governs, que diu que no servirà per res.

Hi ha aspectes, potser menors, però que denoten com és el personatge. Es queixa que Junqueras «li amaga coses» i, en canvi, explica les moltes ocasions en què iniciatives seves es fan d’amagat del Govern, com si no se’n refiés. O quan parla dels pressupostos, i sempre diu «els pressupostos de Junqueras». Ves per on, jo em pensava que eren els pressupostos del Govern, ja veus.

Però el que veig al llarg del llibre, i que em sembla més preocupant, és una concepció del país molt esbiaixada, incompleta. En els referents, en les interpretacions, traspua -amb unes altres paraules, això sí- allò que va engegar Marta Ferrussola després d’unes eleccions, que havien guanyat a la «Catalunya catalana». Allò (com l’expressió, més propera, de «com si haguessin entrat lladres a casa») va ser molt revelador, ja no d’un personatge -que ho és, un personatge- sinó de tota una cultura política. El país mitificat -i qui no s’ajusti a aquest mite, no és «pur»- i les institucions com una finca privada. Que consti que això no es diu al llibre, però crec que, la visió del país que hi traspua, que s'hi endevina, s’hi acosta molt. I això des d'una posició d'absoluta naturalitat, com aquelles que van descobrir, amb gran sorpresa, que parlaven en prosa.

Aquest és un aspecte que em preocupa molt, potser perquè vinc d'una part del país que massa cops s'ha sentit al marge d'una determinada concepció nacional (i que, també sovint, alguns n'han fet un victimisme impresentable, que consti). Hi ha la visió que Catalunya és el model que es decideix a la Catalunya Vella, i que la gent del Camp de Tarragona, de les Terres de l'Ebre, o del Pla de Lleida -potser aquests no tant, o no de la mateixa manera- som uns afegits, uns nouvinguts. A sobre, a l'àrea de Tarragona-Reus-Salou (a la invisible àrea metropolitana del Camp, vaja) hi ha també una composició social i nacional diferent. No vull -de cap manera!!!!!- blanquejar aquelles imbecil·litats de Tabàrnia, però això no vol dir que cregui que una visió del país que no n'assumeixi la complexitat és una visió incompleta i ineficaç, si no contraproduent i perjudicial. Recordo que els dies previs al referèndum de l'1-O, un amic d'aquesta Catalunya vella em va trucar per preguntar com anaven les coses per Tarragona, i contraposant-les a l'ambient que es vivia al seu poble -una ciutat mitjana a cavall del Vallès Oriental i i la Selva- em va dir que se'n feia càrrec: “és clar, jo visc en terra alliberada...”. Tenim molta feina a fer, en aquest sentit, i parafrasejant Lenin -que en aquestes coses, paga la pena tenir-lo en compte- ens cal fer una anàlisi concreta de la realitat concreta.

En fi, que el llibre es podria haver titulat «Un llarg retret», i segur que entusiasmarà els addictes al juntisme-puigdemontisme. A mi, doncs, no m’ha entusiasmat, i no crec que aporti gaire res. Carnassa per als convençuts (de no sé exactament què, però molt convençuts) i una venjança encoberta que desmereix la categoria que hom hauria d’esperar -si més no, la que jo espero- d’algú que ha estat president de la Generalitat.