No he estat mai marxista, però això no vol dir
que no m’hagi interessat saber-ne alguna cosa. De fet, per casa encara corren
aquelles llaunes de la Marta Harnecker sobre els conceptes elementals del
materialisme històric, i coses així.
Hi he pensat, ara, per l’absoluta vigència
d’aquell principi de l’anàlisi concreta de la realitat concreta. O sigui, tocar
de peus a terra, dit en llenguatge popular.
Em fa l’efecte que la política catalana, del
27-S ençà, necessita d’aquest principi. Em temo –i això, repeteixo, és la meva
percepció- que hi ha massa gent –massa vol dir de més, no tota- que no sembla
haver-se assabentat que les coses –el resultat electoral- no va anar del tot
com algú pensava, però no per això ha modificat el guió previst. I això és un
error.
Comencem pel principi: el plebiscit –o el
succedani de plebiscit, i d’aquí plora la criatura- no es va guanyar. Qui
s’apuntava clarament a la independència –alguns fins i tot amb un sí al nom de
la candidatura- no va treure el 50% de vots. Però això no vol dir que guanyés
el no, perquè no tothom jugava clarament, no tothom assumia aquest caràcter
plebiscitari, i aquests que no jugaven tenen un pes prou important com per dir
que aquí no ha guanyat clarament ningú.
I no haver guanyat clarament –i més enllà de
la convicció que, d’haver-ho fet, tampoc no seria reconegut i acceptat a
Espanya- no vol dir haver perdut, i haver de rendir-se amb armes i bagatges.
Vol dir que no pots actuar com si haguessis guanyat, i que has d’adequar la
tàctica a la nova situació. Que per aconseguir el que vols, has de fer les
coses d’una altra manera, tenint en compte com és la realitat.
Em temo que això vol dir revisar a fons
aquells calendaris fugaços de divuit mesos i el tirar pel dret. Assumim que ens
costarà més, perquè, en primeríssim lloc, hem de ser més i hem de ser més
cohesionats. Continuem necessitant eixamplar la base social i convertir aquesta
base social en base política. I, a més, fer-ho sense perdre ningú pel camí (o,
com a mal menor, guanyant més que perdent).
A qui hem de guanyar? Evidentment, a qui no hi
és. I no es guanya ningú criminalitzant, amb retrets, o menystenint.
Una mica de tot hi ha hagut fins i tot entre
els convençuts. Encara hi ha gent que es pensa que té el monopoli del
catalanisme polític, i que els altres simplement han de dir amén, i si no ho
fan, són una mena de traïdors a la pàtria. Que només admeten papers subalterns,
acrítics, i no d’igual a igual. Als anys vuitanta i noranta, això ho feien amb ERC,
i ara amb la CUP.
Però també hem hagut d’aguantar una
insuportable superioritat moral, sovint disfressada de la
humilitat franciscana
que diu Enric Juliana, tot i que a mi més aviat em recorda aires calvinistes o
de Savonarola. En tot cas, massa església i poca política.
Una segona impressió de desconnexió amb la
realitat és la declaració i annex ara condemnats (oh, quina sorpresa!) pel
Tribunal constitucional. No és que estigui en contra de declarar la sobirania i
deixar d’obeir institucions espanyoles, de cap manera. És que crec que aquestes
coses es proclamen quan tens els mitjans per a fer-les efectives; o bé mitjans legals i materials –que no tenim-
o bé una àmplia massa social mobilitzada. Mobilitzada de veritat, no fent una
mani preciosa un dia a l’any. Mobilitzada de veritat vol dir conscienciada que
ha de deixar de pagar impostos a Espanya i que n’ha d’assumir les
conseqüències. I això, em sembla que tampoc no ho tenim.
M’hi sobra retòrica i m’hi falta concreció i
efectivitat. Cal fer gestos, és clar, però cal fer gestos dels quals puguem
controlar les conseqüències, i que ens vagin bé. No brindis al sol. Dir que
desobeiràs i no poder-ho complir és un error. És una rebequeria.
L’ espectacle de la investidura. Només per
això, per ser el de la investidura, ja comencem malament, perquè després
d’investit, s’ha de governar. Cal aprovar pressupostos –encara que, de fet, els
aprova el Montoro de torn- i cal prendre decisions. Com deia Mendes-France,
governar és decidir, fins i tot en aquesta paròdia d’autogovern que tenim. I
decidir, afegeixo jo –això no és de Mendes-France- vol dir trepitjar ulls de
polls, mullar-se –no pots fiar-ho tot a una etèria i indefinida participació i
ser un mer executor sense parer propi- i adonar-te que no sempre tens els
mitjans per a fer el que vols. La prova? La PAH retreu a Ada Colau que no faci
el que la mateixa Colau exigia quan era a la PAH. Potser es que ara, Ada Colau
sap el pa que s’hi dóna.
Necessitem més serietat, a les propostes. Ja
està bé de definicions vistoses que no van més enllà del nom, o de posar
“popular” o “social” al darrera de qualsevol substantiu, com si això fos una
mena de vareta màgica que ho resol tot.
Però, a més, no podem posar el carro davant
dels bous. Hi ha exigències que, de fet, són –almenys per a mi- uns dels motius
per a ser independentista. Jo –només puc parlar per mi- vull ser independent
per a poder fer aquestes coses. Quin sentit té que les exigeixi prèviament a
investir un govern que encara no és independent? Vull ser independent per a
prendre decisions –per a mullar-me, per a governar- sobre els recursos que ara
no tenim, i decidir destinar-los al que consideri prioritari. Ara, en aquest
marc autonòmic, no tenim ni els recursos ni la capacitat per a decidir. A què
juguem, doncs?
Sóc persona de concrecions, i molt més quan
toca pressupostos. El prometre no fa pobre, i quan es diu “Garantir uns
ingressos mínims mensuals a les prop de 34.000 famílies catalanes amb fills o
dependents a càrrec que avui no tenen ingressos de cap tipus.” (punt 11 de
l’apartat A de les Bases per a un acord polític de futur, de la CUP) estic
absolutament d’acord amb el fons, però també hem de saber si ho podem pagar, i
d’on retallem –sí, retallem- l’actual pressupost per a fer-ho. I no em
serveixen retòriques de “no paguem el deute” i similars, perquè això és fàcil
de dir però difícil de fer si es vol –i jo ho vull- un país seriós i reconegut.
Per això, entre d’altres motius, vull la independència, per a poder decidir
millor i amb mes garanties i mitjans aquestes coses.
Addenda:
Això sí, content de veure que alguna cosa es
mou, i no per cap mena d’idolatria personal cap a l’actual president de la
Generalitat, sinó per un elemental càlcul racional –segons la meva raó, és
clar- pel qual, ara, en aquest context, i sobretot corregint fulls de ruta
superats per la realitat, Mas suma més que resta. Doncs ara Mas. I més
endavant, potser ja no tocarà. I no passa res.
I sí, ens en sortirem.