diumenge, 27 de desembre del 2015

I si no, no passa res

No tinc ni idea de què passarà a l'assemblea de la CUP d'avui, però no sóc gaire optimista. No en funció de si investiran o no el candidat Mas a la presidència de la Generalitat, que tampoc no ho sé, sinó sobre què pot passar en el futur més immediat. I no sóc optimista perquè em sembla que, sigui quin sigui el resultat de l'assemblea -amb aquest estrambòtic sistema de votacions successives de propostes no del tot excloents entre elles- serà ajustat, entès com a mal menor per força gent, i produirà una divisió interna a la CUP -que ja no és, ara, un bloc homogeni, sinó la suma de grups i grupets, no ho oblidem-. Una divisió que no portarà res de bo. I una divisió que ja s'apunta: en aquest debat més o menys públic, hi ha hagut un article (aquí) amb unes reflexions que em semblen importants, sobre la inevitabilitat d'assumir contradiccions en les decisions pròpies del govern. Vaja, el primer pas per a entendre que són tot els governants els que es troben amb aquest dilema. Benvinguts a la realitat.

A l'altra banda quedaran -poden quedar- aquells com els republicans francesos de la III república, que davant les dificultats de governar es planyien com n'era de maca la república sota l'imperi. Quedaran els purs, els que no s'embruten les mans, els coherents fins al final, amb allò del fecit iustitia et pereat mundi. Un amic em recorda sovint la frase de Lluís Moret, un pintor tarragoní, que deia que la perfecció no existeix i si existís seria feixista. Efectivament, la perfecció és un atribut diví, i pretendre-la a la realitat -i encara més a la política, com a realitat social- és un error.

I si finalment s'acorda la investidura res no garanteix, a la vista dels dubtes i crítiques que ja estan fent ara, que hi hagi un suport clar al Govern. Perquè, després d'investir, cal governar. Cal aprovar pressupostos, i cal gestionar, encara, en l'estret marc de l'autonomisme. Que és insuficient i no permet fer el que volem -almenys jo- fer, i que cal fer, i és per això que volem superar aquest marc. Però, mentre, les coses han de continuar funcionant. Els funcionaris han -va, hem- de cobrar cada mes, inclosos els molts que militen i/o voten les CUP, que n'hi ha força, els serveis han de funcionar -CAP, escoles, centres de dia- i tot això amb els quatre rals que hi ha, si al Montoro de torn li ve de gust.


Si es genera un escenari amb president i govern, però hem de perpetuar aquesta manera de fer a cada votació al Parlament o a cada decisió important -i gouverner c'est choisir- ja podem plegar. Potser serà millor anar a eleccions, i, sobretot, reformular tota l'estratègia després d'adonar-se que encara no hi ha la majoria social i política incontestable que pretenem. Al capdavall, després de tres-cents anys, no ve de tres o quatre més. I a mi el que m'importa és el resultat -la independència- i no certs detalls del camí.  

dissabte, 19 de desembre del 2015

problemes de la vida quotidiana

Tres coses d'aquelles que no fan la vida fàcil, i que només depenen de les persones.

Una. Estació de tren de Tarragona. Demano un bitllet d'anada i tornada a Barcelona. 16'10€. Pago amb un bitllet de 50€ i, per a facilitar el canvi, hi afegeixo 1'10€. La persona que despatxa s'atabala. Agafa una calculadora... i finalment una altra persona de la taquilla aclareix que m'ha de tornar 35€. Això, algú que, per la feina que fa, hauria d'estar acostumat a calcular i tornar canvis.

Dues. Vaig a una llibreria de vell, a buscar un volum que he localitzat per un web. La persona que hi trobo -em nego a donar-li el nom de llibreter- busca i em diu que no, que aquell llibre el deurien vendre “als anys noranta” perquè al web no hi apareix la coberta del llibre i fa molts anys que la posen. Renuncio a dir-li que, als anys noranta, poques coses es venien per internet, i marxo. La porta és tancada -he hagut de trucar per entrar- i quan l'obre diu “és que aquí no atenen al públic”. No cal que ho juri.

Tres. Assisteixo a la sessió de la Comissió de política territorial i urbanisme de Catalunya. En sóc membre en representació de Col·legi de Geògrafs. La sessió està convocada a les 12 hh. Hi ha prou gent per a fer quòrum, però falta el conseller de Territori i sostenibilitat, que presideix. Arriba a dos quarts d'una. No serà fins al final -quan el conseller ja ha marxat- que el director general d'urbanisme demanarà excuses amb una certa entitat (el conseller ho ha fet, però de passada).


Persones incompetents, mal servei, poc respecte per la puntualitat. Arreglar això només depèn d'actituds personals. I faria la vida més agradable, la veritat.  

(la imatge, la meva actitud quan vaig sortir e casa. La tornada, amb la pseudovaga de renfe pel mig, era força diferent)

dijous, 10 de desembre del 2015

Unes notes sobre Barenys

Ara fa uns dies saltava la notícia que una sentència del TSJC anul·lava el Pla parcial de Barenys, a Salou, i dos preceptes del POUM de Salou que s’hi referien.

El tractament d’aquesta zona, i especialment del barranc de Barenys i tot el que representa per la possibilitat d’inundabilitat, fa molt de temps que cueja. No cal dir que, de resultes de la sentència, ha començat el pim-pam-pum d’acusacions, de dir que el culpable –del que sigui- és un altre, i de lamentacions.

Jo no vull entrar per res en aquesta guerra de responsabilitats, que em temo que, com passa en tots aquests processos, són molt repartides. Però sí que m'agradaria comentar un parell de coses, més de fons, que no veig que surtin gaire.

L’operació urbanística de Barenys es justifica, a més de l’aprofitament urbanístic que genera –ja en parlarem- per la necessitat de canalitzar el barranc i evitar les inundacions en una zona ja consolidada per l’edificació.

Però el càlcul del cabal màxim a tenir en compte ha anat variant, segons la metodologia i segons el període considerat. Així, segons la informació de què disposo (extreta majoritàriament de l’observatori Territori, de la Societat catalana d’ordenació del territori, aquí) ha anat passant d’un mínim de 170 m3/s a un màxim de 335,97 m3/s, i amb períodes de retorn de 100 anys a 500 anys.

D’entrada, em sobta que hi pugui haver tantes variacions. Entenc que hi pugui haver resultats diferents després d’aplicar mesures (de canalització, de prevenció, de laminació... les que siguin) però no com a punt de partida, que s’han de basar en dades històriques i en la capacitat de la conca per absorbir l’aigua.

En aquest sentit, em sembla molt significatiu un paràgraf de la sentència del TSJC (Fonament de dret tercer):

“...con la nueva ordenación [es refereix a la del Pla parcial anul·lat] lo único que se logra es una limitada atenuación del desbordamiento del barranco con sus inundaciones que sigue dándose en zonas urbanas, en amplias zonas de Barrios, zonas Deportivas y de equipamientos y con afectaciones a zonas colindantes que hasta el momento no lo estaban o lo estaban en menor grado, como se dictamina para un período de retorno de 500 años.”

I, més endavant:

“Este tribunal con esa resultancia, en forma alguna no contradicha eficazmente, en sintonía con lo dictaminado, en el tan limitado alivio que se produce en la zona Sur del plan y sin mayores ambiciones en la zona Norte, desde luego para desbordamientos e inundaciones tan impropias a las alturas de los tiempos presentes, debe estimar que la ordenación producida es irracional y arbitraria, por no decir acentuadamente desafortunada tanto a nivel de hechos determinantes como de adoptar una ordenación razonable y plausible al caso y a los efectos pretendidos de erradicación atendible de las inundaciones tan reiteradamente conocidas y concurrentes.”

És a dir, el TSJC ens diu que s’haurien d’haver tingut en compte les dades del període de retorn de 500 anys, i que el Pla parcial ara anul·lat de cap manera resolia el problema real.

Ara bé, em permeto afegir-hi algunes reflexions més, que el TSJC no fa.

1. Part del problema de les inundacions de les zones ja edificades és que es troben per sota de l’alçada de la sortida d’aigua per gravetat. És ben sabut que parlem d’un territori molt proper al mar, i amb una cota baixíssima. De fet, ha estat tradicional –no sé si encara passa- que en ocasions de pluges molt intenses, les tapes de claveguera saltaven. Això ho sabem tots. Perquè s'hi va construir, doncs?.

2. No contemplar un període de retorn de 500 anys és, com a mínim, una imprudència. I més en un territori amb un règim de pluges torrencial. Si la memòria popular registra els aiguats de Santa Tecla o de Sant Lluc, és per alguna raó. Només cal veure com baixa, algun cop a l’any –i no diguem algun cop cada vint o vint-i-cinc anys- la riera de Cambrils. Què ens fa pensar que tres o quatre km més a l’est no pot passar el mateix?.

3. Si la solució a aquesta difícil convivència entre edificacions ja existents i la conca del barranc és posar més edificació, ja podem plegar. L’aigua que va al barranc és la que la conca no pot absorbir, i si l’artificialitzem més –amb carrers, amb edificacions, eliminant vegetació- encara serà més. Voler resoldre un problema a base de fer-lo més gros és una bestiesa.

4. La canalització –fins i tot si és atenuada amb laminació- no és mai una solució. L’aigua circula més ràpid, i, el més important, amb tot el volum. El més sensat és prevenir la inundació, no –o no només- canalitzar. I això vol dir actuar a tota la conca per a retenir-hi l’aigua.

I un apunt sobre aprofitaments. Sense entrar a dir si l’ordenació que proposa el Pla parcial anul·lat em sembla bé o no, m’ha sobtat una dada: el sostre previst per a usos hotelers és de 299.635,48 m2, que segons el mateix Pla equivalen a 5.256 habitacions. Recordem que el PDU del CRT (L’ex BCN World, per entendre’ns) preveu 600.000 m2 de sostre hoteler a l’àmbit de Centres turístics integrats, més 50.000 m2 a l’àmbit nord, més 211.000 m2 que ja ara mateix són possibles al PP. Subsector 1 de la Rambla del Parc i al PP. Subsector 2 que es manté.

Total, doncs, 1.160.635 m2 de sostre per a usos hotelers. Si fem la mateixa equivalència en habitacions -57 m2 sostre x habitació- són 20.632 habitacions. I això sense comptar possibles potencials en altres sectors. 

Realment podem incrementar l’oferta en més de 20.000 habitacions?. L’oferta màxima, al juliol de 2014, a Salou, era de 33.908 places, comptant totes les modalitats (hotels, aparthotels, hostals, pensions, fondes i assimilats) segons el Parc científic de turisme i oci (ho podeu veure aquí). Em fa l’efecte que s’imposa una seriosa reflexió sobre el que el territori és capaç d’assumir, i sobre quin model turístic i econòmic volem per al Camp de Tarragona.

(imatge extreta del web de l'ajuntament de Salou)


dijous, 3 de desembre del 2015

Ens en sortirem?

No he estat mai marxista, però això no vol dir que no m’hagi interessat saber-ne alguna cosa. De fet, per casa encara corren aquelles llaunes de la Marta Harnecker sobre els conceptes elementals del materialisme històric, i coses així. 
Hi he pensat, ara, per l’absoluta vigència d’aquell principi de l’anàlisi concreta de la realitat concreta. O sigui, tocar de peus a terra, dit en llenguatge popular.

Em fa l’efecte que la política catalana, del 27-S ençà, necessita d’aquest principi. Em temo –i això, repeteixo, és la meva percepció- que hi ha massa gent –massa vol dir de més, no tota- que no sembla haver-se assabentat que les coses –el resultat electoral- no va anar del tot com algú pensava, però no per això ha modificat el guió previst. I això és un error.

Comencem pel principi: el plebiscit –o el succedani de plebiscit, i d’aquí plora la criatura- no es va guanyar. Qui s’apuntava clarament a la independència –alguns fins i tot amb un sí al nom de la candidatura- no va treure el 50% de vots. Però això no vol dir que guanyés el no, perquè no tothom jugava clarament, no tothom assumia aquest caràcter plebiscitari, i aquests que no jugaven tenen un pes prou important com per dir que aquí no ha guanyat clarament ningú.

I no haver guanyat clarament –i més enllà de la convicció que, d’haver-ho fet, tampoc no seria reconegut i acceptat a Espanya- no vol dir haver perdut, i haver de rendir-se amb armes i bagatges. Vol dir que no pots actuar com si haguessis guanyat, i que has d’adequar la tàctica a la nova situació. Que per aconseguir el que vols, has de fer les coses d’una altra manera, tenint en compte com és la realitat.

Em temo que això vol dir revisar a fons aquells calendaris fugaços de divuit mesos i el tirar pel dret. Assumim que ens costarà més, perquè, en primeríssim lloc, hem de ser més i hem de ser més cohesionats. Continuem necessitant eixamplar la base social i convertir aquesta base social en base política. I, a més, fer-ho sense perdre ningú pel camí (o, com a mal menor, guanyant més que perdent).

A qui hem de guanyar? Evidentment, a qui no hi és. I no es guanya ningú criminalitzant, amb retrets, o menystenint.

Una mica de tot hi ha hagut fins i tot entre els convençuts. Encara hi ha gent que es pensa que té el monopoli del catalanisme polític, i que els altres simplement han de dir amén, i si no ho fan, són una mena de traïdors a la pàtria. Que només admeten papers subalterns, acrítics, i no d’igual a igual. Als anys vuitanta i noranta, això ho feien amb ERC, i ara amb la CUP.

Però també hem hagut d’aguantar una insuportable superioritat moral, sovint disfressada de la 
humilitat franciscana que diu Enric Juliana, tot i que a mi més aviat em recorda aires calvinistes o de Savonarola. En tot cas, massa església i poca política.

Una segona impressió de desconnexió amb la realitat és la declaració i annex ara condemnats (oh, quina sorpresa!) pel Tribunal constitucional. No és que estigui en contra de declarar la sobirania i deixar d’obeir institucions espanyoles, de cap manera. És que crec que aquestes coses es proclamen quan tens els mitjans per a fer-les efectives;  o bé mitjans legals i materials –que no tenim- o bé una àmplia massa social mobilitzada. Mobilitzada de veritat, no fent una mani preciosa un dia a l’any. Mobilitzada de veritat vol dir conscienciada que ha de deixar de pagar impostos a Espanya i que n’ha d’assumir les conseqüències. I això, em sembla que tampoc no ho tenim.

M’hi sobra retòrica i m’hi falta concreció i efectivitat. Cal fer gestos, és clar, però cal fer gestos dels quals puguem controlar les conseqüències, i que ens vagin bé. No brindis al sol. Dir que desobeiràs i no poder-ho complir és un error. És una rebequeria.

L’ espectacle de la investidura. Només per això, per ser el de la investidura, ja comencem malament, perquè després d’investit, s’ha de governar. Cal aprovar pressupostos –encara que, de fet, els aprova el Montoro de torn- i cal prendre decisions. Com deia Mendes-France, governar és decidir, fins i tot en aquesta paròdia d’autogovern que tenim. I decidir, afegeixo jo –això no és de Mendes-France- vol dir trepitjar ulls de polls, mullar-se –no pots fiar-ho tot a una etèria i indefinida participació i ser un mer executor sense parer propi- i adonar-te que no sempre tens els mitjans per a fer el que vols. La prova? La PAH retreu a Ada Colau que no faci el que la mateixa Colau exigia quan era a la PAH. Potser es que ara, Ada Colau sap el pa que s’hi dóna.

Necessitem més serietat, a les propostes. Ja està bé de definicions vistoses que no van més enllà del nom, o de posar “popular” o “social” al darrera de qualsevol substantiu, com si això fos una mena de vareta màgica que ho resol tot.

Però, a més, no podem posar el carro davant dels bous. Hi ha exigències que, de fet, són –almenys per a mi- uns dels motius per a ser independentista. Jo –només puc parlar per mi- vull ser independent per a poder fer aquestes coses. Quin sentit té que les exigeixi prèviament a investir un govern que encara no és independent? Vull ser independent per a prendre decisions –per a mullar-me, per a governar- sobre els recursos que ara no tenim, i decidir destinar-los al que consideri prioritari. Ara, en aquest marc autonòmic, no tenim ni els recursos ni la capacitat per a decidir. A què juguem, doncs?

Sóc persona de concrecions, i molt més quan toca pressupostos. El prometre no fa pobre, i quan es diu “Garantir uns ingressos mínims mensuals a les prop de 34.000 famílies catalanes amb fills o dependents a càrrec que avui no tenen ingressos de cap tipus.” (punt 11 de l’apartat A de les Bases per a un acord polític de futur, de la CUP) estic absolutament d’acord amb el fons, però també hem de saber si ho podem pagar, i d’on retallem –sí, retallem- l’actual pressupost per a fer-ho. I no em serveixen retòriques de “no paguem el deute” i similars, perquè això és fàcil de dir però difícil de fer si es vol –i jo ho vull- un país seriós i reconegut. Per això, entre d’altres motius, vull la independència, per a poder decidir millor i amb mes garanties i mitjans aquestes coses.

Addenda:

Ja gairebé acabat aquest apunt –i amb moltes coses més al pap- he llegit els articles de Josep Ramoneda (http://www.ara.cat/opinio/Creure-Deu-estar-secret_0_1478252177.html) i de David Fernández (http://www.ara.cat/opinio/article-david_fernandez-cup-investidura-Artur_Mas-proces_0_1478852114.html). Poc hauria d’afegir al primer. El segon... en fi. Embafat de la retòrica essencialista i inconcreta, de vegades messiànica, que surt de vegades de la CUP –i força present en aquest article-.

Això sí, content de veure que alguna cosa es mou, i no per cap mena d’idolatria personal cap a l’actual president de la Generalitat, sinó per un elemental càlcul racional –segons la meva raó, és clar- pel qual, ara, en aquest context, i sobretot corregint fulls de ruta superats per la realitat, Mas suma més que resta. Doncs ara Mas. I més endavant, potser ja no tocarà. I no passa res.


I sí, ens en sortirem.