divendres, 20 de desembre del 2013

El Penedès, un cop més

Fa uns dies s’ha aprovat definitivament el nou Àmbit funcional territorial (AFT) del Penedès, amb la concreció de la part de l’actual comarca de l’Anoia que no s’inclou a l’AFT Penedès. Teòricament, el que pertoca ara és redactar el corresponent Pla territorial parcial, que això –l’àmbit de planejament- i no una altra cosa són els AFT, però, és clar, com que ja fa molt de temps que s’està fent passar bou per bèstia grossa, que es van fent fugides cap endavant i es practica l’embolica que fa fort, ja han sortit veus que reclamen ni més ni menys que una delegació del Govern, perquè, com tot sabem, l’objectiu de tot aquest procés no és –no ha estat mai- generar un àmbit de planejament, sinó una drecera per a la vegueria; és a dir, s’ha instrumentalitzat l’ordenació territorial –l’AFT- per a l’organització territorial. Ja en vaig parlar, d’això, al diari (el Punt del 2 de maig de 2008; lamentablement no el trobo a la xarxa) i en aquest mateix blog (aquí). I ara hi torno, perquè he estat còmplice forçós d’aquest darrer tram. Forçós perquè no ho he buscat ni demanat, i còmplice relatiu, perquè m’he negat a col·laborar-hi.

A la darrera sessió de la Comissió de Política Territorial i Urbanisme de la Generalitat (hi assisteixo en representació del Col·legi de Geògrafs)  es va presentar la proposta d’adscripció de vuit municipis de l’Anoia a l’AFT de les Comarques Centrals, i la resta de la comarca al nou AFT del Penedès. Aquest era un tràmit obligat, a partir del decret que regulava la consulta per a la definitiva formació d’aquest nou AFT, la creació del qual ve d’una llei específica.
Malgrat tractar-se d’un acte de tràmit, i sabent que seria aprovat –com ho va ser- vaig abstenir-me en la votació i ho vaig argumentar pel que suposa d’intoxicació i d’error. Intoxicació, en utilitzar eines i mecanismes de l’ordenació territorial per a finalitats de l’organització territorial. Es busca una institucionalització –una vegueria- del Penedès, i s’hi vol arribar a base de fets consumats des dels àmbits de planificació territorial, que tenen una altra lògica. I error, perquè voler planificar el territori de comarques com el Garraf a banda de l’espai metropolità és un immens error. Ara que finalment tenim una Pla territorial metropolità, el primer des dels temps d’Adam i Eva, i abans que hagi pogut desplegar el seu potencial d’endreça, el veiem dinamitat per la voluntat d’una organització territorial aïllada del seu context i, com a mínim, discutible. I, de ben segur, discutible només en el conjunt del territori.
La prova que és aquesta la intenció i no pas la d’ordenar el territori és que ha faltat temps per a reclamar una delegació del Govern, com a primer pas per a la descentralització en clau Penedès. Més enllà del criteri antiquat de la descentralització centrat en delegacions i serveis del Govern –que també és antiquat on ara ja hi ha delegacions- aquesta reclamació va en la línia de la frivolitat –o ignorància- amb què s’ha volgut argumentar la utilitat de la vegueria, per exemple argumentant (sic) que.la vegueria suposaria un augment del trànsit de contenidors al port de Vilanova i la Geltrú.  
En fi, embolica que fort. El és depriment és que em vaig quedar sol, a la Comissió, malgrat que algú més va intervenir dient que jo tenia tota la raó, i que, acabada la sessió, algunes persones més –fins i tot amb responsabilitats específiques dins la Comissió- també ho van reconèixer. I ara a veure qui és el maco que atura això

Caspa, molta caspa

El Diari de Tarragona continua la seva llarga campanya antibarcelonina –i entenguem Barcelona com el Madrid-concepte, no com la ciutat- que, en el fons, és anticatalana, basada en la tesi “Barcelona –el govern català- maltracta Tarragona” (i aquí sol fer-se una hàbil confusió entre ciutat i província, que això darrer , la província espanyola, és el que compta).
El darrer episodi, per ara, ha estat una comparació de les grans subvencions culturals de la Generalita, dels anys 2012 i principis del 2013. Al primer paràgraf –l’únic que compta, com ens va ensenyar Billy Wilder a Front Page- ja s’hi afirma: “Brillan por su ausencia (a Tarragona) grandes apuestas culturales que cuenten con ayudas de la administración autonómica equiparables a las que reciben los grandes festivales de cine o artes escénicas de referencia en el país”. I quins són aquests festivals? Doncs per exemple, segons el reportatge, el Temporada Alta de Girona, la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega, o el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges.
L’article –començant pel titular- traspua la queixa i l’acusació de discriminació. Però no es planteja, en cap cas, si existeixen, a Tarragona, aquests grans festivals de referència, els que cita, o alguns altres com ara  al Música Viva de Vic, o el Cicle de Música Religiosa de Girona. Comencem, doncs, pel principi, i assumim que a la ciutat de Tarragona no hem estat capaços de generar, millorar, ampliar i consolidar cap iniciativa que avui pugui ser un d’aquests grans festivals. Hi ha hagut iniciatives, sí, ben intencionades i segurament algunes més ben dirigides que altres, però no hem construït res prou sòlid. Les iniciatives acaben naufragant per manca d’ambició, per visió provinciana, o per mala gestió, i sovint per tot a la vegada. Ja sé que només és una anècdota i que no es tracta de grans esdeveniments culturals sinó d’espectacle estiuenc, però què podem esperar si els plats forts de l’estiu del 2013 van ser Manolo Escobar –que al cel sigui- Julio Iglesias, i el Duo Dinàmico?. Entre els tres, més de cent vint anys d’escena acumulats. L’any que ve, en Raphael i la Marujita Diaz?
Hi ha, a Tarragona, talent per a fer activitats amb abast nacional? Estic segur que sí. Però necessiten continuïtat i ambició, i criteris nacionals. Jordi Bertran, gestor cultural tarragoní, va ser fitxat per la Fira Mediterrània de Manresa. Tremolo de pensar les reaccions de la crosta tarragonina i del mateix Diari de Tarragona si una Fira semblant, a Tarragona, la dirigís una gironina, per dir alguna cosa.
Clar que, a més, el Diari de Tarragona no s’ha plantejat mai si estan ben repartits els ajuts de l’Estat al Teatro Real i al Liceu (8.7M€ i 6.5M€ respectivament) o al Museu del Prado i al Reina Sofia (11.2M€ i 25.4M€) i al MACBA i al MNAC (1M€ i 2M€). Tot, xifres del 2013. Es veu que aquestes no compten.
Caspa, molta caspa.
(a la imatge, el rètol de la Fira de Mediterrània de Manresa 2013)

dissabte, 14 de desembre del 2013

De la incitació a l'odi

Això d'aquí baix, pel que es veu, incita l'odi. Els partits PP, C's i UPD ho han portat a fiscalia, que diu que s'ho mirarà. Diversos membres del govern espanyol ho han criticat, també ho ha fet el principal partit de l'oposició a Espanya i força mitjans de comunicació.



Això d'aquí baix, pel que es veu, no incita a l'odi ni res. Cap d'aquests partits tan preocupats per l'odi, la divisió o la confrontació, ha dit ni mu. I la fiscalia tampoc. Ves quines coses.  


divendres, 13 de desembre del 2013

Sí i Sí. De referèndums i dobles preguntes

Inevitable que la pregunta/preguntes sigui el tema del dia (parèntesi: un bon amic i company d’idees em deia que el millor de ser independents és que no haurem de pensar-hi més; quanta raó!). Personalment m’hagués agradat més una sola pregunta sobre independència i ja està, però no m’hi capfico i ara el que toca és pencar perquè realment es faci la consulta i surtin dos sí ben clars i indiscutibles.
En la prevista onada de reaccions contràries, generalment amenaçadores, truculentes, i  en cap cas prodigis de simpatia i d’esperit positiu (a banda d’Iñaki Gabilondo i de Francisco Rubio Llorente, és de justícia dir-ho)  hi ha també la desqualificació burleta. Aquest prodigi del periodisme hispànic que és Pedro J. Ramírez ha excretat que fer un referèndum amb dues preguntes serà la riota del món mundial.
La ignorància és molt atrevida. Deixant de banda el cas de Puerto Rico (referèndum amb una primera pregunta binària, i amb una segona amb tres opcions; per cert, només votava la gent de Puerto Rico) hi ha més antecedents, i de cultures polítiques més properes.
El 21 d’octubre de 1945, els francesos van anar a les urnes per a un referèndum i unes eleccions. Al referèndum, dues preguntes: aprova l’abolició de la constitució del 1875? I, en cas afirmatiu, aprova que l’assemblea elegida en aquestes eleccions tingui caràcter de constituent i un mandat limitat a set mesos per a presentar una nova constitució a referèndum?.
Les posicions van ser dividides, com sol passar en democràcies. Socialistes, democristians del MRP, gaullistes i centristes van advocar per sí-sí. Radicals –els radicals francesos d’Herriot, no els radicals com a insult que usa l’extrema dreta que governa Espanya- van advocar pel no-tu mateix. Els comunistes –aleshores, arreu i més a França, ferotgement estalinistes- van demanar el sí-no.
Com veiem, això de der dues preguntes relacionades i tenir la possibilitat de diverses combinacions de vot, no és una raresa.
I, per cert, a França va sortir el sí-sí.

dilluns, 2 de desembre del 2013

Tarragona 2017. Com sempre....

Reconec que no he estat mai un entusiasta dels jocs de la mediterrània -els del 2017, vaja-. No per qüestions ideològiques -i menys per si són dels uns o dels altres- sinó simplement per manca d'interès en l'esport més o menys organitzat. Tampoc no en vaig ser, doncs, dels jocs olímpics de Barcelona ni dels de Madrid si s'haguessin fet, ni, en general, de cap d'aquests espectacles esportius. Això no vol dir, però, que no m'interessin uns altres aspectes, especialment el més relacionats amb l'efecte ciutadà que tenen i encara més quan són una oportunitat -aprofitada o no- per a determinades polítiques urbanes.

Ara hem tingut noticia que la vila olímpica dels jocs de Tarragona, després de moltes voltes, acabarà als hotels de Salou. És a dir, que no hi haurà vila olímpica i menys a Tarragona ciutat.  Em faig el càrrec que aquesta deu ser la solució més fàcil i més barata, però no puc menys de lamentar que, amb el temps que fa que es treballa per al 2017, no s'hagi estar capaç de trobar una solució millor amb un objectiu més enllà dels jocs.

Aquesta mena d'esdeveniments serveixen perquè les ciutats que els acullen adquireixin notorietat i com una excusa per a fer un salt endavant en infraestructures o en equipaments. Així, els jocs del 92, a més de la promoció de la ciutat, van servir perquè  Barcelona fes un salt endavant en les rodalies -llàstima que, un cop saltats, es van quedar clavades- en equipaments esportius, i, sobretot, en fer ciutat. La vila olímpica va suposar un nou eixample, obert al mar, i la substitució de teixits urbans industrials obsolets. Sempre he pensat que un dels principals llegats dels jocs va ser la profunda renovació dels col·lectors d'aigües residuals, una obra amb molt poc glamour però que és útil a tota la ciutat de Barcelona i ho és cada dia.

Crec que a Tarragona -a banda de la notorietat i de l'autoestima col·lectiva en un projecte així, que ja són un bon motiu- estem perdent l'oportunitat de fer ciutat, d'obtenir un llegat col·lectiu durador en el temps. La vila olímpica ha ballat en multitud d'emplaçaments -alguns absolutament delirants: la Tabacalera!!!- però no he tingut mai la sensació que, a més de fer que complís les necessitats olímpiques, s'hagi plantejat, fonamentalment, com un impuls a fer ciutat. I això que Tarragona té espais necessitats d'intervenció per a completar serveis, obtenir equipaments i habitatge protegit. Espais que urbanísticament ja són prou a punt com per a tenir la residència olímpica a temps i susceptible de ser transformada, després, en un espai ciutadà, amb habitatge protegit, residència universitària, i altres equipaments públics. Hi havia -hi ha- instruments imaginatius per a finançament públic-privat per a impulsar-ho.

En lloc d'això, s'ha optat per una solució fàcil i impersonal, tipus vacances de l'Imserso, que no deixarà res quan acabin els jocs, i a facilitar el negoci a uns quants hotelers, dels quals seria interessant saber si mai han ajudat la candidatura. En el fons, vista la trajectòria  de la ciutat -i això va molt més enllà d'un o altre govern, és més de fons- no ens hauria d'estranyar. A Tarragona sempre hi ha hagut aquesta manca d'ambició de grans projectes, i molta curtedat de mires. Ens autolimitem massa, pensem en petit i treballem -quan ho fem- pel menys, pel ja està bé. Ens emboliquem amb la bandera del passat gloriós -i això de gloriós... hauríem de parlar-ne- i amb això n'hi ha prou. I així ens va.