A les noces de Tetis i Peleu van assistir-hi tots els deus
de l’Olimp, llevat de la Discòrdia, per raons òbvies. Ultratjada, la Discòrdia
va llençar una poma d’or amb la inscripció “A la més bella” que va encendre la
disputa entre Juno, Minerva i Venus, i el consegüent judici de Paris. D’allí,
el rapte d’Helena i la guerra de Troia.
Em sembla que el govern espanyol ha actuat de manera
semblant amb aquesta pretesa ampliació de l’aeroport del Prat. I dic pretesa
perquè ara anem sabent amb quina “documentació” es justificava, que no passava d’un
conjunt desordenat de powers points amb afirmacions categòriques, sense dades
contrastades; vaja una mena d’acte de fe.
Sobre què em semblava la pretesa ampliació, i també una mica
sobre les maneres, ja em vaig pronunciar AQUÍ, però crec que, vist amb
perspectiva, amb la perspectiva que dona també la manera de retirar la proposta
i amb el llenguatge i condicions que l’envolten (la fatxenderia del Lucena, per
exemple) es reforça més aquesta sensació de frivolitat, de mer tacticisme, i de
jugada per a provocar divisió i desordre, amb una intenció d’aquelles win-win
que ja hem vist en anteriors jugades mestres de Pedro Sanchez: si el Govern s’ho
empassa, he guanyat i sóc el rei del mambo a Catalunya, si ho rebutja, els
dolents seran ells. Que això amagui una divisió també al si del Gobierno, on Podemos/Comuns
diuen que no hi estan d’acord (però ho deuen dir molt baixet i que no es noti,
no fos cas; i si es nota, és igual, perquè també serveix per deixar clar qui
mana al Gobierno) és igual. I que sabessin –perquè ho saben, segur- que la
Comissió Europea hi hagués rebutjat, també és igual.
Si jo fos d’aquest establishment econòmic que diu que està
preocupat per l’economia, i per les infraestructures, i tot això, estaria molt
amoïnat, però no per l’aeroport, sinó per haver vist com es plantegen
operacions de llarg abast com aquesta: amb lleugeresa, sense dades, i sense cap
criteri que no sigui el de la política a curtíssim terme, i, encara més, el de
la política politicienne. A sobre, el Gobierno –que ara va molt crescut- es
permet declaracions dient que condiciona les inversions al posicionament del
Govern (AQUÍ)
. Podríem dir el mateix, que cal un posicionament únic del Gobierno, que ara,
oficialment, no hi és (si és que consideren que Podemos/Comuns formen part del
Gobierno, que igual no).
Però el que és preocupant és aquesta manera d’encarar els
projectes de llarg abast; no només sense projecte seriós, que ja ho hem vist,
sinó que es condicionen les inversions i les realitzacions a l’acatament de la posició
del Gobierno.
Jo he estat –i sóc- molt crític amb el fet mateix d’ampliar
la capacitat de l’aeroport, fins i tot sense afectar la Ricarda. Crec que, en
un context de crisi climàtica, continuar amb els plantejaments de creixement
dels vols i, per tant de les emissions, és un error que pagarem molt car en
termes planetaris, i una estafa per part d’un Gobierno que diu que això del
canvi climàtic s’ho creu. Ja poden anar eliminant els gots de plàstic al
Consejo de MInistros, que si a la vegada fomenten més vols, no serveix de res.
Però fins i tot així, crec que si el Gobierno estigués
realment convençut de la conveniència i necessitat de l’ampliació, l’hauria de
tirar endavant igualment. La prioritat del Gobierno –de qualsevol govern- han
de ser els interessos generals, i no que un altre govern expressi una mena d’acatament.
Perquè aquesta és una altra. El Gobierno, que diu que vol
dialogar i parlar, en això ha demanat una mena de adhesión inquebrantable, una
mena de “o lo toma o lo deja” inadmissible. Ho veiem ara que ambdues parts es
llencen l’acord pel cap amb acusacions de deslleialtat. Un acord verbal!!!! Una
inversió de prop de 1.700M€, que transforma profundament una infraestructura
com l’aeroport de Barcelona es pren verbalment????? Frivolitat sobre frivolitat...
De manera que si ara em diguessin que el Gobierno no ha
tingut mai la intenció d’invertir res, al Prat, i que el seu objectiu era generar
discòrdia entre els partits al Govern, i amb els partits que (teòricament;
aquesta és l’altra) donen suport al Govern, fer-se veure bé per aquest
establishment econòmic català, poruc, servil amb el Gobierno, sense empenta ni
criteri, i, de passada, menystenir un cop més els seus socis de Podemos/Comuns,
que han fet un paperot d’estrassa, només mitigat pel crèdit que encara tenen en
certs mitjans i pel seu sòlid i indestructible ego segons el qual són la
definició del progrés i de l’ecologia; si em diguessin tot això, m’ho creuria. I
el Govern i els partits catalans hi han caigut de quatre potes. Anem arreglats...
