divendres, 20 de desembre del 2013

El Penedès, un cop més

Fa uns dies s’ha aprovat definitivament el nou Àmbit funcional territorial (AFT) del Penedès, amb la concreció de la part de l’actual comarca de l’Anoia que no s’inclou a l’AFT Penedès. Teòricament, el que pertoca ara és redactar el corresponent Pla territorial parcial, que això –l’àmbit de planejament- i no una altra cosa són els AFT, però, és clar, com que ja fa molt de temps que s’està fent passar bou per bèstia grossa, que es van fent fugides cap endavant i es practica l’embolica que fa fort, ja han sortit veus que reclamen ni més ni menys que una delegació del Govern, perquè, com tot sabem, l’objectiu de tot aquest procés no és –no ha estat mai- generar un àmbit de planejament, sinó una drecera per a la vegueria; és a dir, s’ha instrumentalitzat l’ordenació territorial –l’AFT- per a l’organització territorial. Ja en vaig parlar, d’això, al diari (el Punt del 2 de maig de 2008; lamentablement no el trobo a la xarxa) i en aquest mateix blog (aquí). I ara hi torno, perquè he estat còmplice forçós d’aquest darrer tram. Forçós perquè no ho he buscat ni demanat, i còmplice relatiu, perquè m’he negat a col·laborar-hi.

A la darrera sessió de la Comissió de Política Territorial i Urbanisme de la Generalitat (hi assisteixo en representació del Col·legi de Geògrafs)  es va presentar la proposta d’adscripció de vuit municipis de l’Anoia a l’AFT de les Comarques Centrals, i la resta de la comarca al nou AFT del Penedès. Aquest era un tràmit obligat, a partir del decret que regulava la consulta per a la definitiva formació d’aquest nou AFT, la creació del qual ve d’una llei específica.
Malgrat tractar-se d’un acte de tràmit, i sabent que seria aprovat –com ho va ser- vaig abstenir-me en la votació i ho vaig argumentar pel que suposa d’intoxicació i d’error. Intoxicació, en utilitzar eines i mecanismes de l’ordenació territorial per a finalitats de l’organització territorial. Es busca una institucionalització –una vegueria- del Penedès, i s’hi vol arribar a base de fets consumats des dels àmbits de planificació territorial, que tenen una altra lògica. I error, perquè voler planificar el territori de comarques com el Garraf a banda de l’espai metropolità és un immens error. Ara que finalment tenim una Pla territorial metropolità, el primer des dels temps d’Adam i Eva, i abans que hagi pogut desplegar el seu potencial d’endreça, el veiem dinamitat per la voluntat d’una organització territorial aïllada del seu context i, com a mínim, discutible. I, de ben segur, discutible només en el conjunt del territori.
La prova que és aquesta la intenció i no pas la d’ordenar el territori és que ha faltat temps per a reclamar una delegació del Govern, com a primer pas per a la descentralització en clau Penedès. Més enllà del criteri antiquat de la descentralització centrat en delegacions i serveis del Govern –que també és antiquat on ara ja hi ha delegacions- aquesta reclamació va en la línia de la frivolitat –o ignorància- amb què s’ha volgut argumentar la utilitat de la vegueria, per exemple argumentant (sic) que.la vegueria suposaria un augment del trànsit de contenidors al port de Vilanova i la Geltrú.  
En fi, embolica que fort. El és depriment és que em vaig quedar sol, a la Comissió, malgrat que algú més va intervenir dient que jo tenia tota la raó, i que, acabada la sessió, algunes persones més –fins i tot amb responsabilitats específiques dins la Comissió- també ho van reconèixer. I ara a veure qui és el maco que atura això

Caspa, molta caspa

El Diari de Tarragona continua la seva llarga campanya antibarcelonina –i entenguem Barcelona com el Madrid-concepte, no com la ciutat- que, en el fons, és anticatalana, basada en la tesi “Barcelona –el govern català- maltracta Tarragona” (i aquí sol fer-se una hàbil confusió entre ciutat i província, que això darrer , la província espanyola, és el que compta).
El darrer episodi, per ara, ha estat una comparació de les grans subvencions culturals de la Generalita, dels anys 2012 i principis del 2013. Al primer paràgraf –l’únic que compta, com ens va ensenyar Billy Wilder a Front Page- ja s’hi afirma: “Brillan por su ausencia (a Tarragona) grandes apuestas culturales que cuenten con ayudas de la administración autonómica equiparables a las que reciben los grandes festivales de cine o artes escénicas de referencia en el país”. I quins són aquests festivals? Doncs per exemple, segons el reportatge, el Temporada Alta de Girona, la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega, o el Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges.
L’article –començant pel titular- traspua la queixa i l’acusació de discriminació. Però no es planteja, en cap cas, si existeixen, a Tarragona, aquests grans festivals de referència, els que cita, o alguns altres com ara  al Música Viva de Vic, o el Cicle de Música Religiosa de Girona. Comencem, doncs, pel principi, i assumim que a la ciutat de Tarragona no hem estat capaços de generar, millorar, ampliar i consolidar cap iniciativa que avui pugui ser un d’aquests grans festivals. Hi ha hagut iniciatives, sí, ben intencionades i segurament algunes més ben dirigides que altres, però no hem construït res prou sòlid. Les iniciatives acaben naufragant per manca d’ambició, per visió provinciana, o per mala gestió, i sovint per tot a la vegada. Ja sé que només és una anècdota i que no es tracta de grans esdeveniments culturals sinó d’espectacle estiuenc, però què podem esperar si els plats forts de l’estiu del 2013 van ser Manolo Escobar –que al cel sigui- Julio Iglesias, i el Duo Dinàmico?. Entre els tres, més de cent vint anys d’escena acumulats. L’any que ve, en Raphael i la Marujita Diaz?
Hi ha, a Tarragona, talent per a fer activitats amb abast nacional? Estic segur que sí. Però necessiten continuïtat i ambició, i criteris nacionals. Jordi Bertran, gestor cultural tarragoní, va ser fitxat per la Fira Mediterrània de Manresa. Tremolo de pensar les reaccions de la crosta tarragonina i del mateix Diari de Tarragona si una Fira semblant, a Tarragona, la dirigís una gironina, per dir alguna cosa.
Clar que, a més, el Diari de Tarragona no s’ha plantejat mai si estan ben repartits els ajuts de l’Estat al Teatro Real i al Liceu (8.7M€ i 6.5M€ respectivament) o al Museu del Prado i al Reina Sofia (11.2M€ i 25.4M€) i al MACBA i al MNAC (1M€ i 2M€). Tot, xifres del 2013. Es veu que aquestes no compten.
Caspa, molta caspa.
(a la imatge, el rètol de la Fira de Mediterrània de Manresa 2013)

dissabte, 14 de desembre del 2013

De la incitació a l'odi

Això d'aquí baix, pel que es veu, incita l'odi. Els partits PP, C's i UPD ho han portat a fiscalia, que diu que s'ho mirarà. Diversos membres del govern espanyol ho han criticat, també ho ha fet el principal partit de l'oposició a Espanya i força mitjans de comunicació.



Això d'aquí baix, pel que es veu, no incita a l'odi ni res. Cap d'aquests partits tan preocupats per l'odi, la divisió o la confrontació, ha dit ni mu. I la fiscalia tampoc. Ves quines coses.  


divendres, 13 de desembre del 2013

Sí i Sí. De referèndums i dobles preguntes

Inevitable que la pregunta/preguntes sigui el tema del dia (parèntesi: un bon amic i company d’idees em deia que el millor de ser independents és que no haurem de pensar-hi més; quanta raó!). Personalment m’hagués agradat més una sola pregunta sobre independència i ja està, però no m’hi capfico i ara el que toca és pencar perquè realment es faci la consulta i surtin dos sí ben clars i indiscutibles.
En la prevista onada de reaccions contràries, generalment amenaçadores, truculentes, i  en cap cas prodigis de simpatia i d’esperit positiu (a banda d’Iñaki Gabilondo i de Francisco Rubio Llorente, és de justícia dir-ho)  hi ha també la desqualificació burleta. Aquest prodigi del periodisme hispànic que és Pedro J. Ramírez ha excretat que fer un referèndum amb dues preguntes serà la riota del món mundial.
La ignorància és molt atrevida. Deixant de banda el cas de Puerto Rico (referèndum amb una primera pregunta binària, i amb una segona amb tres opcions; per cert, només votava la gent de Puerto Rico) hi ha més antecedents, i de cultures polítiques més properes.
El 21 d’octubre de 1945, els francesos van anar a les urnes per a un referèndum i unes eleccions. Al referèndum, dues preguntes: aprova l’abolició de la constitució del 1875? I, en cas afirmatiu, aprova que l’assemblea elegida en aquestes eleccions tingui caràcter de constituent i un mandat limitat a set mesos per a presentar una nova constitució a referèndum?.
Les posicions van ser dividides, com sol passar en democràcies. Socialistes, democristians del MRP, gaullistes i centristes van advocar per sí-sí. Radicals –els radicals francesos d’Herriot, no els radicals com a insult que usa l’extrema dreta que governa Espanya- van advocar pel no-tu mateix. Els comunistes –aleshores, arreu i més a França, ferotgement estalinistes- van demanar el sí-no.
Com veiem, això de der dues preguntes relacionades i tenir la possibilitat de diverses combinacions de vot, no és una raresa.
I, per cert, a França va sortir el sí-sí.

dilluns, 2 de desembre del 2013

Tarragona 2017. Com sempre....

Reconec que no he estat mai un entusiasta dels jocs de la mediterrània -els del 2017, vaja-. No per qüestions ideològiques -i menys per si són dels uns o dels altres- sinó simplement per manca d'interès en l'esport més o menys organitzat. Tampoc no en vaig ser, doncs, dels jocs olímpics de Barcelona ni dels de Madrid si s'haguessin fet, ni, en general, de cap d'aquests espectacles esportius. Això no vol dir, però, que no m'interessin uns altres aspectes, especialment el més relacionats amb l'efecte ciutadà que tenen i encara més quan són una oportunitat -aprofitada o no- per a determinades polítiques urbanes.

Ara hem tingut noticia que la vila olímpica dels jocs de Tarragona, després de moltes voltes, acabarà als hotels de Salou. És a dir, que no hi haurà vila olímpica i menys a Tarragona ciutat.  Em faig el càrrec que aquesta deu ser la solució més fàcil i més barata, però no puc menys de lamentar que, amb el temps que fa que es treballa per al 2017, no s'hagi estar capaç de trobar una solució millor amb un objectiu més enllà dels jocs.

Aquesta mena d'esdeveniments serveixen perquè les ciutats que els acullen adquireixin notorietat i com una excusa per a fer un salt endavant en infraestructures o en equipaments. Així, els jocs del 92, a més de la promoció de la ciutat, van servir perquè  Barcelona fes un salt endavant en les rodalies -llàstima que, un cop saltats, es van quedar clavades- en equipaments esportius, i, sobretot, en fer ciutat. La vila olímpica va suposar un nou eixample, obert al mar, i la substitució de teixits urbans industrials obsolets. Sempre he pensat que un dels principals llegats dels jocs va ser la profunda renovació dels col·lectors d'aigües residuals, una obra amb molt poc glamour però que és útil a tota la ciutat de Barcelona i ho és cada dia.

Crec que a Tarragona -a banda de la notorietat i de l'autoestima col·lectiva en un projecte així, que ja són un bon motiu- estem perdent l'oportunitat de fer ciutat, d'obtenir un llegat col·lectiu durador en el temps. La vila olímpica ha ballat en multitud d'emplaçaments -alguns absolutament delirants: la Tabacalera!!!- però no he tingut mai la sensació que, a més de fer que complís les necessitats olímpiques, s'hagi plantejat, fonamentalment, com un impuls a fer ciutat. I això que Tarragona té espais necessitats d'intervenció per a completar serveis, obtenir equipaments i habitatge protegit. Espais que urbanísticament ja són prou a punt com per a tenir la residència olímpica a temps i susceptible de ser transformada, després, en un espai ciutadà, amb habitatge protegit, residència universitària, i altres equipaments públics. Hi havia -hi ha- instruments imaginatius per a finançament públic-privat per a impulsar-ho.

En lloc d'això, s'ha optat per una solució fàcil i impersonal, tipus vacances de l'Imserso, que no deixarà res quan acabin els jocs, i a facilitar el negoci a uns quants hotelers, dels quals seria interessant saber si mai han ajudat la candidatura. En el fons, vista la trajectòria  de la ciutat -i això va molt més enllà d'un o altre govern, és més de fons- no ens hauria d'estranyar. A Tarragona sempre hi ha hagut aquesta manca d'ambició de grans projectes, i molta curtedat de mires. Ens autolimitem massa, pensem en petit i treballem -quan ho fem- pel menys, pel ja està bé. Ens emboliquem amb la bandera del passat gloriós -i això de gloriós... hauríem de parlar-ne- i amb això n'hi ha prou. I així ens va.


diumenge, 17 de novembre del 2013

Albert Vilalta, un altre homenot


Amb motiu de la mort de Max Cahner vaig escriure un apunt en què també feia referència a l’Albert Vilalta. Poc em podia pensar que, al cap d’un mes, també ens deixaria. Hi deia:
“Aquest segell personal em fa pensar en un altre personatge –que tampoc no vaig tractar personalment- més proper, ni que sigui indirectament. Em refereixo a Albert Vilalta, que era secretari general del Departament de Política Territorial i Obres Públiques quan jo vaig començar a treballar-hi, fa més de trenta anys. D’orígens, trajectòria, i –crec- idees molt diferents, hi veig una certa complicitat amb Max Cahner pel que fa a la voluntat de crear estructures sòlides, molt allunyades de l’aparador –per no dir la fireta- que patim en tantes ocasions. De l’Albert Vilalta també es deia que el DPTOP va viure molts anys de l’empenta organitzativa que ell li va donar.
M’agraden aquests perfils perquè personalment sempre m’ha agradat més ser a la sala de màquines, treballant – o, almenys, intentant-ho- per al llarg termini, per a l’establiment d’estructures sòlides, que permetin fer feina duradora, lluny del foc d’encenalls i de la improvisació. Projectes basats en la realitat i no en il·lusions, en l’anàlisi rigorosa de les dades i no en voluntarismes artificials.
Necessitem gent com Cahner, com Vilalta, i d’altres, més enllà d’ideologies concretes, pel que tenen de constructors dels ciments sobre el quals bastir projectes sòlids i que s’aguantin. Com ara un país, per exemple.”
No hi he d’afegir gran cosa més.

dijous, 17 d’octubre del 2013

Max Cahner a la sala de màquines

 No vaig conèixer Max Cahner, més enllà de saludar-lo i canviar quatre paraules quan va ser candidat a les eleccions europees fa un grapat d’anys, de manera que el meu coneixement del personatge és de referències. Referències, però, que vénen de lluny. Tinc molt present la magnífica entrevista que li va fer Montserrat Roig, publicada a Serra d’Or, i després recollida en un dels volums de Retrats Paral•lels. Allí ja s’intueix algú metòdic, rigorós –el clixé germànic és inevitable- i més avesat a la sala de màquines que a l’escenari. Suposo que fou aquest perfil –també una certa germanofília personal- el que m’ha fet simpatitzar sempre amb el personatge.
Totes les necrològiques destaquen aquest paper de constructor d’estructures sòlides –d’Estat, però no només d’això- en el camp de la cultura. L’actual xarxa d’arxius comarcals i l’Arxiu Nacional de Catalunya, per exemple,  o les bases del sistema de lectura pública de Catalunya. I, en general, una manera d’estructurar les polítiques culturals que ha estat molt duradora en el temps i d’efectes positius. Crec que no és desencertat dir que el Departament de Cultura de la Generalitat va aprofitar durant molts anys –molts més que el seu mandat, només fins al 1984- l’empenta de Max Cahner, l’embranzida que li va donar, unes idees clares, i una màquina que podia –si hi havia voluntat política i pressupost- fer-ho.
Aquest segell personal em fa pensar en un altre personatge –que tampoc no vaig tractar personalment- més proper, ni que sigui indirectament. Em refereixo a Albert Vilalta, que era secretari general del Departament de Política Territorial i Obres Públiques quan jo vaig començar a treballar-hi, fa més de trenta anys. D’orígens, trajectòria, i –crec- idees molt diferents, hi veig una certa complicitat amb Max Cahner pel que fa a la voluntat de crear estructures sòlides, molt allunyades de l’aparador –per no dir la fireta- que patim en tantes ocasions. De l’Albert Vilalta també es deia que el DPTOP va viure molts anys de l’empenta organitzativa que ell li va donar.
M’agraden aquests perfils perquè personalment sempre m’ha agradat més ser a la sala de màquines, treballant – o, almenys, intentant-ho- per al llarg termini, per a l’establiment d’estructures sòlides, que permetin fer feina duradora, lluny del foc d’encenalls i de la improvisació. Projectes basats en la realitat i no en il•lusions, en l’anàlisi rigorosa de les dades i no en voluntarismes artificials.
Necessitem gent com Cahner, com Vilalta, i d’altres, més enllà d’ideologies concretes, pel que tenen de constructors dels ciments sobre el quals bastir projectes sòlids i que s’aguantin. Com ara un país, per exemple.
(A la foto, Max Cahner amb llibres, el seu medi. Extreta del butlletí digital d’Òmnium Cultural)

dimecres, 25 de setembre del 2013

Una postil·la a “Els catalans, segons Mario Vargas Llosa”

Fa un parell de dies va morir la Pepa Batalla, una històrica militant d'ERC de Barcelona. Jo l'havia tractada relativament poc, però sabia qui era, la saludava, i la tenia present com una més d'aquell grapat de persones que van aguantar quan era difícil fer-ho. Després en vaig conèixer millor la biografia, a través d'un llibre sobre les dones d'Esquerra. A grans trets, ho podeu veure aquí

Quan en vaig saber la notícia, i vaig rellegir aquestes dades biogràfiques, vaig pensar que la Pepa Batalla, segons en MVL, devia ser una “burguesa conservadora”. Això, o no la va conèixer -diu que no va conèixer cap nacionalista català- i això deu ser el més probable. Quan ets un escriptor becat per l'agència literària Balcells per dedicar-te a escriure no tens temps, ni ganes, ni ocasió, de conèixer una treballadora del tèxtil, mare soltera quan això era un estigma, i que repartia octavetes o corria davant dels grisos.  

Va ser un honor poder conèixer i tractar la Pepa, i li devem -a ella i a moltes Pepes, i a molts Peps- molt de que som ara. Ha mort veient, més a prop que mai, la Catalunya que va somiar i per la que va lluitar. Descansi en pau. 


dilluns, 23 de setembre del 2013

Els catalans, segons Mario Vargas Llosa

No és cap novetat que Mario Vargas Llosa abomini dels nacionalismes, en una concepció pròpia del nacionalisme que aplica sovint al cas català, i mai no aplica, per exemple, al nacionalisme espanyol que es demostra quan hi ha un partit de la roja, o amb la prosa oficial casposa i rància referida a sud-amèrica, o, en general, a qualsevol expressió d'un estat.

MVL té una referència única del nacionalisme, que caracteritza -i no li falta part de raó, eh?- a partir d'un tret emocional i no racional, i col·lectiu i no individual. Com que, des que va veure la llum -com abans amb l'existencialisme, que li va valer el sobrenom de el sartrecillo valiente- en fa una mena de croada amb la fe dels conversos, aplica un esquema bàsic a tort i dret, sense matisar, sense contextualitzar, i amb la supèrbia de qui té la veritat absoluta, habitual en el personatge. És curiós que aquests paràmetres -irracionalitat, col·lectivitat, la construcció d'un imaginari basat en un “nosaltres” i uns “els altres”, i la relació -corroborada per la història- amb guerres i violència, aquests paràmetres, dic, no els aplica mai a la religió, i especialment a les religions organitzades. Potser perquè les religions organitzades li poden fer molt més mal en la seva ambiciosa carrera que no pas els pobrets nacionalismes sense estat.

Que constin, però, dues coses: que jo no sóc, no vull ser, no em considero, nacionalista, en els termes generals que això significa al món. Sóc independentista, vull la independència de la meva nació, però mai no he considerat que siguem especials ni diferents, ni menys encara superiors a ningú. És precisament per això, que no em -ens- considero especial ni diferent que vull ser com les nacions normals, equiparables, amb els mateixos instruments. I si mai podem participar en un procés de federació europea de veritat, encantat de la vida, però en peu d'igualtat.

Segona: sóc un fidel lector del MVL novel·lista. Em vaig deixar posseir per l'energia de La guerra del fin del mundo -per mi la cimera de la seva obra- i em vaig emocionar amb aquest bildungsroman llatí que es La ciudad y los perros, i em vaig divertir amb Pantaleón y las visitadoras, i amb La tia Julia y el escribidor, i vaig admirar l'arquitectura narrativa de Conversación en La Catedral. I m'he anat empassant les darreres obres, tot i que tenen un aire conegut, de més del mateix, perquè aquest “mateix” continua fent de bon llegir. Cada cosa al seu lloc.

Però això no m'impedeix -faltaria més!- discrepar en matèria ideològica. Ahir diumenge, MVL publicava un article al País, llençant l'enèsima i repetida carregada contra el nacionalisme i, específcament, contra el procés sobiranista a Catalunya. Els arguments són els mateixos, però hi ha un paràgraf especialment significatiu, que diu literalment:

“Viví casi cinco años en Barcelona, a principios de los setenta –acaso, los años más felices de mi vida- y en todo ese tiempo creo que no conocí a un solo nacionalista catalán. Los había, desde luego, pero eran una minoría burguesa y conservadora sobre la que mis amigos catalanes –todos ellos progres y antifranquistas- gastaban bromas feroces.”

És a dir, que el seu coneixement de Catalunya data de fa més de quaranta anys -més les visites que hagi pogut fer i el que li hagi explicat el seu amic, el no-nacionalista Alejo Vidal-Quadras- com si a Catalunya no hi hagués hagut cap canvi. I, a més, diu que “no va conèixer cap nacionalista català. Tenint en compte que, per a ell, gent com Pere Navarro deu ser un fanàtic nacionalista, no sé quina mena de gent devia conèixer. I, sense coneixer-los, s'atreveix a definir-los com “minoria burguesa y conservadora”. M'acabo d'assabentar que la meva mare -nacionalista, segons MVL- era una burgesa i conservadora. Tota la vida pencant pels altres, i ara resulta que era una burgesa. D'aquí a allò del “catalán, lengua de la burguesía” hi ha una passa. Això demostra la solidesa de les raons de MVL. Que es dediqui a les novel·les, que d'això sí que en sap. I, ara que hi penso, aquesta mena d'articles també són una mena de novel·la.

(a la imatge, MVL a l'època barcelonina, quan no devia sortir mai de casa i només l'anaven a veure amics progres i antifranquistes igual d'extraterrestres)



dijous, 1 d’agost del 2013

Les taxes municipals, i el Diari de Tarragona

El passat diumenge 28 el Diari de Tarragona es feia ressò d'una informació publicada originalment a una web d'un col·lectiu que vol impulsar la transparència en el comptes públics (el podeu veure aquí) segons la qual Tarragona -la ciutat- tenia les taxes més cares que a Madrid o a Barcelona, i que la província tenia les segones més cares d'Espanya. La font de la informació, a la web citada, era la liquidació dels comptes de les administracions locals publicada pel Ministeri d’Hisenda (http://serviciosweb.meh.es/apps/entidadeslocales/) i el càlcul tan simple com agafar el capítol 3 d'ingressos -taxes, preus públics i altres ingressos- i dividir l'ingrés total pel nombre d'habitants, i, a partir d'aquí, comparar. D'aquí resulta que l'ingrés per càpìta per taxes, a la ciutat de Tarragona, és de 241 euros, i el de la província, de 295, el segon d'Espanya.

El Diari de Tarragona va donar molta importància a aquesta informació: titular de portada, i les pàgines 3 i 4. O, més exactament, li va donar molt d'espai i ressò, però no li va importar prou per a contrastar i analitzar. Vegem perquè.

Per començar, una qüestió de concepte: una taxa no és un impost. La taxa es correspon a un servei concret i recau sobre el beneficiari del servei. Així, és una taxa la utilització d'instal·lacions municipals -paga qui utilitza- l'ocupació de la via pública per terrasses i cadires -paga l'establiment- o les entrades al teatre Metropol -paga qui hi va-. Vol dir això, doncs, que si no tens un establiment amb terrassa al carrer o no vas al teatre, no pagues (una altra cosa és que l'entrada al Metropol no cobreix el cost real, i la diferència sí que la paguem tots, però aquest és un altre tema).

Dit això, és evident que la forma de fer la comparació per part de la web -i que el Diari de Tarragona recull a ulls clucs- és completament absurda. Només es poden comparar magnituds que corresponguin al mateix concepte. El capítol 3 inclou una gran quantitat de taxes, segons els serveis que presti cada Ajuntament. Comparar el resultat brut sense saber quin servei es presta és una ximpleria. A tall d'exemple, el pressupost de l'Ajuntament de Tarragona recull l'ingrés per la venda d'entrades al Concurs de Castells, cosa que no crec que reculli cap altre pressupost de cap altre ajuntament, per raons òbvies.

Però fins i tot amb el mateix tipus de servei, si només es mira el rendiment total i es divideix pels habitants de la ciutat no tenim res. Per exemple, al pressupost d'ingressos 2012 de l'Ajuntament de Tarragona hi ha una partida de 85.000€ d'escoles bressol. Si ho dividim per habitant, això és 0,63€ per cap, però per a comparar hauríem de saber quantes places d'escola bressol hi ha, que és el que realment ens pot donar una informació sobre si la plaça d'escola bressol és més cara o més barata que en una altra ciutat, i fins i tot aleshores caldria veure el tipus de servei, si aquest import cobreix o no el 100% del cost, etc. Més clar, encara: hi ha una partida d'ingressos per expedició de documents. L'única comparació possible seria pel preu de cada document (un certificat, un extracte del padró, el que sigui). Voler comparar el rendiment total per habitant és completament estúpid.

Encara resulta més absurda la comparació amb unes preteses “mitjanes” de la província, per les mateixes raons. Comparar el rendiment brut de serveis molt diferents, prestats de formes molt diferents , és absurd. En alguns pobles hi ha piscina i en altres no, en alguns llocs hi ha transport públic i parades i marquesines per anuncis, i, per tant, ingressos pel lloguer d’això, i en altres no.

Més endavant, el Diari també es fa ressò del rànking tributari que elabora l’Ajuntament de Madrid. Allí ja hi ha dades més ajustades, però molt interessadament es fa ressò de les que poden alimentar la tesi de fons, que és que Tarragona és cara. Caldria considerar també altres dades (per exemple, en l’IAE, l’Ajuntament de Madrid fa una mitjana dels coeficients de situació, i no té en compte el coeficient de ponderació d’acord amb l’import net de la xifra de negocis. Amb la petroquímica, això té la seva importància).

Vol dir això que no serveix per a res la informació de la web? O que el Diari de Tarragona no ha d’informar d’aquestes coses? Al contrari, em sembla molt saludable l’existència d’organitzacions que posen més a l’abast la informació fiscal, i crec que és una obligació dels mitjans de comunicació augmentar aquesta difusió, però això s’ha de fer amb les dades reals i amb un tractament veraç i rigorós de la realitat, i això és el que no ha fet la web, i el que no ha contrastat el Diari de Tarragona. Perquè?

Potser encara és vigent allò de “no deixis que la realitat t’espatlli una notícia”. Al capdavall, ja fa temps que el Diari s’ha instal·lat a alimentar aquest populisme cutre contra la política i contra gairebé totes les institucions, amb els seus més i els seus menys. Més si es tracta d’institucions governades per l’esquerra –encara que sigui aquesta paròdia d’esquerra que tenim a Tarragona- i més si es tracta d’institucions sobiranistes, i menys si es tracta d’església catòlica, monarquia, o diputació que posa molts anuncis ben pagats. Es prefereix excitar les vísceres i alimentar el discurs antipolític.

Clar que això té amb resultats galdosos. Ahir mateix, el Diari publicava una carta al director de resultes d’aquesta informació (la podeu veure a aquí) carta que posava com a exemple –a partir de la “informació” del Diari- l’Ajuntament de Madrid. Llàstima que no sabés –o no digués- que Madrid té, ell solet, el 20% del deute de totes les administracions locals espanyoles, i que ahir mateix aquest deute va créixer de cop en 400 milions d’euros, per la liquidació d’una societat municipal (ho podeu veure a aquí)

En definitiva, es tracta de tenir dades objectives, rigoroses, i no esbiaixades. Més o menys el mateix que volia dir a l’apunt d’abans-d’ahir sobre els consells comarcals. La informació falsa –no cal dir les mentides estúpides- només complica les coses i alimenta, encara més, l’antipolìtica cutre de l’Uomo Qualunque, el Poujadisme (i Le Pen va ser diputat poujadista!) el Berlusconi o el grillat aquell d’Itàlia. Poca broma, doncs.


dimarts, 30 de juliol del 2013

Llei de governs locals: comencem malament...

De la nota de premsa de la Generalitat sobre l'aprovació del projecte de llei de governs locals:

“Desapareixen els consellers comarcals com a càrrecs de representació política, la qual cosa representa la disminució de 1.034 càrrecs públics remunerats.”

La Generalitat sap -malament si no ho sabés- que la immensa majoria dels consellers comarcals no cobren, més enllà de dietes per assistència a plens. Plens, per cert, no massa freqüents, i sovint dietes molt modestes. Recordo haver llegit que els consellers comarcals de l'Alt Urgell cobraven 40€ per ple. Tenint en compte com poden ser els desplaçaments per allí, per quatre o cinc plens a l'any no es pot dir que siguin excessivament remunerats. Però com que ara toca penjar-se la medalla de ser el més estalviador, sona més bé dir això dels 1.034 càrrecs eliminats. I és mentida, i sembla que no s'adonin que és pitjor la mentida, que el possible (a meu entendre improbable) efecte positiu de la notícia. És una mentida estúpida. De fet, ja m'hi vaig referir aquí


I quan conegui el text del projecte de llei, ja en parlarem a fons.

(imatge: www.tarragona21.cat. És del Consell comarcal del Tarragonès perquè és el meu, però no per cap més raó especial, que consti)

dimecres, 24 de juliol del 2013

"El financiero catalán" segona part

Com vaig dir en un post anterior, m’havia dirigit al defensor del lector del País per l’afegit constant de “financiero catalan” al delinqüent Javier de la Rosa, com si això afegís alguna informació rellevant. Avui he rebut resposta del defensor, que diu:

“Buenos días
He publicado en el blog su carta, dentro de un texto sobre correcciones que nos remiten los lectores (http://blogs.elpais.com/defensor-del-lector/2013/07/los-lectores-nos-corrigen-7.html)   Por otra parte, se lo he señalado personalmente al autor de la información que ha admitido el uso instalado de este latiguillo.

Gracias por su observación.
Atentamente
Tomàs Delclós”

I, efectivament, al seu blog diu:

“Financiero catalán. Robert Casadevall critica que “EL PAÍS vuelve a la carga con una fórmula repetida”. Y cita a título de ejemplo un artículo, Chantajistas, pero condenados, que “nos devuelve la memoria de Luís Roldán, de Amedo y Domínguez, de Rafael Vera, de Javier de la Rosa y Mario Conde. No nos dicen que Roldán es aragonés, que Amedo es gallego (creo), que Vera es (de dónde?) o que Mario Conde es gallego. Pero Javier de la Rosa es, como siempre "el financiero catalán". Algo así como la sequía, que siempre es pertinaz, o latiguillos parecidos. ¿Es relevante, en este caso, el origen catalán de Javier de la Rosa? ¿Y por qué? No es la primera vez que esto ocurre..."

Agraeixo, doncs, a Tomàs Delclòs la seva feina, el sentit de la resposta, i el fet mateix de contestar. No hi estic gaire acostumat.


dimarts, 23 de juliol del 2013

L'Ajuntament de Tarragona i el dret a decidir

La setmana passada, el ple de l’Ajuntament de Tarragona va rebutjar una moció del grup municipal de CiU que demanava l’adhesió de l’Ajuntament al Pacte nacional per al dret a decidir. Almenys així ho he llegit a la premsa; he buscat el text de la moció –segurament no prou a fons, però tinc altra feina- i no l’he trobat (un zero per a qui gestiona la presència del grup de CiU i de Victòria Forns a la xarxa: hi ha webs sense actualitzar de fa un parell d’anys!).  
El debat –i la cua del debat- han estat a l’alçada habitual dels debats polítics a Tarragona, és a dir, sota mínims, i van fer que fins i tot algú habitualment molt més educat, com l’alcalde Ballesteros –i ho dic perquè ja fa uns quants anys que el conec- perdés les formes.
Em sembla que en aquesta qüestió no s’ha jugat prou net. Per començar, si la moció demana exactament això, l’adhesió al Pacte, em sembla mal formulada. El Pacte està en marxa, en Joan Rigol està redactant un esborrany, i no veig com l’Ajuntament de Tarragona –o qui sigui- es pot adherir a un text que no se sap quin és. Per altra banda, la presència del món local al Pacte hauria de ser a través de les associacions municipalistes –que s’haguessin pogut asseure a la reunió del Pacte de fa unes setmanes- si ho acorden les executives o els consells nacionals o qui ho hagi d’acordar. No sé si algú ho ha proposat. No crec, per altra banda, que es plantegés l’adhesió a aquest infumable i vergonyant registre –em sembla que feliçment avortat; i si no, ho hauria de ser- que va presentar el Govern.
Però podria ser que l’objecte real de la moció fos un altre. Amb el tacticisme habitual de bona part de la política a Catalunya, podria ser que l’objectiu fos el de burxar les contradiccions del PSC en aquesta qüestió, i arraconar-lo amb el PP, que és qui menys té a perdre en tot això. I, si ha estat així, s’ha aconseguit, però no sé si és el que més ens convé als qui volem fer realitat el dret a decidir, i, a més, volem decidir independència.
Crec que allò que ens convé, als independentistes, als qui, sense ser-ne, estan d’acord amb dur a la pràctica el dret a decidir, i m’agradaria pensar que el que convé a tot demòcrata i al país, és ampliar el nombre dels que volem decidir. Sumar com més gent millor a un procés –el de decidir- que, segons les enquestes, suscita un ampli consens al país. En aquesta tessitura, em sembla un error –llevat, com he dit, que es busqués una altra cosa- plantejar-ho com un pols, tant en el fet de la moció com en el llenguatge i el plantejament utilitzat. Crec que hi havia moltes més vies per a plantejar el fons de la qüestió de manera que fos possible l’adhesió majoritària dels grups municipals a Tarragona, i, per tant, de la ciutat. Per exemple, votant alguna de les dues mocions sobiranistes aprovades al Parlament, una de les quals amb el vot del PSC. Però per això calia tenir ganes de sumar i de guanyar.
Clar que tot plegat va ser possible amb la inestimable col·laboració de la miopia nacional del PSC, que ja fa temps que ha tornat als anys vuitanta, i, consegüentment, continua regalant un ampli espai central de catalanitat a qui el vulgui agafar, fent pinya amb el PP i amb C’s, i autoenganyant-se amb pseudofederalismes d’estar per casa sense ningú amb qui federar-se. El frontisme, els bons i dolents, és una mala política, però ignorar que la centralitat política a Catalunya passa, ara, per un canvi profund en les relacions amb Espanya, que uns volem de bon veïnatge, alguns volen federal, i alguns propugnen una encara més estrambòtica confederació, però que tots tenim en comú que qui ha de decidir el què és el poble de Catalunya; ignorar això, dic, és situar-se fora de la realitat.
I això és un problema, perquè continuo pensant que el PSC articula un espai –cada cop menys, però- important en l’ecosistema polític català, per trajectòria i per composició social i personal, i el necessitem a aquesta banda. N’he parlat en altres ocasions (aquí) i no em repetiré.
I qui hi guanya, amb tot això, a Tarragona? Doncs un PP que ha fagocitat un bon tros de l’espai convergent, i que ara es pensa cruspir una part de l’electorat socialista, amb un ull posat a C’s. Clar que si l’any 2011 va poder neutralitzar PxC a base de copiar-li el discurs, potser podrà fer el mateix amb els col·legues del Rivera. Un PP que ha aconseguit controlar força l’agenda política de la ciutat, amb la inestimable col·laboració d’un PSC desorientat (mesquites, burca, etc) i que, a la vegada, aconsegueix tapar l’absoluta inanitat de la feina (sic) del factòtum Fernández a Madrid, on no deuen saber ni que hi és ni qui és.
I a sobre hem d’aguantar-li la xuleria habitual –sembla que la grolleria és la marca de la casa- dient qui és tarragoní i qui no. S’han omplert la boca denunciant –de vegades amb raó, que consti- els qui atorguen carnets de català, però es veu que allò de la biga i de la palla té molt bona salut. Segons ells, la votació del passat 18 de juliol –s’hi devien trobar molt bé, aquell dia- va evidenciar que tarragonisme i independentisme són incompatibles. O sigui, que segons el PP jo, que sóc independentista, no sóc tarragoní. I això ho diuen els que denuncien constantment la presumpta divisió entre catalans bons i dolents. Amb quin dret poden decidir ells qui és tarragoní i qui no?.
Ells són els qui més divideixen. Ho han fet decidint que el que parla la gent de Vinaròs i la gent d’Amposta són llengües diferents (i una ve de l’íber, poca broma!). Ho han fet quan decideixen que a Menorca es parla el menorquí, a Eivissa l’eivissenc, a Formentera el formenterenc, i suposo que a Cabrera les cabres parlen cabrerenc. I, no cal dir, ho han fet quan han decidit aquella aberració indecent del LAPAO.
Això ja els ve de lluny. Quan aquest personatge que encapçala el PP a Tarragona diu que Tarragona –per a ell, la província espanyola, és clar- ha de poder decidir si es constitueix com a comunitat autònoma uniprovincial, en el fons no fa més que recuperar el discurs franquista que, els anys quaranta, propugnava una “región del Ebro” amb la incorporació de Lleida a l’Aragó, l’anomenat “ilerdanismo”. O com van propugnar  alguns reaccionaris de Tortosa, parlant de la “quinta provincia” i dient allò que Tortosa no és valenciana ni catalana, és tortosina. Els testos s’assemblen a les olles.
Aquest és el nivell de la política a la ciutat de Tarragona. Un altre dia podríem parlar del que envolta la política –societat civil (sic) mitjans de comunicació, etc- que no és gaire millor.
(imatge extreta de www.tarragona21.cat, que espero que no s'enfadin pel pirateig)

diumenge, 21 de juliol del 2013

"Catalanes de mierda"

Un nou capítol de catalanofòbia, protagonitzat per un èmul de Galinsoga (qui no sap de què va això del Galinsoga, que miri aquí.

L'episodi ja és molt conegut, però el podeu veure a aquí

L'adjunt de l'anomenada Marca España (quant costa, això? Més o menys que les anomenades ambaixades catalanes? Només és per saber-ho...) es va despatxar a gust dient literalment “Catalanes de mierda. No se merecen nada”. Després ho va voler arreglar dient que només parlava dels que havien xiulat l'himne espanyol als mundials de natació, però hi ha coses que no es poden arreglar, i al cap d'unes hores va presentar la dimissió (o va assumir la destitució anunciada, no queda clar).

He de dir que la dimissió/destitució és una bona notícia, sobretot perquè, de no haver-se produït, l'estaríem reclamant, de manera que cal agrair -lamentablement, perquè hauria de ser normal- que una ficada de peus a la galleda com aquesta tingui conseqüències. Però hi ha més coses. De manera telegràfica:

1. A veure si parem de xiular himnes i cremar banderes -que és legítim, les coses com siguin, primer la llibertat d'expressió. I a aguantar-se quan toqui el rebre- perquè no aporta res, no suma res, i només excita extrems i vísceres, i no és això el que més necessitem ara. I el mateix -vull dir les mateixes reaccions de rebuig a xiuladors i insultadors- quan als camps de futbol es crida allò de “Puto barça puta Catalunya” seria d'agrair. No hem vist mai cap tuit governamental català dient una ximpleria com la d'aquest element, però tampoc hem vist gaires reaccions condemnatòries a l'Espanya oficial, a l'Espanya espanyola del Mundo i companyia, i similars.

2. He mirat per sobre -l'estómac no ha permès gaire més- les notícies i, sobretot, els comentaris a les webs d'El Mundo, La Razón, i l'ABC. D'entrada, totes presenten el fet dient que aquest element va criticar els qui van xiular l'himne català. Doncs no, va dir literalment “Catalanes de Mierda”. No “Silbadores de himnos de mierda” o coses semblants. I els comentaris, com era previsible, majoria aplastant aplaudint el que va dir i dient que això “és el que pensa tothom”. No penso caure en el mateix, que és prendre la part pel tot, però no deixa de ser significatiu. Clar que llegir els comentaris de l'Ara o del Punt no difereix massa...

3. Aquest element -un tal Juan Carlos Gafo, que més aviat deu ser gafe (xist dolent)- és diplomàtic (!!!!) i militar. M'agradaria que un bon periodista, si n'hi ha, ens informés quant de temps triguen a recol·locar-lo i a on.

4. La segona part del tuit és molt significativa “No se merecen nada”. I qui és ell per a decidir què ens mereixem i què no”? És que ho pot concedir o no?. Això denota una mentalitat d'amo, de drets atorgats, incompatible amb una democràcia i amb el concepte de drets. Parlaria igual de si “mereixen” o no a Castella o a Múrcia, o a on fos?.

5. I final. Tip, molt tip, d'haver de parlar de coses d'aquestes.


dilluns, 15 de juliol del 2013

"El financiero catalán"

Sóc lector ocasional del País. Tots els caps de setmana el compro, i també dono un cop d’ull al seu web. Sé que és un diari profundament espanyol, però almenys no es reaccionariàment espanyol com gairebé la resta de la premsa. Això vol dir que s’ha de llegir amb un cert filtre, però no deixa de tenir articles interessants i informacions que, contrastades, val la pena conèixer.
Ahir diumenge publicava una pàgina sencera fent història recent dels xantatges polítics a l’estat espanyol. Res que no s’hagi explicat –no aclarit- més cops: Roldán, Mario Conde, Amedo i els GAL (té nom de grup musical dels anys 60!) de la Rosa... Amb una curiositat: Javier de la Rosa és presentat, com gairebé sempre, com “el financiero catalán”. Enlloc no es diu que Roldán sigui aragonès o que Mario Conde és gallec. Es veu, però, que l’origen català de Javier de la Rosa deu ser una informació significativa, però encara no entenc perquè.
Fa temps es va popularitzar (relativament, és clar) l’expressió del nacionalisme banal, aquell que, absolutament assentat –és a dir, amb estat propi- ja no és discutit  i ni es presenta com a nacionalisme. Una mica com el que fan Ciutadans, UPyD i aquest personal. I el País, és clar. Potser més dissimuladament, però també.
En aquest cas, ja no seria un “nacionalisme banal espanyol” sinó un anticatalanisme estúpid: cal remarcar que un delinqüent és català, com si fos especial.
No tinc cap simpatia per Javier de la Rosa, al contrari. I sé perfectament que a Catalunya hi ha de tot, delinqüents inclosos, alguns dels quals s’han volgut aprofitar del país. Però no veig què té de rellevant, això, en la informació donada. Bé, sí que ho veig, és evident, però que no vagin donant lliçons de periodisme independent.
He escrit al defensor del lector del País. No és el primer cop, i he de dir que sempre ha contestat amb amabilitat i donant explicacions sobre el tema que li he plantejat, sense fugir d’estudi. No sempre hi he coincidit, però ja és molt que respongui i que es mulli. A veure si ho farà ara, prometo explicar-ho.

dimarts, 9 de juliol del 2013

Messi i el POUM de Tarragona

Ja tenim aprovat i vigent el POUM de Tarragona. Després d'una tramitació llarguíssima -catorze anys- i accidentada, en la qual hi ha poblacions que han fet ja un parell de revisions del seu planejament, finalment ja el tenim. L'Ajuntament de Tarragona n'ha fet una lectura triomfalista i optimista -com fa gairebé sempre amb tot; aquest  govern, el d'abans i el de més abans, que consti- prometent una mena de futur de color de rosa, o gairebé.

Entenc que, amb el cúmul de males notícies que tenim, calgui vendre aquesta com una bona nova -i ho és, que consti- però, coneixent una mica la ciutat i l'Ajuntament, continuo tenint la mateixa preocupació que tenia quan hi estava més implicat, i que vaig expressar a qui pertocava en cada moment de la tramitació del POUM que era convenientment presentat com una fita històrica: la segona aprovació inicial, el pacte amb la plataforma de veïns, etc.

La preocupació que tenia -i que continuo tenint- és sobre la real capacitat municipal per a desplegar el potencial del  POUM. Per a corregir i adaptar tot allò que, sense ser essencial, ha quedat obsolet o necessita ser repensat a les noves circumstàncies. Per a començar a pensar, sense presses, ni pressions, les línies mestres d'un proper planejament que ja fa temps vaig deixar escrit que haurà de ser forçosament en clau metropolitana.

Molt em temo que continuem tenint moltes mancances, en aquest sentit. Manca una cultura urbanística, a l'Ajuntament -sobretot- però també a fora, que entengui que la funció municipal, com a política pública que és, és pensar la ciutat a llarg termini i posar les condicions per assolir-la, però no a remolc de la promoció privada, que té uns altres objectius i interessos -legítims, però que s'han de subordinar a l'interès general-. I, a la vegada, la promoció ha d'entendre que li pertoca treballar amb professionalitat i no intentar fer passar bou per bèstia grossa, perquè això no fa més que engreixar un urbanisme burocràtic, del tipus “falta un paper” que no soluciona res ni responsabilitza de res a ningú.

Ens falta, també, una estructura de gestió urbanística municipal moderna. Elements que ajuntaments grans i mitjans de Catalunya tenen assumits i en funcionament des de fa molt de temps, el de Tarragona els té a penes incipients o simplement anunciats: un bon sistema d'informació geogràfica; una bona informació permanent de l'estat de la ciutat, en termes socials, demogràfics i econòmics; espais de reflexió ciutadana sobre el futur de la ciutat. Tot això és encara pendent.

Sé que el govern municipal és més o menys conscient d'això, i ha volgut posar-hi remei, però em temo que començant la casa per la teulada. És a dir, buscant un nom conegut per a fer de gerent. Potser que abans tinguem una gerència, i sapiguem què en volem i amb quins mitjans. L'alcalde ha dit que han contractat un Messi. Sense entrar en qualificacions professionals (i deixant de banda que un Messi que jugui només una estoneta no és ben bé el mateix) crec que continuem amb el mateix error: un Messi necessita un Guardiola. Qui és el Guardiola de l'urbanisme municipal a Tarragona?. I un Messi no juga sol. Tenim equip?

Ara comença la part més difícil del POUM, que és aplicar-lo amb la intel·ligència necessària per adaptar-se a les circumstàncies i, a la vegada, avançar-se per a preparar un futur desitjable. Esperem que ens en sortim, tots plegats. 

diumenge, 7 de juliol del 2013

rebesavi no, però família sí

Fa unes setmanes vaig escriure, molt il·lusionat, que potser havia trobat el rebesavi al Museu Industrial del Ter, a Manlleu. Ara sé que no; la gent del Museu, amb molta professionalitat i amabilitat -moltes gràcies Carles Garcia i Pere Cases- m'han facilitat les dades que tenen i no concorden.

Però no ha estat debades, ni de bon tros. La cita de la casa pairal -Can Roca de les Garses- ha servit per a contactar amb algú parent de lluny (a veure si m'explico, la meva àvia i el seu besavi eren germans; no crec que això tingui nom!) que també té curiositat per la família, i ja estem reconstruint arbre genealògic.


Indirectament, doncs, en Jaume Baulenas, artesà tèxtil arruïnat per la industrialització (i que ves a saber si no era germà del meu rerebesavi!) ha servit per a posar-nos en contacte.  

divendres, 28 de juny del 2013

Algunes dades sobre Barcelona World

He escrit altres cops sobre el tema Barcelona World (ho podeu veu en aquest mateix blog) perquè és una qüestió territorial que m'interessa, perquè passa a prop de casa, i perquè enllaça amb el tema Port Aventura -més aviat amb Anheuser Bush- que em va ocupar una bona temporada. 

També, és clar, perquè és un tema polèmic. Sobre això veig que hi ha gent que, per a fer-hi oposició -que em sembla absolutament legítima- sembla que hagi agafat en bloc els arguments contra Eurovegas, i els hagi aplicat sense cap gran variació, més enllà dels derivats de la personalitat del promotor. I jo crec que es tracta d'elements amb similituds, és evident, però amb diferències de pes.

D'entrada, que no estem violentant el planejament -ni en el fons ni en la forma- com en el cas d'Eurovegas (tot i que més endavant en parlaré, d'això). En segon lloc, perquè el projecte inicial era força més divers que l'abocament de casinos al Baix Llobregat, malgrat que, mica en mica, els projectes d'smart city -que també n'hauríem de parlar i força, d'això de les smart city- sembla que s'hagin anat esvaint i només avanci un paquet hotel + casino + zona comercial. Però, almenys d'entrada, i admetent que els casinos eren un dels plats forts, la cosa estava més equilibrada que no Eurovegas. I, finalment, perquè no semblava que hi hagués les mateixes exigències de privilegis legals (suavitzar la llei antitabac, entrada de menors, suspensió dels drets laborals -els que queden- etc). També aquí hi ha hagut canvis, almenys pel que fa a la normativa de casinos  i, especialment, al tema fiscal. També en parlarem.

Tot plegat, però, em sembla que és prou diferent d'Eurovegas i demana un discurs -a favor, en contra, és igual- autònom i referit a una nova realitat, i argumentat sobre aquesta realitat. La meva formació, que pretén ser científica, m'empeny a buscar dades contrastades per a donar suport a arguments, i estaria bé poder discutir en aquests termes i no en afirmacions gratuïtes. Pel que fa a aquest apunt, la informació legal està treta de la web del Diari oficial de la Generalitat. La informació -escassa- del projecte de Barcelona World, de la seva web www.bcnworld.com. La informació sobre el planejament, del Registre de planejament urbanístic de Catalunya. La informació sobre la relació habitacions/sostre de l'hotel es basa en promocions existents.

He de dir d'entrada que el món dels casinos no és el que més feliç em fa, i també crec que encara tenim molt de recorregut en altres productes turístics -l'enoturisme, el del golf, el cultural, el gastronòmic....- que amb prou feines hem començat a desenvolupar. Però el de casinos també. No veig perquè hem de renunciar a un segment turístic, on hi ha demanda, operadors, i possibilitats. El turisme comprèn moltes varietats -molt productes- i  sovint se'n fa una lectura superficial i molt simplista. Si es parlés de la indústria amb el mateix reduccionisme que ho fan alguns crítics amb el turisme -que els turistes ho emmerden tot, gent amb xancles i samarreta, vòmits i borratxeres, etc- ens exclamarien dient que hi ha moltes menes d'indústries -manufactureres, de muntatge, amb alt valor afegit, de precisió, etc- i amb raó. Doncs el del joc és un altre tipus de turisme al qual no veig perquè hauríem de renunciar, si ho fem bé. Com tots s'han de fer bé, i com no sempre ho fem.

Una de les crítiques sovintejades té a veure amb un hipotètic foment de la ludopatia. No nego que, si hi ha sis casinos més, hi ha més oportunitats de jugar i, per tant, de ser ludòpata. Però hi veig un gran fariseisme. Algú es pensa que amb quatre casinos, unes quantes dotzenes de bingos, milers de màquines escurabutxaques, i dotzenes de jocs -primitives, bonolotos, 6/49, lotoràpid, tot el paquet de l'ONCE,etc- promoguts o emparats pel sector públic hi ha, a Catalunya, ludòpates potencials que no es poden realitzar per manca d'oportunitats de joc? No fotem. I el mateix amb el previsible augment de la prostitució. El país que té els macroprostíbuls de més anomenada del sud d'Europa, que omple pàgines de diaris amb anuncis explícits, que té carreteres infestades de cossos en venda, ara s'exclamarà pel que pugui passar en aquests casinos? Potser que siguem una mica menys hipòcrites. Si blasmem joc i prostitució, fem-ho a tot arreu i en totes les formes. I sé perfectament que no són el mateix en el pla moral, però tot és joc i tot és prostitució, no n'hi ha de bona i de dolenta. De manera que regulem el joc tant com calgui -sense menors, i sense poder jugar a crèdit, això ho tinc clar-  però no fem de més i de menys. I actuem sobre tota la prostitució -legalitzant, o no legalitzant, el que sigui- però no a miquetes.

I un criteri semblant amb un dels temes més polèmics, la rebaixa d'impostos. Clar que emprenya que, quan ens estan collant per tot arreu, es rebaixin impostos al joc, que no és precisament una activitat productiva d'alt valor afegit. Però d'avantatges fiscals per a la localització d'empreses, n'anem plens, i una inversió important, que pot suposar uns quants centenars -alguns milers?- de llocs de treball (no les desenes de milers i milers que anuncien, siguem seriosos, però sí una bona quantitat) ens ho podem pensar. I si aquest és el motiu de pensar-s'ho -i jo crec que val la pena- sempre es pot condicionar la rebaixa a l'efectiva inversió i creació de llocs de treball, de manera esgraonada. Si només fan un casino, pagaran el mateix que tots els casinos paguen ara. Quan en facin dos -i realment es creïn llocs de treball- ja anirem rebaixant. I quan hi siguin tots sis, amb tots els llocs de treball, i amb tots els hotels i tota la resta, la rebaixa completa.

Ara bé, el que de veritat m'interessa -deformació acadèmica i professional- és l'operació urbanística. He dit abans que això enllaçava amb Anheuser Bush -després Port Aventura- i és que tota la zona té un règim urbanístic singular que és el que va permetre Port Aventura, i que ho condiciona tot. Si m'emprenyava Eurovegas pel que tenia de burla del planejament, també m'emprenya -per motius diferents, per planejaments diferents- que ara es passi per sobre del que hi ha planejat.

Per a tirar endavant Port Aventura es va fer una llei de centres recreatius i turístics (llei 2/1989, de 16 de febrer) es va convocar el corresponent concurs públic (decret 26/1989, de 24 de febrer) i es va resoldre la concessió a favor d'Anheuser Bush (decret 152/1989, de 23 de juny). Aquest darrer decret estableix els paràmetres urbanístics bàsics per a l'àmbit del parc, objecte de la concessió: el mateix àmbit (825,70ha) els àmbits de les zones de parc temàtic i d'atraccions (192 ha) residencial i hotelera (63 ha) i esportiva i d'espais lliures (213 ha). Pel que fa al seu règim urbanístic, en sòl no urbanitzable hi ha 192 ha destinades a parc temàtic, instal·lacions complementàries i serveis d'aquest, i 307 ha destinades a zones esportives, serveis d'aquestes, i espais lliures. I en sòl urbanitzable, un 30% com a màxim de l'àmbit del centre recreatiu i turístic, per a usos residencials i hotelers, amb una edificabilitat de 0,06 m2/m2 sobre el total del centre, i 64 ha més per a serveis públic i usos predominantment comercials, amb una edificabilitat de 0,03 m2/m2 també sobre el total del centre.

Anem a veure com quadra tot això amb el projecte de Barcelona World. Pel que sabem (informació de premsa i de www.bcnworld.com) la iniciativa comprèn 6 hotels amb 12.000 habitacions, sis casinos, i zones comercials, almenys a la zona Bcn Dreams. Hi ha previstes dues zones més -Bcn Smart City i Bcn Park- per a més endavant.

Si ens centrem en Bcn Dream, que és la part teòricament més avançada, tenim que s'hi preveuen 6 ressorts integrats, dels quals se n'ha presentat un -R3 primer, ara R4- amb els operadors Melià (hotel) Value Retail (zona comercial) i Melco (casino).

Els dos àmbits de sòl urbanitzable que hem citat abans s'han desenvolupat per sengles plans parcials:

El Pla parcial del subsector 1, la Rambla del Parc, que abasta un àmbit de 64 ha, i té una edificabilitat, per a usos comercials i hotelers, de 247.500 m2, és a dir, la totalitat de l'edificabilitat del CRT per aquests usos, com hem vist, resultat d'aplicar l'edificabilitat de  0,03 a les 825,7 ha del CRT,

El Pla parcial del subsector 2, que ordena tota la zona on es pretén situar el Bcn Dream, i més,  té un àmbit de 247,7 ha -el 30% de l'àmbit del CRT-  i suposa una edificabilitat total de 495.420 m2 per a usos residencials i hotelers, producte de les 825,7 ha del CRT pels 0,06 m2/m2 citats.

Pel que sabem per la premsa, i del mateix Barcelona World,  es parla de sis hotels, amb 12.000 habitacions, sis casinos -un per hotel- zones comercials, i centre de negocis. Tot i que no tenim dades de sostre per a tot això, podem fer una projecció.

Un hotel mitjà suposa uns 50 m2 per habitació, comptant zones comunes i serveis auxiliars (i és una previsió conservadora; un hotel de 5 estrelles segurament necessita més. I com més serveis hi afegim, la repercussió sostre/habitació serà més gran). 12.000 habitacions per 50 m2 és un total de 600.000 m2. Més les zones comercials i els casinos. Si els casinos s'integren formalment a l'hotel, igualment caldrà augmentar el sostre, segurament no tant, però en uns quants milers de metres quadrats. I no hem parlat de teatres, o altres locals recreatius.  Per altra banda, s'ha parlat d'una mena d'eix comercial, de 1.500 m de llargada, amb 450 botigues de luxe i primeres marques. Com que no és previsible que una marca de luxe es conformi amb una paradeta com les del mercat de la Boqueria, suposem que parlem d'una mitjana de 150 m2 de sostre per botiga, comptant zona de venda, serveis, magatzem, etc (i també és una previsió conservadora). Això serien 67.500 m2 quadrats més. Tot plegat, 600.000 m2 per a hotels, 60.000 m2 per a casinos i centre de negocis, i 70.000 m2 per a zona comercial, 730.000 m2. Tirant curt. Gairebé un 50% més de l'edificabilitat que té tot el Pla parcial del subsector 2, i no queda ni un m2 per al Bcn Smart City.

Hi ha algunes qüestions més, com ara la regulació dels usos, la localització de les parcel·les, etc, que de moment dificultarien un immediat inici de les obres. Així, a les parcel·les corresponents al ressort 4, on es preveu la primera actuació, el sostre és de 16.667,24 m2, i això donaria per a un hotel de 333 habitacions, sense casino, i sense zona comercial. Caldria modificar el Pla parcial del subsector 2, per a poder modificar la ubicació de l'edificabilitat -i, de passada, la regulació dels usos, i potser les ordenances d'edificació, que només admeten PB+3PP- per a fer possible un hotel  i casino i zona comercial de les característiques que es preveu.

Això és possible? Sí, seguint els tràmits corresponents. Si simplement modifiquem la ubicació de l’edificació, els paràmetres constructius i els usos admissibles, tot per a poder fer un parell d’hotels de 1.000 habitacions, un casino i una zona comercial al R4, ens cal fer una modificació del PP2. Com que canviarien, de manera substancial, els focus d’atracció de mobilitat, caldria refer l’estudi de mobilitat que conté l’actual PP2 (i, a més, adaptar-lo a les prescripcions legals vigents –el decret 344/2006, de 19 de setembre, de regulació dels estudis d’avaluació de la mobilitat generada- posterior al PP2. També caldria fer la corresponent avaluació ambiental, atès que ni Port Aventura al seu dia, ni l’avanç de Pla parcial del CRT, ni els plans parcials del subsector 1 i del subsector 2, han estat mai objecte d’una avaluació ambiental per la senzilla raó que són anteriors a la llei  6/2009, del 28 d’abril, d'avaluació ambiental de plans i programes. Sí que és cert que el PP2 incorpora un estudi d’impacte ambiental (realitzat per Taller d’Enginyeria Ambiental SL) força complet, i que facilita la feina, però és evident que concentrar l’edificabilitat en un punt, i modificar els usos demana, com a mínim, una revisió, que caldria fer d’acord amb la normativa vigent.

Però tot això només si mantenim l’edificabilitat, i ja hem vist que Bcn Dream demana més edificabilitat, i que Bcn Smart City demana la seva. De fet, a la premsa es parla d’això. Vegem la Vanguardia (31.05.13):

“Veremonte va comprar els terrenys on es construirà BCN World a La Caixa. Al començament, el pla general hi preveia la construcció de cases unifamiliars, per la qual cosa en tot aquest àmbit estava prevista una edificabilitat màxima de 500.000 m2. Des de la Generalitat, que en tot moment ha intentat agilitzar i facilitar el desenvolupament del projecte, s’assegura que no hi haurà problemes per obtenir les llicències i els permisos. No obstant això, per a la construcció dels sis hotels amb 12.000 habitacions cal aprovar una modificació puntual del pla general d’aquesta zona per tal de multiplicar els metres quadrats edificables i que s’haurà d’aprovar al Parlament de Catalunya. “Estem treballant en paral·lel per tal d’agilitzar al màxim els tràmits”, asseguren des del Departament de Territori.”

Diu bé “multiplicar els metres quadrats”. El que no diu és que potser cal multiplicar per dos o per tres. Però això sí que seria una modificació molt més substancial del planejament. L’avantprojecte de llei de de modificació de la Llei 2/1989, de 16 de febrer, sobre centres recreatius turístics i d’establiment de normes en matèria de tributació, comerç i joc, actualment a informació pública, ja ho preveu, això, i diu:

“Disposició addicional
En l’àmbit del Centre recreatiu turístic de Vila-seca i Salou creat a l’empara d’aquesta Llei es mantenen les determinacions del Decret 152/1989, de 23 de juny, pel qual s’aprova la instal·lació d’un centre recreatiu turístic a Vila-seca i Salou, modificat pel Decret 161/2003, de 23 de juny, amb les precisions següents:
“a) S’admeten les activitats de joc i apostes.
“b) El planejament urbanístic podrà concretar l'ordenació i els usos de l'edificabilitat vigent. La superfície del sòl amb aprofitament no pot superar el 30% de la superfície total del Centre recreatiu turístic.
“c) La reordenació de l’àmbit del Centre recreatiu turístic requereix la formulació i tramitació d’un pla director urbanístic que pot classificar i qualificar el sòl i establir la resta de determinacions en els termes previstos a l’article 56.6 del Text refós de la Llei d’urbanisme, aprovat pel Decret legislatiu 1/2010, de 3 d’agost”.

És a dir, el sòl amb aprofitament no podrà superar les 247,71 ha (825,7 ha del CRT x 0,3) que és l`àmbit de l’actual PP.2. L’edificabilitat és la mateixa que l’establerta al decret 152/1989 (és a dir, 0,06 m2/m2 sobre el total del CRT) i se’n pot redistribuir la localització, que és el que previsiblement farà el Pla director urbanístic, necessari per tal com el CRT se situa sobre dos termes municipals.

Però això no resol les necessitats de major edificabilitat que hem vist abans. I, a més, requereix un estudi d’avaluació de la mobilitat generada i una avaluació ambiental. I un tràmit que, per molt que l’escurcin, demana temps.

És possible, a través d’aquest tràmit, augmentar l’edificabilitat?. Seria possible –és una modificació del planejament urbanístic- si no fos per dues qüestions. Una, que la llei –com hem vist a l’avantprojecte- diu explícitament que es mantenen les determinacions, i jo interpreto que això vol dir l’edificabilitat. La segona –i és el que entenc que justifica la primera- és que l’àmbit del CRT va ser obtingut per expropiació, legitimada aquesta per la llei de centres recreatius i turístics. I què passa si l’edificabilitat del sòl expropiat es multiplica per dos o per tres? Doncs que el rendiment teòric també es multiplica, i que els expropiats tindrien el dret de reclamar la reversió, per una evident modificació substancial de les condicions que van justificar l’expropiació. Vaja, que el pelotazo seria massa evident.

En aquestes condicions, és possible tot el que s’anuncia amb l’etiqueta Barcelona World? Doncs jo crec que no, i que s’ha parlat amb molta lleugeresa. I vull deixar clar que no tinc una oposició frontal a la proposta, entesa aquesta com un segment de turisme amb casinos, i crec que això ha quedat clar. Però sí que crec que cal ser curosos, que el planejament serveix d’alguna cosa, i que quan es fan propostes d’aquest tipus, i quan s’informa sobre això, ens cal una mica més de serietat, acudir a les dades, a les fonts, fer números, i parlar amb propietat. Hi hauria més coses –què passa a la primera línia de costa de Bcn Smart City, sobretot amb la modificació de la llei de Costes, i amb la projectada modificació del Pla director urbanístic del sistema costaner, què passa amb les servituds aeronàutiques de l’aeroport de Reus i les torres de vint i més plantes de què s’ha parlat- però encara hi ha poques dades de tot això. Prometo continuar escrivint, si hi ha més dades.