divendres, 25 de gener del 2019

Canvis al POUM de Tarragona: habitatges i calendari


Arran del debat iniciat amb la tramitació del pla parcial de la Budellera, vaig publicar uns quants articles sobre el tema, que també tocaven qüestions com la situació de l’habitatge a Tarragona, o què fer amb un POUM amb evidents senyals de desajustament entre les previsions i la realitat.

Ara, l’Ajuntament acaba d’aprovar inicialment, i sotmetre a informació pública, una modificació del POUM (MPOUM) centrada en aquests desajustaments: Memòria social, Agenda, i, en conjunt, una correcció sobre el ritme de desplegament del POUM. Com que això s’assembla força a algunes de les coses que em semblaven adequades de fer, no puc menys que estar-ne satisfet. No són les úniques, és clar, i de fet, un cop examinats els documents a informació pública (els podeu trobar AQUÍ ) em generen nous comentaris.
Anem a pams.
Els desajustaments són triples:
  • Demogràfics: l’evolució del creixement no és la prevista.
  • Econòmics: la viabilitat econòmica del planejament –especialment del derivat- s’ha de revisar, a la vista dels canvis importants en el valor del sòl i en el preu de l’habitatge, i també per un motiu de seguretat jurídica derivada de les previsions del Pla especial d’infraestructures (molt breument: el mecanisme pel qual s’imputen despeses generals a cada sector).
  • Desplegament del POUM: la formulació, tramitació, aprovació i execució del planejament derivat del POUM és molt més lenta de la prevista. Una demanda estancada durant els anys de la crisi, el finançament escanyat, poques expectatives... la tempesta perfecta per a paralitzar la producció d’habitatge nou.
I què fa la MPOUM sobre això? Diverses coses:
  • Reajusta les previsions demogràfiques, amb alguns canvis significatius més enllà dels quantitatius: se centra més específicament en la generació de noves llars, i sincronitza les previsions als quinquennis del Pla territorial sectorial de l’habitatge (PTSH) a tràmit.
  • Simplifica i ajusta la viabilitat econòmica, i dóna una major seguretat jurídica.
  • Reajusta el calendari de desplegament, d’acord amb les modificacions anteriors.
Anem-ho a veure.
El reajustament demogràfic suposa passar d’una forquilla de 213.033/232.205 per a l’any 2026, a una forquilla de 119.509/147.613 per al 2030.
Si bé la correcció és necessària, i admetent, com no pot ser altrament, la solvència del Centre d’estudis demogràfics (CED) de la UAB, responsable de les projeccions al PTSH, he de dir que les poso una mica en quarantena. L’estudi del CED té, com a darreres dades examinades, les de l’any 2015, un any en què –segons el padró- Tarragona tenia 131.255 habitants. Aleshores Tarragona patia una baixada molt acusada, des dels 134.085 habitants del 2011, i encara baixaria una mica més, fins als 131.094 habitants l’any 2016, però ara ja portem dos anys amb signe positiu, i les dades a 01.01.2018 són de 132.299 habitants. Aquest canvi de tendència es consolidarà? És aviat per dir-ho, però, en tot cas, em sembla difícil de creure que, entre el 2018 i el 2030, Tarragona només creixi –escenari mitjà- 800 habitants. Encara em sembla més difícil que perdi 12.800 habitants, segons l’escenari baix.
En tot cas, la MPOUM pren com a base l’escenari mitjà. Per a traduir-lo a llars, igual com ha fet amb la població, extrapola la projecció del PTSH, d’acord amb el pes relatiu de la població tarragonina sobre l’àrea urbana delimitada al PTSH (amb un àmbit més que discutible, però ara no és el moment) ... i aquí ja em comença a grinyolar una mica. Entenc la dificultat d’obtenció de dades molt localitzades, i el posterior tractament, i la utilitat de fer servir treballs previs, sobretot si surten del CED, que em mereix molta confiança. Però resulta que anem fent extrapolacions de projeccions d’habitants i de llars, i a cada passa s’amplia el marge d’error.
I això ens porta a l’insuficient –al meu parer- coneixement que tenim sobre la pròpia ciutat, i especialment el que en té el nostre ajuntament. Ja m’hi he referit altres cops (ho podeu veure AQUÍ) .
Aquest coneixement manifestament millorable encara es posa més de manifest en les xifres de població. Recordem que les xifres oficials són les que aprova l’INE, a data 1 de gener. Doncs bé, les que consten al web municipal, provinents del padró municipal, a 31 de desembre, són molt diferents. Ho podem veure en aquest quadre:

INE
Municipal

(a 1 gener)
(a 31 desembre
anterior)
2018
132.299
137.682
2017
131.507
136.426
2016
131.094
136.863
2015
131.255
136.653
2014
132.199
136.402
2013
133.545
136.769
2012
133.954
136.417
2011
134.085
136.299


Podria ser que les dades municipals no estiguessin depurades (baixes per trasllat, etc)?. El fet que la causa principal del descens demogràfic va ser un saldo migratori negatiu fa pensar això, però també dóna la idea que caldria anar més enllà en l’obtenció i tractament de les dades per a tenir un coneixement més útil per a la ciutat.
Sigui com sigui, aquest és el punt de partida, que sembla bastant més ajustat que l’existent (i, també com l’existent, és una hipòtesi, no una seguretat, tinguem-ho clar).
A partir d’aquestes dades, es calculen unes necessitats netes d’habitatge (és a dir, descomptant substitucions) de 473 unitats anuals, en el període 2015-2035, en l’escenari mitjà, que és l’adoptat en tota la MPOUM. Una variació ascendent en el temps, segons aquesta hipòtesi:
Quinquenni
2015-2020
2021-2025
2026-2030
2031-2035
Variació quinquennal
1.615
2.456
2.627
2.752
Variació anual
323
491
525
550


Com que aquestes dades surten de l’aplicació de l’escenari mitjà, segons el qual Tarragona creix fins als 133.100 habitants l’any 2030, i ara mateix ja som 132.299, podem considerar-les prudents, i pensar que més aviat es quedaran curtes. Però, insisteixo, tot això són hipòtesis.
El document no esmenta -o jo no ho he sabut veure- el sempre complicat tema dels habitatges buits, i treballa sobre una necessitat neta d’habitatges, és a dir, assumint un determinat nombre de rehabilitacions. Si bé cal descomptar, per arribar a les necessitats netes, l’estoc possible d’habitatge buit, hi ha la dificultat de control. M’hi vaig referir en l’apunt que abans he citat. En tot cas, no crec que sigui un nombre especialment significatiu, més tenint en compte que sempre hi haurà un nombre d’habitatges buits en rotació, de la mateixa manera que un 4/5% d’atur és tècnicament plena ocupació.
I, en tot cas, aquest seria un altre dels camps en els quals el coneixement municipal sobre la pròpia ciutat hauria de treballar.
Serà útil aquesta MPOUM? En tot cas, ens deixa una programació temporal que sembla més ajustada al futur previsible, o, si més no, al que podem preveure ara. El planejament té sempre una dosi d’incertesa que cal assumir. El problema -un dels problemes- és que el marc normatiu que tenim fa que, de dues hipòtesis (la demogràfica i l’econòmica) tractades a la Memòria social i a l’Agenda econòmica, en deriva situacions jurídiques -la classificació del sòl- amb drets i deures exigibles. I aleshores es donen situacions incomprensibles, com ara l’anul·lació del POUM (sembla que finalment resolta) pel fet que, amb els números actuals, un sector -el PMU 40- resulta inviable en els termes que va ser plantejat al 2007 i al 2013.
En tot cas, més ens valdria fer via. La MPOUM s’ha sotmès ara a informació pública, i raonablement podria ser aprovada definitivament a finals d’enguany, és a dir, a més de la meitat del primer quinquenni, el 2016/2020, i el més calent és a l’aigüera.
Per aquest primer quinquenni es calcula la necessitat de disposar de 1.770 habitatges en sòl urbanitzable delimitat (recordem que, per al quinquenni , es calculen unes necessitats netes de 1.615 habitatges). D’aquests, 1.163 al PP10 (per entendre’ns, el d’IKEA) 335 al PP43, de Mas d’en Sordé, i 270 al PP1 Avinguda d’Andorra.
Pel que fa al PP10, cal dir que l’Ajuntament ha fet els deures: el pla parcial és aprovat i reparcel·lat, i els projectes d’urbanització aprovats, en un procés que no ha estat senzill (mai no n’és!!!!) pilotat pel mateix Ajuntament. Evidentment la manca del motor que suposava IKEA ha paralitzat l’execució del pla, però insisteixo que l’Ajuntament ha fet els deures, que no són -no eren- fer «que vingui IKEA» sinó formular, tramitar i aprovar el pla parcial i deixar-lo a punt, per a IKEA o per a qui sigui. Ara bé, encara hi ha força feina fins a posar al mercat els primers habitatges: cal urbanitzar i edificar, i això segon no es farà, segur, d’una tirada, de manera que aquests 1.163, en aquest quinquenni, no hi seran. I, en tot cas,i per acabar amb el PP10, la discussió sobre si aquest sector havia d’existir o no -absolutament legítima, faltaria més- no és el tema. Això es va decidir al moment del POUM, fa deu anys. Tan discutible com es vulgui, però no és el tema d’ara.
I els 337 habitatges de Mas d’en Sordé? La veritat és que en vaig parlar fa uns mesos, quan es va fer l’aprovació inicial d’un tràmit que, de fet, se superposa al d’ara (ho podeu veure AQUÍ). En tot cas, sobre aquest sector, cal tenir en compte:
- Que el Pla parcial i tràmits posteriors (reparcel·lació i urbanització) encara s’han de tramitar i aprovar.
- Que no em sembla que siguin, ara mateix, la mena d’habitatges que ens cal a Tarragona, sobretot per situació.
- Que em semblaria aconsellable supeditar la construcció dels habitatges a l’efectiva rehabilitació i posada en servei de Mas d’en Sordé com a hotel, que crec que ens interessa com a ciutat, de cara a un tipus de turisme amb més valor afegit.
I, pel que fa al PP1, aquest sí que progressa adequadament. Clar que el primer pla parcial -després se n’han fet modificacions- va ser aprovat definitivament a l’octubre del 1991, de manera que, gairebé trenta anys després, no sé si es pot parlar d’agilitat...
De manera que aquest primer quinquenni ja anem amb retard, i no em sembla una bona notícia. I fins i tot si el retard fos més reduït, crec que els tempos que marca l’agenda són un brindis al sol (i, sabent qui l’ha feta, uns bons professionals, estic absolutament convençut que en són molt conscients, d’això). Marcar uns calendaris de posada al mercat de cinc o deu anys em sembla, o bé un optimisme càndid, o bé una manera de fer quadrar-ho tot a garrotades. Alguns exemples del que passa realment? Ja he citat el PP1 Avinguda d’Andorra, aprovat al 1991... i que encara aporta potencial per al primer quinquenni. El PP20, la Vall de l’Arrabassada, es va aprovar al 1985 (i no es va publicar fins al 1995!!!!) i s’ha anat fent fins fa relativament poc. El PP2, la zona al voltant de l’Hospital Joan XXIII, es va aprovar definitivament al 1987, i encara hi ha solars per edificar.
Amb aquests antecedents –que no són exclusius de Tarragona ciutat, això passa a tot arreu- marcar-se uns ritmes d’execució de planejament, edificació, i posada al mercat d’habitatges com els que planteja l’Agenda, em semblen una acceleració més que discutible.
Però encara em sembla més preocupant una afirmació que fa la MPOUM en relació als polígons en sòl urbà no consolidat. Diu (Agenda, pàgina 6):
«Pel que fa als sectors i polígons en sòl urbà consolidat i no consolidat, tenen un abast molt limitat en comparació al potencial d’habitatge del sòl urbanitzable, amb un important volum de preexistències pròpies d’un teixit a transformar, una estructura de propietat molt fragmentada (en especial quan es tracta de sòl residencial), i titulars que habitualment son persones físiques que poc tenen a veure amb el know how de la transformació urbana o amb les estructures d’empresa (públiques o privades) imprescindibles per a liderar financerament projectes d’inversió immobiliària a mig i llarg termini.
Els polígons i sectors en sòl urbà no es mobilitzen sinó és a partir de la conjunció de molts dels factors que s’acaba d’apuntar. És per això que, molts d’ells, no viuran la conjunció mentre d’altres si. La present MPOUM estima que la probabilitat de que es desenvolupin al llarg de la vigència del POUM, és d’un 50% que equival a un potencial quinquennal de 830 habitatges.»
Comparteixo –no pot ser altrament- el fet que la gestió del sòl urbà, consolidat i no consolidat, és molt més complicada, però de cap manera em sembla que això pugui ser excusa per aparcar tot aquest gruix d’opcions d’intervenció en la ciutat. Al contrari, es tracta d’operacions que refan ciutat o la completen, i per això em semblen molt importants. Crec que no ens podem permetre no assenyalar prioritats en el desenvolupament d’aquests polígons, i això correspon, en primer lloc, a l’Ajuntament, i l’agenda és -hauria de ser- el lloc on assenyalar aquestes prioritats.
A més, aquesta afirmació “tenen un abast molt limitat en comparació al potencial d’habitatge del sòl urbanitzable” si bé pot ser certa en termes quantitatius, no té en compte que, en tractar-se de sòls urbans, el seu impacte sobre la forma i funció de la ciutat és més gran. I fins i tot en nombre d’habitatges cal ser prudents: el PMU34, a la zona del Gimnàstic, i amb la tramitació avançada, té un potencial de 522 habitatges. De fet, el conjunt de plans de millora urbana té un potencial de 3.012 habitatges, i els polígons d’actuació, un total de 3.420. 12 PMU i 46 PA, i l’Ajuntament renuncia a assenyalar algun criteri de prioritat o de preferència per a desenvolupar-los?.
I aquest és, potser, el que es pot desprendre d’aquesta MPOUM (i que, en tot cas, va molt més enllà de la MPOUM): si tenim un urbanisme municipal a la defensiva o si en tenim –o en volem tenir un- que realment dirigeixi. Fixem-nos que el canvi primordial en l’agenda -a banda d’una sincronització, inclosa la metodologia, amb el PTSH que em sembla positiva- suposa que s’assenyala un calendari, però amb una forta càrrega negativa. M’explico: permet que no es comenci la tramitació de determinats sectors si no és al quinquenni que els toca –i això està bé- però és una incògnita què passa si no es formulen i tramiten quan toca.
Perquè això és el que ha passat ara. En aquest primer sexenni de l’Agenda del POUM –i per això ara es revisa, i està bé que sigui així- s’haurien d’haver formulat, tramitat, aprovat, executat i edificat el PP10 (IKEA), el 40% del PP24 (la Budellera) el 25% de les ARE -el PP 30 (Pou Boronat) i 37 (Sant Salvador)- i el 50% de diverses operacions en sòl urbà consolidat i el 30% en no consolidat.
Això no ha estat així perquè la conjuntura –la crisi, vaja- ho va aturar tot, inclosa la iniciativa municipal. Però fiar-ho tot al fet que, si el mercat s’anima, la promoció privada s’hi posarà, és tant com deixar la transformació de la ciutat –per extensió i per renovació, que de tot hi ha d’haver- en mans de la iniciativa privada, que té unes prioritats diferents a les col·lectives, i això ja em sembla un error.
Aquest no és, però, un problema de la MPOUM ara a tràmit, sinó una manera de concebre la funció de l’urbanisme municipal, que ha d’assumir un paper director molt més clar del que es desprèn de la trajectòria i del plantejament de l’Agenda. I això vol dir, és clar, que ens hem de preguntar si, a més de voler que ho faci, està en condicions de fer-ho: dotació humana i material, mitjans legals i tècnics, tot plegat tan important com la voluntat política, a més d’assumir –tothom, govern i oposició- que els ritmes de l’urbanisme no es corresponen amb els ritmes electorals, i demanen més temps.
Conclusions? Unes quantes, i amb el convenciment que hi hauria moltes més coses a dir. Aquí van:
1. Està bé que s’hagin revisat la Memòria social i l’Agenda. Adaptar-se als canvis no només no és dolent, és absolutament necessari. La nova Agenda és més ajustada a la realitat, i permet ordenar millor el desplegament del POUM.
2. La informació de base utilitzada posa de manifest, un cop més, les mancances de la informació de què disposem sobre la ciutat. Dades demogràfiques, immobiliàries, econòmiques, etc, que són imprescindibles per a dissenyar polítiques públiques. Hi ha molta informació que ja és disponible i que només demana ser analitzada, que s’hi apliquin metodologies contrastades, i que hi hagi constància per a obtenir sèries significatives.
3. És un error que l’Agenda no faci propostes més específiques sobre els sòls urbans consolidats i no consolidats. Es tracta d’espais per a refer ciutat, de vegades amb un potencial important d’habitatge, en els quals és més important encara l’impuls municipal.
4. També em sembla preocupant que no hi hagi una reflexió i un calendari en termes d’obtenció de sòl per a equipaments, en determinades localitzacions. Tarragona disposa de molt de sòl qualificat d’equipament, però això no vol dir que tingui la forma –les dimensions del solar- idònia, ni que estigui, ara, localitzat on presumiblement es necessitarà. I no sempre hi ha un sector o un polígon que ho resolgui.
5. Ens cal un canvi de perspectiva de l’actuació municipal en matèria urbanística, i que això es tradueixi en l’Agenda. No n’hi ha prou –tot i que és important- amb tenir eines per a impedir que algú faci abans d’hora; ens cal també un compromís més clar amb fer quan col·lectivament hem decidit que cal fer. I això vol dir, també, i de manera inexcusable, que l’Ajuntament ha de disposar de tots els elements necessaris per a fer: voluntat política, és clar, però també mitjans legals, humans i materials.
6. Sobre propostes concretes, i amb l’escepticisme sobre la velocitat del calendari plantejat, crec que hauríem de prioritzar l’execució del PP30 Pou Boronat, per diverses raons:
- Perquè té una excel·lent situació, i permet millorar una de les entrades de la ciutat.
- Perquè ja té el planejament aprovat.
- Perquè té una dotació important d’habitatge protegit.
Altres coses que ja estan en marxa, com ara la Budellera, tenen el seu ritme. Ja en vaig parlar ( AQUÍ i AQUÍ i AQUÍ). Continuo creient que cal reformular-ne unes quantes coses i, sobretot, cal assumir que parlem d’un eixample –és continuïtat de la ciutat existent, molt més que no pas altres propostes- amb un escenari de trenta o quaranta anys. L’eixample de Barcelona va trigar més de cent anys, a omplir-se...
I m’alegra que la MPOUM, ni que sigui amb la boca petita, deixi el PP46 Horta Gran a la nevera. Es un pla parcial que no he vist mai clar, per motius ambientals, de situació, i de model. Motiu de més per pensar-hi.
7. Keep calm. Aquesta MPOUM no és la panacea de tot, ni li hem d’exigir el que no li toca. Suposa, això sí, una passa important de racionalitat, permet posar un cert ordre, i ens pot esperonar a millorar en altres camps que no li pertoquen però les mancances dels quals han quedat de manifest. I relativitzem les previsions, que són això, previsions. D’aquí al 2035 han de passar moltes coses, i segur que refarem eines, agendes, i més. No passa res.





divendres, 18 de gener del 2019

Energia metropolitana

Llegeixo al Més Tarragona d’avui l’anunci que l’Ajuntament de Tarragona estudia fer una empresa municipal per a generar energia. Aquest és el titular, però el text parla més concretament d’una empresa comercialitzadora, que no és ben bé el mateix, si bé diu que no descarta fer inversions per a generar energia alternativa.

Tot i que comparteixo l’objectiu, i em sembla una bona idea que el món local prengui la iniciativa en aquest tema, sóc bastant escèptic, sobretot perquè la meva confiança en les propostes que es fan pocs mesos abans de les eleccions és escassa, per no dir nul·la.

Deixo de banda, ara, qüestions com la necessitat de separar els papers de comercialitzadora i de productora –tot i que crec que fer-los tots dos- i més coses. Em centro en el mercat potencial que pot tenir

La iniciativa és municipal. I això vol dir a partir de la ciutat de Tarragona i, suposo, per a la ciutat de Tarragona. No crec que vulgui –i pugui-  oferir el servei més enllà, sobretot perquè això desvirtuaria el caràcter municipal de la iniciativa i l’equipararia a una comercialitzadora més, cosa que suposo que toparia amb impediments legals.

Aquest abast municipal vol dir també treballar amb les pròpies forces, amb els recursos tècnics, humans, financers, de l’Ajuntament de Tarragona, i amb un mercat limitat als 132.000 habitants de la ciutat. Em pregunto si no seria més raonable i eficient fer un plantejament metropolità de la iniciativa (que, per altra banda, també fa el model barceloní de la proposta). Després d’omplir-nos la boca dient que som la segona àrea metropolitana de Catalunya, potser que ens ho creguéssim i actuéssim en conseqüència.

Ampliar l’abast de la proposta al nucli dur metropolità (que, per mi, és Tarragona, Reus, la Canonja, Vila-seca, Salou i Cambrils) suposa abastar una població de més de 323.000 persones, una massa crítica important per a un projecte d’aquestes característiques. I, sobretot, generar una dinàmica metropolitana sobre fets concrets, pràctics.

Sempre que n’he tingut ocasió, en aquest blog, en articles, en xerrades... he sostingut que abans de plantejar-se formalment un ens metropolità, cal engegar i aprofundir dinàmiques metropolitanes, si pot ser a partir d’instruments existents. L’ATM o el Pla director urbanístic de l’àrea central del Camp de Tarragona, per exemple, però també una empresa energètica comuna. A més, això suposaria, per a Tarragona, un exercici de la capitalitat intel·ligent i generós, dos adjectius no gaire posats ens pràctica en aquest sentit.


Ens ho pensem? 

dimarts, 15 de gener del 2019

Una nota brevíssima dels pressupostos de l'Estat, en clau cultural tarragonina

Fa uns dies, una diputada socialista del Camp de Tarragona publicava un article al Diari de Tarragona reclamant més inversions al pressupost de la Generalitat, i exposava una sèrie de mancances que justificaven aquesta petició.

Ara s’ha fet públic el projecte de pressupostos de l’Estat. D’entre les moltes xifres i dades, em fixo en una sèrie de partides de cultura, amb noms i cognoms. El que es coneix com a subvencions nominatives. Vegeu aquest quadre, manllevat de l’Ara (www.ara.cat):


Compara disset partides als pressupostos del 2018 i als actuals. De les disset, tres desapareixen, set queden congelades, sis pugen entre un 6,47% -la que més- i un 0,019% -que deu ser una broma: 130€!!!- i una baixa un 10%.

I, ves per on, a Tarragona una desapareix –les obres al Museu i Necròpolis- i una és la que baixa –el Museu arqueològic-. I la partida de la Fundació Pau Casals –que no és Camp de Tarragona, però és la circumscripció de la diputada en qüestió- es queda com estava.


Signarà un altre article, senyora diputada?