Arran del debat iniciat amb la tramitació del pla parcial de la
Budellera, vaig publicar uns quants articles sobre el tema, que també
tocaven qüestions com la situació de l’habitatge a Tarragona, o
què fer amb un POUM amb evidents senyals de desajustament entre les
previsions i la realitat.
Ara, l’Ajuntament acaba d’aprovar inicialment, i sotmetre a
informació pública, una modificació del POUM (MPOUM) centrada en
aquests desajustaments: Memòria social, Agenda, i, en conjunt, una
correcció sobre el ritme de desplegament del POUM. Com que això
s’assembla força a algunes de les coses que em semblaven adequades
de fer, no puc menys que estar-ne satisfet. No són les úniques, és
clar, i de fet, un cop examinats els documents a informació pública
(els podeu trobar
AQUÍ ) em generen nous comentaris.
Anem a pams.
Els desajustaments són triples:
- Demogràfics: l’evolució del creixement no és la prevista.
- Econòmics: la viabilitat econòmica del planejament –especialment del derivat- s’ha de revisar, a la vista dels canvis importants en el valor del sòl i en el preu de l’habitatge, i també per un motiu de seguretat jurídica derivada de les previsions del Pla especial d’infraestructures (molt breument: el mecanisme pel qual s’imputen despeses generals a cada sector).
- Desplegament del POUM: la formulació, tramitació, aprovació i execució del planejament derivat del POUM és molt més lenta de la prevista. Una demanda estancada durant els anys de la crisi, el finançament escanyat, poques expectatives... la tempesta perfecta per a paralitzar la producció d’habitatge nou.
I què fa la MPOUM sobre això? Diverses coses:
- Reajusta les previsions demogràfiques, amb alguns canvis significatius més enllà dels quantitatius: se centra més específicament en la generació de noves llars, i sincronitza les previsions als quinquennis del Pla territorial sectorial de l’habitatge (PTSH) a tràmit.
- Simplifica i ajusta la viabilitat econòmica, i dóna una major seguretat jurídica.
- Reajusta el calendari de desplegament, d’acord amb les modificacions anteriors.
Anem-ho a veure.
El reajustament demogràfic suposa passar d’una forquilla de
213.033/232.205 per a l’any 2026, a una forquilla de
119.509/147.613 per al 2030.
Si bé la correcció és necessària, i admetent, com no pot ser
altrament, la solvència del Centre d’estudis demogràfics (CED) de
la UAB, responsable de les projeccions al PTSH, he de dir que les
poso una mica en quarantena. L’estudi del CED té, com a darreres
dades examinades, les de l’any 2015, un any en què –segons el
padró- Tarragona tenia 131.255 habitants. Aleshores Tarragona patia
una baixada molt acusada, des dels 134.085 habitants del 2011, i
encara baixaria una mica més, fins als 131.094 habitants l’any
2016, però ara ja portem dos anys amb signe positiu, i les dades a
01.01.2018 són de 132.299 habitants. Aquest canvi de tendència es
consolidarà? És aviat per dir-ho, però, en tot cas, em sembla
difícil de creure que, entre el 2018 i el 2030, Tarragona només
creixi –escenari mitjà- 800 habitants. Encara em sembla més
difícil que perdi 12.800 habitants, segons l’escenari baix.
En tot cas, la MPOUM pren com a base l’escenari mitjà. Per a
traduir-lo a llars, igual com ha fet amb la població, extrapola la
projecció del PTSH, d’acord amb el pes relatiu de la població
tarragonina sobre l’àrea urbana delimitada al PTSH (amb un àmbit
més que discutible, però ara no és el moment) ... i aquí ja em
comença a grinyolar una mica. Entenc la dificultat d’obtenció de
dades molt localitzades, i el posterior tractament, i la utilitat de
fer servir treballs previs, sobretot si surten del CED, que em mereix
molta confiança. Però resulta que anem fent extrapolacions de
projeccions d’habitants i de llars, i a cada passa s’amplia el
marge d’error.
I això ens porta a l’insuficient –al meu parer- coneixement que
tenim sobre la pròpia ciutat, i especialment el que en té el nostre
ajuntament. Ja m’hi he referit altres cops (ho podeu veure
AQUÍ)
.
Aquest coneixement manifestament millorable encara es posa més de
manifest en les xifres de població. Recordem que les xifres oficials
són les que aprova l’INE, a data 1 de gener. Doncs bé, les que
consten al web municipal, provinents del padró municipal, a 31 de
desembre, són molt diferents. Ho podem veure en aquest quadre:
INE
|
Municipal
|
|
(a
1 gener)
|
(a
31 desembre
anterior)
|
|
2018
|
132.299
|
137.682
|
2017
|
131.507
|
136.426
|
2016
|
131.094
|
136.863
|
2015
|
131.255
|
136.653
|
2014
|
132.199
|
136.402
|
2013
|
133.545
|
136.769
|
2012
|
133.954
|
136.417
|
2011
|
134.085
|
136.299
|
Podria ser que les dades municipals no estiguessin depurades (baixes
per trasllat, etc)?. El fet que la causa principal del descens
demogràfic va ser un saldo migratori negatiu fa pensar això, però
també dóna la idea que caldria anar més enllà en l’obtenció i
tractament de les dades per a tenir un coneixement més útil per a
la ciutat.
Sigui com sigui, aquest és el punt de partida, que sembla bastant
més ajustat que l’existent (i, també com l’existent, és una
hipòtesi, no una seguretat, tinguem-ho clar).
A partir d’aquestes dades, es calculen unes necessitats netes
d’habitatge (és a dir, descomptant substitucions) de 473 unitats
anuals, en el període 2015-2035, en l’escenari mitjà, que és
l’adoptat en tota la MPOUM. Una variació ascendent en el temps,
segons aquesta hipòtesi:
Quinquenni
|
2015-2020
|
2021-2025
|
2026-2030
|
2031-2035
|
Variació quinquennal
|
1.615
|
2.456
|
2.627
|
2.752
|
Variació anual
|
323
|
491
|
525
|
550
|
Com que aquestes dades surten de l’aplicació de l’escenari
mitjà, segons el qual Tarragona creix fins als 133.100 habitants
l’any 2030, i ara mateix ja som 132.299, podem considerar-les
prudents, i pensar que més aviat es quedaran curtes. Però,
insisteixo, tot això són hipòtesis.
El document no esmenta -o jo no ho he sabut veure- el sempre
complicat tema dels habitatges buits, i treballa sobre una necessitat
neta d’habitatges, és a dir, assumint un determinat nombre de
rehabilitacions. Si bé cal descomptar, per arribar a les necessitats
netes, l’estoc possible d’habitatge buit, hi ha la dificultat de
control. M’hi vaig referir en l’apunt que abans he citat. En tot
cas, no crec que sigui un nombre especialment significatiu, més
tenint en compte que sempre hi haurà un nombre d’habitatges buits
en rotació, de la mateixa manera que un 4/5% d’atur és
tècnicament plena ocupació.
I, en tot cas, aquest seria un altre dels camps en els quals el
coneixement municipal sobre la pròpia ciutat hauria de treballar.
Serà útil aquesta MPOUM? En tot cas, ens deixa una programació
temporal que sembla més ajustada al futur previsible, o, si més no,
al que podem preveure ara. El planejament té sempre una dosi
d’incertesa que cal assumir. El problema -un dels problemes- és
que el marc normatiu que tenim fa que, de dues hipòtesis (la
demogràfica i l’econòmica) tractades a la Memòria social i a
l’Agenda econòmica, en deriva situacions jurídiques -la
classificació del sòl- amb drets i deures exigibles. I aleshores es
donen situacions incomprensibles, com ara l’anul·lació del POUM
(sembla que finalment resolta) pel fet que, amb els números actuals,
un sector -el PMU 40- resulta inviable en els termes que va ser
plantejat al 2007 i al 2013.
En tot cas, més ens valdria fer via. La MPOUM s’ha sotmès ara a
informació pública, i raonablement podria ser aprovada
definitivament a finals d’enguany, és a dir, a més de la meitat
del primer quinquenni, el 2016/2020, i el més calent és a
l’aigüera.
Per aquest primer quinquenni es calcula la necessitat de disposar de
1.770 habitatges en sòl urbanitzable delimitat (recordem que, per al
quinquenni , es calculen unes necessitats netes de 1.615 habitatges).
D’aquests, 1.163 al PP10 (per entendre’ns, el d’IKEA) 335 al
PP43, de Mas d’en Sordé, i 270 al PP1 Avinguda d’Andorra.
Pel que fa al PP10, cal dir que l’Ajuntament ha fet els deures: el
pla parcial és aprovat i reparcel·lat, i els projectes
d’urbanització aprovats, en un procés que no ha estat senzill
(mai no n’és!!!!) pilotat pel mateix Ajuntament. Evidentment la
manca del motor que suposava IKEA ha paralitzat l’execució del
pla, però insisteixo que l’Ajuntament ha fet els deures, que no
són -no eren- fer «que vingui IKEA» sinó formular, tramitar i
aprovar el pla parcial i deixar-lo a punt, per a IKEA o per a qui
sigui. Ara bé, encara hi ha força feina fins a posar al mercat els
primers habitatges: cal urbanitzar i edificar, i això segon no es
farà, segur, d’una tirada, de manera que aquests 1.163, en aquest
quinquenni, no hi seran. I, en tot cas,i per acabar amb el PP10, la
discussió sobre si aquest sector havia d’existir o no
-absolutament legítima, faltaria més- no és el tema. Això es va
decidir al moment del POUM, fa deu anys. Tan discutible com es
vulgui, però no és el tema d’ara.
I els 337 habitatges de Mas d’en Sordé? La veritat és que en vaig
parlar fa uns mesos, quan es va fer l’aprovació inicial d’un
tràmit que, de fet, se superposa al d’ara (ho podeu veure
AQUÍ). En tot cas, sobre aquest sector, cal tenir en compte:
- Que el Pla parcial i tràmits posteriors (reparcel·lació i
urbanització) encara s’han de tramitar i aprovar.
- Que no em sembla que siguin, ara mateix, la mena d’habitatges que
ens cal a Tarragona, sobretot per situació.
- Que em semblaria aconsellable supeditar la construcció dels
habitatges a l’efectiva rehabilitació i posada en servei de Mas
d’en Sordé com a hotel, que crec que ens interessa com a ciutat,
de cara a un tipus de turisme amb més valor afegit.
I, pel que fa al PP1, aquest sí que progressa adequadament. Clar que
el primer pla parcial -després se n’han fet modificacions- va ser
aprovat definitivament a l’octubre del 1991, de manera que, gairebé
trenta anys després, no sé si es pot parlar d’agilitat...
De manera que aquest primer quinquenni ja anem amb retard, i no em
sembla una bona notícia. I fins i tot si el retard fos més reduït,
crec que els tempos que marca l’agenda són un brindis al sol (i,
sabent qui l’ha feta, uns bons professionals, estic absolutament
convençut que en són molt conscients, d’això). Marcar uns
calendaris de posada al mercat de cinc o deu anys em sembla, o bé un
optimisme càndid, o bé una manera de fer quadrar-ho tot a
garrotades. Alguns exemples del que passa realment? Ja he citat el
PP1 Avinguda d’Andorra, aprovat al 1991... i que encara aporta
potencial per al primer quinquenni. El PP20, la Vall de
l’Arrabassada, es va aprovar al 1985 (i no es va publicar fins al
1995!!!!) i s’ha anat fent fins fa relativament poc. El PP2, la
zona al voltant de l’Hospital Joan XXIII, es va aprovar
definitivament al 1987, i encara hi ha solars per edificar.
Amb aquests antecedents –que no són exclusius de Tarragona ciutat,
això passa a tot arreu- marcar-se uns ritmes d’execució de
planejament, edificació, i posada al mercat d’habitatges com els
que planteja l’Agenda, em semblen una acceleració més que
discutible.
Però encara em sembla més preocupant una afirmació que fa la MPOUM
en relació als polígons en sòl urbà no consolidat. Diu (Agenda,
pàgina 6):
«Pel que fa als sectors i polígons en sòl urbà consolidat i no
consolidat, tenen un abast molt limitat en comparació al potencial
d’habitatge del sòl urbanitzable, amb un important volum de
preexistències pròpies d’un teixit a transformar, una estructura
de propietat molt fragmentada (en especial quan es tracta de sòl
residencial), i titulars que habitualment son persones físiques que
poc tenen a veure amb el know how de la transformació urbana o amb
les estructures d’empresa (públiques o privades) imprescindibles
per a liderar financerament projectes d’inversió immobiliària a
mig i llarg termini.
Els polígons i sectors en sòl urbà no es mobilitzen sinó és a
partir de la conjunció de molts dels factors que s’acaba
d’apuntar. És per això que, molts d’ells, no viuran la
conjunció mentre d’altres si. La present MPOUM estima que la
probabilitat de que es desenvolupin al llarg de la vigència del
POUM, és d’un 50% que equival a un potencial quinquennal de 830
habitatges.»
Comparteixo –no pot ser altrament- el fet que la gestió del sòl
urbà, consolidat i no consolidat, és molt més complicada, però
de cap manera em sembla que això pugui ser excusa per aparcar tot
aquest gruix d’opcions d’intervenció en la ciutat. Al contrari,
es tracta d’operacions que refan ciutat o la completen, i per això
em semblen molt importants. Crec que no ens podem permetre no
assenyalar prioritats en el desenvolupament d’aquests polígons, i
això correspon, en primer lloc, a l’Ajuntament, i l’agenda és
-hauria de ser- el lloc on assenyalar aquestes prioritats.
A més, aquesta afirmació “tenen un abast molt limitat en
comparació al potencial d’habitatge del sòl urbanitzable” si bé
pot ser certa en termes quantitatius, no té en compte que, en
tractar-se de sòls urbans, el seu impacte sobre la forma i funció
de la ciutat és més gran. I fins i tot en nombre d’habitatges cal
ser prudents: el PMU34, a la zona del Gimnàstic, i amb la tramitació
avançada, té un potencial de 522 habitatges. De fet, el conjunt de
plans de millora urbana té un potencial de 3.012 habitatges, i els
polígons d’actuació, un total de 3.420. 12 PMU i 46 PA, i
l’Ajuntament renuncia a assenyalar algun criteri de prioritat o de
preferència per a desenvolupar-los?.
I aquest és, potser, el que es pot desprendre d’aquesta MPOUM (i
que, en tot cas, va molt més enllà de la MPOUM): si tenim un
urbanisme municipal a la defensiva o si en tenim –o en volem tenir
un- que realment dirigeixi. Fixem-nos que el canvi primordial en
l’agenda -a banda d’una sincronització, inclosa la metodologia,
amb el PTSH que em sembla positiva- suposa que s’assenyala un
calendari, però amb una forta càrrega negativa. M’explico: permet
que no es comenci la tramitació de determinats sectors si no és al
quinquenni que els toca –i això està bé- però és una incògnita
què passa si no es formulen i tramiten quan toca.
Perquè això és el que ha passat ara. En aquest primer sexenni de
l’Agenda del POUM –i per això ara es revisa, i està bé que
sigui així- s’haurien d’haver formulat, tramitat, aprovat,
executat i edificat el PP10 (IKEA), el 40% del PP24 (la Budellera) el
25% de les ARE -el PP 30 (Pou Boronat) i 37 (Sant Salvador)- i el 50%
de diverses operacions en sòl urbà consolidat i el 30% en no
consolidat.
Això no ha estat així perquè la conjuntura –la crisi, vaja- ho
va aturar tot, inclosa la iniciativa municipal. Però fiar-ho tot al
fet que, si el mercat s’anima, la promoció privada s’hi posarà,
és tant com deixar la transformació de la ciutat –per extensió i
per renovació, que de tot hi ha d’haver- en mans de la iniciativa
privada, que té unes prioritats diferents a les col·lectives, i
això ja em sembla un error.
Aquest no és, però, un problema de la MPOUM ara a tràmit, sinó
una manera de concebre la funció de l’urbanisme municipal, que ha
d’assumir un paper director molt més clar del que es desprèn de
la trajectòria i del plantejament de l’Agenda. I això vol dir, és
clar, que ens hem de preguntar si, a més de voler que ho faci, està
en condicions de fer-ho: dotació humana i material, mitjans legals i
tècnics, tot plegat tan important com la voluntat política, a més
d’assumir –tothom, govern i oposició- que els ritmes de
l’urbanisme no es corresponen amb els ritmes electorals, i demanen
més temps.
Conclusions? Unes quantes, i amb el convenciment que hi hauria moltes
més coses a dir. Aquí van:
1. Està bé que s’hagin revisat la Memòria social i l’Agenda.
Adaptar-se als canvis no només no és dolent, és absolutament
necessari. La nova Agenda és més ajustada a la realitat, i permet
ordenar millor el desplegament del POUM.
2. La informació de base utilitzada posa de manifest, un cop més,
les mancances de la informació de què disposem sobre la ciutat.
Dades demogràfiques, immobiliàries, econòmiques, etc, que són
imprescindibles per a dissenyar polítiques públiques. Hi ha molta
informació que ja és disponible i que només demana ser analitzada,
que s’hi apliquin metodologies contrastades, i que hi hagi
constància per a obtenir sèries significatives.
3. És un error que l’Agenda no faci propostes més específiques
sobre els sòls urbans consolidats i no consolidats. Es tracta
d’espais per a refer ciutat, de vegades amb un potencial important
d’habitatge, en els quals és més important encara l’impuls
municipal.
4. També em sembla preocupant que no hi hagi una reflexió i un
calendari en termes d’obtenció de sòl per a equipaments, en
determinades localitzacions. Tarragona disposa de molt de sòl
qualificat d’equipament, però això no vol dir que tingui la forma
–les dimensions del solar- idònia, ni que estigui, ara, localitzat
on presumiblement es necessitarà. I no sempre hi ha un sector o un
polígon que ho resolgui.
5. Ens cal un canvi de perspectiva de l’actuació municipal en
matèria urbanística, i que això es tradueixi en l’Agenda. No
n’hi ha prou –tot i que és important- amb tenir eines per a
impedir que algú faci abans d’hora; ens cal també un compromís
més clar amb fer quan col·lectivament hem decidit que cal fer. I
això vol dir, també, i de manera inexcusable, que l’Ajuntament ha
de disposar de tots els elements necessaris per a fer: voluntat
política, és clar, però també mitjans legals, humans i materials.
6. Sobre propostes concretes, i amb l’escepticisme sobre la
velocitat del calendari plantejat, crec que hauríem de prioritzar
l’execució del PP30 Pou Boronat, per diverses raons:
- Perquè té una excel·lent situació, i permet millorar una de les
entrades de la ciutat.
- Perquè ja té el planejament aprovat.
- Perquè té una dotació important d’habitatge protegit.
Altres coses que ja estan en marxa, com ara la Budellera, tenen el
seu ritme. Ja en vaig parlar (
AQUÍ
i
AQUÍ
i
AQUÍ). Continuo creient que cal reformular-ne unes quantes coses i,
sobretot, cal assumir que parlem d’un eixample –és continuïtat
de la ciutat existent, molt més que no pas altres propostes- amb un
escenari de trenta o quaranta anys. L’eixample de Barcelona va
trigar més de cent anys, a omplir-se...
I m’alegra que la MPOUM, ni que sigui amb la boca petita, deixi el
PP46 Horta Gran a la nevera. Es un pla parcial que no he vist mai
clar, per motius ambientals, de situació, i de model. Motiu de més
per pensar-hi.
7. Keep calm. Aquesta MPOUM no és la panacea de tot, ni li hem
d’exigir el que no li toca. Suposa, això sí, una passa important
de racionalitat, permet posar un cert ordre, i ens pot esperonar a
millorar en altres camps que no li pertoquen però les mancances dels
quals han quedat de manifest. I relativitzem les previsions, que són
això, previsions. D’aquí al 2035 han de passar moltes coses, i
segur que refarem eines, agendes, i més. No passa res.
