divendres, 29 de maig del 2015

Algú parla (poc) de BCN World

El Diari de Tarragona d’avui publica una entrevista amb Damià Calvet, director de l’INCASOL, i responsable del Pla director del CRT (vaja, de BCN World, que ja no és BCN World, però que encara no té nom. Ja ens entenem).

L’entrevista gira al voltant de la nova situació creada per la marxa –ara sembla que definitiva- de Veremonte. Recordem que, si en un principi, Veremonte semblava el pare de la criatura –de tota la criatura- després va fer una passa enrere i va passar a ser només un operador més, a mitges, en dues de les llicències de casino. I ara, sembla, ni això.

Per mi, però, l’entrevista és significativa sobretot per allò que no s’hi diu. Tot s’hi refereix exclusivament a l’operació ressorts/casinos, amb algun afegit  -el tema del nom- i ja està. Ni un mot sobre la resta del CRT, el que no són casinos, allò que no és objecte de ressorts/casinos.

Al llarg dels molts apunts que porto fets en aquest blog, i també en converses i actes públics, he anat manifestant –també l’he anat formant, a mesura que anava sabent coses i reflexionant- que no veig malament una operació turística –amb casinos inclosos- a l’àmbit del CRT. Amb molts matisos –formats, regulació del joc, inclosa la fiscal, etc- però, sobretot, ben dimensionada. Un dimensionament que, per mi, hauria d’anar molt més en consonància amb l’aprofitament  que ara ja té el CRT.

I això ens porta al que no es diu. El contracte d’opció de compra dels terrenys entre la Caixa i l'INCASOL –en vaig parlar aquí a bastament- era molt més explícit en el que no eren ressorts –i, paradoxalment, fora de l’opció de compra- que no pas en els terrenys destinats a casinos.

Vol dir, doncs, tot plegat, que anem a una operació limitada a modificar el règim d’usos, aprofitaments i ordenació de la peça dels ressorts –la banana-  deslligada de la resta? Sumarem metres quadrats als ja previstos per habitatge? Augmentaran els habitatges previstos?


És de tot això de què no parla l’entrevista, i és una pena perquè, almenys a mi, això és el que (també) m’agradaria saber. 

dijous, 21 de maig del 2015

BCN World, capítol... ni se sap

I ja hi tornem a ser, amb BCN World. Avui ens llevem amb la no gens sorprenent notícia que Veremonte –l’empresa que inicialment impulsava tot el projecte, i que després es va limitar a impulsar dos ressorts- s’ho està pensant, i que potser es retira del tot. I aquesta notícia, embolicada amb les habituals queixes que la burocràcia és molt feixuga, que ha perdut la il·lusió... en fi.

Tot plegat, una mena de déja-vu. Malgrat les diferències evidents amb el que ara és Port Aventura, els que ja tenim una edat no podem menys que recordar les tribulacions del projecte, que va passar d’Anheuser Bush –parcs d’atraccions i cerveses; la Budweiser- al “Financiero catalán” –així l’anomenen sempre al País; es veu que, en aquest cas, l’origen sí que importa- Javier de la Rosa, i finalment a mans de la Caixa, i després trossejat –el parc temàtic per una banda, els terrenys per una altra- entre la Caixa, Bonomi, i un fons d’inversió. Us heu perdut? No m’estranya.

De la manca de serietat de Veremonte, ja en vaig parlar fa temps (ho podeu veure aquí) i m’hi refermo. Quan algú emprèn un projecte com el que pretenia ser BCN World, és d’esperar que hagi fet números, que tingui un bon pla de negoci, que hagi examinat totes les possibilitats; en definitiva, que no es llenci a la piscina sense saber si hi ha aigua. Però Veremonte ha donat mostres –moltes, i de fa temps- de vendre fum, d’improvisar, de desconèixer els mecanismes del planejament urbanístic, i, sembla, de confiar molt en pactes personals, més propis de la Llotja del Bernabeu –o del Nou Camp- que no pas els propis d’un sistema democràtic.

Fixem-nos que el que reclama Veremonte és que el Pla director s’ajusti a les seves necessitats. És a dir, que sigui un vestit a mida. No vull repetir-me més, però això és l’enèsima mostra de la inversió de papers, i de com es vol que el planejament –que per definició és col·lectiu i ha de respondre als interessos generals- es posi al servei d’interessos particulars. És allò tan castís de “A veure si m’arregles, això” o de “Que hay de lo mio”.

I què pot passar, a partir d’ara? Doncs ni idea, però sí tinc una idea de què seria bo, i factible, que passés.

Seria bo, i factible, que la Generalitat –que, no ho oblidem, és qui té la paella pel mànec- aprofités aquesta retirada per restringir l’operació, per una banda, a les altres dues llicències de ressort, que semblen –semblen- empreses més serioses i solvents, i, a més, perquè dubto que hi hagi mercat real per a sis llicències; i, per l’altra banda, que aprofités, per a restringir l’edificabilitat dels ressorts a límits molt més raonables i a tipologies edificatòries més ajustades al paisatge. És a dir, redimensionar el projecte de forma radical. I, de passada, en un exercici de realisme, eliminar la possibilitat de sostre residencial, absolutament inversemblant amb la realitat existent al territori.


De fet, això seria tornar als orígens, quan se’ns venia el projecte com la reformulació del CRT, donar-li un contingut –un ús- nou, no basat en la segona residència sinó en l’hotel, els serveis comercials i lúdics, i el joc com a element tractor i diferencial d’altres ofertes, i a on, amb declaracions repetides, no hi hauria habitatge. Roda el món i torna al born. A veure el proper capítol del serial. 

dilluns, 4 de maig del 2015

més sobre l'àrea metropolitana del Camp de Tarragona

Ara fa unes setmanes parlava de la nonada àrea metropolitana del Camp de Tarragona, i de la necessitat d’un millor coneixement d’aquesta realitat, encara poc coneguda i, no obstant això, discutida (ho podeu veure  aquí).

I fa poc, vaig tenir l’ocasió de visitar l’exposició que l’Àrea Metropolitana de Barcelona va muntar sobre els treballs de redacció del futur Pla director urbanístic que ha de substituir i renovar el veterà –i també sòlid i eficaç- Pla general metropolità del 1976. L’exposició ja està tancada, però en podeu veure molta informació aquí

Mentre visitava l’exposició i veia la immensa quantitat d’informació –impossible de digerir en una sola visita; sort que hi haurà els catàlegs!- pensava en la diferència abismal amb el nivell d’informació que tenim sobre el Camp de Tarragona. Clar que, a l’exposició, s’hi abocaven anys i anys –dècades- de treball de base fet, primer, a la Corporació metropolitana de Barcelona, i després a l’Àrea –de fet, una mancomunitat i dues àrees- que la va substituir, i ara novament l’AMB. Entre els treballs de Josep Serra, i els que feia –no sé si encara els fa- l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona, la base de coneixement de la realitat és sòlida, i permet fer propostes amb coneixement de causa.

I, és clar, el contrast amb el Camp de Tarragona... és depriment. Segur que hi ha informació, però és dispersa, inconnexa, amb metodologies no homologables, i, sobretot, sense cap lectura en clau metropolitana, que integri la informació, que la llegeixi com un tot a partir d’aquestes dinàmiques territorials complexes, i que n’extregui conclusions que permetin dissenyar polítiques públiques urbanes modernes, en lloc dels tòpics curts de mires que anem veient arreu, especialment en campanya electoral. 

Seria magnífic que els nous ajuntaments, i la corrua d’ens supramunicipals que tenim, es plantegessin sumar recursos –amb la URV, amb les Cambres de comerç, amb els agents socials- per fer aquesta tasca de documentació i informació, i fer-la amb serietat, anant més enllà de la simple recopilació d’estadístiques localitzades a la xarxa (puc jurar que hi ha treballs que es pretenen seriosos i no són més que això). Una tasca de documentació feta en clau metropolitana, per conèixer les dinàmiques complexes d’aquest territori i assumint que el tot és més que la suma de les parts, i amb l’esperança que la constatació de la realitat facilitarà la formulació de polítiques també metropolitanes (que no és el mateix que institucions metropolitanes, tot i que pot ser-ne, però com que no sé si seríem capaços de substituir i no de superposar, deixem-ho en polítiques). Tindrem aquesta sort?


(imatge extreta de la web de l’exposició)