dimarts, 25 d’agost del 2020

Joan Vilà i Valentí. In memoriam

 



Ens ha deixat -ja molt gran, 95 anys- en Joan Vilà i Valentí, el dr. Vilà, geògraf. Com que jo vaig arribar a la geografia tard i malament (vull dir amb uns estudis universitaris a trossos, combinats amb la feina, i amb la llengua fora) no vaig conèixer, ni personalment ni com a referències, moltes de les patums de l'època: Vilà Valentí, Casassas, Tomàs Vidal, i d'altres. Mes endavant, quan em vaig embarcar -o en vam embarcar- en l'aventura del Col·legi de Geògrafs, en vaig anar coneixent més, alguns de referències, i d'altres més o menys tractats. Em passava una mica com a un bon amic, també geògraf, que em deia que retornat d'una llarga experiència docent a l'estranger, es podia permetre el luxe de situar-se per sobre del bé i del mal de les habituals capelletes acadèmiques. 


El dr. Vilà i Valentí va apadrinar, més o menys, la creació de la delegació catalana del Col·legi de Geògrafs, que va buscar l'aixopluc del prestigi de la Societat Catalana de Geografia, en la qual ell era el delegat de l'IEC. El recordo com un venerable senyor gran, molt disposat a explicar com va refer -gairebé crear- els estudis universitaris de geografia a Barcelona, una història que explicava amb satisfacció i amb múltiples detalls sempre protagonitzats per ell mateix.


Mes endavant, vam coincidir a la Comissió d'Urbanisme de Catalunya, on ell venia en representació de l'IEC, però amb escasses intervencions (en recordo una sobre el Mas de la Coixa, a Móra d'Ebre, nom d'un pla parcial -el motiu que se'n parlés a la Comissió- i també seu de la coordinadora de centres d'estudis de parla catalana, que va ser del que ell va parlar). 


No puc parlar de la seva obra científica, però m'adono, repassant la seva fitxa a la Societat Catalana de Geografia (la podeu veure AQUÍ)
que va tenir un paper destacat com a estudiós i divulgador de l'ensenyament i pràctica de la geografia a Catalunya, amb referències a Pau Vila, Marc Aureli Vila, Lluís Casassas, Salvador Llobet, Pierre Deffontaines, etc. Ara toca que sigui ell l'objecte de la conferència, de l'homenatge, del record. Que la terra li sigui lleu.


(imatge extreta de la web de l’IEC)


diumenge, 9 d’agost del 2020

Noves maneres de perdre el temps i crear-se problemes que no tenim (II)

 



Ara fa sis anys -com passa el temps!- i amb motiu d’una polèmica estúpida sobre el jurament dels nous regidors (tan estúpida que no se’n deu recordar ningú, afortunadament) escrivia un apunt en aquest blog (el podeu veure AQUÍ) queixant-me de les ganes de perdre el temps en batalles inútils. Sis anys després, n’hi ha que continuen igual.

Ara, el camp de batalla és la publicació o no d’una resolució del Parlament en clau republicana o, més exactament, antimonàrquica espanyola, aprovada en un ple extraordinari sobre la monarquia, la utilitat del qual ja em va semblar més que dubtosa. La cosa és que els lletrats del Parlament es neguen a publicar-la, i la patata calenta la torna a tenir el president del Parlament, amb la indissimulada satisfacció i pressió de la part del Parlament encantada de fer gestos simbòlics (i sovint inútils) o generar ultimàtums a esquenes de tercers.

Tothom sap -tothom amb dos dits de front- que una resolució del Parlament afirmant una majoria republicana (que, per cert, segur que encara és més àmplia que els qui l’han votada: què hagues votat en Carlos Castillo d’haver pogut fer-ho lliurement?) és un brindis al sol. Un cop dit, no té més recorregut, i dubto que després de fer-ho estiguem un pam o un segon més a prop de la república catalana, que és la que ens hauria d’interessar.

A partir d’aquí, però, s’engega el mecanisme ja conegut de pressió a un tercer -el president del Parlament- perquè, per un motiu absurd, es posi ell sol als peus dels cavalls togats del deep state. Aporta res, això? No. Anava a escriure què n’opino, però m’adono que no he de canviar gaire res del que vaig dir fa sis anys, especialment el text subratllat (i penseu que és escrit al 2015!):

«De moment ha servit perquè aquests que diuen que només s'ocupen del que realment preocupa a la gent ja amenacin amb batalles legals i intentin inhabilitar aquests regidors. No sé si ho aconseguiran, però ens faran perdre el temps. I, si ho aconseguissin, perquè de més verdes en maduren, què hi haurem guanyat? Uns quants màrtirs? El martirologi simbòlic català indepe té overbooking, i no és gaire útil. Més m'estimo un regidor indepe demostrant que és un bon gestor -al govern o a l'oposició- que una víctima més, en aquest cas de foc amic o d'haver-lo enviat a una missió absurda.»

Ara bé, si el vicepresident del Parlament -aquell que conspirava amb C’s per a fastiguejar el president- creu que publicar això és importantíssim, suggereixo al president que, si el reglament ho permet, li delegui aquestes competències per una setmana, a veure què fa. Potser sí que ho publica, per ganes de sumar-se al martirologi indepe, a veure si, a la futura república, li cau una medalla de sofriments per la pàtria, sempre que sigui pensionada.

Patètic, tot plegat.


dissabte, 8 d’agost del 2020

Sobre reis i repúbliques

Suposo que no és cap sorpresa per a ningú que les meves simpaties monàrquiques són absolutament descriptibles. Com a molt, els tres reis mags -els «reixos» a Tarragona- i para de comptar. Unes no-simpaties basades en l’anacronisme de la institució i la seva incompatibilitat amb una concepció democràtica de la cosa pública -de la «res pública» en llatí, i ja veiem per on van els trets- és a dir, que, a la Gran Bretanya, per dir algun lloc, tampoc no seria monàrquic, tot i reconèixer les diferències d’estil en l’exercici del càrrec (ja veurem quan hi hagi el relleu...).

Per altra banda, em sobta la reacció prorepublicana d’alguns, molt a rebuf de la precària (si? segur?) situació de la monarquia espanyola. Entenc que, mentre l’haguem d’aguantar i de pagar, això és també cosa nostra, però no sé si ho és implicar-s’hi excessivament. La república que a mi m’interessa és la catalana i si a Espanya volen tenir una monarquia, doncs ja s’ho faran (i torneu a llegir allò de la Gran Bretanya). A més, en una hipotètica república espanyola, no sé si ens aniria més bé o igual de malament -o pitjor- que ara.

Hi ha una mena de sobreactuació republicana d’alguns independentistes, que més aviat sembla antimonarquia espanyola que l’aposta per un sistema més democràtic. Una competició a veure qui diu l’exabrupte més sonor, com ara aquesta petició d’abdicació del rei Felip. Home, si ara abdiqués, hi hauria una regència en nom de l’Elionor, no sé si hi hauríem guanyat gaire.

I això és perquè em temo que hi ha força gent per a la qual el canvi consistiria en això, en tenir un president (hauria de dir o presidenta, però em temo que aniria per llarg) en lloc d’un rei (o reina, que és la que tocaria després del Felip VI, ja veurem) i para de comptar. En el fons, semblant a aquells independentistes que simplement volen posar una frontera i canviar de passaport.

Per mi, això només seria un canvi cosmètic -que també està bé- però que no justifica, ni de bon tros, tots els esforços que calen per a canviar les coses. Perquè d’això es tracta, de canviar les coses de veritat, i, per tant, de fer república no només com un canvi al cap de l’Estat, sinó de canviar la manera d’entendre el poder, igual que democràcia és bastant més que votar un cop cada quatre anys. I el mateix amb la independència, que és un mitjà per a canviar coses i no una finalitat en ella mateixa.

Mentre, però, estem ben entretinguts amb aquest culebrot cutre del rei emèrit, la Corinna, la Corona, i el paperot d’estrassa del rei Felip, i les filigranes dels soi-disant republicans, per a mantenir el tipus i apuntalar la monarquia. En tot cas, recordo que el Tezanos, aquell del CIS, va dir que no preguntaven per la monarquia perquè no era percebuda com un problema; suposo que ja deu estar corregint la propera enquesta i introduint preguntes sobre valoració del rei, i coses similars.

I, per acabar, un divertimento amb uns altres reis. Hi ha una novel·la, d’aquestes que plantegen una història diferent («què hagués passat si...») titulada «La verdadera historia del último rey socialista» (de Roy Lewis, publicada per ANAYA & Mario Muchnik el 1994). Proposa una època amb una evolució socialista a la Gran Bretanya, encapçalada per un rei anglo-indi, nét de la reina Victòria; el país va degenerant cap a un sistema neoliberal, amb l’enyorança del rei, que continua donant exemple anant a dinar als menjador col·lectius públics. Veus, una monarquia així, potser m’hagués caigut més bé i tot.

foto: com si no els coneguéssiu....