Suposo que no és cap sorpresa per a ningú que les meves simpaties monàrquiques són absolutament descriptibles. Com a molt, els tres reis mags -els «reixos» a Tarragona- i para de comptar. Unes no-simpaties basades en l’anacronisme de la institució i la seva incompatibilitat amb una concepció democràtica de la cosa pública -de la «res pública» en llatí, i ja veiem per on van els trets- és a dir, que, a la Gran Bretanya, per dir algun lloc, tampoc no seria monàrquic, tot i reconèixer les diferències d’estil en l’exercici del càrrec (ja veurem quan hi hagi el relleu...).
Per altra banda, em sobta la reacció prorepublicana d’alguns, molt a rebuf de la precària (si? segur?) situació de la monarquia espanyola. Entenc que, mentre l’haguem d’aguantar i de pagar, això és també cosa nostra, però no sé si ho és implicar-s’hi excessivament. La república que a mi m’interessa és la catalana i si a Espanya volen tenir una monarquia, doncs ja s’ho faran (i torneu a llegir allò de la Gran Bretanya). A més, en una hipotètica república espanyola, no sé si ens aniria més bé o igual de malament -o pitjor- que ara.
Hi ha una mena de sobreactuació republicana d’alguns independentistes, que més aviat sembla antimonarquia espanyola que l’aposta per un sistema més democràtic. Una competició a veure qui diu l’exabrupte més sonor, com ara aquesta petició d’abdicació del rei Felip. Home, si ara abdiqués, hi hauria una regència en nom de l’Elionor, no sé si hi hauríem guanyat gaire.
I això és perquè em temo que hi ha força gent per a la qual el canvi consistiria en això, en tenir un president (hauria de dir o presidenta, però em temo que aniria per llarg) en lloc d’un rei (o reina, que és la que tocaria després del Felip VI, ja veurem) i para de comptar. En el fons, semblant a aquells independentistes que simplement volen posar una frontera i canviar de passaport.
Per mi, això només seria un canvi cosmètic -que també està bé- però que no justifica, ni de bon tros, tots els esforços que calen per a canviar les coses. Perquè d’això es tracta, de canviar les coses de veritat, i, per tant, de fer república no només com un canvi al cap de l’Estat, sinó de canviar la manera d’entendre el poder, igual que democràcia és bastant més que votar un cop cada quatre anys. I el mateix amb la independència, que és un mitjà per a canviar coses i no una finalitat en ella mateixa.
Mentre, però, estem ben entretinguts amb aquest culebrot cutre del rei emèrit, la Corinna, la Corona, i el paperot d’estrassa del rei Felip, i les filigranes dels soi-disant republicans, per a mantenir el tipus i apuntalar la monarquia. En tot cas, recordo que el Tezanos, aquell del CIS, va dir que no preguntaven per la monarquia perquè no era percebuda com un problema; suposo que ja deu estar corregint la propera enquesta i introduint preguntes sobre valoració del rei, i coses similars.
I, per acabar, un divertimento amb uns altres reis. Hi ha una novel·la, d’aquestes que plantegen una història diferent («què hagués passat si...») titulada «La verdadera historia del último rey socialista» (de Roy Lewis, publicada per ANAYA & Mario Muchnik el 1994). Proposa una època amb una evolució socialista a la Gran Bretanya, encapçalada per un rei anglo-indi, nét de la reina Victòria; el país va degenerant cap a un sistema neoliberal, amb l’enyorança del rei, que continua donant exemple anant a dinar als menjador col·lectius públics. Veus, una monarquia així, potser m’hagués caigut més bé i tot.
foto: com si no els coneguéssiu....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada