Capteniment institucional

 

Un dels avantatges de la premsa digital és la possibilitat d’accedir als comentaris de la gent. Molts cops, passats de voltes, quan no insultants directament; de vegades, però, aportacions interessants, que permeten veure punts de vista diferents. A l’Ara -que és el diari que més segueixo- hi ha una sèrie de comentaristes, prou coneguts, que no sé si són trolls pagats o malalts que van per lliure, que es dediquen entre d’altres coses a insultar el president de la Generalitat. A insultar directament, no a discutir o a confrontar arguments.

Com que una bona colla s’identifica amb una opció política que ara fa un any va deixar de governar, i una mica més de temps va deixar de tenir la presidència, i que molt sovint s’alinea amb un ex-president al qual es refereixen sempre amb les sigles MHP, crec que els aniria bé una lliçó del que es diu ”capteniment institucional”.

Fa molts anys, en una d’aquelles trobades d’intel·lectuals espanyols i catalans, per a explicar-nos (allò que hem fet sovint i que ja s’ha vist que no serveix per res) hi assistia en Jordi Carbonell. Per qui no ho sàpiga, un dels puntals de l’Assemblea de Catalunya, que havia estat secretari de l’Institut d’Estudis Catalans; un militant de l’independentisme de pedra picada, i situat a l’esquerra del taulell polític, adversari de Jordi Pujol des dels temps de l’Enciclopèdia Catalana. I també un home d’una integritat personal impecable.

En aquella trobada era al costat d’un element situat a la soi-disant esquerra cosmopolita, ciutadana del món, i convençuda d’una autoritat moral per sobre de tothom. Va entrar en Jordi Pujol, aleshores president, i aquell progre de manual diu “Jo pel Pujol no m’aixeco”. I en Jordi Carbonell, mentre es posava dret, va dir “Jo pel president de la Generalitat sí”.

Això es capteniment institucional. Podem discutir les polítiques, fins i tot ser sarcàstics amb les persones, però respectem les nostres institucions. Sobretot si, com fan aquella mena de gent, van pel món donant lliçons de patriotisme. 

Fet, punt i final?

 

Fa una mica menys d’un mes publicava, aquí mateix, un apunt titulat “Llarga vida al Fet” (AQUÍ). Poc em podia pensar que aquest dimarts els factòtums del Fet, en Ricard Lahoz i l’Albert Ollés ens anunciarien el final d’etapa, un final que, tot i la invitació –i l’esperança- a passar el testimoni, té pinta de funeral. Potser de primera, però al capdavall, funeral.

No em repetiré més dient que el Fet és –encara!- la millor publicació actual al Camp de Tarragona, i una de les millors de tots els temps (si més no, de les que jo recordo). Una pèrdua important i dolorosa, doncs.

Els motius, com gairebé sempre, econòmics. Malgrat la considerable xifra de 700 subscriptors, i alguns anunciants, els números no surten. La premsa en paper té problemes arreu, i el Fet s’aguantava amb unes dosis de voluntarisme que són insostenibles en el temps.

Podem fer-hi alguna cosa? Em resisteixo a l’habitual reclamació a les administracions, tot i que no hi hem de renunciar. Sempre he cregut que aquesta mena de projectes han de funcionar amb independència, que és un element bàsic de la qualitat periodística, i si depens d’una subvenció, ja has begut oli. La pregunta, doncs, és si la ciutat de Tarragona és capaç de sostenir, per mitjans propis –potser no únicament propis, però si substancialment propis- un mitjà com el Fet. Els primers interpel·lats hem de ser la comunitat del Fet –una de les bones troballes de la revista, la creació d’aquesta comunitat-. Estem disposats a fer algun sacrifici? Per part meva –que és de qui puc parlar- estaria disposat a un augment de la subscripció d’un 50%. No sé si amb això surten els números, per a fer-ho viable, i que els professionals tinguin una remuneració digna (és a dir, no assistencial) però seria un senyal i, sobretot, un rearmament moral a l’hora de demanar col·laboracions –d’empreses i institucions- més substancials.

Sé que s’anuncia que hi ha converses perquè el Fet continuï, en altres mans. Com que no sé quines són, no puc jutjar-les, però d’entrada se’m fa molt difícil imaginar el Fet sense l’entusiasme del Ricard Lahoz, i sense la cura –o potser sí, qui sap- de tot l’equip per la factura material de la revista (correcció lingüística, imatges, maquetació...) que em sembla impecable.

Creuarem el dits. Estrafent el que deien els monàrquics, el Fet ha mort, visca el Fet!

(imatge: la coberta del darrer número del Fet, per ara)

Gràcies, mestre Fontana

 

Aquest estiu ha estat profitós en lectures, no tant per la quantitat de llibres, com per la densitat. D’entre totes, dies lectures especialment, ambdues seguint la recomanació del mestre Josep Fontana en una de les magnífiques entrevistes de Josep M. Muñoz a l’Avenç, que espero que ara que el recuperem als quioscs es mantinguin. En aquella entrevista, entre moltes més coses, Fontana expressava la seva satisfacció per haver induït la publicació de dos llibres que li semblaven especialment importants, i li vaig fer cas.

Un era l’imprescindible, extraordinari, immens “La formación de la clase obrera en Inglaterra”, d’Edward Palmer Thompson. Un llibre colossal, amb una abassegadora quantitat d’informació d’aquella que et fa pensar. M’ha fet canviar molts esquemes de la història anglesa del XIX, i, per extensió, de la mateixa història ras i curt, de com es poden relacionar múltiples aspectes, i, és clar, de com la història que coneixia fins ara era incompleta.

L’altre, un llibre estrany “La busqueda de un reino imaginario” de Lev Gumilev, un historiador rus -millor, soviètic- de la primera meitat del segle passat. Em va cridar l’atenció la referència a la cerca d’un regne inexistent -el regne del Preste Joan- que Europa es va creure del tot. Però el llibre és moltíssim més que això; de fet, això n’és només el pretext.

Perquè el llibre és, sobretot, una immensa lliçó de mètode històric, aplicat a un temps -els segles XI-XIII- i a un espai -Euràsia- dels quals, me n’he adonat, no en sabia pràcticament res, suposo que per un eurocentrisme (o occidentalcentrisme) que fa que ignorem molt del que passa més enllà del nostre petit món, o que només li prestem atenció en funció a aquest nostre món. Per entendre’ns, la mateixa manera de fer segons la qual Amèrica només existeix des del 1492, o quasi, o Àfrica en funció de les successives colonitzacions.

És, com he dit, una immensa lliçó de metodologia històrica, interessant perquè es tracta d’un període i d’unes cultures amb escassa documentació escrita, i sovint de segona o tercera mà. Per això el llibre és encara més interessant, perquè, a la vegada que ens explica què passa, ens va presentant les dificultats per esbrinar-ho, i les passes que ha de fer per presentar hipòtesis plausibles. Configura un treball a diverses escales, el que presenta com “a vol d’ocell” que seria la gran visió de conjunt -i quin conjunt! L’estepa asiàtica!- i també el treball de formiga, l’anàlisi d’episodis molt localitzats; i, a través d’aquestes visions, va construint un canemàs per a obtenir una visió de conjunt, de la qual deduir més possibilitats a examinar.

És també un d’aquells llibres per llegir amb un atles al costat. Més enllà de noms embriagadors, sorgits de la Ruta de la Seda o de les mil i una nits -Samarkanda, Bukharà- he descobert ciutats, rius, llacs, i també pobles -els shatos, els jurchen- fascinants, amb una cultura i unes estructures socials i polítiques sofisticades. També, el llibre, incorpora i valora variables absolutament geogràfiques -la influència del monsó en el curs dels rius, la presència o no de pastures, i els moviments de les tribus nòmades- de la diversitat de paisatges, en la millor tradició dels Heròdots.

A l’hora de la veritat, el regne del Preste Joan acaba essent un protagonista secundari (que, tot i això, m’ha permès conèixer l’extensió asiàtica del cristianisme -versió nestoriana- que desconeixia, i que va fer versemblant la llegenda del rei cristià a Àsia). Però quan te n’adones, ja t’has llegit el llibre.

Dues obres, doncs, absolutament recomanables, per bé que de lectura densa i treballada. Com gairebé sempre, el mestre Fontana tenia raó. Gràcies.