Fet, punt i final?

 

Fa una mica menys d’un mes publicava, aquí mateix, un apunt titulat “Llarga vida al Fet” (AQUÍ). Poc em podia pensar que aquest dimarts els factòtums del Fet, en Ricard Lahoz i l’Albert Ollés ens anunciarien el final d’etapa, un final que, tot i la invitació –i l’esperança- a passar el testimoni, té pinta de funeral. Potser de primera, però al capdavall, funeral.

No em repetiré més dient que el Fet és –encara!- la millor publicació actual al Camp de Tarragona, i una de les millors de tots els temps (si més no, de les que jo recordo). Una pèrdua important i dolorosa, doncs.

Els motius, com gairebé sempre, econòmics. Malgrat la considerable xifra de 700 subscriptors, i alguns anunciants, els números no surten. La premsa en paper té problemes arreu, i el Fet s’aguantava amb unes dosis de voluntarisme que són insostenibles en el temps.

Podem fer-hi alguna cosa? Em resisteixo a l’habitual reclamació a les administracions, tot i que no hi hem de renunciar. Sempre he cregut que aquesta mena de projectes han de funcionar amb independència, que és un element bàsic de la qualitat periodística, i si depens d’una subvenció, ja has begut oli. La pregunta, doncs, és si la ciutat de Tarragona és capaç de sostenir, per mitjans propis –potser no únicament propis, però si substancialment propis- un mitjà com el Fet. Els primers interpel·lats hem de ser la comunitat del Fet –una de les bones troballes de la revista, la creació d’aquesta comunitat-. Estem disposats a fer algun sacrifici? Per part meva –que és de qui puc parlar- estaria disposat a un augment de la subscripció d’un 50%. No sé si amb això surten els números, per a fer-ho viable, i que els professionals tinguin una remuneració digna (és a dir, no assistencial) però seria un senyal i, sobretot, un rearmament moral a l’hora de demanar col·laboracions –d’empreses i institucions- més substancials.

Sé que s’anuncia que hi ha converses perquè el Fet continuï, en altres mans. Com que no sé quines són, no puc jutjar-les, però d’entrada se’m fa molt difícil imaginar el Fet sense l’entusiasme del Ricard Lahoz, i sense la cura –o potser sí, qui sap- de tot l’equip per la factura material de la revista (correcció lingüística, imatges, maquetació...) que em sembla impecable.

Creuarem el dits. Estrafent el que deien els monàrquics, el Fet ha mort, visca el Fet!

(imatge: la coberta del darrer número del Fet, per ara)