He trobat el meu rebesavi?

Dissabte passat, a la sortida de camp d'un congrés sobre territori, vaig treure el nas -no se'n pot dit visitar- el   Museu Industrial del Ter. En vaig veure molt poc, però prou per a recomanar-lo i per a tornar-hi amb temps. Una de les sales és dedicada a les persones afectades pel procés d'industrialització, als obrers de les fàbriques i primers sindicalistes, als artesans tèxtils empobrits... i allí vaig trobar -o no- el meu rebesavi. Jaume Baulenas, un artesà tèxtil caigut a la misèria per la competència de les fàbriques modernes. Baulenas era el segon cognom de la meva mare, i m'havia explicat que un dels avantpassats, tots de la plana de Vic, era pobríssim, un captaire. Tot els altres venien de pagès, amb casa pairal -Can Roca de les Garses, o el Mas Camps- de manera que no és probable que aquest pobre en fos.

Pot ser el meu rebesavi? Hi hauria una possibilitat, que miraré d'esbrinar. Les probabilitats són escasses, el cognom Baulenas és força corrent a Osona, però no per això deixaré d'intentar saber alguna cosa, amb l'ajuda del Carles Garcia, del Museu, que s'hi va interessar molt, per a completar la informació que tenen.

Al setembre, en un altre congrés -em deu provar, això dels congressos- vaig trobar l'Anna Cabré, mestra demògrafa, que va presentar una ponència sobre el registre de matrimonis de l'arquebisbat de Barcelona i de la investigació que n'estan fent, absolutament fascinant. Com que els altres avis venien, en part de Barcelona, es va oferir a buscar-los i a donar-me la informació que en trobessin.

Suposo que el fet de no haver conegut els avis, tenir una família una mica complicada, i del trasllat a Tarragona, ara fa quaranta-.cinc anys, de no tenir “la casa dels avis” ni gairebé conservar res antic fa que m'agradi reconstruir la història, intentar trobar unes mínimes arrels que expliquin orígens, si pot ser amb noms i cognoms, i cares.

I això de tenir un rebesavi captaire -sigui o no en Jaume Baulenas-... el més important és que, un parell de generacions després, es guanyaven bé la vida, treballant molt. Això és el que compta.

El mínim que es pot dir

Ahir vaig assistir a la presentació a Tarragona de les memòries de Raimon Obiols “El mínim que es pot dir”. Sempre m'ha agradat el gènere memorialístic, i en tinc una bona col·lecció. I si són de personatges més o menys contemporanis, d'un temps que permet contrastar el que diuen amb la memòria personal, encara millor.

Sempre he pensat que Obiols guanya en les distàncies llargues, i no em refereixo al tracte personal, que pràcticament no n'he tingut més enllà de la conversa de divendres. Vull dir que sempre m'ha semblat més interessant i més encertat en el discurs de llarg recorregut -temporal i espacial- que no pas en el dia a dia. Recordo haver llegit articles seus sobre els reptes del socialisme europeu, o semblants, amb idees interessants i, sobretot, generadores de més reflexions. Es nota -i s'agraeix- que es tracta d'una persona llegida, a anys llum dels penosos discursos polítics habituals avui en dia.

He volgut explicar tot això perquè quedi clar que no tinc cap animadversió -ni personal ni política- envers en Raimon Obiols, al contrari. Ni cap a ell, ni a tots els que van parlar -en Josep-Fèlix Ballesteros, en Fontxo Blanc, en Ramon Marrugat, i la gent del públic que va intervenir-.

Més enllà del llibre, que va ocupar -com és lògic- bona part del temps, vaig tenir la sensació de fer un viatge en el temps, de tornar a mitjans dels anys vuitanta. Les mateixes queixes, els mateixos temes, el mateix llenguatge. Banca Catalana, i TV3 un altre cop, i no pas per explicar un episodi passat o per il·lustrar una reflexió més actual, sinó amb tot l'aire de retret i de víctima i usar-lo com arma llancívola contra l'actual govern. Com si no hagués passat el temps. Vaig tenir la sensació que continuaven encallats al 1981, encara atordits perquè no havien guanyat les eleccions al Parlament, i es consideraven històricament estafats.

I, repeteixo, això no com una evocació, sinó com a reflexió actual. I la cirereta del pastís la va posar el mateix Obiols fent referència a la clamorosa derrota de Mas a les darreres eleccions. Com si quedar-se amb 20 diputats hagués estat una victòria. I sense cap mena d'autocrítica, ni la més mínima referència a errors propis. Tot bé. És el poble el que s'equivoca.

Francament, amb aquesta insistència en discursos del passat, en una concepció que vol mantenir la Catalunya dual, que un dia, fa molt de temps -és a dir, als anys vuitanta, quan tocava- vaig definir com la que té una dreta catalana més dreta que catalana i una esquerra espanyola, més espanyola que esquerra, així els va. I això que el PSC ha fet -havia fet?- un canvi substancial des dels anys vuitanta, en actitud i llenguatge nacional, però divendres em va semblar que havien retrocedit trenta anys i havien tornat a un discurs de bons i dolents en el qual se sentien més còmodes. No em va semblar que entenguessin dues coses: Una, que no es pot fer discurs contra la dreta sense un mínim de credibilitat i, sobretot, sense atacar aquesta dreta per catalana, i acusar-la després que s'emboliqui amb la bandera. Amb la mateixa bandera que li han regalat abans. I segona: que mantenir un discurs sense escoltar la gent, sense adonar-se de les reclamacions de la gent -que són dir no a les retallades, però també moltes altres coses- és la millor manera de fer que el país vagi per una banda i el PSC per una altra. Ja avisaran, si volen que els anem a buscar.  

Article escrit en català i traduït al LAPAO

La darrera –per ara, que sempre hi ha un pitjor- ocurrència del PP en matèria de llengües ha estat aquesta barbaritat del LAPAO i del LAPAPYP, una manera gens subtil de carregar-se català i aragonès, prova enèsima –per si algú encara la necessitava- de l’aversió pepera a la diversitat. El que encara fa més vergonya, ràbia, o tristesa –trieu el que vulgueu- és el silenci, no sé si absolut, però sí molt poc relatiu, de la intel·lectualitat i de la progressia espanyoles, juntes o per separat. Us imagineu el guirigall que s’hagués muntat, i amb raó, si, per posar un exemple, en Chaves hagués decretat l’existència de la llengua veneçolana? I això tenint en compte que fonèticament i lèxicament l’espanyol de Veneçuela i l’espanyol d’Espanya estan molt més separats que el català de Fraga, el de Felanitx, el d’Alcoi, i el del Pla de Santa Maria.

Els esgarips de la caverna i del que no és caverna –perquè alguna cosa hi deu haver, encara que no es manifesti- s’haguessin sentit des de tot arreu, i amb raó per la ximpleria de la proposta. Però amb el català no, perquè, ja se sap, el català és una raresa de quatre nacionalistes, que són molt raros, perquè, podent parlar en espanyol, no sé com no ho fan. És un capítol més del regal que uns determinats sectors autoqualificats de progressistes han fet  a la dreta catalana, li han regalat el monopoli del català. I així vam poder sentir en Terenci Moix dient que escriuria en castellà per a fer la punyeta al Jordi Pujol, i mes imbecil·litats d’aquest tipus. I així li va, a aquesta esquerra.

I això, però, no ens ha de fer perdre de vista que el principal responsable dels atacs a la llengua catalana –per no dir atacs al sentit comú, a l’evidència científica, o al sentit del ridícul- els fa el PP i la seva cohort política  i mediàtica. A l’Aragó, a Mallorca, a València, a Catalunya, i a tot arreu. No ens confonguem. És un moment oportú per distingir, en aquest camp –no tant en d’altres-  entre PP i PSOE, que alguns, per motius interessats, volen posar al mateix sac (ja m’hi vaig referir  aquí). Que hi ha molt motius per a criticar el PSOE, des del punt de vista nacional, ho sabem, i no penso estalviar-me cap crítica (i mira que ho posen fàcil!) però em nego a posar al mateix sac el que no hi d’anar del tot, i m'hi nego precisament per un desig de rigor en les crítiques. La ximpleria aquesta del LAPAO ve a substituir una llei de llengües que, sense ser cap mena de meravella, i segurament quedar-se curta, no negava la naturalesa de la llengua, i hagués permès, amb voluntat i valentia (que el govern aragonès del PSOE no va tenir) una política lingüística força més acceptable. I el mateix amb la llei de l’ús del valencià –amb una eterna qüestió de noms que ens hauríem de prendre com el flamenc i l’holandès, dos noms per a una mateixa llengua- i que, també aplicada amb voluntat i valentia, hagués suposat un pas endavant. Per cert, la mateixa llei que el govern del PP al País Valencià –això de Comunitat és una collonada- se salta impunement per a impedir que 100.000 xiquets i xiquetes valencians que ho demanen tinguin ensenyament en valencià... i després van donant lliçons. I el govern de progrés a les Balears no va qüestionar mai la unitat de la llengua. No són el mateix, i s’ha de dir. I com que no són el mateix, n’esperem –o n’hauríem d’esperar- alguna reacció, no només dels partits afectats –Aragó, Catalunya, València, Balears- sinó del PSOE. Si no hi és, tenen un problema, i els primers que el tenen són els socialistes aragonesos, catalans valencians i balears.